Skip to main content

Full text of "Sintaxi catalana segons los escrits de Bernat Metge"

See other formats


f 
-J 

f 



f 



BEIHEFTE 



/ ZEITSCHRIFT FÜR ROMANISCHE PHILOLOGIE 

BEGRÜNDEÏ VON PROF. DR. GUSTAV GRÒBER + 
HERAUSG1ÏGEB»N VON PROF. DU. ALFONS HILKA 

HEFT 66 



SINTAXI CATALANA 



SEGONS LOS ESCRITS EN PROSA DE 
BERNAT METGE 

11398) 



PER 



ANFÓS PAR 




HALLE (SAALE) 

VERLAG VON MAX NIEMEYER 
1923 



Die Beihefte zur Zeitachrift für Romaniache Philologie erscheinen naoh Bedarf in 
zwanglosen Heften. 



BEIHEFTE 

ZÜR 

ZEITSCHRIFT 

FÜR 

ROMANISCHE PHILOLOGIE 

BEGRÜNDET VON Prof. Dr. GÜSTAV GRÒBER f 
FOÏiTGEFÜHRT UND HERAUSGEGEBEN 

VON 

Dr. ALFONS HILKA 

PROSESSOR AN DER UNIVERSITAT GSTTINGEN 



LXVI. HEFT 

ANFÓS PAR 
SINTAXI CATALANA 




HALLE (SAALE) 

VERLAG VON MAX NIEMEYER 
1923 



SINTAXI CATALANA 



SEGONS LOS ESCRITS EN PROSA DE 
BERNAT METGE 

(1398) 



PER 



ANFÓS PAR 




HALLE (SAALE) 

VERLAG VON MAX NIEMEYER 
1923 



Prefaci. 



Bernat Metge es lo príncep dels escriptors catalans. L'estil 
precis, robust y encara ab sentor llatina de Ramon LuU, cobra, en 
ses mans d'artista de la renaxença, l'agençament rítmich, beutat 
expressiva y riquesa lèxica de qui's complavía ja en la forma. Es 
per açò, que cap estudi sintàctich en nostra llengua pot ésser de 
més interès que'l de ses dues composicions en prosa, lo "Somni" 
y la traducció de l'obra llatina del Petrarca "Valter e Griselda". 
En elles, la variçtat constructiva y toms elocutius abasten tal 
extensió, que quasi tots los fenòmens sintàclichs hi són compresos, 
y es aquesta una de les rahons qui m'han decidit a adoptar, pera 
mon treball, lo títol general de "Sintaxi Catalana". 

L'altre motiu es relacionat ab la manera d'ésser compost. 
Comprench bé que pera'ls romanistes y llegidors estrangers, los 
comentaris de teoria gramatical ab que present mes recerques 
són balders sinó enutjosos. Pera ells ço d'interès seran les proves 
aduhídes per Metge. Mes aquesta obra es noresmenys endreçada 
als escriptors catalans, y com sia cosa qu'en nostra terra hom no 
ha pas escrita encara una sintaxi complerta (seria debades cercar 
en tractats catalans, per exemple la formació dels verbs pronominals, 
lo règim relatiu, los predicats purs y preposicionals dels règims, 
l'estudi complert del infinitiu, gerundi y participis, l'exposició 
cabal de totes les proposicions subordinades, especialment con- 
dicionals, ab llurs modus y temps, y per fi l'orde en la proposició 
simple y composta) resulta qu'a nostres lletraferits y literats los fora 
molt difícil de copsar les ensenyances derivades de les cites de 
Metge, sens encayrarles bé dins de les explicacions tècniques 
susdites. Y aquesta manca de preparació nostra, me resolgué a 
generalitzar mon estudi, no sols als punts en discussió, ans aytambé 
a tots los demés incontrovertibles, per mor de situar aquells en 
llurs llochs propris y mostrar Eurs relacions ab los darrers. Y es 
aquesta la rahó segona d'haver estès fins a una "Sintaxi Catalana", 
un estudi rigorosament y exclusiva fonamentat en Metge. Deman 
tan sols als filòlechs romanistes, que passin per alt mos comentaris, 
allà ahont los semblin trivialment sabuts, y axis mateix qu'ignorin 
les qüestions qui no'ls interessin. No crech, després de tot, qu'açò 
los empatxi d'utilitzar l'aportació de textos del primer estilista 
eatalà, al patrimoni experimental de llur escola. 



VI 



Aquesta sintaxi es estat concebuda y desenrotllada en con- 
formitat fidel ab les obres mestres^ de la moderna filologia romànica, 
ço es, aquelles de Diez, Meyer-Lübke, Darmesteter, Gasto Paris, 
Pau Meyer, K. Nyrop etc. En linees generals, loiaètode adoptat es 
lo del segon, ço es distribuhir les matèries segons los elements 
de la proposició, aplegant abans, aquelles observacions qui convenen 
sempre als noms, indistinctament del mester proposicional qn'omplin, 
y les relacions determinatives entre mots, per ésser nuclis anteriors 
a la proposició. He acoblat, però, en una sola part tota la teoria 
del infinitiu. 

Com es difícil afilar bé lo eamp sintàctich, sobretot quan 
abans no hi ha una Morfologia a la qual poderse referir, regonech 
qu'en alguns endrets me soch entrat per aquesta ; axis, per exemple, 
eh l'interessantíssim estudi sobre les formes "qui, que" dels pronoms 
relatius adjectius; aytambé, pera'ls plurals y l'ús dels articles, he 
hagut de classificar prealablement los noms. 

En los fenòmens gramaticals contrastables, he presa nota de 
io/s los passatges metgenchs qui'ls comprenen, per tal d'esvahir tof 
dubte y ésser absolutament "cert sobre la manera de nostre autor; 
Metge però, ab nostres grans clàssichs, escrivia quasi sens man- 
caments; vull dir que construhien y ortografiaven reglamentadament 
y uniforme, en guisa, qu'anaven tenint resolts, primer qu'en altres 
llengües romàniques, la major part dels problemes morfològichs, 
sintàctichs y ortogràfichs. Maïhauradament llurs testes nos són 
pervinguts en manuscrits de segona mà, fets per escrivans de 
menys instrucció literària y en època' en que'l llenguatge ja s'anava 
=embastardint, en manera qu'es a travers de les errades y disbarats 
d'aquests, qu'hom deu leconstïtuhir la pura regulació d'aquells. Es 
per açò, que mes cites de passatges escatidors són tan abundoses. 

Mon estudi se concreta a les dues obres en prosa que possehim 
actualment del escrivà dels reys Joan I y Màrti I: lo "Somni", 
acabat d'escriure en 13981, y sa traducció del Petrarca "Historia 
de Valter e Griselda". No he posat esment en les set lletres 
cancilieresques redactades per ell en nom de sos senyors, per no 
haver gayre vàlua literària. 2 Axis mateix he hagut de rebutjar ses 
obres rimades "Libre de Mals Amonestaments" y "Libre de fortuna 
e prudència" escrites en estil provençalesch. 

Nos són pervinguts tres manuscrits del "Somni": sens lo més 
minue dubte, lo mellor y lo més antich es lo pertanyent à la 
Biblioteca del .^/í»í?^ Barceloní; aquest es estat lo text fonamental 
pera mon estudi sintàctich, y entengui hom, que les cites que 
donch, sempre són dirertament tretes d'ell, quan no esment lo 
contrari. Lo designe per la lletra À. Molt embastardit ja, lo 
segueix de lluny en vàlua, lo P. àe ïa. BiMoíkèçue Naíiona/e de Paru, 



1 A. Rubió yUucli: "Documents pera la historia de la Cultura Catalana 
jBitgeval". Institut d'Estudis Catalans, Barcelona 192I, vol. II, pi. XXÏII, 

' ïd. vol. I <3oç. 432, 501, 503,'5o6, 508, 511; TOl.II-4tz, : ••-•■ 



VII 

y finalment plè de corrupcions, havem en la Universitat de Barcelona 
lo ms. més modern, U. 

Com que seria inútil pera'Is llegidors referir les cites al ms. 
A., de difícil o impossible consulta pera molts d'ells, havent publicat 
d'abdues obres, lo molt erudit y consciencívol investigador En 
R. Miquel y Planas, una edició moderna en sa "Nova biblioteca 
catalana", en la qual anota al peu de plana totes les variants, y 
en lo marge la numeració de les ratlles, a aytal numeració me 
referesch. Emperò, faci hom curaque la lliçó generalment adoptada 
per dit editor es la del ms. U., en manera que si'l llegidor vol 
comprovar la meva, ha de reconstituhir lo text del ms. A. segons 
les variants jussanes. Aquestes quasi sempre són fidels, y sf 
alguna lleu discrepància he descoberta ab lo ms., ho he fet notar 
debudament. 

En quant a "Valter", lo ms. A. es lo d'En M. Aguiló, ara en 
V Institut d'Estudis Catalans, y U. lo de la Universitat de Barcelona. 
Pera distingiries dels del "Somni", los avantpos una V. 

Los nombres, donchs, després de les cites se referexen a la 
edició d'En R. Miquel y Planas, y los qu'hi ha dins mon text a 
altres paràgrafs del mateix; passats los primers fulls los avantposí 
lo senyal §. 

Ab aquest estudi de Bernat Metge com a basa, lo qual cobreix 
tot lo camp sintàctich qae podríem figurar per tina horizontal, 
podrà hom reconstituhir les verticals de cada qüestió concreta, 
establint monografies històriques qui abastin tot lo procés de la 
llengua de dès l'època baix llatina fins avuy. Per ço qui atany 
a les formes relatives "qui, que", a la separació de mots coordinats 
etc, es ço que, Déu mitjançant y temps lleguen tme, me propós 
de fer. 

Barcelona, Abril de 192 1. 

Anfós Par. 



Vorwort. 



Bernat Metge ist der Fürst der katalanischen Schriftsteller ; 
ihre Spraçhe, kurz und kraftíg im Ausdruck und anderseits mit 
Anlehnung an das Lateia Raimund LuU's, wird, ia den Handen 
eines Künstlers der Renàissance stiischòn und reich im Woitschatz 
und ia der Ausdrucksweise. Infolgedessen kann keine syntaktische 
Untersuchung unserer Sprache ein so grofses Interesse erregen wie 
die zwei voa Metge in Prosa verfafsten Werke: „Lo 'Somni'" (Der 
Traum) und die Übersetzung „Walter und Griselda" Petrarca's. 
In diesen zwei Werken sind Satzbau und Wortstellung so aus- 
gedehnt, dafs alle syntaktischen Probleme umfafst werden. Das 
ist der eine Grund, weshalb ich meiner Arbeit den allgemeinen 
Titel „KataIanische Syntax" gebe; der andère Grund ist die Ver- 
fassung meiner Arbeit. Içh weifs 'sehr wohlj dafs die Wiederholung 
der syntaktischen Elementarkenntnisse für die Romanisten über- 
flüssig ist. Das Interessanteste siiid wohl die aus Metges Werken 
herangezogenen Probleme. Aber dieses Werk ist dem katalanischen 
Schriftsteller ' bestimmt und weil iiber uiisere Sprache noch kein 
syntaktisches Werk geschrieben worden ist (Abhandlungen und 
Beispiele iiber die Bildung der pronominalen Verben, über die 
Stellupg des Relativs und der Pràdikate, über den Infinitiv, Gerun- 
dium, Partizipium; die Erklàrung der konditionalen und Nebensàtze, 
die Formung der einfachen und zusammengesetzten Sàtze, wird 
man in der katalanischen Literatur umsonst suchen). Dadurch er- 
klart es sich, dafs es unseren Schriftstellern schwer w^re, die Prin- 
zipien aus den Zitaten Metge's zu verstehen, ohne sie in den 
Rahmen ihrer wissenschaftlichen Erklàrungen zu stellen. Und diese 
rhangelhaf te Vorbereitung hat mit entschieden, mích nicht auf das 
Bestrittene zu beschranken ; im Gegentçil habe ich die allgemeinen 
Ansichten angeführt, Um die Beziehungen zueinander gegenüber 
zu stellen. Und dieses ist der zweite Grund, warum ich die kata- 
lanische Synf ax eine Syntax von Bernat Metge nenne. Ich bitte 
die Romanisten, meine Kommentare zu übersehen, da wo sie die- 
selben vulgar finden und alies das wégzulassen, was für sie kein 
Interesse hat. Immerhin glaube ich, dafs diese Ausíührungen nicht 
hindern werden, die Texte des grofsen katalanischen Stilí.sten zu 
^enutzen. 



IX 

Diese Syntax ist gedacht und ausgeführt nach dem Milster 
der meisten Werke wie Diez, Meyer-Lübke, Darmesteter, G. Paris, 
P. Nyrop usw. Die Methode im allgemeinen ist die M.-L.'s, das 
heifst die Einteilung des Materials nach der Gliederung des Satzes. 
Vorangestellt habe ich verschiedene Bemerkungen über das Nomen, 
ganz abgesehen von seiner Befugnis und die Beziehungen zu den 
Gliedern des Satzes. Ein separater Teil ist dem Infinitiv gewidmet. 

Weil es eine schwere Sache ist, die Grenze der Syntax zu 
ziehen, umsomehr als bis jetzt keine Abhandlung über Morpho- 
logie vorhanden ist, auf die man sich beziehen kann, so mufs 
ich oflfen sagen, dafs ich mich auch mit dieser einigemal beschàftigt 
habe. So z. B. in dem interessanten Problem von 'qui' und 'que' 
der adjektiv-reiativ. Pronomina. Auch die Pluralformen und den 
Gebrauch der Artikel habe ich behandelt. 

In bezug auf zweifelhafte Phanomene habe ich sàmtliche Texte 
von Metge, in welchen sie vorkommen, angeführt, und zwar um 
alle Bedenken zu beseitigen und um die Ausdrucksweise unseres 
Autors voUstàndig zu erkennen. B. Metge, wie alle unsere Klassiker, 
hat ohne Fehler geschrieben; sie haben Satzbau und Ortho- 
graphie ganz regelmàfsig angewandt, so dafs sie für das Kata- 
lanische die Probleme der Orthographie, Morphologie und Syntax 
eher gelost haben, als dies bei den anderen romanischen Sprachen 
der Fall ist. Leider sind ihre Texte in sekundàren Handschriften, 
von Schreibern abgeschrieben, die wenig literarische Bildung be- 
safsen, zu uns gekommen. Ferner war es in einer Zeit, in welcher 
die Sprache gemischt wurde und man glaubte, die echten Texte 
durch Fehler korrigieren zu müssen. Daher erklàrt es sich, dafs 
so^viele zweifelíiafte Zitate vorkommen. 

Unsere Arbeit beschrànkt sich auf die zwei, vom Schreiber 
der Konige Joan I. und Marti hergestellten Werke: der „Somni", 
im Jahre 1398 voUendet und die Übersetzung von Petrarca's 
„Walter und Griselda". 

Von sieben Kanzleibriefen, von Metge im Namen seiner Herren 
geschrieben, habe ich abgesehen, weil keiner von literarischem Werte 
ist. Dagegen habe ich zur Seite gestellt die gereimten Werke: 
„Libre de mals amonestaments" und „Lo libre de Fortuna e pru- 
dència", im provenzalischen Stil verfafst. 

Es sind drei Handschriften des „Somni" vorhanden. Ohne 
Zweifel die beste und alteste ist die der Bibliothek des Ateneu 
Barceloní; diese ist die Quelle meiner Arbeit und ich beziehe 
mich in alien Zitaten auf sie, wenn ich nicht ausdrücklich anders 
sage. Ich bezeichne diese Handschrift mit A. Ihr folgt im Werte 
die Handschrift F der Bibliothèque Nationale in Paris und 
endlich die ganz verdorbene Handschrift U, die jiingste; sie be- 
findet sich in der Bibliothek der Universitat von Barcelona. 

Die Handschriften A und 6' sind von dem gewissenhaften 
Forscher R. Miquel y Planas in der „Nova Biblioteca Catalana" neu 
herausgegeben. Am Rande werden die Zeilenzahl und unten die 



Varianten angegeben; auf diese Zeilenzahl beziehe ich mich. Da 
jedoch Miquel y Planas deu Text í'' benutzt und vom Text A die 
Varianten hinzugefügt bat, mufs der Leser zur Nachprafung meiner 
Zitate deu Text A neu herstellen. Die Varianten sind gut von der 
Handschrift abgeschrieben und wenn eine Abweichung vorhanden 
ist, so habe ich dies- an der betreiïenden Stelle vermerkt. 

Die Handschrift \4 des „Walter und Griselda" ist díejenige 
von Aguiló, jetzt im Besitze des Institut d'Estudis catalans 
und die Handschrift Z7 die der Biblioteca de la Universi.tat 
de Barcelona. Um dieselben von den Handschriften des „Somni" 
zu unterscheiden, setze ich den Buchstaben V vor. 

Die ZiíTem beziehen sich auf die Ausgabe von Miquel y Planes; 
in der Mitte meines Textes aufiretende Ziffem beziehen sich auf 
andere Paragraphen meiner Arbeit. [Nach den ersten Seiten habe 
ich ein Paragraphzeiehen vorgesetzt] 

Diese Arbeit, welche sich auf alle Falle der Syntax erstreckt, 
kann als Grundlage dienen, um einzelnen Problemen vertikal nach- 
gehen zu kònnen. Die verschiedenen Ansichten über die kata- 
lanische Syntax werden vóm Vulgarlatein bis auf die Gegenwart 
verfolgt. Ich hoffe baldigst eine Studie "über die Formen des 
Relativs 'qui' und 'que', mit Trennung der beigeordneten Worter 
usw., veroffentlichen zu konnen. " . 

Barcelona, im April 1921. 

Anfós Par. 



Principals obres de referència. 



F. Biezt Gram. des langues romanes. F. Vieweg, Paris. 

W. Meyer-Lübke, Gram. des langues romanes. H. Welter, Paris. 

A. Darmesteter, Gram. liistorique de la langue française. Delagrave, Paris. 

K. Nyrop, Gram. historique de la langue française. Copenhague 1903. 

E. Bourciez, Elements de linguistique romane. Paris 1910. 

P. Bcunot, Histoire de la langue française. Armand Collin, Paris. 

J. Anglade, Gram. de l'ancien provençal. Küncksieck, Paris. 

J. Jeanjaquet, Là conjonctlon que, Attinger, Neuchatel. 

P. Clairin, Du genitif làtin et de la preposition de. Vieweg, Paris. 

L. Laurand, Manuel des études grecques et latines. Picard, Paris. 

Du Cange, Glossarium medise et infimas latinitatis. Favre, Niart. 

E. Benot, Arquitectura de las lenguaé. Muíloz, Madrid. 

— Grram. filosòfica de la lengua castellana. Hernando, Madrid. 
A. Bello, Gram. de la lengua castellana. López, Madrid. 

R. Menendez Pidal, Manual de gram. històrica espafiola. Suàrez, Madrid, 

— Cautar de Mio Cid. Bailly-Baillière, Madrid. 

F. Hanssen, Gram. històrica de la lengua castellana. Niemeyer, Halle, 
J. Nonell, Gram. catalana. Manresa l8g8. 

P. Fabra, Gram. catalana. L'Avenç, Barcelona, 
T, Fòrteza, Gram, catalana. Mallorca 1915. 



Primera part. 

Mots declinables. 



4 Capítol I. Noms. 

1. Los noms y pronoms poden omplir dins la proposició 
diversos oficis — subjecte, règim, complement — rahó per la qual 
l'estudi de llurs desinencies, derivació sintàctica, cambis semàntichs 
y altres qualitats no relacionades ab dits mesters proposicionals, 
deu ésser fet apart. 

I. Substantius propris. 

2. Noms personals. — Bernat Metge fa ús d'una gran 
copia de «noms grechs y llatins, adés mitològichs, adés de per- 
sonatges bíbUchs o històrichs. Hom hi distingeix perfectament la 
classificació romana; ço es: a) lo praenomen, o nom particular 
de naxença (nom de fonts, diríem avuy), lo nombre dels quals 
erareduhidissim; è) lo nomen gentilicium, o nom de gens, qui 
correspon a nostre nom de familia; c) lo cognomen, o motiu 
posat pel públich, lo qual pot mancar, i 

3- Axis llegim: 'Pubfi Scipio Àfrica (636), Valerius Maximus 
(689), Julius César (711), March Cato (718), Marchus Varro (3022), 
Quinto Fabio Lucrecio (3052), Busa Cannesa (3202)'. A Ciceró 
lo nomena a voltes pel nom de familia: 'Tulli en la primera dis- 
putacio de! seu Tuscula' (578); a voltes pel cognom: 'haia posada 
Cicero en lo seu Tuscula' (510). 

4. Ara bé: lo cognomen no es als sinó un nom comú qui 
fa referència a un tret o gesta del individuu. Lo nomen genti- 
liciuni fou en general emprat, adés d'un antich praenomen de 
la familia,^ adés d'un nom comú d'origen local. Lo praenomen 
era també derivat d'un nom comú indicador d'una divinitat o 
d'auspici, felicitat, etc, o d'un adjectiu qui feya referència al natalici. 
En guisa qu'originariament los noms propris eren comuns. 

' Lanrand, Insíitutions r amaines, 131. 
Beiheft iwc Zeitschr. f. rom. Phil. LXVI. 



5. En català y demés llengües romàniques tenim un estat 
de coses fort similar. Los noms propris de les persones són 
los de fonts, qui són manllevats als Sants : 'Benet (1384), Bernat (i), 
Clement (1383), Elianor (3169), Gregori (107), Griselda (V..2), 
Isabel (V. 4), Jacme (3159). Johan (30), Josep (764), Julià (3037). 
Maria {1466), Marti (2628), Michael (806), Pere (3188), SibiUa 
(3191), Simón (3086), Thomas (io8), Urbà (1441). Valter (V. 2), 
Violant (1649)'. 

6. Ja hem vist que l'origen d'^aytals noms propris es tostemps 
comú. Emperò ells fan la designació exclusivament individual, 
malgrat diversos indivíduus portin lo mateix nom. Pera distingirlos 
nos valguérem, com los llatins, dels noms de familia, los quals 
prenguérem adés- de noms propris hebreus, grechs, llatins o ger- 
mànichs, adés de noms comuns designant títols, oficis, mptius, 
qualitats físiques, animals, etc. A manca d'aquests, foren los indi- 
víduus també coneguts pels llochs a que pertanyien, avantposant 
als noms, en aytal cas, la preposició de. 

Metge esmerça: 'Bernat Metge' (i), qui indica ofici, y 'fcabel . 
de Guimerà' (V. 4), qui indica poble. (Cf. § 276, A, I.) 

Són també propris los: 

7. Noms de nacions, terres, comtats, etc. — 'Africà 
(2629), Alamanya (3007), Aragó (3i59)> Àsia (2629), Castella (3169), 
Europa (2629), Foix (3255). Gracia (2972),- ItaUa (625), Lace- 
demonia (3007), Mallorcha (663), Matzonia (2972), Ponto (3026), 
Saluça (V. 32), Scithia (2990), Sicilià (3057), Sirià (620), Tracia 

(1742)'. 

8. Noms de pobles. — 'Babilonia (2979), Barchinona (i 182), 

Bolunya (305), Cartage (3095). Pedralbes (3159). Roma (3124), 
Thebas (2225), Troya (3006), Utica (684)'. 

9. Noms de montanyes. — 'Rodope (1816)'. 

10. Noms de rius, illes, estanys. — 'Acheron (i929),Cothitus 
(1921), Flegeton (1979), Lesbon (1845), Lethes (i9i7)> Stix {1930), 
Tiber (3125), Xipre (3185)'. 

11. De la mateka manera que considerem com a noms pro- 
pris aquells ab , los quals determinem una persona, també caldrà 
tenirloshi aquells ab los quals designem una cosa, presa individual- 
ment y ab exclusió de qualsevol altra de la matexa espècie. 
Entren aci los títols ab los quals apellem les bèsties y marquem 
les produccions humanes, especialment los llibres. L'objecció que 
aytals noms són originàriament comuns, també sabem pot ésser 
feta .als noms de persona: 'Alcora (874), Eclesiastès (99), Gènesi 
(loop), Levitich (looi), Phedrone (513), Tuscula (510)'. 

12. Coses úniques en llur espècie. — Si elles ja són pro- 
pries per si matexes, lògicament també ho haurien d'ésser llurs 
noms. Es per açò que 'Natura, Sol, Lluna, etc.', eren considerats 
com a propris., Avuy encara hi tenim los mesos y los punts cardi- 
nals. Metge usa palesament com a propris: 'Creador {85), Deu 



(8), Imfem (1848), Occident (2803), Orient (2803), Paradís (2070), 
Purgaton (2070), Natura (56)'. '^ on \ / ;, 

De ^es personificacions, essent una figura retòrica, no n'hem 
de tractar ací. 

13. Flexió genèrica en noms propris. — Corresponent los 
noms propris a sengles persones, no tenen desinencia genèrica; 
emperò, noms de fonts pertanyents a home són estat donats a 
dona, prenent en aytal cas la desinencia femenina. Axis: 'Tulius 
(711), JuIia (3037), Emilia (3048), Cornelia (3133)'. 

Ne resulta d'ací qu'aquests noms propris tenen flexió de 
genre, talment com los adjectius y en disconformitat ab tots los 
substantius. 

II. Substantius comuns. 

14. Los noms apelaíius poden referirse a: 
«) coses: 

materials: 'agulla (2374), cambra (9), cervo (974), lengua 
(337). monarcha (173), poble (809), rota (22)'. 

immaterials: 'anima (70), dia (40), divendres (8), fi (109), 
enteniment (429), nombre (256), scrupol (517), sompni (660), 
vocable (266)'. 

15. Es difícil precisar quins noms de coses úniques en llur 
espècie eren tinguts per Metge com a apelatius en Uoch de propris, 
car hom no deu refiarse de la dreturera aplicació de la inicial 
majúscula en los mss. Per açò ne soch estat parch en la llista 
de noms propris (12). A mon albir, esmerça com a apelatius: 
'cel (674), la mar (346), món (82), sol (426), vida (31)'. 

16. /3) Actes, operacions o estats concrets, con- 
siderats objectivament com a veres 'coses esdevenints 
o esdevingudes', y independentment de llurs agents. — 
'adopció (591), aiustament (134), argument (504), barataria (53) 
carrech (292), cars (308), concell (676), contradicció (507), damp- 
natge (650), deute (56), dupte (529), error (644), historia (775), 
mfirmitat (453), mudament (572), orde (1065), pecunia (696), pro- 
fecia (745), punició (495), regiment (655), retornament (679), 
transpassament (572)'. 

17. Alguns d'aquests noms tenen la proprietat de generalitzarse, 
dexant, llavors, de designar coses concretes esdevenints o esde- 
vingudes, pera cobrar lo sentit abstracte de qualitat o proprietat. 
Axis: 'error (644), judici (827), melodia (311), mijà (240), movi- 
ment (266), mudament (572), tocament (312)', adés poden designar 
un acte o fet, adés una qualitat, proprietat o facultat. Presos en 
aquest darrer sentit, passen a noms abstractes (20). 

18. Noresmenys los apelatius poden ésser: 

Colectius. — 'gent (50, 378), companya (Ï376), multitut (894)'. 

19. De matèria. — 'aer (42Ò), arena (516), aygua (881), carn 
<4i), foch (255), pols (m), tela (io8o), vent (73), verí (673)'. 



20. Abstractes. ^• Ací trobem gran copia de noms d'orígen 
verbal, ço qu'es lògich, ateses llurs significances. Entre ells hi ha: 

2 1. «) Los qui's referexen a facultats y sentiments dfel esperit 
y sensacions del cos: 'Amor (300), audàcia (302), constància (730), 
coratge (219), cupiditat (259), enginy (306), mansuetud (302), 
■perança (184), tristor (301), calor (71), fredor (423), gust (312), 

■ son (13), vista (442)'. 

22. /3) Aquells qui expressen qualitats o maneres d'ésser en 
general: 'accident (440), adversitat (489), celcitut (1115), claredat 
(425), discrepància (72), fama (54), indústria (345), latitut (289), 
maestria (354), mortalitat (93), pobresa (487), semblança (747), 
senyoria (53), servitut (723), triplicitat {257), virginitat (888)'. 

23. Molts substantius abstractes dexen Eur sentit general de 
facultat, qualitat o manera d'ésser, pera' concretarse a designar una 
cosa, acte, operació o estat, qui posseheix aquella. Axis : 'accident' 
pot ésser no ço contrari, a substància, com en lo passatge 'aço 
no ve sinó per accident' (440), ans un dels diversos atributs de 
la matexa; la 'adversitat' (489) no es tan sols ço contrari a bona 
fortuna, ans una contrarietat determinada; y axis ho notarem en 
«claredat {425), contrarietat (414), diversitat (216), discrepància 
(72), experiència (853), indústria (345), semblança (747), veritat 
(147)', etc. En aytal cas, aquests substantius dexen d'ésser abs- 
tractes y passen a concrets de 'coses esdevenints o esdevingudes'. 

24. Indefinits, — Cf. § 128. 

III. Substantius atributius. 

25. La delimitació entra'l substantiu- y l' adjectiu lògicament 
tan distincta, eij la pràctica es assats confosa. Hi ha noms 
susceptibles de pendre abdueg vàlues. Quasi tots ells se referexen 
als 'homens', als quals, en llur ofici adjectiva!, qualifiquen segons 
l'estament, professió, edat, mester, etc. D'altres describexen aplechs 
o construccions humanes, com 'host, exèrcit, ciutat', y, finalment, 
algun fa referència a 'bèsties'. La repetició sovintejadora d'aytals 
adjectius ab los substantius qu'hem subratllats, amena a sobrentendre 
aquests, y llavors aquells devingueren substantificats. Axis, de 
'home amich, host vencedora, ciutat vehina, bèstia /era% ne son 
resultats los substantius 'amich, vencedor, vehi, fera\ Com sigui 
qu'aquests substantius no són absolutament independents, ans 
poden atribuirse y lligarseab altres, hom los ha batejats í«íí- 
tantius atributius. Tots los derivats verbals en '-or -in -ay re' tenen 
aquest caràcter. 

26. Per un camí invers, anch qu'ab lo mateix resultat per 
ço que fa al català, qualques substantius llatins de persona: 'juvenis, 

• servus, hospes', etc, són estat aplicats a diversos substantius, dels 
quals resultaren adjectius, y es també per aquest motiu qu'en nostra 
llengua tenen abdós caràcters. 



27. Entre'ls copiosos substantius atributius esmerçats per Metge, 
anotaré'ls següents: 

Substantius atributius en llur ús substantiu: 

quels jovens parlen primerament e los antichs ... condoen 
(1736) 

les animes dels bruts (940) 

les feres cerquen cavernes (975) 

ab autoritats de gentils, juetis, cristians e sarraïns (382) 

els pacients aquells son animes (2095) 

no fo denegada als pobres (3163) 

la intenció del savi que has allegat (105) 
- alcuns singulars dels regnes que jo possehia (1154) 

alcun vell bavos (2585) 

Cloelia verge romana (3120) 

aquella vidua Dido (3095). 

28. Los matexos en llur ús adjectiu: 
molts savis homens antichs (562) 
aquests son los animals bruts (88) 
bèsties feres (2477) 

los • philosoffs e poetes gentils han axi nomenats los (2897) 

elles son tant pascients (2674) 

pus pobre que tots los altres (V. no) 

homens illiterats, rudes e no savis (2115) 

de suptilítat singular de entendre (3207) 

marits vells (3571) 

moltes santes dones ver gens, vidues e continents (3i5i)• 

29. Altres atributius en llur ús substantiu: 
los seus amühs noi ploren (579) 
avegades per amigues (2407) 

de quants amorosos son stats tro a lur temps 1 (2696) 
no foren reys, cavallers . , . ciutadans, menestrals ne lauradon ; 

no foren mercaders (3294) 
molts doctors (210) 
contra lurs enemichs (716) 
un fadri moxt (780) 
los antichs ;f«írií 1 (3716) 
dels franceses (695) 

los grechs, los troyans, los romans els cartaginesos (2640) 
e alguns ineptes creen ne lo contrari (708) 
procreació àinfants (590) 
bon M/owa/l {3213) 

apellat Valter, jove bell e molt graciós (V. 33) 
* los maestres en theologia, los doctors en cascun dret, los 

maestres en medecina, los naturals * e inathematichs (26 1 2) 



> No es usat avuy. 



subtils Mechanichs (608) 

metgesses (2599) 

noves rimades (2693) 

alcuns preses (3062) 

lo w,^ semblantment mori (821) 

les romanes (2467) 

senders e servidors (2490) 

serventes e catives (2388) 

los strangers (V. 548) 

es testimoni (lo) 

tirants e rebel•les de Sicilià (3177) 

alcun special »(?&' (2319) 

ab lo veM, àb ïo parent oahïamick (2479) , 

ab qui dorm la sua vek'na (2634) . 

lurs amadors (2464) 

les mellors bevedores (2718) 

indústria de cassador {2,àtZ<^ 

creador (85) 

aquell enganador MaíFomet (891) 

no per demèrits què mos perseguidors e enveiosos sabessen 

contra mi (4) 
gordadores^ e tresoreres (2680) 
la verga dels peccadors for gitada sobre lesquena dels 

justs (3274) 
redemptor (537) 

suficient rí/afiíor 1 de les virtuts (3196) 
lo sermonador'^ si nois diu lo sermó (3640) 
trobadors (2694) 
deliten. se molt en oyx trtifadors , scarnidors e ralíadors, 

mals parlers, cridadors, avalotadors, jutyadors e migencers 

de bacallariesl (3737) 
tots los afermants la dita opinió (706) 
gran pler es al argüint com lo respotieni no solament 

atorga (154) 
vi fort delitable als bevents (883) 
torbaran los circunstants (3646) 
quels altres concordants ab ell sien majors de tota 

excepció (241) 
dels devallants al lach (796) 
fameiants solen dormir (16) 
e inftrmànts (106) 
navigants (347). 

Metge usa com a adjectiu: 
nobles homens (V. 428) 



1 Insòlit avuy. 



7 

Lo substantiu corresponent no consta, ço qu'es, potser, significatiu. 

crim capital (3072) 

Pobra, muller de Adeiphus experta en grech (3018). 

Avuy, hem fet de 'expert' un substantiu. 

IV. P^rovinença dels substantius. 

30. Són coses diferentes lo mester substantiu qu'un mot pot 
omplir en una proposició determinada, y sa vàlua propria morfo- 
lògica. Es axis que Metge usa com a vers substantius mots 
derivats de: 

Infinitius (787). — 'plaer, parer, beure, voler, saber, poder'. 

Participis presents. — En quant són adjectius y se són 
substantificats (833): 'amant, bevent, circumstant, dolent, famejant, 
pacient, possehint, volent, argüint, responent, inconvenient, serventa, 
infant, parent'. 

Participis passats. — A causa igualment de llur vàlua adjectiva 
(849, 852): 'cansat, condempnat, enamorat, excomunicat, ressucitat, 
apetit, argentada, ballada, dit, entredit, entrada, errada, exida, fet, 
fusada, mentida, mort, panada, partida, pres, scrit, rerascrit, venguda, 
vista, mèrit, demèrit, delicte, junta, oblit, profit, propòsit, requesta, 
statut, subiect, tort, instinct'. 

Adverbis, preposicions, conjuncions, sols o en compo- 
sició (558). — 'bé, mal, sobrepús, rerascrit, entredit'. 

Adjectius. — La substantificació dels adjectius es d'ús corrept; 
havem los substantius atributius (25 sq.) y los adjectius qualificatius 
presos en abstracte o- com a neutres (32). 

Pronoms. — Los usem en sentit filosòfich, qualques voltes com 
a substantius; axis avuy dihem: 'la manifestació del jo\ Metge 
no'n té exemples, com tampoch del ús lulià d'un verh ab desinencia 
de tercera persona com a substantiu: 'lo es de Deu'. 

Substantius derivats de tema verbal ab lo sufixe 
'ment'. — No hi ha cap autor català qui sigui en açò tan rich 
com Lull; sa llibertat de composició es tan ampla, qu'hom pot dir 
que de tot verb ne forma un substantiu afeginthi dit sufixe. 
(Axis: 'marriment, esguardament, mudament, amament, penediment, 
responiment, ajustament, posament, concebiment, administrament, 
salvament, encercament, costrenyiment, fugiment,^ estament, resuci- 
tament, pujament, creximent, ensenyament, recorriment, oblígament, 
empatxament, mesclament, languiment, departiment, empreniment, 
tocament, oblidament, cessament, discorriment, compliment, deffay- 
liment, començament, convertiment', trets tan sols de Arbre de 
PMlosophia d'Amor, Litres d'Oració, de Deu, de Conexença de Deu, del 
Es de Deu y de Mil Proverbis). En cambi. Metge hi es molt parch: 

axí con en lentrament (V. 347) 



la dona per laiustament del hom se fa prenys (133) 

si fas un incident (932) 

noy prengués íí7«W«/ (3553). 

V. Adjectius. 

31. L'adjectiu no pot subsistir sol, omplint un element de 
la proposició, ans es dependent del substantiu que determina. 
No va contra açò que hi aparegui isolat quan aquest darrer se 
sobrentén: 'diran que Anibal e Alexandre foren assats bons 
cavallers, mas que de tant bons ne trobarie qui bels cercave' 
(3623); 'aquelles posen en la manera que volen e les dures no 
poden' (2825); car lo substantiu roman tòstemps latent com la 
concordança servada per l'adjectiu prova. 

32. Emperò, tot adjectiu pot ésser usat sol en la proposició, 
desaparexent llavors llur mester qualificatiu y cobrant un sentit 
absolut corresponent al substantiu abstracte. En realitat devé 
substantiu. Aytal substantifiçació fa perdre al adjectiu son tret 
caracteristich de flexió genèrica y, com escau _a la significança 
abstracta qu'acquireix, noresmenys sa üexió numeral. En guisa 
que roman invariable en lo singular d'un genre qui palesament 
es lo neutre. Essent la forma d'aquest en diverses llengües 
romàniques igual al masculí, hom voldria considerarlo borrat. 
Mes no m'apar rahonable, car qu'hagin coincidit les desinencies 
d'abdos genres res no lleva a que l'adjectiu, quan exerceix son 
ofici determinatíu, tingui masculí, femení, singular y plural, yj en 
cambi, quan devé substantiu servi una forma invariable corresponent 
a la neutra llatina. Y tant es axis, que quan es antecedent del 
relatiu nominatiu, pren aquest la forma neutra 'que' en lloch de 
'qui' (Cf. 974, 975). Hom acostuma dir qúe l'adjectiu neutre té 
la matexa significança que'l substantiu abstracte dó la matexa arrel; 
per exemple, 'lo bo' = 'la bonesa'. Mes açò no es rigurosament 
exacte, car lo substantiu expressa la qualitat com personificada 
y com _a_ substància propria, y es per açò que, discernint 
diferenciacions en, ella, podem donarli nombre plural 'les boneses' 
(de Déu y del home); ço que no es en l'adjectiu neutre, qui 
equival tòstemps y merament a 'tota cosa, tot ço'; axis 'lo bo' 
= 'tota cosa bona'. 

Hom no taroba en los escrits de Metge més qu'escarsíssims 
adjectius usats com a substantius, en guisa qu'aytal omissió es sens 
dubte un tret de son estil. Modernament, en cambi, nos ne som 
altats molt, y axis són frases usuals: 'lo lo (bonesa) d'aquest poeta', 
-'quatre pams de llarch (llargària) y dos í?'«ot//í (amplaria)', 'un Mati 
(blavor) intens', '/<? rfí/f (dolçor) de son tracte'. Ho dolent (dolentiai 
de sa conducta'. 

^l. Heusací tots los passatges de Metge: 

Lomé es stat creat en lo mig per tal que fos pus baix 
quels àngels e pus alt que les bèsties e que hagués 



alcuna cosa comuna ab lo sobirà e ab lo jusa, ço 

es (89) 
no sap departir ver à& falç, ne virtuós de viciós (1052) 
en saber diverses coses que al spiritual o al temporal no 

li aprofiten (3688) 
jo li havia ofert dessus dir per excusacio de les dones 

lo mal^ que en los homens es {3358) 
com en tot moviment sia necessari movent e mogut"^ (ioQQ) 
Mas ara veig lo contrari (1656) 
era sculpit ... tot lo contrari (1590) 
e lo restant en servey de lur cors (3727) 
que alcuna pedreta caygue dalt^ (2457) 
tu has dit lo piyor que has pogut de dones (2914) 
en segur sots de aconseguir la glòria (1497) 
lo /ret, la calor (2495). 

'Fret' es devingut substantiu corrent, en Uoch de 'fredor'; y, 
en cambi, 'calt' no ha suplantat a 'calor'; Per açò 'fret' se 
comporta plenament com un substantiu y admet plural. 

34. Llevats aquests casos, Metge esmerça sempre'l substantiu, 
y axis llegim: 'per la dolçor del meu cant' y no 'per lo dolç' (1786). 

35. Adjectiu substituït per un substantiu precehit de 
la preposició de. — Lo llatí usava adjectius en moltes construccions 
ahont les llengües romàniques los substituexen per substantius ab 
la preposició indicada. En lo § 275 nos ocuparem d'aquesta 
construcció èn quant es determinant de substantiu. No pot hom pas . 
dir que tot adjectiu admeti igual equivalència. L'acceptem pera: 

ít) Aquells adjectius qui indiquen natura, ço es, la 
matèria de que es fet, o l'origen d'ahont prové, lo substantiu que 
qualifiquen (276 i^, I.); axis talment com avuy, Metge escriu: 

corones dobles daur (19) 

torra de ferre {198 1) 

la let de la somera (2314) 

fil daur (2325) 

sagi de serp e de guatia (2328) 

sanch de voltor {2438) 

banya de cabró (2438) 

collar de perles (2637) 

estornells de carabaça (3634). 

En tots aquests passatges no sabríem pas dir a la fayçó 
llatina: 'corones àurees, torra fèrrea...', adjectius clàssichs, trobadors 
avuy tan sols en estil literari. 



* Ço es, 'la maldat, la malesa', 

* Snbstantivació molt usada per LuU ('amant, amar, amat'). Hom no deu 
pas referir 'movent' y 'mogut' a persona (llavors tindriem nn substantiu 
atributiu), ans a 'tot ço que mou' y 'tota cosa moguda'. 

» 'D'alt, de l'alçaria'. 



lO, 

Vulgarment, jatsía. nos altern mils de la perifrasi substantiva,- 
servem, però, l'adjectiu quan denota ab lo substantiu qualificat una 
substància única y determinada; equival llavors a títol. Axis tota 
pomada ahont hi entrin roses, lliris, etc, serà 'pomada de roses, 
de lliris', etc. Mes n'hi ha una d'ús espandit y fama coneguda 
qui es la 'pomada liriada' (2321). - 

/?) Pera designar l'edat. Essent de notar que no podem 
usar aci l'adjectiu: 

sia joveneta de xv anys (2820) 

qui era de BÚai de xij anys (V. 427). 

7) Pera qualificacions geogràfiques y històriques 
esmercem indistinctament l'adjectiu o'l substantiu: 

lemperi romà (3001) 
limperi de Cartage (3094). 

VI. Provinença dels adjectius. 

36. Són abundoses los qui estan formats mitjançant temes 
verbals. Entre ells hi ha'ls qui participen dins la proposició 
d'abdós caràcters, nominal y verbal, ço es, los participis. 

Modernament, la invariabilitat qu'estem donant als participis 
qui acompanyen l'auxiliar 'haver', nos fa consideraries com una 
part distincta de la proposició. Emperò, anch que servin mesters 
verbals, los participis no són als sinó adjectius. Com signi que, 
segons esdevé sovint en la gramàtica, no tots ells mostrin los 
matexos graus en llurs vàlues verbal y adjectival, he preferit 
éstudiarlos en conjunt en llur capítol propri (Cf. Part IV, caps. II, lli). 

VII. Adjectius comparatius. 

37. Los sufixes comparatius que'ls adjectius llatins prenien, 
desaparexeren en quasi tots los adjectius catalans. Ja en baix 
llatí, al costat de 'melior' trobem 'plus' y 'magis bonus', perifrasi, 
aquesta darrera, qui arrelà ab tanta força qu'àdhuch fou aplicada 
a comparatius per se, dient 'magis melior'. 

Los únichs adjectius comparatius trobadors en Metge, són: 
'major, menor, millor y pitjor' (major, minor, melior, pejor). 

en cascuna de les dites coses cónech que ha major 

perfecció la anima humanal (992) 
seran a mon juy a tu de major utilitat (743) 
hagués major fortitut en son coratge (688) 
molt major era la luxúria de la fembra que del hom (2245) 
en un loch no es menor que en altre (321) 
no fo menor cfi& Medea (2229) 
si mi has perdut, qui era ton senyor, tant bo o melior \o 

has cobrat (174) 
mals dies e pijors nits (2615) 



II 



Metge no usa 'superior' ni 'Inferior' (de 'superior, superus, 
súper' y 'inferior, inferns'). 

38. Los matexos quatre mots ensús anotats usem pera'l 
superlatiu; precehits llavors, naturalment, per l'article: 

la major part de la gent (373) 
menaçat ...als majors princeps del mon (1227) 
entre los gentils fo lo millor (549) 

la pijor cosa que en lo morir entreve es la pahor de 
la mort (1249). 

Pera'ls comparatius de tots los altres adjectius esmercem perí- 
frasis formades mitjançant adverbis (641 sq.). 

39. A voltes usem los adjectius comparatius ab sentit 
simplement positiu (avuy llegim sovint en castellà ab adverbis 
comparatius: 'cosas menos honestas, menos buenas', en Uoch de 
'poco honestas, poco buenas') (Cf. 647). Inversament, també trobem 
lo positiu en Uoch del comparatiu: 'do solament als pochs mas als 
majors princeps del mon' (1228), ço es, 'no solament als menors, 
als més petits, mas . . .' 

Un passatge característich es: 'no es poch ... en tant duptos 
afer haver testimoni qui . . . depos de certa sciencia, majorment 
quels altres concordants ab ell sien majors de tota excepció e 
irreparables' (242), ahont 'majors' significa: 'tan grans que no 
admeten excepció ni objecció'; 'majors' es ponderatiu. 

VIII. Accidents del nom. 

40. Lo nom llatí tenia tres accidents, ço es, sofria tres menes 
de modificacions: genre, nombre y cas. En romànich prest perdérem 
la darrera (60 sq.). En quant als genres masculí y femení, són una 
qüestió merament de forma, ço es assaber, morfològica. En cambi, 
lo poch qu'hem heretat del genre neutre entra dins la sintaxi, per 
ço corn implica un sentit abstracte peculiar; ja ho hem vist en 
l'adjectiu (32) y ho veurem novament en los pronoms (85, i25sq.). 

Nombre. 

41. Dos són los nombres catalans: lo singular y'l plural. 

42. Singular universal. — La designació singular d'un indi- 
viduu pot ésser generalitzada a tota l'especie; tenim, llavors, lo 
singular universal, lo qual, a mon vijarés, se diferencia del plural 
en que, més que referirse, com aquest, a tots los indivíduus d'una 
espècie considerats com aytals, denota la qualitat característica de 
dita espècie simbolitzada en un sol indivíduu, qualitat qui es la 
matexa en tots ells. Lo singular universal es, donchs, a son 
singular concret, com un substantiu abstracte a son ús com a 
concret; en guisa que'l singular universal no fa als sinó fer passar 
l'apelatiu concret a abstracte: 



12 

Lofne es estat creat en lo mitg pèr ço que fos pus baix 

quels àngels (89) 
Ffembra es animalJmperfet (2286) 
ne puch creure per res Qp& tant notable hom per la cosa 

publica se fos donat a mort si pensas quel seu nom 

finis ab la vida (598) ^ 
molia cosa es licita que no es expedient (1505) 
gosada en assaiar iota viltat' e follia {z•jq/Çj . . 
eguala ... Iota dona vwent {i8y 5) 
ab qui parlats tot jorn (2524). 

43. Singulars universals de matèria. — Podem usar en 
singular universal un indivíduü o manifestació concreta pera designar 
la matèria o una qualitat general que tota l'especie uniformement 
posseheix. Axis: . ' 

totes les coses simples e sens composició axi com Deu, 
dí«g'(f/2 e semblants son inmortals (413)- 

turmentat en graii flama ^ de foch (823) 

com se engendren en laer lo tro el lamp, larch de Sent 
Marti, \a pedra e altres coses (2627) 

scatar/>«lv* (2379) ' . 

que li preservas lo camp de romagueres e de canyota (2810) 

li trames ... molta moneda (3241). 

44. Plurabilitat dels noms. — Los n<axQ.% propris de persona, 
adés de fonts, adés de familia (5), no tenen plural. Per excepció, 
quan un indivíduü exeeleix en una qualitat, podem pluralitzar son 
nom, esmerçantlo pera designar diversos altres indivíduus qui també 
la possehexin. 

Los noms de familia poden també ésser pluralitzats pera 
compendre tots los indivíduus pertanyents a la matexa. Y també 
los noms_ de fonts pera desigpaar diverses persones qui's diuen 
segons lo mateix sant. 

45. Los noms propris de nadons, terres, comtats, etc' (7, 8), 
no tenen plural. Si dos o més indivíduus són distingits ab lo 
mateix nom, y hom percebeix qualque relació entre ells, poden 
ésser indicats tots colectivament ab llur nom en plural. Axis: 'les 
índies, les Amèriques, les Espanyes'. 

46. Los noms propris de montanyes (9) són en llur majoria 
singulars. Emperò hi ha montanyes ahont hom no hi considera im 
sol cim, ans una serralada de diversos monts, lo nom propri dels 
quals es llavors plural. Axis: Mos Pirineus, los Alps'. 

Los noms propris^ d'í&í (10) són plurals quan designen una 
pluralitat o arxipèlach, 'les Balears'. 

'^ Aquest exemple es remarcable. 

* Àngel = qualitat, matèria angèlica, - 
' Prenent 'flama' com a matèria. 

* No 'pexos', ans la matèria de que són fets. 



í3 

47. Los noms apelatius (14) tenen plural: 
a) coses materials (14a): 

aranyes (1080), astors (26), cavernes (975), edificis (348), ladres 
(785), linees (288), maestres (398), mullers (885), muntanyes 
(346), peys (976), plagues (166), puncelles (886), tapits(886). 

^) coses immaterials (i4«): 

les fantasmes (2455), si en lurs penses no haguessen per 
clar (569), paraules (113), segles (603), sons {256) 

les forces de les quals aquell (lo enteniment) fretura, co 
es saber, de les virtuts ymaginativa, memorativa e cogi- 
tativa (454). 
y) actes, operacions o estats (16): 

bestialitats (878), defalliments (227), demostracions (382), doc- 
trines (1006), fraus(679), gemechs (165), manaments (i 14), 
la gent ...,tostemps se alegra de novitats (52), oficis 

- (216), pèrdues (487), persuasions (364), serimonies (567). 

48. Los noms apelatius d-'individuus únichs en llur espècie 
(15) es vijarés no poden tenir plural, car a dreta Uey haurien 
d'ésser propris. 

Tenim, però, 'cels, inferns, mars', volent donar idea de llur 
esctensió : 

alcu no sabera lo moviment dels cels e de les planetes (3299) 
va hom als pus pregons e terribles imferns (1976) 
non veig venir les mars (185). 

49. Los noms cotectius (i8) no tenen plural. Emperò Metge's 
complau sovint en usarhi 'gent': 

quantes gents darmes ha lalmorat (2631, 150, 376) 

iran ... jutjants les gents (3630) 

los coratges de les gents (V. 211, 219). 

50. Los noms de matèria (19) no tenen plural. Emperò los 
ne donem: ■ 

a) Sempre qu'üsem lo nom de la matèria pera concretar 
objectes fets de la matexa: 

begué carbons foguejants (3036) 
corren a foch a ferre e: pedres (2513). 

^) Quan la matèria ofereix diferenciacions qualitatives, de 
situació o d'època. Llavors pluralitzem les menes de materia:_ 
disputen de bons vins (2718) 

so ven ab ay gites, sabons, e lexius de diverses cendres e 
specialment de mares de vin grech e de genesta (2326) 
molts perfiams e aygues, calç viva, orpiment, olis, sabons (2437) 
van vestits de draps fins (3458) 
discorre les terres (346) 
■ per tal que fos qui defenes les terres (728). 



14 

51- Vianda: Significa en general 'menja': 

tenen davant taules ben parades ab molta hona vianda (2045) 
quils leven la vzanda davant (2047) 
molta altra vianda de pasta (2707). 

Per quant comprèn tota mena de menjar, avuy no li donem 
plural. Emperò Metge en un sol cas escriu: 

tenen davant viandes reyalment ... aparellades (2006) 

Fruyt: Es la matèria que l'arbre produheix. En sentit general, 
y també metafòricament, no pot tenir plural: 
farà poda /ruyí (248) 

Mes, com n'hi ha diverses menes, accepta plural al compen- 
dreles distingintles: 

los fruyis de la terra (344). 
. Tenim lo mot 'fruyta' pera denotar tota mena de 'fruyts'; 
panades de colomins e de polls han axi per fruyia com 
si eren figues (2708). 

'Fruyta' no hauria de tenir plural (car prové del plural colectiu 
'fructa'), emperò llegim: 

aqui haurà fonts, /ruytes, mullers (885). 

'Aygua' es usat sovint en plural sens qu'oferexi cap de les 
diferenciacions dites- ensús: 

ne en quina manera gita (la mar) les aygues per les venes 
de Ja terra (3302). ^ ' 

52. Los substantius abstractes (20) no tenen plural, per 
ço com tots ells, en quant a proprietats o qualitats, són uns. 
Emperò n'accepten: 

d) Quan devenen concrets (23), despuUantse de la proprietat 
general pera designar diversos indivíduus • qui la possehexen. 

Remarcarem qu'es ben freqüent lo pas dels substantius 
abstractes a concrets: 

les altres /-«Aoraí (514) 2 

ab auctoritats ... de gentils, jueus ... te provaré (381)3 

còmputs sos manaments (844) K 

|9) Quan, romanent abstractes, los sentiments o qualitats són 
susceptibles de qualques diferenciacions qualitatives o d'època, 
parionanient a ço qu'hem dit dels noms de matèria: 

les sues passions (970) 

odors plasents (311) 

' Mss. AP. 'aygua'. 

* Ahont 'raho' ja no es facultat, ans un p.roduyt de la matexa, rahonameut. 
' No dret del qui mana, ans sentencies. 

* No proprietat, ans ordes. 



ï5 

bones sabors (312) 
ses dolors (306). 
Los sentiments 'passió, odor, sabor', inherents _ a l'ànima, 
oferexen ací menes diverses: la 'dolor', repeticions distinctes. . 

53. Mots usats sols en plural. — Metge duu'ls següents: 
Exequies: li hagué celebrades soUempnes executes (3045) 
Núpcies: lo die de les núpcies (132) 

lo die de les noccies (102) 
puys en noces o convits (2404). 

Rehenes: la qual com ensemps ab altres vergens fos donada 
per reenes a Porsenan (3122). 

Sposalles: si ... no han anar ísAxzx juntes . . . o sposaylles{2T 26). 

Tenebres: en tenebres he parat lo meu lit (533) 

en la riba del qual ha . . . fam, confusió, tenebres, 
pahor, congoxa, discòrdia, dolor, plor, fretura, 
treball, plants, suspirs, malaltia, sompnis vans, 
vellesa, mort e moltes coses monstruoses en 
natura (1921). 

54. Mots qui en lo plural han cobrada alguna accep- 
ció més que no pas la corresponent al singular. — En 
guisa qu'en dita significança tampoch tenen singular: 

Letres: En català té, a més de la significació corresponent 
al singular, la novella de 'literatura, ciència': 

quals maestres de les letres seculars (398) 
Metge no ofereix exemple de qu'aquest plural hagi acquirida 
la significança d"epístola'; aytal acquisició prové ja del singular: 
reebre letres dels amadors (2651). 
Escrits (escriptura, document): 

e si en escrits ho volies metre (ij634). 
Entranyes (tots los òrguens interiors del home, y per extensió, 
'cor, intimitat'): 

deius les entramenes (260). 
Custumes (comportament, conducta moral). Metge l'usa en 
abdues formes, masculina y femenina: 

pus bella e nobla de bones custumes (113) 
que fossen ben coneguts en lurs custums e maneres ( 1 1 70) 
e perço com no es fundada en raho e bons costums ... 
es feta en favor de fembres lo costum de les quals (898). 
Remarqui hom la diferencia de sentits entre'l plural y'l singu- 
lar (hàbit). 

Noves (rahonament, explicació, parlament): 

lexa aqaestes noves e acaba li de dir ço que has lexat (3346) 
pus a tu ha plagut ... pendre mes noves (1856) 



,. i6 " ■ 

No cal cofondre aquest sentit ab lo de 'informacions, noticies', 
corresponent al singular: ■ 

dePorgatori e Paradís ... not sabria dir noves car nuU 
temps hi fuy (2070). 

55. Mots qui sens motiu justificat esmercem en 
plural: fí) Concrets: 

Diners (fortuna, cabals, riquesa): 'si dels diners de lurs 
marits' (2679). 

Térmens (en lloch de 'terme, confi'): '/ír»?í»í has consti- 
tuhits qui no poran ésser passats' (1141). 

Ordes (ordinació): 'contemplas los ordes de les coses 
celestials' (729). 

Nits: Es remarcable l'ús constant d'aquest plural en Metge, 
qui pot ésser relacionat ab lo de les hores canòniques 'matines, 
nones': 'no iran de nits' (2453, 2462, 3064). 

ÍRialles: 'paraules dius dignes de rialles' (1093). 

Gràcies, mercès: En les fórmules de cortesania y regra- 
ciament avuy sempre usem en plural aquests mots: 'daquest temps 
que he perseverat ab ^tu ... fas moltes gràcies a Deu' (V. 451). 
Quan no hi ha aytal fórmula, Metge, com avuy, esmerça'l singular: 
'sim voliets fer tanta gràcia' (389); 'sia vostra mercè' (243, 520). 

Pre eh s: 'Elies feu ressucitar un fadrí mort s. precM àe la 
mare daquell' (780). Com avuy en aquest matiç, sempre en plural. 

Peus: 'levant me en^íw' (ii). Enlloch 'en peu'. Correspon 
aquesta frase a 'altes veus' (Cf. lirant), la qual no consta en Metge. 

Sobres: 'per sobres de goig' (loi); 'per sobres de pietat' (588). 

Pits (significant, no les mames, ans 'cor, pit'): 'posant -ira en 
los pits' (259). Aquest plural es desconegut modernament. Remarqui 
hom que la forma singular d'aquest mot era també 'pits' (de'pectus'): 
'reposava en lo sen pits virginal coratge' (V. 117); 'la amor quem 
hayets portada ... partia de pi/s sencer e clar' (V. 1613). En 
-guisa que són lós determinants los qui indiquen lo nombre. 

^ í?) Abstractes. — Constituint un aplech apart, hem d'encloure 
aci diversos noms abstractes qui avuy tenen un penjant assats 
definit vers lo plural pera traduhir sentiments y sensacions únichs. 
Metge usa quasi sempre'l singular, com es lògich. Són avuy 
usuais frases com: 'me vénen desitjós de dormir', 'tinch a/anys 
pera dirtho', 'estich ab grans congoxes de saberho', 'he rebuts 
beneficis y honors', 'encorregui llurs ires y odis'. Emperò Metge 
diu insistentment: 

me vench fort gran desig de dormir (11) 
ab fervent desig esper quem ho engrunets (1131) 
car %xa.n desig he de saberho (1690, 2158, 2402, 2408) 
usant sols lo plural pera distingir menes de desitjós: 

de quanta calitja de tenebres son abrigats los í/íí/P-í dels 
húmens (2164) 



17 

non haiats afany (873) 
ab gran congoxa stich (196) 
en has reebuts molts benificis e honor (1561) 
veent e hoynt aço gran multitut de dones la ira e oy 
de les quals encorregui (1831). 

En cambi, usa en plural: 
Voluntats: 

axim despulli les mies voluntats e desigs e vestim los 

teus (V. 348) 
les voluntats que tots tenim secretes en los nostres coratges 

la mia veu notifich a les vostres orelles (V. 49). 

Com tots ells tenien una sola volença, aquest darrer plural 
no es justificat per la pluralitat de persones. 

Riqueses (relacioniho hom ab 'diners'): 'han desigat regnes, 
potencies, riqueses, favor popular' (2169). 

Temps (que Meyer-Lübkei dubta sigui una continuació del 
singular 'tempus', ans se decanta a veurehi un plural del substantiu 
abstracte devingut concret): 'tots temps' (1150). 

56. Usem també en plural tots los objectes compostos de dues 
parts semhlables, adés si aquestes estan separades: 

adés porten polaynes . . . adés çaiates (3456) 

uns patins (3552) 

amples tro als talons (2346) 

adés si estan lligades o relacionades entre sí, formant en veritat 
un sol objecte: 

sobre les calces (3456) 

trencades les regnes de tempransa (3695) 

van ab alcandores brodades (3460) 

soven escampats per los musclos"^ {2331) 

per fer lurs bons pits e grans spatles (2349) 

devalli a les portes daquell ... les dites portes me foren 

tantost ubertes (1751) 
ire a les portes dimfern (802). 

Emperò, Metge usa també'l singular: 

£Perque no ... si Xa. porta es uberta? (1286) 
set dies estigui a la. porta (181 1). 

En castellà també diuhen 'barbas, bigotes'. Emperò'l català 
repugna a aytals plurals: 'la sua barba' (2 161). 

Axis mateix Uegesch: 'son spirit qui en tancar e obrir lulP 
(2802); en Uoch de 'los ulls', com faríem avuy. 

* Syntaxe, 27. 
" Ço es: espatlla. 
Beiheft zur Zeitschr. f. rom. Phü. LXVI. , 



i8 

57. Hem d'afegir ací'ls objectes covipostos d'una sèrie d'unitats 
qu'a voltes usem ea plural (axis dihem avuy: 'dónam los rOí«m'): 

'adés paternostros adés correia' (3454)• 

58. Noms compostos. — Gayrebé no'n conté la prosa 
metgenca; en guisa, donchs, que no podem induhir com los 
escrivia en plural. L'únich que tirob: 'truífadors, escarnidors, ralla- 
dors, mals fiarlers, cridadors' (3738), duu la terminació plural en 
sos dos elements. Avuy diríem «malparlers'. 

,59. Los substantius qui .tenen dos genres, distingintse'l 
femení del masculí solsament per la terminació en '-a', usen lo 
plural masculí pera compendrels indistinctament abdós: ^ 

germans & fills àel vaBÚi {2/^20) 

lurs fills o nets (3476) 

a lurs fillastres (2685) 

no han volguda fer part a lurs parents e amichs {2004). 

Quan lo masculí y'l femení provenen de radical distinct, es 
axis mateix esmerçat lo plural masculí: 'aquells qui han maltractats 
lurs pares, frares e servidors' (2002). 

Casos. 

60. En la major part dels noms, los sis casos qui componien 
-la declinació clàssica llatina se reduhiren ja en lo baix llatí a la 

forma del accusatiu, lo qual, ab la cayguda de la 'm'^ final, 
donà naxença a la majoria dels noms catalans. Sols lo Uati baix 
servà dues desinencies ab los noms terminats en 'us' y 'er' per- 
tanyents a la segona declinació: ço es assaber, la ^ del nominatiu, 
qui absorbí lo vocatiu, y la del accusatiu, qui serví també pera'ls 
restants casos. Açò explica qu'ls pochs exemplars de terminació 
casual pervinguts fins als orígens de nostra llengua escrita, siguin 
de paraules qui havien pertangut a dita declinació. Asis, entíe 
altres, són trobadors en alguns clàssichs catalans lo subjecte 'senyer' 
y'l cas règim 'senyor'; Metge, però, ofereix la particularitat d'usar 
exclusivament la darrera forma en ses obres en prosa, y en cambi 
admetré 'senyer' en les rimades, ço qu'es palesament debut a 
influencia provençal. 

61. En cambi, ab 'Deu', nostre autor serva.en lo Somni ben 
fidelment los dos casos, 'Deus' (subjecte) y 'Deu' (règim); com la 
Discussió textual 1 demostra. Certes, hom troba la matexa 



1 Discussió textual: Subjecte 'Deus', règim 'Deu': 
Nominatiu: 'de tres maneres de sperits vidals ha creat nostre senyor Deus'. 
Passatges: 37. Escriuen 'Deus' ms. A. 34, xas. U. 14, ms, P. 2. 
Excepció del ms. A.: 

nostre senyor Deu ... iia ordonat'(í575). 

Dos 'Deus' dels altres mss. (746, 1486) són omesos en lo ms. A. 



19 

supervivència en molts altres autors, essentne ia causa sens dubte 
l'autoritat del nom, ab lo qual tants documents començaven, en 
guisa que la forma del subjecte se mantingué ferma y estereotipada 
com si fos un tractament reverencial. 



ms. U. Los 'Deus' van entre les ratlles 928 y 1335; la majoria dels 'Deu' 
entre la 1335 y la 2621. ^ Foren los copistes diferents, o utilitzà un copista 
dos originals distincts ? 

ms. P. Es palès lo propòsit del escriptor d'usar sols la forma moderna 
'Deu'. 

Genitiu: 'algun secret juy de Deu'. 

Passatges: 22. Escriuen 'Deu': ms. A. 19, ms. U. sempre, ms. P. 21. 

Excepcions del ms. A. : 

jo fuy posat en lo juy de nostre senyor Deus (1375) 

la passió de aquell ver Deus (1960). 

me son maravellat de nostre senyor Deus (3194). 

L'erra del ms. P. es lo 1960, ahont segueix l'A. 

D a t i u : 'reti l'esperit a Deu ' (42). 

Passatges: 12. Escriuen 'Deu': ms. A. 9, ms. U. lO, ms. P. sempre. 

Excepcions del ms. A.: 

ço que a nostre senyor Deus e a ell plaurà (192) 
placia a nostre senyor Deus (1359) '- 

son molt plasents a nostre senyor Deus (l668). 
Lo ms. U. segueix l'A. en 1359 y 166S. 

Accusatiu: 'Tem Deu' (114). 

Passatges: 6. Escriuen 'Deu': ms. A.5, ms. U. 5, ms. P. sempre. 
Excepció de! ms. A.: 'aprenets de no menysprear Deus'' (2032). 
Lo ms. U. segueix ací l'A. 

Ablatiu: 'la anima del hom es creada per Deu^ (272). 
Passatges: 8. Escriuen 'Deu': ms. A. 4, ms. U. 7, ras. P. sempre. 
Excepcions del ms. A. : 

lo terme ... constituït per nostre senyor Deus (1136) 
aquell que per Deus es amat (1294) 
si per nostre senyor Deus fos ordonat (1661) 

los peçcadors ... necessari es que sien ... lunyats de Deus (2143). 
Excepció del ms. U.: 'ésser amat per Deus'' (1295). 

Valter y Griselda: De tres nominatius sols un y en sols lo ms. A. es 
'Deus', de manera que pera aquesta obra podem admetre com a usual la 
forma moderna 'Deu'. 

Fixantnos en lo Somni, esdevé palesa la inclinació del ms, A. en es- 
merçar '•Deus ' pera'l nominatiu, penjant tan arrelat en l'escrivent, que'l porta 
a errar qualques voltes los casos regits, per la pruhija de servar aquella de- 
sinencia en lloch de 'Deu-'. Al contrari, los mss. U. y P. estampen quasi bé 
tostemps dretament los casos regits, qui convenen ab llur forma preferida, Deu. 

Mes, no es sens qualque apariencia discolpadora que'l ms. A. comet 
mancament en los casos regits. Si'l lector s'es fixat en les excepcions trans- 
crites, d'onze n'hi ha set ahont 'Deus' va precehit de 'senyor'. Açò pot 
explicar la trabocada del escrivent, per ço com no senti qu'abdós substantius 
fossin units per determinació atributiva, ans inconscientment 'Deus' se li 
aparegué sols com en aposició ab 'senyor' (cf. 183). Son ànim reverencial lo 
portà, donchs, a trencar la frase y'l règim, y a concebrela axis; '.,. nostre 
senyor, Deus', ço es, '.., nostre senyor, qui es Deus'. 

2* 



20 

62. Heretàrem també en català, com en francès, les formes 
'hom' y 'home', provinent aquella del nominatiu 'homo' y la 
segona del accusatiu 'hominem'. Emparo, no servaren pas los 
casos subjecte y règim directe, sinó que prengueren dues categories 
gramaticals distinctes: 'hom' devingué indefinit, exclusivament sub- 
jecte (345), 'home' substantiu comú en tots los casos. 

63. Los casos llatins són estat substituhits: lo liominatiu, 
vocatiu y accusatiu, sens preposicions y, en conseqüència, distincció 
alguna; lo genitiu mitjançant 'de'; lo datiu 'a, pera'; y l'ablatiu 
per diverses preposicions y també sens partícula, com veurem en 
los complements adverbials de temps (538, 540, 542, 543), ablatius 
absoluts (859), etc. 



Capítol 11. Pronoms. 

64. A diferencia dels noms, los pronoms designen les coses 
subjectivament, no sols en relació ab les persones gramaticals, en 
qual cas tenim los pronoms personals, ans també des lo punt 
d'esguart de possessió, de situació respecte a qui paila, de referència 
a persona o cosa coneguda o inquirida, etc, en quals casos havem 
los pronoms possessius, demostratius, relatius, interrogatius, etc. 

65. Llur ofici sintàctich es doble! los pronoms sòn substantius: 
quan van sols y substituhexen noms substantius; mes molt sovint 
acompanyen los matexos noms, y llavors són palesament adjectius. 

66. Los relatius y interrogatius introduhexen sempre propo- 
sicions, rahó per la qual llur mester es conjunctiu. De conformitat 
ab Meyer-Lübkei traslade llur estudi a la part de les proposicions 
subordinades y llurs conjunccions. - 

67. L'article definit, qui no es als sinó l'afebliment d'un 
pronoin demostratiu llatí, ^no dexa quasi may (y concretantnos a Metge 
podria dir may) son substantiu. Son mester, donchs, es exclusiva- 
ment determinant, y en la secció d'aquests serà tractat (197 sq.). 

I. Personals, 

68. Éntre'ls pronoms catalans sols los de la primera y segona 
persones, 'jo, tü', y'l reflexiu de la tercera, 'se', provenen de pronoms 
personals llatins. Axís com los dos primers serven en nostra llengua 
llur significança etimològica exclusivament personal , lo reflexiu es 
estat extès a coses inanimades. 

6g. D'altra banda, entorn aquest nucli, lo baix llatí y'l 
català anaren afegint, com a pronoms personals, mots derivats 



Syntaxe, 612, 



21 

d'altra mena de pronoms llatins y àdhuch de qualque part de 
l'oració ben distincta. Axis nostre pronom personal de tercera 
persona 'ell' nasqué del demostratiu 'ille', lo neutre 'ho' d'altre 
demostratiu 'hoc', 'ne' del adverbi 'in.de' y 'hi' de 'íbi'. 

70. Lo pronom de tercera persona, com influit per sa niçaga 
no personal, no's refereix exclusivament a persones, ans admet ésser 
esmerçat pera coses. 'Ho', per son genre neutre, es palès desconeix 
persona. 'Ne' y 'hi', quan són pronoms, poden també fer refe- 
rència a tot. 

La personalitat dels pronoms deu ésser, donchs, entesa en 
quant a les persones gramaticals. 

71. Flexió casual. — Debut sens dubte a llur repetició 
constant y a llur mateix caràcter subjectiu, lo's pronoms personals 
han servades molt millor que no pas los noms les desinencies 
casuals. Hi distingim perfectament les corresponents al nominatiu, 
datin y accusatiu; mes, cosa remarcable, la vàlua funcional romànica 
no sempre coincideix ab sa precehidora llatina, y, noresràenys, 
tampoch s'avenen tostemps entre elles les distinctes llengües. 

72. Los nominatius 'ego, tu', devingueren 'eo, eu, yeu, jo, 
yo, tu'. Metge usa en ses obres en prosa sempre 'jo'; en cambi, 
en les rimades 'eu, yeu', sens dubte per influencia provençal. 
Los datius 'míhi, sibi', donaren lloch a les formes catalanes tòni- 
ques 'mi, si', les quals ompliren lo mester de tots los casos llatins, 
llevat lo nominatiu. (En francès, 'mei, moi, tei, toi, sei, soi' provenen 
dels accusatius.) D'altra part foren los accusatius 'me, te, se, nos, 
vos' los qui produhiren les formes catalanes àtones, les quals tam- 
bé's corregueren a tots los altres casos règims, mitjançant les opor- 
tunes preposicions. 

Les genitíus y ablatius llatins desaparegueren. Lo cas prepo- 
sicional romànich corresponent al genitiu es, però, molt poch usat 
en los pronoms personals, per ço com, significant possessió, es 
substituhit pels pronoms possessius. 

Sintàcticament sols hem d'examinar los cambis de funció 
casual y les acquisicions qu'han fetes los pronoms personals 
catalans de pronoms y àdhuch mots d'altres vàlues. 

73. 'Tibi': A diferencia del castellà, lo provençal y'l català 
adoptaren, pera tots los casos règims tònichs, la forma nominativa 
'tu' en lloc de 'ti': 

Datin: 'a iu ha plagut' (1856). 

Accusatiu: 'no ama sinó tu' (2844), 'has loat tu mateix' (2203). 

Ablatiu: 'aquest qui parla ab tu' (57). 

74. 'Sibi': Les llengües romàniques tendiren prest a substi- 
tuhir lo reflexiu tònich 'si', pel pronom personal de tercera persona 
'ell'. Lo castellà es potser lo qui ha servat més lo reflexiu. En 
català^ si bé es estat generalitzada moltíssim la construcció ab 'ell': 
'en quina forma son ligats los elements entre ells' (3304), no som 



22 

arribats may a la uniformitat francesa d'esmerçar tostemps 'lui, eux, 
ellè', en lloch de 'sol'. Açò confirma Metge: 

ocupen a si mateixes la senyoria (2415) batent cruelment 
Si tnateixs (2016) loar st mateix (2204) no amen als 
sinó si matexes (3396) ell nos debilita per si (450) 
ne ell nexeria de 'altre ne de si crearia (470). 

Avuy dia alguns defugen aquest 'si' per pahor que sigui d'influencia 
castellana, temença errònia, com acabem de veure. 

75. Nos, vos (tònichs): Foren combinats ab 'alteri', no sols 
en català, ans aytambé en castellà, rètich, llombart, piatnontí y 
provençal. En d'altres llengües romàniques solsament sofrí l'allonga- 
ment la segona persona 'vós', ço que fa concloure a Meyer-Lübke 
que la naxença d'aytal combinació fou causada per la fretura de 
distingir una, 'vos', o diverses -peïsones, 'vos alteri', en períodes 
apostròfichs mancats de verb. 1 

Anch que no sigui precisament per aquesta sola construcció, 
no hi ha dubte que des lo moment qu'hom usà en lloch de la 
segona* persona del singular 'íu', la corresponent del plural 'vos\ 
calia distingir la singularitat 'vos' de la pluralitat 'vos alteri'. Y 
tampoch hi ha dubte qu'ay tal distincció no procehía en la primera 
persona. Açò confirmen los clàssichs catalans, per exemple, la 
Crdnica.del ítey Jaume, nsant lo mer 'nos' enfront de 'vosaltres'; 
y ço mateix nos prova Metge, jatsia sigui sorprenent qu'en sa època 
encara ell percibexi lo sentit del pronom compost, adoptantlo pera 
la pluralitat de la segona persona y no escrivintlo ni una sola 
volta pera la primera, 

76. Respecte a la flexió casual, desparegué totalment en lo 
plural català, en -guisa qu'en aquest nombre les úniques formes 
mètgenques de primera .y segona persona són 'nos, vos, vosaltres': 

car nos let procurarem tal (V. 68) con wí romanguessem 
sens regidor alcun (V. 73) la tua humanitat dona a mos 
J, audàcia (V. 47) 

axi com vos, senyor^ manarets (396) 

en lo loch on ... vosaltres éreu (1157) vosaltres, zmvííx^, 
me forçats de fer (V. 77) vuyl relevar a vosaltres (V, 82) 
entre vosaltres no hage (V. 94) serà tractada per vosal- 
tres (V. 98). 

Pronoms personals catalans no derivats de pronoms personals llatins. 

77. Tercera persona tònica. — Lo pronom de tercera 
persona 'sibi, se' es vijarés que ni pot expressar un subjecte, car 
no ha nominatiu, ni pot denotar règim ab referència a persona 
distincta del subjecte: ha de recaure tostemps vers aquest, es 

' Morphoïogie, 75- 



23 

propriament un reflexiu. Lo llatí utilitzava pera usos aytals un de 
sos demostratius, 'hic, iste, ille'. Lo paradigma d'aquest darrer 
figura ja en gramàtiques romanes anteriors a la naxença de les 
llengües romàniqtfes, essent sa declinació, com a pronom personal 
de tercera persona, modificada per influencies d'altres pronoms 
llatins que no'ns lleu d'estudiar. En nostra llengua, com en 
diverses de ses germanes, aquest 'ille' no sols infanta lo demostratiu 
corresponent (119), ans l'article (197) y'l pronom personal qui'ns 
ocupa. 

78. No ha servada aquest pronom flexió casual; en cambi, 
la té genèrica. En lo masculí, lo nominatiu 'illi' originà nostre 
'ell'; mes en lo femení fou l'accusatiu 'illa(m)' qui produhí nostra 
'ella'. Los plurals 'ells, elles' provenen dels accusaiius 'illos, illas'. 

79. Tercera persona àtona. — En singular, lo datiu 
clàssich 'illi' (en baix llatí 'illui, illcei') originà nostre datiu 'li' pera 
abdós genres; los accusatius 'illu(m), illa(m)', nostres 'lo, la'. 

En plural, los accusatius 'illos, illas' engenraren nostres 
accusatius 'los, les'. 

80. Lurs, los. — En cambi, pera formarse lo datiu plural, 
nostra llengua emprà la radical del genitiu llatí 'illorum', qui 
devingué successivament 'loru, lur'. Precisament lo possessiu de 
la pluralitat (105) també anà a cercar sa tercera persona en aquest 
genitiu plural del demostratiu 'ille', de manera qu'aquest 'illorum' 
donà naxença a abdós pronoms catalans tan distincts; ço es, lo 
possessiu 'llur', qui conserva la vàlua etimològica de genitiu ('llur 
casa, llurs maysons'), y'l pronom personal qu'estem estudiant, cas 
datiu català ilogicament derivat del genitiu llatí. No hi ha dubte, 
no obstant, qu'aytal ús pertanj^ía ja a la baxa llatinitat, per quant 
hom lo troba igualment en altres llengües romàniques. Lo francès 
tingué 'lor, lour', y té avuy 'leur' ('il leur dit...'), l'italià 'loro', 
lo sard 'issoro', lo rumà 'lor'. 

81. Nostra llengua, però, no. féu com lo francès y l'italià, 
qui han consolidat aytal ús de 'lur'; ans, ja de des son origen, 
manifesta la tendència a reservar aquest derivat d'un genitiu pera 
sa funció lògica de possessiu, y a substituirlo en lo datiu plural 
del pronom personal, per 'los'. Aquesta forma es la pro vinent 
del accusatiu llatí 'illos, illas', qui donà Uoch a 'los, les'. Emperò, 
en la matexa fayçó que 'illorum' produhí lo datiu 'lur' tant pera'l 
masculí com pera'l femení, a despit de 'illarum', l'accusatiu 'illos' 
originà lo datiu 'los', axis mateix pera abdós genres, sens esguart 
a 'illas'. Podria dir hom que'l genre en datití no ressurt tan 
ardidament y caracteritzada com en lo cas règim directe, y d'ací 
qu'al ésser emprada la forma accusativa se'n generalitzés solsament 
una desinencia, ço es, la del masculí. 

82. Quan 'llur' es pronom possessiu es lògich hagi plural, 
ja que la cosa possehida, ab la qual concorda si es pronom 



24 

adjectiu ('llurs obres'); o a la qual se refereix si es pronom 
substantiu ('les llurs'), pot ésser en dit nombre (emperò cf. 105). 
Mes, quan es lo datiu plural del pronom personal, palesament es 
fort desrahonatle qu'accepti la desinencia d'aquest nombre, jatsía 
qu'ell, per sa essència propria, fa referència tostemps a pluralitat, 
y no podent concordar ab lo terme directe de l'acció, no es 
tampoch possible acquirexi d'aquest la desinencia del plural. Per 
axò, en francès, tostemps resta 'leur'; 'je leur dit . . .' y no ' je leurs 
dit,..', 'ils leur disent...' y no 'ils leurs disent...'. Mes heusad 
que, separantse de la lògica, nostra llengua féu tostemps, en mà 
de Bernat Metge, 'lurs' y no 'lur'. 

83. Metge no usa 'lurs' en Valter) lo ms. A. del Somtii 
l'esmerça vint vegades, quantitat aquesta exigua en comparança ab 
la forma 'los' qu'hom hi troba generalment, tant pera'l masculí 
com pera'l femení. Apar, donchs, que'l ms. rpés antich reflexava lo 
període final del ús datiu de 'lurs', ço què convindria aclarir ab 
recerques en altres autors, l 



1 Discussió textual: Escriu lo ms. A.: 

no veya que esperit ne altra cosa lurs isques del cors (66) no creen 
que James lurs venga (187) ço que ara lurs plau adés lurs 
desplaurà (916) coses que hom lurs úm. (981) moltes coses, que 
hom lurs diu (1069) lurs ne seguirà gran profit (1630) estan 
lurs entorn (2001) e aquells qui entoru /ari estan (2017) _quils 
leven la vianda davant e puys ensutzen lurs les taules (2047) 
de aquell qui, nom /2í«s imposa (2103) que mils /a?-j estiga (2333) 
per fer lurs bons pits (2349) qui tantost lurs ho donen (24 lo) 
quel estoraech lurs fa mal (2453) fuig lurs la sang e la força (2457) 
necessari "es a aquells qui entorn lurs son (2497) giten de casa 
lurs pares, fills e germans e roman lurs sola la plaça (3578) e 
es lurs vijafes (2589) , qüe gran mal lurs vols (2760) ço que 
aquells lurs hàuien lexat en lurs -testaments (3478). 
Mss. U. P. sempre 'los', llevat U. en 1069 y 347S. Lo ms. A. eti 2410, 

ü. en 2103 yP. en 187 donen 'lus', qui apar errada, en Uoch de 'los'. 

Lo nombre de casos en los quals tots tres mss. _ adopten '!os' excedeix 

de molt Jos vint esmentats, ahont sols- lo ms. A. feya 'lurs'. Heusaci tots 

los passatges femenins: 

ab serpents que/f. pengen per los caps avall (1985) coue/f donchs 
naturalment' que cayguen (2137) segons que& es vijares {2332) 
que/í fan escorxaments els pelen les celles e lo -front s los raen 
ab vidre (2334) sUs hi anava guanyar o perdre (2359) nois ho 
pot soferir (2452) lurs marits los hauran girada la esquena e los 
hauran dita alcuna paraula desplasent (2487) si/í deu venir (2503) 
qui" molt no/í plaen (2583) per ço quel lit del marit/oj romangue 
franch (2656) si han raester ... falces lagrimes nois ne-careixir 
de casa (2660) mas si& girats lesqnena (2711) elles ab lur indústria 
hagen aconseguit ço que natura nois ha donat (2960) amen-les 
los homens mentre son belle_s e jo vens. ^ Puys diran /w (3404) 
atès ço que/í es fet (3S08) que& rega els destrouex lurs cares (3523) 
e no serà mester a les dones qiiels demanen (3530) e diran los 
moltes altres coses (3560) e major fe los deu ésser donada què 
a altra persona car mes los hi, va (3666) considera ... . si ... son 
assats escusades les' dones dels vicis arxels has dessus imposats 
(3759). - - 



25 

84. No serà fora de lloch observar que la solució 'elsi, lesi', 
que'l barceloní modern s'es donada pera'l datiu plural, tan imper- 
fetament traduhit per 'los', no es pas isolada en lo domini 
romànich. Meyer-Lübke consigna que'l parisench popular, a 
Saint-Hubert (Bèlgica), a Alsacià y a Coligny, fan 'lozi, lozí, lezi', 
y afegeix l'observació 'potser hi hem de veure les + / format a 
imitació del datiu singular li; emperò, la apar d'una manera o 
altra referirse a lor, y en la z bé podria amagarse kt, de z'bi'A 
Podria, mes ell no n'està segur; y en tot cas la pronunciació 
barcelonina distingeix clarament 'elsi' de. 'elsi hi' ('Elsí donaré pa 
a taula; si, ho prometo, elsi hi donaré pa'). Datius tan distincts 
com 'li, elsi, lesi', no'ls té pas cap altre dialecte neollatí. 

85. Fronom personal neutre. — Era aquest 'illud', tant 
al nominatiu com al accusatiu,-y fou reemplaçat prompte per la 
forrna masculina 'illum'.2 Aquesta, en lo cas subjecte, no ha 
originat pronom català ningun qui consti en nostre autor. En 
accusatiu la forma àtona 'illum' ha causat lo neutre 'lo', igual al 
masculí. Trobem esmerçat aquest 'lo' neutre en diversos clàssichs. 
primitius catalans, mes no en les obres de Metge. Aquest usa 
tostemps com a accusatiu neutre. àton 'ho', lo qual prové del 
demostratiu neutre 'hoc', qui, reforçat per 'ecce', determinà també'l 
demostratiu neutre 'açò, ço' (119). Aquest es precisament lo qui 
reemplaça lo pronom personal neutre en los casos tònichs. 

(son pare) ell nomenaria aquell quis pensa que ho sia. {15) 

la gen^ko diu per tal com /lo voldria (51) 

e de ^Bans nou era (134) 

ne veig coses evidents per que ho degà creure (365). 

86. Pronom adverbial 'ne'. _ — L'adverbi llatí 'inde' 
('d'allí, de'), acquiri prompte una vàlua pronomínal, la qual 
trascendí a les llengües romàniques sots les formes: en italià 'ne', 
francès 'en', provençal 'ne', castellà 'ende', y català 'ne, en'. 

Nostre 'ne' serva naturalment sa significança etimològica, y 
per axò com a pronom àton substituheix tot nom o pronom tònich 
qui porti avantposada la preposició 'de'; y com sigui qu'aquesta 
no sols expressa genitiu, ans ablatiu, y té a més vàlua partitiva 



Ea tots los mss. la conformitat es perfeta, llevat 2660, ahont P. fa 'no 
les ne cal'. Aytal 'les' constituhiría un exemple únich en Metge de la forma 
propria al accusatiu femení pera'l datiu, en guisa que deu ésser considerat com 
a una errada en lloch de 'los'. 

Pera'l datiu masculi, los passatges ahont los tres mss. usen 'los són 
innombrables : 

puys donels a beure (2010) e done& per la cara neu giau (2022) 
los donen ois presten a no tornar ho ja may (3536) lo sermonador 
si no& diu lo sermó (3640) ço que souen los es impossible acon- 
seguir (3654), etc. 

' Morphologie, 83. 

2 cf. Nyrop, Morpholoçie, 533. 



26 

corresponent al accusatiu, totes aquestes modalitats trobarem 
igualment reflexades en lo pronom esmentat. 

87. L'etimologia adverbial de 'ne', y en conseqüència sa 
fretura de tota flexió declinativa, numeral o de genre^ féu que 
trobés son paper pronominal més apropriat y cobrés més espandi- 
meüt expressant, ço que Nyrop enuncia ab bon xich de vaguetat, 
relacions més menys abstractes. Precisaré més, dihent qu'aytaí 
ofici y aytals relacions no són més que conseqüències de la 
substitució per '■ n&' úéi pronotn neutre preceMt per 'de' , ço es, 'd'açò'. 

88. Hem dit qu'aquest demostratiu omple lo lloch del pronom 
personal neutre en los casos tònichs (§85). En los àtons, peral'accu- 
satiu esmercem 'ho'; mes pera'ls precehits per la preposició 'de', ço 
es, genitiu y alguns accusatius y ablatius, lo pronom neutre manca 
d'àton, Y 'ne' s'emmotlla a pler a aytal substitució- Emperò, en 
català jamay fou confinat a aytals relacions més. o menys impre- 
cises y abstractes, ans invadí lo camp de tots los pronoms personals, 
substituhintlos com a àton sempre qu'aquells com a tònichs porten 
la preposició 'de'. 

89. 'Ne', donchs, pot referirsé a: 

d) Tot ço qu'hom acaba de dir; relació vaga qui no pot 
ésser concretada a la proposició o frase precehent; com lo lector 
capiria mils, si llegia los paràgrafs qui comprenen los exemples 
següents: 

aytant ne se com wf sabia (236) 

grari profit sew es seguit (12 19) 4- 

pus tant «1? eres anat avant (1423) 

que abdosos se« avenguessèn (1430) 

los ne seguirà gran profit (1630) • 

què« he vist e experim|ptat mes que tu (1885) 

e per tal que» sies cert (2285) 

prente» esment en lurs necessitats (2293) 

posat que» sapia fot ço quew es (2381) 

te» diré un poch (2446) 

e son senyor no» sia quiti (2486) 

parlotegen ne sens lexar se» (2643) 

pots me» ben creure (2798) 

fort poques en nombre ne sien exemptes (2894) 

no me» meràvell (3730) 

ço que» dicta la tua consciència (3768). 

0) Una proposició complerta o un infinitiu, precehits 
per 'de': los quals, no conexent genre, regexen lo neutre, qui 
no es als sinó^una manca de genre y un senyal d'abstracció 
y generalitat imprecisa: - 

jatsia per experiència ne vege gran partida cascun jorn (gog) 
si saber departir ver de fals es en los animals bruts sies 
ne tu mateix testimoni (1029) 



27 

tu sabs be quantes vegades ne parlest e« disputest (1583) 

risch de gran perill ten seguiria (1700) 

e es ne occasio sola ignorància {2217) 

qui te» poria dir la centena part (de lur parlar) (26 11) 

be« he raho (de clamarme de fortuna) (2860) 

en la ma de caseu es quew us a son plaer (d'obrar bé 

o mal) (2879) 
^lexar anar?: guardat ne seràs (2900) 
encare no me» puix laxar (de meravellarme) (3244) 
usen ne (d' alterar la color dels cabells) (3434) 
per tal com ne son pus netes (d'anar al bany) (3487) 
los trons e lamps ne venen (de celarho) (3522) 
tota la gent ne hac fort gran pler (de que hagués parida 

una filla) (V. 235). 

y) Un nom partit iu: Substituheix, donchs, ja més concreta- 
ment la 'de' partitiva: 

Coses: 

ijhavets les ne fetes? (de bones) (1301) 

la manera principal ... entre moltes altres que« hi ha (14 18) 

si se« pot trobar (de vernassa) (2713) 

posat que alcunes ne fassen (d'errades) (2926) 

de fermetat no« han gens (2601). 

Persones: 

de auctoritats prou ne has lestes (392) 
dir tew he alcunes (d'auctoritats) (397) 
si ... los cardinals ten haguessen donat altre (de papa) 

(1406) 
e apenes nz. passada una barcada (d'ànimes) (1937) 
jo« se, no i ne dos (d'homens) (2550) 
si daltres ne saps (de dones) (2950) 

ne irien mils arreades que jo moltes que« conech (2529) 
be saben elles don ne hauran (de fills) (2591) 
se» pogués trobar pus beyla (d'esposa) (V. 557) 
altra no« he haguda ne« hauré (de muller) (V. 578). 

ó) Qualsevulga de les tres persones, 'de mi, de tu, d'ell' 
en abdós genres y nombres, en cas genitiu, accusatiu, 
ablatiu o, generalitzant, règim partitiu o complement 
ab 'de': Ací sa designació ja es ben concreta. 

Referintse a noms de cosa: 

la dita concepció, per tal com los doctors catholichs ne 

han tengudes diverses oppinions (15 10) 
sabràs traure daquestes paraules lo such qui exir ne deu 

(2175) 
han ne sobiran fastig (de les cançons) (2741) 
si donchs no te» clames (de la fortuna) (2865) 



28 

no pens que persona vivent li« port avantatge (a Dona 

Violant de subtilitat singulat d'entendre) (3209) 
aquell qui» parlarà (d'amor conjugal) (3214) 
mes ne son passionals los homeris (d'aquexa malaltia) (3398) 
ab ayga beneyta ne deuen ésser absoltes (d'aquest pecat) 

(3421) 
se« saben mils cobrir (de gelosia) (3510). 

Referintse a noms de persona: ,. 

nostre senyor Deus ... es tot soLqui inmutablement sap 
... e tots los vertaders bens ...ne proceexen (927) 

elles ... tenen per bèstia tothom qui mirant solament lur 
crosta defora, car no se« pot als veure . . . les ama (2297) 

en fas gran festa (d'ella) (2771) 

e dels homens, £que te« sembla? (2896) 

après que la hagué domdadase» glorieja tant (d'ella, de 
Cenobia) 3002 

si ten volia dir ço que» es estat (de Sara, Rebeca, etc.) 

(3152) 
però diré te« breument (de Dona Violant) (3198) 
istories que te» poria recitar (de les dones) (3288) 
e no dons raho que» hages pus assaber (de la dona que 
tu ames) (3337)- 
Ens animats: - 

digats que» han scrit los dits doctors e vos que» sentits 
per tal que mils »í^ romanga instrahit (de l'ànima) (243) 
ço que» dix Aristotil (dels bruts) (1085). 

90. Respecte als casos, Metge nos ha donat tan sols un 
passatge de quan ocupa lo Uoch d'un 'de' de pertenencia, corres- 
ponent al cas genitiu ilatí (cf. supra 2297: '... car no se» pot 
als veure' = 'no's pot veure als de les dones'). Llevat aquest 
cas, hem trobada sa vàlua accusativa en tots les exemples partitius 
(cf. supra 2713: 'si se» pot trobar' = 'si's pot trobar vernaça'), 
y en tots los demés epígrafs estudiats hem vist com substitüheix 
una 'de' ablativa, sigui especialment regida pel verb intranzitiu, 
sigui introducció d'un complement circumstancial (cf supra 927: 
'los vertaders bens «tf proceexen' = 'proceexen de Deu'). 

gi. Verbs qui regeixen 'de'. — Naturalment, llur règim 
relatiu (425 sq.) introduhif per 'de', resta- substituhit per 'ne', .tal 
com hem vist: 

e jatsia ella de aquestes coses no us ne se» sostenga (313) 
totes aquestes coses eren mal fetes mas jo ... penedie 

me» (1331) 
ne amar dona del mon jatsia per moltes ne sia stat request 

(d'amor) (18 17) 
no te» diria res (del ventre) (2832). 



29 

La rahó d'haver fet esment especial d'aquests verbs es 
qu'actualment n'hi ha molts qui no acostumen a portar dita 
preposició y, no obstant, la regien en temps de nostre autor. 
Axò podria fer creure que 'ne' substituhía també qualque altra 
partícula. Axis per exemple, 'demanar d'ella, forçar d'amar, jugar 
dels justs, disputar de luxúria, maridarse d'un vell', serien avuy 
'demanar per ella, forçar a amar, jugar ab los justs, disputar sobre 
luxúria, maridar un o maridarse ab un vell': 

si« demanes la companya e lo seu veynat (per ella) (2838) 

^Saps qui te» ha forçat? (a amar) (2.873) 

que« poguessen haver jugat a lur plaer (ab los justs) (3275) 

disputar ne ab tu (sobre luxúria) (3490) 

son ne mils maridades que dels jovens (ab los vells) (3573). 

Hem de registrar particularment lo bell passatge: 

a qui primer «1? parla que jo fos vostra muller (2564) 

ahont veyem qu'ab verbs qui regexen 'de', quan aquesta preposició 
es seguida d'una proposició règim relatiu (§ 890), 'de que', resta 
descompost, romanent 'que'; mes esssent substituhit 'de' per 'ne', 
qui preceheix lo verb quan aquest no es imperatiu, infinitiu o 
gerundi. Avuy també dihem 'No'n soch digne que vinguis. Me'n 
penedesch que ploris. Parlantne que Catalunya fos rica', etc, etc. 

92. 'De' significant causa. — La substitució qu'estem 
estudiant es tan general, que no 11 es obstacle que'l 'de' hagi lo 
sentit de 'a causa de, per mor de', y a voltes: 'mitjançant, ab'. 
En casos aytais ab més motiu apar que 'ne' substituhexi altra 
preposició, suposició errònia, car no es lo substituyent, ans lo 
substituhit, qui ha cambiat de modalitat. Vegi hom los passatges: 

son stat instrument ab lo qual nostre senyor Deus ha 

mostrat son poder ... de que ma penitencia «es 

abreujada (a causa d'axò) (1229) 
Deu vol que are jon port penitencia car vivent no Ia« 

porti (a causa d'axò) (1335) 
be es ver que mon pare no« soífer altra pena (per mor 

d'axò) (1546) 
jo per zel de justícia te» haguera castigat (a causa d'axò) 

(1593) ■ , • 

no curants que» envelleixen e« perden les dents (a causa 

de pintarse) (2303) 
e per tal que mils ne puxen venir a la fi que desigen 

(mitjançant axò) (2308) 
si han mester una falcia ... nois ne cal exir de casa (per 

axò) (2662) 
majors mals ne son stats seguits en lo mon (a causa dels 

homens) (3496) 
Ypolit, Agamenon e xlviiij fills de Danaus ne perderen 

la vida (per mor de dones) (3782) 



30 

totes ies altres coses que afer havia ve meynspreuava (a 

causa de son pler en caçar) (V. 38) 
eyia no se« mogué gens (per axò) (V. 415) 
perço que?í temptas sa muyler (ab ço que anava a fer) 

(V.430) - 

Los exemples 1546, 1593, 2308, y sobretot V. 38, són 
remarcables. 

93. Pronom adverbial 'hi'. — L'adverbi 'ibi': (baix llatí 
'ivi'), la significança del qual era 'alli', prest s'espandl ab vàlua 
pronominal per les llengües romàniques, causant en italià antich 'i'/ 
modern 'vi, cl'; francès 'y'; provençal 'y, i'; castellà vell 'hi'; 
portuguès 'hi', y català 'hi, y'. 

De conformitat ab sa etimologia, nostre 'hi' substituheix, en 
primer lloch com a pronom àton, tot nom o pronom tònich 
corresponent al cas llatí d'ablatiu. Nyrop, referintse al francès, 
afirma qu'aquest pronom adverbial serveix pera traduhir los locatius 
'ad' y 'en', y àdhuch en qualque mida assumeix les funcions del 
datiu. Darmesteter generalitza, admetent tota preposició y dihent 
que supleix tot règim indirecte. 1 Diez no accepta pugui reemplaçar 
lo datiu propriament dit.2 Meyer-Lübke fa també qualque reserva 
respecte aquest punt.» En general, tots aquests autors fan constar 
que més era esmerçat ab referència a coses qu'a persones. 

94. Segons les obres de Metge, 'hi' denota primordialment 
ablatiu, ço es, les frases ahont intervé són resolubles en un pronom 
en dit cas, y com qu'en nostra llengtia aquest es tostemps cons- 
truhit mitjançant una preposició, 'hi' supleix un pronom precehit 
de qualsevol preposició, llevat 'de', qu'acabem .de veure era reem- 
plaçada per 'ne' (§86). En conseqüència, lo català no confina son ús 
als locatius 'a' y 'en', mesos solament de relleu per Nyrop, jatsía 
qu'en efecte aquestes preposicions siguin les més sovint reemplaçades. 

A més de sa generalització a totes les preposicions llevat 'de', 
no es sorprenent s'estengués a tots, los pronoms personals, com 
sia que tots ells carexen de forma àtona pera l'ablatiu ('a mi, en 
tu, vers ell, ab nosaltres', etc), forma qui per sà. concisió y afixi- 
bilitat tant s'avé ab lo caràcter de nostra llengua. Per aquesta 
rahó en aquest punt hem anat acquirint qualque peculiaritat. En 
efecte, jatsía que Metge, de conformitat ab les opinions d'aquells 
autors -referides a les altres llengües romàniqueè, nos proporcioni 
bona res d'exemples en los quals 'hi' fa relació a 'açò', propo- 
sicions enteres y coses, y en cambi nos ne dongui molt pochs 
suplint ens animats, emperò a diferencia de dites llengües, en 
català l'ús de 'hi' referintse a persones no es. anat minvant en 
l'edat moderna, ans precisament es esdevingut lo contrari. Axis 

' Syntaxe, 399, Y. 2. 
' Syntaxe, 49. 
8 Syntaxe, 65. 



31 

dihem: '(tSaltaràs per sobre meu? Hi saltaré'. '^Véns ab mi? 
Hi vinch'. '£Anem contra la mentida? Hi anem', etc. 

95. Fins ací tot ço pertinent al ablatiu. Mes 'hi' supleix a 
pler la preposició 'a', qui, a més del ablatiu, omple en nostre 
romanç les funcions de datiu, en qual cas la segueix noresmenys 
aquell pronom. 

Emperò, axis com pera l' ablatiu sa extensió abasta tots los 
pronoms indistinctament, en datiu l'ús de 'hi' resta quelcom més 
confinat. Lo català té en dit cas l'àton ben característich 'li', l'ús 
del qual es romangut exclusiu pera'l masculí y'l femení, ço es, 
pera designar ens animats, o, si's refereix a coses, pera conside- 
raries com a personificades. Mes pera'l neutre no esmercem pas 
'li', y aquest domini datiu es lo conquerit totalment per. 'hi'. 
Aquesta distincció la servem fidelment avuy mateix, y axis dihem: 
'■Li he de dir quelcom' (a eUa). 'No hi tinch res que dir' (a açò). 
'£ Convé la humitat a l'electricitat? No li convé'. 1 

96. 'Hi' substituhint 'a': 

a) Referintse al pronom neutre, a açò: sovintegen 
moltíssim los exemples. Si'l llegidor consulta lo text veurà com 
es impossible concretar la referència de 'hi' a cap mot ni propo- 
sició; se refereix en aquests passatges a tot ço exposat: 

entenents ho molt mils que no saberen dir ... ne jo ... 

not hi poria molt mes dir' (221) 
üna cosa tant solament hi puix anadir (228) 
i Vols a aço res dir? Senyor no hi vull als dir (501) 
un poch après ... ^2' ajusta (535) 
si Deus noy hagués provehit (1163) 

pus vees que fos perillós de morir, jo h agra feta remissió 
general, jatsia no/ fos necessària, a tots mos servidors 
(1207) 
e vos ... nay havets res afollat (1563) 
Respon a aço. No_y vull respondre (21 13) 
perdius, faysans ... es lur vianda comuna, solament quels 
mesquins de marits hi puxen bastar (2703) 

' Lo fet d'exercir un ofici datiu lo pronom adverbial qui'ns ocupa, es a 
mon vijarés de sobirana importància, car nos dóna potser la clau desUorigadora 
de la substitució de 'li' per 'hi' quan aquell va immediatament seguit d'un 
altre pronom àton en accusatiu de tercera persona 'lo, la. los, les'. Moderna- 
ment, en Uoch de 'lo li donarem', hora diu 'lo hi donarem'; aytal substitució, 
obehint sens dubte a evitar la cacofonia, es ja qualques voltes esmerçada per 
nostres clàssichs. Es racional admetre qu'essent 'hi' en ablatiu esmerçat no 
sols com a neutre^ ans també pera'ls altres genres, y ab referència indistincta- 
ment a ens animats y inanimats, al devenir datiu neutre s'espandis sou ús als 
llochs susdits ahont 'li' malsonava. 

Malhauradament, com veurem al registrar les combinacions de dos pronoms 
àtons, hom no troba en los textes de Metge l'encontrament ab 'li' dels pronoms 
de tercera persona. Res no podem, donchs, dir per son compte respecte a 
aquest punt. 



32 - 

ella ... ^í dona tant bon recapte que tu nou corieys (28 lo) 
acaba li de dir ço que has lexat. Yolgra que encara hi 

hagués a comensar (3349) 
No vuyl sinó ço que à tu plau ... e no ^z' demans mon 

consentiment (V. 346). 

j9) En relació a una proposició complerta: 

no podien ne devien ... ésser part e jíitges, posat que 
disposició de dret canonich no hi contrast (1404). 

y) Ab referència a noms de cosa: cobra ja ací' molta 
més precisió nostre pronom, essent usat pera ens inaniniats sens 
distincció de nombre ni genre: 

alcunes ni ha ... que hom no/ pogués contradir (a les 

rahons) (504) 
si res saps que poguesses dir a les altres rahons digues 

ho. Moltes coses ^z poria dir (513) 
la primera cosa que senti fo la inmortalitat de les animes, 
la qual cosa no solament atorga ans ;^z dona rahons 
per que apparia que devien ésser inmortals {627) 
en quina manera poguera saber alcunes coses esdevenidores 

per tal que pogués preveure e occorrer/^z (1330) 
aquestescoses eren mal fetes ... però no tant que no m? 

tornas alcunes vegades (1334) 
vull hi ajustar co quej falí (3227) 
nof han sabut ... provehir (3717) 

tot hom studia diligent ment com hi pora ajustar (3721). 
No ' hi ha passatge ningun relacionat ab persona. 

97. 'Hi' substituhint 'en': 

a) Ab referència al pronom neutre, en açò: ben abundós: 

e not hi contradich (393) 

si alcun dupte tí'i occoiTera digues ço quet volras (529) 

senyor no/ havets res gonyat (1223) 

per molt que/ aprims lo teu enginy (2104) 

bem pens que delit hi trobaràs (2446). 

/3) En relació a un infinitiu o una proposició complerta: 
• . inmorlal es ... la anima racional e nom pens quey dubtes 2 

(350) 

£que farem que noy poras rahonablement contrestar? E 
i segons que veig gran delit hi trobes (521) 

delit ... no \oy trob (524) 

la gran cura ... que han en lur ligar £qui lat poria dir? 
Sils hi anava gonyar o perdre la anima ... no/ porien 
pus fer (2358) , 



' 'hi' en sentit de 'en, sobre'. 

8 No es dubtar 'de', sinó dubtar 'en, sobre'. 



Si 

la ardor de luxüria qüe elles han no lat vull dir ... e tü 

hi sabs 1 prou si dissimular no ho vols (2443) 
piyor estaria a mi ... no defendre veritat, majorment quey 

puxe entrevenir colpa mià (2906) 
^Quit porie dir ne ésser sufficient relador de les virtuts 
, de Dona Violant? ... Nom &'2 tinch per bastant (3196) 

en res quet diga dels homens no tí entenes tu (3375) 
si jo mateix no/ prengués cosiment (3553) 
los meus vassalls me forcen e lo Papa^/ consent que io 
haie altra muyler (V. 438). 

7) Referintse a noms de cosa: \ 

la exposició del qual (del llibre) ... e no us kt cal tenir 

temps (667) 
rahons e demostracions . . . sia vostra mercè que;c pensets 
- be (952) 
ne puch entendre que sia (l'ànima dels bruts) pus 

corruptible que la anima dels homens; car finalment 

nojc^ veig gran -diferencia (990) 
en les felicitats mundanals no ha be ... e posat que n?' 

hage (2183) - 

les quals (mamelles) si ... son mal compostes axi' han star, 

que nqy val alcuna maestria (2827). 
car mes los M va (3667). • 

6) Ab referència a persona, sols un cas he trobat: 
res daço quet pensés, que en ela sia nOy es (2772). 

98. Ja haurà remarcat lo llegidor qu'al substituhir 'a' y 'en' 
pren naturalment 'hi' les diverses significances d'aqüelles, les 
quals en llengua moderna equivalen a voltes a 'pera, sobre, entre', 
etc. De referència directa de 'hi' a altres preposicions que les 
dues fonamentals exemplificades, Metge no'ns en dóna cap. 

99. Respecte als casos llatins representats per 'hi', remar- 
carem com, de conformitat ab les observacions fetes abans, la 
majoria d'ells són ablatius. Emperò, quan la preposició es 'a', 
hi ha també datius, com, per exemple, los passatges 228, 501, 
535> 21 13, 504, 513, 627, 3227 del §96. Aquests quatre darrers 
exemples se referexen a noms de cosa; los qnatie prècehents són 
neutres. Com era d'esperar, no hi ha ningun passatge ahont 'hi' 
en datiü faci referència a persona, ço es, hagi pres lo lloch de 'li'. 

100. Pronoms tònichs en lloch dels àtons. — Avuy, 
usualment, esmercem los àtons; y excepcionalment los tònichs, quan 
volem reblar emfàticament ço que'l pronom designa. Los escriptors 



" ^ saber en. 
* hi = en pera. 
' hi = en, entre. 

Beiheft lur Zeitsohr. f. rom. Phil. LXVI. 



34 

antichs, però, esmerçaven sovint tos tónichs en estil planer ;_ axis 
en accusatíu, 

qui tant gran injuria ... volra venjar seguesque »«' (1833) 

he í// posat primer' (548) 

al qual jo coman mi e tots mos afers (V. 88) 

si vols haver per genfe mi (V. 162) 

si ?«2' havets car (V. 191) 
'' tostemps he conegut tu per bo (V. 159). 

Observem molts més exemples en Valter que no en lo Somni; 
potser per influencia italiana. En datiu encara sovintegen més 
los tònichs, qui ab llurs preposicions constituhexen los datius 
analítichs: 

a mi aparech (17) 

la dita muller mia vullats a mi restituir (1771) 

encontinent Orfeu ... dressa a mt les sues. paraules (3332) 

per provar a iu aquexa conclusió (2180) 

provant a tu (3394) 

alguna cosa que a ells pertansa après lur mort (613) 

si lur marit mana a elles alcuna cosa honesta (2449) 

la tua humanitat dona a nos (V, 46) 

comana a nos la elecció de la muyler (V. 67) 

ço que a ells plaurà (V. 250). 

loi. Pronoms personals usats expletivament. — Los 
pronoms personals de la primera y segona persona poden ésser 
esmerçats en sentit expletiu. Formen, com diu Meyer-Lübke, lo 
'datiu ètich',1 ço es, augmenten emfàticament l'interès que té 
l'acció pera la persona a la qual se referexen. Heusenad exemples: 

encara?» torbes Orpheu (1863) 

crida»? aquexa altra que ho sap mils fer ... que tu (2379). 

II. Possessius. 

102. Llurs singulars, y la primera y segona persones de llurs 
plurals, se derivaren normalment dels accusatius llatins. 

103. Metge no usa, lo substantiu 'misser', lo 'mi' del qual 
prové del nominatiu llatí. 

104. Respecte al femení tònich, Metge desconeix les formes 
'meua, teua, séiia', ab llurs plurals, qui han donat lloch a les 
barcelonines 'meva, teva, seva'. Usa exclusivament 'mia, tua, sua', 
del baix llatí 'mea, toa, soa'': 

la mia elecció (2887) 
la muller f7iia (177 1) 
les mies cogitacions (10) 



' Syntaxe, 377, 



35 

la /«« obgeçcio (2943) 
^les tues coses (V. 55) 
la sua humilitat {2931) .- 
les sues mamelles (3081). 

105. Tercera persona del plaral. — Lo llatí clàssich 
esmerçava la matexa forma de la unitat: 'suus'. Mes lo català, 
lo provençal, lo francès y l'italià, a diferencia del castellà y'l 
portuguès, qui's conformaren ab la uniformitat llatina, empraren 
del demostratiu 'ille', en son cas genitiu plural 'illorum', la signi- 
ficança 'd'ells, d'aquells', qui era precisament aquella qui lòs 
mancava pera'l possessiu de la pluralitat corresponent a la tercera 
persona (cf. 80). De 'illorum', donchs, se'n derivaren 'lor, leur, 
loro' y nostre 'llur'. En italià 'loro' es restat invariable en abdós 
genres y nombres, y, segons Meyer-Mbke, lo francès 'leur' no 
admeté la 's' del plural fins lo segle XIV. 1 Nostre 'llur' no 
distingeix genres, mes sí nombres, quan menys en l'època de 
Metge (§ 82). 

'lur enteniment' (1522), 'lur intenció' (2510), Hurs delictes' 
(1534), Hurs filles' (2650), 'la lur ayga' (2312), 'dels 
marits Aírí' (251 1). • 

106. Us respectiu dels pronoms àtons y tòníchs. — 
Los pronoms àtons no poden en ninguna guisa aparèxer sols, sens 
anar acompanyats d'un substantiu al qual determinen. En conse- 
qüència, són sempre veritables adjectitcs possessius, com modernament' 
són apellats: 

'ma vida' (1656), Hon poder' (3796), 'jo« fill' (2991), 
•■tiostre pare' (2927), 'ww/ríí oracions' (V. 635), 'lur 
enteniment (1522). 

107. Los pronoms tònichs poden anar sols, sens lo substantiu 
al qual se referexen, y llavors són vers pronoms substantius: 

'ço del lur' (2553), 'les lurs' 

y poden ésser també, aplegats al nom, acquirint, com ne diu Diez, 
un ús conjunctiu.2 En aquest cas substituhexen exactament los 
adjectius possessius: 

'lo meu cant' (1786), 'la mia elecció' (2887), 'los teus 
manaments' (V. 66), 'les /«ííj coses' (V. 55), 'lo seu 
jovent' (1766), 'la stca humilitat' (2931), 'la nostra ciutat' 
(31Ó1), 'los nostros coratges' (V. 49), 'la vostra saviesa' 
(V.81). 

108. Quan los pronoms tònichs són predicats, no porten 
may l'article: 'àytantbe serà vostra' (1777). 

' Morphologie, <jï, 
2 Syntaxe, 60 sq. 



36 - : 

Ab -igual ús los esmerça també'l castellà: 'este libro es mío*; 
emperò'l francès ha perduda aytal accepció, substituhint lo possessiu 
de frases com 'ce livre est mien' per la perífrasi '. .. à mol'. 

lojg. Quan los pronoms tònichs són vers substantius, sens 
que nom algun los acompanyi, tosfemps van precehits d'als™ 
determinatiuj sigui article, demostratius nom de nombre o pronom 
indefinit. Axis ho hem vist en 2553 (§ 107), y dihemavuy' alguns 
nosü-es', 'les seves', 'cinch vostres'. Es aquest veritablement l'ús 
propri als pronoms tònichs. 

1 10. Finalment, quan los pronoms tònichs devenen adjectius, 
reemplaçant los àtons, van també precehits d'un determinatiu, 
llevat lo cas que precisaré. Mes ací Cal fer una remarca: si'l 
determinatiu es l'article definit, sa significança es exacte a la dels 
adjectius possessius corresponents. Axis, referintnòs a exemples 
esmentats de Metge, lo mateix signifiquen: 'ma vida, ton poder', 
etc, que 'la mia vida', 'lo teu poder', etc. Mes quan lo demos- 
tratiu es l'article indefinit, la significança no es pariona. Axis, no 
vol dir precisament lo mateix: 'ton mal, ta objecció', que 'un mal 
teu, una objecció teva'. Lo francès ha perdut aytal matiç del 
pensament, qui no es ben suplert per '... a moi'. L'anglès intro- 
duheix la preposició 'of (de), devenint la frase 'an objection of^ 
míné' ('una objecció de les meves'). 

IXI. No porten determinatiu los pronoms tònichs acompanyant 
noms, quan, anant darrera y no abans d'aquests, són veritablement 
predicats del verb 'ésser', qui es sobrentès. Axis, en: 

'marit seu'' (3033), 'son fill e consolació stta^ (2991) - 
deu hom veurehi suplert 'marit qui es seu', 'consolació qui es sua'. 
En conseqüència, ací 'seu' y 'sua' són vers pronoms substantius y no 
són usats com a adjectius, essent predicats y no determinatius de 
'marit' y 'consolació'. Per axò van, ja ho hem vist (§ 108), sens article. 

112. Essent la significança dels pronoms tònichs precehits 
d'article definit y acompanyant substantius exactament igual a la 
dels possessius àtons, apar que lògich seria usar aquests tostemps 
com a adjectius, y destinar exclusivament aquells a un ús absolut, 
ço es, com a substantius. Axò es ço que fa rigurosament lo 
francès, dihent 'mon père et le tien', mes jamay, modernament, 
'le mien pèré et le tien'. Molts escriptors moderns catalans 
s'imposen també aquesta regla, escrivint 'mos llibres y'ls llurs' 
y no admetent de gayre grat 'los meus llibres y'ls llurs'. Emperò, 
Metge no autoritza aytal delimitació, y usa indistinctament 
com a adjectius 'mon, ton', etc, y 'lo meu, lo teu', etc. La 
llibertat y franch voler ab que'ls esmerça no permeten establir 
comparança recíproca alguna ni cercar distinccions entre'ls manus- 
crits." (Cf. los exemples de §§ 104, 107). 

Lo barceloní _ modern ha estès a tots los casos l'ús de les 
formes tòniques, perdent llastimosament les àtones. 



,37 

113- Son, llur. — No es absolutament general la regla 
d'usar tostemps 'llur' referintse a pluralitat de persones. Entre'ls 
clàssichs catalans, però, Metge se distingeix per la distincció correcta 
entre 'ton' y 'lur', talment que, malgrat ésser abundpsíssims los 
passatges qui contenen aquest darrer, quasi mày pot hora retreureli 
mancaments. Emperò, heusenací un, recórt, potser, de la 
pobresa llatina: 

'o alcun de sos amadors' (referintse a dones) (2516). 

Lo barceloní modern ha perdut 'llur'. 

114. Los noms cplectius (18), siguin p no indefinits, 
regexen 'son' o 'llur', de conformitat ab lo nombre en que van. 
En conseqüència, quan són singulars regexen 'son', jatsía llur 
significança sigui de pluralitat. Axis: 

tothom ha tant gran cura de les coses esdevenidores après 

sa motí (586) 
e caseu às\^ dessus dits se sforça a provar la. sua opinió 

com mils pogué (267) 

y quan ' caseu '< ab significança de 'tots', va en plural: 

cascuns atorguen ésser alguna cosa ... après lur mort (613). 

En anglès los colectius singulars ('people', ètc.) regexen possessiu 
en plural. 

115. Pronom personal datiu en lloch del possessiu. — 
Modernament usem en català molt sovint lo pronom personal datiu 
pera designar una relació d'interès entre un substantiu de la proposició 
(sigui subjecte, règim o cotnplement adverbial) y la persona qu'aquell 
designa; en aytal cas hauríem d'esmerçar un pronom possessiu 
determinant lo substantiu. En conseqüència, substituhim lo possessiu 
pel personal, determinant solament lo substantiu per mitjà del article 
definit. Adoptem sempre aytal substitució de pronoms quan indiquem 
possessió, y especialment referintse honi a membres de son cos. 
Axis dihem: 'no't toquis lo peu, no li gratis lo cap', en lloch de 
'no toquis ton peu, no gratis son cap'. - 

L'anglès rebutja aytal intercambi; lo francès no se'n alta gayre: 
mes es abundós en italià:, castellà y portuguès. Ja hem dit qu'en 
català modern hi era freqüentíssim ; mes no es axis en Metge. 
Com anem a veure, l'usa nostre escriptor assats sovint, mes lo 
nombre de datius personals no admet comparança alguna ab lo 
de possessius, en tal guisa qu'hera presa nota de tots aquells, 
considerantlos com a excepció d'aquestos. 

Ab membres del cos: - - - 

altra cosa Itirs isques del cois (67) ;~ 

volguí mi acostar per besar/z los peus e les mans (158) 
les plagues ?ne refrescaren (165) 
qaet va. pel cor (500) 



38 - 

&m tolgueren. /(? cap (1843) 

poSant-wff /«una ma sobrel coll (2194) 

tolguem no solament la vista mas los ulls (2254) 

e/j pelen les collen e/ front e/í raen ab vidre subtil les 

galtes e/ coll (2335) ■ 
aquell mirall petit que?/z has posat detras /orella (2371) 
AdobíZ»? /alfarda . . . que no»z cobra tant los pits (2373) 
aqueixa altra me serà cayguda del cap ans que ... {2375) 
si alcu lurs mirava les mamelles (2389) ' 

diran que/ cervell no/í ho pot soferir (2451) 
fuyg lurs la sanch e la força (2457) 
naus iria lo cor en altres (2529) 
v.encare que /fi mans e/ cap // tremolen (2586) 
veiam que/ va pe/ cor (2912). 

Ab altres mots es molt més parch nostre autor en la substitució 
qui'ns ocupa: 

ladonchs /espaordiment «í -comença passar (157) 
qui incessantment »zf redueix a memòria (1349) 
puys ensutzen lurs les taules (2048) _ 

// preseiTas lo camp de romagueres (2809) 
que li levas les armes (2975) 
aquexa serment que la bròcada // plora (3407) 
entro que/ accident los es passat (3705). 

Mes arreu resta fidel als possessius: 'pentinant íora cap' (2981), etc. 

ii6. Pronom personal tònich en Uoch del possessiu. 
— Lo genitiu d'aquell pot lògicament suplir (car indica pertenencia) 
lo possessiu. Modernament defugim aytal ús del personal tònich 
que trobem forçat; mes los clàssichs no se'n dolíen) y axis llegim: 
'ab la qual puxe cobrir lo ventre de mi, qui solia ésser ta muyler' 
{V.478). . . 

117. Possessius ab sentit objectiu. — Los possessius 
s'unexen a substantius abstractes, no pera indicar la persona a la 
qual fan referència, sinó al revés, que la persona indicada pel 
pronom es l'objecte de l'acció. -Axis, quan dich: 'ho faré per 
amor teva', no vuU indicar precisament 'la teva amor', ans 'l'amor 
que jo tinch pera tu'. D'aytal ús, corrent avuy dia, també Metge'n 
dóna mostra: '(del homens) parlant, però, ... sens lur injuria' 
(2921), ço es: 'la injuria que podríem fer a ells\ 



III. Demostratius. 

n8. Les diferenciacions determinades per les formes tòniques 
y àtones no han trascendit aci a nostre romanç, essent> donchs, 
los matexos los demostratius substantius y adjectius. Noresmenys, 
tampoch hem servat rastre de casos y si sols genres y nombres. 



39 

1 1 9- En llur formació intervé en gran manera lo reforçament 
per mitjà d'adverbis. Ja en baix llatí trobem 'ecce-iste', 'atque- 
ille', etc. En català sols tenim senzills 'est, a', de 'iste', y 'eix, a', 
de 'ipse'. En cambi, heretàrem reforçats, los d'ús més freqüent: 
'aquest' (atque-iste), 'aqueix' (atque-ipse) , 'celi' (de icel, ecce-ille), 
'aquell' (de atqueill, atque-ille), 'iço, ço, açò, assò, axò' (ecce-hoc). 
Metge desconeix 'allò', y en quant a 'celi': 'axi com celi qui .\. 
spera oyr cosa nova' (1728), sols es usat una sola vegada per un 
sol manuscrit, P. ■ 

La forma senzilla 'est': 

era passat &esta vida (31) 

£ Per que sots vengut en esta presó? (1127) 

en esta casa (V. 244) 

se diuen esies paraules (V. 336) 

es molt poch Usada en los mss. A. P. y jamay en l'ü., qui esmerça 
la reforçada 'aquest'. En quant a Valter, abdós mss. ne duhen 
qualque exemple. 

1 20. La significança respectiva que Metge dóna a 'aquest, 
aqueix, aquell' es com avuy en dia. Emperò, devem remarcar 
que, com veurem totseguit (§122), 'aquell' fa l'ofici qu'avuy omplim 
ab l'article definit en fnncions de demostratiu. Ajp's en: ' aquest wú 
no es bè ensafranat ... donam aqueix altre pus curt e fel star 
pus tirant que aquell que tench al front. Levem aquell mirall petit 
quem has posat detras la orella' (2368), essent lo 'vel que té al 
front' y'l 'mirall de detràs la orella' molt propers a la persona 
qui parla, avuy los determinaríem pel demostratiu 'aquest'. Emperò 
no es un ple sentit determinatiu lo que Metge dóna a 'aquell', 
sinó solsament l'afeblit corresponent al article: 'que'/ que tinch 
al firont; levem lo mirall petit ...' _^ 

121. La identitat d'origen de nostres articles 'lo', pronom 
personal àton 'lo' y demostratiu 'aquell', fan que's substituhexin 
mutualment en algunes funcions. 

_ 122. Article definit en Uoch del pronom demostratiu. 
— 'lo' serva la vàlua demostrativa de 'ille', qui correspon a 'aquell', 
y que perdé al afeblirse y devènir article, quan substituheix un 
substantiu abans d'un genitiu o d'una proposició relativa. Axis 
dihem: 'lo llibre del pare, lo de la mare y'l que tu comprares'. 
Es palesa la funció de pronom substantiu qu'aci ompla l'article. 

Les diverses llengües romàniques no se són comportades 
respecte aquest punt d'una matexa guisa, ni tampoch llur com- 
portament es estat sempre igual. 

Lo francès acceptava l'article, qu'anà, emperò, bandejant 
gradualment fins qu'al segle XVIÏÏ, segons Darmestetet 1, lo 



^'^Syntaxe, 406. 



40 

pronom demostratiu fo» exclusivament, nsat: 'le livre du père, 
celui de la mère et celui que tü as acheté'. 

Lo català, en cambi, ofereix un desenrotllament invers. En 
los primers temps era 'aquell' qui suplia lo substantiu; Metge usa 
ja qualques voltes l'article, mes dóna gran preferència al demostratiu : 

aixi com son aquelles dels homens (941) 

potencies de la anima racional e àaguella dels bruts (1047) 

la luxúria de la fembra sobrepujaY,a tres vegades aquella 

del hom (2251) 
ésser majors aquells àels homens (3395) 
major menció es feta dels actes luxuriosos quels homens 

han perpetrats, que de aquells de les dones (3494) 
molt mes son stats los homens qui han enganades dones 

que aquells qui son stats decebuts per fembres (3499). 

En cambi, avuy, com lo castellà, rebutgem decididament 'aquell' 
y esmercem sempre l'article. 

123. Pronom demostratiu en Uoch del personal de 
tercera persona.—^ Són los pronoms àtons 'lo, la, los, les', los qui 
suplexen los ^substantius en lo cas accusatiu. Emperò, Metge usa 
més sovint 'aquell', demostratiu que nosaltres reservem pera 
designacions emfàtiques: 

convertexen aquells en la color que desitgen (2329) 

medicines suficients a curar aquelles (3715) 

E no tant solament ... la loauen ... molta gent ab gran 

affeccK) e pler venia per amirar aquella (V. 215) 
mas pus lo teu coratge no pux prevenir, de bon grat 

seguiré aqueyl (V. 353) 
e cobri aquella raig nua de la vestedura antiga (V. 498). 

Avuy Tús d'aytals 'aquells' en proposicions llises y planeres 
nos es inCompprtable. 

124. Lo llatí davant un genitiu o xepetía lo substantiu qui 
regia a aquell o simplement lo sobrentenía. També Metge nos 
ofereix exemples d'aquest llatinisme: " - _ 

no es millor natura en lo linatge dels homens que de ' 
aquells qui ... (595); 'la luxúria de la fembra que del 
hom' (2245). 

125. Demostratiu neutre. — L'ús de les formes 'açò, ço' 
no es indiferent. Axis com los demés demostratius no sofrexen 
cambi algun, siguin esmerçats com a adjectius, siguin pronoms 
substantius. Metge usa pera'l demostratiu neutre absolut, ço es, sol 
y ab vàlua substantiva, invariablement la forma reforçada 'açò, 
assò'. D'altra part, reserva tostemps 'ço' pera les construccions 



Avuy: 'que la d'aquells'. 



41 

qu'examinarem, en les quals son paper es dependent y, en conse- 
qüència, essencialment adjectiu. 

126. Açò. — Sempre ab vàlua substantiva omple qualsevol 
mester de la proposició: 

Subjecte: " , ■ ■ 

ciço gran plaher es al argüint (154) 

la una era de privació del consell dels deus; e aço era 
quant havia viscut lo cors_ viciosanient ... e laltre era 
de retornament als deus dont era venguda; e aço quant 
havia viscut lo cors castament (676). 

Règim directe: 

dix aço (106) 

entre les altres coses quels induhien a creurà afo era una, 

ço es, quant vehien ... (565) 
qui sien abtes en fer aço (V. 519),. 

Complement adverbial: 

alcunes coses crech que no he vistes. E per aço que he 

atorgat no ho puch negar (145) 
puys no la pot donar a altra (la substància) car per aço 

la ha reebuda tant solament que la ha:ia per si (281) 
e gens per asso lo seu coratge nos mudava (V. 403) 
En axo me poria enganar (1290) 
nom calgués en afo plus avant procehir (1369) 
sohie aço silenci perpetual (1489) 
les rahons faents contra afo (1514). . 

Règim nominal (genitiu): - _ 

sien àaço testimonis (3589) . 

res de aço no has fet (1436).! 

127. Ço. — Exclusivament quatre són los casos en _que 
Metge esmerça 'ço': ^ 

i."^ Com a subjecte grainatical del verb 'ésser'. Axis: 

e que hagués (lome) alcuna cosa comuna ab lo sobirà e 

ab lo jusa, ço es a saber, inmortalitat (91) - 
fo es assaber (440) 

lo principat de la qual, ço es la raho, posa en (257) 
e les dues parts, ... ço es ira e cupiditat, volgué separar 

("58) ,. ^ ^ 

totes coses corporals per tres hnees son contengudes: fo 
es, longitud, latitut e profunditat (288). 



1 La forma 'ço' may substitulieix 'açò' com a substantiu. Excepcions; 
En lo ms. A. cap. Los mss. U. y P. escriuhen 'ço' en 145 (potser per la 
influencia de 'que', com veurem totseguit) y 28 1; y'l ms. P. en 589. En 
ValUr trobem 'ço' en 13. Emperò, la preponderància absoluta dels passatges 
ab 'açò' establexen bé la regla. - 



42 „ 

Equival en aquest cas al 'ce' francès. Hom remarcarà que 
'ço' -no té ací significança propria, per lo qual hi ha que distin- 
girlo^ de 'açò',^ quan aquest com a pronom substantiu es subjecte 
de 'ésser'. Axò esdevé en 154 y 676, esmentades en lo paràgraf 
precehent. En aquesta darrera, per exeiiüple, 'açò' se refereix a la 
proposició anterior, y_vol dir 'tot aquest fet de la privació dpi 
consell dels déus', y, en conseqüència, es un pronom neutre 
substantiu qui regeix lo: verb. En 565 veyem ben palesa la 
diferencia entre 'açò' y 'ço', terme directe d'un verb aqueU, 
subjecte sols gramatical d'una proposició incisa aquest. 

Es yijarés que son paper de subjecte no es més que congruent 
y adjectiu en los exemples qu'he donats en aquest paràgraf, los 
quals són abundosissims. Rebla lo caràcter merament gramatical 
de 'ço' lo fet qu'liom pot suprimirlo (lo castellà lo suprimeix) 
quan 'ésser' regeix, un infinitiu. Axis: 'ço es assaber', 'ço es a 
dir' (es a saber, es decir). 

2.» Com a antecedent del pronom relatiu neutre 'que', 'ço 
que'. Hem de descompartir los. casos en que'l demostratiu es 
subjecte o règim directe, en los quals no'l preceheíx preposició, 
de quan es règim indirecte, o complement preposicional. 

'ço' subjecte: 

tostemps he creegut que fi) ^//i? hom diu spirit o anima, 

no fos als sinó . . . (69) 
prou se fat tost, ço que bes fa (190) 
atès tot fo í?«ím havets dit (861) 
e si per mi fos stat complit ço quei he dit (1193) 
e sia teu ço ^?/íy guanyaràs (3329) 
e, fi) que nois es menor vergonya, van . . . (3460) 
règim directe: 

no vulla atorgar ço a que rahonablement es tengut (386) 
no faria sempiternalment p per que seria creada (484) 
impossible es donar ha oblit ço que hom ferventment ama 

(1657) 
comença dir ... co ques segueix (1734) 
devora tot ...ço que davant li ve (1943) 
pus hagnessen fet ço que a generació humana pertany (2290) 
me forçats de fer ço que iames no fo en lo meu cor (V. 77) 
. perço que spatxas fi) ^rwi? affer havia (V, 149) 
faré de bon grat . . . asso e totes aquelles coses . . . nem 
anuiare de fer ço que tum maneras (V. 523).! 
La uniformitat que'ls textes oferexen quan 'ço' es subjecte o 
règim directe no la registrem quan està en cas preposicional. He 

' Solament en quatre passatges los mss. metgenchs duhen 'açò': A.Ü.3460, 
P. set y 3329,-17. 1657. En guisa, donçbs, que podem considerar los copistes 
com a ben fidels a la regla. L'exemple V. 523 es ben remarcable; hom hi 
veu les vàlues ben distinctes d"aço' y 'ço'. 



43 

anotats íòts los passatges de Metge. Los mss. A. P. quasi tostemps 
fan correctament 'ço'. En cambi, U, sempre dóna 'assò'. Es 
possible que la forma tònica adoptada invariablement per l'escriptor 
d'aquest ms. sigui debuda a la influencia de la preposició qui 
preceheix 'ço'. Com sabem, en lo genitiu, datiu y ablatiu, los 
pronoms personals, si porten preposició, són tònichs; si no la 
porten, àtons. Per associació de sentiment, potser, considerà com 
a pronom substantiu tònich lo qui seguia una preposició y estampà 
'assò'. Jo opine, però, que la forma 'ço' es la correcta. Després 
de tot- es U. lo ras. pitjor. 

duptant encara en ço quem deya (158) 

atén diligentment a (o quet diré (208) 

punicio de ço que merescut haurà (495) 

no hage partida de ço que dit has (3683) 

atten be aço quet diré (1045) • 

los dessus dits me hagren ginyat per ventura aço que 

volgren (12Ò3) 
£quens cal fer donphs gran festa de ço que cascun jorn 

veem? (1262) 
£E quens aprofita tembre ço que no podem esquivar? 

(1263) . . ™, 

rependre altre de asso que tu est occasio (1471} 
mas dubte he que temps nom defallís aço quet he a 

dir (1573) ' . .. , \ 

fique la orella &ço que ells me devien dir (173 1) 
haguesses fet callar lo senyor Rey de ço quem volie dir 

(1863) 
si vols attendre &fo que jot diré (1885) 
placiet certificar me breument de aço quet he demanat 

(2126) 
£no est content de ço que has? (2190); 
content de ço que has (220Ò) . 

content de ço que has (2213) 
moltes respostes veres de ço que la gent me demanave 

{2258) _ . 

sia content de ço què he (2264) 
atten be z.ço quet diré (2285) ' 

e si de ço que saber volen (2509) 
car res daço que penses (2772) 
àssats has de f» que ten he dit (2833) 
dona fe en ço quet dich (3345)-^ 



' Escïiuhen 'açò'; ms. A. 2126 y 2833; ms. P. 208 y 1045; ms. U. 
sempre 'assò'. 

En les ratlles 208, 1045, 1203, 1573, 1885 y 2285, lo ms. A. escriu 
junts la preposició 'a' regida pel verb 'atendre' y'l pronom 'ço', mes liom 
no deu pas malpendreho per la forma reforçada 'açò'. Lo ms. U. n'es la 
prova al avantposarli una 'a'. Ea Valter no existexen exemples. 



44. \; 

Cal no confondre aquest 'ço que' ab 1" açò' pronom substantiu 

regit per preposició y.seguit de relatiu. L'exemple 145 del § 126 

nos servirà d'ilustració. Precisament; per no haver capida la vàlua 

- substantiva del pronom se dexaren malguiar per la influencia del 

'que' los copistes de U. P. 

ta vàlua. adjectiva de 'ço' abans 'que' ressurt pel fet, corre- 
latiu al qu'hera anotat ab 'ço es assaber', que sovint sigui suprimit 
quan va precehit per una preposició. Principalment anotem aytal 
supressió ab 'per ço que' devingut 'per que'. (Cf. § 922.) 

Igualment es d'anotar un passatge ahont en la construcció 
'ço de que' lo 'de' partitiu es estat substituhit per 'ne': 'ço que 
men recorde' (2690) en lloch de 'ço de que, me recorde'. 

5.^ Com a règim de preposicions formant veres locucions 

conjunccionals, -o més concretament com a règim de 'per', jatsia 

que sols ab aquesta partícula trobem aquest cas en nostre autor. 

L'aplech de 'per' y 'ço' nos dóna les dues locucions 'per ço com' 

y 'per ço que', qu'estudiarem en les conjunccions (§§ 923, 930): 

per ço com ho veig en mi mateix (230) 

ells tenen aquella oppinió perço con ymaginen que ... (V. 624) 

han fills supposats J>er (O que romanents vidues puxen viure 

opulentment (2594) 
mas per ço que oynts la present istoria siats pus ardents 
(V. 18). 

4.' En substitució del article neutre regint nom o pronom 
mitjançant la preposició 'de'. Axis, les frases castellanes 'lo de mi 
padre, lo de Madrid' serien en català 'ço de mon pare, ço de 
Madrid'. Sols he trobat: 

fora stada dona Ú.& tot ço del lur (2552) 
fe a ta guisa d^esso de\ teu {V. 345) 1 . 
e de ço de\ seu havia ya ordenat (V. 417). 

IV. Indefinits. 

128. Sots aquesta rúbrica aplegaré no solsament los mots 
indefinits qui són vers pronoms, y en conseqüència tenen vàlues 
adjectiva y substantiva, ans també alguns d'aquells qui són 
exclusivament noms substantius. Apar que'l lloch d'aquests fos 
estat en lo capítol general del nom, mes los pose aci per ço com, 
jatsia substantius, cap- d'ells serva, en sentit indefinit, la plenitut 
de sa significança substantiva, rahó per la qual en llur ús són 
devinguts signes de caràcter ariàlègament pronominal. 

Indefinits substantius. 

129. Hom. — Lo llati vulgar esmerça cada cop més lo 
singular universal 'homo' en lloch del plural, 'homines', en guisa 

1 Ms. ü. 'de assò'. 



- 45 

qü'en lloch de 'homines legunt' feya 'homo legit'. L'espandiment 
d'aquesta construcció ii féu resistir l'adopció del article," y resultà 
que 'hom llegeix' (primitivament ab lo sentit de 'Jos homefls 
liegexen') devingué equivalent al modern 'se llegeix'. Ço es; que 
'hom' perdé sa significança propria pera difuminarse en la general 
d'un ens gramatical indefinit. Y com sigui que, d'altra part, lo 
substantiu 'home' se derivà de 'hominem', no es sorprenent qu'en 
Metge y altres clàssichs catalans veyéin un penjant decidit, anch 
que per ço que fe a nostre autor no absolut, a distingir Io_substa'ntiu 
'home'- del indefinit 'hom'. 

Lo mester sintàctich capdal d'aquest es com a subjecte de la 
proposició (§ 345): 'no deu hom comanar tots sos fets a fortuna' (1310). 

130. Tothom. — Indefinit, exclusivament substantiu, qui 
deu sa formació a la custuma d'aplegar 'tot' y 'hom' sens l'entre- 
mitg del article, y en singular universal en lloch del plural, -'tots 
los homens'. 

Quasi sempre Metge l'escriu com a dues paraules: 

tot hom de sana pensa (16 12) 

tot hom ha tant gran cura (586) - 

tenen per bèstia tot hom qui ... (2298). 

Emperò, heusací'is dos components encunyant lo novell subs- 
tantiu, tal com es pervingut fins a l'època moderna: 

tothom &e mereveilava (V. 132) 
tothom de sana penca {2760 P.) 

131. Persona. — En francès, lo substantiu masculí 'personne',. 
devingué indefinit, significant 'ningú'. En català, aytal transformació 
no es arribada a compliment, emperò iin principi d'aquella veu 
hom en lo passatge: 'no - pens que persona vivent lin port 
avantatge' (3209). 

L'adjectiu 'vivent' lleva força a que 'persona' pugui ésser 
considerat com ja substantiu indefinit ' complert. Lo penjant, però, 
es ben discernible. - 

132. Res. — De conformitat ab lo llatí aquest substantiu 
indefiïnit havia, en temps del nostre autor, una vàlua afirmativa; 
equivalia a 'cosa'. Es palès açò en la frase: '^Que us retribuiré, 
senyor, per aquestes coses? £Es res possible?' {1620). ' 

Es per açò que li cal sempre la negació pera acquirir lo 
significat negatiu (§ 774) qu'avuy li assignem exclusivament sens 
aquella. Jamay se'n descuyda Metge, vagi la negació abans: 

: Nora. par quel spirit sia res après la mort (64) 
£E que seràs? — Nó res (128) 
de qui avant «í? han res comú (1050) 
mas no, es res que amor no gos assajar ... (16 18) 



46 

o després: 

res que a present hajes vist o ohit no tengues secret a 
mos amichs (1627). ' 

133. Cosa. — En francès devingué indefinit masculí: 
'grand'chose, qualque chose de bon'. En castellà també trobem: 
'no le aprecio gran cosa'. Ló català no es arribat a tant; emperò, 
podem veure un sentit indefinit en lo singular universal: 'molta 
cosa es licita que no es expedient' (1505). 

Respecte al ús de 'cosa' com a substitut del pronom relatiu 
neutre 'lo que, lo qual', Metge no l'autoritza pas. 

Indefinits pronoms. 

134. 'Alcú, negú' són substantius; 'alcun, nfegun' són 
pronoms, adés substantius, adés adjectius.! 

135. 'Negú, negun' són rarament usats per Metge, en 
termens qu'en los passatges qu'he trobats: 

perço que nagu no hoys (V. 158 U. — A. algun) 
sens negun contrast (3350 A. P. — U. algun) 
axi que en nangtma cosa iames se desconvenga (V. 177 
U. — A. alguna . . . nos) 

sempre hi ha algun ms. qui'ls substitueix per 'algú' acompanyat 
de negació. Aquesta es la construcció usada arreu per nostre autor. 
Modernament, acceptem volen ters ay tal substitució sempre que, 
essent 'algun' adjectiu, va precisament darrera'l substantiu al qual 
qualifica. Ajds aquests passatges de nostre autor sonen perfeta-- 
ment a ohida moderna: 'E no soferen pena alguna' (no + alguna 
=i ninguna) (1949), 'sens comparació algtma' (2267), malgrat 
aparin a primer esguart com a castellanismes, suposició que 
l'autoritat de Metge destroheix. Encara fa més aquest: usa 'algú' 
a la fi de l'oració, sol y com a pronom: 

«on hi fas alguna (78) 



' [aliquis ■];- untis = alicunus donà alcu y després al^zi). En lo ms. A. 
del Somni trobem , encara toslemps la forma 'alcú'; ios altres rass. adopten ja 
quasi sempre la forma moderna ab 'g': 

Nom pens que alcu hx dupte (333 A. — U. P. als'u) 

Alcuns però afermen (77! A. — U. P. al^u) 

no pos akun dupte (937 A. -r U. P. algrt) 

e puys pareix alcuna criatura (135 A. — ü. P. algú), . 

Hom troba qualques voltes la forma algun pera pronom substantiu. Axís: 

car algun per sos mèrits nou mereix (1289 tJ. P.) 
perço que algun nou hoys (V. 158 A.) 

Mes, a mon vijarés, aytals «finals són meres errades, y axis veyem com los 
altres mss, les suprimexen. 



" 47 

y àdhuchr com à ver substantiu indefinit : . 

e no sen segueix dampnatge Sl algú (3612), 

exemples aquests darrers qui no's conformen ab l'ús modern, qui 
exigiria 'liinguna, ningú'. 

136. Mes l'ús de 'algú, algun' ab negació (§772), per 'negu, 
negun (cap)', assoleix en Metge una generalitat absoluta, y si hem 
fet precehir lo cas anterior, és estat solsament pera fer ressortir 
un punt de coincidència ab l'usatge modern: 

Substantiu indefinit: 

noTCL pens alcu hi dubte (333) ,. 

e que alcu no podia negar (i rog) 

car alcu per sos mèrits no ho mereix (1289) 

les quals íz/^K en aquesta present vida no pot squivar (V. 26) 

e com algti- no sabes noves dg la novia (V. 138) 

car algú no podia veure los infants (V. 399). 

Pronom adjectiu: 

mas alcuna creatura'wí» pot ésser substància creadora (279) 
alcuna cosa no es a ella contraria (428) 
no pos alcun dupte (937) - 

car alcun vici no mor (3720). 

Acompanyat d'altres partícules negatives: 

no se q\xQ jamày te haja fet a^a» enuig (1864) 
sens alcun contrast (3350) 

car alguna 1 cosa finalment ne la mort serà egual a la nostra 
amor (V. 356). 

137. Qualque. — Exclusivament adjectiu. Invariable en 
abdós genres. Son ús per Metge es molt limitat, car en general 
esmerça 'alcun': 

e que qualque temps haia premi (494) 

la animà morir qualque jorn ab lo cors (1578) 

en qualque part del mon (2152). \ 

Qualques escriptors moderns erren usantlo com a pronom 
substantiu. 

138. Tot. • — Aquest indefinit té dues accepcions: 

a) indica la totalitat dins l'indivíduu singular: 'tol lo poble' 
(V. 201), ço es: lo poble íntegre y complert. 

/3) I. indica la tbtaEtat d'indivldnus d'una espècie determinada 
o .general; y llavors lo nombre es lo plural: ' tofs los claus àB.c^esia. 
casa' (z^^ò), 'Mes les gents' (376). - 



' Alg•una es ací erra, car manca la negació. Lo ne sembla confirmar es 
erra de caxa. 



48 . . 

2. indica totalitat general y abstracta d'una espècie; y llavors 
lo nombre -es singular y'l substantiu té accepció universal: Hota 
dona vi'venl' {iSy 5). 

Com aquestes accepcions estan íntitnament lligades ab l'ús 
del article, ne tractem més extensament en § 238 sq. 

139. -Com los adjectius, 'íoí' pot ésser predicat, y llavors 
sig^nifica 'complert, cabal': 'la qual ... es Ma en les sues parts' {320). 

Es sovint antecedent de 'quant': 

iot quant de be sabies (3282, 3336) 

totes .quantes a present me recorden (2793, 2932). 

Es també adverbi (§ 192), y llavors resta invariable. Emperò, 
quan gradua un adjectiu pren les desinencies de nombre y genre: 
feula despullar iota nua (V. 194) ' 

Deus ... es iot sol qui ... sap, pot e vol (928) 
entrem nosen sols, tots sols (V. 166). 

140. Altre. — Com a adjectiu significa cosa distincta: 'ques 
mudas en altra part' (2857). Com a ver substantiu es pervinguda 
fins _a nosaltres la forma 'altri', qui solsament es usada en los 
casos règims. Axis dihem encara avuy: 'treballar per altri'. No 
puch citarue cap exemple de Metge, si no es lo passatge: 

qui mils ho' devia saber que aliri'^ (2250). 

Per contra, heusací ab 'altre' una frase qui exigeix 'altri': 
'han desijat mort de altre' (2040). 

141. Ja sabem com s'aplega aquest pronom ab los personals 
tònlchs donant ' nosaltres , vosaltres' (§ 75). , Y_ veurem, en §222, 
252 com se comporta ab l'article. 

142. 'Altre' es lo correlatiu de 'un': 'dues serpents, una 
masculina e altra femenina' (2230). 

■ 143. A voltes, en lloch de significar cosa distincta de la 
que hom parla, estableix semblança y comparació: 'caseu cuyda 
ésser altre Salamo en saviesa^ & altre Tulli en eloqüència' (3618). 

144. Quan va acompanyat de negació, y l'oració qui'l conté'n 
regeix un'altra de secundaria, aquesta es introduhidà per nostre 
autor mitjançant la conjuncció 'sinó': 'no amant altra cosa sino 
son propri cors' (2288). 

145. Cascú. — Significant cada persona o cosa de la qual 
hom parla, presa individualmetjt, es vijarés que, segons lògica, no 
pot haver plural. Axis veyem: 'e quel die del judici vendrà jutjar 
caseu segons que merexera' {842), 'la major part delís es bèstia 
de prat e caseu cuyda ésser altre Salamo' (3617). 

» Lliçó del ms. U. corretgida per abdós A. y P,, qui donen 'altre', . 



■ . : 49 

Emperò, Metge l'usa en dit nombre ben sovint r 

son punides les animes ... cascunes segons lurs crims (1990) 
axi com fa lo sol en lo mon qui a tots gita ardor mas 

no la senten cascuns en una manera (2132) 
cascuns se tenen per bastants (3594). „ 

- -En plural 'cascuns' equival a 'tots senglament', significança 
pariona al anglès 'every'. 

146. Abdós. : — Essent ja forçosament plural lo segon mot 
qui forma aquest pronom, es sorprenent que la major part de les 
vegades aparexi ab una nova desinencia de dit nombre afegida, 
ço es, 'abdosos':! ■ ' ' 

jo qui viu les eleccions de abdosos (1385) 

o cps ambdosos s^n avenguessen (1430) 

alegrerets vos de la mort de abdosos (1780) • - 

que tro que abdosos fossem èxits (iSoo) 

abdosos semblaven (V. 391) 

per molts anys visqueren abdosos (V. 601). 

Solament lo ins. P. qualque volta corretgeix 'abdós', y açò fa 
en los exemples 1385 y 1800 citats. 

147. Als. — Aquest indefinit, qui significa 'altra cosa, tot 
lo demés' (de aliud), es estat modernament perdut, no sols en 
nostra llengua, ans en castellà ('al') y francès ('el, al'). En cambi, 
l'anglès lo reté, 'else'. 

Com a substantiu y en sentit absolut: 
no si pot als fer (1662) 
e veies si havem als afer (1686). 

148. Emperò, generalment sa significança es cojnparativa, y 
regeix en aytal cas inevitablement la conjuncció 'sinó'. Axis: 

no foa als sinó la sanch (70) 

nous vull als dir a present sinó que ... (50X) 

£Quet penses als que significh procreació de infants ... 

sinó cogitar ...? (590) 
opinió no es als sinó rumor (865) 
.no als sinó la tua bestialitat (2873). 

149. Fora de la comparació, 'als' introduheix una altra 
proposició secundaria mitjançant 'que'. Podem remarcarho en 
l'exemple 590, ahont 'procreació de infants significh' va precehida 
de dita conjuncció, apart del altre terme comparatiu introduhit- 
després per 'sinó'. Axis" mateix: 'dins lescorça de les quals se 
amaga als que no dien expressament' (2088). 

150. Molt, en plural molts, es ver substantiu indefinit, qui 
pot omplir los diversos mesters sintàctichs: 



' Ea Valter hom troba també 'endosos'. 
Beihelt zur Zciísohr, f. rom. Phil. LXVI, 



SP - 

eren molis aqui los quals deyan (V. 534) 
molts son decebuts (2168) 
han aprofitat a molts en lo mon (1953) 
en persona de ?nolts parlava (i 16), 

En aquesta accepció lo podem relacionar ab 'hom, tothom, 
molt hom' {§ 242). 

Com a adjectiu : ■ 
molta son (ir) 
molte companya (509) 
molts nobles (V. 144) 
moltes coses (338). * 

151. Molt es també adverbi, restant llavors naturalment sens 
flexió desinencial. Devem, però, aci fer una obsen'ació pariona 
a la qu'hem aduhida respecte a 'tot' (§139). Quan l'adverbi 'molt' 
preceheix precisament im adjectiu, lo qual a son torn qualifica un 
substantiu qui segueix, Metge li dóna les desinencies adjectives, 
o sigui que, prenentio com a tal, lo fa concordar en genre y 
nombre ab dits noms. Axis: 'molta bona persuasió m'havets feta' (502). 

Emperò, cal notar qu'aquest cas en que'l substantiu va qualificat 
per un adjectiu qui a son torn ho es per 'molt' adverbi, es d'ús 
assats rar, puix la majoria de les voltes, ço qu'esdevé es que'l 
substantiu va qualificat pel adjectiu y ensemps per 'molt', qui 
llavors ja no es adverbi, sinó adjectiu. Naturalment, dit mot 
concorda ab lo nom. En conseqüència, no deu hom veure ço 
qu'hem dit abans en passatges com: 

& violtà altra vianda de pasta (2707) 
mal ne son content per moltes desplasents obres (2884)_ 
7mltes santes, dones vergens, vidues e continents {3*51) 
acompanyat ú& molts potents ladres (3256) 

ço es: 'moltes e desplasents obres, molts e potents ladres, moltes 
e santes dones'. Són peculiars , però, aquests passatges per ço 
com actualment no hi usem may 'molt' ab desinencia d'adjectiu 
sens la conjuncció. 

152. Poch. — Pronom: '. ... homens. Pochs son qui sapien 
elegir' (2165), 'poques en nombre son a ella stades èguals' (3214). 

Adjectiu: '\& pocha amor que dius' (3672), ' 

Quan porta l'article indefinit avantposat, devé substantiu 
partitiu (axis: 'un poch de pa'): 

passeie uií poch {12) ■ -^ 

solament però ten àhs un poch (2446). (Hom deu suplir 
en 12 '. .. de temps', en 2446, '... de ço que jo sé'.) 
Metge usa una volta 'poch' ab significança de 'petit' (com 
en anglès 'little'), miserable: 

alguns pageses fort pochs e pobres (V. 109). 



- 51 

153- Mateix.l — Pot ésser adjectiu y pronom, mes no 
adverbi, com en francès. 

_Sa significança primordial es la d'identitat: '.. . que 'es esperit 
o anima; car en lo cors humanal una maíexa cosa son ..." (214). 

Emperò, sovint acquireix lo matiç equivalent a 'parió, semblant': 
'aquesta matexa oppinio havia hauda' (653), 'daquexa wa/í.woppinio 
son (1244). '■^^ 

En aquesta accepció y construhit ab 'que' estableix comparació 
C'a matexa color que vos'); mes no n'hi ha exemples en Metge. 
Tampoch n'hi trobem de son ús expletiu ('la matexa sort vos ha 
fet malhaurat'). 

154. Després del nom o pronom equival a 'propri' y rebla 
emfàticament sa significança. Aquest ús es abundosissim per ço 
que fa als pronoms: 'io maíex men vull haver lo affanv de 
sercarlem' (V. 83), 'la havia posada >// matex' (511). 

Ab lo reflexiu 'si.', son ús no es potestatiu, ans quasi obligatori- 
'Yalter anave pensiu entre st matex' (V. 151), 'baten cruelment 
« matetxs' (2016). - 

155. Tant. — Pot ésser substantiu ('te donaré tant'), pronom 
adjectiu y adverbi. No té Metge exemples del primer ús y ja'ns 
ocuparem en son lloch del darrer (§648). 

Sa significança resta tostemps la de quantitat indeterminada, 
sens mvolucrarhi, dubte o interrogació, sigui ab sentit ponderatiu: 

Pronom: 'no les te poria dir, tantes son' (2426). 

Adjectiu: ^tants son los dolents' _ (2567), 'tant era cara e 
venerable e tanta era la honestat de la sua vida' (V. 208). 

sigui establint comparació, en qual cas correspon ab 'com' y 
denota paritat, equivalència: 

Adjectiu: 

no hagra feta perdre tanta multitut de gent com se tira (893) 
tanta perfecció com ells (2924) 
tanta perfecció cofti los homens (3361) 
mengen ín//fl«fef vegades «•(??« los plau (3997). 
Pronom: '... en io qual ne havia tant com ta")' (3257). 

Lo penúltim' exemple nos mostra la forma reforçada 'aytarit', 
tan poch usada per nostre autor, que no'n puch citar atí altres 
exemples qui no sien adverbis. 

, .,^^.f ^^^^ "*'* 'metipsimum', veu composta de la partícula pronominal 
'raet y d'un superlatiu popular de 'ipse'. En los mss. A. ü. del 5í)?«m trobem 
qualque volta la forma 'mateys' (645,- 2016, 3625), pariona a la provençar 
medeis. Quasi sempre, però, llegim 'mateix'; escrit tostemps axis en P. v 
sens la '1', o sia 'matex' en U. L'A. enclou en general dita vocal, mes 
sens assolir la uniformitat de P. > » 



52 > - , 

156. Referiíitse a un adjectiu, 'taüt' naturalment es adverbi, 
y en conseqüència invariable. Emperò, he d'esmentar un passatge 
ahont si no hi ha una errada (y cal haver esment que'ls tres mss. 
coincidexen), Metge dóna a aquest indefinit la flexió nominal, 
repeünt ço observat ab 'molt' (§151): '^as que de tants bons ne 
trobaria qui bels çerquave' (3624). ^, 

Es vijarés qu'ací 'tants' es pronom, qui supleix 'homens . La 
frase enterament explicita seria: 'mas que de tants homens bons 
ne trobaria ...'. 

157. 'Tant' té per correlatiu a 'quant', mes no'ls usa Metge 
cap vegada. 

158. Quan es esmerçat, rio en .sentit de comparança, en 
qual cas correspon ab 'com', sinó en lo de ponderació, si la 
proposició qui'l conté va seguida per una altra, la pnmera regeix 
a la segona mitjançant la conjuncçió 'que' (cf. §949)- 

159. Quant. 1 -^ Pot ésser també substantiu, pronom, adjectiu 
y adverbi. Com a substantiu ne féu un ús memorabilíssim Lull, 
mes hom no'l troba esmerçat en les obres de Metge. 

Denota sempre quantitat iadetenninada, mes involucrant inter- 
rogació, y piesuposant, en conseqüència, desconexença o dubte. 

Pot traduhir la idea d'enquesta (sigui o no palesada mitjançant 
interrogació explícita): 

Adjectiu: , 

quants t& penses que sien los parts (2473) 
' quants bells florins hic he aportats (2554) 
e quants ous fa dins lany la gallina (2637) 
e qttantes fusades ixen de ... (2638) 
de quants amorosos son stats (2696) 

y pot haver també accepció ponderativa: 

Pronom: 'o, quantes infanten abans de lur temps' (2470). 
Adjectiu: 

de quanta calitja de tenebres (2164) 

quant temps ha que io son (2534) 

ab quattta ffiaturitat penses ques hagués ella en ... (3253)- 

Mes, essencialment sempre inquireix, y açò lo diferencia de 'tant', 
tostemps positiu, adés afirmi, adés negui. 
No té forma reforçada. 



1 A diferencia del castellà, Metge qnasi may apocopa 'tant' m 'quant , 
fentne 'tan' y 'quan', com escrivim avuy dia. En lo Somni hom sols ne 
troba qualque excepció en los mss. U. y P. 175, 249- En Valter sols en lo 
ms.ü. 



53 

i6o. S'aplega molt sovint ab 'tot', qui li fa d'antecedent: 
'la quar sobre /í?/íí quantes a. present me recorden' (2793), 'sobre 
totes quantes foren' (2932). 

Lo neutre 'tot quant' equival a 'tot ço que': 'tot quant los 
pories demanar te donarien' (2398), 'vene tot quant havia' (3240). 

i6i. Tal, aytal. — Aquest indefinit, qui essencialment 
significa 'manera, qualitat', té diverses accepcions: 

d) indeterminada, parlant de persones o coses qu'hom no 
designa clarament: 

Pronom: 'si la anima dayMí moria ab lo cors' (489). 
Adjectiu: 'lexa aytals interrogacions' (2 115). * 

$) emfàtica, donant importància, metent de relleu, equivalent 
a 'tan gran, tan sobirà'; y en aquest cas l'oració següent (si n'hi 
ha) sempre es introduhida ab la conjuncció 'que': 

Pronom: - - 

_ però jo ten diré de tals que . . . (393) 
- no fou aytal en lo mon (641) 

nos let procurarem tal que ella serà digna ... e de tal 
íinatge que ... (V. 68). 

Adjectiu: 

greu me es que sia destituhit de tal amich (639) 
pus aytal sots jo faré tal cosa que (2538) 
feu tal gràcia a la dita Griselda que (V. 203). 

y) demostrativa, equivalent a 'aquest': ' 
Pronom: 'entens que la mia (mort) sia stada soptosa, diret 
la rao per que es staàa. aytal' (1152). 

Adjectiu: ^ 

iqni es qui puxe negar aquesta natura aytal ésser 

donada ...? (477) 
pus de tal intenció est (.528) 
dix a sa muller aytals paraules (V. 326). 

d) comparativa, establint relació, semblança; y en aquest cas 
tostemps va seguit de 'com': 

Pronom: 'si hom les veya aytals com ixen del lit' (2755). 

Es remarcable qu'en aquest passatge Metge no l'hagi usat 
com a adverbi invariable. (Avuy diríem 'tal com'.) 

Remarqui hom que l'equivalència entre 'tal' y 'aytal' es ab- 
soluta; es impossible establirhi la més mínua distincció ideològica 
o gramatical. 

162. Qual. — Es, respecte a 'tal', lo mateix de 'quant' 
respecte a 'tant'. Correspon, donchs, a la idea de 'manera o 



54 

qualitat' que 'tal' involucra aportanthi explícitament o implíciCa 
interrogació y presuposant en conseqüència tostemps desconexença 
y dubte. 

Són escarsos los passatges ahont trobem aquest indefinit en 
Metge, y açò no'ns permet escatir tots los matiços de sa signi- 
ficança. Puix 'qual' no sols heretà en nostra llengua la significació 
del 'qualis' llatí, ans també ia del 'qtíis, quisnam'. Aquella era 
essencialment de 'qualitat' y la retrobaríem en frases com : 'Heusací 
qual soch'; 'qual devingué'; 'quals són sçs idees'; ahont 'qual' 
no equival a 'qui, quines', sinó a 'com, de quina manera'. 

Mes no n'hi ha pas cap exemple en nostre autor. 

En sentit interrogatiu, y com a equivalent a 'quin', esmentarera: 
Pronom: 
_ (/ual es stada la causa de (i 124) 

sil hu havia a creurà e yo no era ben cert qua/ exa. (HS^) 
è ^«<7^ fo mellor poeta (2625). 

Adjectiu: 

ço es saber, ^uai manera de morir era mellor (1239) 

e quals coses son necessàries (2621) 

; quantes e quals serimonies penses ques haien a servar 

quant se leven del lit? (2743) 
be saps tu encare en ^ ;w/ maneTa vinguist en esta casa 
(V. 243) 

163. Cal observar que 'qual', al pendre abans d'ell l'article 
esdevé pronom relatiu. A diferencia del francès modern, ahont 
'lequel' es pronom, y'quel' adjectiu, en català 'qual' es pronom 
y adjectiu indefinits, com los exemples tantost donats proven, y 
*lo qual' pronom y adjectiu relatius, com veurem en § ggo. 

No podem estudiar 'qual' com a correlatiu de 'tal' establint 
comparança, per no havern'hi exemples en Metge. 

164. Altretant. — Significa 'tant com un altre' ('alter 4- 
tantus'): 'dues serventes e atretants catius' {3060). 

165. Qual se vulla. — Pera reemplaçar lo llatí 'quilibet', 
les llengües romàniques utilitzaren los verbs 'ésser' o 'voler'. 
Axis tenim l'italià 'chichessia', lo francès 'qui que ce soit\ y 
l'italià 'qualsivoglia', lo provençal 'qualquesvuelha', lo castellà 
'cualquiera', lo català 'qual se vulla'. Quatre, voltes l'usa Metge: 

qual se vulla hom qui sia nat (2956) 

qualçemilla^ muller que io prena (V. 92) 

qualçesulla muller que io pendre (V, 96) 

en qualçmilla manera tu vulles alguna cosa (V. 350), 



Lo ms. A. de Valter sempre escriu: 'qual se vuyla'.. 



-55 

i66. Altres indefinits. — Podem esmentar 'diyers' (de 
'diversus'): 'díverç rlaximent' (3719), 'diverses ügmes ...diverses 
arts' (343), y altres qui no oferexen particularitat alguna. 

Qualques qualificatius de significança ben precisa acquirexen 
a voltes vàlua indefinida. Axis en: 'depos de «r/a sciencia' (240)^ 
'certa' equival a 'vertadera', y es un adjectiu qualificatiu ben definit, 
y en cambi en 'cert dia per ell ordenat' (V. 429), val tant com 
'algun, qualque, un' y es un indefinit. 

No existexen en los textes de Metge 'nuU, tamany, minue 
mant', etc. Lo primer sols lo trobarem composat, 'null temps', 
en los adverbis (§ 614). - 

Article indefinit. 

167. Apar que 'un' perdé Sa precisió numeral posteriorment 
a la formació del article definit (§ 246). Al anarse afeblint aquella 
hom ■ avantposà 'un' al substantiu, no pera metre en relleu una 
individualitat, ans tan sols pera designar un indivíduu qualsevol 
dins l'especie nomenada pel substantiu. Aytal designació es, 
naturalment, indefinida y implica que'l substantiu es desconegut y 
noresmenys que, àdhuch si va seguit d'altres . determinants, restarà 
tostemps desconegut. En açò radica sa diferencia ab l'article 
definit qui presuposa conexença. 

La comprensió del article indefinit es encara menor que la . 
de son compost 'algun'. L'ús d'aquell resta perfectament indicat 
quan volem introduhir un nom del qual no'n conexem ni definim 
los indivíduus qu'en desitgem designar y noresmenys no'l prenem 
en sentit abstracte o general ni partitiu: 'prop la riba de U7i riu 
... per tm prat ...per una serp' (174Ó), 'jo seria nn daquells' (1299). 

Es vijarés que si 'un' no es ja'l nombre de la unitat, ans 
designa indefinidament un indivíduu qualsevol d'una espècie, podem 
designar també indefinidament diversos indivíduus qualsevols, metent 
'un' en plural: 'dels quals los íí«í. ira'n a ...' (807). 

168. Porten també l'article indefinit «n plural los objectes 
aparionats, 'tisores, patins, çabates', jatsía hom no'n designi més 
qu'un joch: 'uns patins ne tm vel' (3553)- 

'Uns' acquireix a voltes la significança de 'alguns' ('ja he vistes 
unes orenetes'). Nostre autor no'n té passatges. 

169. 'Un' y 'al/n': aquests indefl^nits" se meten molt sovint 
en oposició correlativa: 

uns que en la creació del mon hagueren començaníent 
dell . . . alíres que han novell principi del Creador ... (82) 
que a im ne alíre dels dits vicaris (1420)^ 
si no obtemperas a un ne a alíre (146 1) 
per un cap o per alíre (3532)- 



56 " - 

170. 'Un' substantiu.— Com a substantiu designa 'simpli- 
citat*, en oposició a 'diversitat': 

una es la mort dels homens e de les bèsties e egual es 

la condició de caseu (loo) 
Sil foch el gel que son en imfern son liu o molts (2066) 
io foch dimfern hu es (2 1 29). 

171. 'Un' subjecte indefinit. -^ Avüy es esmerçat en 
diverses encontrades catalanes en substitució de 'jo', volent, en 
conseqüència, designar la matexa persona qui parla: Um no ho 
creu pas', per 'jo no ho crech pas'. També es sovint avantposat 
a 'hom' en la matexa accepció: 'un hom -ao ho vol'. 

Metge no conté aytals usos. , 



V. Numerals. 

172. Són pochs los numerals usats per Metge. Heusací los 
cardinals: 'veig morir en tm'a manera' (79), '<A/£j parts' (258). 

Remarqui hom qu'en nostra llengua 'un' y 'dos' tenen 
desinencies genèriques qui los servexen pera concordar ab lo 
substantiu que determinen. A més, 'un' té plural, mes llavors 
sempre te la signiflcança indefinida de que venim de parlar. 

Los altres cardinals no tenen flexió: 'tres maneres' (81), 'los 
quatre doctors' (849), 'les sues quatre humors' (72), 'les cinch 
darreres' (505), 'vij anys' (2235), 'de ró}' jorns no seran alegres' 
(2499); 'son estades x en nombre' (3022), 'deu o xij vegades' 
(3556), '.*:?>• fills' (3135), 'XV anys' (2821), '.v/róy fills de 
Danaus' (3782). 

173. Mil. — Metge serva son plural neutre 'milia*, lo qual 
usa sempre qu'aquest nombre va precehit per un altre. Parionament, 
lo francès antich distingia lo singular 'mil' del plural 'mille': 'ab 
tnil retrets' (2367), 'cent milia retrets' (2559), 'que ho sap mils 
fer a ,c. milia vegades que tu' (2380), 'mata... aquell famós Cirus, 
rey dasia ab .re, ?«27w persans' {2991). 

•174; Cardinals ab significança indeterminada. — 
Sovint usem cardinals, no ab llur comprensió exacta, ans indeter- 
minada; si'l nombre es petit, volem indicar pochs indivíduus (axi's 
dihem 's'aplegaren quatre gats'); si'l nombre es gros, designem 
gran quantitat. Los passatges 2367, 2559 y 2380, qu'acabem de 
citar, ne son exemples. 

175. Ordinals. — Lo penjant de totes les llengües modernes, 
principalment romàniques, es substituhir los ordinals pels cardinals; 
axis usem aquests pels dies del mes (exceptuant a voltes lo 'primer') 
pel ordre cronològich dels prínceps y papes, més enllà de 'dècim' 
(Alfons tretze), etc. Antiguament no era axis. Metge usa: 'libre 



57 

primer' (2), 'La primera (raho) ... la segona ... la terça' (1167), 
'en les dues primeres' (937), 'comença lo segon (libre)' (1120), 
'lo terç libre dels reys' (782), 'lo quart libre dels reys' (788). 

Es molt de remarcar que, pera indicar capítols d'un llibre, 
Metge usa los cardinals, yo qu'avuy per nombres inferiors a deu 
no fem pas: 

en lo gènesi ... a .»«y. capitols ... (looo) 

en lo levitich a .xvij. (capítols) (i opi). 

Los ordinals tenen tots flexió genèrica. 

176. Partitius. — Nostre autor usa: 
""en la xx<^ part de míge hora (3748) 
i:qui ten poria dir la centena part? (261 1). 



Segona part. 

Relacions determinatives y coordinatives. 



177. Los mots aplegats dins una proposició poden tenir 
relacions entre ells, les quals siguin independents de llur mester 
com a elements essencials y constitutius d'aquella. O, jatsia que'l 
mot central de la proposició, al qual tots los altres elements se 
referexen, sigui'l verb, podem dir que, apart lo paper sintàctich 
que, respecte al verb, .omplen los mots de la proposició, tenen 
aquests relacions mutuals y particulars entre ells, les quals no 
afecten àl caràcter de la matexa. 

Aytal relació' pot ésser de dues menes: 

'£{) determinativa, ço es assaber, quan. un mot limita y 
precisa la significança massa extensa d'un altre. 

Aquesta relació, donchs, es interna y essencial per ço com 
lo sentit del mot determinat es modificat; la unió dels dos mots, 
determinant y determinat, constituheix precisament la idea que 
volem emmciar. 

fí) coordinativa, ço es assaber, quan entre dos o més mots 
hi ha una simple adició externa, qui.no modifica llurs significances. 



Capítol I. Determinació. 

178. La determinació entre dos mots, pot esfablirse: 

a) sens mitjà de cap preposició, y llavors es apellada juxta- 

positiya, per ço com en ordenació sintàctica regular los mots 

determinant y determinat van juxtaposats; 

í?) mitjançant una preposició, y llavors es apellada copulativa. 

En la primera acostuma haverhi concordancia, mes aquest 
tenomen es una conseqüència de la juxtaposició, un accident y 
no l'essencia de la matexa. - 

En abdues lo mot determinat regeix aldeteiminant, y per 
açò alguns apellen a la determinació règim. 



59 

179' Los mots qui primerament poden ésser determinats són 
aquells la significança dels quals es genèrica o bé té una extensió 
poch precisa, o sigui substantius y verbs. Respecte als primers, 
llurs determinants són los adjectius, mes açò no exclou qu'altres 
substantius preposicionals los determinin perfectament y cabal, 
com sigui que la vàlua d'aytals noms sigui ja adjectiva. Y també'ls 
adjectius qui determinen poden ésser a llur torn determinats, ço 
es, Eur qualificació pot ésser augmentada o disminuhida mitjançant 
adverbis. Aquests, noresmenys, són graduats pels adverbis de 
quantitat. ' . 

i8o. Respecte als verbs, llur extensió pot ésser disminuhida 
y llur comprensió augmentada pels adverbis, qui són los vers 
adjectius del verb, y pels complements adverbials, ço es assaber, 
. substantius preposicionals. Però com sigui que'l verb constituheix 
l'essencia de la proposició, los adverbis y complements adverbials 
són estats presos com a elements integrants de la matexa, y en 
aquest concepte són coloçats junt ab los règims. 



I. Determinació juxtapositiva de substantius. 
Per un altre substantiu. 

i8i. Lo nom substantiu determina un altre nom substantiu 
en los següents casos: 

A. a) Quaiï un es nom propri de fonts (§ 2) y l'altre nom 
propri de família (§6): 'Bernat Metge' (V. 4), 'Valerius Maximus' 
(689), 'March Cato' (718), 'altre Ffabio Maximo' {3259), 'Publi 
Scipio' (636)^ 'Julius César' (711), 'diu Marchus Varro' (3022); 

(?) quan un es nom propri y l'altre nom genèrich de títol 
acquirit: 'del rey Aríus' (2696), 'quel gran princep_ MichaeV (805), 
'havets feta part ab papa Clement' (1440), 'les gorgones Sennio, 
Curiale e Medícsa, e les arpies Aelo, Òccipite e Celeno, e \e,s parques 
Cloto, Laihesis e Antropos' (1783), 'la verge Maria' -{1465); 

7) quan un es nom propri y l'altre nom genèrich de relació 
natural o parentesca: 'de nostre çnimer pare Ada?n' (zgzj), 'havien 
mort ^ow fill Josep \m frare' (764), 'hagué descübert a son marit 
CoZ/íz//' (3104), 'per virtut daquella vidtia Dido fo fundat' (3095); , 

é) quan un es nom propri y l'altre de tractament. Ací 
considerem los tractaments 'domina, sènior' com a substantius qui 
precehiren a llurs formes reduhides davallades a articles personals. 
Hein de remarcar que 'sènior' no era pas substantiu, ans comparatiu 
del adjectiu 'senex'. Emperò, en català, devem considerar 'senyor', 
lo mateix que 'dona', com a vers substantius. . 

En quant eren tractament, podien anar noresmenys precehits 
per un nom genèrich de títol, en qual cas havem tres substantius _ 
juxtaposats: 'de la reyna dona Violant' (lò^g), '\a. reyna dona Elionor 



6o 

/ ' _ ' ■ ' 

darago, mare de mon senyor' (3169), 'senyora madona Isabel òs> 
Guimerà' (V. 3), 'lo rey en'^ lohan darago' (30), 'nostre senyor Deus^ 
(82, 192, 285, 531, 745, 759). 

Sempre que Metge usa 'Dgu' lo fa precehir del tractament 
'senyor'. Avuy aytal juxtaposició de dos substantius nos repugna, 
y per açò fem tostemps 'Deu nostre senyor' en, aposició, en Uocli 
de 'nostre senyor Deu' en atribut. 

é) Lo tractament pot avanfposarse a un nom genèrich de 
títol: 'specialment del senyor rey- e de la senyora reyna pare e mare 
vostres' (1569), 'lo senyor rey en Marti' (3178). 

g) Los mots 'mont', 'riu' y 'mar' se juxtaposen ab los noms 
proprls qu'acompanyen. D'aytal juxtaposició se'n són derivats noms 
aytals com 'Montseny'. 

Metge no' la usa pas, ans relliga los noms mitjançant partícula, 
com veurem en son lloch. 

Ab les indicacions d'adreça, carrers, etc, lo català üo admet 
juxtaposició. No'ns es llegut dir, ni hom troba en Metge, cons- 
truccions com: 'calle Cervantes', plaça Medinaceli', 'Piccadilly Street'. 

182. B. Ab los substantius atributius (| 25) es molt freqüent 
la juxtaposició; ço qu'hom comprèn fàcilment, per çd com lo 
caràcter adjectiu que tenen los fa a posta pera la determinació. 
En lo fons, nostre esperit dóna a un d'ells vàlua substantiva y al 
altre l'adjectiva; mes aytal diferenciació es arbitraria, depèn de las 
circumstancies accidentals, y sovint ni es tan sols discernible: 

molts savis homens antichs los quals apel•laven Castors (562) 

la qual seguiren los romans gentils (575) 

àXcaa fel cristià no degà (1148) 

los gentils philosoffs e poetes (195 1) 

lo ca de \vx plre' vehi {tífi•^ 

moltes santes dones ver gens vidues e .continents (3150). 

Dins los atributius hom hi remarca los derivats verbal en 
-ayre y -^or (§ 25): 

aquell enganador Mahomei (891) • 

ve en mal guany vilanà traydora (2378). 

183. Determinació apositiva. — En la juxtaposició de 
substantius qu'hem vista fins ací, la determinació sempre es estat 
atributiva. Emperò, trobem a cada pas dos substantius juxtaposats, 
entre'ls quals lo lligam no es tan estret; lo determinatiu d'entre 
ells usualment no va sol, ans aplegat ab altres mots, segueix sempre 
al substantiu determinat y noresmenys entre'ls dos substantius hi 
fem una pausa. Es que quiscun d'ells pertany a un sengle aplech 
de mots qui tenen llur accentuació propria; en realitat, lo de 
darrera, qui es, lo determinant, no es als sinó una descripció incisa 



> Ací ja trobem lo pas del substantiu 'mossèn' a article. 



- 6r 

del substantiu determinat, Aytal determinació té'l nom d'apositiva. 
Es d'ús constant: 

veure Deu, salvador meu (539) 

Ennius, poeta fort antich e ... (561) 

Pitagotes, dexel•le seu (622) 

aquest fadrí fo Jonas, profeta (783) 

Salamo, fill seu (798) 

Jhesuchrist, salvador nostre (818) 

Minos, JRadamanius eEacus, jutges dimfern, Alleího, Tkest- 

phone-e Magera, ffuries imfernals (1781) 
requesta per Àristeu, pastor (i747) 
en lo temps de Edipptcs, rey de Thebas, nasqui (2225) 
Aurèlia, príncep dels romans (3001) 
la amor que Artemista, reyna, hagué a Mauseolo, marit 

seu (3043) 
e que Sapho, donzella grega, haia dictats libres (3015) 
De Coelia, verge romana, volria parlar (3120) 
Corneh'a, filla de Cipio Àfrica; mare dels Gracos (3i33)• 

184. La determinació apositiva subsisteix si un adjectiu 
qualificador del substantiu determinant s'interposa entre aquest y 
lo determinat: 

Eschides, fort antich philosoff de Sirià (620) 

la mort de Puhli Scipio Àfrica, cordial aviich seu (636) 

David, sobiran profeta (790) 

Pluto, subiran princep imfemal (1976) 

lo senyor rey, son marit, occupat ladonchs en la frontera 

(3173)- 

Per un adjectiu. 

185. Es lo mester primordial del adjectiu reduhir y determinar 
la comprensió del substantiu. Per açò la relació y concordança 
entre ells es particularment estreta. Al dir adjectiu, entengui hom 
ad que volem compendre no sols los mots qui ho són essencialment, 
ans tots aquells qui fan dit mester, ço es, pronoms, noms de 
nombre, article y participis. 

186. -Concordança (regla general). — L'adjectiu concorda 
ab lo substantiu que qualifica en- genre y nombre. Llur orde 
reglamentari es de juxtaposició, emperò, res no hi fa qu'altres 
mots s'hi interposin: 'pa fresch &.& piira farina pastat ... de les 

fams seques ... sagi de diverses animals' (23 11). 

187. Substantiu ab diversos adjectius. — Lo substantiu 
pot ésser determinat alhora per diversos adjectius, no sols de la 
matexa mena, ço es qualificatius: 

en trobar guisa novella e pomposa (2340) 



62 

cera blanca ftisa (2440) 

coses molles, dures, aspres e Uses {312) 

ans més so.vint per adjectius de diverses vàlues: 

per alcun secret jity de Deu (7) (pron. indef, y adjectiu) 
exprimi a aquells la dita sua conclusió vertadera (118) (art. 

part. poss. adj.) 
altres innumerables sants homens (835) ^ron. indef. adjectius) 
diverses altres semblants paraules (2671) (pron. indef. part.) 
que carn e sperit fossen dues coses distinctes e separades 

(ó8) (nom de nombre, adj.) 
Tu ... has conegut la mia resurrecció {^c^f, 804, 792) 
(art. poss.). ■.■■'- 

En tots aquests exemples no hi ha res a remarcar sobre la 
concordança, car del genrey nombre qu'es lo substantiu, són 
també los diversos adjectius., 

188. Pot esdevenir, però, qu'un substantiu en plural no designi 
tota l'especie sinó algmis individmis tan sols, ' quiscun d'ells detenninat 
per un adjectiu distinct. Llavors la concordança en genre es observada, 
mes per ço que fa al nombre lo substantiu va en plural mentre 
los sengles adjectius en singular: 'ço es assaber de les virtuts 

ymaginativa, memorativa & cogitativa' (455). 

189. Diversos substantius ab un adjectiu. — Nostra 
llengua, ni en lo temps de Metge havia resolt, ni en l'època 
moderna es pervinguda a solucionar distinctament y clara, la 
concordança a observar entre diversos substantius qualificats tots 
ells pel mateix o matexos adjectius. Quan tots los substantius 
són del mateix genre, no hi ha dificultat ninguna en lo del 
adjectiu. En quant al nombre d'aquest, hauria d'ésser lo plural, 
Segons lògica. Axis ho prescribexen també les llengües modernes 
ultra -reglamentades, com lo firancès. Mes en català regnava y 
regna en aquest punt llibertat gran; podem, però, observar que 
quan los substantius són singulars, espontàniament oblidem la lògica 
y posem l'adjectiu en igual nombre: 

benvolenfa e fe coniugal (V. 382) 
ffaçam home s. ymatge & semblança nostra (746) 
si donchs s. ymatge e semblança sua (748, 753) 
e de semblant conexença e opinió son de ... (616) 

y quan hi hà substantius en singular y en plural, concordem 
l'adjectiu ab lo nombre del substantiu més_ proper: 'no amant altra 
cosa sinó son propri^ cors e delits' (2287). 

190. Quan los substantius són de genre diferent, la 
lògica y dites llengües aciensades volen que'l del adjectiu sigui 



' En Uoch de 'sos propris'. 



63 

sempre'l masculí. Mes tant Metge, com lo català modern, faa 
concordar lo genre del adjectiu ab lo del substantiu més aprop: 
- molts perfums e aygues (2437) 
lurs íflOTÍríí e altres lochs secrets trobaràs //í«í de fornells 

(2314) 
bxïs, cans ^ pits delicats (3524) 
moltes pegueses e scariïs (3638) 
la algalia, ambra, perfums, e aygues be Hayrants que usen 

(3440) 
les viandes e vins, dels quals mengen e beuen entro a 
esclatar (3700). 

Sols trob una excepció, mes lo fet d'ésser sols en lo ms. més 
impur me fa preuharla en poch: 'pus be he dits ^ les auctoritafs e 
dits dels gentils' (741)., 

191. Si'ls substantius de genre diferent tenen també nombre 
diferent, l'adjectíu pren noresmenys lo nombre del més proper: 
'havien ordonai lo dret pontifical e les cerimònies de les sepultures' 
(566), 'si han mester a dir una falcia o fer un perjur o utia gran 
7nalvestat o molts suspirs o f alces lagremes, nois ne cal exir de casa 
ne anar les manlevant per lo veynat. Tant prestes les han com- 
han los cans lo orinar' (2660). 

192. Adjectius invariables. — En diverses llengües romàni- 
ques hi ha alguns adjectius, qui a voltes són invariables. En aytal 
cas jamay van entre l'article /I substantiu, sinó abans d'aquell o 
després d'aquest. En Trancès tenim: 'nu-téte, minuit, demi-heure, . 
feu', y "en diverses llengües 'sol, pur, tot, mer, ple'. 

En català 'nu' té flexió: 'lurs noms nuíis e^ sols' (1717). 

'Mitg': Metge l'usa com a adjectiu y com a adverbi, axis 
escriu: entorn mige nit (8). Mes també: 'les porten trossades a ?»í^ 
brassos' (3448), 'el spera mig vidua' (3238).2 

'Mifg' pot ésser també substantiu: 'pel 7nig dels homens 
armats ' {z,a,tz). 

En quant als darrers, es vijarés que quan usem 'sol, pur, mer, 
tot' com a invariables, los donem yalua adverbial. Malhauradament 
Metge no'm proporciona los exemples conclohents qui caldrien: 

no eren bastants tots sols^ a gitarme (1324) 

vos ea. tot mal guany (2549) 

Via en tota mala ventura (2545) 

si fos stat purament hom hagra loch la tua òbieccio. Mas 
digues naen un altre qui sia stat /«r* hom e egual ab 
ella en honor {2941). • 

' Lo ras. A. fa lo participi invariable 'dif; y P. cambia la construcció 
'te he dit ijue ...'. 

^ Avay construhiríem igual lo 3238, mes diriem 'mitjos' en 344S. 
' En llocií 'tot sols' usat a voltes modernament. 
' < 'Purament' demostra que 'pur' es adverbi. , ~. 



64- 

Modernament encara hom oheix a voltes 'sol, pur, mer, tot' 
invariables. 

193. Formació de substantius novells. — La deter- 
minació freqüent d'un mateix substantiu per un mateix adjectiu, 
ha fet a voltes qu'abdós mots acabessin per aplegarse en un sol, 
fotmant un substantiu de significança dictincta: 'fina carnsalada' 
(2707), 'paternostros' {3454). 

194. Substantiu ab participi passat absolut. — Hem 
heretat del Uati i'ablatiu absolut, ço es, la combinació d'un substantiu 
y un participi passat, qui formant mi incís dins l'oració, designa 
usualment una circumstancia adverbial de -temps. Lo llatí usava 
també lo participi present, mes no'l català, si no es ab regust 
erudit, y ab frases fetes heretades d'aquella llengua, com: 'gran 
profit ... sen es seguit e seguirà a mi e als altres, qui, Den volent, 
ab nostre bon dret exirem ... de presó' (1220). 

De dita construcció ab participi passat, sols hem d'examinar 
la concordança entre'l substantiu y'l participi. En italià y en 
francès a voúes hom- troba qualques participis invariables, ço 
es, sempre en la forma masculina. Dits participis són devinguts 
quasi preposicions. \ 

Gayrebé tots los participis absoluts usats per Metge, són dels 
qui serven la concordança: 

sopat de molta son (13) 

i:qui pot duptar de la sua rao com, illummada per lo seu 

creador, fa ésser vistes coses ...? (348) 
la qual cosa tolta, £ qui seria tant foll que . . . ? (605) ' 

car, aqtiell mort, tots los senys corporals son extinchs (1082) 
E, dites aquestes paraules, ^IXGOCBAsxüsrA cessa de parlar 

(1671) ^ 

los quals arribats a Lesbon, com una serp volgués lo dit 

cap devorar (1845} 
IS^, donada per ell la sentencia, encontinent aquelles (197 1) 
Uoj/des les rahons de cascuna part, digui que (2250) 
seguint lo ab cavall e armes, lexai labit femeni, e oblidada 

la stia gran bellesa (3030) 
puys, despullades lnr&- vestidures, faereri les vestir als ... 

(3065) 
trencades les regnes de tempransa (3695). 

195. Mes tenim en català modern (entre altres participis no 
esmerçats per Metge), 'atès, excepte, exceptat, posat' qu'usem sovint 
invariablement {'atès les condicions del aspirant', 'exceptat (excepte) 
la part de mitj-jom', 'piosat la diligència seva', etc). Nostre autor 
dóna flexió al primer: 'qui, atesa lur condició, fan' (3423). 

En quant a 'exceptat', apar haverse decantat vers la invaria- 
bilitat; sens flexió lo duhen los mss. U. P. en: 'quels cobre tots. 



exceptat lurs cares' {igg6), y'l ms. A. li dóna desinencia masculina 
plural, 'exceptats', qui tampoch concorda ab 'lurs cares'. 

'Posat' no'r llegim ab la construcció qui nos ocupa: 'posaí 
que axi sia com tti dius, daquest ...' (3421, 3506). 

Per un pronom. 

196. La determinació juxtaposítiva dels substantius- pels 
pronoms demostratius, possessius y indefinits no s'aparta en res 
de la dels adjectius qu'acabem d'examinar. Emperò, dintre'ls 
denaostratius y'ls indefinits, hem heretats los articles, que convé 
examinar apart, per ço com llur ús segueix normes particulars qui 
trahexen llur època de formació. 

Article definit. 

197. Tant per sa etimologia com per sa significanya, l'article _ 
definit no es als sinó un demostratiu afeblit. No determina, però, 
ab la precisió y força del pronom de sa matexa família 'aquell'. 
La determinació del article ha un tret característich que convé 
metre en relleu; y es que presuposa tostemps, -que í'objecte 
determinat es conegut pera qui parla, adés per ço com es estat 
ja esmentat abans ('nostra llengua catalana, la llengua més lliura 
y precisa'), adés per ço com hom l'introduheix després del article, , 
mes ab un altre determinant més precís qu'hom tenia ja en l'esperit 
('/« llengua catalana'), adés per fi, per ço com Í'objecte es ja 
present en l'ànim dels interlocutors {'la religió es rigorosa ab la 
sensualitat' [ço es: 'la religió caiòlica'}). 

Es palès, donchs, que segons lògica, hauria de portar article 
definit tot nom, quan ne yolguem designar un indivíduu, isolat y 
com apart de l'especie; y que, en, cambi, quan volguem expressar 
aquesta en conjunt o una part d'aquesta enterament indeterminada, 
hauríem de suprimir l'article, ajíís com, noresmenys, ab aquells 
noms qui són ja precisament uns. Emperò, ací com arreu, la 
gramàtica no s'avé ab la lògica; y la rahó radica en la formació 
successiva, com tota cosa natural y viva, de les llengües romàniques. 

En efecte: lo llatí clàssich no tenia article; mes en ses darreres 
èpoques, l'us espaadit y sovintejador dels pronoms demostratius, 
— 4'lle ea especial, posant esment en nostra futura llengua, — 
tingué com a conseqüència llevaries llur força y precisió. Des lo 
moment que llur determinació era menys precisa, restaren a posta 
pera anarse infiltrant arreu ab tots los substantius. Emperò, lo pas 
del baix llatí al romànich fou una evolució integral de tot lo 
llenguatge, y resultà qu'a mesura que'l pronom demostratiu devallava 
a article, tots los altres fenòmens lingüísiichs, qui arrencant del 
llatí vingueren a afayçonar lo català, se desenrotllaven ensemps, y 
entre aytals, diverses construccions llatines (com per exemple, los 
verbs transitius ab llurs règims directes, y'ls complements adverbials 
formats per preposicions ab substantius) passaven a nostra llengua 

Beiheft zvec Zeitsehr, f. rom. PhU. LXVI. c. 



66 

ab llur forma llatina, ço es sens article entre'Is verbs y llurs règims 
o entre les preposicions y'ls substantius. En altres mots: aquestes 
construccions, entre altres que veurem, oferiren una major resistència, 
qui en diversos casos s'es peipetuada fins avuy dia. 

Veyem, donchs, com la significança lògica que, per operació 
innata del enteniment, assignem a tots los mots, se troba en l'article 
contradita y trocejada per la matexa vida y desenrotllament de la 
llengua. Y axis es qu'abans d'estudiar los casos en qu'aquella 
pot ésser presa per guia, devem exposar aquells ahont la invasi<í(^ 
del article ha topat ab més serioses dificultats. 

No cal dir que'l mester sintàctich, en lo qual l'article s'espandi 
més planerament y fàcil, fou lo del cas subjecte. Sa sobirania en 
la proposició lo feya més independent, y, en conseqüència, apte 
pera rebre lo novell determinatiu. Per açò en lo subjecte es ahont 
trobem la regió més lògica del article; y jatsía qu'en ninguna 
guisa Íntegrament, sí en assats bona part, a dit cas se referexen 
les distinccions qu'examinarem després. 

Los règims, complements y predicats, en cambi, oposaren gran 
resistència a dexar introduhir lo novell mot entre'l verb y'l substantiu, 
entre la preposició y'l substantiu. La conexió d'aytals elements era 
tan forta y íntima, qu'en diversos casos hem heretada la frase com 
encunyada sens article, y axis la usem encara avuy a despit de 
totes les regles estatuhídes artificialment. Com anem a veure, ab 
lo règim directe són relativament ben trobadors los passatges sens 
article; augmenteu remarcablement ab los complements y encara 
més ab los predicats. 

Conseqüència d'aytal introducció gradual es que Metge esmerça 
l'article molt menys sovint que nosaltres. Axis, donchs, mos 
exemples de dit autor, consistiran en mostrar passatges ahont hi 
es omès. 

Remarqui bé'l llegidor que les cites se referexen sempre a 
substantius presos individualment y no pas en llur accepció genèrica, 
en qual cas l'omissió del article obtindria una aprovació lògica, 
lios passatges qui seguexen, nos són pervinguts sens article, precisa- 
ment a despit de la lògica. 

198. Ab lo règim directe. — Metge suprimeix molt més 
que nosaltres l'article, y axis escriu: 

piyor staria a mi no dtffendre ventat (2906) 

tota humana natura ... merexia ...pena imfental (2928) 

lexa daqui avant amor de fembres (3774} 

han desiyat. mort daltre (2040) 

passatges ahont en estil pla y usual avuy esmerçaríem article. En 
cambi, nos són també pervinguts sens article: 

/ari / a aço (3271)" 

\%.haia ...fet senyal que callassets (1693) 

jo no hagra cura de scüsar aquella {2883) 



67 

no hayats sptrança de veure jamay lo cel (1937) 
. £a que pert temps en aço? (3783) 
donar loch (1433). 

No cal dir que són abundoses los passatges ahont ja ^nostre 
autor usa l'article ab substantius de sentit individual. Àdhuch 
hem anotats los següents, ahont l'esmerça ab substantius qui no'l 
requerexen per haver un sentit general indeterminat: 

no est bona sinó a ... lavar les^ scudelles (2378) 
si trigue en dir la missa 2 (3639). 

199. Ab complements' adverbials. — La supressió del 
article, entre la preposició y'l substantiu, es ja ací molt més espan- 
dida. L'omissió es més palesa ab unes preposicions qu'ab altres. 

200. En. — Es aquesta la qui més ferma s'es mantinguda 
contra la intromissió del article, en tèrmens que quasi tots los 
passatges metgenchs qui seguexen són també avuy construhits 
sens aquell : 

mal jorn es en casa (3531) 
- viurà en glòria eternal ensemps ab la senyora regina (1550) 
lo be que es en elles e en temps passat es sdevengut en 
lo mon (2918) 
•" concorden en seny o sentiment (1048) 
despengi en retòrica (1743) 
levant me en peus (i i) 
levada en palmes (2553) 
cuyt en ast (2702) 
stan en lihertat d'arbitre (2872) 
en preu de la mia virginitat (V. 474). 

Usaríem, però, ara ab article: 

gitada del cel en terra (725) 

entrar tn mar (2452) . 

hom lals retés en imfern (697). 

'Imíern' es nom propri pera Metge. (§ 12), en guisa que tant 
si es complement adverbial com en tots los altres casos ahont no 
va precehit de preposició, jamay es escrit ab article. Lo darrer 
exemple, donchs, escau més al § 2269;. 

201. A. — Consideri lo llegidor enclosos ací, no sols los 
complements adverbials, ans també lo règim indirecte. Emperò, 
ab Jo datiu l'omissió es menys freqüent, per ésser les locucions 
menys esteriotipades. 



1 



Avny 'lavar escudelles', 
•■' Sembla que 'dir missa' hauria hagut de rebutjar l'article; mes, sens 
dubte, aquesta frase es d'origea roraànlch. 



5 



;*, 



68 

Aquesta preposició ha resistit en català potser en lo mateix 
grau que 'en*, la introducció del article; principalment en sos 
sentits causal y final: 

tomar íz casa (35 1 8) 

no vindran ,..a taula (2729) 

venir a vera conclusió (1526) 

se fos donat a morf {^gg) 

liurats a mori (121 3) 

donar a oblit (1657) 

Elies feu ressuçitar un fadri a prechs de ... (780^ 

fabrica ports a utilitat, dels navegants (347) 

la ha ... portada a desijada fi (3180) 

porten a execució (1987) 

reduir to he a Jiismoría (855) 

lexa semblants coses a komens ociosos (1882). 

Per haver perdudes nosaltres les frases; 'exili a carrera en lo 
lindar de la porta' (V. 498), 'apresenf (191), avuy les construhiriem 
ab article, essent açò una prova que sa omissió esdevé ab les 
frases qui nos són pervingudes com definitivament encunyades. 

Hem d'afegir: 'a cap do dos anys' (V. 324), ahont també 
avny posem l'article. - • 

En cambi, Metge l'introduheis ja eni 
torna al dret cami (1026) 
se son acostats .,. a la veritat (234) 
elles los giten a la fortuna (2474) 
malgrat 'fortuna' {§ 226//) sigui sovint nom propri pera nostre 
escriptor. 

202. De. — La unió de preposició y nom es ja ací més feble, 
en guisa que l'omissió del article no sovinteja tant: 

el storçe de mort (3055) 

has delliurada AV^í/-» la mia anima (795). (Respecte a 

imfern, cf. § 200.) 

203. Per. — Llegim com avuy: 
per sola iniquitat quem havien (6) 

couinent ment süch. per gràcia divinal (172) 
per acció de son contrari (421) 
j>ír Sí/ í/í>í/««« ten hagra castigat (1593). 

204. Altres preposicions.— Ja es molt menys trobadora 
l'omissió. Un passatge notable es: 'si imfern es sobre deius terra' 
{2069), essent a remarcar que 'terra' no es nom propri pera Metge, 
com 'Imfern, Paradis, etc' (§12). 

205. Ab l'adverbi comparatiu 'com'. — Aquest adverbi 
s'oposà fortament a l'admissió deí article, y axis, al comfençament 
dé la llengua, deyen: 'lo feu fugir axi com leo fa'. Lo substantiu 



^ ■ 69 

era pres en sentit genèrich. Metge té escarsíssims passatges 
conclohents en que després de 'com' no vingui un predicat. Y 
en '-los espanta els feu fugir axi com lo leo lo cervo' (3267) 
esmerça l'article. 

206. Ab lo predicat substantiu. — En català quasi may 
ai'anl posem l'article. Axis ho veyem en los exemples següents, 
malgrat lo darrer no hi- tingui vàlua genèrica, ans individualitzada: 

la qual (cambra) es testimoni de les mies" cogitacions (10) 
ells ... concordaren que ... jo ... fos jutge de la qüestió 
- (2247) 
la presencia del sol que era causa daquell (427) 
la un dels quals ... hac nom Orpheu (1705) 
lexa son fill senyor & successor de la sua terra (V. 608) 
Penolope ... fiiuller de Ulixes volia morir (3232) 
negres com a carbó (3428) 
quels fassen hereus (3537). 

En tots aquests passatges los substantius predicats són deter- 
minats y coneguts, y tots lògicament admetrien l'article definit; 
mes la llengua antigua servava la construcció sens aytal determinatiu 
y àdhuch avuy dia potser sols dos ('... hac lo nom d'Orpheu', 
'...com lo carbó') l'acceptarien volenters. 

207. En les determinacions atributives- apre- 
posicionals. — Jatsía qu'ab molta menys força qu'en los. casos 
examinats fins aci, los aplechs constituhits per un substantiu 
determinat y un altre nom determinant mostren també qualque 
resistència a l'adopció del article. Y açò malgrat la llengua senti 
cada cop més lògicament y clara, que des lo moment qu'hàvem 
Un substantiu determinat, ço es assaber conegut, l'article ha de 
concórrer a anunciar dita determinació. 

208. I. — Aplech constituhit per un substantiu determinat 
per un adjectiu: aquell va ordinàriament precehit per article, (No 
cal remarcar qu'açò presuposa que no hi hagi altre determinatiu, 
y que'l substantiu no sigui usat en sentit general o partitiu.) Axis: 

lo lon metge (1866) 

lo pus alt loch (1909) 

la part contraria (1521) 

les tenebres imfernals (1762) 

les coses esdevenidores (2799). - 

2og. Emperò, quan l'aplech de substantiu y adjectiu 
designa una qualitat intelectual o bé una proprietat 
corporal, Metge en general suprimeix l'article; axis: 

home ab sana pensa (1879) 

un hora ... ab reverent cara (17) 

vell ab longa barba e sens ulls (23). 



70 . 

Emperò, escriu també:' '!o prohom ab la barba longa' (i66g), per 
més qu'ací ja suposa conegut lo 'prohom'. Açò indica qu'en 
aquestes locucions l'adjectiu té vàlua predicativa ('home ab pensa 
qui es sana'), la qual no s'altava del article. 

Avuy nos plavem, pèl contrari, en usar l'article. 

210. Axis mateix, quan lo substantiu es un nom de 
fonts determinat pel adjectiu 'sant', aquest rebutja l'article: 
'axi ha plagut a síhí Gregori, en lo Dialech e a mni Tkoinas' (107), 
'de sent Martï' (2628). 

L'única excepció es ab la SS. Trinitat: 'ab delliberacio de 
la sanda Trinitaf^ (-761)- 

211. Quan los noms propris van qualificats per adjectius, 
qui no siguin '.sant', porten l'article: 'la vírge Maria' {1465}. 

212. Mes si l'adjectiu segueix lo nom propri, Metge 
suprimeix l'article: 'Dionis tiran' {2841), 'Cipió Africà' (3048). 

•Avuy dihem 'Dionis, lo tirà', 'Escipió, /'Africà'. 

213. En les construccions participials absolutes usades 
per Metge sempre hi trobem l'article, quan no hi ha altre deter- 
minatiu: 'hoydes les rahons ..." (2250), 'lexat /abit femehi' (3030). 

En aytals construccions fou figura èpica suprimir l'article; 
d'ací que, encara avuy: 'faré açò, tnam besades'. 

214. 11. — Aplech çonstituhit per un substantiu deter- 
. minat per un altre substantiu, Es també regla general que 

hi hagi l'article, axis per exemple: 'los romans gentils' {575). 

215. Emperò, si un dels substantius es propri y l'altre 
genèrich de títol, nos trobem ja ab una remarcable omissió 
qui perdurava encarà en temps de Metge. Mentre son usatge 
general es usar l'article: 'del rey Artus' (2696), 'les arpies Aelo, 
Oocipite, e Celeno, les parques Cloto ...' (1784); llegim, però: 
'havets feta part ab papa Clement' (1440). 

Es qu'ab los noms eclesiàstichs (papa, fray, frare; sor, etc.) la 
influencia llatina fou més forta. Avuy ab 'fray' y 'sor' lo suprimim 
encara, mes no ab 'papa'. En castellà l'omitexen àdhuch avuy 
ab 'papà, mamà' y a voltes ab 'padre, madre', etc. 

216. Los substantius apositius jamay porten article en 
mans de Metge, cosa lògica, car S'aposició introduheix usualment 

.una explicació desconeguda. Axis: 'Jonas profeta' (783), 'Pintó 
príncep imfernal' (1797). 

Modernament, quan suposem ja conegut lo primer substantiu, 
introduhim lo segon ab article. - 

217. Ab lo substantiu determinat per un altre subs- 
tantiu mitjançant preposició. — Pera'l substantiu determinat 



' Casualitat sospitadora, Jo ms. P. suptiiaeix també en aquest cas l'article. 



71 

res no hi fa que la determinació sigui feta per un adjectiu juxta- 
posat, o per nn altre substantiu preposicional. Axis es que, com 
hem indicat en la determinació adjectiva (§ 208), ací l'article també 
preceheix lo substantiu determinat. 

218. Quan lo substantiu determinat es complement adverbial 
o bé predicat, l'addició del substantiu determinant no altera l'estat 
de coses qu'hem examinat en los §§ 199 y 206. Ço es, si'l subs- 
tantiu determinat, qui es complement adverbial y va en conse- 
qüència precehit per una preposició, nos es pervingut encunyat ab 
dita partícula y formant una locució adverbial, llavors la major 
determinació causada pel substantiu determinant ab sa preposició 
no reix a avantposar l'ariicle al primer. Axis ho veyem en los 
passatges següents, ahont jatsia hi hagi un substantiu determinant 
preposicional, lo cas es essencialment igual al estudiat en §§ 200 sq. : 

en absència del senyor rey (3254) 
en favor de les femhres (899) 
■ ''' a honor e reverencia de la mare (1532) 
a utilitat dels navegants (347) 
per grada de Deu (1624) 
per zel de justícia (1594) 
per spay de vii anys (2234) 
per he de la tmio de la església (1427) . 
per via de compromès (1429) 
ab deliberació de la sancía trinitat (760) 
sots color de be (i 192). 

2 19. Si'l substantiu determinat es predicat, talment com en 
§ 206, va sens article, malgrat lo seguexi un altre substantiu 
determinant preposicional: 

fora stada dona de tot ço (2553) 

qui es cosí de la mort (3726). * 

220. Respecte al substantiu determinant, per anar Icfetemps 
precehit de preposició, li són també absolutament aplicables les 
observacions fetes pels complements adverbials, fent esment de ço 
que direm dels noms de matèria (§ 228). Un passatge interessant 
es: 'comana a nos la elecció de la múyler' (V. 67), ahont essent 
'muller' desconeguda y indeterminada, hauria d'anar sens article. 

221. Ab los mots coordinats. — Ab moltissima menys 
força que la determinació, la coordinació s'es oposada a l'admissió 
del article. Axis,- per exemple, avüy solsament per la'força de la 
conjuncçió dihem encara: 'he regirat taula y cadires de la meva 
cambra inútilment', 'majoria y minories han estat conformes'. 

Metge no porta cap exemple d'aytal influencia llatina ab noms 
qui sigui palès que són usats individualifzadament Una construcció 
clàssica ben trobadora, però, es 'cel y terra'. 



222. Emperò, la coordinació de 'un' y 'altre' ('uruis et alter') 
ofereix qualques particularitats. 

En § 169 hem donats exemples akont aquests indefinits no 
anaven precehits del article definit. Metge, però, usualment los 
l'avantposa: 

la ?í» dels- quals era jove fort bell .., e lo altre era molt 

vell (21) 
e sis pot convertir la nu en laltre (2630) 
vull les scusar en dues maneres ... la una, dient lo be 

que es en elles ... /«//m, mostrant lo ... (2916) 
comença afalegar ab la una ma la siia barba e guardant 

fellonament vers mi, ab lo basto que tenia en laltra, 

dona gran coip en terra (2160) 
les unes a. les altres (3612) 
la noblea del htm (V, 84) • 
posant \n& la una ma sobrel coll (2194). 

En aquests dos darrers passatges 'altre' resta sobrentès. 

Remarca sorprenent: com los 21 }' 2630 proven, Metge usa 
davant lo masculí 'un' tosfemps l'article definit femení 'la'. ^Pot 
ésser per rahons fonètiques quan escriu 'la anima'?. 

223. Metge no esmerça jamay 'un' sens article y 'altre' ab 
article, com fem avuy quan aquests pronoms indefinits són adjectius 
{'en un peu portava çabata y eii l'altre espardenya'}. 

224. Los noms dé hores, setmanes, tnesos, tenips, ,etc., servant' 
la influencia llatina, anaven sens article: . 

lo dia següent a hora de tercia (V. 531) . 

filen e« hivern (3148) 

en març deuria ésser estada podada aquexa serment (3407). 

Avuy usem l'article ab les hores; mes ab los dies de la 
setmana, en català, a diferencia del castellà ('vindré dilluns'), 
encara'l suprimim. 

Us lògich de! ai-tícle. 

225. En les construccions ahont cap preposició, conjuncció, 
element proposicional (règim directe, predicat, etc), bandejà 
l'article, l'ús d'aquest vè lògicament determinat per sa significança; 
si l'objecte es conegut o presuposat va precehit pel article, y aquest 
manca en cas contrari. 

Exposarem ara, doncbs. l'ús del article en aquella regió 
gramàtica! eh que's mou lògicament, separada que n'ha\'em aquella 
altra ahont l'evolució gradual del baix llatí al romànich, ço es, lo 
mateix ritme de la llengua ab ses influencies llatines, pugué més 
que la lògica, y la custuma sobrà lo pensament. 

Excepció feta de tots los casos qu'hem_ vistos ensús; 



73 
226. 1. — Los homs propris: 

c) personals (§ ^ no porten jamay areicle definit. Tant si 
són personatges cèlebres: . 

entre Virgili e Homero (2626) 
Lançelot, Tristany (2695) 
diu Patrarca {1237) 
Semiramis regina (2974) 
diu Marchus Varro (3022) 
aquella que Julià, filla de Julius César hagué a Porapeu 

- (3037) 

per fembra mori Nabot (3788); 

com si són noms propris dels interlocutors, y axis introduheix 
sempre Metge sos personatges Orfeu, Tiresies, Valter, Griselda. 

^) geogràfichs, de nacions,- terres, comtats y pobles 
(§§ 7í 8) van tostemps en català sens article, a diferencia d'altres 
llengües romàniques, per exemple lo francès: 

Rey de Grècia {2972) 

edifica Babilonia (2979) 

Rèy de Àsia (2993) 

regina de Orient (2998) 

en Itàlia . . . Troya . . . Àfrica {3007) 

Àsia e Europa encara serven los noms (3096) 

en Itàlia (V. 30). 

y) de pobladors los, considerem en català no com a propris, 
ans com a qualificatius d'un substantiu suplert, 'homens, gens, 
pobles', y es ab aquest sentit' que'fs avantposem l'article: 

regina dels Assirians (2976) 

los Indians e Ethiops {2978) 

als egipciaris (3014) 

als latins (3015) 

los romans (3028) 

dels Toscans (3213) 

los moros (1852). 

ó) de muntanyes, rius, etc. (§§ 9, 10), prenen article. Metge 
no'n té passatges demostratius, per ço com los fa precehir pel 
substantiu genèrich ('Lo mont de Rodppe', 18 16). Y es, sens 
dubte, la consideració d'aytal substantiu sobrentès qui'ls dóna l'article. 

í) dg illes y estanys (§ 10) van en català sens article: 'los 
quals arribats a Lesbon' (1845). , 

%) de llibres (§ 11) van ab article: 'lalcorà' (874), 'to Gènesi' 
(looo). 

■fj) de coses úniques en llur espècie (§12) eren usualment 
usats sens article. Metge escriu: 

secret juy de Deu (8) . 

de Purgatori e Paradís not sabria dir noves (2070) 



sots entrat en Imfern (1903 a 1962 y 2063 a 2094 

sovinteja) # -- 

vaig de Orient a Occident (2803) 
naiiira ha donat vianda a sustentacio de vida (3694) 
SI fortuna havia de mi prou jugat (2856) 
sen pujas al cel (674) 
la mar (346) 

en la creació del mon _{^2) 
la presencia del sol (426). - . 

Avuy, llevat 'Deu', y a voltes 'Orient' y 'Occident', tolS los 
demés los usem tostemps ab article. 

227. 11. - — Los noiús comuns o apelatius (§§14, 16): 
«) Quan designen; un o diversos ens, no com a l'especie a que 

pertanyen, ans precisament aquells individuns que ja'n conexem, 

usa Metge l'article, tal com fera avuy: 

jo estesi los brassos pér pendrela e no toquaren sinó lo 
vent que per lo seu cahiment sengendra en /ayre. 
Volgüi retornar en Imfern . . . set dies stigui a la porta 
,,. en los quals ... (1808) 

La fama es vera. que jo he pagat lo deute a natura (55) 

Apar per la raho següent (443). 

(3) Emperò, si designen en conjunt tota l'especie a la qual 
pertany un nom, ço es, quan esmerceiü aquest en un sentit 
universal y abstracte (§ 17), es vijarés qu'hauríem de suprimirlo. 

Açò es ço qu'àdhuch avuy fa l'anglès; ço que no fem may 
modernament, y ço que feya molt sovint, mes no sempre, Metge. 
Ayfals noms abstractes en lo començament del romànich sols 
tenien singular (§ 42). 

Modernament, assagem de justiíicarnos dihent que l'article es 
pres en aytal cas en un ampli sentit de generalització. Que lo hi 
prenem es veritat; mes no ho es que etimològicament lo tingui. 

Metge suprimeix l'article molt més sovint qu'avuy, y axis llegim: 

Femhra es animal. imperfet (2286) 

Tu has mal parlat primer de dones en general (2889) 

Lunya tota pahor de tu_{35) 

Opinió no es als sinó remor o fama vent popular (865) 

(Contrasti lo llegidor aquesta fama ab la de a 55.) 
Tot entén que sia una cosa ... raho & imaginació (1035) 

(Contrasti hom" aquesta raho ab la de a 443.) 
vergonya veda de fer souen ço que ley no prohibeix 

(1507) 
haver gràcia de fembres (2867). 

Palès es qu'en aquests exemples entén Metge a dir genera- 
litzant: 'totes les fembres y les dones, tota mena de pahor'; que 
dóna una significança abstracte, absolutament segons llur essència, 



- 75 

sens limitaria a indivíduu algun, a 'remor, fama, rahó, imaginació, 
vergonya, ley'. . 

Quan los noms abstractes devenen concrets, porten, natural- 
ment, article. 

_ . , _ 

228. Ab los noms de matèria (§ 19): 

cí) Quan són usats en sentit partitiu, ço es designant una 
quantitat indeterminada, sigui en singular, si llur significança es 
d'una matèria qui no pot ésser partida en individualitats, sigui en 
plural, si es d'objectes reproduhits, no usem pas l'article definit. 
Metge y l'ús modern coincidexen: 

donels a beure aur fus (2010) 
. los enveiosos giten verí (2017) 
donels per la cara neti e gran tempesta (2022) 
meten aygtta en (2037) 

multitut d! arbres ...roques, pedres, serps , cervos , L•Iwns, 
falcons, àguiles, perdius, faysans e altres moltes bèsties 
(1823). - ^ 

La imprecisió d'aquells (aur ... aygua) està en la quantitat; 
la dels segons (arbres . . . bèsties),- en lo nombre. L'article definit, 
donchs, no s'hi convé. 

^) Quan són usats en sentit general, comprenent tota la 
mena de matèria, si aquesta no es divisible en individualitats, o 
bé designant ab una individualitat tot lo conjunt d'aquests, apar 
que, talment com los substantius abstractes, no haurien de portar 
article. Axis era en lo començament de la llengua. Emperò, 
Metge usa molt sovint l'article, com avuy fem sempre: 

no puch creure que/ spirit sia res ne puxa tenir altre 

cami sinó aquell que la carn té (43) 
tro que sia tornada la pols en la sua terra (iio) 
ço que hom diu spirit e anima no fos als sinó la sanch 

o la calor natural (70) 
axi com fa lo foch per lo vent quil gita de son loch (73). 

LuU, en aytals casos, no l'esmerça. 

7) Qiian determinen un altre substantiu mitjançant la preposició 
'de' (ço es, quan són genitius de matèria) y ells matexos no 
regexen cap altre determinant, jamay duhen article: 

rius daygtia clara (881) 

rius ...de let (882) 

rius ... de vi ... e de mel (88 i) 

tapits de seda (886). 

Per haverhi article definit seria necessari qu'hom determinés 
quina 'aygua, let ...'. 

229. Los adjectius neutres (§§32, 33), com sigui que han 
cobrada una significança absoluta, se comporten com los substantius 



76 V .:.; 

abstractes, ço es assaber: modernament los usem sempre ab article; 
antiguament, quan llur sentit era individualitzat, lo duyen com avuy: 
'/(? inal que en les dones es' (3358), '/o contrari' (1656), 'Jo 
restant' (3727). 

Emperò, quan llur sentit era general, suprimien ab facilesa 
l'article. Axis llegim: 'no sap departir ver &e falç n.& virtuós ú& 
viciós' (1052), 'en tot moviment sia necessari movent e mogut' (1099). 

Mes, cqm ara, escriu Metge: 'cosa comuna ab b sobirà e ab 
ío jusa' (gï)i 'al spirituàl o al temporal no li aprofiten' (3689). 

230. Los adjectius superlatius (§ 38), essent individualitzats, 
porten rigorosament l'article: 'la major, part à.A temps ...' (1742), 
'lo piyor que has pogut' (2914). 

231. L'article ab los pronoms. — Es vijarés que si 
l'article es en lo fons, anch qu'afeblit, un determinatiu, ha d'excloure 
l'ús de tot pronom determinatiu,- ço es, demostratiu, possessiu, 
numeral o indefinit. 

Ab los demostratius (§| iiSsq.) no Cal aturars'hi, car èxit 
precisament l'article d'un d'ells, la incompatibilitat es complerta; 
tot nom qui Ja vingui determinat per 'aquest, est, aquell, etc.', no 
pot portar article. 

aquesta vida (31) 

per lo carrech daquelt (292} 

a aquell angle que desigen (qoi), . 

232. Los pronoms possessius (§§ I02sq.) àtons ja sabem 
van sempre en català sens article. En cambi, los pronoms t&nicbs 
van sempre ab article, adés si són substantius, adés adjectius. Lo 
francès ^ntich seguia també aquesta regla,_mes no'l modern; 

dilata son regne {2978) 
desemparat per los ^eus (3029) 
en la sua terra (110) 
la sua castedat {3 11 6). 

233. Quan lo possessiu àton es substituhit pel tònich darrera 
lo substantiu, esdevé que J'article resta separat del pronom y davant 
lo substantiu. Llavors es més freqüent la supressió del article, 
adés per influencia d'una preposició précehint -lo nom, adés per 
una significança general d'aquest, adés per sentit predicatiu: 

en presencia tua (V. 167) 

si manament meu (1642) 

Apolo fo paxe tneie e Calliope »w mare {1741) 

ülixes marit seu (3229). 

234. Los numerals cardinals (§172), essent determinatius 
no porten article. Emperò, quan se referexen a un aplech de 
coses conegudes ne duhen: 'los quatre doctors' (849), 'ks .v. 
darreres' (505). 



11 

235- Los ordinals (§ 175) són mers adjectius y, en conse- 
qüència, porten article; '/o /ír? libre dels reys' (782). 

Avuy quan usem cardinals per ordinals, los avantposem l'article 
('es lo vini d'arribar', 'la plana cinquanta^ En cambi, Metge no 
í'avantposa en aquest cas: 'en lo gènesi a róy' capítols ... en lo 
levitich a xvif- (1000), 'a viij dies que serà entrada «n casa' (3545). 

236. Los numerals partitius exigexen article (§ 176). 

^ 237. Los pronoms indefinits adjectius se comporten 
diversament respecte al article. 'Alcun, negun, cascú, abdós' (§§.134, 
135» Ï36, 145, 146), no l'admeten. 

'Mateix' (§ 153) exigeix un altre determinatiu, sigui l'article 
definit o indefinit, sigui un pronom: 'una matexà cosa' (215). 

Quan segueix lò pronom personal y significa 'propri' (§ 154), 
no porta article: 'to «ip/ía' (V. 83). 

Mes si segueix un nom, aquest en català- pot portar l'article, 
personal. ('Na Eüanor mate.Ka'; 'L'Alfons mateix':) Metge no'n 
té cap exemple. 

'Molt, poch, tant, tal' (§§ 150, 152, 155, i6i), usualment, 
van sens article; mes poden esserhi cònstruhits en sentit ponderatiu. 
('La molta farina qu'he comprada', 'los tants disbarats qu'h as fets', 
'los tals llibres'.) Metge no n'ofereix exemples. ' 

238. 'Tot* (§ 138). — A diferencia de tots los demés mots 
de vàlua adjectival, o bé rebutja l'article, o bé, en cas d'admetrel, 
se separa eli del substantiu, dexaut que l'article s'interposi. Y ço 
mateix que dihem del article hem d'enteudre d'un altre detenninatiu, 
com pronoms possessius o demostratius. 

239. 'Tot' sens article. — - Quan lo substantiu, per haver 
un sentit general, no exigeix article, l'avantppsició de 'tot' no 
l'introduheix tampoch pas. Én realitat, 'tot' roman estrany a les 
exigències articulistes del substantiu. Sa significança, però, es' 
llavors la de 'qualsevol', si la frase es afirmativa: , 

- ignorant tot desig carnal (V. x 15) 

postposat tot altre pensament (1730) • 

tota rancor ... oblidada (1829) 

sobrepuja tota dona vivent (1875) 

tota legitima ... causa cessant (2575) ■ 

beuran ... tot altre bon vi (2712) 

tota humana natura ... merexia (2928) 

es ... intollerable a tota persona (3616) 

tota comparació cessant (3685) 

fuig a tot loch e avinentesa (3775) 

tota cosa simpla ... es inmortal (984) 

(Altres passatges ahont 'tota' determina 'cosa') 278, 460, 509, 
984, 1763, 2514,) 



78 

Si la frase es negativa, en temps de Metge 'tot' prenia 
l'accepció de 'ningun, cap'. Aytal ús, modernament, no es estat 
conservat: 

síHs tot dupte (756) ' 

sens tota comparació {2267) 

sens tota vergonya (3593). 

Ea les frases precehents, si'l substantiu té una accepció 
universal, es vijarés que'l nombre sols pot ésser lo singular. 'Tot', 
com hera dit, equival a 'qualsevol', ço es assaber, significa totalitat, 
no dins l'indivíduu, ans precisament fora l'indivíduu y en quant a 
í'especie. Axis, en 3616, 'tota persona' indica la totalitat de la 
pluralitat d'individuus, qui constituhexen Í'especie 'persona'. Es 
per açò que tots aquests passatges" són reversibles al nombre plural 
ab l'article: 'totes les persones'. 

240. 'Tot ab article'. — Quan lo substantiu exigeix 
article, 'tot', sens inmiscuhirs'hi, preceheix aquest determinatiu. Sa 
significança, en lo nombre singular, es la de totalitat íntegra y 
cabal del indivíduu designat pel substantiu ab l'article; ço es 
assaber, complertament d'aytaLindivíduu: 

tot lo poble {V, 170, 201) 

aquí hac tota la gent gran goig (V. 598) 

tot lo mon (1773) 

iot lo delit que trobes {1869) 

tot lo patrimoni de aquells (3665). 

En lo nombre plural significa totalitat dels indivíduus designats 
pel substantiu ab article, y com sigui qu'aquests són tots, la totalitat 
de Í'especie: equival, donchs, al singular sens article; emperò, en 
lo singular l'accepció es abstracte y en lo plural es individualitzada, 
car comprèn la totalitat d'individualitats: 

totes les altres coses (V. 38, .S, 759) 

tots los altres (V. 54, S. iii) 

totes les tues coses (V. 55} 

tots los dessus dits experiments (V. 382) 

se d&sp\xyl& fotes les vestidures (V. 483) 

totes &f coses que ... cuydaves haver perdude.<! (V. 503): 

toies les gents (376) 

tots los senys corporals (1082) 

totes les animes qui aquí eren (1788) 

tots los claus de aquesta casa (2556) 

totes les coses animades veig morir en una manera (78, 95) 

tots los homens han opinió que Deus es {615) 

iois los apòstols (833) 

totes les orenetes (1079) 

iotes les aranyes (1080). 



Avuy dihèm: 'sens ningun (cap) dubte'. 



79 

Ara bé: en lo català primitiu, y encara en lo temps de Metge, 
la introducció del article topava ab gran resistència. Pera demostrarho, 
res nos diran los passatges en singular, car ja hem vist que llavors 
y ara escrivim en dit nombre 'tot' sens article, pera indicar una 
generalització a tota l'especie. Mes si, aquells en plural ahont 
'tot' avuy va seguit d'article. En efecte, Metge lo' suprimeix em 

totes gents (150) 

ella sia conexedora e reptiva de ^/í contraris {430 A. P.) 

iots animals (1076 A.P.) , 

armades de iotes peces (2746) 

y especialment ab 'coses' (malgrat no sempre: cf. los passatges 
V. 38, 55. 501. y S. 759, 78, 95 d'ensús): 

totes coses que spiren (102) 

totes coses "corporals per tres linees son contengudes (288) 

totes coses que son mogudes (464. A. P. : totes les) 

del principi nasquen /o/í j. coses (471). 

(Altres passatges contenint 'totes coses': V. 35, 265, S. 755, 1506, 
1772, 1919, 2604.) 

241. La freqüència d'aplegar 'tot' y 'hòm' determinà la 
formació d'un novell indefinit català 'tothom' (§ 130). 

En quant al plural, la resistència al article nos ha llegada la 
frase feta, 'tots sants' y l'adverbi 'totstemps, tostemps' (§ 608). 

242. Metge escriu també: 'e molt hom de mala vida es 
prosperat' (488). 

Si aquesta combinació 'molt hom' hagués assolit un espandi- 
raent parió a 'tot hom', no Id ha pas dubte qu'haurlem heretat 
un nou substantiu indefinit. 

243. La resistència à, acceptar l'article ab noms usats en 
sentit general, determinà també qu'alguns substantius cambiessin 
de vàlua, esdevenint vers pronoms indefinits usats tostemps sens 
article. Açò es esdevingut ab 'hom', 'res', 'persona': 'Si hom 
demanava' (150), 'L'home iio ha res mes avant que la bèstia' (103). 
Cf. §§ 129, 131, 132. 

244. L'apostrof y l'exclamació no volen pas l'article, 
car la persona a la qual" s'adrecen, "o es realment present o 
l'apostrofador s'hi adreça com aytal. A més, tot apòstrof té en 
lo fons una ,valua predicativa, qui exclou la determinació: 'tü, 
malvat enemich de humana natura'' (1469), 've en mal guany, vilana 
iraydora' (2378). 

Emperò, en català clàssich s'introdühi abans dels adjectius- 
apostrof, l'article personal, 'en, na': '[Ay, na desastrugaV (2534), 

Hem de veure, sens dubte ací, un resíduu de la significança 
nominal de 'en, na', ço es, 'mossèn, domina' (§ 264). 



8o 

245. Significança distributiva del article. — Ultra son 
sentit determinatiu qu'hem estudiat fins aci, l'article té una modalitat 
distributiva. Equival a 'cada'. La trobem usualment al indicar 
preus: '4 ptes. la terça' (ço es, ?«;« terça, cada terça); y també 
ah temps: '60 kilòmetres la hora', 'moltes vegades /'any'. 

Metge no la conté. 

245 bis. Mots als quals l'article se'ls es aplegat 
definitivament. — La juxtaposició del article definit ab qualques 
substantius (juxtaposició qui a voltes arriba a fusió, formantse un 
sol nom) ha donats a la llengua noms novells. Molts d'ells són 
propris, adés de persones (Sarriera de 9a < ipse), adés de pobles 
(La Roca). Mes alguns són comuns. Metge usa: 'lenderaa' (2728). 

Article indefinit. 

246. Segons Meyer-Liibke', , la transformació de 'unus', de 
numeral eu un feble determinatiu, fou menys' antigua que la de 
'ille', o sigui, que fou més tardana y dificultosa. No es sor prenem t, 
donchs, que trobem les matexes resisteucies, y potser encara més, 
car poca diferència hi ha entre la designació indeterminada d'tm 
indivíduii y la general indeterminada de tota l'especie. 

Seguint lo mateix pla qu'ab l'article definit, examinarem l'espan- 
diment del indefinit en les combinacions capdals de la llengua. 

247. Ab lo règim directe. — En lo català antich lo 
règim directe oposà al article indefinit taiita o més resistència 
qu'al definit. Avuy la supressió obeheix sovint a elegància retòrica. 
Metge, però, en estil planer, lo suprimeix més que nosaltres far'iem: 

no es poch ... haver /íí//W«/ (239) 

allegant haver dret en lo regne (3256) 

mitíler hagui fort bella (1743) 

no han volguda fer part a lurs parents (2004) 

me vench fort gran desig de dormir (11) 

pendre delit en (1843) 

no dons repulsa (1644). 

248. Ab los complements adverbials, y, parlant més 
generalment, després de preposició. Metge l'hi suprimei.K també 
més sovint qu'avuy: 

te mets en carrer qui no ha 'exida (1695) 

posaves en gran dtipte (1587) 

star en bona sperança de ella (V. 69) 

edifica Babilonia e la ceuyi dampk mur (2979) 

per fembra mori Nabot (3778) 

per í-r/wí capital per lo pretor a mort condempnada (307^). 

' Syntaxí, ígi. 



8i 

Los -2979 y 3072 no'Is usaríem avuy sens 'un'. Lo 3778 
mostra la substitució del article indefinit pel substantiu indeterminat 
usat en sentit general. 

249. Ab l'adverbi 'com'. — Quan aquest adverbi compa- 
ratiu introduheix noms de matèria, essent aquests indeterminats, 
natural es que vagin sens article indefinit: 'fassen tomar negres 
com a carbó' (3429), 'esquivales com a lamps' {mb). 

Mes àdhuch avuy dihem: 'fret com «« marbre', 'blanch com 
una neu', 'dolç com un sucre', 'negre com tm carbó'. Metge no 
duu, però, cap exemple ab 'un'. 

Quan lo substantiu es concret, com sigui que la comparació 
no precisa quin indivíduu, podem usar l'indefinit o també ometre 
l'article. Ço darrer fa Metge: 'mamelles ... blanes com a cotó ... 
hnyàas'com. bossa de pastor' (2816). 

Avuy potser diríem 'com tina bossa de pastor'. 

250. Ab lo predicat. — Lo substantiu predicat molt sovint 
no es^ individualitzat y conegut. En aquest cas, l'article qui li 
escauria seria l'indefinit, y axis l'anglès lo construheix sempre ('ï 
am a writer', 'you havè become a father'). En català modern 
assats sovint, y Metge quasi sempre, suprimim 'un': 

la anima racional es substància íntellectual 1 (410) 
Subirana oradura es encalçar la cosa que ... (3777) 
erets homens de vida reprovada (1158) 
la un dels quals era 70»^ fort bell (21) 
alletant lo axi com si fos petit infant (3089) 
Treball per lo qual los homens son nats, lunyen axi delís, 
com si era vert (3722). 

Y ab predicats preprosicionals : 
venen aixi com a reynes (24 14) 
prenme per descaminat (2196) 
tenen per bèstia tot hom qui ... (2297). 

En estil coloquial la major part d'aquests passatges los 
construhiríem ara ab 'un', principalment los 21 y 3089. 

251. Ab substantius determinats. — Quan lo determinant 
es un altre substantiu preposicional , usualment no manca l'article 
indefinit ('un tren de passatgers'). Metge no'n té cap exemple. 

Quan lo determinant es un adjectiu, observem qu'alguns 
d'aquests mots oposaven resistència extrema a l'admissió del article. 
Abans d'examinarlos, y deturantnos en la generalitat dels adjectius, 
mentre qu'es ben usual que Metge esmerci l'article: 

anant per un cami tort long e molt scur (1803) 



_ 1 La influencia llatina perdura en aytàls definicions; avuy, en estil 
didàctich, hi introdnhim l'article. 

Beiheft zur Zeitsohr, f, rom. Phil, LXVI. ft 



È2 

la sumitat del marge de una pregona riba (1804) 
una assenialaia obra ... que ha feta (3269) 

tambó trobem ciu'escriu: 

parlant ab tu axi com ab òon amkh (2753) 

de estranya manera uses (186 1) 

ab bon vin ben pruent beuran (2733). 

252. Los adjectius qui s'oposen al ús del article 
indefinit poden ésser distribuhits en dos aplechs: 

fí) Adjectius indefinits: 

'Mitg'. — kàa. com ab 'terç, quart', etc, l'article indefinit jamay 
manca ('w» terç del llibre', 'un quart de lliura'), ab 'mitg' usual- 
ment lo suprimim. Talment com encara avuy, Metge escrivia: 'a 
mi apparech ...un hom de miya statura' {17), 'en la .xx." part de 

mige hora' (3748)- .„ , , ,,, 

<Cert'. — Aquest adjectiu qualificatiu significant 'ver devallà 
a pronom indefinit anàlech a 'qualque', com hom veu principalment 
en castellà ('ciertos libros'). Ab aytal accepció rebutja l'article 'un', 
com a indefinit qu'ell ja es: 'levants ne certs pels' (2336). 

'Altre'. — En castellà no admet l'article indefinit. . En cambi 

l'anglès ('another') y'l francès , principalment modern ('un autre'), 

lo fan precehii- a dit adjectiu. En francès antich hom troba abdós 

usatges. Metge s'alta més de l'omissió, y axis escriu : 

be li staria ques mudas en altre part (2857) 

puys quen prenguen altra a la qual fassen semblant o 

piyor (3563) . - 

e les obliden per altres qui no merexenen ésser lurs 

serventes (3574) 
si en altre manera usaven (3745) 
a forma e a mesura daltra donzella (V. 1 35) 

y en lo sentit, no de cosa distincta, ans de comparació y semblança:- 
'caseu cuyda ésser altre Salamo en saviesa e altre Tulli en elo- 
qüència' (3618). 

En tots los passatges precehents, avuy en estil planer mtro- 
duhiríem 'un'. Metge, però, també usa l'article; axis per exemple: 

E passat lo dit riu troben hom un altre {ig 20) 

digues men un altre qui sia stat pur hom (2943) 

semblantment usa una altra dona (3085) 

en un altre carçer (3088). 

253. /S) Adjectius de manera y de quantitat; (alguns 
d'ells són també adverbis). 

'Gran'. — Ab la significança quantitativa de 'molt', rarament 
es usat ab l'article indefinit per Metge. Ço ben remarcable, 
es àe gran necessitat (V. 249) 
aço gran pler es al argüint (154) 



83- 

mogueren gran brogit e rumor (1836) 

tu dius gran veritat (1893) 

aconseguir gran sxovax (2583) 

ientens ho haver dit de totes? — No jo ... mas de tant 

gran part de aquelles que ... (2893) 
la qual cosa serà gran excusacio delies (2921) 
ella ab gran perill de sa persona (3054) 
la sostench ... per gran temps (3081) 
no pots dir que gran part de Àsia e de Europa.no sia 

stada subjugada per elles (3093) 
has feta gran festa de la sciencia (3605). 
En molts d'aquests passatges avuy hi introduhiriem l'article, 
com per exemple l'àutor fa en: 'nom pogui abstenir de riure una 
gran estona' (2758). 

Debades es dir que, quan 'gran' significa «granesa, extensió' 
d'una cosa material, exigeix l'article indefinit: 'Per fembra ... Sisara 
trahit e mort sh un gran clau' (3778). 

Ús lògich del article. 

254. Vistos los principals casos en que la llengua s'oposà a 
la intromissió de 'un', y devallant al domini de la lògica, caldrà 
tan sols observar, que modernament usem sempre 'un' pera designar, 
dmtre d'una espècie, un indivíduu qualsevol de la matexa. En 
conseqüència, dit indivíduu resta desconegut; axis 'un divendres 
entorn mitge nit' (8), pot ésser qualsevol divendres. Lo substantiu 
precehit per 'un' pot ésser després determinat, mes tots aquests 
determinants no'l faran may conegut, per ço com no's defineix 
l'indivíduu dins sa espècie: 'un hom de miya statura, ab reverent 
cara, vestit de vellut pelos carmesi, sembrat de corones dobles daur 
ab un barret vermell en lo cap' (17). . 

255. Ab noms propris y únichs en sa espècie, es vijarés no 
podem esmerçar l'article indefinit. En sentit comparatiu, y fent 
devallar lo nom propri a apelatiu, ço es generalitzant ses qualitats, 
dihem avuy: 'es un Napoleó', ço es assaber, 'es un home com 
Napoleó'. Metge no conté aytal construcció. 

256. Article indefinit en les proposicions negatives, 
interrogatives y dubitatives. — Com sigui que l'article indefinit 
designa un indivíduu qui naíes conegut y qui resta després, malgrat 
tot altre determinant,, igualment .desconegut, ab les frases ensús 
dites^ qui presupòsen negació, la designació indefinida de 'un 
indivíduu' pera negarlo, equival a la negació generalitzada a tota 
l'especie. Si no existeix 'un arbre' (qualsevol indivíduu arbre) 
en lo camp, podem dir que no existeix l'especie 'arbre', ço es que 
'no existeix arbre eh lo camp'. Modernament, en aytal cas, 
substituhim 'un' per 'cap, ningun'. Lo català clàssich, com les 
altres Uengües romàniques, suprimia 'un', y prenia, donchs, lo 
substantiu en sentit universal: 



84, ■ _ 

no es cosa qu6 elles no asseien (2447) 

no es animal &a. lo mon menys net que fembres (2291) 

nom pens que ?Ba/ sia sdevengut a Cipio {647) 

no es millor natura en lo linatge dels homens que (595) 

impossible es que dona del mon pogués haver la paciència 

de Griselda (V. 621) 
si altra lahor no donava a natura femenina {2933) 
no ha aïl'pB. _altre persona smo ells {3443). 

Es remarcable l'omissió ab un nom de matèria especificant 
un objecte: 'no havia prest ferre ab ques matas' (3034). 

'Tal': 

que sia destituhit de tal atnich (639) 
jo faré tal cosa (2538) 
feü tal gràcia (V. 203). 

'Tant': 

compehdre tant alfa matèria (206) 
no es poch en tant duptos afer haver ... (239) 
havets aconseguit grada tant gran (1500) 
fa ésser vistes coses tant meravelloses {350)' 
•Fort'. — Es difícil discernir si, en: »obte fort bon loch entrels 
sants' (1553), la supressió de 'un' es debuda a 'bon' o a 'fort'; 
tant més quant ab aquest adverbi Metge no segueix tan rigorosament 
l'omissió: 'una cosa fort comuna a totes gents' (150). 

257. Frases fetes. — La supressió dels articles definit o 
indefinit en construccions qui modernament l'haurien de portar, y 
pera expreSsarme ab més precisió, la supressió dels articles en 
qualques construccions de niçaga antigua, de les quals les anàlegues 
de formació moderna los duhen, ha determinada l'encunyació de 
frases fetes, compostes del nom sens article y'l verb qui'l preceheix; 
referintse aquesta observació alhora als noms règims y complements 
adverbials, ço es als noms ab preposició o sense. Axis ayuy dihem 
'tenir por de ..., ésser en perill de ..., havet tort', etc, y axis 
en los §§ 198, 200, 201, 247, 253 hem llegides les següents usades 
per Metge: 

fer fi - 

perdre, temps 
donar loch 
ésser en via de .. . 
levar en palmes 
^ cuyt en ast 
■venir a taula 
venir a vera conclusió 
donar a ol•lit. 
portar a cxecticio 
fer part 



85 

haver dret 

petidre delit 

fer gran festa etc. 

Article partitiu. 

258. Fou lo baix Uati qui ja creà, ab la preposició 'de', 
l'article partitiu. Lògicament indica aquest article una part in- 
determinada de la matèria que preceheix. 'Edere de pané' signi- 
ficava menjar una porció (petita o grossa) de pa. Les llengües 
romàniques heretaren aquest article; emperò, mentre lo francès 
anà successivament generalitzàntlo, àdhuch a locucions qui repugnen 
a tota idea de partició, lo català pel contrari, es pervingut a limitar 
a sa esfera lògica, son ús inútil y enutjós. 

259. Ja diguérem en §228», qu'en general los noms presos 
en sentit partitiu van simplement sens article algun. Emperò en 
temps de Metge la influencia del baix llatí era encara forta assats, 
pera qu'a voltes hom esmercés la 'de' partiti va abans d'ells. Axis: 

ne de bons homens foren mudats en mals ne de mals en 

bons (920) 
E -que per arrear se be, a lur juy, dels cabells blanchs 

nois fassen tomar negres (3427) 
han «fi bons libres (3621). 

260. Actualment conservem encara l'article partitiu en frases 
aytals com, 'una mica de pa, un xich rf'aygua, un poch de vi, 
assats de pebre', en les quals lògicament los pronoms indefinits 
•mica, xich, poch, assats' haurien d'anar directament lligats al 
substantiu, com fem per exemple ab 'molt, massa', quan dihem 
'molta llet', 'massa vianda', y com es regla general fer en anglès: 
'a little bread, enough wàter, much cream, too much meat'. 

261. Introduhim també l'article partitiu quan lo pronom 
personal adverbial 'ne' es repetit emfSticament en la matexa frase 
ahont hi ha lo nom al qual se refereix. Axis acceptem com a 
moderns, passatges de Metge com: 'de auctoritats prou ne has 
lestes' (392), 'pens que de semblants ««pogués trobar hom' (2953). 

262. Llevats aquests dos casos, no esmercem avuy lo partitiu 
com a article. Metge l'usava molt més liberalment ab los pronoms 
indefinits, havent d'ésser remarcat qu'aquests en català no's presenten 
ab la vàlua substantiva independent, ans ab l'adjectiva, y, en conse- 
qüència, concorden en genre y nombre ab los substantius deter- 
minats, malgrat l'existència de la preposició. Es precisament lo 
fet qu'en nostra llengua aytal concordança hi sigui tan generalitzada, 
ço que'm fa discrepar del criteri de Meyer-Lübke.l qui pren les 



' Cf. Syntaxe, ii% y 239, 



86 , 

designacions numèriques generals (ço es los pronoms indefinits) 
ab vàlua substantiva. No: es simplement per llur vàlua adjectiva 
que hi ha concordança, sens importar l'existència de la preposició, 
la qual precisament per aquest motiu consider en aytals construccions 
com a mer article partitiu (cf. § 279, respecte a la preposió partitiva). 

tnoli de temps (V. 230) 

molts dfaltres (12 17) 

niolte de honor (V. 452) 

me somoch inoUes de vegades (V. 338) 

pock de h& sabets (2532), 

algums de vegades (874) 

algunes poques de oveyles (V. 120) 

ha mes en vos tant de be (V. 636) 

tanta de gràcia (V. 203). 

263. Hem d'assenyalar com a curiosos los dos passatges 
següents, ahont l'article preceheix un cardinal, qui ja concreta 
exactament la quantitat del substantiu, y, en conseqüència, repugna 
a la idea imprecisa partitiva: 'car de tres maneres de esperits vidals 
ha creat nostre Senyor Deus' (81), 'de tres maneres de esperits 
vidals ha creats nostre Senyor Deus. La darrera manera dels 
quals es daquells qui son cuberts de carn' (933). 

; Lligui hom ab l'article partitiu ço qu'estudiem en § 279 sobre 
'de' partitiva. 

Article propri. 

264. Bernat Metge, ab personatges famosos, sobre la identitat 
dels quals no hi pot haver dubte, no n'esmerça jamay. Noresmenys 
ab los interlocutors, siguin en vocatiu, siguin en terça persona 
narrativa, y ab altres persones familiars y de son temps, tampoch 
usa article algun: los dóna reverencialment lo tractament qui los 
correspon. Y axis endreça son Valter a 'senyora madona Isabel 
de Guimerà' {3), y en lo curs del Somni avantposa 'en' als noms 
de reys, y 'dona' als de reyna: 

rey en Johan darago (30) 
rey en Jacme darago (3159) 
lo senyor rey en Marti {3178) 
del rey en Pere (3188) 
la regina dona Elianor (3169-3185) 
dona Sibilia darago (3 191) 
regina dona Violant (3197) 
regina dona Maria (3219). 

Ara bé: 'en' (àton de 'mossèn', contracció de 'mossenyer', 
< 'meus + sènior') es vijarés era un tractament y no un article, y 
per açò Metge l'aplica a les persones d'alta niçaga esmentades, y 
en cambi no l'usa may ab sos interlocutors Tiresias y Orfeu, ni 



87 

ab sos personatges Valter y Griselda, malgrat no ésser cap d'ells 
persones vulgars. Més clarament encara veu hom lo mateix 
respecte a 'dona' (de 'domina') per no haver esmerçada nostre 
autor la forma concreta y àtona moderna 'na' (llevat lo sol cas 
qu'esmentaré). 

265. *En' y 'Na', donchs, eren en l'època de Metge tracta- 
ments .honorables. Sens dubte ab lo temps foren generalitzats a 
tota mltia de persones, y llavors perderen llur vàlua reverencial 
y acquiriren la determinativa propria del article definit. En aquest 
sentit a Barcelona substituhim 'Na' per 'la'. 

Ara bé: si 'en' y 'na' (la) com a articles propris tenen llur 
rahó d'ésser, tractantse senglaraent de noms o cognoms ab los quals 
designem indivídúus ja suposats; quant irrahonable es llur iis si 
introduhim una persona desconeguda, ressurt ben bé a bell 
esguart. Com també es ilògich fer precehir los noms d'homens 
cèlebres ab aquestes (en aquest sentit) vulgaríssimes partícules. 
Mes ací cal fer una observació impottantíssima: ensemps que 
coloquialment esmercem sempre 'en' y 'na' (la) com a articles 
propris, la tradició literària ha fet pervenir fins a nosaltres llur ús 
com a tractament, y per açò en escriptura curosa hi encapçalem 
nostres sobrescrits. En aytal cas no són pas articles, sinó que 
serven llur vàlua etimològica.- 

266. L'ús de 'en' y 'na' com a partícules interjectives acom- 
panyant generalment un adjectiu, era extremament espandit, jatsía 
que Metge sols nos en oferexi un exemple: 'jAy na desastnigal' 

(2534). 

Es palès que tampoch té 'na '^. ací vàlua d'article y qu'hom hi 

percep la idea de 'domina'. 

Per un adverbi. 

267. Com veurem (§ 270), un dels mesters dels adverbis de 
quantitat es graduar los adjectius. Emperò, a voltes també aquells 
graduen substantius: 'Job no fou jueu ans fou ben gentil' (546). 

268. Determinació de suj)stantius per adverbis devin- 
guts preposicions y postposats a aquells. — Quan no graduen, 
sinó que descriuen, los adverbis no poden determinar substantius, 
car les partícules qui fan precisament aytal mester són les prepo- 
sicions. Emperò, los adverbis de lloch y temps relatius admeten 
anar postposats al substantiu, respecte al qual fan llavors l'ofici de 
preposició: 

quels pengen per los caps avall (1985) 

ab les gonelles de la cinta avall molt amples (2346) 

de la cinta amunt embotides de tela (2349) 

fer la raure pel amunt (3438) 



88 



emperò un poch après (535) 

del temps de Jhesu-Christ ença {3152) 

qui mirant solament lur crosta defora'^ (2298). 



II. Determinació juxtapositiva d'adjectius. 
Adjectiu qualificant adjectiu. 

269. Aytal concordança repugnà al roníànich, y axis es usatge 
jamay violat que'ls determinatius dels adjectius siguin tostemps 
adverbis ('molt contenta',' tan axerides', 'poch llestos'), com anem 
a veure tot seguit. 

Emperò, a voltes hom troba l'anòmala excepció: adjectius 
qualificant precisament adjectius. Metge nós ne proporciona dos 
magnifichs exemples: 'molia lona persuacio me haveu feta' (502), 
Uants grans coses' (585); ahont 'molta bona' j 'tants grans' no 
tenen altre sentit sinó 'moit bona' y 'tant grans'. En lo passatge : 
'ab molia bona vianda' (2045), hom podria arguhir que 'molta' 
determina 'vianda' y no 'bona', ço es, que lo sentit es 'ab molta 
vianda bona'. 

A més devem registrar 'tots' adverbi, qui es pervingut ab 
desinencies adjectives fins a nosaltres; 'feula despullar iota nua' 
(V. 194), 'iots soW (V. 166). 

Adjectiu determinat per adverbi. 

270. Los adverbis de quantitat adés comparatius: 'pus, menys, 
tant', adés absoluts: 'molt, fort, ben, mal, poch, gens, quaix, assats, 
prou, massa', se diferenden de tots los demés en ço que no 
solsament determinen verbs, ans aytambé graduen los adjectius. 
Llur lloch, donchs, com a determinatius adjectivals, es ací. Emperò, . 
com sia que hi hagi ima coiTelació estreta entre llurs usatges verbal 
y adjectival, y ensemps alguns d'ells ('pus, més') s'hi contraposen 
y exclohexen mutualment, m'ha semblat molt més clar estudiarlos 
abdós al plegat. Es axis qu'hom trobarà en §§ 639 sq. los adverbis 
determinants d'adjectius. 

271. Participi passat determinat per adverbi. — Los 
adverbis qui no són de quantitat no tenen altre mester sinó 
determinar lo verb; no poden jamay descriure l'adjectiu. Emperò, 
quan un substantiu va qualificat per un participi passat, aquest 
admet per adverbi aquell mateix què portaria si'l participi no fes 
d'adjectiu, ans anés ab son verb auxiliar. L'article del substantiu 
preceheix l'adverbi, qui a son torn sempre preceheix lo participi: 
'lo dessus dit hom de mitge statura' {28), 'la prop dita réyna 
mostra haver ...' (3234). 

1 Metge usa tostemps 'detora' com a adverbi ja format. Cousider lo 
passatge equivalent a 'defora de lur crosta'. 



89 

III. Determinació juxtapositiva d'adverbis. 
Per altres adverbis. 

272. Los adverbis de quantitat graduen també altres adverbis 
A llur estudi en §§ ósgsq. hem d'afegirhi, donchs, los passatges 
qui seguexen : 

'Plus'- 

plus avant, totes les coses simples ... (411-794) 
-'Pus' 

si ptis clarament ho podia veure bem plauria (1043) 
elles servexen fius diligentment e mils, e: pus netament (3314) 
aquesta es pus iove e nodrida pus delicadament (V. 563). 

•Molt' - 

e molt abans la havia dita Plato (512) 
. molt pus plasent me seria (390) 
les cinch derrpres me aparen molí pus fundades que les 

altres e fort rahonables (506) 
serem molt pus benaventurats (Vi 57) 
not hi poria molts mes dir que ells han dit (224) 
jom delitava molt mes que no devia (1326). 

'Més' - - 

Tnes avant ... havets dit (984).• 

'Fort' 

aàvlmea. /ort legement (27) 
qui va. fort spau (192 1). 

'Tant, aytant' 

pus tant ne eres auat «&a«/ (1423) 

la ha rebuda tant solament que la hage per si (282) 

lo cors tant solament (570) 

que ho digues de la anima tant solament {"j^i). 
'Quant' 

iquant mes la carn que es sensiblapi (2822). 

Per preposicions. 

273. En §§ 547 y 548 veurem adverbis novells formats d'a3rtals 
components, adés en llatí, adés en romànich. Mes hi ha casos 
ahont no s'es arribat a la fusió, ni, en conseqüència, a la creació 
de nous adverbis. Les preposicions, llavors, los fan de determinants. 
\tAs llegim: 'segons que per avant hoyras dir' (19 16). 

He de remarcar que si per la forma quiscun mot serva encara 
sa independència, idealment llurs significances se són ja fusionades : 

> La juxtaposició del adverbi 'tant' ('aytant') ab los adverbis 'bé, poch, 
tost' dóna lloch a la formació de tres nous adverbis, dos de manera ('també, 
tampoch') y un temporal ('tantost'). Cf. §§637, 638 y 611. 



90 

axis 'per avant' significa 'més endavant, després', sentit distinct 
del dels components. 

274. Repetició juxtapositiva d'adverbis. — Diversos 
adverbis admeten ésser immediatament repetits, resultant una locució 
qui, jatsía derivi sa significança de la del component, se'n diferencia, 
però, a voltes per complert. 

^^• 'Adés adés': 'a cada moment', 'contínuament y repetida', 
'prest y sens gayre intreval': 'e adés adés cridant blastonieh les 
dients' (2377). 

IV. Determinació copulativa de substantius. 
Per altres substantius. 

275. Un substantiu determina sovint un altre substantiu 
mitjançant la preposició 'de'. L'estudi d'aquesta haurà lloch 
principalment en lo capítol dels complements adverbials; aci veurem 
que, com' a senyal de règim entre noms, a voltes serva matiç 
adverbial y a voltes no, 

276. I. 'De' ab característiques adverbials. — La 
significança primordial d'aquesta preposició en llatí era la de 
provinença d'un lloch (§ 705). D'ací se'n deriva lo sentit de 
relació respecte no a un lloch, ans a un objecte qu'hom considera. 
Indica: 

A. a) Provinença, origen. — Trobem aquesta accepció ab 
noms de nobles, ahont la partícula indicava llur lloch senyorial de 
provinença, noms de llochs, genealògichs, obres d'autors, etc. 

Isabel de Guimerà {V. 4) 
comte de Panico (V. 306) 
linatge de Esau (548) 
libre de Plató (686) 
- lés epístoles de Ovidi (2694) 
los fruyts de la terra (344) 
la pols de la terra (807) 

ella es carn de la tua carn e os dels teus ossos (2203) 
lexius de 1 diverses cendres (2326) 
letres dels amadors (2652). 

0) Allunyament des d'un lloch: - 

la mort es departiment (/aquella (320). 

y) Lo lloch mateix. — Axis ho veyem particularment ab 
noms dels llochs ahont lo substantiu determinat exerceix funcions; 
en les localitats, cites de llibres, etc. 

t Ço es: no compostos de diverses cendres, en qual cas seria 'matèria', 
ans 'provinents de, fets ab . . .'. 



91 

rey de Thèbas (2225) - ■ 

lo rey en Johan dax&go (30) 

regina de Pedralbes (3158) 

alcuns singulars dels regnes que jo possehia (i 154) 

los prelats e grans clergues de la terra (1409) 

en la fi del dit Eclesiastès (109) 

primera dísputacio del seu Tuscula (578) 

molts lochs de son libre (709) 

la part dek romans (715) 

la faç de la terra (1162) 

quel centre de Is. terra (2145) 

la sumitat del marge de una pregona riba (1804) 

dolor de capi (3701). 

ó) Relació respecte a un objecte. — Moit espandida; 
trobem en particular aytal accepció en los títols y matèries 
dels llibres, etc. Equivala 'qui tracta de' y 'respecte a': 

lo libre de Re publica (660) 

les istories de Lançalot, de Tristany, del rey Artus e de 

quants amorosos ... (2695) 
gran cura de les coses esdevenidores (586) . 
les opinions de les coses ... entén (292) 
lo contrari es ífeço (954) 
enemich ííí? humana natura (1469) 
ab gran perill de sa persona (3055) 
la guerra de Castella (3168). 

B. Temporal: 

«) Allunyament, distancia des d'una època: 

seguis a cap de temps (2242) 
a cap de poch (2382). 

^) L'època matexa: 

lo datrer jorn de sa vida (670) 

en lo mitg dek meus dies (802) 

lo dia de la resurrecció (810) 

quel jorn de la sua sanbta assumpció {837) 

en lo temps de Edippus (2225) 

la hora del dinar (2735). 

■y) Extensió, durada, espay de temps: 

per spay de vii anys (2234) 
* discorriment de gran temps (1200) ^ 



' Avuy per antonomàsia usem 'mal de cap',, no pera designar en general 
qualsevol dolor alcap, ans concretament una mena de mal, una malaltia; ab 
sentit, donchs, no local ans modal. 



92 

ab matiç partítiu: 

la major part del temps de mà vida (1742) 
quatre temps ífí/ any {3306). 

C. Causa; equival a 'per': 

paor han deh spirits e de les animes e de les fantasmes 

(2454) ■ 

tots porem star en bona sperança de ella (V. 69) 

he gran desplaer de la vostra pena (1357). 

D. Fi, destí, conveniència, ocupació, equival a 'a, pera': 
que la verga dels pecadors fos gitada sobre lesquena dels 

justs (3274) 
les serimonies de les sepultures (567) 
a utilitat a'tfls navegants (347) 
en favor de les fembres (899) 
no eren interès ne dampnatge </alcu sinó de mi mateix 

(^325) ; - 

a honor e reverencia de la mare (1532) 

be í& la unió de la esglej'à (1427). 

E. Efecte,: resultat: 

ocasió de dolor e pena (1355) 

la causa de la vostra soptosa mort (1125) 

font de vicis (3356) 

risch í& gran perill ten seguirà e de poch profit (1700). 

F. Modal: 

«) Matèria de que una cosa es feta: 

rius (/aygua clara ... e de let ... e * vi ... e de ma\ {881) 

tapits de seda (88ó) 

lo teu cor de dura pedra (1589) 

punta íf(f diamant (1590) 

carroça de roure (2562) . 

y tots los exemples donats en § 35, ahont estudiàrem aquesta 
construcció, en quant à substitutiva d'adjectius . llatins. 

/?) Proprietats característiques de la matèria qui compon 
lo substantiu determinant: 

claredat del aer (425) , 

!a sabor de la qual (882) 

mortalitat de la carn (93) 

lo ésser rfaquella (1004) 

la permanència (/í la sanch (1004) * 

armonia de sons (256) 

la dolçor í/í/ meu cant (1786) 

la diversitat de\s oficis (216) 

en la manera <& vida (730). 



y) Forma distinctiva: 

un hom de miys. statura (17) 
qui ha tres caps de ca (1942) 



93 



caps de ca (1942). 

ó) Proprietats característiques del substantiu determinat; 
essent a remarcar que no sols poden referirse a detalls externs, 
ans aytambé a qualitats abstractes: _ ^ 

cans í/í diversa natura (26) - 

bèstia de prat (3617) 

homens í/(f sciencia (2356) 

homens del mon (213) 

molt hom de bona vida (486) 

los moros de Deu (880) ^ 

ley de natura (376) . ■ 

al port de veritat (1525) 

disposició de dret canonich (1404) 

per via de compromès e de pura justícia (1429) 

sots color de be (1192) 

sobres de goig (V. loi). 

e) Les proprietats característiques poden consistir en indi- 
cacions, numèriques o no, de temps, espay o preu: 

joveneta de xv anys (2820) 
los vedells de let (2706). 

277. n. A. Possessió. — 'De' pot haver ací un sentit; 

i."^ Actiu, ço es, quan lo substantiu determinant es possessor 
del substantiu determinat: ' 

lo gran palau de Pluto (1976) 
bens de hxs marits (3661). 

2." Passiu, quan lo substantiu determinat es possessor del 
determinant. Traduheix proprietat y equival a 'sobre': 
fora stada dona de tot ço (2553) 
dona de un tros de sal (2557) 
de totes volrien haver lo titol (2742). 

B. Pertenencia o pertocament, ço que es la noció precehent 
més afeblida y generalitzada: 

!.■■ 'de' activa, quan lo determinant es a qui pertany lo 
determinat: 

lindar de là porta (V. 463) 

les portes ífaquell (imfern) (1752) 

la exida <f imfern (i8o6) 

lo coll í/e Cerbero( 1764) ^ 

gestes dels sants (848) " 

secret juy de Deu (8) 



94 - 

- la vida donchs del cors (318) 
infirmitat del còxs (453) 
los ordes de les coses celestials (729) 
article de fe (1530) 
la mala intenció dels teus perseguidors (178). 

2." 'de' passiva, quan lo determinant pertany o pertoca al 
substantiu determinat. Traduheix dominació, senyoria, y equival 
a ^sobre': 

lo princep dek mals spirits (1375) - 

príncep dels romans (3000) 

quels maestres de les letres seculars (398). 

C. Parentela y relacions personals. Ço qu'es un altre matiç 
de la característica de pertocament: 

la mare de\ fill de Deu (1532) 
a suplicacio de la humil mare de Deu (1307) 
lo vertader vicari de Jhesucrist (1381) 
cosí </(? la mort (3726). 

278. ni. Substantius abstractes de tema verbal. — Com 
sigui qu'aytals noms substantivitzen les accions expressades pels 
verbs corresponents, haurien a dreta lley de regir les matexes 
preposicions qu'aquests en igualtat de casos. Axis: l'acció de 'amar 
Deu' ha d'ésser substantivada per 'amor a Deu', y en cambi la 
de 'ésser amat per Deu' ha d'ésser corresposta per 'amor de Deu'. 
Igualment 'confiar en la justícia' exigeix 'confiança en la justícia'. 

Emperò, en molts casos^ àdhuch quan hi ha amfibologíes, 
donem la preferència a 'de'; y axis dihem 'amor de Deu, confiança 
de la justícia', etc. 

La regla general, donchs, es: los substantius abstractes de 
tetna verbal són determinats per altres substantius per mitjà de la 
preposició 'de', y a voltes per les preposicions que'ls verbs cones- 
ponents regirien en cada cas concret. 

Aytals substantius impliquen sempre acció ò operació, a 
diferencia dels qu'hem vistos abans. En quant a les modalitats 
de les preposicions corresponen a les dels verbs; ad no volem 
destriaries, car nos interessa més departir los casos ab 'de', en dos: 

a) Lo substantiu determinant es l'autor de l'acció. (Reemplaçant 
lo substantiu determinat, pel verb, aquest hauria per subjecte lo 
substantiu determinant) : , 

si latorgament </í tots es veu de natura (612) 

per laiustament del hom {134) 

delliberacio de la sancta Trinitat (760) 

per gratia </« Deu (1624) 

manament de Pluto (1797) 

los desigs dels homens (2165) 

en absència del senyor rey (3254). 



95 

(9) Lo substantiu determinant rep l'acció. (Reemplaçant lo 
substantiu determinat, pel verb, aquest regiria lo substantiu deter- 
minant sens preposició [cas accusatiu] o per mitjà de 'a, en, vers'): 

procreació í/infants,' propagació de nom, adopció de fills, 
diligència de fer testament, edificació de sepultures (590) 
lo bon regiment de la cosa publica {655) 
creació de\ mon (745) 
la exposició dA qual (662) 
mudament de vida (572) 
sperança de deliurament (535) 
conexença de la intenció dA savi (104) 
la extirpació de\ dit scisme (1549) 
per zel de justícia (1594) 
la amor rfaquella (de ma muller) (1768) 
qui am alguna dona si no per amor de si matex (3403) 
ignorància de be (2167) 
escusacio tfeUes (2922) ^ 

la punicio dA^ tirans (3177) 
sens mudament de color e de paraula (V. 257) 
studi de bones custumes (V. 307) 
lentrament que fiu de la tua casa (V. 347). 

279. IV. 'De' partitiu. — Son ús, àdhuch en nostra 
llengua, es regularment espandit. Convé discernir los exemples de 
la preposició partitiva lligant dos substantius, d'aquells pertanyents 
al article partitiu (cf. §§ 258sq.), malgrat l'essencia de 'de' sigui 
-la matexa. 

«) Indica part d'un tot: 

la major part de la gent (373) 

la centena part dA be (3290) 

xx=' part de mige hora (3748) 

tanta multitut de gent (894) 

lo restant de la difinicio de la anima (906) 

un troç de sal (2557) 

gran partida de\ poble (V. 433). 

/9) Sots aquest epígraf hem d'aplegar les mesures: 

una liura de li (2639) 

una unça de sucre (3286). 
y) Los noms de nombre cardinals porten darrera llur la 
preposició partitiva pera designar los individuus qu'hom considera 
d'entre l'especie del substantiu qui segueix: 

iiij í/elles (3401) 

hun dels seus algotzirs (V. 270). 

S) Igualment los noms de nombre partitius: 

lo terç o mes de lur vida (3726). 



96 

280. V. _'Pe' aposicional, ço es, denotant la simple 
aposició entre dos substantius. 

Ja en llati pels títols, quan un substantiu genèrich, com Urbs, 
anava limitat per un de menys extensió, o bé propri, com 'Roma', 
al costat de llur juxtaposició en lo mateix cas, 'Urbs Roma', deya 
hom també 'Urbs Romàs', posant lo substantiu particular.en genitiu. 
Lo romànich s'altà molt de la darrera construcció, qu'espandi als 
noms de ciutats, nacions, montanyes, rius, mesos, dies de la setmana, 
títols, noms en quant a aytals, tractaments, elc, los quals fa precehir 
de l'hereva del genitiu llatí. En aquests casos 'de' no té, donchs, 
vàlua propria, ans es sols senyal d'una aposició, indica títol, intro- 
duheix solsament un substantiu comprès dins la significança genèrica 
d'aquell qui'l preceheis: 

nobla ciutat de Barchinona (3101) 
la ciutat de Acra (1852) 
- lo regne de Tracia (1742) - 

limperi de Cartage (3094) 
lo marquesat de Saluça (V. 31) 
Monestir de Pedralbes {3164) - , 

lo riu de Tiber (3125-3137) 
lo munt de Rodope (1816). 

Llevat l'exemple: 'a hora í/í? tercia' (V. 531) Metge no usa 
ninguna altra construcció ab hora, mes, dia, any ('mes de Maig', 
'dia d'avuy', 'any de 19 17'), axis com tampoch ab noms patroni- 
michs o títols ('nom d'Anfós!, 'títol de comte'), ni ab veus, térmens 
o mots, considerats en eils matexos, apart de llurs significances 
('lo mot de amor era femení', 'lo joch de risfat', 'lo nombre de 
cent^). Remarqui hom bé com en aquests exemples la vàlua de 
'de' es exclusivament gramatical: lògicament hi sobra. 

281. També utilitzem 'de' aposicional, pera lligar un substantiu 
qui la segueix (lo qual se refereix usualment a persona) ab un altre 
substantiu, p bé un adjectiu qui la preceheix. Si aquest nom es 
adjectiu, qualifica per lo mitjà de la preposició lo substantiu qui 
segueix, essent a remarcar aquesta alteració de la regla de con- 
cordança, ahont l'adjectia qualificatiu no admet partícula entre ell 
y'í substantiu; si_ aquell nom es substantiu, llavors indica l'especie 
a la qual hom relaciona lo segon substantiu; en guisa, donchs, 
que també lo qualifica. Aquesta construcció es emfàtica, y en 
general traduheix blasme abans que Uohança, 

Ab adjectiu : aquest concorda en genre y nombre ab lo substantiu ; 
la mesquina de dona (2568) 
los mesquins de marits (2576) 
los desastruchs «famichs (2570) 
aquesta trista & ancià (V.' 70). 

Ab substantiu: aquest concorda en nombre ab lo substantiu 
qualificat: 'demanen als bèsties de marits' (2409). 



97 

282. Altres preposicions. — 'A', fou també esmerçada 
al començament dè les llengües romàniques pera lligar dos 
substantius. Era aytal mester un recort de la valua possessiva 
de sa precessora 'ad'. En Lull encara ne troba hom qualque 
exemple. Metge ja no la hi usa. 

283. En lo sentit no de possessió, ans local, servem encara 
modernament: 'finestra al carrer' significant 'vers lo caxrer'; nostre 
autor no conté aquest exemple. Ací hi ha també l'explicació de 
'fins a' (§§ 3047 y 710) y 'cap a', d'ús tan freqüent. 

En sentit final anote aquest exemple, boy fent remarcar qu'es 
debut sens dubte a la valua participial de 'condempnats': 

alcuns preses e. condevipnats a mort ... entraren de nits 
en . . . (3062). 

284. 'Ab*, de 'apud', qui en català y provençal reemplav^ 
'cum', es molt usada pera unir dos substantius. En § 713 farem 
esment com 'apud', qui significava proximitat, cobrà ío sentit de 
presencia, simultanitat, participació, corresponent a 'cum'. Ací hem 
d'haver cura de separar la preposició qui serveix de règim C' s 
substantius de la mera conjuncció copulativa (§315). 

home ab sana pensa (1879) 

\o prohom r.b là barba longa (1669) 

un hom ...ah reverent cara ... ab vm. barret vermell (17) 

un loch fort tenebrós «5 ealiya speça (1927). 

285. 'Sens"^^" de 'sine', també uneix substantius. Sa signi- 
ficança es la contraria a 'ab/: 

homens sens fe (2681) 

vell ab longa barba e sens ulls (23) 

coses simples e sens composició {412). 

286. 'Per', de 'pro', lliga també a un substantiu un altre 
qui sigui sa fi. En Metge no es trobadora. 

287. 'En', de 'in', uneix a un substantiu de títol personal 
un altre qui indica la matèria a que's refereix lo primer: 'Los 
maestres en theologia, los doctors í« çascun dret, los mestres en 
medecina' (2612). 

288. Substantiu determinat per infinitiu. • — Com sigui 
que l'infinitiu no es als sinó un substantiu verbal, pot ésser deter- 
minant y devenir règim d'un substantiu ab la preposició 'de', 
corresponent llavors a les construccions llatines ab genitiu del 
participi futur passiu ('spes videndi, tempus dicendi'): 

font e principi de mmre (464) 

cami de pujar al cel (573) 

not faça cura de publicar aquell (1669) 

ab temerosa sperança de no veurA ja may (3239) 

Beiheft lur Zeitschr. f. rom. Phil. LXVI. n 



98 . • 

fuig a tot loch e avinentesa de parlar e perseverar ab 

aquelles (3775) 
si de parlar has dedg (3354) . 

no \iZ.rí matèria de guanyar (3570) 
mas elecció de amar o de avorrir (2877) 
ab gran congoxa stich de saber ho (195) 
has gran culpa de haver dit semblants paraules (3567) 
de suplilitat singular de entendre de compendre e de gosar 
empendre grans fets, no pens que persona vivent lin 
• port avantatge {3207) 
\3l superfiuitat del arrear e del ligar de les dones (3442) 
per escusa de pendte lur comiat (3064) 
vull haver lo affany de sercarlem (V. 83) 
era de edat de maridar (V. 424) 
pendras carrech de reehre e collocar los hostes (V. 521). 

Escars es lo substantiu qui regeix infinitiu per mitjà de 'a', 
construcció qui indica necessitat, possibilitat, fi. En francès hi es 
més abundosa ('souvenir à regretter'): 

temps me falra a respondre (3369) 

lo terme a mi constituït per nostre Senyor Deus a viure 

(1135) 
molts remejs a levàr lo scisma (14 15). 

En nostra llengua registrem també 'en': 'la gíaxí paciència qae 
hagué ...en saferir que diguessea . . .' (3244). 

289, Correspondència entre los nombres dels subs- 
tantius determinant y determinat. — Pera no haver de 
seccionar lo mateix fenomen des de punts d'esguart diversos, nos 
referirem ací a la correspondència entre dos substantius dins una 
matexa proposició, la relació dels quals no sigui conjunctiva. 

Quan los dos substantius són- plurals, o quan un en singular 
es, autor, fahedor, proprietari, pertanyedor del altre en plural, o 
quan un en singular es efecte, resultat, factura, proprietat, pertoca- 
ment del altre en plural, no hi ha dificultat ninguna y quiscun 
serva lo nombre qui lògicament li pertoca: 

los sufragis dels vius (1625) 
"^ ab auctoritats ... de gentils, Jueus ... {381) 
los raigs del sol (2329) 
mares de pin grech e de genesta (2327), 

290. Emperò, los substantius en singular poden haver una 
significança universal o genèrica qui comprèn tots los indivíduus 
(§ 42);,d'ahont resulta que quan lo determinant es plural y lo 
determinat designa una cosa comuna a "tots lo indivíduus de dit 
plural, lo determinat pot ésser mès en plura!, indicant dita comunitat 
individual; aytambé, però, pot anar en singular universal. Axis: 
'la mort àelshomens' (100). ('La mort' es comuna a tots los homens; 



99 

genèricament pot anar en singular; mes si volem considerar aytal 
fenomen, en quiscun d'ells, estarà bé dir 'les morts dels homens'.) 
'ha cenyides ciutats de mtir'' (344). (Si 'lo mur" es comú a 'les 
ciutats', la pluralitat estaria perfectament.) 

ab les quals se tirava los coratges de les gents (V. 211), 
(Avuy diríem 'lo coratge', car ací es la voluntat genèrica de tota 
la gent.) • 

ks penses dels homens (682) 

lurs isques del cors (67) (y no dels 'corsos llurs' o ''d'ells') 

la nostra gent úarmes (3258), y axis mateix: 'quantes gents 
darmes\ (2631) 

aquella vuUen desraygar de lurs coratges (1602) (també cabria 
'aquelles de llurs_ coratges'). * 

291. Analegament, quan lo substantiu determinat pot ésser 
aplicat indistinctament a diversOS . individuus d'una espècie desig- 
nada pel determinant, aquest pot anar en plural comprenentlos 

■ tots, o en singular acquirint una significança genèrica: 'falcons, 
astors e cans de diversa natura qui ...' (26), en lloch de 'diverses 
natures'. 

•havent pahor de morir quant era malalt o conle temps epi- 
démial, e specialment de morts repentines' (1253). Jo ho interprete: 
'temps- epidernial de morts repentines', construcció estràmpola qui 
deu ésser relacionada ab 'temps de sementeres'. Avuy usaríem 
lo singular. _ " 

Aquesta indecisió se presenta singularment quan lo deter- 
minant es nom de matèria, descompartible en individuus: 'la 
proprietat de les figues seques del vermell del ou' (2310). En les 
'figues seques' havem la pluralitat d'indivíduus; en l"ou' lau..^singu- 
1 ari tat genèrica. ' 

292. Com hom veu, aquesta qüestió la sintaxi no l'ha resolta, 
y per açò es devinguda d'arbitrari sentit estilístich. 

Per pronoms personals. 

293. En substitució dels pronoms possessius podem Usar los 
personals en genitiu. Llavors tenim los substantius determinats 
mitjançant la preposició 'de' pels pronoms personals: 

lo ventre de mi (V. 478) 

tu est senyor de mi e deyls {V. 344) 

volia ésser sepulcre delí (3047) • 

en sguart delia (3205) 

la suspita e ira ddles (2478). -. 

294. Lo pronom neutre pot substituhir lo substantiu en la 
construcció precehent. Tenim llavors lo pronom neutre determinat 
mitjançant 'de' pel personal: 'fe a ta guisa de «ííí> í/í/ /«< (V. 345) 
(en lloch de 'açò teu'), 'de ço del seu' (V. 417), 'tot ço del lur' (2553). 

.' 7* 



lOÒ .. - 

295. -Dos substantius acompanyats per sengles prepo- 
sicions. — Dos substantius poden estar relacionats entre sí, mit- 
jançant una preposició particular qüiscun d'ells. Usualment la 
significança es d'extensió local o temporal, des lo primer substantiu 
fins al segon. Les preposicions del primer terme són: 'de, des' 
y les del segon ^a, fins, tro', 

a) Extensió local: 
'de — a': 

vaig de Orient. a Occident (2802) 

los quals acompanyen les fembres cfel bany a/ iit teu (2435) 

dels peus fins al cap (V. 195). 

í?) Extensió temporal: * 

'de — tro': 

de la creació del mon fro a mon temps (2957) 
parlotegen ne ... del mati eníro al vespre (2644). 

'de — en': 

del temps de Jhesuchrist ença (3152). 
'Ça' (< eccehac) es adverbi, y sa unió ab 'en' deteiminà 'ençà' 
{§738). 

V. Determinació copulativa d'adjectius per substantius. 

296. Mitjançant la preposició 'de': 

Hi ha adjectius qui, un cop complert llur propri mester 
determinatiu , dexen encara llurs substantius poch circumscrits: la 
significança qualificativa d'aquells es incomplerta. Es un altre 
substantiu introduhit per la preposició 'de' qui la complementa: 
(mos amichs) certs de moltes coses (163 1) 
(la anima) sia conexedora e reptiva de tots contraris (430) 
de glans e deygua eren contents los homens (3708) 
culpables dels crims dessus dits (12 17) 
dependent del cors (409) 
desiyos de repòs (V. 337) 
paraules dius dignes de rialles (1092) 
enveiosos teus e (fels servidors meus preses (il68) 
(rahons) exemptes de tota contradicció (507) 
si dels diners . . . no son gordadores e tresoreres (2679) 
guardiana de la sua castedat (3 11 5) 
indigna de haverlos perduts (3143) 
neta de tota taca de pecat original (1477) 
montanya plena de selves (1909) 
qtiiti de les penes dimfern (1488) 
trobadora de diverses arts (301 1) 
es temerosa del cars del seu cors (308) 
vivificadora del SQXi cors (273). 



f 



lOI 

297. Qualques adjectius regexen substantius mitjançant altres 
preposicions: 

'En': 

son ar dides en aquelles coses que (2459) 

experta en grech (3018) 

en totes coses fort insigne (V. 35). 

'Ab': en català modern prodiguem a tort la preposició 'ab'. 
Axis ho fem sovint ab í'adjectiu 'igual'. Heüsací que Metge també 
nos en dóna aquests exemples: 'egtcal ah ella' (2944), 'que bagues 
alcuna cosa comuna ah lo subira e ab lo jusa' (91). 

298. A voltes lo substantiu determinant del adjectiu designa 
una part del substantiu determinat. Llavors, lo darrer substantiu 
indica la part del primer, à la qual convé solsament la proprietat 
qualificada pel adjectiu: 

dones ... castes de cor (3109) 

Griselda assats bella de cors mas era pus bella de bones 

custumes e de virtuts del. coratge (V. H2) 
jove ... no menys noble de costumes que de linatge (V. 33). 

299. Molts adjectius regexen, mitjançant la preposició 'a', 
substantius qui indiquen llur fi. Si aquests substantius són de 
persona, són complements en datiu, qui designen qu'es en interès 
d'ells la qualificació adjectiva del substantiu determinat. Si són de 
cosa, a aquesta se refereix la susdita qualificació: 

bona doctrina a lurs filles (2650) 

no est axi cara a/í nobles homens de ma terra (V. 245) 
una cosa fort comuna a totes gents (150) 
Be es consonant a raho (17 11) 
coses confraries a veritat (3352) 
conuenients a la tua edat (1880) 
vi fort delitable als bevents (883) 
los fills son dessemblafits ah pares (V. 86) 
(doctx'ma.) /aaorabla e disposta a luxúria (896) 
coses fort desplasents a la mia pensa (1907) 
egual ffl la nostra amor (V. 356) 
cosa que serà expedient a repòs, e salut mia (V. 89) 
quals coses son «ícíííar/íjí a separació de matrimoni (262 t) 
molt /i/a:íí»/í íZ nostre senyor Deus (1667) 
res possible a homens (1626) 
com a profitoses a la cosa publica (1191) 
la mort es proisme a tota edat (V. 63) 
propici a vostres servidors e specialment a mi (1608) 
resseml•lant es a Deu (405) ► 

^ {càb&Ws) semblants a fil daur (2325) 
suficient a açò (1645). 



I02 

300. Participis presents determinats per substantius. 
— Com a adjectius, los participis presents admeten ésser determinats 
per substantius mitjançant preposicions; emperò, fruhexen respecte 
a aquestes de major llibertat que'ls adjectius merament nominals, 
per ço com.serven totes aquelles qui escauen als verbs corresponents: 

altres coses consonants a raho (1024) 

quels altres (testimonis) concordants ai ell sien (241) 

les rahons /ffí«/í contra aço {15 14), etc. 

301. Participis passats determinats per substantius. — 
Los participis passats, com a verbals, serven los matexos complements 
adverbials ab llurs sengles preposicions , qui corresponen al verb, 
y que positivament regexen, quan per anar acompanyats d'auxiliar 
omplen un temps del mateix. D'ací que guardin també les matexes 
preposicions quan, usats sens auxiliars, s'apropen més a la vàlua 
adjectiva. Es per açò que, àdhuch en aquest darrer cas, fruhexen 
de molta més diversitat de preposicions que'ls adjectius merament 
nominals, les quals no ' detallaré, per ço com són examinades en 
los complements adverbials del verb (§§ 690 sq.): 

(l'ànima) dotada de raho, ha trobades ... (342) 

abrigat de un mantell fort sutze (1932) 

seen en cadires í•tewíi'íf n'í claus fort larchs e spessos (2020) 

Juno molt irada t/aço ... tolguem ... (2253) 

embotides de tela o iife cotó (2349) 

après que fuy entrat dins, coftstiíuhit en lo consistori dels 

presidents imfernals, digui (1755) 
la gent ignorant e irada cotiira vosaltres (1214) 
obren quaix moguts per natura (1078) 
nom havets provat a mon juy per rahons necessàries sinó 

ab persuasions mesclades al fe (364). 

302. Adjectiu determinat per infinitiu.— Lo subs- * 
tantiu pot ésser un infinitiu qui serà, donchs, règim del adjectiu. 
En aytal cas lo llatí esmerçava, adés lo supi passiu ('facile portatu': 
fàcil a ésser portat) o bé ab 'ad' ('aptus ad agendum': apte a fer), 
adés lo gerundi en genitiu ('avidus cognoscendi': cobejós rfí conèxer). 
Meyer-Lübke suposa que, la construcció romànica més primitiva 
fou aquella ab 'de', y que després s'anà espandint aquella ab'a'.i 
En Metge es més abundosa la darrera. 

'De': 

dignes son de gójiyar }oya. (3431) ' 
se tenen per bastants no solament de regir un regne (3594) 
aparellat son de creure ho (377) 
fos perillós de morir (1207) 
- segur sots ï/í aconseguir la glòria (1497). 

' Syntaxe, 267. 



I03 

'A' (significant 'ésser dispost, apte, propri'): 

bastants tots sols a gitar me en imfern (1324) 

matèria dificü a planerament provar (384) 

pus dispostes a concebre (3488) 

■poderós es afer (716) 

no est bona sinó a scatar peix e lavar les scudelles (2378) 

abtes a caber en un covell de nou (2352), 

lo meu grosser enginy no es suficient acompendre (206) 

'En!: 

abtes en fer aço (V. 519). 

Mes també trobem l'infinitiu sens preposició: 
coses molles dures aspres e Uses tocar (312) 
fembres vanes e indignes star entre dones castes (2344) 
les quals serien vergonyoses exprimir (2295) 
lonck seria dir les totes (944) 

digna fo ésser stada mare daquells e indigna de haver los 
perduts (3143)- 
Avuy no usem jamay l'infinitiu pur, ni tampoch ab 'a', qui 
substituhim a voltes per 'pera', més sovint però, per 'de'. 

VI. Determinació copulativa d'adverbis. 
Per substantius. 

303. En aytal cas los adverbis devallen simplement al ofici 
de preposicions. 

Adverbis deyinguts preposicions, preposats als subs- 
tantius. — Tots los adverbis locals y temporals relatius admeten 
passar al mester de preposicions, ab la condició que regexin los 
substantius mitjançant una preposició, usualment 'de', y qualques 
voltes 'a'. Es axis qu'avuy esmercem 'amunt, avall, aprop, avant, 
dalt, darrera, davant, defora, demunt, dejus, dessus, detràs, dins, 
entorn, abans, ençà, despuys, après ...de lo camí', y no esmente 
més que'ls adverbis registrats en Metge. - 

304. Emperò, nostre autor no's conforma massa ab aquesta 
custuma nostra. Comença per no usar com a preposicions molts 
dels adverbis esmentats, ans los substituheix per altres partícules, 
com hom veurà.. Dins los adverbis esmerçats com .a preposicions: 

a) Escriu tostemps sens 'de' ni 'a''. 'devant, detràs, dejus, 
dins, sobre'. - 

|9) Adopta abdues guises ab: 'après, prop, entorn'. 

No descele ninguna regla qui expliqui l'ús ab y sens 'de'. 
Apar que 'prop y entorn' porten 'de' ab pronoms y no la porten 
ab substantius; mes nostre autor nos dóna pochs passatges pera 
que siguin considerats com a conclohents. En 'après' : no ho 
remarquem pas. Si, però, fos axis, hauríem üna coincidència ab 
les partícules italianes: 'dopo, tra, senza, verso'. 



I04 

A ésser remarcat, també, que 'entorn' es adverbi format de 
substantiu, rahó per la qual es més sorprenent son ús sens preposició. 

y) Escriu sempre ab preposició los adverbis següents, qui per 
aytal fet acquirexen la vàlua preposicional y introduhexen substantius: 
'abans de', 'pres de', 'luny de', 'fora de', 'fins a', 'tro a'. 

Hom veurà provat tot açò en lo capítol de les preposicions 
(§§7i5sq.). 

305. En nostre temps àdhuch afegim 'de' a preposicions 
que jamay usem com a adverbis. Axis dihem: 'envers de -mos 
amichs', 'contra de mon pare', 'ulirà de ta bonesa', 'sofs de la 
taula' ('sota' es. l'adverbi). Aytal ús es ilògich, y Metge jamay 
dóna preposició a aquestes quatre preposicions esmentades. " . 

Per alires adverbis. 

306. Es ben trobadora avuy la construcció .de dos adverbis, 
precehit quiscun per preposició: 'de amunt a avaiP, 'de dalt a 
abais' {'daltabaix'), etc. En Metge trobem: , 

en que us puix jo servir daçí avant (ió 10) 

tu ... per tsú- daci avant no pots molt fer (162 1) 

.si oyras parlar daçi avant damor conjugal (321 1) 

daqui avant noi veu hom (75) 

daqui avant no han res comú (1050) 

e daqui avant no volguí pendre muller (1816, 1850, 3719) 

daqui etmis no pugen (10 19). 

En 'daci avant' y 'daqui avant' no m'apar segur que !a 
segona preposició 'a' ('de aci a avant') sigui elidida, per quant 
pera designar lo moviment vers, esmercem los matexos adverbis 
que pera designar 'estat' (§ 559); es axis que dihem: 'vaig avall' 
y no 'à avali'. Dita «a' la tenim, però, en lo concepte, y emfàtica- 
ment la podem fer sentir. 

307. Repetició copulativa d'un mateix mot. — Es 
fenomen registrat assats sovint, en especial en lo üenguatge 
popular. Hom hi troba tota mena de mots, mes principalment 
adverbis. La preposició pot ésser : 

a) entremitja: 'poch a poch se comença scampar mala fama 
de Vaiter' (V. 395). 

^) sengles preposicions davant lo mot repetit: 'criden e udolen 
de hora en hora' (1341), '</(?_ dia en dia' (V. 390). 



Capítol II. Coordinació. 

308. La coordinació de dos mots, ço es a dir, l'adició simple 
d'un al altre, _ sens qu'entre ells hi hagi ninguna relació determinativa 
y, en conseqüència, sens ninguna modificació mutual de la comprensió 



I05 

y extensió de llurs significances, es establerta mitjançant conjunccions. 
La coordinació es un fenomen extern als mots, per ço com al 
lligarlos dexa llurs sentits y llurs relacions ab los altres elements 
-de la preposició intactes. Per ço que, servant llur independència 
íntegra, dos mots puguin ésser adicionats, necessari es que siguin 
homogenis, quant menys ideològicament, ço es, 'que tinguin o 
puguin ésser resolts en una matexa vàlua. Axis ho remarcarà hom 
en los exemples,' 

309. Jatsía que la conjuncció hagi un ofici extern als mots 
coordinats, té, però, una significança ideològica: en efecte, pot 
denotar adició, essent llavors la conjuncció positiva; pot significar 
negació; y, finalment, alternativa o disjuncció. 

310. Quan en llo eh , d'ésser dos los mots coordinats són 
diversos, no hi ha necessitat de repetir la conjuncció entremitg de 
tots ells. Modernament es regla general sols usaria entre los dos 
darrers, llevat en los casos remarcablement emfàtíchs. Emperò, 
antiguament, y en especial Metge, tenien més penjant qu'avuy a 
repetiria. 

I. Positiva. 

311. Es la que denota adició afirmativa. La conjuncció més 
en ús es: 

312. E (modernament 'y'), provinent de la llatina .'et': 
falcons, astors e cans (26) 

apàr que no fasses diferencia entre spirití espirit (76) 

per scriptures e inducció mia (1582) 

a mos predecessors « a mi (i 183) 

que tu í los altres (1158) 

coses mortals í ínmortals (286) 

dues coses distinctes e separades (68) 

tostemps fos liberal, munifich e propici a (1607) 

cridaven e udulaven (26) - 

los quals molt profundament e be hi han vist (270) 

stant dins e fora dels cors (966). 

Vegi hom com Metge s'alta de la repetició de la conjuncció 
en frases ben planeres: 

he vist morir homens e bèsties e ocells (65) 

los spitals. ho saben íÍs boscatges «Is rius «Is pous ... (2475) 

haver les galtes be plenes e vermelles e grosses anques e 

grossos pits (2699) 
servexen pus diligentment e mils e pus netament (3315). 

315. En los exemples precehents hom veu com la conjuncció 
lliga mots sempre homogenis: substantius, adjectius, pronoms, verbs, 
adverbis. Emperò a voltes trobem coordinats mots aparentment 
de vàlues distinctes. Hi ha dos casos: 



io6 

a) Uü adjectiu cónjunccionat a un substaatiu precehit per 
preposició: 'obra seriosa y d'estudi', 'bordons bells y ab conso- 
nància'. Com vegérem (§§ 35 y 276 F.), lo substantiu precehit per 
preposició substituheix un adjectiu, en guisa que la diferenciació 
de les vàlues dels mots es, en aquest cas, parencera. 

'est foll ... e dt. leugera creença' (1877), "'net e sens coipa 
est de tot' {1597), construccions equivalents a: 'ets foll e lleugera- 
ment credoF, 'net e incolpat'. 

/3) Després d'un substantiu afegim a voltes un adjectiu 
cónjunccionat per 'e', pera reblar emfàticament la qualificació del 
darrer. Axis, en lloch de 'honta gran seria retres al enemich', 
'sa mort li causà un sentiment pregon', dihem: 'honta y gran ...', 
'. .. un sentiment y pregon'. Remarcarem que la concordança no 
es trocejada, en guisa qu'en lo fons més tenim una íe.lisió y una 
figura retòrica qu'alira cosa: 'honta y gran honta seria ...', '... Un 
sentiment y pregon sentiment'. No consta en Metge. 

314. Quan los mots són en realitat heterogenis, llur coor- 
dinació nos repugna. Remembrem lo castellà 'discurso entero y 
pronunciado por . . .', ahont lo participi té vàlua verbal y no adjectival. 

315. Ab. — Usem també aquesta preposició despullada de 
son sentit instrumental y de companyia, y reduhida al de simple 
adició, sigui devinguda coíijuncció equivalent a 'e': '(la qual) 
mata . . . aquell famós . . . Cirus ... ah .ce. milia persans' (2992), 
'.ce. milia persans' no tenen cap relació ab 'Cirus'; abdós termens 
se referexen indistinctament al verb; per ço 'ab' es conjuncció. 

'Ab' pot portar avantposat l'adverbi 'ensemps': 'e etisemps ah 
Eacus ... porten a execució' (1987), ço es: 'elles yEacus ensemps ...'. 

316. Entre. — Abans dos termens units per 'e' ab signi- 
ficança conjunctiva ('entre gramàtica y llati estudie dues hores'). 
No es usat per Metge. _ . 

317. Com. — Tota sola en sentit coordinatiu ('lo camí ral, 
com la dressera, són intranzitables'). No es usat per Metge. En 
cambi esmerça, 

'Axi .. . com': 

«w de paraula fowzab scriptura (213) 
guisa novella . . . axi de arreaments com de comportaments 
(2340) ■ 



'no tant 



no tant solament raho ... me empeny a creure aço mas 

la noblesa ... dels ... philosoffs (731) 
no tant solament per ella amat mas per tots aquells quil 

havien vist (V. 366) 
no tant solament faré de bon, grat mas ab gran desig (V. 523). 



I07 

Es ver qu'aytals partícules sempre serven quelcom de llur valua 
comparativa; mes qu'aquesta resta sptsmesa a la conjunctiva ho 
prova, quan hi ha Uoch, lo verb qui concorda en plural ab los 
termens coordinats. 

318. Altres partícules comparatives accepten la valua con- 
junctiva 'tant ... com', 'tan bé ... com', 'no sols ... ans', mes no 
són usades per nostre autor. ' 

II. Disjunctiva. 

319. Denota alternativa entre'ls mots coordinats, y es indicada 
principalment mitjançant la conjuncció 'o', pro vinent de 'aut': 

esdevé fatigacio o empatxament {452) 
no fos als sinó la sanch o la calor natural (70) 
sens alguna raho doctrina (583) 
a'tort a dret (1161) . 

puys en noces convits soUempnes festes (2404) 
anar a mirar juntes ú jochs o a esposalles a parteres 
a deports a altres coses (2726) 

passatges aquests darrers en los quals no repetiríem avuy la 
conjuncció disjunctiva davant cada terme. 

Darrera la 'o' hi podem metre diversos adverbis, specialment 
•bé'. Metge, però, no ho fa. 

III.. Negativa. 

320. Més exactament es coordinació en proposició negativa, 
jatsía que l'ofici de la conjuncció es, com sempre, lo d'adicionar. 

Quan lo verb es negatiu, qualsevulla mots" coordinats -qui hi 
hagi dins la proposició, van units no per 'e', ans per 'ne'; en 
guisa qu'aquesta conjuncció reemplaça 'e no' y a voltes 'e o' 
davant lo segon terme. Lo primer terme va precehit per la 
negació. Heusací exemples triats entre mots homogenis substantius, 
adjectius, pronoms, verbs: 

no veya que spjrit_«í altra cosa lurs isques del cos (66) 
no foren ciutats, castells ne cases; no foren reys, cavallers, 
ne armas (3293) 
r no haies per bon istorial ne discret aquell qui (3213) 
no dich però mundanals ne transitoris (3791) 
no obtemperas a hun ne a altre (1462). 

321. En tots los exemples precehents la primera negació va 
abans lo verb. A voltes pera donar més força a la frase, usem 
lo verb com a afirmatiu y transposem . la primera negació imme- 
diatament abans lo primer mot coordinat: 

Jon se, »o un ne dos, mas molts (2550) 
beuran no pas aygua, «í vinagre mas ... (2712). 



loS- \ 

J22. No es precís que la negació qui acompanya lo yerb 
sigui precisament 'no', ans pot ésser qualsevol adverbi o preposició 
negatius ('sens, jamay', etc): 

tart consellaran que hom vaja per bregues, tavernes, jochs, 
ne lochs desonests (3316). 

323. Quan són diversos los termens coordinats, Metge oblida 
sovint la modalitat negativa y reprèn les conjunccions 'e, o' en 
lloch de 'ne-; ço qu'avuy no faríem: 

el! nos debilita per si ne per accident, per vellesa per 

altre qualsevol debilitacto (449) 
alcuna cosa nos pot fer o tractar ab lo vehi ò ab lo parent 

ab lamiçh (2479) 
del qual lo parent lamich lo pare -lo frare lo marit alcun 

de sos amadors no son quitis si . . . (25 1 5). 

324. Conjiincció negativa en lloch de l'afirmativa. — , 
Trobem molt sovint usada 'ne' enlloch.de 'e' en les comparacions 
y interrogacions: 'aquesia ... es stada la pus liberal que haja lest 
ne oyt quem recort' (3201). 

325. Conjuncció davant lo primer terme. ■ — En la 
majoria dels exemples vistos ensús, la conjuncció introduhek lo 
segon terme. Sabem, però, que ja'l llatí feya precehir també a 
voltes lo primer terme per la conjuncció. 

Lo francès s'altà molt y s'alta encara de la lletja repetició 
de 'et'. Lo català admet, pera donar més força a la frase, la 
repetició de '0' y 'ne': 

tart breu (1772) 

la elecció de Urbà fo bona mala (1446) = 

tota cosa que ha existència es creador o creatura (278) 

en mort en vida vetlant dormint (3532) 

no es substància spiritual ne propria ne racional (961}. 

Emperò no servà la repetició de 'e', en guisa qu'ha d'ésser 
considerada com d'influencia clàssica llatina. Metge no la 
repeteix may. 



Terça part. 

Proposició simple. 



326. Es mdependent y complerta. Regularment son nucli 
central es lo verb, en guisa que tot sol pot constituhirla (íPlou'). 

Mes quasi sempre lo verb té un mot, respecte al qual afirma 
quelcom: aytal mot es lo subjecte de la proposició, qui pot ésser 
agent ('lo noy crida', 'la rosa es vermella'), o pacient ('lo noy es 
cridat'). Finalment, moltes proposicions contenen, noresmenys, la 
cosa sobre la qual se' manifesta l'activitat del verb, ço es lo règim 
directe y la persona interessada en la matexa, ço es lo règim 
indirecte. 

Subjecte, verb, règim directe y règim indirecte (ultra los règims 
relatiu y partitiu de que també nos ocuparem), heusací los elements 
essencials, anch que no necessaris, qui constituhexen la proposició; 
a ells hem d'afegir un element extern o adjectiu, per açò apellat 
complement adverbial, qui té per objecte determinar les 
circumstancies de lloch, temps, manera, etc, en les quals se 
desenrotlla l'activitat. 

327. Les proposicions exclamatives, les sentencies, modismes, 
refrans, etc, poden no tenir verb: 'jay lassa marrida!', 'dent per 
dent y ull per ull'. 



Capítol I. Subjecte. 

328. Les llengües qui tenien flexió casual reservaven lo cas 
nominatiu pera'l subjecte. En les obres en prosa de Metge aytals 
desinencies són pervingudes als pronoms y a un sol nom: 
'Deus' (§61). ■ 

I. Concordancia. 

329. Lo subjecte y'l verb concorden en persona y nombre: 

.' digui jo (2860) 

axi ho creus in qui víus (2861) 



I lO 

respós Ttresias (2858) - 

Apollo fo "^Bx^ meu (1741) 

nos lat procurarem (V. 68) 

vosaltres ... 'ho kaveís loat (3112) 

quant elles son ben pintades (2'494) , 

los doctors de la sgleya ... afermen. (z(><^. 

Persones. 

330. La primera y segona persones corresponents a aquell 
qui parla j aquell a qui hom pària, sols poden ésser concebudes 
subjectivament y, en conseqüència, sols poden ésser trelladades per 
pronoms personals. 

331. Los pronoms de la primera y segona persones del 
plural poden anar acompanyats d'tm numeral: 'vosaltres tres féreu 
açò'. Y com sigui que modernament l'article definit pot reemplaçar 
ací lo pronom personal, resulta qu'en aytal cas lo subjecte de primera 

#0 segona persones pot ésser constituhít per un numeral precehit 
d'article: '/of tres férem açò'. Aci havem 'los tres' en terça 
persona y 'férem' en primera. Hom no troba aytal construcció 
en nostre autor. 

Lo pronom relatiu 'lo qual' no pot referirse a primera o 
segona persones. Quan son antecedent es un predicat, qui fa 
referència a alguna d'aquelles, regeix son verb en terça persona; 
axis dihem 't'adorem com a sant, lo qual nos aydarà en nostres 
tribulacions'. 'Ja'm veig soldat, lo qtíal sabrà complir són deure'. 
Emperò, heusací un passatge ahont lo verb no concorda ab son 
subjecte gramatical, ans ab la persona qui es en la ment d'aquell 
qui parla: 'son aparellada ... de tornarmen a la casa de mon 
pare . . . e morir . . . vidua, la qual son stada muyler de tan noble 
baró com tu est' (V. 454), en lloch de 'la qual es'. 

332. Quan lo subjecte està compost per persones grama-' 
ticals dí fe rentes coordinades entre si, lo verb adopta abans la 
primera que la segona,; y aquesta que no pas la terça. Axis: 

(a mi & als altres) qui ... exirem de presó (1220) 

/« e los altres que vuy í<?/í presos (1158) 

tu els altres leals servidors meus poguesseu (1172) 

tu e los altres prínceps del mon vos concordassets \\íi,z^. 

Nombre. 

333. La regla de concordança, en quant al nombre, no es 
observada en los casos següents: 

334. L A voltes noms colectius (§ 18) en singular porten 
lo verb en plural. Hom ha més cura de llur sentit que no pas de 
IJur nombre gramatical. Açò fa Metge ben sovint ab 'major part': 



III 



que .•■ haian noms femenins la major part de les provín- 
cies e de les pus insignes ciutats del mon (3099) 
la major part daquells se adeliten 1 molt en . . : (3686) 
la maior part dels inconvenients e mals, qui son en lo mon, 
son venguts per ... (3784). 

Emperò, llegim també: 

ço que la major part de la gent diu e creu (373) 
la ?najor part delís es (3617). 

Ab altres noms colectius Metge se decanta decididament vers 
lo singular (vegi hom també'l pronom possessiu [§ 114]): 

la gent que segueix la sensualitat (1266) 

la nostra gent dar mes diu (3258) 

tanta muUiiut de gent com se tira (894) 

tan gran diversitat de cogitacions ha torbat e combatut 

lo meu enteniment. (17 1 2) 
molt hom de bona vida sofer pobrea (486). 

L'anglès adopta en aquest cas lo plural. 

335. II. Subjecte compost de diversos noms en singu- 
lar, coordinats entre sí mitjançant partícula copulativa: 

d) Ab la conjuncció 'e': 

i."^ Sempre que'ls noms coordinats són presos com a coses 
dintinctes y independents, lo verb va en plural: 

Busa Cannesa, Quinto Ffàbio Maximo è Silias... son stats 

avariciosos (3202) ^ 

Àsia e Europa encara serven los noms de . . . (3096) 
la terra la mar e laer no basten a (3709) 
la suspita e ira delies son incomportables (2478) 
lo sol, lo vent, lo fum, lo f ret, la calor e les mosques son 

lurs enemichs capitals (2494) 
encara que les mans el cap li tremolen (2586) 
que carn e spirit fossen dues coses (68). 

Los diversos subjectes poden tenir comuns no sols lo verb 
ans un règim o un complement: 'aquella (amor) que hagueren 
Phedre a Ipolit, Clitamestra a Agamenon e les Bellides als fills 
de Egistus' (2686). 

2." Quan los noms coordinats són exemplificació un del altre, 
en guisa que's referexen a un sol concepte, lo verb pot anar 
en singular: 

ço que hom diu spirit e anima no fos als sinó (69) 

lo parlar e rallar dels quals es abominable a Deu (36 14). 



' P. corretgeix ' se delita '. 



tt2 



Emperò, pot anar també en plural: ' qml Joch e cadira de la 
anima eren en lo cor' (253). 

En realitat ad es ün sol lo concepte; y per açò avuy segons 
lògica metriem lo verb en singular. 

En lo llenguatge modern fem bastant ús de la coordinació 
sens còpula; en qual cas quasi sempre los diversos subjectes no 
són als sinó una definició més comprensiva del primer; axis: 'la 
conciencia, l'exactitut, l'honradesa, es patrimoni seu'. No cal dir 
que llavors lo verb va en singular. 

/9) Ab 'ne': la distincció es la matexa "establerta pera 'e'; 
emperò, hom usa ab aquesta conjuncció molt més sovint lo singular; 
axis no sols lo trobem en: 'no se ky ne secta que haia loat homens 
portar ...' (3465), ahont podríem pendre 'secta' per una exem- 
plificació de 'ley', ans en passatges com: 'que sinrü ne altra cosa 
lurs isques del cors' (66). 

y) Ab 'o': aquesta conjuncció usualment coordina , idees 
homòlogues, de les quals una es l'explicació de l' altra; es per açò 
que quasi sempre tenim lo verb en singular: 

lo seny sentiment les reeh à& (i039) 

força virtut de la anima qa^ percep les coses ... (1055) 

de una cativa de una serventa quels aport lagots (3669) 

la sanch la «/í-r natural que es en lo cors (70) 

no tant solament ràho disputada mQ empeny a creure 

aço (rsO- • 

Quan son sentit es disjunctiu, no cal dir que'i verb va en 
singular. 

d) Ab la partícula 'ab': tot radica ací en que 'ab' sigui 
preposició o hagi devallat ja a mera conjuncció. En lo primer 
cas, lo segon nom qu'ella introduheix, no es als sinó un complement 
del primer, en guisa qu'aquest es solament lo subjecte, y'l verb en 
conseqüència va en singular: 

una nit ab ses company ones sen <j»fl! vers ... (31M) 
la qual ensemps ab lo seny sentiment es comuna als homens 
(1032). 
Quan es vera conjuncció equivalent a 'y', lo verb va en plural. 
('La Maria ab son marit ja son ací'. 'Ab el! hem anat a passeig'.) 
Metge no n'ofereix exemples. 

II. Subjecte proíiominal. 
336. En llatí sols eren esmerçats los subjectes pronominals 
ab una fi emfàtica, car les desinencies del verb ja eren assatspera 
no dexar dubte sobre la persona de la proposició. La riquesa 
desinencial de les llengües romàniques es, en general, menor, y 
d* ací ve - que llengües com Ío francès modern necessitin esmentar 



ÏÍ3 

explicitament los pronoms subjectes. Lo català es assats complert 
pera que may sigui estada regla forçosa Uiír ús; resta en lo franch 
albir del escriptor enclourels o ometrels. 
Axis, talment com ara, Metge escriu : 

Ab pronom: 

Trist JO ladonchs e desconortat ... dt'gm (2852) 
Vos, Senyor, m& poreís dir queus plaurà (58) 
M/es fan ço que deuen (3745). 

Sens pronom: 

Ço que veig crech e del pus no cur (122) 

e quant haguí be remirat specialmént lo dessus dit 

hom (28) 
si be he concebut tot ço quem has dit (2889) 
Si van a lesgleya scarniran lo preuere (3639). 

Solsament en imperatiu es regla l'omissió del pronom: 'digues 
ço quet volras' (1117). 

337.. Ab verbs impersonals. — Nostra llengua no ha 
manllevat, com lo francès, lo pronom de terça persona pera donar 
un subjecte merament gramatical als verbs impersonals, qui essen- 
cialment ne carexen: ~ 

poch temps ha passat qae (3) 

covench me gitar sobrel lit (13) 

no appar ... que hages (104) _^. 

donchs segueix se que es inmortal (485). 

338. Terça persona. — A diferencia del francès, escarsa- 
ment esmercem en català lo nominatiu de la terça persona (ell, 
ella, ells, eEes) quan fa referència a ens inanimats. No hi ha 
dubte qu'assignem a aytals pronoms un sentit essencialment personal, 
per lo qual, quan no'i tenen, preferim suprimiries: 'totes les coses 
animades veig morir en una manera. — No es ver que en una 
manera mujiren' (78). 

339. No es llegut en català usarne Ió plural com a subjecte 
indeterminat, equivalent a 'hom'. (En francès l'usaven: 'ils disent 
que ...', y en anglès encara l'usen 'they say that ...'). 

340. Plurals de 'magestat'. — ■ L'exemple dels darrers 
emperadors romans, qui sobergament usaven 'nos' en lloch de 
'ego', quan se referien a ells matexos, se propagà a les llengües 
romàniques, entre les quals la nostra esmerçà d'hora 'nos' y 'vos' 
en compte de 'jo' y 'tu'. En lo Somni, qui es una narració 
subjectiva, y en l'endreça y rerascrit de Valter, usa tostemps 
Metge lo singular quan parla d'ell; al dreçar les noves al Rey 
En Joan, lo tracta sempre de 'vós', y'l mateix fa ab Orfeu la 
primera vegada d'adreçarseli, ço es en les ratlles 1902-1905; mes 

Beiheft zur Zeitschr. f. rom, Phil. LXyi. -8 



IÍ4 

sempre després, li diu de 'tu', nombre qu'axís mateix esmerça 
constantment ab Tiresias. Tots aquests personatges, enclòs lo 
Rey, usen la primera persona del singular pera designarse si 
matexos. De manera, qu'en lo SomnüríO consta plural algun de 
'magestat' en primera persona (nos); y en quant a la segona (vós), 
hi ha tots los qu'esmerça l'autor pera parlar al Rey. Per ço que 
fa a Valter, en l'endreça y en lo rerascrit tracta Metge de 
'vós' a Madona Isabel de Guimerà, mes en lo text de l'obra 
tothom se diu arreu de 'tu'. Tutejen los vassalls al Marquès, 
aquest a Janícola y vice- versa, y àdhuch l'algotzir a Griselda. 
Sols hi ha una sola frase ab plural magestivol, y es la salutació 
de Griselda a la novella esposa (V. 543) que dejús ' transcrich. En 
quant a la primera persona, tots esmercen lo singular. 

En conseqüència, no havem exemple a mostrar de 'nos' en 
lloch de 'jo'. Heusenací de 'vós' per 'tu': 

vos, senyora, siats dotada daquestes (V. 12) 

Senyora, be siats vos venguda (V. 543) 

^e que es de »í>í? (i 126) 

fuy molt familiar a vos, senyor (13 18) 

... homens qui us acompanyen (1128) 

nous hi cal tenir temps (667) 

Prech vos quem vullats dir (1904). 



III. Subjecte indeterminat. 

341. Llevant los verbs impersonals absoluts y passius, no 
podem concebir lògicament una activitat sens ens qui la determini 
(tranzitiu) o encarni (intranzitiu) , ni, en conseqüència, admetre 
gramaticalment un verb sens subjecte. Pot ésser necessari, però, 
referir a voltes una acció indistinctament als homens, adés tots 
adés qualque aplech d'ells pres en sentit general, y es per cas aytal 
que totes les llengües se són afaysonats subjectes indeterminats. 

Les llengües romàniques s'han valgut de: prohoms indefinits 
'homo', 'unus'; lo reflexiu 'se'; la segona y terça persones del 
plural; y la veu p'assiva. 

342. Segona persona plural, sens subjecte explícit, mes 
qui existeix ben indicat per la desínencia verbal: es d'ús principal- 
ment en provençal y conegut axis mateix pel català, com quan 
dihem: Ma salut es difícil; si menjía massa vos enfite, si poch 
vos afeblzw. La prudència es necessària'. 

La característica de 'vós' usat en sentit indeterminat, es que 
la persona qui parla sempre se suposa compresa en l'enunciat 
qu'afirma. Quan dich en sentit generaL 'si menjeu massa ...' 
presupose qu'a mi també m'esdevindrà lo mateix. 

Aquesta forma indeterminada no es usada per Metge. 



"5 

343- Terça persona plural. — Molt més freqüent en 
nostres terres. Remarqui hom qu'al revés de l'anterior, exclou la 
personalitat qui parla y fa referència precisament als altres homens : 
'diuen que'l Rey ve', ço es 'los altres ho diuen, no pas jo'. 

Tres passatges ne conté nostre autor: 

la fama se escampa que aquella donzella li amanav^» que 

fos sa muller (V. 422) 
molts savis homens antichs, los quals apellaví« Castors, 

deyen que ... (562) 
les barres li asseguí» a qui primer ne parla que jo fos 

vostra muller (2565). 

344. 'Unus'. — Aquest pronom indefinit reflexa més im- 
precisió que les dues formes precehents, car tant comprèn qui 
parla com los altres. Es sovint ohit en les encontrades catalanes, 
adés sol, 'quan un pensa ..." adés ab 'hom': 'un hom deu treballar 
pera viure'. No l'esmerça Metge. 

345. 'H o mo'. — Heusací'l subjecte indeterminat per excelencia, 
d'ús copiosíssim en català castiç, mes malhauradament arreconat 
avuy als endrets més o menys franchs d'influencia castellana. Son 
ús no ofereix remarca alguna especial, llevat ço qtí'hem dit qu'admet 
l'article indefinit 'un', mes en ninguna guisa l'indefinit 'lo' com 
fa'l francès. 

Pera establir després comparances entre aquesta forma, 'se', y 
la passiva, he registrats tots los-passatges ahont nostre autor 
esmerça 'hom' com a pronom indeterminat: 

ço que hom. diu spirit o anima (69) 

si hom demanava a cascun hom ... (150) 

vanament deya Mm animals e coses animades (261) 

?oom noy pogués ... contradir (504) 

que hom lals retés en itnfern (697) 

si hom. los crida . . . (980) 

que puxa hom entrar en paradís (1285) 

no deu hom comanar tots sos fets a fortuna (13 10) 

ne podia hom encare be presomir que fos mort (1373) 

impossible es donar a oblit ço que hom ferventment ama 

(1657) . 
passat lo dit riu troben hom un altre (1920) 
volen que hom pens que elles ... (2301) 
nen pora hom haver bon respost (2500) 
ne les pot hom rependre (2600) 
mentre hom ho veu (271 1) 
no son tant foll quem pens que de semblants ne pogués 

hom trobar (2952) 
que hom vage p"er bregues (3316) 

adés van tant larchs que nois veu hom los peus (3445) 
no pot hom res tenir en eUs (3590). 



ii6 .- 

346. 'Jó' substituhit per 'hom'. — Aquesta, substitució 
es ben remarcable: 'be crech que no era res; car hom son axí 
com los altres' (142), ahont 'hom' no es lo subjecte indefinit 
qu'hem examinat, ans equival a 'jo'. Avuy dia a montanya es 
encara trobadora la construcció: 'hom no creya que's moris', en 
la qual 'hom' substituheix també 'jo', mes lo verb pren la desi- 
nencia de la terça persona. Es una forma de còrtesania rústica 
pera emetre un judici veladament. Compari lo llegidor aquest 
passatge ab lo § 331. 

347. 'Se, veu passiva'. — Les construccions passives 
poden carèxer de règim (§§474) 481), y com sia cosa que'l règim 
passiu es l'agent, segueixse qu'aytal omissió dexa la frase^ sens 
subjecte actiu, ço es complertament indeterminada. Y heusací com 
per la passiva assolim una manca absoluta de subjecte, ço 
que- la veu activa jamay comportaria. Exemples en §§474 y 481- 



Capítol II. Verb. 

I. Tranzitíus y intranzitius. 

348. Lo verb trauzitiu no enuncia l'acció cabalment y com- 
plerta per si mateix; ha obs del règim directe pera determinaria: 

(los homens) buyden lo sach -^tx un forat o per altre (3703) 
(la anima) ha cenyides ciutais^ de mur (344). 

349. L'intranzitiu enuncia una acció qui té lloch en son 
mateix subjecte: no admet donchs règim directe, car ell per sí 
sol dexa l'acció exactament determinada. Axis: 

jo ... combregava sovint i^i^i^) 

tots los 7neus ossos cruxiren (166) 

molts daquells qui dormen en la pols (806) 

per tal que (elles) tost esclatassen {z'jy]). 

,350. La separació entre abdues menes de verbs no es tan 
radical y inflexible com hom podria creuré. Són molts los verbs 
tranzitius 'qui accepten un sentit absolut: dexen llavors de 
transmetre l'acció a un altre ens y, al restar circumscripta aquella 
al subjecte, devenen vers intranzitius. Axis en: 

voltors qui mengen lúrs fetges inmortals {lC)()B) 

no per demèrits que mos perseguidors . . . sabessen (3) 

là gent ho diu per tal com ho volria (51), 

'menjar, saber, voler' referexen les accions precisament a 'fetges, 
demèrits, açò'. Mes hom pot afitar l'acció de dits verbs a llurs 



117 



matexos subjectes, dexant sens circumscriure la cosa 'menjada, 
sabuda, volguda', y dir absolutament ab Metge: 

Cosa natural es morir, axi com nexer, menjar, viure, suar 

... (1256) 
Deus omnipotent es tot sol qui inmutablement sap, pot e 

vol (928). , 



Verbs usats per Metge: 



351, Tranzitius: 

abrassar (401, 3724) 
abreujar (945) 
abrigar {2164) 
absoldre (3422) 
absorbir (3251) 
acceptar (1407) 
acollir (V. 544) 
acompanyar (20, 

291) 
aconseguir (474> 

2958) 
acordar (V. 175) 
admetre (1486) 
administrar (3665) 
adobar (2373) 
adorar (2553) 
afalegar (2 161) 
afermar (270, 641) 
afoUar (1564) 

agreujar (292) 
aguar {2408) 

ajustar (iip, 228, 
3628, 3722) 

alçar (2281) 

alegrar (2057) 

allegar (105, 2694) 

alletar (3089) 

alongar (3079) 

alterar (3433) 

amagar (1698, I749> 
2392) 

amar (483) 

amenar (V. 200) 

amonestar (V. 562) 

amparar (2963) 

anadir (229) 

anullar (2623) 

anyorar (V. 504) 



aparellar (377, 2317, 

V. 120) 
apellar (562) 
apendre (335) 
aplegar (1398) 
aportar (2555) 
aprimar (2105) 
armar (2745) 
argumentar (2697) 
arrancar (1442) 
arrear (2384, V. 595) 
arromansar (Y. 14) 
assaiar (1619) 
assegar (2563) 
assetiar (2984) 
assignar (V. 104) 
atènyer (1052) 
atorgar (146) 
auctorizar (3222) 
averar (3334) 
avisar (2012) 
avorrir (2602) 
avortar (3041) 
banyar (V. 591) 
batre (1983) 
baxar (246) 
benehir (Y. 289) 
besar (159, 2428) 
beure (3036) 
blastòmar (2377) 
botonar (3750) 
brodar (2351) 
buydar (3703) 
callar (3103) 
cantar (1820) 
carregar (2485) 
castigar (26Ó6) 
celar (1628, 3520) 



celebrar (2750) 
cenyir (343) 
cercar (295) 
cercuir (1978) 
certificar (2 1 26) 
cobeiar (1807) 
cobrar (175, 888) 
cobrir (1996) 
cogitar (593) 
collir (3180) 
collocar (1847) 
comanar (13 10, 

2220) 
combatre (17 1 3) 
cometre (678) 
comparar (3017) 
compendre (335) 
complir (V. 100, 

1646) 
comportar (179, 

2608) 
concebre (2889) 
concellar (3773) 
concordar (2247) 
condempnar (669) 
conexer (37, 3502) 
consentir (V. 254) 
conservar (597) 2425) 
considerar (312) 
consolar (1114) 
constituir (1135, 

2869) 
consultar (2505) 
contar (755) 
comptar (2770) 
contemplar (729) 
contenir (879) 
continuar (3487) 



ÏIÍ 



contradir (393) 
convertir (2329, 

3787) 
convidar (832) 
convocar (1398) 
cordar (2818) 
crear (81) 
creure (43) 
cridar (981, 1798) 
curar (3715) 
cuydar (1891) 
dampnar (647) 
daurar (2963, 3503) 
debilitar (437)_ 
deboxar (23S9) 
declarar (276) 
defendre (2697, 

3682) 
deliberar (V. 13) 
delliurar (795, 

V. 170) 
demanar (150, 1123, 

1145, 2828) 
demostrar (V. 269) 
denegar (3163) 
denotar (2355) 
denunciar (805) 
departir (1029) 
desamparar (1256, 

3029) 
descalsar (2531) 
descarrerar (3588) 
descébre (2168, 

2790) 
descobrir (2394) 
desconsolar (V. 415). 
descriure :(884) 
desenganar (2773) 
desfreçar (3058) 
desigar (187, 295) 
deslatar (V. 236) 
desligar (2768) 
despendre (1328) 
despertar (2090) 
desponcellar (888) 
despullar (2472) 
desraigar (1603) 
destituir (581) 



destrouir (424) 
determenar (1468) 
deure (546) 
devorar (1846) 
dictar (1458, 2741) 
difamar (3050) 
difugir (1433) 
digerir (1133) 
dilatar (2878) 
dir {24, 38, 514, 

608) 
disceptar (1732) 
discórrer (345) 
dispondre (755) 
disputar (3620) 
dissimular (2124) 
dissipar (1159) 
distribuir (1883) 
diversificar (3699) 
domtar (3003) 
donar (42) 
dotar (V. 13) 
dressar (2 121, 3751, 

V. 144) 
duptar (306) 
edificar (917, 2979) 
eguaiar (1875) 
elegir (139 1) 
embacinar {2598) 
embotir (2349) 
emparar (3587) 
empatxar (1645) 
empendre (3208) 
empènyer (730, 739) 
encadenar (1764) 
encalçar (3310) 
encercar (3300) 
encloure {723) 
encorrer (2929) 
endolcir (3286) 
endressar (V. 528) 
enganar (998) 
engendrar (1810) 
engrunar (1132) 
enluernar (2670) 
ennoblayr (óog) 
ennoblir (V. 85) 
enquerre (2699) 



enriquir (2508) 
ensafranar (2368) 
enseguir (V. 63) , 
ensutzar (1520) 
entendre (46, 2891, 

2894) 
envescar (2429) 
escarnir (3639) 
esclarir (3662) 
escriure (610) 
escusar (3760) 
esperar (588) 
espiar (3585) 
espolsar (3751) 
esposar (V. 467) 
esvahir (3000) 
exercir (216, 1788) 
exiliar (3057) 
experimentar (1886) 
explicar (222, 3 121) 
expondre (1757) 
exposar (601, 318Ó) 
exorbar (2048) 
exprimir (118, 2054) 
extirpar (1162) 
fabricar (347) 
farcir (2790) 
fatigar (V. 590) 
fenyer (256, 2114) 
fer (522, V. 250) 
ficar (1730) 
finir {3166) 
folrar (2345) 
fondre (2423) 
foradar (346) 
foragitar (3109) 
forçar (1906) 
freqüentar (3529) 
fundar (2277) 
furtar (3670) 
garrotar (3449), 
ginyar (1204) 
girar (1793, 271 1) 
gitar {J2, 175) 
gosar (749) 
guanyar (1223) 
guardar (1270) 
guarir (1887) 



119 



haver (7, 103, 278, 

555) 
honrar (3576) 
ignorar (1005) 
illuminar (11 14) 
imaginar (596) 
imposar (3686) 
imputar (1738) 
induir (516, 943) 
inflar (2818) 
informar (103 6) 
inhibir (1480) 
instar (1193) 
interrogar (V. 153) 
jaquir (791) 
jurar (V. 449) 
jutjar (584) , 
lavar (2379) 
legir (393) 
lepar (2001) 
laxar (41, 1606) 
levar (315, V. 225) 
liurar (1213, 1709, 

V. 302) 
loar (1820) 
lunyar (35) 
maltractar (2003) 
manar (327, V. 105) 
manejar (2822) 
manlevar (2662) 
mantenir (2264) 
maridar (3573) 
matar (1843) 
mellorar (345) 
membrar (1070) 
menar (1467, 1790) 
menjar (1998) 
menyspresar (1791) 
merexer (181, 491) 
mesclar (3732) 
metre" (610, 1349) 
mirar (1762) 
mordre (1748) 
mostrar (1656) 
moure (1839) 
mudar (3677) 
nafrar (3277) 
iie^ar (288) 



nodrir (1561) 
nombrar (2657) 
nomenar (2094, 

Z098) 
notar (3480, 3566) 
notificar (V. 50) 
oblidar (17Q1) 
obligar (226, 3677) 
obtenir (i534) 
obrir (328, 2802) 
observar (568) 
occupar (2415) 
ofendre (2697) 
oferre (520) 
ohir (37) 
omplir (2038) 
oppremer (725) 
ordonar (3019) 
ornar (348) 
pagar (55) 
parar (533, 2768) 
parix (135) 
passar (3070) 
pasturar (V. 119) 
pelar (2335) 
pendre (1808) 
pensar (954) 
pentinar (2981) 
percebre (1038) 
perdre (174) 
perfumar (2352) 
perpetrar (3189) 
plantar (588) 
podrir (3548) 
polvorizar (3046) 
portar (820) 
posar (258) 
possehir (1154) 
prear (2756) 
pregar (2159, 

V. 292) 
prémer (2030) 
preposar {1650) 
presentar (341) 
preservar (2809) 
presomir (1374) 
prestar (3537) 
presuposar (866) 



preveure (401) 
privar (581) 
procurar (V. 68) 
produir (2967) 
profetar (805) 
prohibir (1508) 
provar (156, V. 238) 
publicar (1699) 
punir (31 1 i) 
quadrar (2625) 
rahonar (2698) 
raure (2335, 3438) 
rebre (299) 
rebuyar (2588) 
recitar (2695) 
recordar (1354) 
recusar' (V. 613) 
redortar (2332) 
reduir (855, 1350) 
regar (3523) 
reembre (793) 
remembrar (1906) 
remetre (1968) 
remirar (28) 
remoure (2147) 
remunerar (182) 
renovellar (1371) 
repaifer (93) 
rependre (2600) 
reportar (V. 441) 
reprovar (2648) 
reptar (2385) 
reputar (625, 21 17, 

V. 53) 

requerre (1747) 
reservar (3074) 
respondre (2910) 
ressemblar (730) 
restaurar (445) 
restituir (3127) 
retractar (2035) 
retre (42, 2348) 
retribuir (491, 16 19) 
revelar (1659) 
robar (2026, 3505) 
rodar (2024) 
rosegar (2723) 
rossegar (2355) 



ÍZO 

ruminar (525) 
saber (3, 47) 
sadollar (832) 
saludar (2528) 
salvar (796) 
Sanctificar (2750) 
scampar (2983) 
scatar (2379) 
sclarir (380) 
-scoltar (1327, 2739) 
scombrar (3447) 
scusar (2884) 
segar (2853) _ 
seguir (142, 3027) 
semblar (2065) 
sembrar (3179) 
sentir (311, 2455) 
separar (259) 
servar (114, .2424) 
servir (3789) 
sguardar (1957) 
significar (590) 
sobrepujar (336, 
1875) 



soferir (486, 1490, 
V. 28) - : 

soler (1643, 1654)., 
somiar (V. 576) 
sonar (1752) 
sospendre (3652) 
sostenir (309) "■ 
soterrar (822) 
sotsmetre (2584) 
spaordir (V. 164) 
squivar (683) 
spantar (3267) 
spatxar (i8o, 

V. 149) 
sperar (3238) 
stendrè (2281) 
storçre (3056) 
strenyer (2_27o) 
stimtilar (1122) 
stoyar (V. 494) 
studiar (874) 
stufar (2369)- 
subiugar (1523) 
suplicar (193, 544) 



suplir (2306) 
tancar (2802) 
témer (114, 3002) 
temptar "(V. 430) 
tenir (624)1 
testifficar (531) 
tirar (894, 900, 

3750) 
toUerar (3324) 
tolre (1843) 
tòquar (1809) 
torbar (1863, 3646) 
tornar (3337) : 
tractar (334, V. 94) 
trahir (2033) 
trametre (2636) 
transformar (2240) 
transladar (3183) 
transportar (3146) 
treçar (2982) 
turmentar (305) 
usurpar (i 160) 
vedar (1507) 
vençer (3029) 



1 Tenir. — Aquest verb derivat de 'tenere', no es pas trobador, ab lo 
sentit d'avuy, en Jos 'orígens del castellà y català, llengües qui ab lo portuguès 
tanta importància 11 han concedida després. Lo llati significava 'tenir en la 
mà, servar, mantenir, ocupar, pararse^ retenirse'. Aquests sentits són encara 
ben perceptibles en los passatges: 

ab aquest basto que tench en la ma (2232) ('manté, agafa') 

una part del cervell tenia lo principat de la anima (252) ('ocupava, 

sostenia') - 

Aristotil tench . . . les animesesser inmortals (631) ('mantingué, defensà') 
e havia tots temps tengut ab lo vertader vicari de JeBu Chríst. (1301) 
_altre tenitsen lo cor mes que mi (2521) " 

les voluntats que tots tenim secretes en los nostres coratges (V. 49) 

('servem') 
e la manera que tenen de fer la raure pel amunt (3437) ('que seguexen'). 

Emperò sa força s'anà esfuminant assimilantse al auxiliar 'haver'. Eil 
Metge nos trobem ab indicis del estat de tranzició; axis ho indiquen aquests 
exemples,- ahont no es possible descelarhi ferma la significança esmentada: 

ab diligent cura tenga a prop ma filla (1666) 

los avariciosos ... tenen davant viandes (2006) (no 'mantenen, ni 

serven, ni sostenen': simplement 'han') 
per no tenir temps (1269) 
E finalment per no tenir temps {3466). 

Com no n'hi ha d'altres, y en cambi l'ús d"haver' es continuat, ja pot 
hom veure ab quanta puresa trobem encara respectat aquest darrer per nostre 
escriptor. Modernament sempre esmercem 'tenir' com a verb atributiu. 



121 



veure (29) 
verinar (1748) 
vexar (1205) 



violar (678) 
vituperar (2382) 
vivificar (217) 



voler (51, 1627) 
zelar (1184). 



352. Intranzitius: 



acostumar (9) 
adulterar ab (3049) 
ajudar a {3080) 
anar a (500) 
anhelar en (2040) 
aparexer (17^ 
arribar (1845) 
atendre en (209, a 

717) 
balbuceiar (3363) 
bastar (2706, 

a 3710) 
batallar ab (2992) 
caber (2352) 
callar (1271, de 

1862) 
caure en (1313, de 

3373) 
cavalcar en (V. 199) 
cessar de (426) 
claudicar (1799) 
combregar (1333) 
comparexer (1377) 
complaure a (2049) 
concordar en (1049) 
concórrer en (3732) 
conferir (665) 
confiar de (V. 81) 
consentir (V. 438) ~ 
contrastar (1405) 
conversar ab (840) 
córrer (1254) 
crexer (237) 
cruxir (166) 
curar de (122) 
dar (3329) 
decaure (912) 
deffallir (426) 
deposar (240) 
devallar en (765) 
disposar de (V. 71) 
dispondre de (V. 418) 



disputar sobre (653, 

de 2717) 
dormir (806) 
duptar (32, de 348, 

en 391) 
durar (898) ^ ■ 
exir de (67, 466, 

2638) 
encaure (2635) 
encavalcar (3600) 
enclinàr (1321, en 

1324) 
enfantar (2470) 
entrar en (2624, 

2720) 
entrevem'r (124 1, en 

1. 5 1.3) 
envellir (2304) 
errar (141 2) 
esclatar (2738) 
espatxar (2781) 
fameiar (83 2) 
fiar de (3668) 
florir (626) 
fret_ura,r de (641) 
fugir a (974) _ 
habitar en (975) 
jaure (888, 2030) 
jugar de (2856, 

3275) 
laurar (516) 

logrejar (3585) 
luir (2556) 
malignar (369) 
menaçar a (1227) 
mentir (638, en 3337, 

de 3490) 
morir (71) 
murmurar (2120) 
nadar (3126) 
navegar (2716) 
naxer (87, 467) 



negociar (3789) 
obeyr a (1421, 1462) 
obrar (635, 1077, 

2097) 
obtemperar a (1461) 
oçcorrer a (1207) 
ordonar de (V. 418) 
orinar (2664) 
parlar (56, ab 770, 

de 3155) 
parlotej§,r de (2643) 
partir de (16 14) 
passar (morir) (1540) 
passar de (1933, en 

2675, per 2460) 
passeiar (12) 
pecar (318) 
pellejar (3587) 
pendre de (2009) 
penjar (1004) 
pensar (147, en loio) 
perçeverar en (1663, 

ab 1849) 
perir (mi) 
pervenir de (403, a 

1600) 
plorar (170, 579, 

765) 
prehicar (3641) 
procehir (686, a 2898, 

de 930) 
prophetar de (550, 

3024) 
prosperar (488) 
provehir a (11 63, 

3717) 
provocar a (2441) 
pudir (2305) 
.pujar (57-3) 
rallar (3614) . 
rebellar (2981) 
regnar (3489) 



122 



relevar (V. 82) 
renexer (2000) 
reposar en (2207) 
resignar a (1426) 
resistir a (3174) 
retornar en (iii, 

1810) 
riure (2602) 
romanir (326, 564, 

2656) 
satisfer 3(1723, 1739) 
scàpar (1-314) 
sedeiar (1257) 
senyorejar a (V. 333) 

353. Tranzitius 

abreuiar (3392) 
acusar (3587) 
alienar (2417) 
amar (1873) 
brodar (3600) 
cambiar (V. 535) 
cassar (1340) 
cavar (2322) 
començar (157) 



sermonar (1481) 
seure (1982) 
socórrer a (3240) 
sopar (2725) 
sospirar (V. 286) 
specular (202, sobre 

Í697) 
sperar en (8Q9) . 
spirar (102) 
star (327) 1 
suar (1257) ' 
tardar (11 65) 
tenir ab (1381) 
tornar a (iib, 799) 



treballar en (857, 

. 3432) 
tremolar (2587) 
trigar (3236, 3518) 
trufar (3637) 
udular (26, 1342) 
usar (925, 2754, en 

1867) 
vacillar (938) 
vagar (1449) _ . 
venir (444, a 271 1) 
viure (405, 1244) 
volar (1972). 



usats absolutament com a intranzitius: 



concloure (1443) 
contradir (505) : 
cridar (26) 
despendre (2596) 
destillar (2309) 
devinar (2508) 
donar (2417) 
elegir (1452) 
entendre (3791) 



fer (72) 
filar (3148) 
finir (599) 
furtar (3602) 
gonyar (3570) 
guastar (2596) 
inflar (3302) 
inspirar (218) ' 
judicar (218) 



' Star. — Lo llatí 'stare' significava 'ésser en peu, tenirse dret, restar 
ferm, mantenirse, sojornar', y figuradament 'trobarse, ésser', exactament com 
avuy lo verb corresponent anglès 'to stand'. Responen a aytals significances 
los passatges : 

o aquell delís qui staria en sa pertinacià (1434) (qui's 'mantindria' 

ferm en ...) 
les colones ... son de diamant, e sobre aquelles sta una torra de 

ferre (1981) ('se té', 's'alça') 
Set dies stigui a la porta sens menjar (ï8ll) ('resti') 
adormim ... en la forma . ■ . que malalts . . . solen dormir. E stant 

axi (17) ('romanent', 'trobantme') 
estant en la presó (3) ('romanent', 'essent'). 

En aquest darrer ja hi remarca hora un afebliment de significança, la 
qual s'apropa molt de la de 'ésser'. 

Indica també trobarse: 'couinent ment stioh' (172), 'Jo stich be' (1624), 
y impersonalment; 'Be sta' (154). 

Escaure: 'que mils los stiga' (2333) 
Transcórrer: 'E, un poch stat' (1733). 

, Emperò, perduda sa significació primitiva de 'fermesa' y indicant mera- 
ment existència, com se pertany al verb substantiu, trobem: 

la anima dels bruts es substSncia spiritual car stant dins e fora del 

cors es invisible (966) 
aquells qui ... son enemichs staven esemps (1828) 
En la primera stan les animes dels infants (1946) 
Aqui stan semblantment aquells ... (2033). 



123 

jutjar (1522) pregar (1664) resuscitar (538) 

lagotejar (3585) prestar (2417) saber (218) 

legir (1881) privadejar (3528) sentir (404) 

levar (1428) purgar (11 73) vendre (2417) 

mendicar (3602) refrescar (166) vetiar (1258) 

menjar (1257) remembrar (218) voler {218). 

pintar (2318) replicar (1465) 

poder (929) respondre (3766) 

354. La historia de les llengües ofereix cambis successius y 
recíprochs entre abdues categories de verbs. Es axis que,, no sols 
hi ha assats sovint discrepàncies entre les .vàlues llatina y catalana, 
sinó que, noresmenys, dins nostre romanç. Bernat. Metge usa com 
a tranzitius verbs qui pera nosaltres són ara indubitables intran- 
zitius y vice-versa. Nos interessa singularment l'estudi comparatiu 
d'aytals variacions, tant més quant la vàlua moderna té a voltes 
justificació en la llatina, de la que s'era departit lo català clàssich. 

Aytals transformacions no's presenten sempre senglament abillades ; 
vtíU dir qu'hom en general les experimenta en verbs qui mostren 
qualque relació gramatical o ideològica entre ells, ço que ha permès 
als filòlechs aplegaries en distinctes rúbriques, dexantne bé però, 
lliurament fora, aquells qui no oferexen relació mutual. Fonamen- 
tantme en Diezi y Meyer-Lübke 2 jo los he distiibuhits'com segueix: 

A. Intranzitius llatins devinguts tranzitius. 

355. a) Eren originàriament intranzitius los verbs derivats 
de substantius qui representen los règims directes d'aquells. 

Metge usa intranzitivament: 

Cavalcar: 

faent la cavalcar en un fort cavall blanch (V. 199). 

Freturar: 

la virtut de la anima fretura de orgue corporal (440) 
mas no fretur de consolació (641). 

Senyorejar: 

de voler senyorejar a lurs marits (3480). 

Y jatsía que no portin règim directe ni indirecte, rahó per 
la qual hom no pot afirmar si són vers intranzitius o tranzitius 
absoluts, podem sens dubte algun encloure: 

Enfantar: 

j quantes enfanfen abans de lur temps ...! (2470) 



' Syntaxe, 93 sq. 
^ Syntaxe, 353 sq. 



124 ' 

Famejar: 

per tal que no puxes dir que a fametar te haia convidat 

{832). : 

Sedejar: 

cosa natural es morir axi com ... sedeiar, fameiar (1256). 

Obrar: 

si stant en lo cors havien virtuosament olrat (635). 

Descomposant aquests verbs, aparexen llurs radicals substantives 
com a règims directes: 'inontar un cavall', 'haver fretura', 'ésser 
senyor', 'parir un infant', 'haver fam', 'sentir set', 'fer una obra', rahó 
per la qual mentre era servada viva la realitat de llur composició, 
no'n podien pas admetre d'altres. Mes debilitantse aquella, prest 
n'hi foren introduhits, y axis. Metge fa ja tranzitius: 

Alletar: 

alletantlo axi com si fos petit infant (3089). 

Deslatar: 

la filla fo deslatada (236). 

Argumenta,r: 

argumentar . .-. íin fet (2697). 

Assetjar: 

(Semiramis) ... assetia la dita ciutat (2984). 

Maridar: 

e' son ne mils maridades que dels jovens (3573). 

Senyorejar (en oposició ab l'exemple precehent, lo qual 
prova la indecisió regnant): 

mas volen rahonablement senyorejar lur companya (3482) 

ahont si 'alletar, desUetar, argurnentar, assetjar, rnaridar, senyorejar' 
ja signifiquen intrínsecament 'donar llet, llevar iet, posar un 
argument, posar seti, pendre marit, ésser senyor', es vijarés que 
llurs règims directes d'ensús havien de devenir indirectes: 'donarli, 
Uevarli llet, alletantli, dèsUetantli', etc. 

Trobem també los verbs: 'filar' (fer fil), qui per no portar règim 
directe ni indirecte no puch demostrar sigui tranzitiu pera Metge, 
y 'arromançar' (metre en romanç), qui, com diversos altres, no 
poden ésser ací enclosos, car los substantius qui'ls enformen 
representen aftra relació que la de règim directe. 

Us modern. — Es a favor de la vàlua tranzitiva. Per açò 
'infantar, senyorejar, freturar, obrar' són gayre bé sempre usats 
ab règim directe. Y en estil curós nos plau àdhuch dir 'cavalcant 
un bay Eeuger; fàmejava pa de montanya'. 



125 

356- i?) Los. verbs de moviment, formats mitjançant un 
prefixe y un verb intranzítiu, devenen sovint tranzitius. Aytal pas 
es ja observat en llati (concurrere, 'contrastaré, defugi, superstare, 
circumire, proevenire, etc. aliquem) y acquireix major espandiment 
en les llengües romàniques. . - 

Reflexa Metge la dèu originaria en los verbs següents: 

Concórrer: 

(elles) concorren sonen en les dances e cansons (3732) 

Contrastar: 

posat que disposició de dret canonich no hi contrast (1404) 
no // vuUes contrestar (sdSS)- 

Encaure: 

e en qual mes deu encaure (2635). 

Entrevenir: 

en la qn&\ entrevench Julius César (1240, 1513, 2907). ■ 

Occorrer: 

o per occorrer a lur iniquitat (1207) 

per tal que les pogués preveure e occorrerhi (1331). 

Pervenir: 

perve hom mils a vera conexença (526). 

Socórrer: 

per sostenir e socórrer ai aquell (3240). 

Fa ja tranzitius los qui seguexen: 

Departir: 

saber departir ver de fals (1029). 

Descarrerar: 

descarrerar ab lur enginy dones e donzelles (3588). 

Circuir:- 

una gran ciutat cercuida de tres murs (1978). 

Defugir: 

si aquestes coses los dits vicaris ... difugissen (1432). 

Discorre: 

ab indústria discorre les terres e la mar (345) 

si tu discorres ... les potencies de la anima racional (1047). 

Dispondre: 

totes coses dispon (755). 



> P.: 'socórrer aquell'. 



126 

Encorrer: 

la ira e oy de les quals encarregui (1831) 

per dir veritat jo havia encarregui tant gran dampnatge 

(2255) 
tota humana natura ... encorri'a àe fet pena imfernal (2929). 

Sobrepujar: 

una dona que eguala e solrepuja ... tota dona vivent 
(1875). 

No podem encloure 'enseguir', car 'seguir' es tranzitiu pera 
Metge^ (§361). 

Us modern. — Dels esmerçats per Metge intranzitivament, 
podem separar com inusitats 'contrastar' y 'occórrer'. Usem ab 
igual valua 'concórrer, encaure, entreyenir, pervenir'. Fem sempre 
tranzitiu 'socórrer', qui ja té aquest caràcter en la lliçó del ms. P. 

Dels esmerçats per nostre autor tranzitivament, es insòlit 
'descarrerar'; confirmem son usatgg^en 'departir, circuir, defugir, 
dispondre, sobrepujar', mes tornem, o nos atenim encara, a llur 
origen intranzitiu en 'discórrer per, encorrer en'. 

357' 7) Los intranzitius llatins, qui denotaven un estat d'esperit 
('lacrimare, plangere, ploraré, lamentari, suspirare, gemere, ridere, 
clamaré, tremere', etc.) prest adoptaren com a règim directe, devenint 
tranzitius, l'ens exterior qui era causa de dit estat. Axis 'plorar 
a causa d'algú' ho traduhíen ab l'accusatiu '^\oxú& aliquem' ; 'sospirar 
per motiu de quelcom', 'suspirare aliquid'T 

No es massa " extens lo vocabulari de nostre autor en aquest 
punt. Trobem, però, set verbs, d'entre'ls quals usa intranzitivament: 

Riure: 

En un moment ploren e rien (2602). 

Es cert qu'aquest exemple no es conclohent, car 'riure' podria 
ésser tranzitiu usat absolutament com 'ploren'. Mes 'd'una banda, 
hom no'n troba com d'aquest cap passatge tranzitiu, y d'altra, 
'riure', tant en català com en francès, no apar presentarse altrament 
sinó ab règim relatiu ('riure de'). 'Ridere aliquid' té representació 
en italià y castellà antich. 

Sospirar: '- . 

no gita lagremes ni sospira gens (V. 286). 
Tremolar: 

encare que les mans el cap li tremolen. 
Repetim ço dit ab 'riure'. Com qu'aquest passatge no mostra 
la causa del tremolor, qui es la qui hauria d'anar en règim directe 
o relatiu, no demostra sia dit verb intranzitiu. Emperò la tradició 
catalana afirma que no hem heretada la construcció en accusatiu 
'tremere aliquid', la qual ja en llatí pertanyia a estil enlayrat. 



127 

Igualment són insuficients los exemples de 'trufar' y 'rallar' 
que considerem també com a intranzitius.. 

Adopta Metge l'accusatiu Uati ab los verbs: 
Cridar: 

si hom los crida (980) 

E ladonchs Proserpina ... crida Euridices (1797) 

Valter ... crida Griselda per son nom (V. 151) 

ahont 'cridar' es sinònim de 'apellar'. Quan equival a 'clamar' 
també hauria de portar l'accusatiu que'l Uati li mostra, 'clamaré 
Jovem'; mes malhauradament no hi ha exemples d'aquesta accepció 
en nostres obres. 

Plorar: 

après que hom es mort, los seus amichs no/ ploren (579) 
devallare en imfern plorant mon fill (765). 

Exemples- conclohents del ús tranzitiu de plorar. 

Ús modern. — Usem sempre 'plorar' com a intranzitiu. 
'Cridar' significant 'apellar', es àvuy tranzitiu, mes equivalent a 
'clamar' intranzitiu. 'Riure, sospirar, tremolar' los servem intranzitius, 
y'l mateix fari'em ab 'trufar, rallar' si no'ls haguéssim perduts. De 
manera qu'en aquesta rúbrica, lluny d'espandir la vàlua tranzitiva, 
hem tornat vers la dèu originaria. 

358. è) Molts verbs de moviment reberen ja en Uati com 
a règim directe l'espay recorregut. Parionament verbs implicant 
durada acceptaren directament lo temps d'aquesta. Axis esdevingué 
que 'ambulare, currere, navigare', etc, feren tranzitivament 'ambulare 
marià, currere aquam, navigare aquas'. Pertanyen a aytals verbs, 
de niçaga intranzitiva, los moderns: 'córrer, pujar, saltar, montar, 
devallar, descendre, baxar, passar', etc, qu'usem gayre bé sempre 
com a tranzitius ('córrer la ciutat, pujar la muntanya ...') y 'entrar, 
passejar, navegar, viatjar', etc, qu'hem servats sens règim directe. 

Los verbs de moviment qui consten en Metge, 'pujar, devallar, 
passar, entrar, passejar, navegar, nadar', etc, són tostemps usats com 
a intranzitius. No podem aduhir exemples conclohents dels dos 
primers, per ço com los que trobem indiquen la fi del moviment 
y no l'espay recorregut En quant als altres àdhuch avuy los 
servem intranzitius, llevat de 'passar' en qualques accepcions, com 
'passar un riu, passar la mar', les quals raalhauradament tampoch 
consten en nostre escriptor. 

En cambi hi ha dos passatges pertanyents a verbs, qui impliquen 
durada: 'los ... homens de sciencia so/eren ab molta fam, set, fret 
e poch dormir mals dies e pitjors nits, per aconseguir aquella' (2614); 
ço es: 'soferen mals dies e pitjors nits ab ...', anant lo subratllat 
com a règim directe de soferir. 

'posant se al perill que]s, dits marits devien passar^ (3069), 
ço es: 'los dits marits devien passar lo perill'. 



128 , 

359• s) Molts verbs intranzitius admetien y admeten un 
règim directe de la matexa radical del verb, devenint en conse- 
qüència tranzitius. En Uatl eren molt freqüents, y . axis trobem 
'somniaré somnium, vivere vitam' etc, y avuy encara dihem' viure 
una vida plena', 'morir mort dolça', 'dormir sueflo seguro', etc. 
Ab lo temps ay tal règim ans s'es anat convertint en una figura 
retòrica que no pas exclusivament gramatical. Metge no n'ofereix 
cap exemple. íntimament relacionada, però, ab aytal construcció, 
en guisa qu'es sols una extensió de la matexa, trobem la d'aquells 
verbs intranzitius qui admeten un règim directe de resultat, la idea 
del qualja està continguda en la del verb. Un passatge nè conté 
nostre escriptor : 

Avortar: 

(Julià) avorti un fill que portava en son ventre {3041). 

Es vijarés que 'avortar'. es inttanzitiu. Y emperò Metge rebla 
pleonàsticament sa significança ab lo mot 'fill', qu'ell usa, remarqui 
hom bé, en general, sens voler designar lo sexe masculí. Avuy 
diríem 'avortar d'un fill'. 

360. g) Molts verbs intranzitius tenen en romànich la pro- 
prietat d'acquirir un sentit factitiu, y en aytal cas porten règim 
directe. Es aquest precisament, y no'l subjecte, qui realitza l'activi- 
tat expressada pel verb. Lo subjecte la causa, la fa fer. Lo llatí 
admetia escaïsament aquesta ' vàlua factitiva, qui es en gran part 
de factura romànica. 

Trobem en Metge: 
Alçar (fer alçar): 

e alsant los muscles (2281). 
Baxar (fer baxar): 

ell baxa los ulls (246). , - 

Crexer (fer crexer) : 

a quantes viltats se sotsmeten per crexer e aconseguir 
gran axovar (2583) 

Semiramis ... cresque e dilata son regne (2978). 

Fatigar (fer fatigar): . 

abrassant aquells e /atígantlos zb besaments spessos (590). 

Fondre (fer fondre): - 

son guardadores de ço que desigen despendre & fondre 
(2422). ■■ 

Enriquir (fer enriquir): 

consulten ... los strolechs ... los quals enriqueixen dels hens 
de lurs marits (2505). 



izq 

Girar (fer girar): 

la roca çue solia girar ab lo cap (1793). 
Mellorar (fer mellorar): 

(la anima) los fruyfs de la terra ha mellorats (344). 
Passar (fer passar): 

Cleolia ... pujant en un cavaU ... passa aquelles (ses com- 
panyones) nadant a Roma per lo dit riu (3120) 

apenes no ha passat una barcada (1938). 
Pasturar (fer pasturar): 

pasturant algunes poques' de oveylis que havia (V. 1 19). 
Rodar (fer rodar): 

alguns roden grans roques ab lurs caps (2024). 
Tornar (fer tornar): 

ois presten a no tornar ho jamay (3537). 
Sonar (fer sonar): 

e sonant la rota (1752). 
Ressttcitar (fer ressucitar): 

jo se quel meu redemptor viu, e en lo derrer die ressu- 
citar e de la terra (537) 
molts cossos de sancts homens ressucitar en (839). 
Us modern. — Aytal accepció factitiva es pervinguda fins a 
nosaltres ja tan compenetrada ab l'essencia del verb qu'en molts 
casos com: 'alçar, baxar, fondre, girar, tornar, sonar' y gayre bé 
'passar, rodar, ressucitar' la vàlua tranzitiva nos es la més usual. 
Exemples remarcables són los de 'pasturar' y 'créxer', aquest darrer 
l'unich qu'avuy no acceptaríem. 

361. rf) A més del verbs aplegats fins ací en sengles epí- 
grafs, les llengües romàniques ne contenen molts d'altres ben impor- 
tants, qui han acquirida vàlua tranzitiva a despit de llur dèu; los 
quals se tenen en camps massa distincts pera poder ésser sintetitzats 
sots una rúbrica general: - 

Atendre. — En llatí feyen 'attendere ad' ab lo sentit de 
'parar atenció a'. En romànich hom l'ha construhit de bona hora 
ab accusatiu, acabant per acquirir una significahça sinònima de 'es- 
perar' (fr. 'attendre quelqu'un'). Ab règim directe, mes servant 
la significança original, nos, lo dóna lo ms. A.: 

atten diligent ment aço quet diré (208) 

atten. be aço quet diré (1045) 

si vols ... attendre aço que jot diré (1885)1 



> Los mss. U. y P. fan aquest verb intranzitiu, avantposant en general 
una 'a' als règims precehents. (208: U. 'a asso'; P. 'e« aço'. — 1041; • ü 
'ço'; P. 'a aço': — 1885: ü. <a asso'; P. 'a ço'.) "' 

Beiheft zur Zeittchr. f. rom. Phil, LXVX. „ 



ï30 



Valter sols ofereix un exemple (loo), mes per ésser seguit 'atendre 
pel verb 'complir', lo règim qui segueix aquest no li pot ésser atnbuhit 

Benehir ('benedicere alicui') devingué després 'benedicere 
aliquem'. Ab aquesta vàlua passà al romànich, ahont arreu, y no 
sols antiguament ans moderna, regeix aecusatiu: 

e besant aquella beneyla (V. 289). 
Callar ('tacere aHquid'). — Emperò, mentre Metge l'usa ab 
règim directe: 'no puch callar aquell rigorós exemplar de castedat 
(3103), també'l trobem regint un règim relatiu: 

Not bastava prou que haguesses fet callar lo senyor Rey 
de ço quem voL•.àir {liòz). 
Complaure. — En Uati, tan sols ab raríssima excepció, sempre 
neutre. Axis mateix, com a intranzitiu l'usà nostre escriptor: 
avegades per :fí7«//a«rí /?■ peca (317) 
de bon grat /ji complaurien (1726) 
per complaure a lurs mullers (2049) 
complaure a les dones virtuoses (V. 7)- 
La fayçó moderna ha tranzitivat aquest verb. 
Concordar ('concordaré cum aliquo', tostemps intranzitiu). — 
En lo sentit de 'ésser d'acort, convenir', es intranzitiu:^ 'veuràs 
qu'elles concorden en seny o sentiment' (1048); mes Metge 1 usa 
també significant 'ésser d'acort y determinar, convenir en un deter- 
mini' y llavors es tranzitiu: 

eUs . . . concordaren que . . . jo . . . fos jutge de la qüestió (2247). 
Aquest darrer ús es insòlit avuy. 

Consentir. — També diferenciem 'consentiré aliquid' ('con- 
sentir, permetre quelcom'), y 'consentiré com re' ('consentir en, 
aveniíse ab, accedir, passar per, quelcom'). Tenim ^com a exemple 
del ós intranzitiu: 'lo papa hï consent' (V. 438)1 y del f tranzitm, 
la lliçó del ms. A. de 'vull que tu ho comentes' (V. 254), 
Abdós són usuals avuy. 

Consellar, consultar. — Abdós provinents de 'consulere', 
qui distingia 'consulere alicui' ('aconsellar a algú'), 'consuere aU- 
auem' ('pendre consell ab, aconsellarse ab, consultar a algú), y 
•consulere aliquid' ('deliberar quelcom'). Metge usa tranzitivament 
la primera d'aquestes accepcions en: 

em cOTíí/toí/í falsament (1160) 
nom haguera comeyllat que jous faes mal (1196) 
consell te que no fasses (3773): 
També segueix lo Uatíi, ço es, usa tranzitivament lo segon cas 
qui fa referència a consultar: 

consulten e han fort cars los strolechs {2505). ■ 

~ 1 A. dóna lo pronom en aecusatiu: 'lo'. A mon parer es una errada, 
car en lo passatge hi hagué •confusió pels escrivans; boy usalttt lo datiu, i", ta 
•li' y U. jntroduhint un ablatiu 'Un'. 



Ï3I 

Avuy 'consultar', ço es, <pendre consell ab', porta sempre en 
datiu lo regim de persona: 'consultar quelcom a algú' dihem, y 
. no, cóm Metge, 'consultar algú de quelcom'. D'ací n'es vingut un 
cayent a intranzitivarlo fent: 'consultar a una persona sobre tal 
cosa'. Ay tal pèrdua tranzitiva hauria d'anar registrada en lo parà- 
graf qui segueix, mes la conexió originaria entre 'consellar'y 'con- 
sultar' nos ha mogut a acoblarlos junts ací. 

Contradir ('contr^dicere alicui, alícui rei'). — En català, 
tant lo de Metge com lo d'ara, es aquest verb tranzitiu ab règim 
directe de persona, mes no de cosa. Aquesta, qui va a formar 
un complement adverbial, ès introduhida mitjançant 'en'. Axis, 
sens règim directe de persona, y, en conseqüència, usat absoluta- 
ment ab vàlua intranzitiva: 

que hom no/ pogués fahonablament contradir (504). 
Ab règim directe de persona y complement adverbial de cosa: 
vols dir que de auctoritats prou ne has lestes. E no/ hi 
contradich (392). 

Scoltar ('auscultaré alicui y aüquem'). — En romànich tos- 
temps ab règim directe: 

Jorn delitava ... en scoltar ....xandres e ministres (1326) 
cançons e dançes e semblants coses scolfen ab gran plaer(2739). 
Fugir. — Originàriament era aquest verb intranzitiu en llatí; 
mes ^prest s'hi espandí axis mateix sa valua tranzitiva, 'fugere ali- 
quid'. Diverses llengües romàniques han servada l'acquisició tran- 
zitiva, mes no'l català, ahont es romàs intranzitiu. En conseqüència, 
no deu hom veurehi una pèrdua tranzitiva, sinó una conservació 
de sa valua primitiva. Lo complement locatiu avuy introduhit per 
'de' (fugir de tu, de ma terra) era abans regit per 'a'. Ajds fa 
tostemps Metge: 

la ovella /«í^ al lop; la rata «/gat (973) " 
^?^ a occasio (3333). 

Squivar, escusar, y altres verbs qui no són trobats en Metge, 
com. campar, evitar, evadir, pertanyents al tipus eva de re, 
vitare, eren neutres en llatí^ pera acquirir després d'el període 
d'August lo règim accusatiu. Serven aytal règim directe: 
volent squivar les mans de César (683) 
son assats escusades les dones dels vicis que ... (3760). 
^ No axis 'scapar', qui en català es sols usat intranzitivament, 
jatsía qu'en francès, per exemple, diguin 'échapper le danger': 
caure en la fossa de que jo son scapat (13 13). 

Studiar (studere rei), mes ha devingut tranzitiu en romànich: 
(Lalcorà) síudie lo be (874). 

Errar ('erraré in aliqua re'). — En temps d'August hom ja'l 
troba com a tranzitiu en estil poètich. Avuy l'usem usualment ab 

9* 



Í32 

règim directe. Les obres de Metge contenen dit verb, mes en 
sentit absolut: 

no hagueres tant errat com has (14 12) 
si errat he (2881). ' = 

Jurar. — Tranzitiu llatí. En lo sentit de 'juraré per aliquem' 
feyen també 'juraré deos' (jurar pels déus), d'ahont prové 'jurar 
la cruz'. La construcció complerta y més usual era 'juraré alicuí 
altquid'. S'hi ajusta l'únich passatge metgench: 
e iurte per Deu qtie ... (V. 449). 
Llaurar ('laboraré in aliquid').' — En los^ darrers temps 
començà a admetre l'accusatiu. Avuy es_ tranzitiu. L'umch text 
de nostre escriptor lo dóna com a intranzitiu: 
en arena hauria laurai (516). 
Obehir ('obedire alicui'). — Exclusivament intranzitiu en llatí: 
a un ne altre dels dits vicaris no hagmsses oleyt (142°) 
no volgués oheyr al vertader loctinent de Jhesucrist (1462). 
Modernament lo fem "decididament tranzitiu. 
Provehir. — En llatí tenia abdues vàlues, neutra y activa: 
'providere rei' y 'providere rem'. Los passatges ahont Metge usa 
aquest verb, sols nos mostren son ús intranzitiu: 
si Deus no/ hagués provehit (1163) 
noj' han sabut ne pogut /rOTí/5/r (3717)- 
Modernament, adés l'esmercem intrazitivament 'provehir a una 
necessitat', adés tranzitiv^ 'provehir un castell de ..,.' Nos apar 
qu'aquest ús tranzitiu seria est^t rebutjat per nostre escriptor. 

Resignar ('resignaré alicui rei' del mateix tipus que 'renun- 
ciaré', intranzitius llatins). — Respecte a aquell l'ús modern es 
radical: no'l concebim als sinó com a tranzitiu: 'resignar una dig- 
nitat'. Mes heusací que nostre autor segueix la influencia llatina 
escrivmt: 'suplicar als dits vicaris que resignassen al papat' (1426), 
ço es, 'lo papat, la dignitat de papa'. 

Resistir. — Lo mateix devem dir d'aquest verb, qui es en 
llatí 'resistere alicui': . 

per resistir a sos enemichs (3174)- 
Satisfer. — De 'satis-facere', tostemps intranzitiu, com sa 
composició exigeix ('satisfacere alicui', fer assats a algú). Nostre' 
escriptor segueix lo llatí: 

per poder satisfer a lur apetit (2448 y 3696) 
per satisfer a la honor de mon companyo. 
Avuy li donem règim directe de cosa. 

Seguir ('sequi aliquem'). — Axis mateix l'esmerça nostre 
autor com a tranzitiu, tant ab règim de persona com de cosa: 



133 

la qual no solament segui aquell (3026) 
coue que seguesca lurs petjades (142). 
Igual dich de 'enseguir'': 

la vellesa ensegueix aquesta flor (V. 63). 

Servir. — En llatí ' serviré alicui', mes des llur origen, les 
llengües romàniques s'inclinaren preferentment al accusatiu. Axis 
l'usa quasi sempre Metge: 

puys, si/ serveys (181) 

ne servir senyor terrenal (3789) ' 

servia diligentment son pare (V. ng) 

en lo bon propòsit que ha de servir Deu'^ (1664). 
Lo trobem esmerçat com a intranzitiu en los dos passatges: 
'al qual jo longament kavia servit' (32), 'aquell al qual tu solies 
servir' (162), caracteritzats abdós per fer de règim un pronom relatiu. 

'Sermonar'. — 'Sermocinor' era neutre" y no tenim tampoch . 
motiu pera veurehi als sinó un intranzitiu en: 'algú dins aquells 
no gosas dir, disputar, sermonar, ne afermar lo contrari' (1480). 

Emperò anotem aquest verb per la inclinació romànica a ferlo 
tranzitiu, 'sermonar lo poble', vàlua que sens dubte es trobadora 
en altres clàssichs catalans. 

Treballar, qui no es de niçaga llatina, admet a voltes un 
règim directe, talment com 'laboraré' admetia 'aliquid'. Metge 
l'esmerça sempre intranzilivament: 'nous hi cal treballar' (857), 
'hagués treballat en alterar la color dels seus cabells' (3432). 

362. Verbs lo règim dels quals es iníroduhit mit- 
jançant 'de' partitiva o relativa: 

Remembrar. — En llatí aquest verb s'ajustava al tipus 'remi- 
nisci alicujus rei', ço es, son règim directe no anava en accusatiu 
sinó en genitiu, y los romanistes l'apellen règim partitiu (§§ 425 sq.). 
Hem heretat aquest sots la forma pronominal, y dihem avuy: 'me 
recorde íf' una cosa' ab la matexa significança de 'recorde una 
cosa'. Axis, donchs, aquests verbs qui indiquen remembrança o 
oblit, són avuy tranzitius purs o pronominals. Y hensací que Metge 
nos proporciona un heretatge fideldel llatí, ço es, lo règim par- 
titiu ab de, corresponent al cas genitiu: 

com loch serà ben remembrar de aquella (V. 27). 

Usar. — En llatí 'utor' regia ablatiu. Aytal règim es per- 
vingut a les Uengíies romàniques introduhit per 'de' y ab nom de 
règim relatiu (§§ 425 sq.). 

Avuy construhim 'usar' exclusivament com a tranzitiu; emperò. 
Metge li dóna sempre règim relatiu: 

car de remey inútil usaries (170) 

e jatsia ella í/aquestes coses no «j (314) 



' ms. A: 'a Deu' 



134 

los homeas saben quant ... usen de be (924) 

no usen de totes aquelles coses (3425) 

con obs hi era tcsava de officis publichs (V. 223). 

Disputar, rahonar.i — Heusacl altres verbs qu'avuy usem 
sempre ab règim relatiu: 'disputem, rahoném íí'una matèria V de la 
matexa manera que 'parlem (i"una cosa'. Mes axis com aquest verb 
es també esmerçat ab règim relatiu per Metge: 'parlarèt breument 
í/alcunes de nostre temps' (3155), no fa !ò mateix ab los dos 
qu'estudiem, los quals construheix com a íranzitius: 'si hom parla 
íídlcuna mataria suptil ... diran que moltes vegades la han dispu- 
tada' (3619), 'argumentar, oíenàte, àeí&iidxe e: rahonar un /et' 
(2697), 'disputant e rehonant be ks coses, pervé hom a ..." (525). 

B. Tranzitius llatins devinguts intranzitíus. 

363. Són aquests cambis més escarsos qu'aquells que venim 
d'examinar, y en conjunt hom pot afirmar qu'obehexen, mils qu'a 
vers tranzitius devinguts intranzitíus, a tranzitius qui, admetent un 
règim directe de cosa y un indirecte de persona, se passaven so- 
vint del primer; rahó per la qual, al anar sols acompanyats del 
segon, revestien una vàlua intranzitiva. En efecte trobem: 

a) Tranzitius llatins qui, admetent separadament abdós règims, 
reflexaren prest una diferencia de significança en abdós casos, 
resultant en conseqüència format en lo del règim indirecte ün in- 
tranzitiu: 'creure', 'dubtar', 'pensar', 'sperar'. _ 

^ Tranzitius llatins qui admetien abdós règims, mes qui 
anaren cambiant de significança fins a devenir ilògich lo règim 
directe de cosa y romandre en conseqüència tan sols l'indirecte 
de persona: 'menaçar', 'ajudar'. 

364. Emperò, axis com los intranzitíus llatins devinguts tran- 
zitius, ab aytal vàlua se són perpetuats en les llengües romàniques, 
los intranzitíus provinents de branques esmotxades dels vells tran- 
zitius hagueren des lo començ la tendència de redevenir tranzitius. 
Lo règim indirecte de persona qui, usantse sol ab lo verb, li donà 
vàlua intranzitiva, passà del datiu al accusatiu, devenint règim directe 
ab la significança peculiar qui l'havia separat del de cosa, y en 
conseqüència _a voltes ja en lo baix" llatí, a voltes en lo romànich, 
lo verb resultà de nou, àdhuch en dita modalitat, tranzitiu. Metge, 
però, ofereix exemples assats de la fase intranzitiva del verb, qui 
avuy es tranzitiu; rahó per què en general discrepa en aquells del 
ús modern, qui s'avé ab lo llatí clàssich. 

365. Creure, dupikr, pensar, sperar, anelar. — Des- 
compartint los dos règims de 'credere', tenim en llatí 'credere 

* 'Disputaré' es actiu; mes no m'ha plagut separarlo del aplech dels qui 
han determinat en romànich règims partltius y relatius. 'Ratiocinare' era quasi 
sempre neutre. 



135 

aliquid' y 'credere alicui'. Aquell se diferencià en significança 
del darrer, y axis haguérem 'creure ..quelcom, creure algú' y també 
'creure en algú, creure en quelcom'. 

Pera designar no veracitat, sinó 'posar fe, tenir una creença 
arrelada, confiar', usem en català lo règim introduhit per 'en'; mes 
heusaci que Metge, precisament en aquesta accepció, serva lo verb 
tranzitiu en los passatges: 'pei tal com no creya pluralitat à.& à.&a%' 
(670), '(la anima) dubta la mort e no pot morir' (306), qu'avuy cons- 
truhiriem intranzitivament ab 'en' y' 'de'. 

, Mes en l'accepció qui nos ocupa, fa intranzitius los quatre 
verbs qu' analitzem, exceptuant lo primer, donantlos un complement' 
adverbial introduhit per 'en', mitjançant qual preposició s'unexen al 
objecte de llur activitat, exactament com si indiquessin un movi- 
ment intelectual. Aytal construcció era ja coneguda del llatí: 'in 
eum sperantibus', y es pervinguda fins a nosaltres ab 'creure, 
pensar, sperar'. Dos exemples de Metge seran, donchs, assats: 'la 
anima dels bruts no pensa í« les coses celestials' (10 10), 'spera ... 
en lo dia de la resurrecció' (809). 

Com hem dit, nostre autor fa una excepció ab 'creure', que 
no usa may ab 'en'. 

Anelar. — Lo llatí anhelaré, en aquest sentit figurat era 
tranzitiu; Metge lo fa intranzitiu ab complement ab 'en': 'han 
desiyat mort daltre e anelat en aquella' (2040), pera ésser tostemps 
avuy en dia tranzitiu altra .volta. 

Duptar ('dubitare de aliqua re'). — Es també construhit 
sempre per Metge ab 'en', a diferencia d'ara que li donem 'de': 
"■ diiptant encare e» ço quem deya'_ (158), 'tu duptes en aquelles' 
(391), 'seran certs de moltes coses en que no solament alcuns delís 
dupten (1632). 

Solsaínent he anotat un passatge ahont apar ab règim relatiu 
introduhit per 'de': 'qui pot dubtar de la sua raho' (348). 

Menaçar. — Lo Uati 'minari alicui aliquid' (qu'avuy tradu- 
hiríem literalment 'menaçar quelcom a algú') anà perdent lo regira 
directe de cosa, devenint en conseqüència intranzitiu, 'minari alicui'. 
Axis lo trobem en nostre autor: 'ha . . . menaçat no solament als 
pochs mas als maiors prínceps del mon' (1227). 

Modernament aquest règim de persona, l'únich que 'menaçar' 
admet, ha conquerit ï'accusatiíi, devenint lo verb altra volta tranzitiu 
mes ab règim directe personal. 

Ajudar (y'ls verbs qui signifiquen 'aydar', 'valer'). — 'Ad- 
jutare' era aas mateix originàriament tranzitiu; anà concretantse 
després ab lo datiu de la persona 'adjutare alicui'. Açò introduhí 
dubtes en les llengües romàniques. Metge lo construheix intranzi- 
tivament: 'veyent qile en altra manera no li podia íz;«&:r' (3080). 

Avuy lo règim directe de- persona es estat reconquerit. 

Habitar. — En Uati, tranzitiu y intranzitiu, 'habitaré in'. 
Hora lo troba sovint en romànich ab règim directe, y avuy-en-dia 



136 

es freqüent pera nosaltres dir 'habitar una casa'. L'únich passatge 
de Metge lo dóna, però, com a intranzitlu: 'les feres cerquen cavernes 
en que habiten' {975). 

Enclinar: Tenia també abdues vàlues en llatí, 'inclinaré ad'. 
Nostre autor sols l'esmerça com a intranzitiu: 'los delits ... a que 
jo era enclinaf (13 21 y 1323). 

Specular. — Actiu en llatí, 'speculare aliquid' ('esguardar, 
espiar, recercar quelcom'). D'aquesta darrera accepció n'es pervin- 
guda sa significança catalana, mes perdent sa vàlua activa y devenint 
intranzitiu: 'tu no hi vols primamént specular' (202), 'si soptilment 
hi volras specular' {lòq"]). 

Igualment servem avuy 'especular sobre una cosa'. 

Suplir. — 'supplere' era tostemps tranzitiu. Ab aytal vàlua 
l'usa Metge: 'no podia entendre en les altres coses necessàries a 
la guerra Z?í quals ella sobre, força humanal supli' (31 75)). 7 ab la 
matexa vàlua lo servem nosaltres. Lo motiu de citarlo es, però, 
qu'en general les llengües romàniques lo feren intranzitiu. 

Com a resum y conseqüència de les modificacions llatí-catalanes 
qu'acabem d'examinar, donch les següents llistes dels: 

366. Verbs usats intranzitivament per Metge qui avuy 
són usualment tranzitius. — «ajudar (a)', 'anelar (en)', 'callar 
(de)', 'complaure (a)', 'devallar (en)', 'enclinar (a)', 'enfantar', 
'freturar (de)', 'habitar (en)', 'laurar (en)', 'menaçar (a)', 'obehir 
(a)', 'obrar', 'provehir (a)', 'pujar (en)', 'remembrar (de)', 'resignar 
(a)', 'resistir (a)', 'satisfer (a)', 'senyorejar (a)', 'socórrer -(a)', 
'treballar (en)', 'usar (de)', 

367. Verbs usats íranzitivament per Metge qui avuy 
són usualment intranzitius. — 'avortar (de)', 'concordar (en)', 
'consultar (de, sobre)', 'crexer', 'creure (en)', 'discórrer (per)', 
'disputar (de)', 'duptar (de)', 'encorrer (en)', 'pasturar', 'plorar', 
'rahonar (de)', 'servir (a)'. 

II. Reflexius. 

368. No són als sinó un cas particular dels tranzitius. Quan 
l'acció d'aquests no es sols gramatical ans també lògica, ço es, 
quan constituheix aquella un acte volitiu ' (y en conseqüència de 
persona o ens animat), es vijarés que pot recaure sobre'l mateix 
subjecte, en qual cas hom esmerça los pronoms reflexius. Çom 
los tranzitius, poden referirse a persona mitjançant un règim directe 
o un d'indirecte, o sigui que'l pronom reflexiu pot ésser accíisatiu 
o datiu: 

369. Tranzitius ab règim directe reflexiu: 
jo mateix me aconsol de un remey (642) 

aço no Tol als dir sinó que menys guarda/ (2845) 
has loat'/« mateix (2203) 
Cato ...se mata a Utica (683) 



IS7 

(molts homens) turmenten si mateys (644) 

los peys (cerquen) roques' en queí meten (976). 

370. Tranzitius ab règim indirecte reflexiu: 

aqueix prohom qui tant gran auctoritat se done (1691) 
(Lucrecia) ...se mes un coltell pel ventre (3107) 
trahent se scarn de ella (V. 554). 

371. Verbs reflexius usats per Metge. — 'aconsolarse 
(de)' (642), 'arrearse' (3427), 'cobrirse' (3510), 'demostrarse' 
(2405), 'donarse' (1692), 'dressarse' (3556). 'girarsç' (1472), 
'gitarse' (1792), 'gloriejarse (de)' (3003), 'guardarse (de)' (2729), 
'levàrse' (11, 'en peus' 806, 'del lit' 2744); 'loarse' (2203), 'matarse' 

..(684), 'menysguardarse (de)' (2846), 'metres' (976), 'píntarse' (2307), 
•presarse (de)' (3578), 'revestirse (de)' (2749), 'sadollarse' (2010), 
'sotsmetres' (V. 80), 'tenirse' (3594), 'turmentarse' (Ò44), 'vestirse' 
(1520), 'veures' (2^521). 

372. Quan lo pronom rçflexiu denota reciprocitat mutual entre 
dues o més persones o coses, havem los verbs recíprochs: 'ajustar- 
se' (2231), 'concordarse' (142-3), 'partirse' (1697), 'rahonarse' (2053): 

tu veus que no entenen nes rahonen (los bruts) (1075). 

373. Diferencies de vàlua reflexiva entre Metge y'l 
català modern. — Són escarsíssimes. Los verbs 'despullar' y 
'vestir' són avuy reflexius de règim directe. Rarament volem 
significar' quina sia la roba que nos posem o trayem; pera ferho 
ab lo primer, la introduhim cbm a règim relatiu: 'me despulle 
del gipó'. Metge usa sempre lo règim directe d'abdós verbs pejra 
la roba despullada o vestida, y dóna al pronom reflexiu lo règim 
indirecte. Axis llegim: 

axi com . . . me despuyli les vestadures, axim despulli les 

mies voluntats e desigs e vestim los teus (V. 348) 
Vet, donques, que yom despuyl aquesta vestidura (V. 466) 
la vestidura que ell se devia vestir (15 19) 
tot quant elles han a vestir hoc encara calçar (2746) 
e après ques ha vestida e ben cordada la camisa (2817). 

La segona darrera cita nos mostra la matexa construcció 
ab 'calçar'. 

III, Pronominals. 

374. Lo llatí, no conexia los verbs pronominals. Són estades 
les llengües .romàniques les qui, malhauradament, los afaysonaren 
mitjançant l'ús subjectiu del pronom reflexiu. Hi ha, en efecte, 
un abundós nombre de verbs que _ construhira ab los pronoms 
reflexius, mes en los quals, aquests, a diferencia de ço qu'hem 
vist ensús, no representen lo paper de règim algun. En aquesta 
mena hi trobem tranzitius y intranzitius. 



138 ', ' - 

375- Quan los tranzitius qui tenen per subjecte un ens 
animat expressen un acte fatal y independent de sa voleiitat, es 
difícil compendre que l'a(±ió recaygui sobre ell mateix consideràntio 
com a agent. Emperò, com en les .demés llengües romàniques, 
trobem en la nostra: 

pusques induhir los sequaces de la tua dampnada opinió 

que aquella vullen desraygar de lurs coratges, per co 

que noí perden (1601) ' 

la gent ,., se alegra de novitats (52) -, 

e molts philósoffs e poetes se son acostats assats a la 

veritat (233) 
me somoch ... qué daquest infant faça ço que he fet de 

sa germana {V. 338) 
poch se adeltím los homens en oyr semblants coses (3734) 
la dona ... se fa prenys (134) . 

que Griselda se emprenya (V. 230) 

ahont referintnos al primer, 'los sequaces' no perden a si matexos, 
ans devenén perduts a conseqüència de la 'dampnada opinió'. 

376. La manca de vàlua objectiva y real del pronom reflexiu es 
més palesa quan los verbs tranzitius tenen subjectes inanimats: 

'^ la fama se escampava que aquella donzella que li amenaven 
que fos sa muyler (V. 422). 

377- Meslos pronoms reflexius ab vàlua merament subjectiva 
no se són confinats als verbs tranzitius, los quals, després de 
tot, porten règims directes. Se són espandits y en gran manera, 
dins los intranzitius, los qüii si no poden transmetre l'acció de 
llurs subjectes a altres ens, menys àpar poderla fer retornar vers 
ells matexos. Ací'l reflexiu no té altra vàlua que reblar la signi- 
ficança del mateix subjecte; 

con lo dit algotzir sen fos tornat (V. 297) 
adormim (14) 

con tot hom se devia asseure a taula (V. 552) 
nom cur si tu ho sabs (1387) 
queí dolga ... de les_ sues passions (299) 
- jorn enfelloni (1859) 
noz» fneravell si (201) 
trobaran rius daygua clara e neta e de íetla sabor de, 

la qual noí mudarà (881) - 
(Valter) ...se parit devant ella (V. 268) 
Mes valguera que foch si hagués pres a iiij cantons (3549) 
penediamen (1333), stremexeftse {2^^"]). ' ; 

378. Formació dels pronominals. — Meyer-Lübkei es 
inclinat a veurela en verbs tranzitius.' Axis, en tots aquells qui expressen 

> Syntaxe, 384. 



^39 

un fenomen, com per exemple 'cremar', podem esmerçax lo verb 
en sentit tranzitiu designant l'activitat qu'una persona gramatical 
exerceix, sobre una altra o sobre ella matexa: 'jo crema la fusta', 
'ella'js crema lo dit', 'ella's crema'; y podem també considerar dit 
fenomen com a independent d'autor, constatant solsament lo fet, 
axis: 'la fusta està crenaant', 'la fusta crema' (verb intranzitiu). Lo 
subjecte 'la fusta', en aquest darrer Cas, no es pas l'autor .de l'activitat; 
al revés, n'es l'objecte. Mes, com ensemps subsisteix tostemps la idea 
tranzitiva, s'es conservat dit subjecte, introduhint pera designarlo 
altra volta com a efecte del verb, lo pronom reflexiu: 'la fusta se 
crema'. Portada la cosa axis, es palès que molts verbs intranzitíus 
s'havien d'emmotllar a pler a aquesta nova construcció. Y axis fou, 
com hem vist, principalment pels verbs d'estat y moviment. 

Lo nombre de pronominals anà espandintse a profusió, entranthi 
també tranzitius no indicadors de fenòmens, qui van acompanyats 
ordinàriament d'un règim relatiu: 'espahordirse de ...'. 

379- .. Verbs pronominals usats per Metge. — 'abstenirse 
de' (2208), 'acostarsea (234), 'adelitarse en' (310, 1326), 'adormirse' 
(14), 'ategrarse de' (52), 'altarse de' (2548), 'apagarse' (74), apro- 
hismarse' (3368), 'asseures' (V. 552), 'avenirse' (1430), 'barallarse 
ab' (241Q), 'clamarse de' (2858), 'combatres' (714), 'confessarse' 
(1332)) 'convenirse ab' (V. 176), 'corrompres' {419, 985), 'curarse 
de' (1387, V. 39), 'cuydarse' (1892), 'debilitarse' (449), 'declararse' 
(1381), 'delitarse en' (1836, 3698), 'departirse de' (339), 'depor- 
tarse' (1746, 3563, 3601), 'desconvenirse ab' (V. 178), 'desem- 
pararse de' (461), 'despertarse' (807), 'destrouirse' {422), 'doldres 
de' (299), 'donarse a' (599), 'emprenyarse' (2593, V. 321), 
'enfellonirse de' (1859), 'enganarse de' (1106), 'engendrarse en' 
(3523). 'enujarse de' (931), 'esperarse' (3288), 'exalçarse' (912), 
'exercirse' (493), 'ferse' (3381), 'fiarse en' (V. 271, 2027), 'glorie- 
jarse' (3599), 'guardarse' (3525),' 'haures' {en 322, 1411, 3253, 
vers 1473, 2866), %averse a' (2743), 'incKnarse' (V. 403), 
'intítularse' (2997), 'levarse' (V. 575), 'lexarse de' (2643), 'lunyarse 
de'"(6i8), 'meravellarse de' (201), 'moures' (340, 472, 477, 985, 
989), 'mudarse en' (882, 1655, 2857), 'obrirse' (328), 'partirse de' 
(V. 268), 'pendres a' (549, 1787, 2120, 355°, V. 126), 'penedirse 
de' (1333), 'pensarse' (152), 'perdres' {1603), 'portarsen' (V. 461), 
'posarse sobre' (2496), 'prearse' (2533), 'pujarsen' (576), 'raho- 
narse ab' (3388), 'recordarse de' (2691), 'scamparse' (V. 395), 
'sforçarse' (a 267, de 3503), 'somoures' (338), 'sostenirse de' 
(314), 'spaodirse' (33), 'stendres en' (324), 'stremirse de' (2457), 
'temers' '(2591), 'tírarse' (V. 211), 'tornarse a' (1334), 'tornarsen 
a' (1779, 2642), 'truffarse de' (1637), 'vanarse de' (3655), 'ven- 
jarse de' {2492), 'volerse' (1117), 'haures': 

se volgués Mver misericordiosament envers mi (1473) 
ses hatida favorablement vers tu eh haver gràcia de fembres 
{2866) 



140 

£Ab quanta maturitat penses queí hagués ella en gitar de 
la terra ... lo comte de Foix ...? (3253). 

380, Ko haventhi precehidors llatins, nostre estudi sols ha 
de concretarse a observar los cambis entre Metge y l'ús modern. 
Llur formació romànica ja fa endevinar que llur crexença y 
espandiment ha d'haver anat augmentant y no minvant ablo temps; 
y axis es en efecte, en guisa que trobarem encara bastants verbs 
tranzitius y gran res d'intranzitius, qui pera nosaltres són avuy 
tostemps pronòminals, ^y en cambi les pèrdues d'aquesta vàlua són, 
pel contrari, migradíssimes. 

C. Verbs que Metge esmerça tranzitivameni, 
usats avuy com a pronominals. 

38 í. Cuydar. — Diríem avuy 'cuydarse una cosa', en lo 
sentit de 'pensarse, creures quelcom', y pertany, en conseqüència, 
als verbs en los quals lo pronom reflexiu pot ésser considerat com 
un règim indirecte de persona. Metge quasi Jtostémps l'esmerça 
com simplement tranzitiu. Los exemples són abundoses, mes 
essent aquest verb incorporatiu, en quasi tots ells va seguit d'un 
infinitiu, y com qu'en aquest modus sovint hom suprimia la partí- 
cula reflexiva (§ 826), resulta qu'aytals passatges no són proves 
conclohents que'I verb sigui simplement tranzitiu. No podem, 
donchs, donar massa importància a: 

de la malaltia en que cuyda morir (801) 

los doctors ... a bona intenció la tengueren (llur opinió) 
... ne cuydaven errar (1530) 

vaxells qui no han fons e cuyden los omplir (2038) 

& cuydant que ell ... fos mort (3039) 

caseu cuyda ésser altre Salamo (3617) 

apenes cuydaven^ veure lo dia de les nubcies (V. 102) 
malgrat fossin construhits tots avuy ab'se'. 
Emperò, heusaci exemples conclohents: 

iCuydats que nom record ço ...? (1139) 

iCuydaís que nom conega? (1639) 

iCuydats vos que sia modorra ...? (2522) 
en lo qual vos es, a mon vijarés, nominatiu. 

Sols- un passatge en abdós llibres dóna Icuydar' com a 
pronominal: 'malalt son. Mas no»2 ho cttydava' (1891). 

. En cap guisa hem de considerarhi lo: 'Quant van per les 
carreres se cuyden trencar lo coll' (3653), car 'se' pertany a 'trencar'. 

Menjar. — TanJ; aquest verb com ^beure', los usem avuy 
sovint ab partícula reflexiva. Pertanyen abdós a la categoria dels 
tranzitius, y com qu'admeten règim directe de cosa, Meyer-Lübke 
s'inclina a veure en 'se' un règim indirecte de persona. 1 Metge, 



' Syntaxe, 384, prop la fi. 



I4Ï 

naturalment, l'esmerça com a tranzitiu: 'Los luxuriosos son turmen- 
tats per voltors qui ... mengen lurs fetges inmortals' (iggó), 'Los 
golosos mengen lurs membres' (2012). 

Merexer. — Tranzitiu, al qual afegfim avuy la pardcnla 
reflexiva, sens dubte quan volem reblar sa significança: 'qui a 
aquelles dona ço que merexen' {1993). 

Oblidar, recordar. — Havem ací'l tipus de verbs tranzitius 
qu'hem transformats modernament en pronominals intranzitius, avant- 
posant a llurs règims directes la partícula 'de', qui'ls fa devenir règims 
partitius (§ 362). 'Jo m'oblide de, jo'rn recorde d'una cosa': 

Tantalus oblida menjar e beure (1791) 

Deus vol que recorfs les passades (coses) (1354). 

Reportar. — Es ab los verbs de moviment ahont més 
fàcilment hem anat adoptant la forma pronominal. Es palès qu'en 
lloch de: 'reportant ab tu lo dot que hic aportist' (V. 441), diríem 
ara: 'reportant-te'n . . .'. 

Ressemblar. — S'apropa aquest al tipus de 'oblidar'. Fem 
avuy 'ressemblarse a, semblarse a', en veu dels tranzitius purs: 'e 
contemplas los ordes de les coses celestials els ressemblas en la 
manera de vida' (729), ço es 'e los ressemblas ...', avuy 'e se'ls 
ressemblés ...'. 

Acostumar. — Aquest verb, qui no's deriva de ningun verb 
llatí, ans prové d'un substantiu, es sempre usat com a tranzitiu 
per nostre autor: 

en la cambra on jo havia acostumat estar (9) 

amor semblant li demostrava de fet que de abans havia 

acostumat (316) 
car acostumat ho haviets quant vos plahia (3113) 
E com Valter hagués acustumat de passar soven per ... 
. (V. 125) 
egual alegria ... li demostrava .;. que de abans havia 

acostumat (y. ^1^). 

Modernament lo fem sempre pronominal intranzitiu ('ahont jo 
m'havia acostumat a estar', etc). 

De son ús factitiu 'jo acostume lo nin a llegir' no n'hi ha 
exemple en Metge. 

D. Verbs usats intranzitivament per Metge, qui avuy són pronominals. 

382. Mes los guanys més copiosos de la forma pronominal 
respecte a l'època metgenca, los trobein a despeses dels intranzitius, 

"en termens que ací podem ja acóblarlos per conceptes. 

383. a) Verbs qui designen fenòmens. — Invariablement 
sempre los usem avuy pronominalment, quan lo subjecte gramatical 
es lo mateix ens qui sofreix la transformació. Axis de: 'jo ínfle 



142 

una bombolla de savó', 'jo refresque una llaga', ne fem 'la bom- 
bolla s'infla', 'la Ilaga's refresca'. Mes abans d'arribar al pronominal 
hi hagué un estat intranzitiü. Aquest reflexa Metge al escriure: 

Refrescar; 

les plagues me refrescaren (i66). 
Inflar: 

ne sabera per que la mar infla (3302). 

Sots aquest mateix epígraf hem de posar los verbs de fenòmens, 
que sols podem considerar. com a tranzitius en sentit factitiu. Axis 
de 'lo temps envelleix los homens' (ço es, 'fa envellir'), 'la terra 
podreix los cadavres' (ço es, 'fa podrir'), ne fem 'elles s'eriVellexen', 
'aquella dona se podreix en terra'. Nostre autor nos recorda 
l'estat intranzitiü escrivint: 

Envellir: 

no curants quen envellexen abans de temps (2304). 
Podrir: 

... aquella (dona) quen t&íra. fodreix (3548). 1 

384. 0) Verbs intranzitius qui denoten estat o son 
cambi, ço es, moviment. — Aquest concepte ha anat prenent , 
amplies proporcions. ' ' 

Dihem avüy: 'un home s'apareix', 'en qual mes s'encau', 
'Babilonia s'era rebelada', 'açò's torna dificil', no podent veure 
originàriament y lògica, en lo pronom reflexiu als sinó un règim 
directe ('un home apareix si ma:teix' ço es, 'fa aparèxer' etc). 
Si 'espatxar-se' (fr. ^se dépécher') y 'tenir-se ab' fossin vivents, 
los construhiríem 'la minyona s'espatxa', 'jo'm tinch ab Catalunya'. 
Dochs bé: Metge conserva encara tots aquests exemples intranzitius: 

Aparer: . 

a mi aparech ... un hom (17) 

quant après sa mort li era apparegut (659). 

Seguir: 

E si per mi fos stat complit ço quet he dit no poguerà 
seguir la. demostració (1194). 

Renovellar: 

. car recordant mon defalliment me renovella là tristor (1370). 

Encaure: 

De qui es prenys laltra e en qual mes deu encaure (2635). 
Rebelar: 

Babilonia havia rebellat (2981). 



' Adopte resoUament la !Jiç<5 del ms. P. Los A. y ü. nos presten 
l'estat tranzitiu del verb: 'aquella (dona) que terra podreix'. 



143 

Tornar: 

No es cosa en lo mon . . . qui no torn difícil (203). 
Spatxar: 

Spatxa que la hora se aprohísma (3368). 

Tenir: 

jorn era declarat e havia tostemps tengut ab lo vertader 
vicari (i 38 i). 

Igualment usa sovint lo verb 'morir': ~ 

£e no moris laltre die? (39) 
(la anima) per la discrepància de les sues .iiij. humors 

mor (yi) 
no es ver que en una manera muyren (80) 
molts homens ... no mor ran (331) 
algun vici no mor (3720). 

385. y) Verbs de règim relatiu. — Ja hem vist que'ls 
tranzitius metgenchs 'recordar', 'oblidar', 'cuydar', etc, eren devin- 
guts modernament pronominals àb règim partitiu (§ 381). Heusàcí 
intranzitius de Metge ab llurs règims ja relatius, als que sols afegim 
avuy lo reflexiu: 

'Fiarse d'una persona', dihem; mes nostre autor: 'los desas- 
truchs . . . fien mes de una cativa' (3668). 

'Curarse d'una cosa' dihem, y Metge ne dóna un exemple: 
'noí curava de pendre muller' (V. 39); mes, en cambi, fa sempre més: 

e del pus no cur (122), <faço no ctir molt (191) 

no mrem daxo (1565), no curava í/í/ esdevenidor (V. 36). 

E. Verbs usats pronominalment per Metge, qui ayuy són tranzitius. 

386. Són molt pocbs, y ans nos aparen com a idiotismes 
isolats, que no com a exemples pertanyents a un nucli evolucionayre. 
A dreta Uey 'volerse', 'preharse' (y aquest tan solsament en un 
passatge), són íos dos únichs verbs que nostre autor usa com a 
pronominals y avuy fem tranzitius; car 'pensarse' y 'temers' són 
ja esmerçats avuy en dia no sols tranzitivament, ans també prono- 
minal. Tots quatre verbs, als que podríem afegir 'creures', 'saberse', 
'dirse', 'ferse', etc, y altres pochs qui no consten en nostre autor, 
pertanyen a verbs tranzitius, lo règim directe dels quals es de 
cosa y ahont, en conseqüència, lo reflexiu es lo règim' indirecte 
de persona. Molts d'aytals verbs los serva Metge tranzitivament, 
a diferencia radical d'avuy, que'ls userd pronominalment. 

, 'Volerse'. — L'ús del reflexiu ab lo verb voler es, certes, 
ben peculiar y caracteristich. Per açò hem presa nota de tots 
los passatges. No ca! fer observar que Metge usa també dit verb 
tranzitivament com tothom: 



144 " 

& no pot exir del cors com se vol (325) 
digues ço que/ w/ríM {529, 11 17) 
la anima no pot exir del cors quant w vol (1143) 
apellals tu com te volras (2100) 
tenir secret quií volran &a. lurs cases (2654) 
daltres coses me volria rahonar ab tu (3388). 
Prearse. — Sols en un Uoch apareix: 'Mas poch be sabets e encara 
valets menys que nous preats que la mia honor vostra es' (2532). 
Temers. — Rigorosament no hauríem d'enclourel, car prono- 
minalment es també d'ús freqüent avuy: 'noi temes que muyren 
sens hereus' (2591). 

Emperò, es ben remarcable sa construcció pronominal ab règim 
relatiu: 'e a- la veritat me tem de perills de ma persona' i^.iòl)- 
Pensarse.— També d'ús modern aquest. Metge lo prodiga 
tant en la forma pronominal, que fa arribar a témer si's tracta 
d'una regla general. No es, emperò, aas, si bé la proporció ab 
que li dóna lo pronom es més grossa que la de 'volerse'. 

Com a pronominal lo trobem en: 'ell nomenaria aquell quei 
pensa que ho sia' (151, 333, 1655, 2323, V. 17). 

Com a tranzitiu llegim: 'no pens que' (898, 996, 2743, 3474, 
V. 186) y qualque altre lloch.i 

F. Verbs usats pronominalment per Metge, qui avuy són intranzilius. 

387. Les observacions precehents són aplicables encara ab 
més força ací. En efecte, sols he trobat combatre, en aquest 
singular passatge: '£E no dix de Castor e Pollux qui après lur 
mort se comhateren alcunes vegades ab la part dels Romans contra 
lurs enemichs?' (714)- 

IV. Impersonals. 
A. Impersonals absoluts. 

388. Són aquells qui no tenen agent y a més en català no 
tenen subjecte gramatical. En altres llengües hom los ne dóna; 
com en francès, mitjançant lo pronom neutre 'il'. Es per açò, 
que'Is definexen com a verbs 'qui han un subjecte impersonal' 
(Diez),2 'qui designen un fet sens curarse de qui l'ha executat' 
(Meyer-I>übke),3 o 'qui expressen fenòmens desUigats de tota 
personalitat' (Benot).* Com a més indeterminada, tostemps prenen 
la forma de la terça persona del singular. 

1 Les poques variants no marquen penjant, car si-A. P., distinglntse de 
U., fan: 'no?» i>ens que' {S\% també llegim '%pens que' (703 y 3476). lliçons 
precisament de A. P. en discrepància ab l'U. — A, tot sol dóna: 'jo so aquell 
que penses'' (35). 

2 Syntaxe, pi. 179. 
* Syntaxe, §98. 

' Gramàtica filosòfica de la lengua castellana, 107. Madrid, Sucs. 
Hernando. 1910. 



" 145 

Aquests verbs provenen ja del llatí, ahont eren ben abundoses: 
'pluit (plou), graadinat (pedrega), lucescit (se fa jorn), ninguit (neva), 
fulgurat (llampega)'. Poden rebre un subjecte ab lo qual concordin, 
deveriint llavors personals: 'ploum bombes', 'hi ha» homens'. 

389. He anotats tots los usats per Metge. Designen: 

a) Fenòmens de la natura.- — - Sols n'hi ha un "exemple en 
abdues obres metgenques: 'Si p/ou o fa vent o fret o calor diràs 
que' (3633). 

390. ^) Temps. — Es expressat mitjançant: 

Haver: 'qui poch temps havia que ...' (31), 'quant temps ha 
que jo són en ...' (2534). 

Aytal ús s'està perdent; quasi sempre lo substituhim per 'fer' 
('poch temps feya que ...'). 

Ésser: 'Temps es quet diga' (743), 'O, quin temps fo aquell 
en que . . .' (3707). 

Trobem Jambé passar: 'poch temps ha passat que' (3), 'E no 
passa molt de temps qae' (V. 230, 1552); y concordant ja: 'après 
... qae foren passats diij. anys' (V. 321). 

Córrer (currere annos): 'corria temps epidemial' (1254). 

391. y) Existència. — Ésser: al començament de les 
llengües romàniques aquest verb sols era construhíTimperspnalment 
ab un predicat. 1 Després, ja en lo segle xir, admeté un substantiu 
pera denotar, adés existència com anem a veure,- adés temps com 
ja hem vist: 

En Itàlia es una provincià (V. 30) 

no vull que mes ne sapies, quant es per mi (2833). 

Y en forma personal: 

dir que en imfern sien (2082) 

car moltes coses son en que cau ... (2834). 

Aytal ús es pervingut fins a nosaltres, si bé, però, té un 
sentit rebladament filosòfich. En estil planer y coloquial preferim 
'haverhi'. 

3Q2. Haver: la importància d'aquest impersonal es suma. 
Pera indicar 'hi ha un home', lo llatí popular construhía ja 'habet 
hominem'. Aytal significança de 'habere' entrà en lo romànich, 
sens.qu'al començament hi hagués necessitat alguna, d'afegir l'adverbi 
'hi'. Axis trobem en nostre autor, entre altres exemples: 

entorn los dessus dits havia molts falcons (25) 
quina diferencia ha entre elles (1041) 

* Dairmesteter, Syntaxct \t<),'^. 
Beihcft íur Zeítschr. f. rom. Phil. LXYI. 10 



Ï46 

Ea lo pus alt loch de una montanya ...ha una gran 

.obertura (iQog) 
Dins una concayitat ^« un riu apellat Lethes (1917) 
imfern, en lo qual ha diverses habitacions (1945) 
en les felicitats mundanals no ha be (2183) 
Quantes steles ha en lo çel (2Ò26). 

Quan lo verb se referia a un lloch indicat abans, de primer 
romania tot sol, com nos mostren les cites IQ09, 19177 1945, 
per exemple; m§s prest fou introduhit l'adverbi de lloch 'hi', 
aplicant en açò una fayçó general catalana. Axis trobem: 

-innumerables errors hi ha hoc; mas .. . hi es contengut (877) 
En lo dit mon no havia ombra alcuna. Mas tantost ni 
- hagué (1822) 

E ha hi (ço es en la ciutat) un molt gran portal (1979) 
dit has que diverses habitacions ... hi ha (allí, en imfern) 

(2067) 
rà havia un pus pobre que tots (en la vila) (V. i lo). 

En tots aquests passatges lo sentit es 'ha allí'. L'exemple 
1822 es una prova palesa: en la primera proposició sols llegim 
'en lo dit mon no havia ombra alcuna'; mes en la segona, vol 
reblar lo lloch, y pera indicar 'tantost n'hagué allí', escriu 'mas 
tantost ni hagué'. 

393. Aquest ús de 'hi' lo trobem també ab 'ésser': 'en lo 
pus pregon loch que hi es' (1995); ço es, 'que es allí'. Aytal 
construcció avuy es insòlita. 

394. En tots aquests casos 'hi' serva vàlua propría. Mes 
l'extraordinària abundor de construccions pariones anà esfuminant 
lo paper del adverbi, qui prest devingué una partícula característica, 
denotadora de que 'haver' era usat jmpersonalment significant 
existència. Axis restaren distincts 'haverhi' y 'haver', aquest ab 
son sentit clàssích de possessió. Heusací ioís los passatges met- 
genchs ahpnt trobem ja l'iis modern de 'haverhi', ab la partícula 
sens vàlua adverbial alguna: 

Molta bona persuacio me havets feta. Emperò alcuneS 

ni ha que (502) 
La manera principal ... entre moltes altres quen hi ha 

(1418) _ 

Mas altres enemichs hi ha de que not ... (2432) 
Bejc ha cavall al cavaller (2541) 
ulls hi ha qüis alten de laganya (2548) 
£E com? lila hi p\yor7 (2779) 
E dels homens ... £que ten' sembla .. .? Que dir hi ha, 

dix ell en alguns (2898) 
entre la tua magnitut e ja mia humilitat noji' ha alguna 

proporció (V. 445). 



147 

395- Debades es remarcar qu'ea Metge hom no troba cas 
algun en que 'haverhi' prengui la terça persona del plural, com 
personalitzantlo fem avuy dia. Les exemples precehents proven 
com tostemps roman en singular. 

B. Impersonals relatius. 

396. En llatí eren usats impersonalment molts altres verbs ab 
significances de 'deure', 'mancar', 'remembrar', 'oblidar', etc. (licet, 
oportet, interest, etc). Aquests han donat lloch a aquesta segona 
classe de verbs impersonals. Com que denoten 'afeccions de la 
sensibUitaf (me plau, te repugna, nos dol, li admira), o conceptes 
del enteniment (me convé, te consta, li manca, nos basta), es 
vijarés qu'estan lligats a personalitat, mes precisament aquesta no 
es llur subjecte. En francès y altres llengües es molt senzill defi- 
nirlos, jatsía que, com los impersonals absoluts, porten tostemps 
un subjecte neutre, sia 'il' (il faut des livres, il me souvient deux 
difficultées), sia un infinitiu o una proposició entera. En català, 
en aquest darrer cas no hi ha tampoch dificultat; y axis dihem: 
'te convé morir. Me plau que vinguis', ahont 'morir' y 'que tu 
vinguis' fan de subjecte.. Mes quan aquest es nominal, llavors, en 
lloch de revestir la forma neutra francesa 'il', italiana 'egli', y servar 
la tercera persona del singular, en català l'objecte passa a subjecte 
ab lo qual concorda lo verb, adés en singular, adés en plural. 
Axis dihem: 'me dot fer açò', y en cambi 'no'm dole» gatgej'; 
'te manca estudiar', y en cambi 'te manque» llibreí'; 'nos sorprèn 
que vingueu', y en cambi 'nos sorprene« vostrer vingudeí'. Notem 
que les persones són 'jo, tu, nosaltres', qui van, no en nominatiu, 
sinó en datiu. 

397. No podem, donchs, admetre pera'l català la definició 
de 'verbs sens subjecte', qui convé, com hem vist, als impersonals 
absoluts. Són los impersonals relatius, verbs qui precisament 
se referexen a persona, sens qu'aquesta sigui expressada com a 
agent, ans al contrari, ne rep l'efecte independentment de sa 
volentat. En conseqüència, no es pas ella lo subjecte de la 
proposició, ans lo règim, generalment indirecte. 1 



No pot, però, ésser donada cap definició exacte per ço qu'atany a 
nostra llengua; car en lo fons hi lla un conflicte entre l'origen y'l desenrotlla- 
"^A'cr'n^^^" d'aquests verbs. Si, com apar voler Meyer-Lübke (Syntaxe, 
336. n), llur tret essencial es que'l subjecte no estigui expressat ab precisió 
smó després lo verb, y no concordi ab lo mateix, com 'il arrivé des étrangers ' 
Jiaunem de concloure que nosaltres no tenim impersonals relatius, car ja hem 
vist que tots concorden. Si com vol Benot són los qui expressen afeccions y 
conceptes deslhgals de personalitat {Gram. filos., 107) nos trobem ab una de- 
ünició filosòficament conceptista, qui pugna en molts casos ab la realitat. Car, 
en definitiva, aytals verbs són estat formats sots un patró Ilati, ab les pèrdues 
y guanys consegüents, y noresmenys ab modificacions propries a cada lleneua, 
tan essencial algunes d'elles com la de donarlos plural 



10* 



148 

398. Los impersonals relatius eren més nombrosos en temps 
de nostre escriptor qu'ara. Sa riquesa, en aquest punt, es esplen- 
dent y contribuheix en meravellosa guisa a exalçar son estil. Podrem 
departirlos: 

et) Los qui signifiquen afectes emotius: 
Plaure, repetidissim en tota l'obra: 

me porets dir queus //««rfl (58, gog) 
E axí ha plagut a sent Gregori (107) 
'E flau me ço que demanes (304, 1368) 
Placieus ... que (1770, V. 61). 

Desplaure: 

ço que ara lurs plau adés lurs desplaurà (916). 

Dolre: 

Si yo negava qasso. dolgues la mort de Scipio (637). 

Costar: 

no lat vull dir a present, car massam fOító (2443). 

Noure: 

al cavall leuger quant corre no li nou si hom li dona 
alcuna speronada (V. 22). 

Punyir: 

tristor ... me /»?y contínuament (1274). 

Aballir: 

e not ahallesca negociar ne servir senyor terrenal (3789)- 

Aprofitar: 

íE quens aprofita tembre ço que no podem squivar? (1263). 

399. /3) Los qui denoten deure, conveniència, manca: 

Caire, abundós assats: 

Quant eS per mon interès not cal plorar (171) 
però a tu no ten cal fer grans noves (182) 
. nous hi cal tenir temps (668) 

, Mas si possible fos que nom calgués en aço pus avant 
procehir (1369). 

Leure: 

si /«§•«/ vos íí (1337) 

e que a ells ira legut elegirne altre (1393) 

pus altes coses li son legudes (1884). 

Convenir, molt abundós: 

soptat de molta sovl covench me gitar sobrel lit (13) 
hom son axi com los altres e cowí que seguesca lurs 
petjades (142) 



149 

a mi eoue dir ço quet farà poch fruyt (248) 
ans te cotivendra demanar qui son (3472). - 

Bastar, d'ús freqüent: 

not bastava prou que haguesses fet callar (1862) 

veuràs ho ... si temps me basta (2780, 3379, V. 189) 

a bona dona noy basta preu (3579). _ 

Restar: 

encare resta ... quet diga ... (869). 

Tocar: 

Mas pus a mi toca principalment, tant com pore me 
esforçaré (2885). 

Fallir: 

vull hi ajustar ço qa&y /all (3227) 

si breument nou dius temps me falra a. respondre (3369). 

Valre: 

Emperò valraX ço que pora (249) 

no pots molt fer quem valia nem noga (1621). 

Anar: 

posat que li anas pena de mort (2789) 
car mes los hi »« (3667). 

Sgnardar: 

en quant sguarda mutació de loch (1957). 

400. y) Los indicadors d'esdeveniment: 

. Sdevenirse: usualment apar aquest ab la forma . passiva 
ab 'se': 'e no pensa queí puxa esdevenir que ja mes sia desem- 
parada de si mateixa' (480), 'Sovent sesdeve . . . qa.e:' (911), y molts 
altres ■ exemples, mes a voltes no duu lo pronom reflexiu: 'Si però 
en la operació del enteniment esdevé fatigacio' (451), 'Nom pens 
que mal sia sdevengut a Çipio' (647). 

Seguirse: es tostemps passiu. Son ús, ben caracteristich, 
plau molt a Metge: 

e segueix se per consegüent que ... (198) 
Puys seguis axí com li havia dit (771) 
e de fet se fora seguit axi (1162). 

Venir: 

ras jvench fort gran desig de dormir (i i). 
Resultar: 

que una conclusió vertadera result de mon dit (3379). 
Tornar: 

si nous tornava ^ü enuig ... gran plaer hauria (1537) 



e si fer nou volen quels façen almenys marniessors car 
tot lurs tornarà & un compte (3538). 

Pendres: 

si foch se prenia en lur cambra (2751). 

401. 6) Los qui expressen recordança, oblit, sensació 
intelectiva: . 

Recordar: l'ús d'aquest verb com a impersonal es ben 
peculiar, jatsía lo coneguem avuy, especialment en castellà. Nostre 
autor se'n alta singularment. No deu hom malpendre cap d'aquests 
exemples pel personal pronominal 'recordarse de' (§380): 

Emperò digues me, sit recorda (139, 369, 662, 3235) 
assats me recorda (667) 

Nom recordava be la virtut del vocable (868) 
sius recorda vos me prestas ... (873) 
que baia lest o oyt, quem recort (3202) 
la qual, sobre totes quantes a present me recorden, fo ... 
(2793)- - 

Aquest darrer exemple mostra una concordança plural. 

Duptar: tant o més remarcable es l'ús impersonal d'aquest, 
del que sols n'he trobat un exemple: 'Si ho començaré dupiem 
que men puxa lexar' (2580), ço es: 'me dupta'. 

Ocórrer: molt freqüent y ben característich : 
. posat que alcun scrupol de dubitacio mi occorrega (517) 
si alcun dupte ti occorrera (529) 
a la mia memòria occorrech que ... (3357, V. 7). 

Y mostrant ab lo plural cayent a personalitzarse : 

Pus te he dit les auctoritats e dits dels gentils qui a 

present me ío« ocorreguts (742) 
jatsia que moltes altres virtuoses dones me occorreguen 
(3218). 

Aparer, parer: ben abundós: 

nom par ... que lespirit sia res (64) 
appar que no fasses diferencia entre (76) 
E appar per la raho següent (443) 
íÉ quet /«>• de Balaam ...? (559, 876, 2841) 
Si en imfem devia plorar paria que no era sa intenció 
que {765). 

Semblar: 

La hora que ella ix del llit sembla que ella hage . . . 
(2803). 

Us modern. — Lo català modern més aviat ha restringit 
l'ús dels impersonals relatius. Són freqüents 'plaure, desplaure, 



151 

dolre, costar, aprofitar, caire, anar, tocar, venir ,^Jresultar, anar, 
ocórrer, semblar'; usem, mes no ab la llibertat de Metge, 'convenir, 
recordar, valre, sdevenirse, seguirse'; sòn insòlits -'noure, punyir, 
abellir, lleure, bastar, restar, fallir, sguardar, pendres, aparer, duptar'. 
'Tomar' es avuy pronominal, 'tornarse'. 

402. 'Ésser' ab predicat. — La concorrencia freqüent de 
qualques adjectius, participis y substantius ab 'ésser', ha determinades 
frases fetes, que cal anotar. 

Ésser plasent: 

Mas si . . . molt pus plasent me seria (390). 

Ésser desplasent: 

Si a la vostra çeltitut no era desplasent (1115)- 

Ésser lícit: 

e fo licit e expedient elegir altra vegada de nou (1452). 

Ésser vijarés (abundantissim) : 

E íí .me viyares que aquella que comensa (508, 674, 

1367) - ^ 

a mi fo viyares que vees lo Rey (29). 

Ésser semblant: 

nom es semblant ... que ... i^oí). 

Ésser 'novell: 

a mi no es novell que (1137, 3431)- 

Ésser ver: 

No es ver que en una manera muyren (80, 2862). 

Ésser cert: 

e a mi sia cert que ... (V. 11). 

Ésser greu: 

car greu me es que sia destituhit de tal amich (639, 
3364). 
Ésser donat: 

Donat es a ella compendre les cogitacions (336). 

Ésser necessari: 

Com sia donchs necessari que ... (492) 

a mi era necessari quel hu creegues (1455). 

Ésser obs: 

anc encara, con oès hi era, usava de ... (V. 223). 

Ésser mester: 

E es mester a la serventa (2746, 3530). ^ 



X 



15.2 

Ésser ineravellaí 

Mas no es merave/L•, car . . . (282 1). 
Ésser de necessitat: 

E es de gran necessitat a mi ... que (V. 249). 

No es sols lo verb 'ésser' qui admet impersonalment tals 
predicats. Axis trobem: 

Saber greu: 

però James nois sale tant greu con fen despuys (V. 330). 
Donar vijares: 

Mas nom dona vijares que axi ho creegues ell (692). 

Us modern.. — Usem: 'es lícit, ver, cert, necessari, menester, 
meravella, de necessitat', 'sab greu'; gayre bé no usem: 'es plasent, 
desplasent, semblant, greu, donat'; y són absolutament insòlits 'es 
vijares, novell, obs', 'idóna vijares'.. 

403. Impersonals passius. A 'esdevenirse, seguirse, 

pendres' (§ 400), hauríem d'afegir la llista dels impersonals cons- 
truhits ab 'se', com 'ferse, provarse, trobarse', etc, mes hem preferit 
parlar d'aquests en la passiva (§§482 y 483). 



Capítol ni. Règim. 

404. Hi ha verbs qui no admeten règim algun, com los 
impersonals absoluts, y'ls intranzítius qui designen fenòmens es- 
devinguts independentment de la volentat del subjecte ('l'arbre 
creix'). N'hi ha molts d'altres qui poden passarse'n, y són tots, 
llevats los tranzitius, y aquests quan no són usats absolutament. 

405. Com lo subjecte, los règims han d'ésser precisament 
substantius, pronoms substantius o adjectius substantivats; en un 
mot, han de tenir vàlua substantiva. 



I. Directe. 

406. Lo règim directe es lo successor romànich del accusatiu 
verbal^ llati, y es apellat talment per anar lligat al verb per juxta- 
posició, sens mitjà de preposició alguna. 

407. Lo règim directe expressa: 

a) L'objecte de l'acció, y en aquest cas es apellat 
extern, per ço com dit objecte es independent d'aquella. Axis: 

Tem Deu e serva los seus manaments (114) 



h 



153 

No est bona sinó a scatar peix e lavar les scudelles (2378) 
Trenca lo font per on ... (3793). 

'Déu, los manaments, lo peix, les scudelles, lo pont', tenen 
existència propria y independent de que 'jo'l temi', 'los servi', etc. 
Los Verbs ab règim directe extern poden ésser reflexius. 

;9) Lo producte de l'acció, y en aquest cas es apellat 
intern, per ço com es causat precisament per aquella. Sens acció 
no existiria. Axis: „ 

qui vengren oir lo plasent so qtie jo feya (1826) 
les dites dones ... mogueren gran brogit e rumor (1836) 
per pecunia han ordonades ... leys {2034) 
- scarniran lo prevere si trigue molt en dir la missa, lo 
sermonador si nois diu lo. sermó (3639) 
not responch als a present sinó (3673) 
E puys pareix alcuna criatura {135). 

Los 'so, brogit, leys, missa, sermó, altra cosa, criatura' no existexen 
sens que 'jo'l fassi, les dones lo moguin, siguin ordonades, lo 
prevere la digui, jo respongui y la dona parexi' (lo part resumeix 
la producció exterior de la criatura). Tots aquests verbs són, donchs, 
causa de llurs règims directes. 

Los règims interns són molt menys abundosos que'ls externs. 
Llurs verbs no admeten règim reflexiu. 

408. Lo castellà y qualques dialectes italians (Sicilià, Calabria, 
Abruzzi) lo fan precehir de 'a', quan se refereix a xm ens animat. 
Lo portuguès solsament esmerça aytal preposició ab los pronoms 
personals, y finalment, en rumanès usen la preposició 'pre'. 

409. En català modern jamay lo , règim directe porta la 
preposició 'a', quan aquell es un nom. Mes ab los pronoms 
personals tònichs s'hi es introduhida, sens dubte per influencia 
castellana; barbarisme qui es acceptat, àdhuch per qualques 
gramàtichs. Metge, però, no introduheix aytal preposició, ni ab 
noms, ni ab pronoms personals. Com en aquests radica la 
diferencia ab lo català barceloní,, s'hi referiran exclusivament los 
passatges qui seguexen. 

410. Pronoms tònichs colocats en llur Uoch propri, 
darrera lo verb: 

al qual io coman mi e tots mes afers (V. 88) 

tostemps he conegut tu per bo (V..159) 

reembra la mia anima de la ma dimfem, com haurà 

reebut mi (793) 
e has salvat mi dels devallants al lach (795) 
Qui tan gran injuria ... volra venjar, seguesque «» (1833) 
Si vos amavets mi (2529) 
e lo poder que has de guarir mi (2221) 



^154 

Altra tehits en lo cor mes que mi (2521) 

car has lloat íu mateix (2202) 

decep /« els altres (2790) 

et dona entenent que no ama si no tu (2844) 

entén ... en conexer e mellorar lu mateix (3792) 

vuy relevar vosaltres del carrech (V. 82) 

batent cruelment í/_ mateixs (2016) 

e loar si mateix (2204) 

elles no amen als sinó si matexes (3396). 

411. Pronoms tònichs colocats abans lo verb: 

car si mi has perdut (174) 
e si mi havets car (V. 191) 

mi, per enveyosos contra justícia mal tractat, vullats haver 
per recomanat (V. 633). 

Los exemples serien interminables. Pera capir la rigor ab 
que observa Metge aquesta regla, esmentaré que sols n'he poguda 
trobar una sola excepció en lo Somni y dues en Valter, ab 
conformitat de tots los manuscrits: 

voler senyorejar a ïurs marits (3480) 

après la mort de Valter lo net de Janicola senyoreyara 

a nos (V. 334) 
io se que tu ames molt a mi e tostemps he conagut íu, 

per bo ... (V. 159) 

y encara pot hom dubtar, si'l verb 'senyorejar' no sia usat en 3480 y 
V- 334 com a intranzitiu. En efecte, hom deu esbrinar curosament 
si no era intranzitiu, tot verb qui regexi 'a' y avuy sigui tranzitiu. Açò 
esdevé ab 'complaure, obehir, resistir, resignar, seguir, servir, sermonar, 
menaçar, ajudar', etc. (§§ 361 y 365).! En V. 159 s'escapa la 'a' 
després de 'ames' y no hi consta després de 'conegut'. Es palès 
ésser aquella una errada inadvertida pel escriptor. * 

412. Lo règim directe determina la tranzitivitat del verb. 
Llevat quan són usats absolutament, tots los tranzitius ne duhen, 
explícitament o implícita. Pot ésser de persona y de cosa, depenent 



"També hom pot malpendres ea passatges com io següent; 'Valter 
havia ja trames a Bolunya a son cunyat, pregantlo que li amenas sos fills' 
(V. 431), ahont 'trametre' es usat absolutament, ço es, sens règim directe; 'a 
Bolunya' es un complement locatiu, y 'a son cunyat' un règim indirecte. 

' Com a variants sols n'hi ha quatre. Són los passatges de les ratlles: 
V. 162, 3521, 2844, V. 82, qu'a posta hem adnhits en los exemples anteriors. 
En los dos de Valter, lo manuscrit correcte es U.,.ço es, lo més antich, lo 
ms. A. posà 'a' en abdós passatges. En lo Somni lo ms. U. comet mancament 
en 3844 y lo P- 2531. 

Llevats aqncsis casos, arran y sempre los manuscrits donen sens 'a' 
l'accusatiu pronominal. 



155 

de la significança del verb que n'admeti d'aquella, d'aquesta o 
d'abdues maneres. Axis, per exemple, 'difamat' (3050), 'induir' 
(94.3), 'saludar' (2528), etc, sols admeten règim directe de persona; 
'discórrer' (en lo sentit de recórrer) (345), 'ordonar' (en lo sentit 
de compondre) (3019), 'produhir' (2967), etc, sols n'accepten de 
cosa; y 'defendre' (2697), 'empatxar' (1645), 'prear' (2756), 
'spatxar' (180), 'notar' (3566), etc, van ab tots dos. 

II. Indirecte. 

413. Lo règim indirecte es lo successor romànich del datiu 
llatí, y es apellat talment per anar relacionat ab lo verb per 
copulació, mitjançant la preposició 'a'. 

414. Lo datiu llatí era lo cas qui implicava l'interès d'un 
ens respecte a l'acció, ço que ja fa compendre qu'usualment aytal 
ens era animat. Mes si un ens està interessat respecte a una 
acció, es fàcil concebre qu'aquesía acció s'adreçà en qualque guisà 
a ell, ço es assaber, ha ell per fi. D'altra part, la preposició 
locativa 'ad' designava originàriament lo terme d'un moviment, y 
com que tota acció podem consideraria com a un moviment, la 
fi d'una acció. Es ben comprensible, donchs, que mitjançant 
aquesta darrera significança abstracte, 'ad' encarnés lo sentit datiu 
en les llengües romàniques mancades de flexió característica, llevant 
los pronoms àtons qui tenen formes especials. 

Aquesta explicació aclarirà dos fets: primer, qu'en la majoria 
dels casos lo règim indirecte es de persona, y que quan es de 
cosa, en qualque guisa, la considerem personificada, ço es, susceptible 
de restar interessada respecte a l'acció. Segon, qu'esseat la prepo- 
sició 'a' indicadora de fi, es assats tenua la diferenciació entre'l 
règim indirecte de cosa y'ls complements adverbials, locatiu y final. 
Es splsament perdent 'ad' sa força, que l'hem treta de sa regió 
ablativa o adverbial, pera ferli enformar la dativa, o de règim. 

415. I. — Règim indirecte de persona: 
a) Ab verbs tranzitius: 

remet les a Radamantus (1968) 
amor que Penelope hagué a Ulixes (3229) 
lexa semblants coses a homens ociosos (1882) 
dues carreres eren aparellades a les animes que . . . (675). 
/9) Ab lo verb substantiu: 

aço gran pler es al argüint (154) 
la qual era tant clara a «« (1174). 

y) Ab verb intranzitiu: 

a elles ... fora aparegut (1660). 
<f) Ab verb impersonal: 

es mester a la serventa que (2746). 



156 

4^6. n. — Règim indirecte de cosa: 

Remarqui hom com tostemps presuposem- que la cosa es apte 
a sentir interès, ço es, la personifiquem; 

a) Ab verbs tranzitius: 

ell havia pagat lo deute a natura (i68) 
a mon. vot no dons repulsa (1644) 
se fos donat" a mort (599) 
a necessària servitut som donats (723) 
impossible es donar « ohlü ço que ... (1657) 
ab color daquella vos hagren tots liurats a mort (12 13) 
nou has Uurat a oW/ (1709) , 

si has a les mies coses aquella amor que solies (1654) 
faré & a ofo (3271) 

no fos fet empatxament a la experiència que ell volia fer 
a sa muller (V. 604). 

fi) Ab lo verb substantiu: 

fora stat verí a /a conciencia sua (3278). 

y) Ab verb intranzitia: 

la mar e laer no basten a les viandes quells cobegen 
devorar (3710) 

rf) Ab verb impersonal: 

al cavayl leuger quant corre no A' nou si hom li don% 
alcuna speronada (V. 22). 

En general, los règims indirectes de cosa són ben escarsos 
en comparança ab los de persona. 

417. Hi ha uns pochs verbs intranzitius, qui no poden anar 
sens règim indirecte: 'per occorrer a hir iniquitat' {i2oy),'qae si 
QO obttmper as a un ne a- altre' {1461). 

En aquest cas la significança del règim indirecte es la fi de 
l'acció, ans que la del interès que poguem personificar en la 
cosa. (No es, però, complement adverbial, sinó règim del verb, 
per quant implica, y no pot ésser desexit de, la matexa acció.) 
Es important aquesta noció, per ço com completa la regió abastada 
pel règim qu'esiudiem. Ací comencem, noresmenys, a veure un 
principi d'enfortiment de la vàlua propria de 'a'. 

418. Datiu d'interès. — Lo règim indirecte presuposa 
l'interès d'una persona respecte a l'acció; y es per açò que molts 
verbs per -llur matexa significança dreiurerament no l'admeten; 
v. g.: 'amar, venir', etc. Mes hem d'anotar ací un trasbalsament 
de vàlues de la més gran importància, mitjançant lo qual, un verb 

. qualsevulla pot regirlo. En efecte, lo datiu pot acquirir significança 
possessiva, o sigui que la relació d'interès se corre fins a compendre 
la de possessió. Axis, e» Uoch de 'ama son fill, ve darrera', tenim 



■ 157 

'// ama lo fill, li ve darrera', qui analitzats nos donen abans 'ama 
lo fill d'ell, ve darrera seu', que no pas 'ama lo fill a ell, ve a 
ell darrera'. 

Aquesta extensió del datiu nos ha donat: 

419. a) La substitució de pronoms personals datius als 
possessius (§ 115). Aytal substitució ve englobada en un fenomen 
més general, com es l'ús del datiu pera expressar qu'una persona 
està Íntimament relacionada ab quelcom, anch que no substituhexi 
ningun possessiu. Es axis qu'hem d'afegir ací als passatges 
anotats en § 115: 

Saul dix a una fembra plutonissa que li faes ressucitar 

Sarauel (768) 
les dites portes me foren tantost ubertes (1754) 
lo joch te strenyere en Breus paraules {2269) 
e specialment siZf poden (les devines) embacinar lurs marits 

(2597)- ■ 

Los pronoms personals datius 'li, me, te, los' reforcen la 
relació de les persones representades ab l'acció. , 

420. ^) • Sempre qu'un adverbi de Uoch acompanya un verb, 
aquest admet un règim indirecte. Axis trobem: 

pensant que la mort /z es prop (1150) 

aquests ... cans quew veus anar entorn (1340) 

me faça devant sons desplasents (i345) 

devora tot ço que devant li ve (1943) 

molts porchs ... stant lurs entorn {2000) 

aquells qui entorn lurs stan (2016) 

qui/í van detras (2405) - 

que jo no sapia a qui anats detras'^ (2522) 

coue qaels vengué davant (2702) 

com se vees davant (3135) 

les dones que /«' staven entorn (3138) 

acompanyantla molta gent qui // ploraven detras (V. 485). 

A mon virares, es açò també una conseqüència de l'extensió 
possessiva presa pel datiu, car palès es qu'aquests exemples equi- 
valen a 'aquests cans que veus anar entorn meu', etc. 

421. La relació excepcional qu'hem assenyalat en «) se trobà 
encara sobiranament realçada en lo 'dativus ethicus' (§101). 
Mitjançant ell, donem règim indirecte a verbs qui, a dreta Uey, no 
l'admetrien. 

422. Datiu' final. — Lo llatí usava també lo datiu pera 
designar la fi d'una acció separada complertament de la noció 
d'interès; en altres mots, dita fi no recau en lo mateix ens (persona 



' Exemple aquest remarcable, anch que llògich. 



158 

o cosa) a qui pugui interessar l'acció. Axis dihem: 'lo noy ha 
nascut a honor teva', ço es, 'pera, ab la fi de honorarte'. Mes 
ací no personifiquem 'honor', ans resta indiferent y extern a dit 
naxement. 

Verament ací nos trobem en una regió en que la 'a' romànica 
es igual a 'pera', ço es, no es dativa, ans final. Hauríem, donchs, 
d'estudiar aquest fenomen en los complements adverbials (§ 744). Axis 
ho farem en part, mes ací consignatém qualques exemples, no tan 
sols per ço com són hereus d'un datiu llatí, ans car s'apropen 
més a la noció de règim indirecte que de circumstancia: 

Bey ha cavall al cavaller (2541). 

(Lo cavaller encara no està interessat en lo cavall: 'hi ha cavall 
pera, ab la fi de, lo cavaller'.) 

ne ho diu a aquella fi (702). 
(No es pas a h fi, 3. qui ho diu, sinó pera la fi.) 

Natura ha donat vianda a sustentació de vida (3694). 
(No l'ha donada pas a la sustentadó, ans 'pera la ...'.) 

III. Verbs ab règitns directe y indirecte. 

423. T Es la combinació més generalitzada en català, sobretot 
en los temps moderns, en que ha substituhida noresmenys la major 
part de la de règims directe y relatiu, com veurem dejús (§§ 430 sq.). 
De conformitat ab la significança dativa, tostemps la co&a hi omple 
lo lloch del règim directe y la persona lo del indirecte. Com a 
exemples pot hom veure los passatges, que no copie per no oferre 
dificultat alguna, ahont hi ha los verbs: 'assignar' (V. 104), 'ator- 
gar' (146), 'declarar' (276), 'denegar' (31Ò3), 'dictar' (1458), 'dir' 
(34), 'donar' (42), 'explicar' (222), 'expondre' (1757), 'exprimir' 
(2054), 'imposar' (3686), 'manar' (327), 'notificar' (V. 50), 'oferre' 
(520), 'pagar' (55), 'prestar' (3537), 'reprovar' (2648), 'restituir' (3127). 

424. A remarcar: los verbs qui signifiquen 'pregar, demanar' 
són construhits quasi sempre per Metge ab règim relatiu (§431). 
Emperò, 'comanar', malgrat sa significança, no s'bi aplega, ans 
segueix 'manar' y adopta los règims directe y indirecte: 'comana 
a nos la elecció de la muyier' (V. 67), 'net comanaria la cura de la 
mia malaltia' (2220). 

Retribuhir. — Escarsament avuy es usat ab los dos règims, 
ans sols accepta lo directe de persona (dihem: 'retribuhesch mon 
sirvent', no 'retribuhesch una peceta a mon sirvent'). Metge, però, 
fa: 'no retribiiiria a caseu ço que mereix' (491). 

Gelar. — En llatí feya 'celaré aliquem de aliqua re', ço es, 
'celar algú de quelcom'; en conseqüència, apar qu'hauría d'ésser 
estat construhit per Metge ab règim relatiu, del que en son temps 



ï59 

lo català s'altava'tant. Però no es axis, ans li dóna, com avuy, 
règim directe de cosa y indirecte de persona: 'res que a present 
hages vist o oyt no tengues celat a mos amichs e servidors' {1627). 

Publicar. — Ab significança igual a la de 'manifestar, dir' 
admet en mans de nostre autor y a diferencia d'ara, règim indirecte: 
'qui publicants tífo al dit pretor' (3083). 

Obtenir. — En general, avuy usem la preposició 'pera'. Metge 
esmerça la 'a': 'obtengueren a aquelles ... remissió graciosa' (3083). 

IV. Règims partítiu y relatiu. 

425. Diversos verbs llatins introduhíen llur règim en genitiu: 
'reminisci alicujus rei', y d'altres en ablatiu 'utor aliqua re'. Lo 
romànich ha trcUadats aytals règims, introduhintlos abdós de la 
matexa manera, mitjançant la preposició 'de'. Emperò, lo primer 
havia una significança partitiva, la qual però, al limitar l'objecte 
no cambla pas sa posició respecte al verb: es per açò que'l règim 
partitiu quasi s'enclou dins lo règim directe, talment qu'admet 
devenir subjecte de l'oració girada a la veu passiva. ('J'achete du 
pain; du pain est acheté par moi'.) Lo règim en ablatiu, en 
cambi, no té res que veure ab lo directe, y es essencialment 
relatiu, ço es, relaciona mitjançant 'de' lo verb ab l'objecte 
respecte al qual quelcom esdevé: 'jo patle de tu'. 

La distincció entr.e- abdues menes de règims era indicada en 
Uati pels dos casos; emperò, anava igualment en ablatiu l'objecte 
d'ahont un hom s'allunya: 'fugere aliqua re'. Com qu'en romànich 
també nos servim de 'de' pera introduhiraytal complement adverbial 
locatiu ('fugir d'un endret, venir de Girona') y igualment usem 
dita preposició ab complements temporals {'exirem de nit'), causals 
('brincar de joya'), instrumentals ('folrat de seda'), y modals ('menjar 
de gust'), resulta que no sols freturem de sengles signes pera 
distingir lo règim partitiu del relatiu, ans a bell esguart, tampoch 
diferenciem aquests dels complements adverbials regits per la matexa 
preposició. A més, com en tants altres punts de la gramàtica, 
formacions novelles se són anat aplegant als nuclis primordials 
derivats de la llengua mare. Tot açò fa difícil la correspondència 
constant entre'l llatí y'l català, y igualment la diferenciació estricta 
en nostra llengua dels dos règims qui'ns ocupen, y àdhuch qual- 
'que volta, dels complements adverbials. 

426. Per ço que fa al règim partitiu, la distincció en nostra 
llengua es fàcil, com sia cosa que lo 'de', quan existeix, ans nos 
apar com a article que com a preposició, y en conseqüència no'ns 
costa gens entendrehi un règim directe: 'jo vull pa. No'n vull 
de pa'. Emperò, ací cal afegir que són derivats del genitiu partitiu 
llatí, règims introduhits per 'de', corresponents a verbs qui signi- 
fiquen remembrança o oblit, en los quals no es possible veure en 



i6o 

dita partícula un article partitiu; y malgrat açò, són partitius atenent 
a sa niçaga llatina: 'm'oblide de tal cosa'. 

427. Per ço que fa al règim relatiu, es igualment clara sa 
distincció dels complements adverbials; aquests expressen les circums- 
tancies de lloch, temps, fi, mitjà, manera, etc., sots les quals l'acció 
es produhida. En cambi, lo règim relatiu no indica circumstancia 
alguna: es règim inherent al verb, l'acció d'aquest recau sobre ell. 
Axis quan dihem: 'jo parle d'ella; tu has cura de ton pare; ell 
dubta de mi', 'ella' es l'objecte gramatical de que jo parle; l'acció 
de ton 'curar' es ton pare; jo socb lo pacient del 'dubte' qu'ell 
ha. Llogicament podriem darlos passiva: 'ella es parlada de, per 
mi; ton pare es curat de, per tu; jo soch dubtat de, per ell'. 
Com fa l'anglès: 'you are spoken of by me'. 

428. 'Los règims partitiu y relatiu són, donchs, règims 
romànichs tan característichs com los directe y indirecte, per ço 
com se deriven dels casos geniíiu y ablatiu llatins, talment com 
los darrers provenen del accusatiu y'l datiu. 

Emperò, en general, los derivats del genitiu llatí s'allunyaren 
en romànich de Ja significança partitiva acquirint en cambi la 
relativa. Aas no percebim nosaltres aquell matiç en los règims, 
originàriament partitius, de 'recordarse de, oblidarse. de'. Per açò 
podem aplegar en una la llista d'aquests règims, qui quasi tots 
són relatius, Uevats los partitius romànichs purs de que parlarem 
després. 

429. Verbs ab règim relatiu solsament: ' 
Conferir: 

per tal que jo e tu ne poguessem avegades conferir (664), 
Confiar: 

jatsia que io confiu de la vostra saviesa (81). 
Curar: , 

«S?/ pusno í«r (122). ^ 

Disposar: 

sí/Dqvís disposava en altra manera de tu (71) 

de ço del seu havia ja. ordonaf una vegada e dií^osí {4.17). 
Disputar: 

disputen de bons vins (2717). 
Duptar: 

qui pot duptar de la suaraho (348). 
Eiar: 

fiant mes de una cativa (3668). 
Freturar: 

no fretur de consolació (641)." 



y 



ï6t 

Jugar: 

Si fortuna havie rfi? mi prou j'ugaí (2856) 
' que« poguessen haver j'ugai a lur plaer (3275). 

Mentir (llatí 'mentiri de re aliqua', ensemps que 'mentíri in re 
aliqua'): 'en res no ^a meniit' (3337) :3^^í«A& «í per la gola (2669). 

Parlotejar: 

parhtegen ne sens lexar~sén (2643). 
Parlar: 

ide que parlavets laltra jorn ab vostra comare del diable? 
(2524). 

Usar: 

de remey inútil usaries (170) 

volents usar ... de lur iniquitat (1838). 

Profetar: 'hagen prophetat del adveniment' (3024). 
Tractar: 'qui ífaquesta mataria han tractat' (2091). 
Respondre: 'respondre de la temporalitat de la esgleya' (1421). 

Com veyem lo règim relatiu, quan es l'únich del verb,.Ib- 
mateix pot ésser de persona que de cosa. 

V. Verbs ab règims directe y relatiu. 

430. Es combinació abundantlssima en Metge y escarsíssima 
avuy, la dels règims directe y relatiu, en qual cas lo primer era 
precisament lo de personafy lo segon lo de cosa, y|may lo con- 
trari. Modernament, substituhim en general aytal combinació, fent 
directe lo règim de cosa y posant lo de persona en règim indirecte. 
Aytal _ tresllat es particularment remarcable en los verbs qui signi- 
fiquen 'pregar, demanar', rahó per la qual los donarem acoblats. 

A la llista de verbs . ab règim relatiu, (§ 429) hem d'afegir 
donchs, los següents, qui en lo text metgench porten noresmenys 
règim directe: 

'Absoldre una persona </<? un pecat' (avuy dihem: 'absoldre un 
pecat a una persona'): 'úfe aquest peccat ab ayga beneyta ne deuen 
ésser absoltes' (3421). 

Ceirtificar: 'Placiet certificar me breument de ço quet he 
demanat' (2126). 

Consellar (es de doldre que la sola cita hagi per règim relatiu 
una oració secundaria, qui suprimeix lo de davant la conjuncció 
'que', § 890): 'consell te ... que no fasses' (3773). 

Escusar: 'son assats escusades les dones dels vicis que ...' (3760). 

Privar: 'com lo veen destituït Qprivatdels bens temporals' (581). 

Beiheft zur Zeitschr. f. rom, Phil. LXVL II 



102 . 

Relevar: 'yuU relevar vosaltres í^í/ carrech que ...' (82).! 
Notar: '■De avaiicia les has notades' (3566). 

431. Amonestar, avisar, demanar, enquerre, pregar, 
suplicar. — Tots aquests verbs, qui expressen 'petició', foren 
tranzitius en llatí. 'Supplicare' en l'època clàssica s'intranzitivà ab 
lo datiu de la persona, 'supplicare alicui'; 'precari' (com 'deman- 
daré' y 'quoereré') regí en accusatiu la cosa y ablatiu la persona, 
'precari aliquid ab aliquo'. 

Metge- discrepa en açò del llatí y d'altreS llengües romàniques, 
donantlos lo règim directe de persona, y fent anar la cosa en 
règim relatiu: 

Amonestar: 'de una cosa fe .prech et ammest' (V. 561). 

Pregar: 'J)rech te de una cosa' (V. 292), 'mas de una cosa" 
te prech' (V. 372). 

Quan la cosa es suplerta per una proposició substantiva, resta 
supresa la preposició 'de' -davant la conjuncció (§ 890), mes lo 
règim de persona sempre roman en accusatiu: 'pregant Cerbero 
quem lexas tornar' (1813), 'preguel instantment que' (2159). 

Demanar: 

jo primerament vos deman (íaquella. E per tal en suma 

vos demanaré de totes (1123) 
si tostemps me parlassets daquesta matèria no us hagra 

demanat </altra (1571) 
Però sira demanes la' companya el seu veynat (2838). 

Emperò, aquest verb nos ofereix qualques exemples del ús 
modern, que no podem pas justificar, fent una distincció entre quan 
significa 'pregar' o simplement 'preguntar': 

Si hom demanava a cascun hom qtii es stat son pare (150) 
no deman jo, senyor, aço (i 145)- 

Enquerre: 'aquells qui de amors les enquerran' (2699). 

Suplicar: ^suplich vos quem digats ...' {193, 544). 

Aquest verb, en lo baix llatí esdevingué ja intranzitiu. Los 
passatges de nostre autor no són conclohents per l'observació feta 
en 'pregar 'i 

Avisar: jatsía signifique 'notificar', lo podem encloure ací: 
'De una cosa solament /« avisaré a present' (2092). 

Informar: 'ífi? tot plenerament informades'' {2642). 

432. Un altre aplech important de verbs es lo constituhit 
pels pronominals y reflexius. Bona res d'ells, especialment los 
qui expressen afeccions anímiques (alegrarse, doldres, estremir- 
se .. .) y d'altres encara qui s'hi apleguen (abstenirse, curarse, recor- 
darse, oblidarse ...) se construhexen ab lo reflexiu 'se' (la vàlua 



' Ms. A.: 'a vosaltres'. 



del ^qual jatsía subjectiva pot ésser considerada en sa origen com 
a regim directe) y règim relatiu. Avuy en dia servem a pler 
aytal combmació: ^ 

e abstenir se de cobejar coses supèrflues (2208) 
tostemps se alegra de novitats (52) 
hi ha quif «&»</« laganya (2548) 
i-., dames te de fortuna? (2858) 
noí curava de pendre muller (V. 39) 
null temps se desemparava de si {461) 
queí dolga o sahgra de les sues passions (299) 
. lom enfelloni (1859) si no men engan (i 106) 

no«í enujets (931) - sen gkrieja tant com (3003) 

no»? meravell si no ho pots entendre (201) 
se presen de lur honor (3578) 
(Valter) se hagués pres esment ... de la virtut daquesta 

nma (126) 
diret ço que men recorde (2690) 
me tem de perills de ma persona (V. 337) 
de mi us trufats (1637) 
Püys vanar jí han de moltes dones (3655) 
noí poden venjar de lurs marits (2492). 

VI. Verbs ab règims indirecte y relatiu. 

433. Ab verbs personals escarseja en gran manera aquesta 
combinació. En cambi, sovinteja ab los impersonals, qui són ^ 
generalment construhits ab pronom personal en datiu. En efecte 
tostemps es lo de persona lo règim indirecte, y'l de cosa lo relatiu! 

-Ab verb personal: 'parlaret breument dakunes de nostre 
temps' (3155). 

434. En quant als verbs impersonals, malgrat oferirne la 
llengua continuats exemples ('me dol de parlarne, me lleu d'escriure, 
me costa de pensar', etc), nostre autor nos ne proporciona ben 
pochs, per construhirlos generalment ab infinitiu qu'introduheix 
sens 'de', Recolüm: '^E que//ar </« Balaam ...?' (559), 'Be pens 
que/ recorda rfaquella mesquina mare' (3071). 

VII. Règim partitiu pur. 

435- Volem dir lo règim romànich rigorosament directe, al 
qui pot avantposarse 'de', pera denotar qu'es pres en sentit 
partitiu. No'ns referim més ja al derivat d'un genitiu partitiu 
IIaü-('recordarse de' ...) que, com hem dit (§ 425), nos es pervin- 
gut sols ab significança relativa. 

Aytal règim partitiu es estat estudiat en l'article de dit nom 
(§§ 258 sq.), de manera que res més hem d'afegir ací. Emperò, en 
tots los exemples llavors aduhits, lo 'de' era preposició instrument 
d'un règim nominal, y cal ara, en conseqüència, donar una cita 

II* 



ï64 

ahont apareix com a instrument d'un règim verbal: 'veda als dessus 

dits ... pendre de la dita vianda' (2008). 

Ús modern. — Devem citar com a insòlits dins la llista dels 
verbs ab règim relatiu sol: 'callar de, confiar de (confiar en), jugar 
de (iugar ab), meütir de, remembrar de'; en la de verbs ab règims 
directe ypartitiu:' certificar, consellar, Mionestar, pregar, demanar, 
supHcar, avisar', porten tots avuy lo règim directe de cosa y 
indirecte de persona ('certificar una cosa a una persona),^ los 
pronominals tots són estats pervinguts fins > nosaltres ab regim 
relatiu (no conexem, però, /temers de') y cap mudança tampoch 
notem en l'acoblament de règims indirecte y relatiu. 

En quant al partítiu, l'ús modern es molt mes reservat que 
l'antich, com ja férem notar en l'article. Comprenem, però, ynons 
repugnen exemples com los transcrits. 



Capítol IV. Predicat. 

4^6 Es la definició clàssica de 'predicat', «ço gu'es afirmat 
del subjecte en una proposició». Era aplicada principalment a 
'ésser' y qualques altres verbs intranzitius. , 

437. Aytal extensió del predicat resulta però, esquifida, un 
xich en llatí y molt pera les llengües romàniques, les quals no 
solsament contenen predicats del subjecte, ans aytambe dd regim. 
Entren, donchs, dins la regió predicativa, los verbs tranzitms, los 
qui poden, noresmenys, portar predicats d'exa part de la propo- 
sició Axis 'l'host proclamà lo gentilhom cavaller' (ahont 'cavaller 
es predicat del règim); 'l'host conquerí coratjosa la ciutat (ahont 
'coratiosa' es predícit del subjecte, 'Ihost', d'un verb tranzitiu). 
A més lo règim té predicats qui són introduhits mitjançant 
preposició, y axis dihem: 'te donch un anell en ga^e' (ahont 
'gatge' es lo predicat de 'aneU'), 'lo ti-actaren de lladre (ahont 
'lladre' es predicat de 'lo'). , , , % • 

Pot també lo predicat, adés del subjecte adés del regim, anar 
precehlt d'un adverbi comparatiu: 'ell es més bo que tu , 'lo vull 
ans sà7it que savi'. ., ,. ,. . 

Tot açò nos rahona y aclareix ia definició amplia següent, 
fonamentada en la de Meyer-Lübkei; <es lo predicat un w« (adés 
referit al subjecte, adés al règim; introduhit sigui sol, sigui mitjançant 
una preposició o adverbi comparatiu) qui expressa la manera ^tgons 
la qual un ens se'ns presenta com a autor o objecte de 1 acció . 
Axis, reprenent los exemples precehents, constatarem que 'la manera 
com lo gentilhom fou proclama);^ fou la de 'cavaller', y igualment 
'en guisa coratjosa' conquerí 'l'host la ciutat'; 'com a gatge, a 

1 Syntaxe, 396. 



- . i65 

manera de gatge', es 'l'anell que't donch', y parionament 'com a 
lladre_ fou tractat'. La preposició que duu un predicat, respon 
tostemps a 'com a', 'en guisa de'. 

438. Lo predicat del subjecte a voltes s'àcosta molt al 
complement adverbial; axis 'jo caminava pensatiu, ella escrivia 
joyosa ses Uetres' quasi equivalen a 'jo caminava pensativament, 
ella escrivia ab joya ses lletres'. Mes lo predicat ha un tret 
essencial: es nom, pertany y's mou dins la regió nominal; abunden 
en primer rengle los adjectius ab" totes llurs extensions (pronoms, 
participis) y després los substantius ab llurs equivalents (numerals, 
infinitius). 

Noresmenys, altra característica del predicat adjectiu es 
que concorda en genre y nombre ab lo nom al qual se refereix, 
subjecte o règim. 

439. Fitant de primer nostre esguart al verb, remarcarem 
que, jatsia la major part admetin en llurs proposicions predicats, 
emperò alguns se n'alten estremament, en guisa que quasi sempre 
ne duhen. Es per açò que podem distingiries : 



I. Verbs predicatius. 

440. Predicat referit al subjecte. - 

Los més usuals y sobirans responen a les significances de 
'ésser, estar, devenir, semblar'. 

Ésser. — Quan no's confina a expressar simplement existència, 
com 'Déu es', tot quant afirma ho refereix a son subjecte; en 
conseqüència, ultra aquest no ha altre element sinó predicat: 

la qual es testimoni de les mies cogitacions (ío) 

la ««dels quals et2L jove fort bell (21) 

La fama es vera (55) 

en vostra vida ïuy m.o\\. familiar z. vos (13 18) 

ans (Jesuchrist) era Detis (2940). 

Star (tenirse, mantenirse): 
e stan fort magres {2018) 
ladonchs elles stan fermes en amar (3576) 
per la novitat daquest fet stava vergonyosa (SI. 575).' 

Romandre: - 

roman lurs sola la plaça (2579) 

per tai quel lit del marit los romanga franch (2657). 

Aparer: 

les cinch derreres apparen molt ^\>& fundades (506) 
delits qui nom parien molt desonests (1321) 
^sabs per quet par graciosai (2841). 



i66 

Mostrarse, demostrarse: 

mostrantse paorugues e temerdses (2448) 

demostrense ben parades als mesquins qui ... (2405). 

Tornar: 

qui no tom dificü (203) 

Griselda ... de gran goig torna mig morta (V. 588). 

441. Tots aquests verbs quasi sempre duhen predicat con- 
cordant ab lo subjecte. Emperò, tots los demés intranzitius, malgrat 
no responguin a les idees de 'estar, devenir, semblar', n'admeten 
també, y axis citaré: 

Anar: 

adés van i•&rú. larchs que ... (3445) 

untades bi van e pas untades retornen (2427) 

mentre que Valter anava pensiu (V. 150). 

Eixir, tornar: 'nua isqui de la casa de mon pare e nua hi 
tornaré' (V. 469). - 

Jaure: 'Com Jupiter e /«w jaguessen nuus en lur lit' (2242). 

Sentirsèl 'vos sentieís culpables dels crims' (1217). 

Fingirse: 'per quet fenys pus ignorant que no est' (21 14), 
'fenyentse malaltes per tal quel lit del marit los XQxa•a.•a^&francK' (2655). 
Metres; 'metense ««íj al lit' (2724). 

Viure: '(ella) hagués viscut humil e pohre de sperif (V. 505). 
Morir: 'Pomlope ... muller de Ulixes volia inorir' (3232). 

442. En tots los exemples donats fins ara lo verb com a 
intranzitiu (o pronominal subjectiu) no té règim directe. Emperò, 
malgrat no sigui lo més freqüent, tots los verbs tranzitius admeten 
tanibé predicats del subjecte. Axis: '(la ... dita reyna... al senyor 
rey) el spera mig m'dua' (3238). 



II. Predicat referit al règim. 

443. a) Pur. — •■ Tots los tranzitius poden haver règims ab 
predicats; mes analegament a ço dit en los del subjecte, ne triarem 
ací alguns qui's presten mils a dume; no però, ab l'exclusivitat 
ni tan sols ab la freqüència d'aquells. Responen aytals a les 
significances de 'fer, haver, nomenar, tenir'. 

Fer: 

que/ faes mortal (749) 

los pecadors son axi fets mals per lo pecat (2140) 
per fer lurs ions pits e grans spatles (2349) 
la fassa digna de major reverencià (2935) 
qae/j fassen hereus (3537). 



i67 

Haver: — 

qui/ has assats /amt'ü'ar (691) 

lo jove ... hac nom Orpheu ... e lo prohom ... hac nom 
Tir estàs ^ (1705) 

E per haver ...la carn lluent e clara (2303) 

si mi havets car haiats aguesta molt pus cara (V. 191). 
Tenir: 

res ... no tengues secret (1628) 
qui tenia assetjada Sorna (3 1 2 3) 
les voluntats que tots tenim secretes (V. 49). 

444. Mes tots los demés verbs tranzitius ne poden admetre; axis : 
Veure: 

solament que/ vejen rich e opulent (2588) 
has/(2 vista ... Manca e Usa (2807) 

lo qual ella veu sobiranament lo, vertader e imonmutable 
('059). 

Trobar: 

Lurs cambres e altres lochs secrets trobaràs plens de fornells 

(23x4) 
quel laurador quan ... troba \espiga huyda (2855). 

Retre, mostrar: 'per retre e mostrar lurs anques ben 
grosses' (2348). 

Portar: 'adés porten los cabells plans\ 
Despullar: 'feula despullar tota- nua' (V. 194). 
Tornar: 'no/r fassen tornar negres com a carbó' (3428). 
Lexar: 'après sos dies lexa son fill senyor e successor de la 
sua terra (V. 608). 

Crear: 'la anima del hom es creada per Deu substància spiritual 
propria, vivificadora del seu cors, racional e inmortal' {272). 

445- , 0) Preposicional. — Ja en llatí troba hom 'pro' y 
'in' pera introduhir predicats. En romànich, y particularment en 
català, esmercem: 'per, a, en, de, com a'. Que la vàlua dels noms 
introduhits per aquestes preposicions sigui realment predicativa, 
no n'hi ha pas dubte algun: cal, tan sols, qu'hom constati en los 
exemples qui seguexen, com totes elles són resolubles en 'com a', 
indicadora de manera; y noresmenys, com pot ésser descomposta 
la proposició, en guisa qu'hom introduhexi lo predica|; purament 
per mitjà de 'ésser'. 

Metge usa: 

446. Per. • — La qual es de molt la preposició predicativa v 
qui més sovinteja: 

'■ Exemple remarcable; avuy diríem 'hac per nora Orpheu'. 



i68 

nois tench per savis açfuelL• quin usen {i zi) (= nois tench 

com a savis = que siguin savis) 
hem tenits per ignorant (357) 
tengra /ír orats (706) 
not cal tenir temps en aço ... que fer clar M \íg (726, 

2186) 
"gx&nme per descaminat (2196) 
tenen _?>£/■ besUa (oi hom qui ... (2297) 
ks-prsnsnper mullers o a vegades /«^ amigues (2406) 
que eWes per marit tehuiass&a. .{z=)?i']) 
jo he per cert que , . . (2967) 
, la qual cova. ... íosàon3.&s. per reenes{:iï 21) 

cascunes se tenen per bastants (3594) 

les coses que a mi plaen iom pens que tu les hages per 

agradables (V. 160) 
si vols haver /«r genre mi (V. 162). 

447. A: 

qui hagren tengut a special gràcia (2551) (= com a gràcia 

especial = qu'açò fos gràcia ^especial) 
tenen a sobirana injuria {2679) 
nous sabra"íJ! pinyons (2539) 
si altre testimoni no fos stat en lo mon a plena prova 

degra bastar (830) 
nom sia imputat a ultracuydamenf (1738)- 

448. En: 

les scriptures dels aprovats antichs ne produhesch en testi- 
monis (2966) 

es haut en fort gran reputació (555) 

les ha en alcuna reputació (2300) 

h.z.u en gran . . . privadesa alcunes fembres (2333) 

nom tingues en mal ço que ... (Y. 274) 

en preu de la mia virginitat ... me vuUes lexar ««« camisa 
{V.474)• — 

En 'h^-D. fort cars los strolecM (2505), Metge omet la prepo- 
sició; si no es una erra de tots los mss. la construcció es sorprenent 
y digna d'ésser notada. 

449. De. — Aquesta preposició àb substantiu, dóna sovint 
al predicat del verb 'ésser' caràcter partitiu: 

Salamo .../<? de la.oppinio (98) (=d'entre'ls de l'opinió) 
la gent sia de vostra opinió (378) 
fo í/f/ linatge de Esau (548). 

Mes la construcció 'ésser de + substantiu' té també altres 
matiços predicatius; 



lóg 

es de gran necessitat (V. 249) ' 

lo qual era de tant gran autoritat {623) 

Ésser greument torbat ... no es rfamich mas de\ amant si 

. mateix (649) 
lentrar no es de treball (19 13). 

450. Com a. ■ — Discrepe en absolut de Meyer-Lübke, 1 qui 
no admet aquesta partícula com a predicativa, sinó que li assigna 
sols l'ofici comparatiu. Refèrintse al castellà, creu que la intro- 
ducció de la 'a' obeheix a ésser usada ab l'accusatiu de persona, 
explicació qu'ell cambía respecte al provençal. En català, pera 
comparances esmercem 'com', mes en sentit predicatiu usualment 
'com a'. Axis ben diferents són los sentits de 'pregueu com un 
pobre' (no dihem que vos ne sigueu) y 'pregueu coin a pobre' 
(=r a guisa de pobre). 

Metge serva aytal distincció: 

los irosos corren amunt e avall com a rabiosos (2015) 
altres van com a orafs e furiosos corrent e~cridant conti- 
nuament (2041).* - - 

'Com a' pot anar precehit per 'axí': 
venen axi cotn a regines (2414) 
la anima es celestial e axi com a gitada del cel en terra 

es molt oppremuda (724) 
demostrants voler aquelles axi com «profitoses a la cosa 
publica (ii9i)• 
Ús modern. — Contraoposant l'ús de predicats preposicionals 
en Metge y avuy, remarcarem qu'ell esmerça més parcament que 
no fem nosaltres 'a', 'en' y 'de'. 



11 1. Vàlua del predicat. 

451. Ja hem dit (§ 438) que'l predicat havia d'ésser un nom. 
De vers adjectius y ay també substantius les cites prècehents 10, 
2940, 3537, 1705 ne donaran exemples. Noresmenys, pot ésser 
lo predicat un numeral: 'una es la mort dels ...' (100); pot ésser 
un possessiu, en qual cas observarem que'l francès modern lo 
rebutja, y'l substituheix per un pronom personal ('je suis à toi' y 
no 'je suis tien'): 'jo é aquesta filla tua som tues^ (258)• 

452. També hi trobem demostratius: 'jo so aquell quet 
penses' (35). Mes quan lo demostratiu es lo subjecte y'l predicat un 
nom, lo francès serva pera'l pronom lo genre neutre {'c'est ma mère'). 
En cambi, lo català lo fa anar en lo genre del predicat, en guisa 
qu'es aquest qui regeix lo del subjecte, en Uoch de lo contrari 



1 Syntaxe, 278. 

» A; P. ometen la 'a'. 



170 

com es regla general: 'aquesta es ma muller, aquesta es vostra senyora^ 
(V. 190), 'sapies que aquesta ... es ta filla e aquest ... es ton fill' 

(V. 578). . 

453. Atenentnos a llur origen, podem considerar, com de 
natura predicativa referit al subjecte, tots los participis qui van ab 
'ésser'; y com a predicaís del objecte, tots aquells qui van ab 'haver'. 
Y precisament per aquest caràcter, per ço com lo predicat tostemps 
concorda ab lo terme sintàctich al qual se refereix, los participis 
ab 'haver' servaven originàriament aytal concordança: 'be siats 
vos venguda' (V. 543), ('vos' acondicionada sots l'aspecte de 'ven- 
guda'); 'han be parades lurs cambres' (2413) (elles 'han cambres' y 
aquestes són 'parades'). 

454. Lo predicat pot ésser també un infinitiu, lo qual, en 
aytal cas, acostuma ésser introduhit per 'a' o 'de': 'aço verament 
no es de soferir'. 

Quan l'infinitiu es subjecte qui regeix un predicat y va colocat 
darrera'l verb, pot ésser pur: 'jius fàcil a la gent que segueix la 
sensualitat atorgarho que creure' (1266); mes molt sovint va 
precehit per 'de': 'pus vees que fos perillós de morir' (1207) (de 
morir fos perillós), construcció aquesta vigent àdhuch avuy, 
especialment en lo poble. 

455- Quan lo predicat es un pronom àton y's refereix a un 
ens animat, en català modern usem lo genre neutre: '^es ta mare?' 
'Ho es'. En italià usen lo masculí 'Lo sono', y en francès lo 
genre qui correspon: 'Je la suis', o bé'l masculí 'Je le suis'. 
Malhauradament Metge conté tan sols dos passatges sobre un punt 
tan important, en los quals esmerça lo genre neutre: 'e dabans 
no« era' (134), 'Si hom demanava a cascun hom qui es stat son 
pare, ell nomenaria aquell quis pensa que ho sia' (150). 

456. Quan lo subjecte y'l predicat pertanyen a nombres 
distincts, en català usualment preferim fer concordar lo verb ab 
aquest, en lloch d'aquell, com la lògica vol: 'tristor e lagremes foren 
taiit solament mon aliment e sustentació' (1812), ' Son ,a(;o paraules 
de home ab sana pensa' (1879). - 

457. Per no oferir particularitat, res no cal dir de quan lo 
predicat es introduhit per adverbis comparatius: 

per tal que fos pus baix quels àngels (89) 

tant solempne poeta cotn aquell es (615) 

adés les fan tant stretes ... adés les í&n tant amples (3448). 

458. Són nombrosíssims los casos en que'l predicat reemplaça 
tota una oració relativa de 'ésser': 'veure Deu, salvador meu' (539) 
(ço es: 'qui es salvador meu'), 'entre nosaltres, chrestians' {^110) 
(ço es: 'qui som chresíians'). 



171 

Capítol V. Veu passiva. 
I. Mitjançant auxiliar. 

459. En lo baix llatí se perderen les formes passives propries 
y hom recorregué a la conjugació perifràstica mitjançant 'esse'. 
Mes lo llenguatge clàssich havia ja utilitzat lo present 'sum* pera 
la conjugació perifràstica del perfet; en cambi, lo baix llatí esmerçà 
pera aquest temps lo perfet 'fui'; de manera qu'una matexa 
construcció ab auxiliar tingué dues significances diverses segons 
l'època llatina. Y lo mateix pot ésser dit dels altres dos temps 
compostos del llatí clàssich: 

Llatí clàssich: Baix llatí: 
Present: jo soch Uohat laudor laudatus sum 

Imperfet: . jo era llohàt laudabar laudatus eram 

Perfet: jo fuy llohat laudatus sum laudatus fui 

Plusquamperfet: jo era estat llohat laudatus eram laudatus fueram 
Futur: jo seré llohat laudabor . laudatus erò 

Futur perfet: jo seré estat llohat laudatus ero laudatus fuero 

Resulta que 'laudatus sum' expressa temps present en baix 
llatí, y passat en llatí clàssich. Y ço mateix veyem en lo plus- 
quamperfet y futuí perfet clàssichs. 

460. Aquesta dualitat del llatí, produhida per haverse construhit 
en son període auri son perfet, no ab lo mateix temps del auxiliar, 
sinó ab lo present, no tindria importància romànica si nostre 
heretatge fos estat fidel al baix llatí. Mes heusaci qu'àdhuch fins 
avuy, nos trobem sovint ab verbs qui, com per exemple 'vèncer', 
ab 'sum', 'jo soch vençut', no signifiquen 'hom me venç en aquest 
moment' (com ^pertany al temps present), sinó 'hom m'ha vençut', 
'hom me vencé' (qui correspon al perfet); en altres mots ab verbs 
qui reflexen les significances del llatí clàssich. 

_ 461. Diez parteix los verbs romànichs en perfectius y imper- 
fectius.i segons s'emmotllin a les formes clàssiques o a les baxes, 
devent naturalment - advertir que'ls primers no tenen passiva en lo' 
present, imperfet y futur, temps en los quals lo llatí no's construhía 
ab 'esse'. Pera traduhir 'hostis vincitur', hem de dir 'se bat 
l'enemich', o en activa 'hom bat l'enemich', des lo moment que 
'l'enemich es vençut' pertany al- perfet. 

Meyer-Lübke mostra qualque recança envers aytal divisió, 
mes després de remarcar que'l passiu llatí indica l'entrada en un 
estat, mentre qu'en romànich, llevat lo pretèrit incoatiu (ço es, 
indicant acció qui comença) la locució corresponent expressa lo 
fet de trobarse ja en un estat, y de diverses comparances ab 
l'alemany, dexa la qüestió sens apregonarla.^ 

' Syntaxe, 187. 

" Syntaxe, 303 y 304. 



172 -- '- 

Díez enclou en los verbs perfectius, aquells l'activitat _dels 
quals es de duració .limitada, 'agafar, sorpendre, desvetllar, vèncer, 
abandonar, acabar, matar', etc, y en los imperfectius, aquells l'activitat 
dels quals es de duració indefinida, i 'amar, ahirar, llòhar, blasmar, 
admirar, veure', etc. Mes jo no he pogut establir clarament aytal 
classificació en los exemples de Metge, ni tampoch es de creure dit 
autor, per quant s'apressa a consignar, que verbs sinònims pertanyen 
a l'una o l'altra mena, segons com sia considerada llur activitat. 
Ço que equival a anular tota classificació a priori y contentarse 
ab la prova experimental de cada verb. 

462. Lo català, com ses llengües germanes, no té flexions 
passives. Ha copiat lo baix llatí, afaysonantse aytal veu mitjançant 
un verb auxiliar, en general 'ésser' y'l participi passat. 

463. Procehint a la recerca experimental, sols he trobats los 
passatges següents, ahont Metge usi temps compostos ab la 
significança passada corresponent al llatí clàssich: 

'molts homens ... turmenten si mateys per la mort de lurs 
amichs, creents que lurs animes sien mortes ab lo cors o que sien 
dampnades' (644) (ço es: 'lurs animes moriren ... o's damnaren', 
y no 'se moren o damnen ara'). 

'la sentencia es donada e passada en cosa jutgada' (1623) {'la 
sentencia no'S: dona ara, ans s'ha donat y passat'). 

'no haver reebut baptisme nom ha condempnat car no era 
manat encara' (2078) (ço es: 'Eavors no era estat manat encara'; 
plusquamperfet). _ ■_ 

- 'jTant maleyt fo lo jorn que ella isque daquesta casa. Mes 
valgra que foch si hagués pres a .iüj. cantons! jTot es perdtitV 
(3551) (no 'tot se pert' ans 'tot s'ha perdut'). 

'Com Valter ..* se hagués pres esment ... de la virtut de 
aquesta nina la qual virtut no era manifestada b. la gent' (V.'iaó) 
('no era estada manifestada encara a la gent'). 

'si tots temps haguessen un propòsit ne de bons homens 
foren mudats en mals, ne de mals en bons' (919), 'si no fos per 
sa indústria e sforç tot lo regne /ora perdut' [5172) (ço es 'foren 
estats mudats', 'fora estat perdut', sentit de plusquamperfet de 
subjunctiu sots forma del imperfet). 

'si per lo dit consili fos conegut que la elecció no valia de 
dret, lavors era hora quen elegissen altre' (1400) ('fos estat 

conegut'). . . . , 

'consulten aquells qui ... son stats preses e pumts per devinar 
(2507, ms. U.) (ço es: 'foren estats presos'). 



í No'ls defineix pas èll axis; sinó 'verbs l'activitat dels quals no's per- 
Uopga mé? enllà d'un instant, o almenys implica una fi momentània a assolir , 
y 'verbs l'acció dels quals no's comença pas ab la intenció d'acabaria , 
Definicions, a mon vijarés, deficientissimes. ;- 



173 

Com qu'aquests tres temps (§ 459), jafsía portin 'ésser' ab sentit 
present, signifiquen acció passada, llurs participis perdeii ab facilesa 
la noció verbal d'activitat, pera acquirir l'estable del adjectiu: 

per veure si jo dormia o stava descübert (3556) , 
scamiran ... les doiies honestes si no seran tant orades 
com ells volrien (3639). 

Dels participis, devinguts adjectius, en qual cas no van en 
passiva sinó que són predicats, no me'n ocupe ací (Cf. §§ 846 sq.). 

464. Llevat* los passatges anotats, tots los altres mostren 
llurs significances de- conformitat„ab les formes perifràstiques del 
baix llatí, ço es, 'sum + participi' sigiiifica, no passat, ans present, 
'eram + participi', imperfet en lloch de plusquamperfet, y 'ero + 
participi' futur imperfet y no perfet. 

Contrasti hom: 'Quant a ella es manat star totes les portes li 
son tancades. Puys obren se quant li es manat \o contrari' (327), 
'son terriblament irats si elles fan alcuna cosa que ... nois sia 
■manifestada^ (35 lo)» ^ 2078 y V. 126, del §463, y serà palesa !a 
significança actual y present ('mentre Déu li mana estar', '.. . 
qu'elles no'ls manifestin tot seguit') d'aquestes cites. 

Seguexen passatges de present d'indicatiu: 

Totes coses corporals per tres linees son coníengudes (288) 
(la anima) turmentada es fort ment per ses dolors (305) 
(Job) en lo vell testament es kaut ea. fort gran reputació (555) 
mentre som encloses en los corsos a necessària servitut sóm. 

donats (722) ' 
La istoria es ... contenguda en lo primer libre dels Reys (775) 
E en altre loch del dit Alcora on es descrit paradis (884) 
Altres jauhen dejus grans roques e son greument premuts 

per aquelles (2030) 
pus veen quels es fet semblant (3577) 
altre vegade serè vestit de la mia pell (538). 

Futur imperfet: ^ 

conexeras be la malaltia de la tua pensa e conexent aquella 

seràs breument guarit (1886) 
a vuyt dies que serà entrada en la casa (3545)- 

Subjunctiu present (faci hom comparança ab lo 644 del 
§ 463 y comprovarà qu' ací'l sentit es de present): 

per tal que mes per eE sia sostenguda (308) 
alcun special vehi" ... qui per elles no íza ... occupat (2319) 
ans que (jo) sia acabada de ligar (2375): 
e volent que als grans inconvenients qui venien _/òí tancada 
la porta (1165). 



174 

Subjunctiu imperfet: 

'ab les quals fos mesa fama entrel poble que a ell era dada 
licencia per lo dit Papa' (V. 410) (ço es: 'se metes fama' y no 
's'hagués mesa ..." com en 1400, §463). 

465. En los altres temps (perfet, plusquamperfet y futur perfet) 
no hi ha jamay cambi de vàlua temporal: 

en aquell jorn-7% feia major festa (V. 599) 
fo per molts cregut que Romulus ... (575) 
Lo pobre apellat Latzer ... fo portat per àngels al sin de 

Abraham e lo rich ... fo soterrat en'imfern (820) 
qual es stat énganat per aquella (2633) 
ço que per ell era stat dit a la dona e ço que per ella 

era stat respost (298) 
Si per rsà. fos stat complit ço quet he dit (1194) 
jassia per moltes ne fos stat request (18 18). 

Infinitiu: 

i que veets ... que, no pogués ésser dit de ...? (957) 

a les coses contengudes en les dues propdites rahons no 

pogués ésser donat aJcun empatxament (1176) 
major fe los deu ésser donada (3666). 

466. La copia d'exemples precehents (porció de molts altres 
que podria encloure) haurà anat convencent l'ànim del llegidor 
d'un fet important: qu'en l'època de^ nostre autor, l'ús de la passiva 
construhida ab auxiliar assolia un espandiment molt superior al 
que fruheix" avuy, y açò no tan sols per ço com ara nos altern 
més de la passiva obtinguda mitjançant 'se', ans també per ço 
com nostres clàssichs no defugíen aytal veu, com fem modernament 
recercant l'activa. Axis avuy en dia rebutgem: 

e a totes coses que son mogudes aquella es la font e principi 
de moure (464)- • 

si la anima se corromp per la corrupció del cors coue 
quel seu ésser sia debilitat per debilitacio daqueíl (436) 

(ço es: 'coses qui's mouen', 'se debiliti debilitantse aquell'. Passiva 
en Uoch de pronominal). ' 

E per aquells fo respost que (i 725) 
majors mals ne son stais seguits (3496) 

y molts altres d'entre "los precehents citats qu'ara tampoch usaríem. 

.467. Altres verbs auxiliars pera la veu passiva.. — En 
primer lloch, trobem testar': 

veent ... lo mal qui stava aparellat (1164) 
gran part del misteri quey sta amagat (1698). 

En aquest darrer exemple, però, 'amagat' deu ésser considerat 
ja com adjectiu. Lo donch tan sols pera fer mils ressortir lo poch 



175 

ús que^ Metge fa d'aqüest auxiliar, al revés _ de l'època moderna, 
quan l'ús passiu de 'estar' sobra de molt lo de 'ésser'. Són bastants 
los exemples donats ensús qu'avuy construhiríem ab aqueU verb. 

468. Són també esmerçats com a auxiliars altres verbs qui 
també van comprestfs sots la significança general de 'restar, perma- 
nèxer'. D'entre aytals lo més generalitzat avuy es 'quedar', mot 
castellà que caldria proscriure. Metge nos ofereix 'romandre': 

per tal que mils ne romanga instruït (245) 
romanch no solament tlluminaf mas entegrament consolat 
("13)- 
D'entre'ls verbs de moviment cal citar en primer terme 'anar': 
ne irien mils arreades que jo moltes (2530) , ■ 
a(Jes van vestits de draps fins (3457) 
■^ ans se gloriegen que aquells vagen be arreats, brodats, e 
tncavalcats {3599) 
si no van arreats segons lo temps (3642). 

Venir: 'si vens «í•í?rd'íZí/(2 que après que nostre matrimoni serà 
acabat e complit, la teu coratge se convenga de bon grat ab lo 
meu' (V. 174). 

Portar: 'Adés les porten trossades (les mànegues) a mig braços' 
(3448)» 'riuran dejus lo caparo que portaran vestit' (3541). 

469. Verbs qui admeten passiva ab auxiliar. — Com 
qu'en la veu passiva lo règim directe de l'activa devé subjecte, y 
aquest element es normalment necessari en tota proposició, es 
vijarés que sols tindran passiva ab auxiliar los verbs tranzitius. 
Açò són tots los dels exemples predonats. No cal afegir que 
res no hi fa, qu'en l'activa siguin reflexius: lo pronom en aytal 
càs té vàlua objectiva propria, y pot, en conseqüència, devenir 
subjecte. - 

Ara bé: la terça persona del singular no sempre omple una 
designació personal, ans es també l'apropriada pera dexar lo subjecte 
indeterminat; dexar lo subjecte indeterminat y mancar en absolut 
lo subjecte, quasi són fets gramaticals sinònims. Açò explica que'i 
llatí usés en la veu passiva, solsament en la terça persona del 
singular, verbs intranzitius, qui llavors eren. designats ab lo nom 
de 'unipersonals passius'. Exemple de Metge: 'E si aquestes coses 
los dits vicaris ... defugissen c^ei fos procehit contra ells' (1432), 

Avuy dia, aytal ús ab la construcció auxiliar es escarsíssim. 

470. -Règim passiu. — Entenem per règim passiu aquell 
regit pel verb en la veu passiva, mitjançant una preposició, avuy 
generalment 'per', y lo qual es precisament no l'objecte ans l'autor 
de l'acció. 

En llatí lo règim passiu anava en ablatiu pur ('amicus íneus 
ratione nulla vinceretur'), o mitjançant 'ab' ('amatur ab omnibus'). 



En lo bak llatí, a més d'aquest 'ab' s'introduhiren ja 'de' y 'per', 
preposicions que'i romànich heretà. 

Per ésser aquest règim dependent de preposició, los autors 
romanistes l'acoblen ab l'estudi general dels complements adverbials 
y de llurs preposicions. Palès es que per contenirne, externament 
ve lligat ab aquestes. Mes, atesa sa significança d'agent, m'apar 
desrahonable enclourel ab complements, qui indiquen circumstancies 
externes de l'acció. Axis, donchs, salvant l'origen y'ls furs de_la 
preposició, estatuhirèm aci, en qual guisa es introduhit dit règim 
com a ablatiu-agent de la proposició. . 

471. La preposició més generalment usada per Metge es, 
com avuy, 'per': 

manants semblants ordinacions ésser /írlurs sotsmeses.y. 

observades (1483) - 

per los agradables senreys a mi /er tu fets (1591). 

No cal citarne més exemples, car són abundosos los qui la 
contenen entre'Is passatges precehents {§§ 463, 464, 465). 

472. A diferencia d'ara^ o quant menys ab molta més exten- 
sió qu'arai esmerça també 'de' nostre autor: . 

sia desemparat </í si matexa (481) 

no era consonant a raho que la vestedura que ell se devia 

vestir fos de peccat ensutzada (1519) 
- acompanyat de molts potents ladres (3256) 
son ne mils maridades ... que de\s jovens (3573) 
una vila petita poblada (fe alguns (V. 109). 

473. Calcada sobre la 'ab' llatina trobem 'a', exclusivament, 
però, en Valter: - 

est assats cara e molt amada a mi (V. 244) 
fo reputat a les gents per infamis e odiós (V. 402) 
feula despullar tota nua a les honrades dones que eren 
aquí (V. 194). 
No creyem poder donar tal explicaòió del passatge del Somni: 
'mentre es acompanyada «r cors sie agreuyada per lo carrech 
daquell' (291). 

Avuy no usem jamay 'a', seria llatinisme mcomportable. 

474. Carència de règim. — Lo règim passiu, com tot 
règim, pot mancar, prenent lo verb un sentit absolut, Aytal 
omissió es estat tostemps estremament practicada: 

la dita ... anima ... es en moltes maneres nomenada (216) 
Vivificadora es del seu cors, car encontinènt que li es 
- donada ama de gran amor lo seu carçre (304) 

aquestes coses com li son levades (315) 



177 

ultra los copiosos casos qu'hom ne trobarà en los passatges 
anteriors. 

Com qu'en la veu qui'ns ocupa, lo .règim es l'agent, resulta 
que la supressió d'aquest dexa sens autor l'acció, en altres mots 
la fa indeterminada. ' En aytal cas l'activa corresponent no existeix, 
car hauria d'anar sens subjecte, cosa qui gramaticalment repugna. 
Y heusací com nos trobem ab un mitjà d'enunciació indefinida 
(§§34isq.)- 



II. Mitjançant 'se'. 

475. Hem de posar esment en un fet morfològicli: en llatí 
les desinencies de la passiva foren formades mitjançant lo pronom 
reflexiu 'se' acoblat a les de l'activa: de 'amo, amas, amat', o 
mellor dit de 'amo', de la forma primitiva 'amasi' y de la influhida 
pel grech 'amato', ne pervingueren 'amo-se, amasi-se, amato-se', y 
segons les lleys fonètiques llatines 'amore, amasis, amatore' > 'amor, 
amaris, amatur'. Podem anotar que'I reflexiu 'se' sei-ví pera~les 
tres persones. 

476. Un fenomen anàlech, si no relacionat, se produhi en 
les llengües romàniques, les quals obtingueren una veu passiva 
pera ^ la terça persona, mitjançant _ l'ús de la matexa partícula 
reflexiva 'se'. Solsament lo rumanès ha aplicat son reflexiu a 
totes tres persones assolint una conjugació complerta. De les 
altres llengües germanes, la qui més a pler ha expandit lo passiu 
reflexiu pera la persona esmentada, es la italiana, seguint la 
castellana y ab més restriccions lo francès. Aquella limita y aquesta 
àdhuch rebutja aytal construcció, quan lo subjecte es de persona, 
a fi de salvar la frase d'obscuritat. Lo provençal mostra predilecció 
per 'om' y 'vos'. 

Com a vertadera passiva, lo subjecte -pacient concorda en 
nombre ab lo verb, y l'objecte -agent va introduhit mitjançant la 
preposició 'per' (o 'de' §472). 

477. De proposicions compleftes, ço es, ab lo darrer terme, 
ne trobem tan sols en Metge: 

alcuna forma nos corromp sine per acció de son con- 
trari (419) 

la -calor ... se destroueix per acció de fredor (422) 

mas la anima humana! nos pot corrompre per açcio de 
son contrari (427) ' 

lenteniment ... nos debilita per si ne per accident, per 
vellesa o per altra qualsevol debilitacio del cors (449) 
^ lo .^ vent que per lo seu cahiment sengendra en layre 
(18Ò9). 

JSeüieft ïur Zeitschr. f. rom. PhU. LXVI. 12 ■ 



178 

478. En tots sos demés passatges manca l'objecte-agent: 
' coses qne nos podien ... provar (149) 
totes les portes li son tancades. Puys obren se con li es 

manat lo contrari (328) 
axi com destrouit luU se destroueix la virtut visiva (424) 
es cosa que nos pot visiblament- provar (707) 
aquella vida que solament se deu vida apellar (722) 
en les animes dels bruts nos troba alcuna operació (1074) 
com menys dura la pena ab menys dolor se passa (1236) 
ques fahes nova elecció e ques levas de carrera per via 
'^ de compromès (1428) 

en la millor e pus expedient e presta manera que trobar 

se pogués (1430) . 
La qüestió que açis mena sobre ... (1466) 
mas (la qüestió) nos pot assi publicar a present (1468) 
no si pot als fer (1662, 1688) 
lo teu enginy nos deu distribuir en amor (1883) 
dins lescorça de les quals se amaga als (2087) 
alcuna cosa nos pot fer o tractar ab lo vehi (2479) 
nos poria trovar alcun vell (2585) 
aytant com una missa baxa se diu (2618) 
com se poden anullar testaments (2623) 
e si lo cercle se pot quadrar (2625) 
e com se engendren en íaer lo tro el lamp (2627) 
sis pot convertir la un en laltre (element) (2629) 
si gran capo se troba (2701) 
bona vernaça si sen pot trobar (2713) 
veri nos dona ab aloe (2846) 

la pluja sengendré en los ulls de les mesquines (3522) 
Quant lofici divina! se celebrarà (3644) 
totes coses impossibles se porien abans fer quel meu coratge 

nos mudaria (V. 265) 
entre lo, poble se dien estes paraules (V. 335) 
E dementre quel convit se aparellava (V: 538) 
tan gran saviesa e magestat de bones custumes se ama- 
gaven ius tal hàbit (V. S49). 

479. Dé la comparança ab los passatges construhits ab 
auxiliar (§§ 463 sq.), apar ppderse'n deduWr que Metge s'altava 
mils d'aquella construcció quan la proposició contenia l'ablatiu- agent, 

480. En tots los exemples de §§ 477 y 478 lo subjecte es 
tostemps ens inanimat (lo 2701 podem Jambé considerarl'hi pera 
nostre cas). Sols una cita puch donar ab subjecte animat: 'la 
qual se era nodrida en sobirana pobresa' (V. II 4) (ço es, 'era 
estada nodrida'); lo qual nos autoritza a considerar que nostre 
autor no esmerçava la foima passiva ab 'se' ab subjectes de persona, 
llevat quan tota amfibologia era impossible. Com després veurem 



179 

(§ 484)» no deu ésser confós 'se' ab sígnificança passiva, ab 'se' 
pronominal. Axis: 'quis intitulava Regina de Orient' (2997) (<es 
ella qui s'intitulava regina'). 

481. Carència de règim. — Llevat les cinch cites de 
§ 477» en totes les demés hi manca lo règim. Com seria aquest 
l'agent (y en l'activa a més lo subjecte) resulten tots aquells passatges 
indeterminats (§ 347). 

482. Verbs qui admeten passiva ab 'se'. — Los tranzitius, 
y açò són tots los citats ensús. Mes ací nos trobem ab lo mateix 
fenomen registrat en la passiva ab auxiliar (§ 469). 

En primer Uoch, verbs tranzitius llatins eren usats en passiva 
sens ^sl•lbjecte, ço que'ls feya devenir impersonals (dicitur, 
creditur, dictum est, etc). En realitat són ja tranzitius usats 
absolutament, ço es, intranzitius ; Metge ne conté: 

prou se fat tost ço que bes fa (190) , 

les quals nos pot provar que (290) 
nes pot trobar que (la anima) pux pervenir ... (403) 
ques lig en lo Gènesi (1000) 

en lo libre de les eclesiàstiques doctrines se contena, 

solament lome dehim haver anima substantiva (1005) 

ço que nostre senyor Deus ha ordenat necessari es ques 

complesca (1680) 
axi serà mester ques faça encontinent quel ca sia devant 

elles carregat de bastonades (2484) 
e ques fa en Àsia (2631) 
£6 com se pot fer si ...? (3339) 
si fer se pot no jaquesques ményar a bèsties salvatges 

(V. 372) 

segons que fer se deu (V. 522) 

y la frase feta tan abundosa en nostres clàssichs: 'Sta cues mlla 
la Sancta Scriptura diu que ...'(774). 

483. Mes lo llati, àdhuch vers intranzitius posava en passiva 
('itur, venitur', etc). Nostre autor sols nos en ofereix un exemple: 
'Jamay en lur lit no si dorm' (2518). 

Emperò hem d'afegir ací 'esdevenirse, seguirse, pendres', qui 
encloguérem en lo capítol dels impersonals (§ 400). 

L'italià y'l castellà admeten volenters los impersonals passius, 
mes los rebutgen resoltament lo provençal y'l francès, qui usen 
'hom'. Lo català modern n'es pròdich; mes per ço que portem 
dit, hom veu ben bé que Metge los usava ab parquetat. Cal 
establir estadístiques comparades ab autors anteriors al nostre pera 
veure fins a quin punt pot haver influhit l'italià en una construcció 
qui, d'altra part, es de niçaga llatina. 

484. Paralelisme entre'ls verbs pronominals y la veu 
passiva ab 'se'. — Al expondre l'opinió de" Meyer-Lübke sobre 



la formació pronomínal en los verbs tranzitius (§ 378), ja indicàrem 
que llur subjecte no es l'autor de l'activitat, ans l'objeçte. En 
conseqüència, nos trobàrem enfront un fenomen essencialment passiu. 
Emperò, vegérem com fa pronominalitat s*extengué a intranzitius 
(§377) ('jo m'adorme', 'ell se penedeix'), en los quals los pronoms 
no poden pas reflexar una activitat qui retorni sobre'l subjecte. 
Assajant d'esbrinar llur sentit, fàcil es percaçarse qu'indiquen un 
'estat' del subjecte, un fenomen qu'experimenta dins ell mateix, 
sens ésser provocat per un agent extern ni per sa propria activitat 
reflexa. Essencialment los pronoms hi són debades: entre 'ell se 
penedeix' y 'ell plora' no hi ha diferencia alguna en la manera 
gramatical. L'anglès es ben racional al fer aquests verbs simplement 
intranzitius: 'he repents'. 

Com d'altra part íos intranzitius no admeten la passiva ab 
'se' (llevat los impersonals), resulta que sempre qu'un verb en terça 
persona sigui intranzitiuy vagi precehit de dita partícula, no hi 
ha dubte que's tractarà d'un pronominal y no d'un passiu: 'ella 
s'adorm, ell s'asseu, ells se curen de ..., ell s'enfelloneix', etc. {§ 377). 
Considerem ara de nou los tranzitius independentment de 
l'explicació originaria que de llur pronominalitat hem donada. Quan 
llur subjecte es de 'persona, no hi ha dubte algun que'ls actes 
involuntaris corresponents a la forma pronomínal: 'la gent se 
alegra, ell s'acosta, ella's somou, los homens s'adeliten, ella's fa 
prenys, Griselda s'emprenyà', repugnen a la idea passiva. No es 
ver ni exacte que 'la gent sigui alegrada, ell sigui acostat ... 
Griselda sigui emprenyada'. Açò pressuposa un acte, en lo qual 
lo subjecte es lo pacient, y en aquests exemples hi trobem expressats 
una activitat espontània, fatal: llurs idees són pariones a 'la gent 
fruheix, ell va prop un riu, ... Griselda cau'. 

D'altra part, acabem de veure com rarament es usada la 
passiva ab 'se' ab subjectes de persona (§ 480). Y precisament per 
ço, com si hi constrahim un verb qui no sigui pronominal, per 
exemple: 'amar, vendre, degollar', y en Uoch de dir 'la muHer es 
amada, Jesucrist es venut cada dia, los catalans foren degollats', 
fem 's'ama la muller, Jesncrist se ven, se degollaren los catalans', 
entrem totseguit en dubtes sobre si en realitat se tracta de passius, 
o dels reflexius 'amarse, vendres, degollarse', 'la muller s'ama ella 
matexa, Jesucrist se ven ell mateix, los catalans ells matexos se 
degollaren'. De manera qu'en general, ab subjectes de persona, 
la partícula *se' es signe no de passiva, ans d'ésser lo verb reflexiu 
o pronomínal. ^ 

Quan lo subjecte d'un pronominal tranzitíu es de cosa, la 
qüestió devé més complicada. Es ver que'ls ens inanimats no 
poden tenir activitats espontànies propries llurs: mes no ho es 
menys que poden sofrir modificacions, y aquestes són departídes 
gramaticalment en dues menes. Dites modificacions poden^ ésser 
inherents a llur manera d'ésser, proprietats habituals llurs, fenòmens 
paturals, qui d'essencia Íntimament lligada ab dits ens, nos aparen 



i8r 

com a espontanis sens relacionaries concretament ab causa alguna. 
Al expressaries, 'se' no fa més que reblar lo subjecte, sens que'ns 
dongui la més minua significança passiva. Axis, en les frases 'l'oli 
s'escampa ràpidament', 'la pedra s'esmicola ab lo temps', 'aquestes 
mercaderies se venen', volem dir que l'oli té la proprietat innata 
d'escamparse y la pedra la d'ésmicolarse y qu'aquestes mercaderies 
són vendibles, són prestes a ésser venudes. Aytals idees no 
permeten ésser trelladades per 'l'oK es escampat', 'la pedra es 
esmicolada'. Tes mercaderies són venudes'. En cambi, quan en 
les susdites modificacions hi considerem concretament una acció 
externa qui les provoca, llavors 'se' no representa un pronominal, 
ans un passiu. Axis: 'l'oli s'escampa pera ésser purificat', 'la pedra 
s'esmicola per les glaçades', 'aquestes mercaderies se venen en 
poch temps'. - 

D'altra banda, ja hem vist com era freqüent en Metge la passiva 
ab 'se' ab verbs tranzítius y subjectes de cosa (§§ 477, 478). En. 
guisa qu'en cada cas concret hom haurà d'esbrinar si aquell té'l 
caràcter de pronominal o de passiu. 

485. Remarques. — La proporció relativa dels textes 
metgenchs prova: a) Qu'ab verbs tranzitius ab subjecte de persona, 
quaii l'autor usa 'se', es quasi sempre ab vàlua pronominal. Ab 
vàlua passiva, ço es, quan lo subjecte sofreix l'activitat no fatalment, 
sinó provocada sobre d'ell per una altra persona, sols hem trobat 
un passatge .(§ 480). /S) Ab verbs tranzitius ab subjecte de cosa, 
registrem la conseqüència contraria. 7) No són girables a la passiva 
ab auxiliar ni'ls pronominals intranzitius (aquesta darrera proprietat 
ja ho explica prou), ni'ls pronominals qui denoten actes espontanis 
en los quals los pronoms reflexius han vàlua exclusivament subjectiva. 
ó) Són reduhibles a la passiva ab 'ésser' los pronominals qui 
donen los actes com a causats; la valua de llurs partícules reflexives 
es vijarés ésser passiva. .~ 



Capítol VI. Modus y temps. 

I. Modus de la proposició simple. 

486.' Los estats o accions traduhides pels verbs poden ésser 
enunciades com a reals y absolutes, o com a contingents y 
relacionades ab altres estats o accions. En lo primer cas havem 
lo modus indicatiu, en lo segon lo subjunctiu. També, però, 
podem enunciaries com a manaments y desitjós, y en tal cas tenim 
lo modus imperatiu. Heusací los ' tres únichs modus pels quals 
lo català té formes propries ab desinencies personals. D'aquestes 
ne fretura lo modus abstracte, o sia l'infinitiu. 



l82 

487. L'imperatiu convé tant a la proposició simple com a la 
composta, com sia qu'hom no sols pot referir lo manament o 
desitg a una cosa, ans també a tota una acció o estat. 

488. Llevat l'imperatiu, des lo punt d'ovir exclusivament 
gramatical, l'indicatiu hauria d'ésser lo modus propri y reservat pera 
la proposició principal, y en conseqüència pera la simple. Car la 
proposició subordinada, per tal com es regida, ja es dependent o 
contingent. Emperò, com veurem més endavant (§§ 1053 sq.), no 
es axis, ans barrejantse gramàtica y lògica l'indicatiu es esmerçat en 
moltes proposicions secundaries. Més escars es lo fenomen con- 
trari, ço es, que'l subjunctiu invadexi la proposició simple, car 
moltes frases optatives qu'hom ha custuma d'aduhir, o bé són 
imperatives, o bé pressuposen una altra proposició sobrentesa. 

489. Respecte als temps condidonals, aquests, coni anem a 
veure (§ 525), són molt usats en la proposició sitnple; a vegade sresta 
suposada una altra proposició condicionant; molt més sovint llur 
condicionabilitat hi es afeblida en tal guisa que Uür vàlua es 
indicativa. 

490. Axis, donchs,' tenim pera la proposició simple los. modus 
personals imperatiu y indicatiu, restant entès que jo encloch en lo 
primer les expressions de desitg y en lo darrer los tpmps con- 
dicionals afeblits. 

II. Temps del indicatiu. 

491. Les definicions dels temps del modus indicatiu no 
convenen sempre ab les dels corresponents del subjunctiu. Axis, 
per exemple, les significances dels "pretèrits imperfet y plusquam- 
perfet del primer modus, sols en pochs punts coinçidexen ab los 
temps del segon que distingim per idèntichs noms. En conse- 
qüència, ací definirem los d'aquell y en llur Uoch (§§ 11 28 sq.) los 
d'aquest. . . 

492. Noresmenys, cal haver esment que les llengües romàni- 
ques han adoptats tradicionalment pels temps los matexos noms 
del llatí, los quals en la majoria de les vegades nó convenen ab 
llurs significances y àdhuch qualque volta hi són contradictoris. 
Aquest es un punt qui ha trasbalsats los bons gramàtichs, qui no 
se són resignats a apellar a tort les relacions temporals. Los 
francesos introduhiren los pretèrits definit y indefinit. Meyer- 
Lübke usa los pretèrits de durada 1 (imperfet), momentani^ 
(perfet), històrich,» incoatiu,* perfet, present,^ etc. Es 

» Syntaxe, §§ 103, iil. 

'^ §107. 

' I 109. 

* § no. 

s §§ 107, 108. 



^ 183 

extrany, però, que's siguin cansats de la tasca" de nomenar més 
exactament los temps en lo modns indicatiu, com sia que'ls pitjors 
batejats siguin alguns del subjuactiu. Dexen creure que Jes vàlues 
temporals dels temps qui nomien igual en abdós modus, són exactes, 
ço qu'es falç. 

Los gramàtichs de l'escola lògica castellana han excelit en 
qüestions axis, qui no tenen res que veure ab lo fet real de la 
llengua. Es sens dubte l'ilustre Bello qui ha trobada una classi- 
ficació més exacte y precisa, ab sos present, futur, pretèrit, 
copretèrit (imperfet), pos-pretèrit (futur de pretèrit), ante- 
present (pretèrit indefinit), ante-futur (futur anterior), ante-co- 
pretèrit y ante-pospretèrit (plusquamperfets). 1 A més, y ab 
complerta rahó, distingeix lo subjunctiu usual deLhipotètich. Re- 
centment, n'Esteve Oca ha publicat en lo Boletinr de la Real Aca- 
dèmia de la Lengua Espatiola'^ una sèrie d'estudis proposant una 
novella classificació, la qual, però, en lo subjunctiu resta vaga y 
àdhuch inexacta. 

Y es que, si quiscun temps servia pera una significança tem- 
poral determinada, la classificació lògica seria fàcil d'establir. Emperò, 
alguns del subjunctiu com l'imperfet, arriben a acquirir sentits 
contraposats (pretèrit usualment, y futur en les condicionals) y 
altres assats distincts pera constituhir nocions temporals ben 
diverses, com lo present in actual respecte al present actual. 

Soch arribat, donchs, a la conclusió que quan los noms dels 
temps no nohuen palesament a l'entenença, lo millor es servar los 
tradicionals; car açò, quant menys, té l'avantatge de no embolicar 
les idees acquirides pel llegidor. Roman ben entès, però, que són 
noms pera distingirlos simplement, sens que'ls definexin ni's con- 
vinguin ab llurs significances. Axis he adoptats lo present, lo 
pretèrit perfet ^ ('perfet' ve del llatí 'perficere'; 'perfectum' 
significa, donchs, acomplit. Tenint açò en compte, no comprénch 
los escarafalls den Oca y dels francesos, car no són pas més 
exactes llurs pretèrit terminatiu y pretèrit definit), imperfet 
(segons l'etimologia, aquesta denominació es assats vaga; emperò 
la den Bello, co-pretèrit, no es cabal, car moltes vegades no's 
refereix al pretèrit; la den Meyer-Lübke de durada y la den 
Oca continuatiu són, sens dubte, més correctes; les rebutje, però, 
per rahons estètiques), y pretèrit indefinit. (jPer ço com 
'cantavi' pot tenir en castellà les tres traduccions 'canté, he 
cantado, o hube cantado', les gramàtiques de dita llengua no 
han volgut regonèxer los dos novells temps y'ls han-dexats seris 
noms peculiars! Pera la segona forma 'he cantado', quasi es 
devingut tradicional la denominació qu'adopte; a més, no es veritat 
que sempre tingui la vàlua de 'ante-present' den Bello, o 'pretèrit 



' Gramàtica, §§ 284 a 295. 

^ Tecnicismo gramatical impròpia para el verio, Oct. 1915, cuademoIX; 
Abril 1916, cuademo XII sq. 



i84 

de present' den Oca.) Respecte als futurs no poden ésser admeses 
les apelaciqns d'imperfet ni anterior; per ço com lo futur no 
pot ésser may 'perfectum', 'acomplit'. AdopteJJes de 'futur 
absolut' o simplement 'futur', y la de 'pretèrit de futjir'. 
En quant al plusquamperfet podria ésser mantingut aquest nom 
si no hi hagués lo temps 'haguí cantat', qui es, respecte al pretèrit 
perfet, lo mateix qu'aquell respecte al imperfet; llurs denominacioBS 
més escayentes no poden ésser altres que les de plusquam- 
pretèrit perfet y plusquampretèrit imperfet. 

493. Tota enunciació se refereix sempre fiíialment a aquell 
qui la fa. La noció temporal, donchs, té per època mediata 
aquell qui parla. Pot esdevenir, que sigui l'única de l'enunciació, 
y en aquest cas serà noresmenys immediata, respecte a la qual 
tot període de temps sols pot aparèker com a passat, actual o per 
venir: Pot esdevenir, qu'ultra aquesta època actual del qui parla, _ 
l'enunciació n'expressi una altra, respecte a la :qual immediatament 
tot període de temps aparexerà com a anterior, simultani o posterior. 
Los temps verbals únicament referits a l'època actual, són absoluts, 
en cambi, los qui fan referència a una altra època, són relatius 
d'aquella y no del qui parla. Los primers són apellats pretèrit; 
present y futur; lo català té formes verbals qui permeten distin- 
gir tres matiços en aquell, en guisa que poSsehim tres pretèrits. 

Mes lo temps' pot ésser concebut no en períodes limitats, sinó 
en tota sa extensió infinida o en períodes indefinits qui convenen 
a totes les èpoques, y açò, per manca de formes verbals peculiars, 
ho traduhim també pel present. 

494. En llatí clàssich tenim, com a temps absoluts del indi- 
catiu, lo present (canto), lo pretèrit imperfet (cantabam), lo 
pretèrit perfet (cantavi) y'l futur (cantabo). Com a temps relatius 
lo plusquamperfér(cantaveram) y'l futur anterior (cantavero). 

Lo romànich, y concretament lo català, sols ha servats lo 
present (cant), pretèrit imperfet (cantava) y pretèrit perfet (canti). 
Lo futur es estat substituhit per un aplech de mots (cantaré habeo), 
la formació del qual trobarem en son Uoch (§ 800) y que ha 
determinada uria novella forma temporal (cantaré) ab significança 
pariona a la forma llatina substituhida. Lo plusquamperfet ha donat 
origen a altre temps romànich del subjunctiu (cantarà) (§ 1154), 
y es estat substituhit, axis com lo futur anterior, per perlfrasis qui 
no són pas pervingudes a afayçonar formes novelles (havia cantat, 
hauré cantat); finalment, lo pretèrit perfet (cantavi) s'es des- 
doblegat en tres temps catalans: nostres pretèrit perfet (canti), 
qui's referís a ço passat y definit; lo pretèrit indefinit (he cantat)» 
qui és un pretèrit de present, y'l temps relatiu plusquampretèrit 
(haguí cantat). 



i85 
Temps absoluts. 

(Faci esment lo llegidor que no tots los exemples qui seguexen 
pertanyen a proposició simple; lo designi qui ara'ns ocupa, es 
exemplificar les significances dels temps, anch que pertanpn a 
proposició composta.) 

495. Present. — Enuncia estats o accions qui esdevenen: 

A) Tan sols y precisament en l'època de qui parla. Y aquest 
es lo present actual: 

uo freíur de consolació; jo mateix me aconsol (641) 

Si axi es, senyor, com vos afermats atorch ho. Mas ... 

a mi appar tot lo contrari. Jo ... veig que (963) 
Molt \íO desig ... malalt son (1891) 
Lo boch yiza en -lo laç (2195) 
(un riu), qui va fort espau (1921) 
ab grans ladraments spanta, turmenta e devora tot ço que 

davant li ve (1942). 

B) En tots los temps. Y aquest es lo present inactual, 
o permanent. Aquesta inactualitat o pennanencia pot ésser pér 
rahó de que l'enunciació se referexi a: 

a) temps infinit: , 

Deus es (615) . 

eternalment viu totes coses conte totes coses dispon (755) 

lespirit no mor (61). 

;8) " proposicions necessàries, o definicions lògiques: 

Totes coses corporals per tres Enees son contèngudes, ço 

es: longitud, latitut e profunditat . (288) 
opinió no es als sinó remor o fama (865). 

y) fenòmens naturals o morals necessaris: 

Axi com moren los homens moren les bèsties (101) 

la dona per laiustament del hom se fa prenys ... e puys 

pareix alcuna criatura (135) 
la claredat del aer que cessa defallint la presencia del 

sol (425) 
La ovella /aí^ aK lop ... los aucells /«« nius ... (973) 
los homens per goig se exalcen e per tristor se lexen 
caure (911)- 
6) proposicions, qui jatsía no siguin necessàries, convenen a 
totes èpoques; estats o accions habitualsj de duració llarga y indefinida: 
avegades per complaure li (la anima al cos) peca (317) 
(la anima) ab indústria discorre les terres e la mar, forada 
grans muntanyes, fàbrica ports . . . (342) 



i86 

no vuUats tembre aquells qui niaten lo cors e no poden 

matar la anima (824) 
Lomé sovent planta arbres dels quals no espera haver fruyt. 

Lo savi or dona leys e statuts (588) 
la qual (cambra) es testimoni de les mies cogitacions (lo). 
Es estat necessari destriar lo present inactual, car dóna Uoch 
a una concordancia peculiar, qu'estudiarem en la proposició com- 
posta (§§ nio, 1112 0). 

496. Present ab sentit futur. — Podem usar lo present 
pera. enunciar un estat o acció futura, quan aquesta es molt propera, 
o quan la volem considerar com a certa; axis dihem: 'demà me'n 
vaig a Madrid'. No consta en Metge, 

Aytal us prové del llatí; en sa època baxa, quan lo futur 
'cantabo' començà a desaparèxer, lo poble adoptava ja'l present. 
Axis mateix lo trobem al començ de les llengües romàniques, 
jatsía qu'aquestes comencessin a afayçonarse son novell futur. 

Convé notar ací que'l modus subjunctiu no té futur, essenthi 
substituhit també per son present (§ 1 1 28). 

497. Present ab sentit pretèrit (present històrich). — 
Podem usar lo present pera enunciar estats o accions qui esdevin- 
gueren en lo passat, mes que'l narrador exposa emocionalment y 
viva com a actuals: 'ab tant abdosos partim daqui, e anant per 
un camí tort, lonch e molt scur, quant som en la sumitat del marge 
de una pregona riba, ... jo tement que ella no defallís ... girem 
detras' (1803}. , 

Era ja usat en llatí, principalment en l'epopeya. 
Troba hom un afebliment del matiç anterior en les cites 
d'autors passats, qu'hom enuncia com a presents: 

Emperò los doctors de la sgleya de Deu, los quals molt 

profundament e be hi han vist, afermen . . . que . . . (269) 

Tulli en la primera disputació del seu Tuscula diu que (578) 

Tots los apòstols e evangelistes confessen e testifiquen . . . 

que (833). 

498- Pretèrit. — Les accions passades óferexen qualques 
característiques diverses, les quals determinen en català tres temps 
distincts: 

499- Pretèrit perfet, enuncia estats o -accions esdevin- 
gudes y finides en una època passada y precisa. Es lo pretèrit 
històrich llatí. 

500. En català, y en general en les llengües ibèriques, l'ús 
d'aquest pretèrit es rigorosament y estricta delimitat, y axis no 
esdevé, com en francès, que'l substituhim jamay pel pretèrit indefinit. 
Pera preeisame la significança esmentarem les característiques seves: 



i87 

I. Entenem per època passada, en quant a les. funcions del 
pretèrit perfet, tot temps passat qui "no sigui avüy. En açò'l català 
no ofereix cap dubte: pera les accions fetes avuy esmercem l'indefinit 
(§ 507» -A-), pera les d'ahir enrera lo perfet: 

(un diveadres) ... me vench fort gran desig de dormir 
e levant me en peus passeu un poch per la dita cambra. 
Mas soptat de molta son, covench me gitar (11) » 

£e no morís laltre dia? (39) 

lo terme ... fini aquella hora (11 36) 

aquesta opinió la qual seguiren los romans gentils (574) 

no puch creure que vostres pares, los quals foren mentre 
visqueren (yig)- 

No ca! que l'època sigui explicitament designada; precisament 
lo sol ús del perfet ja indica que no es avuy: 

quant jol koy parlar coneguil tantost (37) 

ijperque tant soptosament pagas lo deute a natura? (IÏ46). 

II. L'època ha d'ésser precisament determinada, anch qu'hom 
no l'esmenti y sols la suposi. No pot ésser colocada en un temps 
més o menys imprecís del passat. Per açò tan sovint trobem 
aquest temps acompanyat d'adverbis o complements adverbials de 
temps y Uoch: 

dels meus ulls isqueren ladonchs fort. espesses lagremes (164) 

Ladonchs ell haxa los ulls (246) 

La exposició del qual ... te presti en Mallórcha (662) 

un jorn irobe les dites serpents (2235) 

Seguis a cap de temps que . . . (2242). 

L'època passada precisa pot compendre una durada més o 
menys llarga. Alguns autors s'equivoquen en aquesta noció que 
donen al imperfet. Ab. tal qu'enunciem la duració com a limitada, 
la podem traduhir pel perfet: 

altres sinó ell e sos dexebles per lonch spqy de temps no 

foren tenguts . . . per savis (624) 
Çipio . . . per tres jorns abans que moris disputa molt 

sobre (654) 
mentre visqui en lo mon (2257). 

501. Pretèrit perfet iteratiu. — Igualment l'acció pot 
ésser repetida; essent de remarcar qu'en nostra llengua usem lo 
perfet, anch que les repeticions siguin indicades mitjançant ?pronoms 
indefinits; qu'aquests ho siguin, no exclou que concebim les repe- 
ticions com a precises y limitades: 

Valerius Maximus dix en diverses lochs (689) 
après lur mort se combateren alcunes vegades (714) 
tu sabs be quantes vegades ne parlest en disputest . . . ab 
mi mentre vivia (1583). 



i88 

502. Usem lo pretèrit perfet pera designar un temps futur 
respecte un altre pretèrit, ab tal qu'abdós siguia passats: 'es pres 
a prophetar ... de Jhesuchríst, qui puys venck per reembre los 
jueus' (549). 

503. En català no usem may lo perfet, ans l'indefinit, pera 
enunciar un estat present, resultant d'una acció anterior; axis en 
llatí l'orador s'asseya ab lo mot 'dixi', que nosaltres traduhim 'he 
dit' y jamay 'digui'. 

504. Lo pretèrit pot enunciar l'acció corn a presa en conjunt, 
en son començament (pretèrit incoatiu), o en son acabament 
(pretèrit terminatiu); mes aquests inatiços no alteren la signi- 
ficació essencial qu'hem exposada. 

505. Pretèrit perfet substituhit pel temps derivat del 
plusquamperfet llatí. . — Hom troba aytal remarcable substitució 
en poesia y molt sovint en los romanços castellans. Lo plusquam- 
perfet Uati 'ego amarevam', es estat reemplaçat en català per la 
perífrasi 'jo havia amat'. Donchs bé, en los esmentats passatges 
principalment, té la significança de pretèrit perfet. 

Metge nos ne proporciona un bon exemple: 'cercava axl mos 
plaers com sin degués aconseguir un regne. Jamay no isquera 
de casa ne volgra haver res fet sens licencia mia' (3557). 

506. Pretèrit indefinit. — Aquest temps es, en nostra 
llengua, compost (§ 854); en 'he vist un home', usem lo present 
d" haver' ab im participi passat. Si considerem sengkment les vàlues 
d'aquests dos elements, sentirem que la significança primordial es: 
'he', ço es, 'tinch un home lo qual té pera mi la qualitat d'ésser 
vist'. L'acció respecte al home es passada, 'vist', mes jo enunde 
l'home com a present: 'lo he'. Aquesta presencia no implica 
precisament que'l tingui enfront, mes sí que l'època del home m'es 

, actual y, en conseqüència, anch que l'acció sigui passada, que 
l'actualitze fins a mi, qui'n soch l'enunciant, 

507. De conformitat ab aquests rahonaments, trobem primera- 
ment que: 

A) Lo pretèrit indefinit enuncia estats o accions esdevingudes 
en lo mateix dia qu'hom parla, podentse precisar en aquest cas lo 
temps del avuy. 

Lo català es ben rigorós en aquest punt: d'ahir enrera, ab 
època precisa, correspon al 'perfet' (§ 500,!); avuy, adés ab moment 
precís adés ab imprecís, sempre al indefinit; qui en aquest cas 
no es gens indefinit: 

vos havets dit quel havets retut a Deu (197) 

de les quals (rahons) has hoydes algunes dessus (63o)_ 



iSg 

^Vols ... quet respona axí breument com has demanaP. 

{1130) 
la qual stant en la flor de la sua joventut una serpent 

ha morta ab son veri (1766) (ço es: 'fa poch ha morta ')r 
la intenció del savi que has allegat car ell no dix aço en 

persona sua (105). 

B) Lo pretèrit indefinit enuncia també estats o accions es- 
devingudes en una època passada imprecisa, les conseqüències de 
les quals subsistexen en lo moment present. 

Poch temps ha passat que stant en la presó, no per demèrits 

(meus) . . . segons que despuys . . . ses demostrat (3) (ço 

es: 'ha passat fins avuy'y 
la qual lonch - temps ha passat que obté fort bon loch 

entrels sancts' (1152) 
moltes vegades he vist morir homens e bèsties e ocells 

(65) ('y encara ho veig') 
tostemps /íí creegut que (69) ('y encara ho crech'; sinó 

seria 'cregui') 
en tenebres he parat lo meu lit (533) (ço es: 'he lo lit 

parat') • _ 

abtant lo dit scisma ha meses raels que (1441) (les raels 

encara continuen meses) 
totes les coses animades L• visí morir en una fortna e 

James non viu lo contrari (95). 

Lo darrer exemple mostra palesament— la distincció entre 
'perfet' y 'indefinit': 'sempre he vist rgorir totes les coses animades 
en una forma'; 'he vist', car ara encara ho continue veyent. En 
cambi, 'lo contrari james no ho viu', no ho ve^, car es un acte 
qui no's perllonga fins avuy. 

Mes no cal pas que les conseqüències de l'acció subsistexin 
pera usar lo pretèrit indefinit; y en açò molts autors s'equivoquen. 
Es assats que'l temps passat sigui imprecís; axis veyem que: 

C) Lo pretèrit indefinit enuncia' en- general estats o accions 
esdevingudes en una època passada imprecisa: 

iloit ho he dir, respongui jo mas ara no ho crech (49) 

jo he pagat lo deute a natura (55) 

de tres maneres despirits vidals ha creat nostre Senyor 

Deus (81) - 

ço que tu has vist en altres, noti has vist en tu mateix (137) 
E molts phílosoífs e poetes se son acostats assats a la 

veritat (233) 
Molts doctors de la sgleya de Deu, philosofs, poetes ... 

han fet lur poder de donar entenent als homens del 

mon ... que es spirit (210) 
no es novell quels homens muyren ... en aquella hora 

que Deus ha ordonat \i\•^']). 



igo 

508. Comprenent aquests tres conceptes obtindrem la definició 
exacte pera'l català: «lo pretèrit indefinit enuncia estats o accions 
esdevingudes en una època imprecisa anterior a avtiy, y també les 
esdevingudes en un moment precís d'avuy». 

509. Quan se tracta de 'avuy' may trobem cap excepció; mes 
quan se tracta d'ufia època anterior, a voltes trobem que l'indefinit 
pren lo iloch "del perfet: 

E axí ^ plagut a sent Gregori en lo Dialech ... en la fi 

del dit Eclesiastès ... hi ajusta (10/) (des lo moment 

qu'es en lo 'Dialech', hauria d'ésser 'plagué', talment 

com 'ajustà en la fi del Eclesiastès') 
los libres que han fels los quatre doctors de la sgleya de 

Deu (849) (ço es: los quatre evangelistes qui 'feren' ...) 
nom pens que mal sia sdevengut a Çipio, car virtuosament 

ha viscut (647) (ja fa molt .temps que Cipió morí; ergo 

'visqué') , 

Lomé es stat creat en lo mig (89) 
spirit tornarà a Deu, qui ha donat aquell (799) 
Aquests dos homens que veus açi son stats mentre vivien 

fort savis homens (1702). 

Aquests exemples, justificables en francès, no ho són pas en 
nostra llengua. 

510. Es de remarcar que quan una acció ha durat molt 
temps, mes no arriba al temps present, no podem usar als sinó'l 
, perfet', car l"indefinit' indicaria que les conseqüències encara perduren: 

tro ací tostemps fuy de intenció que (553) 

«fuy', car 'ara ja no ho spch'. 

511. Lo pretèrit imperfet enuncia estats o accions esdevin- 
gudes en una època passada, imprecisa y qui tingueren durada. Es 
aquesta la característica d'aquest temps: sempre pressuposa duració 
per ell mateix; y es per açò que no acostuma gayre anar massa 
determinat mitjançant adverbis, a diferencia del perfet (§ 500, II). 
La definició d'indicar simultanitat ab una altra acció es fragmentaria 
y accidental, malgrat sia ver qu'aytal paper representa a voltes en 
relació ab lo perfet en oracions secundaries (Cf. § 1109/?). 

aquell al qual tu solies servir (162) 

Job, qui testificant nostre senyor Deü, no havia pàr en la 
terra (531) (durant sa vida) 

Mahomet ... volia que ho creeguessen los seus sequaces (891) 

Alcuns singulars dels regnes que jo possehia (1154) (habi- 
tualment, mentre vivia. 'Possehí' hauria pogut implicar 
que'ls perdé) 

havent pahpr de morir quant era malalt o corria temps 
epidemial (1253) 



£ Abans que venguesses en lo mon que eres7 (124) (quin 

estat durader tenies) 
Dessebut eres (560) (estaves, romanies en estat de decepció) 
lo mal qui siave aparellat (1164) 
la dona per laiustament del hom se fa prenys e dabans 

nou era (133) (si'l prenyat no fos estat durader, ans 

acció curta, seria 'fou'). 

512. L'imperfettraduheix sovint insistència, repetició, habituí, 
custuma, matiços tots corresponents a durada: 

aquestes eren les principals coses que la dita ciutat a mi 

suplicant demanava (1189) 
Jorn delUava molt mes que no devia en cassar ... jom 

confessava e combregava so ven e penediamen (1326). 

513. Com sigui que quan descrivim una cosa concebim 
aquesta com estàtica y immutable en la forma de la descripció, y 
açò no es als sinó perllongar, donar una durada al moment en 
que la pintem, no es sorprenent que l'imperfet sigui preferentment 
usat en les narracions, relats extensos, etc: 

(stant axi a mi aparech ... un hom) acompanyavenh dos 
homens de gran statura la un dels quals era jove fort 
bell e tenia una rota entre les mans (20) 

En lo dit mon no havia ombra alcuna (1822). 

514. Nostre imperfet ha heretat del llatí un ús molt singular, 
quan marca esforç, indicant quant dura una acció costosa. Axis 
dihem 'lo ferit se moria\ ço es, s'estava morint. No consta en Metge. 

515. Substituheix sovint al . present quan hom vol enunciar 
sa opinió discretament: 'volia demanarvos', 'venia pera dirvos'. 
No consta en Metge. 

516. Substituheix rarament, y encara en poesia, al perfet: 
'al tenir quinze anys, un jove d'amors me requeria; me feya 
presents ...'. No consta en Metge. 

517. Lo futur de present enuncia estats o accions qui 
esdevindran en una època futura a aquella en que hom parla: 

Ço que serè après la mort (126) 

Solament però ten diré un poch car bem pens que delit 

hi trobaràs (2445) 
sinó de viii jorns no seran alegres nen pora hom haver 

bon respost (2499) 
jo faré tal cosa que nous sabrà a pinyons (2539). 

518. Tractant de ço esdevenidor, lo futur jamay pot tenir 
la força de cosa acomplida, com lo present o pretèrit; y es per 
açò qu'hom troba esmerçat lo futur en lloch del present: 



igz 

I."" Quan hom té qualque dubte sobre l'estat o l'acció presents: 
E pots ho veure cascun jorn, car molts homehs seran 

terriblament nafrats e no morran (329) 
£qüi gosarà dir que! faes mortal? (748) 
Car no hauran alcun spécial vehi o ortola qui per elles 

no sia terriblament ocupat (2318) 
si lur marit mana a elles alcuna cosa honesta diran que 

no son be dispostes (2449) 
elles son ardides en aquelles coses que volen obrar 

deshonestament. No hauran elles pahor de passar 

per les sumitats dels terrats ... quant son cridades ... 

per lurs amadors {2460). 

2.° Quan hom vol enunciar l'estat a acció presents sens la 
força del temps, present, ans volentli donar lo matiç de la contin- 
gència futura. Us aquest qui indica respectuositat y deferència; 

anem avant si vostre mercè serà (5.19) 
Quant es a present, daço no cur molt; ço que a nostre 
Senyor Deus plaurà, e a ell, serà plasent a mi (191). 

519. Les relacions del futur de present ab los verbs auxiliars 
de modus són ben estretes, conseqüència natural de sa matexa 
formació (§ 800). En anglès les construccions ab los darrers 
han substituhit enterament dit temps. En català ben sovint lo 
futur marca obligació, deure, volentat, possibilitat, poden tse des- 
compondre en frases ab 'deure, voler, poder': 

icreure tot ço- que hom me dirà? ^ No pas, mas detts 

creure ço que (371) 
mas, parlant ab vostra reverencia, jo no creure que siats 

mort, car homens morts no parlen (59) 
Jacob après que li hagueren dit sos fills que bèsties feres 

havien mort son fill Josep, lur frare, dix 'devallare en 

imfern' (763). 

D'aci'n deriva també la noció de deure, de manament, que 
descobrim en lo futur imperatiu (§ 529). 

520. Lo futur no distingeix lo matiços del pretèrit: definit, 
indefinit, de durada. Ací, per exemple, està contraoposat al 
pretèrit indefinit, y, en conseqüència, té significança futura en època 
indefinida: 'altra nón he haguda nen kaure' (V. 578). 

Temps relatius, 

521. Fins ací hem vists los temps considerats en relació ab 
lo moment quan hom parla. Mes n'hi ha alguns, les èpoques 
dels quals se referexen exclusivament no a un moment present, 
sinó a tm pretèrit o futur. Són, donchs, temps relatius, y, en conse- 
qüència, han fretura d'una altra indicació temporal, proporcionada 



195 

per un complement adverbial o bé per una proposició subordinada. 
Un d'ells, lo pretèrit perfet respecte a un pretèrit, es sols en les 
proposicions subordinades que's presenta, car sa acció es termin^a 
precisament respecte a una altra ""acció de la qual depèn. No 
devem, donchs, ocupamosen ací. Los altres dos, ço es assaber, 
lo pretèrit imperfet respecte a un pretèrit, y'l pretèrit respecte a 
un futur, poden anar indistinctament en les proposicions simples, 
principals y subordinades. — Quan van en les simples, necessiten 
un adverbi o complement adverbial de temps qui'ls fixi la segona 
època de la proposició a que ells fan referència. 

522. Plusquampreíèrit imperfet. ^— Enuncia estats o accions 
qui tingueren durada, esdevingudes en una època imprecisa mes 
passada respecte a un pretèrit del moment actual; pretèrit del 
moment actual representat en la proposició simple per un adverbi 
o locució adverbial de temps: 

ja abans la havia posada ell mateix -en lo vij libre de 

Republicà. E molt abans la havia dita Plató (511) 
ja te havien donat primerament Urbà (1390) 
tostemps la havia hauda en molt gran devoció (1475). 

523. Pretèrit de futur. — Enuncia estats o accions esdevin- 
gudes y finides en una època precisa y passada respecte a un 
futur del moment quan hom parla; futur representat ací per un 
adverbi o locució adverbial de temps: 'demà, ]2. hauré fets deu 
anys'. En proposició simple Metge no'n té cap exemple, 

III. Modus subjunctiu. 

524. En la proposició simple lo subjunctiu no pot expressar 
contingència (com no hi ha altra proposició de que depengui), 
ans sols desitg o exclamació. Axis: 'Deu vos do bon vespre' (2537). 

Y en imperfet podríem dir: 'jvolguessis creure!'. Emperò, 
com lo Uoch propri d'aquest modus sigui la clàusula composta, 
preferesch estudiarne allí sos temps (§§ 1128 sq.). 

IV. Temps condicionals. 

525. Com veurem (§§ 1052, 1140), primordialment enuncien 
estats o accions dependents del compliment d'altres proposicions. 
Mes aytal condidonabiiilat pot ésser sols suposta y àdhuch quasi 
borradà, y'es llavors qu'aquests temps entren de ple y ab un matiç 
ben característich en la proposició simple. Dexem llur formació 
sintàctica pera més endavant. 

526. Condicional present y futur. — Indica: 

et) Estats ò accions, presents, o futures, lo compliment de les 
quals es enunciat com dependent d'una condició qui no es ex- 
pressada, ans resta sobrentesa o suposta: 

Beiheft zur Zeitschr. f. rom. Phil. LXVI. ij 



194 

Ab vàlua present: 

Be stats vos, senyor, com glòria eternal sperats ... En 
* semblant cas me volria veure. — Series en purgatori 

{1277) 
pijor staría a mi ... no defendré veritat (2906) 
jamay isqueren del niu ne sabrien ajustar tres limons en 
un baci de barber (3628). 

Ab vàlua futura: , 

Si volies confessar ço quen dicta la tua consciència ator- 
garies ésser ver tot ço -quet he dit dessus. No faria 
jamay (3771). 

Es molt usat aquest temps en judicis y arguments alternatius, 
qui fàcilment són descomposables en condicionants: 

la ha reebuda tant solament que la haia per si; car en 

altra manera seria creadora (282) 
tota cosa que per si matexa se mou es eternal car null- 
temps se desempararà de si, e per consegüent no cessa 
de moure; en altra manera tnorria, com vida no puxa 
ésser sens moviment (462). 

També sovinteja en los 'ablatius absoluts', ço es, participis 
ab subjectes (§859), qui siguin fets supostos, y en conseqüència 
condicions velades: 

lo qual si ja; mes no naix aytant poch pot morir, car 
mort lo principi ne ell nèxeria daltre ne de si crearia (468). 

^) Quasi borrada l'accepció condicional, devé simplement 
afirmació cortès, enunciada de manera qu'hom apar sometrela o 
condicionaria al mellor parer del interlocutor: 

En semblant cars me nolria veure (1282) 

En aço rap poria enganar J^I290) 

Del ventre que ha ... no ten diria res per ma cortesia 

« (2830) - . 

Si axi ho vols digues lo contrari e callaré. Nom estaria 

be ... mentir deliberadament (2904) 

Cert no poria,, dix ell, e atorch te que dius gran Veritat 

(2945) . ■, <.x ■ 

No les te poria dir tantes son (2420) 
iQuit poria suficientment dir la honestat gran ...? (3157) 
lÇl\xïi poria assats exprimir la gran saviesa ...? (3i67)• 

Aquesta accepció es abundantissima, en termens qu'es devin- 
guda una fórmula de cortesanía sinònima del present d'indicatiu.. 
Axis veurem (§§ 1052, iioi), qu'en .les clàusules compostes regeix 
los matexos temps subordinats que dit present. 



195 
527- Condiciona! pretèrit. — Es lo temps compost del 

condicional present de 'haver' y'l participi. Té les matexes accep- 
cions que'l condicional present, trelladades a època pretèrita. Axis: 
'en açò voLhattria pogut enganyar'. No consta en Metge. 

V. Modus imperatiu. 

528. Aquest modus sols té un temps; aquest serveix indis- 
tinctament de present, quan lo manament Heu ésser acomplit 
ben tost, y de futur, quan l'època es més llunyana. A la noció 
imperativa, s'hi afegeix la de desi tg fèrvit, y com en realitat 
abdues modalitats se relacionen mútuament, no es estrany que 
l'imperatiu hagi manllevades qualques formes al subjunctiu: 

lunya tota .paor de tu (35) 

Veien e en execució met (V. 291) 

digties . . . abans que vinguesses . . . (i 24) 

poble meu spera ... en lo dia de la resurrecció (809) 

La fi de les paraules totes ensemps hoiam: tem Deu e 

serva los seus manaments (i í 3) 
en totes les altres -dix sia fet (759) 
ffaçam home a ymatge e semblança nostra (746) 
anem avant, dix ell, no curem daço (1561) 
no vullats teembre aquells qui maten lo cors . . . mas temets 

aquell qui (824). 

529. L'imperatiu es reemplaçat a voltes pel futur. La subs- 
titució del modus de manament, pel d'enunciació d'un fet qu'aquell 
qui parla assegura qu'esdevindrà, no pot sinó donar més força a 
l'ordinació. Es axis que'l futur ab significança imperativa es 
principalment usat en sentit absolut y universal ('amaràs pare y 
mare'). Mes sovint l'esmercem també pera reblar fortament nostres 
ordres ('Estudiaràs cada dia la lliçó'). 

Lo futur imperatiu no consta en Metge. 



Capítol VIL Complement adverbial. 

530. Los mots qui determinen l'extensió del verb y descriuen 
les circumstancies extrínseques de l'acció, constituhexen lo com- 
plement adverbial de la proposició. 

Hi ha paraules sens flexió especialment destinades a dit mester; 
elles formen quiscunament un complement adverbial y són desig- 
nades ab lo nom d'adverbis. Hi trobem també substantius, sols 
o ab llurs determinants adjectius, Iqs quals són los hereus dels 

13* 



íg6 

ablatius llatins apreposicionals. Finalment, completen la taula dels 
complements adverbials los substantius precehits de partícules ad 
hoc çeta. aquest ofici, ço es assaber, les preposicions. 

531-535. En llatí, l'ablatiu era un cas essencialment adverbial, 
ço es, sempre que'l verb necessitava ésser determinat en les circums- 
tancies de sa acció, los substantius qui les descrivien prenien la 
desinencia del cas ablatiu. Dintre dites circumstancies hom distingia 
la designació d'origen, provinença o punt d'exida qui cons- 
tituhía l'ablatiu primitiu. Aquest anava sol sens preposició, mes ja 
en l'època primera trobem lo substantiu en ablatiu determinat a 
més per una preposició, 'ex, ab', qui'l preceheix: 'exire ex urbe, ■ 
e pàtria, abaliquo'. La designació del lloch constituhía un altre- 
aplech, lo íocatiu, dins l'ablatiu llati. Era aquest usat sens 
preposició, quan hom precisava lo lloch o'l temps: 'te sustinui 
tota die'; mes introduhlen la preposició 'in' ab significances més 
extenses, menys precises o figurades: 'cujus in vita nitebatur salus 
civitatis'. Finalment, trobem l'ablatiu instrumental sots lo que 
eren acoblades les circumstancies de 'mitjà, manera, fi, mesura, 
compra, motiu', etc, expressades primordialment sens preposicions, 
mes ahont ben aviat en lo període romànich hi foren introduhides, 
espandints'hi ufanosament, com sia que la diversitat de sentits s'hi 
avenia a pler. 

536. En català, com en altres Eengües romàniques, l'ablatiu 
primitiu apreposicional no s'ès conservat ni taTmpoch l'instrumental. 
Los substantius qui n'omplen lo paper, seguint y ampliant la matexa 
iniciació llatina, van sempre precehits per preposicions. En cambi, 
són arribats fins a nosaltres sens aytals partícules, essent en conse- 
qüència representants dels ablatius apreposicionals llatins, complements 
adverbials qui denoten temps concrets. 

També constrahim sens preposició, com en llatí, l'anomenat 
,ablatiu_ absolut' (§859). 

I. Substantius adverbials. 

537. Lo català n'ha heretats bastants ab significança temporal, 
y molt pochs ab modal. En tots los altres sentits los hem perduts, 
y en conjunt llur quantitat no té parió ab la dels substantius 
qu'introduhim mitjançant les preposicioiis. L'ús freqüentíssiïn d'algun 
d'aytals; substantius apreposicionals menà a que perdés la flexió y 
devingués adverbi. 

538. a) Temporals; són los més abundosos: 

Hora: 

ia hora que ella hix del lit sembla que ella hage contínuament 

habitat en ... (2803) 
lo qual vinent a eyla gran hora de nit li dix (V. 272) 



197 

los quals son igualment avuy usats sens preposició, ançh que nos 
altern de preposarlos 'en'. 

Mati: 

per que son partides de casa tant gran mati (3516). 

Avuy hi avantposariem 'de'. 

Nit: 

E si per ventura la nit passada lurs marits los hauran 

girada la squena (2487) 
la qual . . . una nit ab . ses companyones sen ana vers lo 
riu de Tiber (3124). 

Del ablatiu 'ad noctem' se n'es format l'adverbi 'anit' (§ 603). 

Dia, jorn; indístinctament esmerçats per Metge: 

Lo die següent a hora de tercia lo comte de Panico vench 

- (V.531) 
£6 no moris laltre dial (39) 
ab que vinga qualque dia ... (189) 
cert dia ordonat per eyl comença son cami (V. 429) 
mirar si son aquells qui eren lo jorn passat (3754) 
(Socrates) lo darrer jorn de sa vida dix moltes belles 

rahons (670) , 

De que parlavets laltre jorn ab vostra comare del diable 

(2424) - 

aquell jorn viu o mor (2569). 

Dies de la setmana: 
_ un divendres entorn mige nit ... me vench fort gran desig 
. de dormir (8) 
léndema 1 les serventes e catives seran ben batudes (2489). 

Temps: 

coue que la animà racional... qualque tetnps haia premi 

o punicio (493) 
abstindran se de raure la barba nn temps (3543). 

539. Los substantius 'temps' y 'jorn', determinats pels ad- 
jectius 'tots' y "'nuír, y usats com a complements adverbials sens 
preposició^ formaren tres novells adverbis, qui malhaüradament no 
són pervinguts fins a nosaltres en lo llenguatge coloquial: 'tostemps', 
'tot jorn', 'nultemps' (§§ 608, 609, 614). 

540. Durada. — També trobem substantius apreposicionals 
ab vàlua adverbial pera indicar la durada durant la qual se mani- 
festa l'acció: 



,* 'Lendema' (•< 1 -{- en + de + mane), en U. 'lo sandema', y en 2728 
'ú cendema'. 



ne poguessen viure una hora {2,607) 
Nom pogui abstenir de riure una gran estona (2758) 
un laurador hauria prou fet tot lany que li preservas lo 
camp de romagueres (2808). 

Cal no confondre aytals exemples palesament adverbials ab 
los règims directes de espay o temps transcorregut, que qualques 
verbs accepten (§ 358). 

Aytal durada pot ésser definida mitjançant un numera! : _ 

Set dies stigui a la porta sens menjar e beure (181 1) 
si era possible que cent anys nos poguessem rahonar tu e 
jo (2052). X ., 

L'ordinal 'primer' pert a voltes la indicació numèrica precisa, 
pera equivaldré a 'ab preferència, preferentment, primerament', 
devenint llavors adverbi (§ 633). 

541. Repetició de l'acció. — Los nombres definits o 
indefinits, qui junt ab lo substantiu de repetició (vegada, colp, volta, 
estona, etc.) descriuen les successions de l'acció en lo temps o en 
la quantitat, van igualment sens preposició: 

havia ia ordonat una vegada e dispost (V. 417) 

la luxúria de la fembra sobrepujava üj vegades aquella del 

hom (2251) 
Deu xij vegades se dreçava 7« nií (3 5 5 6) 
(Castor e PoUSx) ... se combateren alcunes vegades ab la 

patt dels Romans (714) 
altre vegade serè vestit de la mia pell (538) 
la qual tantes vegades cruelment havia offesa, sens raho 

{V.567) 
car moltes vegades 1 he vist morir homens (65). 

Lo ínateix esdevé si la -repetició ve indicada per 'cascun' 
acompanyant un nom de temps concret: 

e pots ho veure cascun jorn (329) 

cascun die entre lo poble se dien estes paraules (V. 335) 

deu esperar aquella no solament cascuna hora mas cascun 

moment (1150) 
fos feta perpetual festa sollempna cascun any (1479)- 

542. ^) Modals. — = Metge nos ne dóna un exemple remar- 
cable, qu'hom troba també en francès y provençal antichs. 'Part' 
<; 'parte' lo veyem sens preposició ab la significança adverbial de 
'ademés de' en: 

Part aço, alguns roden grans roques (2024) 
Part àço, Senyor, me havets dit que ... (978). 



' 'Tota vegada', significant no una successió ans 'sempre', devé un 
novell adverbi que no liera servat (§ 610). 



rgg 

Malgrat: Lo trobem descompartit indicant son origen abans 
d'aglutinarse definitivament com a adverbi: 'Quants te penses que 
sien los parts qui mal lur grat son venguts a be' (2473), ço es, 
'ab mal grat d'elles'. 

543. y) Preu. — f En molta menys proporció que l'ablatiu 
pur de temps, aquells qui denotaven mida y preu s'introduhiren no 
obstant quelcom en lo romànich. Registrem los següents: 

no serien preades un ciuro (2755) 
que no serien preades res (2764) 
han fort cars los strolechs (2505) 

qu'avuy iníroduhiríem ab 'en'. 

Es també modal, indicant la manera de fer lo camí, lo següent 
notable exemple de substantití apreposicional: 'tantost fora vengut 
dret cami a Barchinona' (1181), ahont 'dret camí' equival al 
adverbi 'directament'. 



II. Adverbis. 
Formació dels continguts en Metge. 

544. Les deus qui han formats los adverbis romànichs 
provenen dels camps sintàctichs més diversos, no sols dels corres- 
ponents adverbis llatins, ans també dels substantius, adjectius, 
pronoms, preposicions, etc, adés simples adés en composició. 

Los adverbis metgenchs se deriven: 



545. a) D'adv 


'erbis 


llatins: 


Simples: 






hi 




ihi, ivi 


hic 




hic 


ja 




jam, ja 


mes 




magis, mages 


ne 




inde 


no 




non 


plus 




plus 


prop 




prope (adv. y prep. Forma neutra del 
adj. 'propis, e') 


pus 




plus 


puys 




post 


quaix 




quasi 


si 




sic 


546. Reforçats: 






aci 




ecc'hic 


aqui 




eccu'hic 


alia 




ülac 


axi 




ad sic 



200 



547- Compostos de dues partícules. ■■ — Ja'l llatí més 
antich s'altàva d'unirne dues, qui al començament servaven quiscuna 
sa vàlua propria, mes qui acabaren per afayçonar un adverbi novell. 
Meyer-Lübke se decanta a considerar com a preposicions dites 
partícules llatines, si bé fa remarcar la impossibilitat d'establir una 
distincció entre dita vàlua llur y la adverbial, car abdues tenien, i 
Díez considera la composició com d'una preposició y un adverbi*: 



abans 


abante 


avant 


àbante ' 


assats 


adsatis 


aprop 
- darrera 


adprope 
derelrd 


defora 3 


de/or as 


detras 


detrans ' 


dins 

ensemps 

sovent 


deinius (Metge no usa 'dintre' [deintro]) 
indmul . , 
súbinde 


548. Les llengües romàniques espandiren a pler la pràctica ini- 
ciada en llati, en guisa qu'amés dels adverbis esmentats obtengueren: 


apenes 
dabans 


ad poena (poene, adv.) 
de abans 


davant 


de avant 


denant 


de in ante 


demunt 


de_ amunt 


despuys* 
dessus ^ 


de puys 

de sus (sursuni, sussum) 


encara 


en ara 


ença 


en ça (ecàhac) 


James 


ja mes 


jamay ' 


ja may 


ja menys 
ladonchs 


ja menys 
ladonchs, adonques (dunc, dunque) 



549. 0) De substantius llatins: 
Simples: 

genus 6 
massa'' 
spatium 



gens 

massa 

spau 



' Syntaxe, 2o6sq. 

^ Formation des mots, pi. 426. 

' Cf. remarca sobre 'fora', prep, § 717. 

* Cf. remarca sobre 'après'; prep. S 741. 
' Cf. remarca sobre 'dejus', piep. § 719. 

* Diez, 'Formation des partícules', adverhes; Anglade, Gramm, Ancien 
Provençal, pi. 1 02. 

' Anglade, id. pi. 363. 



20I 

Precehíts d'adj'ectíu: 

anit ad noctem 

nultemps null temps 

tostemps tots temps 

totjorn tot jorn 

tota vegada tota vegada 

com quomodo 

Ab una preposició: 

amunt ad montem 

avall ad •Dallem 

ara ad L•ra 

avegades ,a *vicatas ■< vice(m) ^ 

debades (no ve del llatí, ans del alarb) 

entorn in *tortto 

lavors ad ores 

550. y) D'adjectius llatins : 

Lo llatí utilitzava la 'e' del cas instrumental, y axis obtingué : 
'sane, forte, ferme', etc. Cayguda dita vocal, uns pochs adverbis 
d'aquests són passats al català. Metge n'usa: 

be, ben dene 

mal male 

lúny longe 

tart tarde 

atart (forma reforçada) 

.Esmerçava també'l- llatí l'accusatiu singular neutre en 'um' 
(multum, solum, tantum), en 'e' (breve, facile, grave), en 'ens' 
(recens, continens), en 'us' (dels comparatius neutres: 'melius, 
minus'). Prenia també l'ablatiu: 'profecto, fortuito'. Tots aquests 
adverbis són pervinguts a les llengües romàniques; mes caygudes 
llurs desin encies, són vinguts a confondres ab los adjectius corres- 
ponents. Etimològicament, donchs, no devem considerar- que'Is 
adjectius romànichs hagin pres l'ofici adverbial, sinó qu'aytals 
adverbis romànichs provenen d'adverbis llatins formats a llur torn 
d'adjectius. Metge esmerça los següents qui pertanyen als quanti- 
tatius y comparatius: 



molt 


multum 


poch 


paucum 


tant 


tantum. 


aytant 


(forma reforçada) 


quant 


quantum 


menys 


minus 


mils 


melius 



' Anglade, Gramm. Ancien Provençal, pi. 361. 



202 

Mitjançant un d'aquests, lo català ha formats los compostos: 



també 


tant be 


tampoch 


tant poch 


tantost 


tant tost 



551. Mes los adverbis formats segons los adjectius .qualificatius 
són en mans de nostre autor molt escarsos: 

Simples: 



breu 




hreve 


clar 




clarum 


cert 




cerium 


corrent 


(mod. 




corrents) 


currms 


fort 




forte 


lonch 




longum 


prest 




proestum 


primer 




primarium 


prou 




probum 


pur 




purum 



volen ter, volen ters voluntariis 
ver verum 

Modernament los usem ab molta més facilesa: 'resar baix, 
estudiar alt, escriure segur'. En cambi, Metge no hi té la mà 
trencada y construheix quasi sempre ab 'ment' adverbis que 
nosaltres preferim en la forma matexà del adjectiu: 'cridants 
altament' (2031). 

Compostos: 

adés ad ipsum 

encontinent in eontinens 

552. L'antich adverbi català 'hoc' no. es als sinó la forma 
neutra del pronom demostratiu llatí. 

553. Compostos d'adjectius ab snfixes adverbials. — 
Lo llatí usava per açò 'iter' (breviter), 'itus' (funditus), 'im'-(grega- 
tim), etc, tots los quals són desapareguts. 

Lo romànich s'afayçonà 'ones', a qual terminació deu alguns 
adverbis (a recolons, de genollons), -cap dels quals consta en Metge; 
mes principalment obtingué un guany d'importància capdal ab la 
construcció llatina composta del substantiu 'mente' (ment, ànim, 
esperit), y un adjectiu qualificatiu qualsevol. Aquell hi perdé 
son sentit y devingué tan sols un element formal indicador del 
adverbi. 



203 



Formació dels adverbis en 'ment'. 

554. Havent perdut en català lo genre neutre dels adjectius, 
aquests pervingueren a nosaltres en dues seccions: los qui tenien 
una desinencia pel masculi y una altra pel femení (bonus, a), y 
los qui servaven una sola forma en abdós genres (brevis). 

555. a) En los primers, los adverbis catalans seguiren la 
desinencia femenina. Metge construheix ab 'a' no sols aquests, 
ans també qualques altres dels que parlaré encontinent en les 
remarques. En conjunt són los següents: 



agrament (1342) 
alegrament (V. 100) 
altament (2031) 
animosament (3069) 
antigament (1238) 
ardidament (3353) 
bellament (3736) 
benaventurada (ment) 

(V. 535) 
benignament (1486) 
carament (V. 474) 
castament (681) ^ 
certament (153) 
clarament (149) 
colorada (ment) 

(3765) 
complidament (1336) 
contínuament (1206) 
copiosament (2749) 
degudament (2036) 
delicadament (3687) 
delliberadament 

(1652) 
derrerameat (1061) 
desonestament(2 395) 
devotament (V. 512) 
dignament (561) 
disertament (3765) 



diversament (1533) 
expressament (631) 
falçament (1443) 
fellonament (2162) 
fermament (358) 
flacament (323) 
follament (2202) 
forçadament (V. 275) 
frescament (2193) 
graciosament (1733) 
honestament (3166) 
impúdicament (3647) 
injustament (3248) 
Íntegrament (11 14) 
jurídicament (11 73) 
justament (2668) 
largament (776) 
leugerament (2829) 
longament (32) 
melodiosament(i 81 9) 
meravellosament 

(3006) 
miraculosame&t 

(1518) 
necessàriament (504) 
netament (3315) 
plenerament (384) 
pobrament (2467) 



prestament (3521) 
priraament (202) 
primerament (381) 
profundament (270) 
prolixament (3157) 
propriament (946) 
públicament (3435) 
purament (2942) 
reposada (ment) 

(3687) 
sàviament (V. 535) 
secretament (3059) 
sobiranament (2771) 
solament (155) 
soptosament (14) 
specíficadament 

(3313) 
spatxadament (V. 60) 
stretament (1584) 
stroncadament ( 1 6 7 1 ) 
superlativament 

(2142) 
vanament (261) 
verament (553) 
viciosament (678) 
virtuosament (635) 
volenterosament 
' (1660)1 



^ Remarques: 

Ardidament: 'ardit' no prové del llatí; en conseqüència, pren la 'a' 
per analogia. 

Darrerament: ■< 'de + retro'; etimològicament no existeix, donchs, 
la ' a ' femenina, aus es analògica. 

Volenterosament: <; ablatlu 'voluntariis', qui no té desinencies 
de genres. 

Disertament: <; baix llatí, 'disertus, a'. 

Pobrament: no prové de 'pauper' ans del baix llatí 'pauperus, a', y 
es per açò que pren la 'a'. Modernament ho escriuríem ab 'e'. 



204 



$$6, ^) En los segons, los adverbis catalans seguiren l'única 
desinencia qui restava del llati: 



Ab adjectius del tipus 'brevis, e' 



breument (276) 
cruelment (1983) 
faelment (V. 424) 
fort ment (306) 

Tipus 'carnalis, e' 

carnalment (2036) 
coralment (1874) 
cordialment (1552) 
corporalment (3054) 
divinalment (2649) 
egualment (V. 64) 
eternalment (755) 



greument (649) 
hostilment (3255) 
humilment; (1472) ' 
majorment (149) 



finalment (991) 
generalment (i 773) 
naturalment (317)) 
perdicionalment 

_ (3ï89) 
perpetualment 

(V. 443) 



soUempnament 

(2008) 
suaument (V. 304). 



principalment (2886) 
radicalment (1493) 
reyalment (2006) 
sempiternal ment 

(484) 
specialment (28) 
superficialment (777). 



Tipus 'familiaris, e': 
familiarment (3612) particularment (1990) singularment (2666). 



Tipus 'condordabilis, e':_ 

concordablament (2840) 
favorablement (2866) 
honorablament (V. 515) 
inmutablement {923) 

Hem d'aplegar ací los participis actius en -ans, y -ens, qui 
íampoch tenien desinencia femenina. Lo francès modern, irra- 
cionalment, a voltes los ne dóna: 



inviolablement (1484) 
rahonablement (386) 
terriblement (33). 



Tipus 'incessans': 

incessant ment (606) 
instantment (2159) 



semblant ment (431) 
signant ment (1633). 



Agrament, alegrament: los adjectius 'agre' y 'alegre' no tenen én 
nostra llengua desinencia femenina. En conseqüència, no escriuríem pas avuy 
com Metge los adverbis esmentats, ans ab 'e'. Emperò, la coincidència que 
vaig a esmentar, dóna importància a llur forma metgenca, ensemps que borra 
tota suposició d'errades dels copistes. En los adjectius segons 'silvester, sil- 
vesfris, silvestre', la desinencia femenina, 'is', no ha passat pas a nostra 
llengua. Mes heusaci qu'axls com los adverbis catalans afayçonàts ab adjectius 
corresponents a la declinació 'brevis, e', no presenten jamay la 'a' femenina, 
qni no existeix en llurs corresponents adjectius freturants de flexió, los dos 
únichs adverbis construhits ab adjectius de la declinació '-er, -is, -e' presenten 
la 'a' tots dos. 'Agre' prové de 'acer, aeris, acre' y 'alegre' de 'alacer, 
alacris, alacre', y les formes femenines 'aeris, alacris' no donen pas la 'a' 
dels adverbis. Certes, trobem en lo baix llati 'acnis, a, um', y sens dubte, 
aquesta forma baxa nos dona la ^'ustificació etimològica qu^ cerquem. . 



205 

Tipus 'ardens': 

ardentment (323) ferventment (1658) 

couinent ment (172) pacientment (1768) 

diligentment (397) reverentment (V. 154) 

evident ment (285) suficientment (3157).! 

Lo català modern té qualque dubte'ab los adverbis provinents 
d'adjectius en -ans y -ens. Axis lo vulgus diu ab facilesa 
'incessantament', 'ardentament', 'convenientament', 'diligentament', 
'evidentament', 'ferventameht', 'pacientament', etc. Escriure aytals 
adverbis ab una 'e' afegida, 'pacientement', es vijarés ésser un 
castellanisme. 

Una prova ben remarcable del ofici merament formal a que 
era devallat lo substantiu llatí 'mente', n'es lo veurel combinat no 
ab adjectius (qui recorden 4os qualificatius de 'mente'), ans ab 
adverbis, ablatius, etc. Ams hem vist 'volenterosament' de 'volenters'. 

557, Es d'altra banda una feble remembrança de la valua 
independent de 'mente', trobarlo qualques voltes escrit sol com 
mot apart. Axis ho observarà lo llegidor en 'fort ment (306) 
sempitemal ment (484) incessant ment (606) semblant ment (431) 
couinent ment (172) evident ment (285). 

N'es un altre recort també, lo fet de suprimirse 4ita terminaao 
quan hi ha dos adverbis seguits o molt junts. En català, «mente» 
es suprés en lo segon (§ 1275). Ho veyem en: 

se adeliten molt en viure delicadament e reposada (3687) 

Diser lament e calorada ... has respost (3765): _ 

Valter sàviament e bèttaventurada havia cambiat (V. 535). 

558. Adverbi devingut substantiu. — 'Be' y 'mal' com 
a substantius, són d'ús corrent: 

la anima racional es en be e en z«a/ convertible (908) 
tot quant be sabies en fembres has dit (3282) 
no he dita la centena -part del be que en elles es (3291) 
son guardianes e tresoreres dels bens de lurs marits (3661). 

LuU s'altà molt de substantivar 'ahont', 'com', etc. Metge no 
fa aquests darrers usos, exclusivament filosòfichs. Es remarcable, 

1 Remarques: 

Sollempnament: < baix llatí f sollempnis ' > escrit ab 'a' en tots los 

mss. S. 2008 y V. 203. , , . , rr J»I 

Concordablement: es escrit correctament ab 'e' pel ms. U. oei 
Somni ea 2840; los mss. A. P. fan ací 'concordablament'. En V. 99, lo 
ms.A. adopta la 'e' y l'a. la 'a'. , ^ „ ,, , 

Honorablement: lo mateix remarquem ací. En V, 515 tots los mss. 

fan 'honorablament^ . ,„ 

Coralment, cordialment, perdicionalment, radilcament. pro- 
venen del-baix llatí. 



2o6 

però, lo substantiu 'sobrepus' compost de preposició y adverbi, 
que no he pogut anotar en la llista d'adverbis compostos per ço 
com, tant en temps de Metge com ara, sols serva la" vàlua subs- 
tantival: 'al sohreptis te responch que ...' (V. 453). 

Ab participis passats substantivats, adverbis formen los subs- 
tantius: 'rerascríf {^22^), 'letitredtt' (3652). 

Locals. 

559. Tota acció pot ésser, respecte al Uoch ahont ha 
compliment, en relació de repòs y d'activitat. Y dins aquesta 
devem distingir lo 'moviment a, vers' y'l 'moviment de, des' un 
endret determinat, en altres mots lo 'apropament' y'l 'allunyament'. 
Ara bé: en baix llatí hom troba ja confosos los adverbis qui 
designen 'repòs' y'ls de 'moviment a'. Aytal identitat trascendeix 
a pler en les llengües romàniques y concretantnos a la catalana 
metgenca, com veurem, tots los adverbis indicadors de 'estat, 
repòs' designen sens variació alguna 'apropament'. En cambi, 
pera indicar lo 'moviment des', los ayantposem tostemps la prepo- 
sició 'de', restant, en conseqüència, ben caracteritzada la diferencia. 

560. Dins los adverbis de lloch hem de separar los demostratius 
absoluts dels relatius. Considerant l'espay en absolut desprovehit 
de tota característica externa; y en relació sols ab la persona, es 
vijarés que podrem partirlo en l'endret ahont es aquesta (ab 
l'extensió que, per esserli immediata, abarca directament, y, en 
conseqüència, podem considerar també qu'ocupa) y tot altre endret 
lluny de sa presencia; ço es assaber, 'ací' y 'aquí, allà'. Heusací 
los adverbis locals demostratius. Aquests comprenen axis 
mateix los adverbis pronominals àtons 'hi, ne' (§§ 86, 93). L'ofici 
de tots ells pot ésser ben equiparat al dels pronoms, en ço que 
de la matexa manera qu'aquests pressuposen los substantius als 
quals fan referència, aquells impliquen complements adverbials de 
substantius ab preposicions als quals suplexen: 'estem treballant en 
la casa nova; me'n vaig allà'. 

561. Los adverbis locals relatius són los qui designen 
un endret en relació ab un altre (amunt, avall, fóra, etc). 

Atsoluts. 

562. Ací, aquí, allà. — Nostre autor no esmerça 'allí'. 
Fixantnos en llurs significances respectives, convé remarcar que 
'ací' indica 'aquest Uoch', ço es, l'endret ahont es aquell qui parla; 
'aquí',^ 'aquell ioch', ço es, l'endret al qual hom se refereix sens 
esserhi. En conseqüència, equival a.'alli' castellà. De conformitat 
ab aquesta llengua, a Barcelona també usem 'aquí, allí' y jamay 
'ací', L'equivalència, donchs, es: 'ací' = castellà y barceloní modern 
'aquí'; 'aquí' == castellà y barceloní modern 'allí'. 



207 

563. Respecte a 'allà' sa significança s'apropa a la de 'alE', 
bé, però, essent més vaga y indeterminada. Per açò fa molt sovint 
d'antecedent a 'ahont'. 

564. Ací.i — Es usadíssim: 

a) 'Estat,, repòs': '^Com sots vos act}' (39). 

Usat també ab lo verb 'ésser': 50, 2180, 3170, V. i y mant 
altre endret que no hi ha interès en anotar. Sa significança del 
Uoch ahont es aquell qui parla, ressurt palesament en: 'Per la pena 
que ton senyor, qui act es present, sofer ...' (2071). 

Ab 'altres verbs indicant 'estat': 

aquests dos homens que veus op' (1702) 
( ací comença hom entrar en imfern (1944) 
ad stan los gentils philosoíFs (1951). 

- (í) Moviment vers lo lloch ahont es aquell qui parla: 

No son vengut ad per mirar ... (i 762) 

ne per que lo lavant tira les nuus pluioses a d mateix 

(3309) 
la qual porti assi (V. 475). 

565. Aqui^ 

«) Estat, repòs. — Son sentit de 'allí', 'aquell loch', es palès: 

en altre loch del dit Alcora on es descrit Paradis es 

contengut que açui haurà fonts, fruyts ... (884) (ço es, 

en Paradis) 
totes les animes qui açm eren ... feren semblant (1788) 

(ço es, allí, en Imfern) 
E acut ... canti alcuns virolays (18 18), 
après quels ha fet acut davant ell confessar lurs delictes 

(1967) 
'E. aquí son punides les animes de lurs pecats (1989) 
ab los germans e fills del marit qui aqtti stan (2420) (ço 
• es, allí, en casa d'ells) 

lo jorn quel conte seria aqtd (V. 510) (a Saluça). 

/9) Moviment vers: 'dins una concavitat ha un riu apellat 
Lethes del qual les animes que aqui entren beuen necessària- 
ment' (1918). 

566. Allà. — Tostemps lo trob esmerçat com a- antecedent 
de 'ahont': 

jo començ alia hon dech (546) 

alia hon neix, cascun dia pren creximení (3720) 

alia hon me nodri (V. 455). 



1 Mss. A. y P. Ms. ü., sempre 'assi'. 



20S 

Moviment des un lloch. — Pera indicarlo cal avantposar _ 
a aquests adverbis la" preposició 'de': 

ab tant abdosos partim daqui (1803) 
axL com a sageta volants partides «feg•w?' van al loch hon. 
son dampnades (1972). 

567. Formes pures 'hic' y 'ibi'. — Les trobem en llur 
forma àtona: 

Hic. ^ — No es pervingut fins a nosaltres, mes ne fa Metge un 
ús abundós ab la matexa guisa llatina, i 
Sa significança es 'ací'. 

Repòs: 

en breu tó serà (V. 440) 
que Me serà dama a dinar (¥..514) 
ïkoych pore molt romanir (11 18) 
■ ne les mies orelles hic hoyren una paraula plasent (2558) 
"^oych ha dona menys lionrada que jo (2560). 

Moviment vers: 

reportant ab tu lo dot que hic aportist (V. 441) 

que en bon punt hic venga (V. 460) 

■aaych metras stany.per argent (2964) 

lo comte de Foix qui hostilment tò era entrat (3255). 

Moviment des d'ací. — Trencant ço que diguérem (§559), 
que pera indicarlo nostres adverbis havien fretura de la preposició 
'de', trob los següents passatges interessantíssims: 

daltre matèria havem a tractar abans que hic partiscam 

(2155) 
(ijAb quanta maturitat penses ques hagués ella en gitar 
de la terra ... lo comte de Foix ...?). La nostra gent 
darmes diu quels hic gita ... Sapies que ... altri nois 
hic gita sine la saviesa ... de la dita senyora (3258). 

'Gitar .de la terra' exigiria 'quels ne gita'. 

568. Adverbis pronominals àtons 'hi', 'ne'. — Llur 
espandiment a casa nostra no ha pas parió en cap més altra 
llengua romànica (§§ 89 y 96 sq.). Ací anem a veure com exer- 
cexen d'adverbis locatius, mes allà constatàrem com substituhexen 
lo spronoms personals ab les preposicions 'a, en, de' avantposades, 
completant la declinació del pronom neutre àton, y noresmenys 
admetent també a pler la designació de persones. Es com a 
pronoms ahont llur mester es més diversificat. 



' En efecte, 'hic' escriuen tots los mss. salvant que P. qualque volta fa 
íhich' y ü. 'ych'. Quan va precehit de 'no', quasi sempre trobem arreu la 
contracció 'uoych'. 



209 

569. Hi (de ibi, no de hic).! — Supleix 'aquí' (allí), 'allà'. 
Significa 'en, a, "un lloch, aquell lloch', y remarqui hom aquesta 
diferencia essencial de sentit, respecte al 'hic', lo qual denota 
'aquest lloch, ací'. Modernament 'hi' tant es aplicat a 'ací, aquest 
lloch' com a 'allà, aquell lloch'. 

Repòs: 

dit havies que en una fort alta muntanya era la entrada 
dimfem e quej/ havia grans cavernes (2150) 

(en les felicitats mundanals no ha be) ... e posat quen 
hi haia (2184) 

levants ne certs pels qui ... >%z' stan mal (2336) 

res daço que penses que en ella sia noy es (2772). 

Moviment vers, a: 

untades hi van e pus untades retornen (2427, A. P.) 
noy romandrien per res ne;i' tornarien tro que elles hi son 
(3650). 

570. Ne. — Adverbi pronominal àton qui traduheix lo 
''moviment des'; significa, en conseqüència allunyament d'un lloch, 
sigui 'd'aquest' (exírem d'ad), sigui 'd'aquell' (fugírem d'allS): 

els raen ab vidre suptil les galtes el coll, levants ne certs 

pels (2335) 
untades hi van e pus untades se« tornen (2427, U.) 
tu volries que« exissen nues (3744). 

571. 'Hi' y 'ne' expletius. — Ab verbs sensitius, principal- 
ment 'veure, sentir', y 'ésser' quan significa capacitat intelectual, 
lo català esmerça 'hi' expletivament. Axis: 'los quals molt profunda- 
ment e be hi han vist' (270). 

En castellà, 'hi veig, no hi sent, ell no hi es tot', sols poden 
construhirse 'yo veo, oigo', y girant la frase, 'no està en sus 
càbales'. En cambi, !o francès ab 'voire' usa lo 'hi' expletiu: 'il 
n'y voit pas'. Lo P. Nonell s'oblida d'açò en son estudi d'aquests 
verbs, qu'ell nomena immanents. 2 N'hi posa, noresmenys, diversos 
altres, en alguns dels quals 'hi', a mon albir, fa referència abs- 
tracte a 'açò'. 

També esmercem expletivament 'ne'. Axis: 

ladonchs ... puge me« en lo mont de Rodope (18 16) 
(Griselda) entrasse?; en la casa de son pare (V. 148). 

Com sia que 'pujar' y 'entrar' no accepten ni'l més minue 
matiç d'exir d'enlloch, aquests 'en' es vijarés que són expletius. 
Ab 'anarsen' (s'en aller) la cosa es diferent, car horri hi fa 
referència a dexar un lloch, ensémps qu'anar a un altre. 



* Quan per anar precehit de 'ne, no, que' se contrau, resta escrit 'ney, 
noy, qucy'. 

^ Gramàtica Catalana, Cap. XIV. 

Beiheft zur Zeitschr, f. rom. Phil. LXVI. i^ 



2IO 



Relatius. 

572. Poden ésser usats com a preposicions. Farem, constar 
després los que Metge esmerça talment. 

573. Noció relativa vertical. — Amunt, avall, designen 
situació vertical sobirana o més alta, y jussana o més baxa: 

altres ... pugen amunt e devallen continuament (2028) 
los irosos corren a7nunt\& avall (2015). 

574. Dalt. — Indica 'moviment des' o 'allunyament' d'un 
lloch sobirà, com traheix la preposició 'de' juxtaposada al adjectiu. 
L'autor l'usa en son sentit dreturer indicador de provinença {de 
alt), y, per consegüent, no li avantposa una altra 'de': '(Si senten) 
... que una pedreta caygue dalt criden' (2456). 

Molts adverbis romànichs formats mitjançant 'de' són pervin- 
guts als temps moderns sens que servin lo. sentit de dita prepo- 
sició; en conseqüència, quan han d'indicar provinença, los avantposem 
una nova 'de'. Açò fern avuy ab 'dalt': 'vinch de dalt'. 

575. Damunt. — Sinònim de 'amunt', havent perdut també'l 
sentit d'allunyament qui correspon a 'de'. Sols es usat una volta 
per U.; 'segons que demtmi has hoyt' (2444)- 

Los mss. A. y P. estampen 'dessus'. 

576. Dessús. — Una de ses partícules originaries, 'sursum', 
determinà també l'adverbi tan usat, per Lull: 'ensús'. La signi- 
ficança d'abdós es sinònima; no té, donchs, 'dessús' lo sentit 
d'allunyament. Com 'amunt', denota situació sobirana vertical: 

lo dessus dit hom (28) 

segons que dessus apar (449) 

dessus me havets provat (1143) 

e no contrastant que tu dessus haies dit lo contrari (1449) 

ab les germanes sues que dessus has hoydes (1984) 

ço que dessus te comence dir (3365). 

Frases anàlegues: 853, 1444, 2761, 3024. 

577. Com veurem (§ 718), y malgrat n'hagi dret, Metge no 
usa jamay 'dessús' com a preposició, ni recíprocament 'sobre' com 
a adverbi. ^Es potser açò sols una casualitat o òbeheix a una lley? 

578. Noció relativa horizontal (prelació, seguiment). — 

Avant. — Designa prelació o anterioritat horizontal. En la 
noció temporal es reemplaçat per 'abans' (§ 616): 

anem avant Senyor, si vostra mercè serà (518) 
nom calgués en aço plus avant procehir (1369) 
e los remeys son, pus tant ne eres anat avant (1423) 
volch la provar e asseiar mes avant (V. 238), 



211 



579- Davant. 1 — ^^ Significa també prelació, sigui en repòs 
sigui en moviment. Aquest iiauria d'ésser de 'allunyament o origen', 
com correspon a' de', característica qui'l distingeix en absolut 
de 'avant'. Emperò, com anem a veure, ja l'usa Metge pera indicar 
'moviment a'. Nostre autor no l'usa en significança temporal. 

Estat: 

tenen davant viandes meravellosament ... aparellades (2006) 
la qual com se vaes davant morts xij fills (3135). 

Moviment a: 

devora tot ço que davant li ve (1943). 
Moviment de: 

que los leven les viandes davant (2047). 

580. Darrera. — Significa 'en' o 'a un lloch posterior'. 
Es contrari dels precehents: 'no gens per tal que ella meresque 
ésser darrera'' (3220). 

581. Detràs. — 'Trans' significant 'més enllà de', es vijarés 
que'l sentit etimològich de 'detràs' hauria d'ésser 'apropament des 
més enUà de'. Mes en català no tenim 'vinch detràs l'Atlaníich'. 
La significació de moviment qui correspon a 'de', es estat 
perduda y 'detràs' com a adverbi indica exclusivament 'posició 
darrera un ens': 

girant la cara detràs ... dix (V. 480) 

acompanyantla molta gent qui li ploraven detràs (V. 485) 

jo no guardas detràs (1801) 

els vaia bestiejant detràs (2396). 

582. Noció relativa d'interioritat o exterioritat. 

Dins (Metge no usa 'dintre' < 'de + intro'). — Significa situació 
en l'mtenor, adés ab 'repòs': 'faran mostra de lur cors sutze dins 
per vicis' (3757); adés ab 'moviment vers': 'que no li metes dins 
alcuna vianda' (3077). 

583. Essent 'a' la preposició de 'moviment vers', es com- 
prensible qu^hom la hi hagi aplegada en aquest darrer cas, formant 
'adms'. Axis dihem modernament: 'estem dins la foradada' (en 
aquest cas 'adins' es una error), 'nos en anem adins les coves'. 

584. En català la significança de 'dins' jamay s'es afeblida 
fins a devenir sínònima en molts casos de 'en', com es esdevingut 
en francès. Pot ésser també temporal. 

' Los mss. A. y P. escriuen usualment 'davant'. U. quasi sempre 
'devant. Lo ms. U. escriu també 'denant': 'ab molta discordança me fa 
denant sons desplaents' (1345), Uiçó qu'A. corretgeix 'davant' y P. 'devant'. 

14* 



212 



585. Defora.i — Indica situació forana o externa. Es 
sinònim de fóra, ço que vol dir qu'acl'l sentit de provinença o 
origen corresponent a 'de' s'es perdut. Significa, donchs, 'estat, 
repòs': 'sutza dins ... e bell deffora per vestidures sollempnes' 
(3758), o 'moviment a, vers': 'per aço les trahen defora' (2391). 

586. Noció relativa de distancia. — Aprop, designa 
distancia curta, propinqüitat. En lo text la fusió no es observada, 
ço es assaber, l'adverbi no es encara definitivament format com avuy: 
'que ab diligent cura tenga a prop ma filla e sua' (1666). 

587. Prop. — Llegim la preposició simple en funcions 
d'adverbi en: 'pensant que la mort li es prop' {li$o). 

588. Entorn. — - La vàlua del substantiu hom la sent 
encara bé en: 'altres son portats entorn en grans rodes e pugen 
amunt e devallen eontinuament ' (2027); ahont 'entorn*, més qu'un 
adverbi, ha la significança d'un complement adverbial substantiu, 
'en torn', ço es, 'son portats en guisa de voltes damunt grans 
rodes' y no 'son portats girant de ei per lià'. 

Ab verb de repòs sa significança es la de situació circumcidant, 
y ab menys precisió 'aprop, arreu, per tots costats': ' Molts porchs, 
sutzes e fort pudents, stan lurs eníorn' (2001). 

Ab verb de moviment son sentit es 'girant, o donant voltes' 
respecte ço a que's refereix: 'quem veus anar entorn' (1341)- 

Pot ésser temporal. 

Temporals. 

589. Lo lloch en l'espay y ço que'n podríem dir lo lloch en 
lo temps, estan en tan estreta correlació, que'ls adverbis qui designen 
aquell en sentit relatiu poden de dret denotar aquest també, ex- 
ceptuant los qui expressen situació vertical relativa. Aquests no 
poden devenir temporals, per quant lo teihps admet les nocions 
relatives de prelació o seguiment, apropinquació o allunyament, y 
interioritat o exterioritat respecte a una porció de temps presa com 
a limitada, mes no les de superposició y infraposició verticals. Per 
açò'ls adverbis locals qu'hem examinats, 'aprop, avant, darrera, 
davant, defora, detràs, dins, entorn', de dret admeten sentit 
temporal, y, en cambi, lo rebutgen 'amunt, avall, dalt, damunt, dessús'. 

590. De fet, però, Metge estableix una delicada difereirciació 
entre'ls adverbis relatius locals y temporals, malgrat lògicament y eti- 
mològica no existexi, usant pera'ls darrers 'abans, dabans' en lloch 
dels locals 'avant, davant', y 'puys, despuys' en veu de 'darrera, 
detràs'. Solsament he de registrar dos 'avant' temporals; mes no en 
lo sentit de prelació, ans en lo de 'après': 'wííí «»«»/ has demanat 
si' {2108), 'si desta matèria parlaràs ^wí a»a«/' (3328), matiç també 

1 Lo ms. U. escriu sempre 'deffora'; y àdhuch lo ms. A. ea 3758. 



213 

en ús avuy, anch que popularment preferim l'adverbi compost 
'endavant'. 

En lo sentit de prelació, 'avant' no es temporal, ni 'abans' 
local, en mans de Metge. No ixen en ses obres Com a temporals 
'aprop, entorn, dins, defora', mes no m'apar dubtós hauria pogut 
nsarlos. Aquesta matexa fretura, però, afegida a ço que venim de 
dir, sembla indicar en nostre autor un cert discerniment entre 
abdues modalitats adverbials. 

591. Los adverbis absoluts romanen distincts en cada modali- 
tat; los temporals qu'anem a veure són diferents dels locals que 
vegérem. Com a cas remarcable esmentaré: 'Aqiii hac tota la gent 
gran goig e alegria' (V. 597), ahont 'aqui' (qu'hem de remembrar 
tostemps equival al modern 'allí') acquíreix metafòricament lo sentit 
de 'llavors'. Aquesta accepció es perfetament moderna. 

Absoluts. 

592. Designen temps sens eçguart a una altra època. No 
poden ésser locals ni devenir preposicions. 

d) Absoluts afirmatius: 

593. Ara.i — Es l'adverbi tipus pera expressar la coincidència 
de l'acció ab l'enunciació de la matexa; en lo temps present, en 
aquest moment: ^ara donchs ... atén diligent ment a aço quet 
diré' (208). , 

594. Encara.2 — Sa significança primitiva es temporal y 
correspon a 'àdhuch' denotant persistència de temps. Emperò, 
com veurem en los adverbis de manera (§ 631), adopta a pler 
aquest adverbi lo sentit de 'també, ademés'. 



' La lliçó del Somni no es uniforme arreu; iijdubtablement la gran 
majoria de les vegades llegim 'ara', y axis ho trobem escrit per tots tres 
manuscrits en 208, 397, 956, 1384, 1661, 2198, 2261,-3391, 3709 y altres. 
Mes lo ms. U. escriu a voltes 'are': ^Are no ho crech' (49), y 558, 916, 1853, 
2275 y qualque altre endret. 

A, P. tostemps fan 'ara'. 

No hi ha dubte sobre la forma més castiça, quan havem en compte 
l'autoritat y puresa del ms. A. Aytat inducció ve confirmada pér Valter, ahont 
lo ms. U., lo més antich y auctoritzat, escriu quasi sempre 'ara', y en cambi 
A. 'are': '■Ara ho repetesch' (V. 342), y 581, etc. En 49, tots 'ara'. 

La coincidència dels mss. relativament més moderns, ço es, l'U. del Somni 
y l'A. de Valter, sembla a més indicar un penjant novell de la llengua que 
bé podria ésser una característica fonètica. 

* Ortograficament resumirem tots los passatges ací. En 1501,3206,3249 
los tres mss. escriuen 'encara'. Diuen A. P. 'encara' y ü. 'encare' en: 827, 
869, 1021, 1067, 1566, 1863, 2532, 2586, 3096, 3349. En 228, P. U. fan 
'encare'; en 158, 3244, lo ms. A., per ésser la paraula en fi de ratlla, escriu 
'encar' y un signe volat d'interpretació dubtosa; a mon albir es en lloch de 
'a'. La conseqüència es obvia y confirma lo resultat obtès en 'ara': los ms.s. 
mellors y més antichs, A. P., adopten la 'a', y, en cambi, l'U. s'alta de la 'e'. 



214 

duptant encara en ço quem dehia (158) 
Àsia e Europa encara serven los noms de' les dones que 
(3096). 

595. Adés. 'Tot seguit', 'encontinent'/ mes en ninguna 

manera es sinònim de 'ara'. AI contrari, indica acció futura 
anch qu'immediata. Lo troba hom sovint en contraposició a 'ara': 

car adés brous be spessos per engrexar ... beuran (2730) 
Ço que ara lurs plau adés lurs desplaurà (916) 
si arals veus adés nois conexeras (3471). 

596. Prest. - — Com sa etimologia (< praestus, participi de 
praestare) explica, en català pot ésser adjectiu y adverbi. En aquest 
cas, equival a 'tot seguit', 'en continent': 

per tal com no havia prest ferre ab ques matas (3034) 
de que no poden tant prest remey haver sinó ... (3702). 

597. 'Encontinent'. 1 — Denota acció immediata sens entre- 
val. Equival a 'tòt seguit': 

Encontinent nostre senyor Deus ... ordona que ... (1486) 

per aquells fo respost encontinent que (1725) 

verinada en lo talo per una serp . . . encontinent mori (i 748) 

(y 1835, 1939, 2407, etc.) 
encontinent Valter la. sposa (V. 198). 

598. Tost. — Indica acció immediata, 'encontinent', 'tot seguit': 

conexera tost la mala intenció dels teus perseguidors (i 78) 
per tal que tost esciatassen (2737) (y igo, 392, 1224, 
1 231 y altres que hi pugui haver). 

599. Ladonchs.2 — Designa un moment determinat, sigui 
del passat sigui del futur: l•ladonch ell me dix' (34) (y 157, 164, 
1729). ^' ■ 

Per extensió pert a voltes soíi sentit temporal, indicant 
conexió, conseqüència: 'la elecció de Urbà o fo bona o mala ... 
si mala — laionchs vaga lo papat' (1446). 

600. La V ors. — Solsament ne trobem dos exemples y encara 
ab variants: 

hvors^ era hora que (1401) 

E làvors*' alegraréts vos de la mort dabdosos (1779). 

Sa significança es idèntica a 'ladonchs'. Remarqui hom qu'en 
aquest darrer passatge se refereix al futur. 



' No hi ha variants, no llegint hom jamay 'incontinent'. 

2 U. fa ladons, en 626, A. fa ladoncs en IJ21. 

' Lo ms. P. ladonchs. 

* Los mss. A. P. ladonchs. 



215 

6oi. Lonch. — 'Llarch en l'espay', go es, comprenent gran 
extensió, es sa significança primordial, qui s'aplica també a la noció 
de temps. Es aquesta la que llegim en: 'lonch seria a dir les 
totes' (944). 

602. Breu (< brevis, e). — Adjectiu esmerçat absolutament 
cam a adverbi, «s aquest ja propri del llatí: 

digues ço quet volras, mas breu (1117) 

E tart o hrm ací devem gen.eralment venir (1772). 

603. 'Anit'. — Significa, 'no la nit passada, com en castellà 
'anoche' y en provençal 'hontem', ans 'aquesta nit qui vindrà' de 
conformitat ab sa etimologia: '.lító veurem qui es savi o no' (2122). 

604. Tart. i — Significa trlgança, massa temps transcorregut; 
es contrari de 'aviat' y 'breu': 

es tard a lur parer (188) 

E tart o breu ací devem generalment venir (1772) 
tart cohsellaran que hom vaja per bregues {3316) 
la qual fort fart es en matrimoni (V. 79). 

605. Atart. -^-Trobem aquesta forma coríiposta en un 
passatge: 'no ... menjaran en lurs cases sinó fort atart (3526). 

606. Avegades. ■ — Indica 'diversos moments indeterminats'. 
Modernament preferim 'de vegades', qu'escrivim separat, no reso- 
lentnos encara a considerar definitivament encunyat un adverbi: 

fan' los caure avegades per lo mig de la squena (2330) 
les prenen per mullers o avegades per amigues (2407) ' 
son ne mils maridades avegades que ••• (3573). 

607. Sovent.2 — Expressa repetició d'un acte sens fixar 
temps passat ni futur. Equival a 'moltes vegades, freqüentment' 
'Lomé íí>»fM/f planta arbres' (588). 

608. Tostemps.8 — Sa significança es 'sempre': 'car tots- 
temps se alegra de novitats' (52), y en mant endret. 



^ Usualment la forma es 'tart', mes també llegim 'taid', principalment 
en los mss. ü. del Somni y de Valter. 

^ Les variants són: 588 y 1625 P. 'sovent', A.U. 'soven'; 911 P. 'sovint', 
A, U. 'sovent'; 1333 P. 'sovint', TJ. 'soven'; 1508 y 2326 A. P. U. 'soven'. 

De manera que'ls mss. A. y U. coincidexen sempre y ometen la t final, 
llevat un passatge. P. s'alta de la t final", axis com també de la formà 'sovint'. 

^ Axis s'alta d'escriure aquest magnífich adverbi lo ms. A. , y sens dubte 
aquesta seria estada sa forma si fos arribat fins l'edat moderna. Los mss. P. 
U., y qualque escarsa vegada l'A., serven l'origen, descompartint los mots 
componeflts, 'tots temps', o aplegantlos, mes mantenint la í: 'totstemps'. La 
supressió de dita lletra que vejem en A. traheix quina vida propria havia ja 
acquirida'i novell adverbi de formació catalana. 



2l6 

6og. Tot jorn. — En un sol passatge trobem aquest adverbi, 
qui equival al francès 'toujours', sens que sos elements estiguin 
fusionats: 'ab qui parlats tot jorn^ (2524). 

Sa significació es 'sempre'. - 

610. Tota vegada. — No'ns lo dóna tampoch Metge 
definitivament format. Com a veir adverbi , son sentit no es lo 
de sos components, qui indiquen repetició de l'acció, (§ 541), ans 
equival a 'sempre': 'parlant però tota vegada ab reverencia e ben- 
yolença daquells' (2920). 

Etimològicament equival a 'toutefois'; mes en aquest passatge 
no té pas lo sentit de 'no obstant' corresponent al francès, ni'l 
de 'toda véz que ..." del castellà, ab que a voltes modernament 
usem aytals mots. 

611. Tantost.i — Sa significança, com los exemples de la 
nota proven, es equivalent a 'tot seguit, encontinent', sens que 
servi lo sentit comparatiu. No correspon exactament al 'tantSt' 
francès. Solsament trob im exemple en que'ls dos elements servin 
quiscun son sentit, y, en conseqüència, establexin comparació: 'not 
spatxàra ianlost com tu volries' (iSo).^ 

612. ja. 8 — Relaciona l'època de la proposició y circums- 
tancies precehents o subsegüents. Esborrantse dites circumstancies 
a voltes s'apropa molt a 'ara': 

ja abans la havia poSada ell mateix en lo vii^ libre de 

Republicà tS^i) 
que y« nos poden trobar medicines (3715) 
Lo Comte de Panico se acostava ia ab la dita donzella 

. . . molta companya del dit comte era ià a Saluça " 

(V. 507). 

/9) Absoluts negatius: 

613. James, jamay, — 'Magis' donà lloch en català a 
'may' y 'més', qui cobraren dues significances diverses qu'en lo 



' La fusió dels dos components^ podem dir qu'en Metge es ja acomplida, 
per ço com sols' en 'quant joí oy parlar coneguil tantost' (37), Ú. P. escriuen 
•tant tost'; y en 'tantost fuy transformat en !a primera figura' (2240), U. sol 
fa 'tant tost'. " 

Los demés mss. en aquests dos passatges, y tots los mss. en: 
Tantost te occorrera la raho (1051) 
tantost fora vengut dret canii a Barchinona {1181) 
no devien elegir altre tantost (1396; A. llacuna) 
Mas tantost ni hagué (1822) 
murmurant un pocií tantost xXíWa. (2i2t) (y 1669, 1754, 2252, 2399, 

2406, 2410, 2468, 2480, 267S, 3515, 3521, 3546) 
tantost morre volenterosament (V. 355) 
escriuen ' tantost'. 

^ Àdhuch aci A. P. escriuen los dos adverbis junts. 

2 En lo Somni los mss. A. P. tostemps fan 'ja' y'l U. 'ya'. 



217 

començ no tenien, y per açò encara avuy conexem per sinònims 
'jamay' y 'jamés'.i 

La significança d'aquèsts adverbis per si sols, es avuy nega- 
tiva: equival a 'en. ningun temps'. Emperò, fò.cil es percebre que 
llurs components 'jam', 'magis', no tenen res de negatius; es per 
açò que Metge los usa sempre regint la partícula negativa 'no', 
a diferencia d' avuy (Cf. Part III, Cap. IX): 

James non viu lo contrari (96) 

lo qual si James no naix (468) 

James no cessa (1940) 

jamay no viu ne pogui conexer que ... {13 19) 

Jamay no't pogui (1585) 

ço que iames no fo (V. 77)- 

Es per açò també que sens 'no' són afirmatius, equivalent a 
'tostemps, sempre, qualques vegades', sentit aquest qu'encara servem, 
malgrat en llur sentit usual negatiu tampoch los acoblem ab 
la negació: 

E finalment çò que faeren Jamay los Grechs e los Troyans 
(2639) 

e no pensa ques puxa sdevenir que James sia desem- 
parada de si matexa (480) (ço es, ^ que 'alguna volta') 

Novell me seria si oyia^ que jamay dona en sa vellesa 
hagués treballat en alterar la color dels seus cabells 
(3431). 

614. NuUtemps. — En un sol passatge apar aquest adverbi 
definitivament fusionat: 'nulltemps se restauraria' (444). 

En altres sos components serven encara Uur forma, y hem 
de creure servaven també llurs significances propries: 

nuU temps se desempararà de si (461) 

null temps vos basta lo cor que (2535) 

qui null temps fo vençut (2973) (y 1959, 1964, 3230). 



* Valter usa aquesta darrera forma, y jamés la primera. La comença, 
ademés, ab i: 'me forçats de fer ço que iames no fo en lo meu cor' (V. 77) 
(y IIÇ, 177, 180, 186, 264, 313, 317, 318, 330, 490). En 180 y 186 des^ 
comparteix l'adverbi: 'ia mes'. En 330 lo ms. ü. adopta la/: 'jaraes', en lo 
ms. A. hi ha una llacuna. Llevat açò, abdos manuscrits coincidexen tostemps. 

En quant al Somni, la edició moderna d'En R. Miquel y Planas mal- 
hauradament oblida de consignar en les variants al peu de plana, que'l ms. A. 
escriu 'jamay' y 'james', formant sengles mots; y com que dit text es usual- 
ment lo del ms. U., qui sovint los descomparteix , resulta que'l llegidor pot 
raalcreures que'l ms. A. també separa los components. Apart d'aquesta , les 
altres v.-iriants son: A. P. U. 'jamay': 1585, 19S5> 1937. 2428, 2518, 2557, 
3029, 3239, 3341, 3537, 35S2, 3628, 3656, 3771; A. P. 'jamay', U. 'ya may': 
1351. 3335 > 3558; A. P. ü. 'james': 489; A. P. 'james', U. 'ya mes': 96, 
187, 468, 480, 1940; A.tr. 'jamay', P. 'james': 1319, 1491, 1715; A. 'jamay', 
P. Cr. 'james': 1605, 3161; A. 'jamay', U. 'ya may', P. 'james': 2323, 292^. 

Es palesa la preferència per 'jamay' sobre 'jamés', especialment en lo 
ms. A., ahont sols un parell de vegades trobem la darrera forma. 



2l8 , . 

Sa significació com a adverbi es 'jamay'. Es de doldre no 
sigui pervingut fins als temps moderns. 

Sempre trobem aquest adverbi negatiu sens 'no', çò qu'es 
ben lògich atesos sos components. Emperò ja veurem lo penjant 
català a doblar les negacions, y es axis que'l ms. U. introduheix 
la partícula negativa en: 'la sua almoyna ««// /í?7z/í »o fo denegada 
als pobres' (3163). 

Mes A. P. no l'escrigueren,- ço que demostra mils lo criteri 
de la llengua. 

Relatius. 

615.- Los adverbis temporals relatius, ço es assaber, aquells 
qui indiquen temps ab relació a una altra època, són exíts 
verament dels locals, anch que nostre autor {§§S72sq.) reservi 
formes propries pera quiscuna modalitat. Poden devenir preposicions. 

616. Abans. — Les partícules llatines 'ab, ante' han donada 
naxença a un adverbi loeal 'avant' (§ 578) .y a un temporal 'abans', 
qui no's poden reemplaçar mútuament. En veritat, l'adverb'i-prepo- 
sició llatina 'ante' havia ja abdues significances de lloch y de temps. 

Significa anterioritat en lo temps, prelació: 

com abans non deguessen elegir de bon expedient (1402) 
ella elegi abans ... aconseguir ço ... (3276) 
denunciuho abans perço que . . . (V. 340). 

617. Dabans.i — La significança d'aquest adverbi, compost 
mitjançant una juxtaposició de segon grau, es exactament igual 
a la d'aquell qui l'integra, sens qu'en los exemples de Metge pugui 
hom percebre lo més minue matiç d'origen corresponent a 'de'. 
Son 'dabans', donchs, no té pas lo sentit 'des d' abans, a comptar 
de abans' com modernament som temptats a creure: 

cascun jorn veig que la dona per laiustameftt del hom se 

Fa prenys e dabans notí era (133) 
Tantost fuy transformat en la primera figura, segons que 

dabans era (2240) 
semblant amor li demostrava que dabans li havia acustumat 

pus noble muller que debans (V. 536). 

Ó18. Despuys. — Significa'posterioritat, seguiment, successió': 

segons que despuys . . . ses demostrat (5) 

non ha entrat hu en paradís ... despufs (1542). 



' Ortograficament l'adopten lo mss. A. y 'P. del Somni y l'A. de Valter; 
los mss. ü. d'abdues obres lo descompartexen en 'de abans'. 



2ig 

6ig. Pays. I — Sinònim de 'despuys': 

píiys tremolant digui (38) 

E han les aconseguides puys son se perduts per aquelles 

(2171) 
e puys tornantsen a casa aparellave cols (V. 121) (y 135, 

181, 328, 1399, 2404, etc). _ 

620. No havem adverbis causals, finals ni instrumentals. 

Modals. 

621. Principalment són derivats d'adjectius. No passen a 
altra modalitat ni poden devenir preposicions. 

622. Adverbis compostos d'adjectius y'l sufixe 'mente'. 
— Llurs sentits y usos corresponen als dels adjectius qui'ls en- 
formen. Com aquests són qualificatius, per açò los adverbis 
són de manera. ' 

Llur nombre es tant com adjectius; los esmerçats per Metge 
són en §§ 555 y 556. 

623. Axí. — Significa 'd'aquesta manera', 'talment': 

apar íse que axi sia (109) 
Axi ho crech (131) 
- Axi ho vols (1371) 
Nom pens que ho pogués axi soffrir (564) 
^A-z es (905). 

Usualment aquest adverbi sols determina lo verb, car no es 
pas adverbi de quantitat; mes pot cobrar aquest sentit, devenint 
sinònim de 'tant' y podent llavors graduar Tadjectíu: 

no est axi cax^. els nobles homens de ma terra (V. 245) 
hisque daquesta axi sobtosa saviesa (2648). 

624. Si. — Significant 'axis' y ab vàlua adverbial lo trobem 
en: 'Cert si ha fet la major part delís' (611), 'si les dones erren 
«s fan los homens' (3380), passatges notables per ço com mostren 
lo pas de 'sic' a la partícula afirmativa 'si' (§ 682). 

625. Ceirt. — 'Verament, certament, ab veritat': 

Les sues mamelles ^quines penses que sien? Cert blanes 

com a cotó ... (2816) 
^E quet penses tu ara que hisque ...? Cert una bona 

doctrina ... (2650) 
... de quit deus clamar. — Cert de mi mateix (2881) 



' No hi ha variants ortogràfiques. 



220 

^En que us puix jo servir daçi avant? — Cert, no en res 

(1610) 
Cert no poria (2945). 

626. Ver. — 'Verament': . 

de que ma penitencia ne es abreuyada. ^E com, 

senyor, donchs, sens gran pena sen va qui tost mor? 
Tu dius ver (1229) 

í'^r dius, mas ésser ... (1295). 

627. Clar. — 'Palesament, evidentment, clarament': 'com mes 
hi pens pus clar ho veig' (147)- 

628. Corrent (de currens). — Prové d'un participi present. 
Avuy-en-dia l'usem molt y precisament ab la j adverbial: 'escriu 
corrents a ton pare'. Equival a 'depressa, encontinent': 

'amaguen les corrent'' (2392). 

629. Debades. — 'Inútilment': 'ells no ho. han dit debades' 
(2089). 

630. Volenter. — 'De bon grat, ab bona volença': 'Senyor 
voknter ho faria' (205). 

631. Encara. — Ab lo sentit de 'també, ademés': 

not bastaue prou que haguesses fet callar lo senyor rey 

... encaram torbes Orpheu (1862) 
poch be sabets e encara valets menys (2532) 
ans encare te dic (V. 185) 
be sabs tu encara, en qual manera venguist en aquesta 

casa (V. Í43). 

632. Ensemps. — ' Conjunctament, aplegadament, juntament' : 

la fi de les paraules tots ensemps hoiam (113) 

quel oyssen tots ensemps (117) 

viurà en la glòria eternal ensemps ab la senyora reyna 

... se preseren a plorar. E ensemps cessaren exercir lurs 

oficis (1787) ; „ „s 

aquells qui naturalment son enemichs staveii ensemps (1828) 
los -quals ... anaren ensemps al dit Valter (V. 41). 

633. Primer. — Aquest numeral pren ben sovint l'ofici d'ad- 
verbi, y axis dihem 'primer estudiar y després jugar'. Anch que no 
ressurti palesament de la frase que transcrich, que hi sigui adverbi 
o predicat, emperò lo sentit del discurs y ço qu'hom llegeix més 
avall proven lo primer: 'los quals jo veya diceptar qui parlaria 



221 

633 bis. Pur. — 'Merament, purament, tan sols': 'si fos stat 
purament hom hagra loch la tua objecció. Mas digues men un 
altre qui sia stat fur hom e egual ab ella en honor' (2942). 

Es aquest, altre adjectiu qu'usem com a adverbi. Anàlech 
a 'mer'. 

634. Spau. — Provinent d'un substantiu; significa 'ab spay', 
'a poch a poch': 'posat que fossets mort spau' (1199), 'puys íí^íz» 
e ab gran devoció revesten se' (2748). 

635. Apenes. — Es més sovint conjuncció. Significa 'dificil- 
ment, ab prou feynes'. Es adverbi en: 'apenes ho poria explicar' 
(3693), 'per sobres de goig apenes cuydaven veure lo dia de les 
noccies' (V. loi). 

636. Ja menys. — Trobem en lo Somni: 'ne volria tornar 
en lo mon ; e ja menys per lo teu plant' (i 74). 

Es vijarés qu'ací havem un adverbi, 'ja menys', en via de 
formació, mes qui no arriba a assoliria. Sa significança no es 
contraposada a 'jamés', y llavors seria temporal; ans es modal y 
equival a 'encara menys'. 

Séguexen ara dos adverbis formats per la composició de 'bé' 
y 'poch' ab l'adverbi de quantitat 'tant'. També haurien de venir 
'bé, mal', mes cobren tan sovint una de les caracteristiques dels 
adverbis de quantitat que forçós es estudiaries ab elis. 

637. També. — L'anàlisi dexa percebre fàcilment, àdhuch 
avuy-en-dia, lo sentit distinct de quiscun adverbi component. En 
^aytan be ho devem atorgar' (614), los textes P. U. donen encara 
los dos adverbis separats. Emperò en los dos passatges: 'Aytanbe 
... hi pore entrar a suplicacio sua' (1308), 'Quant la dita muller 
mia serà a vellesa pervenguda aytantbe serà vostra' (1776), los 
veyem escrits ja junts.* . ' 

638. Tampoch. — En mans de Metge no es assolida encara 
la fusió, trobant sempre escrits, sens cap variant: 'tant poch, aytant 
poch'. Lo sentit comparatiu es ben ovirador: 

la anima dels bruts ... és ... no contenguda per tres 
linees, tant poch com la anima dels homens (968) 

si no merexen ésser amades ne tattt poch los homens 
(3381, P.U.) , . , 

(a mi coue dir ço que farà poch fruyt) car aytant poch 
ho entendràs (249) 

aytant poch est enganat (2837). 



1 En quant a la forma, en 614 no hi ha variants; en 1308 U. intioduheix 
lo cambi de la n en ?«j ço que P. també fa en 1776. 



,222 :- 

De quantitat. • 

639. Aquests adverbis tenen dos oficis sintàctichs ben distincts: 
com los demés qualifiquen lo verb y determinen circumstancies de 
l'acció; noresmenys però, s'unexen al adjectiu, als substantius 
atributius y als altres adverbis, pera indicarne un grau sobirà o Jussà. 

Es palès que, si'ls comparatius orgànichs foren reemplaçats" 
en llur major part per una perífrasi composta d'adverbi y l'adjectiu 
positiu (§§ 37 y 38 fi), aci hem de trobar primerament aytals adverbis, 
com sigui que comparació impliqui, quantitat. 

640. Pera la comparança sobirana les llengües romàniques 
han adoptats 'plus' y .'magis', qui ja en llati clàssich comencen g, 
ésser usades qualque volta en lloch de la desinencia en -or. 
L'italià y'l francès donen la preferència al primer ('piu', 'plus'), 
en francès antich, provençal y català los -trobem tots dos ('mais' 
y 'plus', 'més' y 'pus'), y'l castellà y portuguès adopten lo segon 
('mas, mais'). 

En català no sols havem 'pus' y 'més', sinó que del comparatiu 
neutre 'melius' ne derivàrem l'adverbi 'mils' (prov. 'miels', ft.'mieux'). 
Metge usa preferentment lo primer. 

Hem ja estudiat en § 272 quan regexen altres adverbis. 

641. a) Comparatius. — 'Pus, plus, més' indiquen grau 
sobirà; 'mils' també, mes sa sobirania prové etimològicament de 
major perfecció, de melloria. Metge l'usa però, com a sinònim 
dels anteriors. 

642. Pus. — Definint l'acció verbal: 'no pore /m' (2128). 
Graduant adjectiu: 

per tal que fos pus baix quels àngels e pus alt que les 

bèsties (89) 
que sia pus corruptible que la anima dels homens (990) 
derrerament e ptis alta te occorrera la saviesa qüe es amar 

e tembre Deu (1061, 31 10) 
pus fàcil a la gent que segueix la sensualitat atorgar ho 

(1266, 2145) 
que abdosos sen avenguessen en la millor e/«í expedient 

è pus presta manera que trobar se pogués (1430) 
pens que /«í perfeta dona visqué en lo mon (3340) 
ni havia .j. pas pobre que tols los altres ... era. pus bella 

de bones costumes (V. iio, 192, 251) 
La present historia ... he arromançada com pus pla he 

puscut e sabut (V. 609). 

643. Plus. — També trobem la matexa forma llatina en lo 
ms. U. en: 'e de les plus insignes ciutats del mon' (3100), y en 
los mss. A. U. en dos passatges que citaré més avall. 



223 

644- Més. — Ab verb: 

com mes hi pens pus clar ho veig (147) 
ei home no ha res mes avant que la bèstia (103) 
se acosta mes a la veritat quels dessus nomenats (264) 
i dit has mes (1014) 

aquella opinió que mes plaurà a caseu (1509) 

(la "mellor nova) ... de que mes se podia alegrar lo meu 

cor (1558) 
£vols que ten diga mes} (3287) 
sos vassalls haguessen tnes amat fill (V. 233). 

Es remarcabilissim, y ho faig constar per ço que valgui, que 
Metge no usi may 'més' graduant adjectiu, y que taínpoch esmerci 
quasi may 'pus' graduant verb. 

645. Mils. — Ab verb: 

entenen ts ho molt mils que no ho saberen dir (221) 
caseu dels dessus dits se sforça a provar la sua opinió 

com mils pogué (267) 
perve hom mils a vera conexença daquelles (526) 
per tal que mils ho puxa digerir (1132) 
sen deurien mils que elles abstenir (3434) 
perço que mils e pus pascientment puxats aquells soferir 

(V. 27) (y 2250, 2333, 2364, 2835, 3263, etc). 

Com es lògich, Metge no'ns dóna cap exemple ahont 'mils' 
graduí un adjectiu. 

646. Menys. — Lo contrari de 'pus, més, mils'. Denota 
grau Jussà. 

Ab verb: 

encara valets tnenys (2532). 

Ab adjectiu: 

no es animal en lo mon menys net que fembra (2291) 

noych ha dona tnenys honrada que jo (2560) 

no menys noble de costumes que de linatge (V. 34). 

Excepcionalment trobem ací un passatge ahont l'adverbi 
'menys' passa a acquirir la vàlua d'adjectiu: 'quem haguessen 
presa menys de axovar' (2552), ço es, 'ipancada de'. 

647. Aquest es l'adverbi qu'usem qualque volta, no en sentit 
de comparança, ans ab Vàlua positiva. Axis eii castellà avuy dihem 
pera expressar una reprovació ab cura y atenuadament: 'es una 
cosa menos decente'. Metge, volent dir simplement 'poch', 
escriu: 'jatsia que alguns tnenys creents e viciosos diguen' (V. 620). 

Aplegat al substantiu 'res' forma la conjuncció 'noresmenys' 
{§ 1024). 



224 

648. Tant, aytant 1 — Indica igualtat en la comparació. 
Sovint aquesta es sobrentesa.- 

Tant. — Ab verb: 

te provaré /a«/ con posiblem serà (383) 
lo havia tant lexat crexer (1494). 

Ab adjectiu: 

no es poch en tant duptos afer haver testimoni (239) 

fa ésser vistes coses tó«^ meravelloses fetes per art (350) 

ab tant gran cura no les hagueren observades si . . . (568) 

mas tu has aquells tant familiars que (738) 

havets aconseguit gràcia tant gr&D. (1500) 

sien dignes ... de no tant gran blasma (3386) 

tant era cara e venerable (V. 208). ' 

649. . Aytant. — Sols lo trob ab verb: 

aytant ne se com ne sabia (236) 

que vol aytant dir com per si matexa vidal (1007) 

aytant la am com los marits acostumen (2268). 

En sentit no comparatiu, ans positiu, equivalent a 'quant, 
molt', Uegesch '■\tant maleyt fo lo jorn que ella isque daquesta 
casà!' (3548). 

650. /?) Absoluts: 

Molt. — Denota grau sobirà en absolut, sens esguart a res més. 
Ab verb: 

7nolt est enganat (76) 

Scipio ... disputa ínolt sobre ... (654) 

MqU ho desig (i8gi) 

si triga mo/t (^,64.0). 

Ab adjectiu: 

Laltre eia molt vell (23) 

per raho del molt gran ardiment que ella havia (2974) 

la qual ... fou mott graciosa (3160). 

Metge s'alta més de 'fort' pera graduar adjectiu, 

651. Fort. — Lo mateix sentit de 'molt': 
Ab verb: - 

/orí men mera vell (1317) ' 
/orí ho volria saber (1417) 
/orí ho vull saber (Í89Ó) 
amor e pietat paternal taogneren /orí lo dit Valter (V. 300). 



* Sempre trobem la t final ; sols los mss, A. U. la omitexen en ' tan alta 
matèria' (206). 



225 

Ab adjectiu: 

me veach. /orí gran desig de dormir (li) 
era jove /orí bell (22) 
una cosa /ori comuna a totes gents (150) 
dels meus ulls isqueren ... yí?r/ espesses lagremes (164) 
/ort es just e virtuós (177) 
/orí es rahonable ... ço que deits (1265) 
obté /orí bon loch entrels sants (1553). 

Modernament, en estil literari y en qualques endrets de parla 
castiça, esmercem aquest adverbi, perdut en lo catalanesch ciutadà. 
Emperò en lo primer concepte limitem son iis a graduar adjectius, 
no gosant gayre esmerçarlo ab verbs. 

652. Bé, ben. — Lo sentit primordial d'aquest adverbi de 
manera es lo de 'dretura, bonesa, correcció', equivalent a 'bona- 
ment', y son cpntrari es 'mal'. Emperò, se difumina a voltes 
talment dita significança, que devé mer adverbi quantitatiu, sinònim 
exacte de 'molt' y 'tot'. Axis dihem avuy: 'una lletra ben escrita', 
'quan la tinguis ben escrita' y 'escriu ben depressa'. 

Aquest adverbi se'ns presenta en dues formes, tònica y àtona; 
en la segona deu sempre precehir lo mot al qual se refereix, ' 

653. Ab verb: la forma tònica es la usual. Respecte' 
a sa significança hi trobem la qualitativa ('bonament') y la quanti- 
tativa {'molt'). Farem remarcar, però, que sovint nos trobem ab 
gradacions entremitjànes difícils de catalogar. Axis, estim jo lo 
sentit quantitatiu en: 

a tu no ten. cal fer grans noves car òel coneys (183) 
(Veges, donchs, si mereix principat.) Verament senyor òel 

mereix (553) 
non hajats afany car òe ho se. (872, 2524) 
Bem plaurà ... hoyr ho (909) 
quey perisets be (952) (ço es, 'molt') 
Be ho, crech (1573) 
tu coneys òe com va lo fet (3502) 
de tant bons ne trobaria qui bels cercava (3624) (ço eSj 

'per complert, del tot'). 

En cambi, trob tostemps més o menys participació del signe 
de bonesa, en tots los demés passatges acompanyants verb: 

Òe sta (154, 1893, 2590) 

studie lo be e diligent ment (873) 

appar ho be en les sues operacions (1012) 

si tu sabesses be la sua definició (1025) 

tu veus be que (1079) 

be stats vos ... com (1276) 

Bey ha cavall al cavaller (2541) 

Beilieft zur Zcitschr. f. rom. Phil. LXVI. j e 



220 

le fets atret don venits (2547) 

vos sabets'3f quants bells florins ... (2554) 

èe saben elles don ne hauran (2591) 

Elles creen que totes coses lurs estigueu he (2604, 2904) 

saber he respondre a aquells qui (2698) 

be fan (2734) 

he feu la mort quan ... (3181) 

tu saps íí que ... (3292).! 

654. Ab adjectiu: depàrtirem ací los participis passats dels 
demés adjectius verbals y nominals. 

Comenceni per aquests. Avuy-en-dia tostemps usem l'àton 
'ben' ab la significança netament quantitativa. Metge: 

jo no era hen cert (1457) ('del tot' cert) 

ab bon vin hen pruent beuran (2733) ('molt' pruent) 

levar lurs cares ab aygues bm olentes (3754) (fixis hom 

bé: 'molt olentes', no qu'olexin 'bé') 
haver les galtes ben plenes e vermelles (2699)2 
adés brous íí» spessos (2730) 3 
perfums e aygues he flayrants que usen (3440) (a mon 

albir ací devem entendre. 'fla3n:ants bé'; no 'molt', ans 

'bonament'). 

655. Ab participi passat: quan l'adverbi no va aplegat 
ab lo participi, ans ab l'auxiliar, trobem 'bé': 'si be haguesses 
considerat' (3580). 

Quan preceheix immediatament los participis, la forma única 
moderna es ""ben'. Metge ofereix discrepàncies, mes lo balanç es 
a favor de 'bé'. La significança es difícil de precisar. 

Tots los textos 'bé': 

aquest vel no es be ensafranat (2368) 

pus son be arreades (2413) 

no son éf dispostes (2450) 

tro que sien be reparades (2752) 

per ques son tant he arreades (35 17) 

les ... catives. seran ben * batudes (2490) (== molt) 

quant elles son ben pintades* (2494) (=£ mòlt o bé?) 

que fossen hen coneguts ^ (nyo) 



1 ünanimament la forma es 'bé', tant si'l seutit es merament qualitatiu 
com si's decanta vers lo quantitatiu, tant si preceheix com, si segueix lo verb. 
Emperò lo ms. U. estampa: 'nora recorda ien la virtut del vocable' (868), *si 
ho feyen . . . ien obrarien' (2737), formes àtones inadmissibles, qne À. P. 
corretgexen. 

JLo ms. U., a més: 'e si ben cerques les histories' (3399), que jo crech 
deu ésser interpretat: 'si bé ne cerques . . .'. 

2 Mss. A. P. 'be'. 
8 Ms. A. 'be'. 

■< Mss. A. 'ben', U. P. 'be'. - 
5 Mss. A. ü. 'ben', P. 'be'. 



227 

quant hagui ben remirat i (28) 

si tu me haguesses ben entès l (995) 

qui les han ben eonjades^ (2722) (= molt) 

e desligades que ben parades (2768). 

656. Abans infinitius llegim 'ben': 

que troben en ben menjar e beure (3679) 
com loch serà ben remembrar daquella (V. 27) 
ne podia hom encara ben^ presomir que (1373) 
e pots men ben creure < (2798). 

657. Resum: ab lo verb, antiguament y moderna usem 'bé' 
adés ab significança qualitativa, adés ab quantitativa. Ab los 
adjectms y participis, Metge usa abdues formes, mes avuy tostemps 
'ben'. A més, modernament sens dubte aquesta forma àtona 
1 esmercem en mer sentit quantitatiu y la tònica sempre indicant 

. qualitat; Metge no ofereix aytal divisió, anch que pels darrers 
exemples transcrits apar decantars'hi. 

'Bé' substantiu, §558; 'Bé' conjuncció, §961. 

658. Mal. — Son sentit primordial es 'a tort, malament' y 
expressa, donchs, reprovació. Sots aquest aspecte es com 'bé' 
adverbi de manera. Sovint, però, jatsia que no tant com aquest 
adverbi, pert sa significança y devé quantitatiu, indicant 'gens', 

Ab verb: en tots los passatges de Metge es modah 
£que ten par? — Tot maí {Sjò) 
mal est informat (1036) 

levants ne certs pels qui a lur parer hi stan mal (2336) 
tu has mal parlat primerament de dones (2889). 
' Ab adjectiu: té vàlua modal: 

aquestes coses eren mal fetes (1332) 
es una cosa fort mal stant en fembra (2610) 
mes té vàlua qiiantitativa equivalent a 'gens, no': 

no entén que pus íerribla fembra e mal graciosa visqué 
(2837) ^ 

mal ne son content per moltes desplasents obres quem ha 
procurat {2884). 

■ 659 Poch. — Denota grau inferior o jussà; es lo contrari 
de 'molt . 

Ab verb: 

. nó &s poch ... haver testimoni (239) 
E n o hauràs /íi<r^ fet que ... (2296). 



1 Mss. ü. 'beu', A. P. 'be'. 

« Ms. U. — A. P. 'hauran enuiades'. 

^ A. P. 'be'. 

* P. 'be'. 



15* 



228 

'Poch' pren sovint l'article indefinit 'un': 
passeie un poch per la dita cambra (12) 
ladonchs ell sclari un poch la cara (380) 
E un poch stat Orpheu comença dir (1733) 
après que hagui pensat un poch (2854). 

660. Gens. — Indica manca absoluta, 'nulament'; en ninguna 
manera ni quantitat: 'no gita lagremes ne suspira gms'' (V. 286). 

661. Quaix. — 'Aproximadament, poch més o menys, aprop': 
'semblant ment obren quaix moguts per natura e no obrants per 
art' (1077). 

662. Disminuhint en força trobem los adverbis qui indiquen 
suficiença: 

Assats. — Sa significança dreturera es la de 'suficiença', ço 
es, sinònima del modern 'bastant': 

Ab verb: 

molts philosofs e poetes se son acostats assats a la veritat 

en quant humanal enginy ho pot compendre (234) 
i!no es assats provat en mi qui visch sens cors? (355) 
Assats li mostra gran amor . . . mas sens comparació fo 

molt major aquella ... (3232). 

Ab adjectiu: 

be ho saps tu quil has assats familiar (690). 

La significació de 'suficiença' passa ab tanta facilesa a la de 
'molt', que no es sorprenent que 'assats' acquirexi aquesta darrera, 
sobre tot en estil curós, quan hom cortesament vol indicar gra.n 
quantitat, defugint la designació extrema. Emperò, aquest matiç 
es més retòrich y estilístich que gramatical: 

fuy philosof «íííz/í famós (2226) 

E sies cert que tu poras assats daurar mes noych metras 

stany per argent (2963) 
Quit poria amo/í exprimir la gran saviesa ... (3167). 

En català 'assats' pren a més molt sovint ia significança 
de 'excessivitat', corresponent a 'prou, massa': 

gran pler hauria que dels dits e auctoritats dels jueus 

haguessem assats al present (813) 
assats has daço que ten he dit e no vull que mes ne 
sapies (2832). . 

663. Prou. — Son sentit primordial es de 'suficiença' y 

•e.Kcessivitat': 



♦ . 229 

Ab verb : 'Not bastava/rca que hagaesses fet callar lo rey' (1862). 

Mes pren ben sovint l'absolut de quantitat corresponent a 
'molt': ^prou se fa tost ço que bes fa' (190), 'un laurador hauria 
prou fet tot lany que li preservas lo camp de romagueres' (2809). 

664. Trop. — No es usat per Metge. 

665. Massa. — Si es ver que prové d'un substantiu (§549) 
en català aquest ha acquirida en tal guisa, la vàlua adverbial, que 
no pot pas ésser considerat com un cas. d'un substantiu usat en 
lloch d'adverbi. 

Son sentit no es may lo de 'extremament' ni'l de 'suficiença', 
ans tostemps lo de'excessivitat', en conseqüència enclou desaprovació. 

Ab verb: 

massa es per ell ... que (1692) 

aquest penge massa (2369) 

massavsx costa (2444) 

has parlat massa generalment delies (3279). 

Ab adjectiu: 

aquexa agulla es massa grossa (2374). 

666. Bastant. — No l'usa Metge com a adverbi. 

. 667. Quant. — Designa quantitat indefinida. Es l'abstracció 
de la idea quantitat ('mira quant n'hi ha'). Aquest es son sentit 
primari. Mes aytal caràcter indefinit lo fa a posta pera que 
devingui interrogatiu (§ 677). 

Interrogatius. 

668. En quiscuna ^e les modalitats adverbials examinades 
podem formular una interrogació. 

669. Adverbi interrogatiu de lloch. — Es aquest 'i.on?', 
í£ont?'. Ni'l Sovint ni Valíer lo contenen, de manera que no podem 
donar la resposta metgenca a si la forma reforçada 'ahont' interroga 
sobre'l 'moviment a' un punt, en diferenciació ab 'ont', qui dema- 
naria lo lloch en repòs. ('èOnt ets? — £ Ahont vas?') Avuy 
abdues formes se confonen. En cambi, servem pera enquerre sobre 
lo 'moviment dés', 'd'ahont'. ('^D'ahont vens?') 

670. Adverbi interrogatiu de temps, -r- Es '^qíiant?', 
qui tampoch consta en Metge. 

671. Adverbi interrogatiu de causa. — No'n tenim de 
propri, haventlo afayçonat del pronom substantiu neutre 'que^ 
precehit de la preposició causal 'per': '^Per què?'. Es vijarés qu'aci 
no havem als sinó un complement adverbial interrogatiu compost 
de preposició y substantiu, y tant es axis, qu'en temps de Metge 
abdós servaven llurs significances y mesters propris. No s'eren 



230 ♦ 

encara fusionats en l'adverbi 'perquè' en ús avuy, lo qual ha oblidat 
lo sentit de sos components pera poder ésser també usat en la 
resposta. Car si'l pronom substantiu- tònich 'què', significa /quina 
cosa', es lògich que denaanem: '^Per què cantes?' (çò es, 'per 
quina cosa cantes'). Mes no, 'per què vull' ('per quina cosa vull'). 
Com es natural, lo ms. A. totes les vegades escriu abdós 
mots separats: 

iPer que sots vengut en aquesta presó? (1127) 

E iper quet fenys pus ignorant que no est? (2114) - 

Iper que no est content de ço que has? (2190). 

Emperò ja ovirem la formació del novell adverbi en lo ms. U. 
quan los escriu junts: 

. iPerque no, digui jo, si la porta es uberta? (1286) 
iPerque donchs ... perts ...? (3367, 1317, 1413). 

Parlarem de la interrogació indirecta, axis com de la resposta, 
en lo capítol de les conjanccions causals (§§ 922, 923). 

672. i Que? — De la matexa manera qu'en llatí podien usar 
'quid' tot sol. Metge usa 'que' ab significança de '^ per què?' en: 

Senyor £e qtiey calia morir soptosament per aço? Car, 

posat que ... (1198) 
iQuens cal fer donchs gran festa de ço que cascun jorn 

veem? (1262) 
Mas iquem cal tenir temps en aço? ... si cent anys nos 

poguessem rahonar ... not poria exprimir (2051). 

Aytal ús lo servem avuy-en-dia. 

673• iCom? — Veurem després qu'aquesta es la interrogació 
típica modal (§ 676). Emperò acquireix ben sovint la vàlua causal, 
y axis -llegim: 

^E com ... clames te de fortuna? (2858) 

icom nois absòrbist, axi com Datan e Abiron? (3251). 

674. Adverbi interrogatiu de fi. — Metge desconeix la 
preposició composta 'pera'. '^Pera què?' tampoch existeix donchs, 
pera ell. Usa pera interrogar fi 'a que', donant a la a sentit final: 
'^a que perts temps en aço?' (3783). 

Veyem, donchs, com tampoch tenim ací un adverbi ad hoc. 
Modernament, suplim la fretura ab '£pera què?' en estil literari y 
ab '£per què?' coloquiahnent, no marcant, donchs, diferencia entre 
causa y fi. 

675. Adverbi interrogatiu d'instrument. — Aytal 
mena d'interrogació no consta en nostre autor. No havem tampoch 



231 

adverbi especial, havent d'apelar a les preposicions inslrunaentals y 
de matèria ('ab, per, de, en') y'l pronom neutre 'que'. 

676. Adverbi interrogatiu de manera. — Es '£Com?': 

£E com ho saps tu?- (1384) 

O senyor (_com sots aci? £e no moris laltre dia? (39). 

Fàcilment se corre a la significança causal. 

677. Adverbi interrogatiu de quantitat. — Es '^quant?'. 
L'exemple qu'anot es ponderatiu,, ço que lo mateix val: '\quant 
se deuria guardar la ...!' (2568). 

De resposta. 

678. Usem adverbis qui s'aparten de les modalitats dessús 
vistes, per quant sols expressen conformitat o disconformitat y no 
trahexen matiç adverbial determinat. Emperò, per quant molts 
d'eljs són èxits d'adverbis llatins de manera, los gramàtichs moderns 
continuen assignantlos aquest lloch; avuy, però, més exacte seria 
apellarlos partícules afirmatives o negatives, car altra cosa no'ls 
resta. 

679. Afirmatius. — Lo llatí, pera respondre afirmativament 
o negativa a una qüestió, repetia molt sovint lo verb sol o ab 'non' 
respectivament. També ho fan les llengües romàniques. Emperò 
ja en la llengua mare hom inicià altres construccions pera evitar 
la repetició; ab lo pronom 'hoc' (açò) hom responia afirmativament: 
'hoc facio'. Ço mateix era fet ab l'adverbi de manera 'sic' (axis): 
'sic facio, sic est'. Tant 'hoc' com 'sic' passaren a les llengües 
neollatines, y a mesura que llur ús devíngué general, s' anaren fent 
iridependents del verb. En francès y altres parles, prest aquest 
fou suprimit ab 'hoc', qui restà sol ab lo subjecte: 'hoc, o je' 
volia dir 'jo dic si'; 'o il',' 'qu'ell diu si'. Y com sia que la terça 
persona es la més usada, prest 'o il, oil' prengué lo lloch de les 
altres y devíngué, en conseqüència, la resposta afirmativa general; 
es lo modern 'oui'. En català y altres parles la custuma d'aplegar 
tostèmps 'hoc' y'l pronom no subsistí, ans continuà essent usat 
'hoc' tot sol, perdent cada volta més sa vàlua etimològica pera 
cobrar aquella equivalent al modern 'si'. 

680. En quant a 'sic', s'aplegà sovint al verb 'facere' en 
francès, provençal y altres llengües: 'si ferons', 'si faz'; espandintse 
també aquesta persona a costes de les altres. Un magnífich 
exemple n'es lo' passatge: 'altres dien que si feu' (774)- 

Emperò, més general fou son ús sol, en lo qual perdé prest 
la significança modal 'axis', pera acqüirir l'afirmativa pura 'si', 
que conexem àvuy en castellà, català, italià y portuguès. 



232 

68 1. Hoc.i — Es esmerçat sempre (Uevats los casos que 
veurem més avall) per nostre autor. Sa significança no es l'etimo- 
lògica, sinó la corresponent a nostre 'si': 

En partida, dix ell, hoc e en partida no (1303) 

mon pensament era que faent bones obres hi entras hom. 

Hoc, mas qui fa bones obres ... (1293) 
no se que haguera fet, digui jo, hoc, per ventura sils 

prelats e grans clergues de la terra mo haguessen 

consellat (1408). 

En los passatges en que hi ha verb, hom remarca la indepen- 
dència de 'hoc': 

£Sots ne cert? Hoc, dix ell, mes ... (1305) 
Z^óí- digui jo ... {2196). 

Metge aplega 'hoc' a 'encara' y 'cert' pera donar molta més 
força a aquests darrers adverbis: 'tot quant elles han a vestir hoc 
encara calçar ab les pusses quey son sia posat sobre! lit (2747), ('hoc 
encara' = 'y també, y àdhuch') 'Quet par daquesta mia sposa, 
es assats bella e honesta? — Cert hoc, dix Griselda'. (V. 555).. 

Aquesta partícula afirmativa es estat malhauradament perduda 
en lo català modern. 

682. Si. — Metge usa unes quatre vegades aquesta partícula 
afirmativa; en totes l'acobla ab verbs, com si li costés encara desexirse 
de la construcció usual en un adverbi de manera. Emperò aquest 
matiç hi es enterament perdut, en guisa que sa significança es 
exactament la moderna 'si'. Nos mostra, donchs, nostre autor un 
principi del ús de nostra partícula afirmativa, quan comença a 
suplir 'hoc': 

Si atorch, mas no que visca sens cors (361) 

Mas vos, Senyor, noy havets res guanyat. Si he, dix ell, 

molt (1222) 
placiet recordar après quem vols dir. Si faré (1899) 

y'i 774 citat en lo § 680. 

Relacioni hom aquests passatges ab los esmentats en los 
adverbis modals (§ 624) y també ab construccions de 'axis', aytals 
com, 'axis es' {sic est). 

683. ^Existexen altfes partícules afirmatives? Lo llatí usava 
ambé 'certe, venim, vero' y diverses més qui no'ns interessen. Eil 
català tenim lo caracterlstich 'certes', qui no consta en nostre autor. 
Emperò, jo no gosaré pas a dir qu'aytals mots siguin en nostra 
llengua pardculea afirmatives pures com devingueren 'hoc' y 'si'. 



' Lo ms. U. escriu: 'oyt' en: ' Sapies que ^oc. — Biras per ventura o^í; 
mas ..." (2081). No donch a aytal forma altra importància que la d'una 
errada. 



' 233 

No; los mots qu'anem a examinar, tots ells acoblen ab l'afirmació 
de la resposta un qualificatiu a la pregunta, qui reflecta un judici 
del qui respon. No són meres conformitats. 

684. Ver. — Es tan sobiranament espandit en nostre autor 
l'ús d'aquest adverbi (provinent del adjectiu neutre 'verum'), aplegat 
precisament ab lo verb 'ésser', qu'hom no pot pas dubtar sobre 
la continuació de la construcció llatina 'verum est'. Y l'ordre dels 
mots es aytambé sempre lo mateix: 

Moltes coses creu hom que no pot veure. — Ver es (121) 
(tn creus ço que no has vist? — Veres (145, 184, 371, 

511, 528, 666, 692, 8go) 
^Nom havets dit que cert sots de salvació haver? — Ver 

es, dix ell, mas no se quant (1359). 

En aquest darrer exemple son sentit s'apropa molt al mer 
'si'; emperò, tostemps hi veyem una modalització del verb, en 
térmens que potser lo vèr lloch d'aquests passatges es ab los 
corresponents esmentats en los adverbis modals (§ 626). 

685. Cert. — Es també molt usat per Metge. En quant 
aquest l'esmerça en molts llochs ahont avuy respondriem 'si', 
encloch aquest adverbi entre'ls afirmatius. Me conform també 
axis ab los demés gramàtichs romanistes. Emperò, menys encara 
qu'ab l'adverbi precehent, jo no sé veure en aquest lo sentit afir- 
matiu pur, ans tostemps serva y predomina son caràcter modal: 
'La piyor cosa que en lo morir entreve es la pahor de la mort. 

— Cert tu dius gran veritat' (1251). 

686. Ja, -r- Aquest adverbi temporal si que passa net y pur 
a la significació afirmativa; es acompanyat sempre pel verb: 'íper 
que no est content daço que has? — Ja ho son' (2192). 

Avuy-en-dia son ús es molt general: 'i^Vols venir ab mi? 

— Ja vinch'. Remarqui hom que la noció temporal resta ben es- 
borrada, romanent sols l'afirmativa. 

En italià 'già' ha acquirit un lloch preponderant pera 
l'afirmació. 

687. Bé. — També aquest adverbi de manera devé mer 
afirmatiu acompanyat tostemps de verb: '£E com ... clames te de 
fortima? — Ben he raho, digui jo' (2860), 'Spatxa que la hora se 
aprohisma. — Bem plaurà' (3371). 

Son ús es també avuy ben general. 

688. Negatius. — Es molt més simple l'estat de coses per 
ço que fa a la negació. Usem 'no', tant sol com modificant lo 
verb si aqueSt es repetit: 'o aquesta es ta muller o no' (2201), '£e 
no moris laltre dia? — '■ No mori ^.. mas ..." (39). . 



234 

Paríonament a ço qu'hem observat ab 'hoc' y 'si', en la 
formació de les llengües romàniques, quan s'anà generalitzant la 
custuma de suprimir lo verb , hom no's descuydava pas d'aplegar 
ab 'no' lo subjecte, àdhüch si era pronom. Ne. trobem reflectes 
en Metge: '(Non ha entrat hu en paradís). . iNo vostre pare, senyor? 
• — No mon pare ne altre' (1544), 'ÍNo en sa muller almenys? 
— No en sa muller ne en altra' (2273);' y sobretot: 'Ço quen has 
dit en general centens ho haver dit de totes? — No jo, dix ell, 
mas de tant ,gran part daquelles que' (2892), magnífich exemple 
qui concorda ab lo 'nen je' francès. Es sorprenent qu'encare hom 
lo trobi en nostre autor. 

No cal dir qu'avuy aytal ús dels pronoms es absolutament 
perdut, y àdhuch en bona part lo dels subjectes nominals. 

689. La partícula 'no' com a mera resposta la trobem refor- 
çada per qualques substantius; axis: '^Creure tot ço que hom me 
dirà? — No pas; mas deus creure ço que ..." (371). 

Emperò, com que trob tals substantius reforçants més usats 
en proposicions negatives qu'en respostes directes, los estudiaré 
eh lo capítol general de la negació (Part III, cap. IX), lo qual serà 
també, per la matexa rahó, lo Uoch d'examinar altres adverbis 
negatius (nunca, nuUtemps, jamay, etc.) conjunctament ab mots 
d'altra vàlua. 



III. Preposicions. 

690. La preposició dóna al substantiu qui la segueix una 
modalitat adverbial, mitjançant la qual determina'l verb. En conse- 
qüència adverbialitza lo nom, y lliga aquest ab lo verb. 

Parionamenl a ço qu'hem vist ab los adverbis (§§ 27osq.), 
los quals no sols modifiquen lo verb, ans qualque's d'ells los 
adjectius y'ls matexos adverbis, la preposició també relaciona lo 
substantiu ab un altre nom, sigui substantiu sigui adjectiu, en 
qual cas aquell es lo determinant d'aquests, o sigui que'ls fa l'ofici 
d'adjectiu (§§ 275 sq.). 

Introduheix, donchs, la preposició complements adverbials y 
adjectivals. 

Formació de les preposicions contingudes en Metge. 

691. La major part de les preposicions catalanes provenen 
de llurs homòlegues llatines, adés simplement adés en composició. 
Noresmenys, les llengües romàniques se'n són afayçonades mit- 
jançant adverbis, substantius, participis, pronoms y algunes d'elles 
àdhuch conjunccions. , 

Preposicions derivades de: ' 



235 



692. a) preposicions llatines: 
Simples: 



a 


ad 


ab 


apud . 


contra 


contra 


de 


de 


en 


in 


entre 


inter 


per 


per 


prop 


prope 


segons 


secundtim 


sens 


sine 


sobre 


súper 


ultra 


ultra 


vers 


versus 



693. /9) adverbis llatins: 

Simples: 

fora /or as 

sots subttis 

tro " intro 

'Fora' sempre es preposició per Metge. L'adverbi es 
'defora' (§ 585). 

694. Compostes de preposicions y adverbis. — ■ De 
llurs elements components, la primeía partícula, no hi ha dubte, 
era preposició exclusivament; usualment 'ab, ad, de'. La segona 
es matèria especulativa, per quant moltes partícules llatines tenien 
abdós caràcters. Ja diguérem l'opinió dels dos escriptors romanistes 
sobirans (§ 547). ' 

abans abante 

dins deintus 

detras dttrans 

També afayçonàrem: 

davant de avant 

dejus de jusum (deosum, deorsum). 

Llevat 'dejus', les demés preposicions compostes les hem 
trobades ja abans com a adveirbis. Es notable (o potser tan sols 
fortuit) que 'dessus' sols sigui esmerçat per Metge com a adverbi 
y en cambi 'dejus' sols com a preposició. Sens dubte en català 
abdós caràcters tenen abdues. 



^95- /) substantius: 
entorn 
fins 
part 



en torn (tornus) 

fine 

par tem 



236 

696. Ó) adjectius: 

luny loHgí 

697. e) participis: 

pres - pressmn 

après a pres'^ 

durant p. p. de 'durar'. 

En aquesta rúbrica la lexicologia metgenca es migrada. Lo 
català posseheix: 'llevat, enclòs', etc, entre'ls derivats de participis 
passats, y ^mitjançant, no obstant, atenent', etc, entre'ls de presents. 
Emperò, en conjunt no som pas tan riçhs com lo francès 
y l'italià. 

Modalitats de les preposicions. 

698. Lo sentit d'aquestes partícules es molt menys precís 
que'l dels adverbis, y ajds no sols diverses d'elles acquirexen vàlues 
adverbials distinctes, ans dins una matexa prenen matiços ben 
diferenciats. No. separarem les accepcions materials ni primitives, 
de les metafísiques ni figurades. Les primeres no nos fan con- 
cebre que la preposició sia règim caracteristich del verb qui la 
porta: axis 'venir a Barcelona', 'haver en la mà' no'ns sugerexen 
cap particularitat de 'venir' y 'haver'; qualsevol altre verb qui 
traduhís dites expressions aniria seguit de les matexes partícules; 
en cambi 'venir a pobresa', 'haver en açò la felicitat', nos trahexen 
que la reunió de 'venir' ab 'a', y de 'haver' ab 'en', modifiquen 
en qualque guisa los sentits de dits verbs, qui equivalen ja a 
'devenir, resultar' y 'consistir'. D'aci que considerem dites prepo- 
sicions com a règims característichs de dits verbs y hom indiqui 
en los diccionaris aytals acoblaments com a originadors d'accepcions 
verbals peculiars. Culmina açò en un gran extrem en la llengua 
anglesa. Emperò examinant curosament aquestes significances verbals, 
prest ovira hom que no hi ha aytals peculiaritats: se tractà simple- 
ment de que'l sentit primordial de la preposició es estat transferit 
a una regió immaterial o figurada , en la que la significança 
d'aquella continua essent segons la lògica perfetament admissible: 
si dihem 'posar en la taula' també podem dir 'posar en dubte, 
en quarantena'. Lògicament 'en' es la matexa. Aytal transferència, 
però, nos costa assats pera que les expressions metafòriques restin 
en qualque manera com a fixades y encunyades. Mes gramatical- 
ment res de nou ne desabrinem; y axis es que acoblarem indistincta- 
ment aytals passatges ab los corresponents de sentit material, fent 
tan sols realçar a voltes la reunió de verb y preposició estampantloS 
abdós en cursiva. - 



' No es laay adverbi per Metge. Són corresponent es 'despuys', qui a 
son tom es adverbi. 



237 

099- La major força de les preposicions la vegem assolida 
en llur vàlua locatíva. Es allà ahont quiscuna té una modalitat 
general perfetament determinada y distincta de les demés, y nores- 
menys, dins la matexa, moltes d'elles, 'en', 'a.', y 'de' especialment, 
oferexen una riquesa d'accepcions y matiços secundaris verament- 
meravelladora. En la vàlua temporal les modalitats distinctes ja 
resten molt reduhides, y les accepcions dintre d'elles minven ja 
considerablement; a més, en lo fons moltes de les nocions relatives 
de temps (abans, després, etc.) són reduhibles a lloch, com ja hem 
vist en los adverbis {§ 589). En les modalitats causal y final, qui 
apar haurien d'ésser antitètiques, trobem pel contrari en 'per', una 
confusió mutual qui es de doldre. En la vàlua d'instrument, la 
pèrdua del paper propri a cada preposició s'accentua greument, 
en tèrmens que quasi llurs sengles definicions no discrepen entre 
si, mes aytal pobresa assoleix lo màxim en les de manera,- ahont 
ja trobem esborrats los matiços secundaris y responen totes les 
preposicions a un mateix concepte general y esfuminat. Aquest 
procés justifica també que'l nombre més gros d'aquestes partícules 
sigui en la noció locativa. 

En aquesta, quan la significança no es material y concreta, 
ans figurada y abstracte, nos trobem ab matiços que malgrat locatius 
en lo fons, consideren lo lloch sots un aspecte final, instrumental 
o modal, ço es, corresponent a una altra vàlua. Gran esment hom 
ha de fer pera no estorçreles de llur lloch locatiu propri; tant més 
quant precisament aytals 'extensions' locatives nos donen lo pas y 
l'explicació pera passar a les modalitats adverbials ensús dites. 

Locals. 

700. La manca de diferenciació esmentada en § 559, intro- 
duhí en tot lo domini romànich una confusió manya entre les 
preposicions indicadores de 'estat', y les de 'moviment a', ço es, 
entre 'en' y 'a'; les quals, es potser la llengua castellana la qui 
les usa de nou més rigorosament y distincta. 

701. En. — Per tal causa, la significança d'aquesta prepo- 
sició no's cenyeix a la regió qui lògicament li tany. No sols indica 
lo lloch d'una acció, estat y» repòs, ans també lo moviment de 
ficarse dins un endret determinat, y àdhuch, ignorant la noció 
d'interior, la de moures vers un lloch en general, sentit aquest qui 
escau a la preposició 'a'. Y dins la noció d'estat, trobem també 
'en' ab tota la força indicadora de que'l lloch de l'acció es en 
l'interior d'un clos material o d'una regió que circumscribimí moral- 
ment, y en aquest cas es absolutament sinònima de 'dins, dintre', 
y al contrari perduda tota referència de la situació en l'interior 
del espay considerat, designar tan sols la situació externa d'aquest 
respecte al món en general. Y tan vaga es en aquest cas son 
sentit d'internació, que paulatinament ha vingut essent substituhida 



238 

per 'a', en especial en lo català modern. En guisa que les signi- 
ficances de 'en' se mouen des l'extrem de màxima força en que 
es sinònima de 'dins', al contraposat de màxima esfuminació en 
que's confon ab *a', invadint àdhuch la regió de moviment qui 
correspon a aquesta, y passant, com anem a veure, per una desig- 
nació de superfície. 

702. En denota: ' 

I. Estat, permanència, repòs eh un Iloch. 

A. Lo Iloch es un espay considerat concret y circumscrit: 

a) l'acció fa remarcar que l'ens a qui aquella esdevé es 
precisament dins dit Iloch: 

lo boch jau en lo laç (2195) 

aptes a caber ía un clovell de nou (2352) 

aportant aygua en .i. canter (V. 147) 

ehbolcada en draps e mesa «« .i. gran canasta posala ... 

(V. 302) 
perçever en lo bon propòsit (1663, V. 386) 
de la oppinio eft que jo son (gg) 
procehia ... en la experiència (V. 401, 1369). 

En aquesta accepció 'en' es sinònim de, y té tanta força 
com 'dins', la qual pot perfetament substituhirla. En català, però, 
aytal substitució no es necessària. Y en açò hem seguit un camí 
ben diferent del francès, qui pel contrari ha extés l'ús de son 
'dans' a despit de 'en', fins fer perdre a aquella lo sentit d'interioritat. 
Segons Meyer-Lübke' en lo francès antich l'ús de 'dedenz, denz' 
era general y escarsíssim lo de 'en' y ço mateix nota ell qu'es- 
devenía en lo provençal antich. Metge nos mostra, que no era 
pas axis en nostra llengua, ahont sempre ha fruhit aquesta prepo- 
sició de gran predicament. 

/?) l'acció no fa remarcar que l'ens a qui esdevé sigui dins 
dit Iloch; se contenta en expressar qu'es allí, y anch qu'hom suposi 
sigui dins, no ho fixa ni ho concreta: 

quel loch e cadira de la anima eren en lo cor (253, 
- 258, 321) . . . " 

qui es e» .la sancta església (1379, 1279) 
stant en la presó (3) 

«í altra habitació esta Minos (1965, 1946) 
Deus sta en lo cel (2144) 
studiant en la cambra on ... (9) 
hom lals retés en infern (697) 
no jaquesques la mia animà en imfern (791) 
si en imfern devia plorar (765) 



' Syntaxe, 434. 






239 



üra en glòria eternal ensemps ab la senyora reyna (1550, 
J948) 
_^,„i?--'•''^'^l'^r casa est stat nodrit (156b) 
'"" coue ... que en aquell (centre de la terra) ... soferen la 

pena (2146) 
romangueren en la presó (3068) 

constituït en lo consistori ... digui (1755) ' 

fuy posat en lo juy de nostre Senyor Deu (1374) 
\í2^ mes en ma companyia aquest hom vell (1349) 
reposava en lo seu pits virginal coratge (V. 117). 
En tots aquests passatges es palès que l'acció radica 'dijis' lo 
Uoch eti qüestió y lògicament podnem esmerçar aquesta prepo- 
sició; mes ella no traduhiría bé lo matiç de nostre sentit per 
massa concreta y determinada. Donem per sabut que l'acció es 
dins lo Uoch, mes no hi posem esment y nos es assats expressar 
que hi esdevé. En aquesta accepció, donchs, 'en' té menys força 
que 'dins'. 

^ Modernament encara nos allunyem més de la indicació d'inte- 
rioritat usant 'a'; aquesta es, en efecte, la preposició que coloquial- 
ment esmerçaríem a Barcelona en aytals passatges. Quan escrivim, 
però, la pruhija literària nos veda d'usar una preposició de movi-, 
ment en veu de la de repòs. 

7) y l'ens qui comporta l'acció es tan gran com lo Uoch. 
En conseqüència l'acció s'espandeix a tot lo Uoch. La noció 
d'interioritat ja no existeix y tenim en cambi la ú'tdeniiposició: 

gran fredor que havem en lo cor (902) 

la calor natural que es en lo cors (71) 

la anima daquells en la sanch es (1002). 

En aquesta accepció 'en' no es substituhible per 'dins'; en 
cambi, ho es per 'per tot lo', o simplement la preposició 'per' 
qui indica extensió. Coloquialment hi usem també avuy 'a'. 

6) y l'ens qui comporta l'acció es a la superfície del Uoch. 
Ja no tenim, donchs, acció interna ans externa; la noció es de 
stiper posició: 

un barret ... en lo cap (20) 

porten caparo en lo cap (3453) 

en lo teu cor de dura pedra era sculpit ... lo contrari 

(1589) 
feu li lo senyal de la creu en lo front (V. 290). 

'En' es ací substituhible per 'damunt', y no cal dir que no 
ho es per 'dins'. Tampoch modernament podem esmerçar 'a'. 

e) y l'ens qui comporta l'acció no sols es a la superfície del 
Uoch, ans subsisteix pQv aquest, car s'hi repenja, sosté y fonamenta: 
seent en un lit (2007) 
faent la cavalcar en un cavall blanc (V. 199) 



240 . 

qui pos sa amor en dona (2271) 

per ço com no es fundada en raho (897) 

em hagren adorada e levada en palmes (2553). 

g) y l'ens qui comporta l'acció, més gran que'l Uoch, atra- 
versa aquest. Tenim intersecció, ço es, noció d'interioritat en una 
petita secció, exterioritat en lo romanent: 

ab aquest basto que tench en la ma (2232) 

cuyt en ast (2702). 

No es substituhible per 'dins'; modernament usem 'a*. 
Remarcarem ab quanta facilesa perdem lo sentit local y cobrem 
lo de manera. . 

B. Lo Uoch no es considerat com a un espay circumscrit, 
ans un endret en Vespay lliure. L'acció es externa al Uoch y fa 
remarcar simplement la situació d'aquest. Ací entrem en un altre 
orde d'idfees: fins ací l'acció era considerada com a enclosa en 
lo Uoch, malgrat fos a voltes en la superfície, o sois en una inter- 
secció; ara aquella es absolutament forana. En conseqüència, lo 
Uoch indica sols la situació de l'acció respecte al univers, no 
respecte, o dins, lo mateix Uoch: 

«) l'ens es major que'l Uoch gramatical: 

fos morduda e verinada en lo talo (1748) ! 

hagués major fortitut en son coratge (688) 

en la ma de caseu es (2879) 

que fossen ben coneguts eíi lurs costums e maneres (1170). 

^) l'ens es menor que'l Uoch: 

1. Noms geogràfichs: 

En Itàlia es una provincià (V. 30) 

E ques fa en Àsia, Àfrica e Europa (2631) 

nasqui en lo regne de Tracia (1742) 

te presti en Maltorcha (663) 

que en Grècia haia. sobrepujat ... {3012) 

que ignor los actes ... de Pantasilea en Troya e de 

Camilla en Itàlia e de moltes altres dones que en 

Àfrica ... (3005) 
en Lacedemonia les mullers dalcuns preses ... entraren de 

nits en la presó (3061). , 

2. Altres noms: 

quant som en la sumitat del marge de una pregona riba 

{1804) 
En lo dit mont no havia ombra alcuna (1822) 
en una fort alta muntanya era la entrada (2149) 
Volria saber que son ne en qual part (2062) 
mal jorn es en casa (3531) 
sots en via de salvació (135^) 



24Í 

com si eren en un gran perill (2458) 

Lomé es stat creat en lo mig (89) 

no es cosa en lo mon (201) 

desiyants ésser en lo loch on ... (1156) 

fos feta perpetual festa ... eit los regnes que jo possehia 

(1479) 
jat he dit dessus quen dix en la. ü del Eclesiastès (798) 
Salamo en lo libre apellat ... fo de la oppinio (98) 
lo havia posada ... en lo vij libre de Republicà (512) 
concloure ... en la regina dona Maria (3218) 
la mia rota fo collocada en lo cel entre les figures celes- 
tials (1847) 
fou posada ... en la via sacra a'Roma (3130) 
en presencia tua io puxe interrogar ta filla (V. 167). 
No es snbstituible per 'dins'. Avuy usem 'a'. 

7) l'acció fa remarcar qualitats o proprietats que té l'ens qui 
la_ comporta. L'accepció es, donchs, metafísica y no hi ha noció 
d'interioritat ni exterioritat: 

fenye triplicitat en la anima (256) 

els ressemblas en la manera de vida e en constància (730). 
Una subdivisió d'aquest sentit es la que fa referència a quali- 
tats permanents o accidentals qui són en una persona: 
ço que tu has vist en altres (137) 
ho veig en mi mateix (230) " 

en la mia carn veure Deu (539) 
si manament meu ... ha loch en tu (1642) 
tant com en mi serà (1647) 
Salamo f« persona de molts parlava (116) 
es una cosa fort mal stant en fembra (2610) 
per una dona que eguala e sobrepuja en saviesa, bellesa 
e graciositat tota dona vivent (1874). 

Modernament no podem usarhi 'a', per ço com considerem 
les qualitats fan inherents a la persona qu'en certa guisa les hi 
veyem dins. 

ó) l'acció no designa lo Uoch per sí, sinó lo lloch èn un 
estat peculiar, ço que quasi equival a una modalitat def lloch: 
en tenebres he parat lo meu lit (533) 
visques en treballs e perills (606) 
les coses que stan en libertat darbitre (2872) 
la qual se era nodrida f» sobu-ana pobresa (V. 114) 
pus en segur sots de aconseguir paradís (1497) 
posaves en gran dupte (1587) 
la qual en esgordament del lati en que Patrarcha la posa 

(V. 611) 
ha mes en fama que sots mort (54). 

Beiheft zur Zeitschr. f. rom. Phil. LXVI, c 



242 

No es substituible ni per 'dins' ni per 'a'. 
L'afebliment d'aquesta accepció fàcilment nos dóna lo pas 
de 'en' a la vàlua modal. Emperò, convé reblar aci l'origen local. 

s) lo lloch no es tampoch ahont rigorosament esdevé l'acció; 
aquesta tan sols se rejfereix, mitjançant 'en', al complement locatiu 
qui fa de lloch gramatical. La noció es de referència, influencia; 

ell no dtx aço en persona sua (105) 

en totes les altres coses díx (759) 

no es poch ...en tant dubtós afer haver testimoni (239) 

en cascuna cosa latorgament de totes les gents virtut . . . 

ha de ley de natura (375) , 
usaré jo en tu (1866) 

liè ha senyoria alcuna en les coses (2872) 
allegant haver dret en lo regne (3256) 
jo en aquests fills no he als sinó lo treball (V. 344) 
nois volia complaure en ço que ... (3248) 
te fosses hagut en aquest fet (1411) 
i Cal tenir temps en aço? (2051) 
pren ten esment en lurs necessitats (2293) 
Tot quant be sabies en 'fembres has dit (3282) 
no podia entendre en les altres coses necessàries a la guerra 

(3175) 
en les obres del qual jo he singular afecció (V. 9) 
en aquella miraculosament obra (1518) 
en la darrera coue vacillar lo meu entenimenj: (938) 
son stats avariciosos en sguart delia (3204) 
en res no ha mentit (3337)• 
Equival a 'respecte a', 'envers'; no pot ésser substituït per 
'dins' ni 'a'. 

Aquesta accepció es molt espandida en català; y sens dubte 
en ella 'en' s'allunya bon xich de la ferma vàlua local. 

g) lo lloch es un mitjà de l'acció. Aci la noció local s'apropa 
molt a la instrurnental; sens arribarhi encara, car lo lloch en tant 
es instrument en quant precisament es lloch. Aci havem un pas 
a una altra modalitat : 

En les quals paraules pots conexer ... (651) 

temets aquell qui la anima el cors pot destrouir en 

imfem (825) 
fo soterrat en imfem e turmentat en gran flama de foch 

(822) 
trobarà gran pler en xandres (1343) 
ne pendre delit en aquell (1843). 

vf) lo lloch gramatical es" la fi de l'acció. Emperò es massa 
distiücta encara la noció locativa pera considerar aquesta accepció 
com a final. Abunda molt en nostra llengua: 



243 

ma vida despe&i í« rethorica (1743) 

lo teu enginy nos deu destribznr en amor (1883) 

gastar en devins ...en pintadores en metgesses en amadors 

(2597) 
es feta en favor de fembres (899) 
couinent ment instruït en mathematica (2226) 
ien que us puix servirl (1610). 

II. Moviment vers un lloch, acostament al mateix: 
A. Lo lloch es un espay considerat concret y circumscrit: 
a) y l'ens a qui l'acció esdevé se mou de fora a dins dit lloch: 
te mets en carrer qui (1695) 
no pogués entrar en la celestial glòria (1492) 
si han entrar en mar diran que ... (2452) 
entrassen en la casa de son pare (V. 148) 
ladres havien mort e gitat en lo sepulcre del dit Elizen 

(785) . , 

cayguen en lo centre de la terra (2138) 
porien caure en la fossa (13 13) 

ne sabrien ajustar tres limons en un baçi de barber (3628) 
amagar aquells ... en lochs secrets (2464) 
fo soterrat en imfern (822) 

sinó que exissen en qualque partí del mon (2152). 
En aquesta accepció 'en' es substituible per 'dins', la qual 
en nostra llengua té, però, més força. Modernament no hi usem 
'a , quan parlen persones mitjanament instruïdes. Pera donar una 
èmfasi extraordinària, podem afegir 'mitg', esfuminantse la signi- 
ficació primària d'aquest mot: 'he ficades aquestes coses en lo mi& 
del meu cor' (V. 263), en lloch de 'dins, en, lo meu cor'. 

/?) y l'ens a qui l'acció esdevé se mou per la superfície o 
Imterior de dit lloch, per damunt o a travers lo mateix. 'En' se 
refereix, donchs, a extensió: 

axi com en un gran spay corrent discorre (340) 
nous iria lo cor en altres (2529) 

haver scampades les animes en los corsos humanals (727) 
passar delfins «? les selves o porchs volar per laer (2675). 
Equival a 'per'. 

7) y l'ens , a qui l'acció esdevé se mou de fora fins a la 
superfície, de dit lloch; hi topa, mes no s'hi fica. Es moviment 
contra lo lloch: ^dona gran colp en terra' (2163). 

Equival a 'contra' y 'a' en la significança de 'escomesa' (§ 704, S). 

i> 1 l3°!'l"^Pf' ! es un endret peculiar, diferent de tot altre; en guisa que 
1 acció dexu- del lloch ahont eren coincideix ab la d'entrar en dita 'part'. 



244 

B. Lo lloch no es considerat com a un espqy circumscrit, 
ans un endret en l'espay lliure. Lo moviment no es, donchs, de 
penetració o per la superfície, ans d'acostament vers un endret 
del univers, ço es, vers una situació determinada. 

Aquesta significança de 'en' es a totes llums ilògica y usur- 
pada a la preposició 'a'. També la tenen, però, les altres llengües 
romàniques, en especial la francesa, y poquissim, en cambi, la 
casteljana. Adés per bona influencia d'aquesta, adés per imposició 
de la lògica, avuy es considerat com a mancament gramatical aytal 
lis, no sols en lo català escrit, ans també en lo parlat: 

a) ab noms geogràfichs: 

Plató vench en Itàlia (625) 

que com Leuculo ... fos exiliat en Sicilià (3050). 

;9) ab altres noms: ■ 

los malvats iran en imfern (845) 

per tristor sen vaien deportar en laltre (3562) ' 

£Per que sots vengut m aquesta presó? (11 27) 

en qual rcíZ.•a.&t& venguist í« aquesta casa (¥.243) 

puge men en lo mont de Rodope (18 1 6) 

pujar en alcun loch alt (2451) 

30 devalli en imfern (1848) 

Volgui retornar í» imfern per cobrar aquella (1810) 

Axi com a gitada del cel en terra es molt opprimida (725) 

no aportas res ... en la novella casa (V. 193) 

sia tornada la pols en la sua terra (no) 

tornant en la acustumada curiositat (V. 325) 

ne girat lo enteniment en folls ne delicats pensaments 

(V. 116) j , \ 

fou per mi de lati en nostre vn\gsx transportada (3145;- 

y) ab los verbs qui expressen activitat intelectual, creure, 
Pensar, confiar, anelar y altres, ja esmerçava lo llatí y esmercem en 
romànich 'en' abans l'objecte del verb. Originàriament hom prengué 
llur activitat com a un moviment ideològich vers un objecte, talment 
com si fos vers un endret, y asis digueren 'credo in Deum , no 
considerant 'Deum' l'objecte directe de 'credere', sino afirmant 
l'acció de 'credere' y metentli qualque circumstancia adverbial, ço 
es, la de que's manifestés referintse o apropantse vers un objecte 

determinat. .,•■■,.• i. j„ 

Emperò avuy-en-dia les nocions de moviment ideològich y de 
circumstancia adverbial se són, a mon albir, totalment esborrades, 
en guisa qu'en 'crech en Deu, pens en ma muller, confie en 
mon amich' jo no hi sé veure als sínó una equivalència lògica 
perfeta ab 'crech Deu, pens ma muller, confié mon amich , o 
sigui que, malgrat la preposició, dits complements son règims 
directes, si hom vol relatius, parionament a 'curar de tu, que ja 



245 

vegérem (§ 429), los romanistes haa classificat com a aytal règim. 
Es ua punt èn que la sintaxi moderna s'es afranquida de la 
tradicional. 

la anima dels bruts no pensa en les coses celestials (loio) 
spera, diu nostre Senyor Deus, en lo dia de la resurrecció 

(809) 
e anelaí en aquella (2040) 
duptant encara en ço quem deya (158) 
aquells qui en ells se fiaven (2027) 
en lo qual ell se fiava molt (V. 270). 

Devem fer seguir ací qualques verbs pronominals que Metge 
y nosaltres construhim també ab règim precehit de 'en': 

en lo qual se meravella tant fort (V. 374) 

se adelita en veure coses belles {309) 

Jom delitava ... en cassar (1326) 

En axo_ me poria enganar (1290) 

son enganat en la sperança que havia (2861) 

de la malaltia en que cuyda morir (801). 

C. Lo lloch es devingui lo resultat del moviment que 'en' tntro- 
duheix. Nos atansem ací de nou a una noció modal: 

convertit es en polç (163) 

ab los raigs del sol convertexen aquells en la color que 

desigen (2329) 
meten en obra (2481) 
si en escrits ho volies metre (1634) 
ne de bons homens foren mudaís en mals (920) « 
en lo meu fet la sentencia es donada e passada en cosa 

jutjada (1622) 
fuy transformat en la primera figura (2240) 
si nous tornera en enuig (812). 

Aytal accepció es molt espandida en nostra llengua moderna. 

703. A. — , Sa significança propria es la de' 'moviment vers 
un punt, atansament a un endret'. Similarment, però, a l'invasió 
per 'en' de son territori (§ 702, ü, B), la preposició 'a' entra a son 
torn en la regió de repòs corresponent a aquella. Anotarem, però, 
qu'en temps de nostre autor 'a' pren ab relativa parquetat lo lloch 
de 'en'. Modernament, en lo llenguatge literari nos esforcem a 
donar a quiscuna preposició sa vàlua propria, y, en conseqüència, 
no considerem correcte l'ús de 'a' pera denotar 'estat o repòs', 
llevat ab los noms de pobles, axis com ab les altres significances 
derivades (situació, proximitat, distancia, etc). ' En cambi, colo- 
quialment a Barcelona la generalització de 'a', a despeses de 'en', 
es espandidíssima y afrosa. 



246 ' ' ■ 

704. 'A' denota: 

I. Moviment vers un lloch, acostament al mateix. Ací 
no cal considerar _ lo' llocli dividit en circumscrit y lliure, per ço 
com l'acció n'es tostemps externa. , , , 

a) Hom considera tot lo moviment: 

1. ab noms geogràfichs: 

fora vengut — a Barchinona (1181) 

los quals arribats a Lesbon (1845) 

feula aportar ... a Bolunya a sa germana (V. 304) 

trames missatgers a Roma (Y. 408). 

Es de doldre que no siguin més abundosos en nostre autor. 
Compari hom ab la preposició 'En' (II, B, cç); ahont consignàrem 
los dos exemples en los quals dita preposició usurpa lo lloch propri 
a la 'a'. Remarcarem qu'ab noms de pahisos Metge usa 'en' y ab 
los de ciutats 'a', talment com lo francès modern. 

2. ab altres noms: 

ire a les portes dimfern (802) 
tots •oan a un terme (854) 
ve a mal guany (2377) 
quant deuen anar e van al bany {2424) 
ab aquella foren venguts dS. port de veritat (1525) 
no vindran dejunes a taula (2729) 
vench a ma conexensa {1718) 

la grosseria que per corrupció de menjar z/e al enteniment 
* (3712) 

puxeri venir a la fi qiíe desigen (2308) 
la qual era cami àtò pujar a\ cel (572) 
après que fo pujada a reginal dignitat (3'24S) 
devalli a les portes daquell (i75ï) 
tenebres infernals a les quals ... tota cosa mortal ha 

devallar (1762) 
el sperit retorn a aquell qui ... (i 10) 
quel spirit tornarà a Deu (799) 
tornar a casa (3518) 
tornen sen a lurs cases (2642) 
torna al dret cami {1026) 

a la qual (vall de misèria) no desig tornar {122^) 
elles los giten a la fortuna (2474) 
fo portat per àngels al sin de Abraam (820) 
feula aMenar ... aï seu palau (V. 200) 
passats animes a les tenebres imfernals (1935) 
es tirar los homens ... a aquell angle (900). 

Cf. Prep. 'En' II, B, ^. Lo balanç es a favor de 'a'. 



247 

3. Metge usa igualment 'a' quan lo lloch gramatical es de 
persona. Lo català clàssich coincideix, en aquest punt, ab l'anglès, 
qui, a diferencia de nosaltres, ha servat aytal ús: 

no van a ell (930) 

com sí eren donzelles que deguessen anar a marit (3461) 
enaren ensemps al dit Valter (V. 42) 
que jo vengués a tu (1580) 
que vtnguessets a ,tant petit hom (1617) 
lo qual vinent a ella (V. 272) 

Valter axi com si degiies ext'r a carrera a la sua sposa 
(V. 142). 

(5) Hom no considera tant lo moviment en si com lo lloch final 
del mateix: 

se son acostats assats a la veritat (234) 

erets inclinat à alcuns delits (1321) 

Natura femenina es ... a avarícia inclinada (3200) 

iique la orella a ço que ells me devien dir (1730). 

y) La noció es de resultat final del moviment: 

serà a vellesa pervenguda (1776) 

perve hom mils a vera conexença daquelles (526) 

venir a vera conclusió (1526) 

tements que no vengueu a vergonya {2470) 

mal lur grat son venguts a be (2473) 

si vols que vingam a compte (3499) 

tot los tornarà a un compte (3539) 

quit provocarien a vòmit (2441) 

reduir to he a memòria (855) 

porten a execució la sentencia (1987) 

la ha colEda e portada a, desijada fil (3180). 

d) Indica moviment hostil: 'volent que als grans inconvenients 
qui venien fos tancada la porta' (1165). 

Equival a 'contra'. 

e) Indica l'extensió del moviment: 'adés les porten trossades 
a mig brassos' (3448). 

Equival a 'fins a'. 

^) Indica lo moviment en comparança ab un punt determinat; 
designa colocació respectiva: 

fan les sobrepujar a les altres vestidures (3462) 

a quantas viltats se sotsmeten (2583) 

la han subjugada a tirans (2034) 

si haguessen subjugat lur enteniment a fe (1523) 

deviets ... preposar a tots vostres amichs (1650). 



' Malgrat consti la paraula 'fi', la 'fi' ací es un resultat de 'portar'. 



248 

tf) Indica Vorüniació del moviment; presuposa, donchs, 
moviment de rotació, no d'atansament o translació: 

jorn gire a Orpheu (1900) 

James no gira los ulls a coses deshonestes (3 161) 
los dessus dits me hagren ginyat per ventura a aço que 
volgren (i 203). 

Equival a 'vers, devers, cap a'. 

ff) Finalment devem anotar ací que 'fugir' regeix aquesta 
preposició en lloch de 'de' (§ *7o6). Es açò un llatinisme. En 
nostra llengua, 'fugint a aquell' (1747), deu ésser explicat cercanthi 
la noció de 'moviment respecte a un punt determinat', y no precisament 
la d'allunyament. 

n. Estat, permanència, repòs, en un lloch. • — Havem 
ací una invasió de 'ad' en la regió propria de 'in'. Metge no usa 
jamay 'a' referintse a un espay considerat circumscrit qui encloguí 
lo lloch de l'acció com ilogicament fem avuy (Cf. En, I, A). En 
conseqüència, l'esmerça sols pera designar una situació en l'espay 
lliure (Cf. En, I, B) respecte a la qual l'acció roman externa. 

a) Denota situació absoluta': 

1. ab noms geogràfichs: 

Catho ... se mata a Utica (683) 

molta companya del dit comte era ia a Saluça (V. 509). 

Compari hom quants pochs passatges registrem respecte al 
ús de en (Cf. En, B, fi) a diferencia d'avuy. 

2. ab altres noms: 

lo signe posat a la fi del rérascrit (3222) 

posant se al inig dabdosos (3331) 

posant se al perill quels dits marits devien passar (3069) 

posar se al coll cadenes ... e garroteres a les c_ames (3755). 

Anoti hom també lo desavantatge respecte a en (Cí.En, B, fi, 2). 
Mes com allí indicàrem, avuy coloquialment esmercem quasi sempre'a'. 

3. Pot referirse a persones, essent llavors més crua la usurpació: 
'vos me havets dit que començariats als gentils e veig que havets 
començat als jueus' (542). 

No crech qu'aquesta ' a' sigui instrumental. 

fi) Denota situació relativa respecte a un punt determinat: 

par que porten a çascuna part un mantó (3450) 
(perill) a\ qual ... exposa la sua persona (3186). 

y) Indica situació, no en un punt,' sinó immediata a un endret 
determinat; permanència propera; relació de presencia: 



249 

vij dies stigui a la porta (1811) 

a la entrada de la qual ciutat sta Mégera (1992) 

a la exida daquesta habitació troba hom un cami (1974) 

lexala a la riba entre molta sützura (1938). 

Equival a 'tocant a, prop'. 

6) Indica distancia rehttva; situació indicada comparativament 
a un endret determinat, explícit o supost: 'ques lig en lo Gènesi 
a viiij capítols e pus clarament en lo Levitich a xvij' (1000) (ço 
es: en lo lloch qui està a viiij capítols des lo començament). 
Avuy dihem 'a tres kilometres', etc. 

705. De. — Per excelencia indica lo 'moviment des', ço es, 
d'allunyament al- punt a que's refereix. Es contraoposada a 'en' 
(repòs) y 'a' (moviment vers). En romànich, y ja des l'època del 
baix llatí, ha heretades les significances que'l llatí clàssich traduhía 
per 'ab' (allunyament d'un punt en l'espay), 'de' (partida, separació 
d'un punt ahont hom era abans) y 'ex' (exida fora un lloch 
circumscrit). 

706. Denota: 

I. Moviment des un lloch. 

A. Allunyament d'un endret; lo nioviment es considerat 
externament al lloch: 

a) y designa simplement lo lloch ahont lo moviment s'origina: 
'be fets atret don veníts' (2547). 

P) y no sols designa lo lloch ahont s'origina, ans també conté, 

1 . la noció & allunyament al mateix. Ací entren gran copia 
de verbs, qui ja en llatí presuposaven aytal sentit: 

lunya tota pahor de tu (35) * 

volent lo lunyar del nombre dels homens (712) 

lo vent quil gita de son loch (73) 

la fossa de~que jo son scapai (13 13) 

de\% .ulls de Valter cayen fort spesses lagremes (V. 479) 

abdosos partim ífaqui (1803) 

partida de pits sencer e clar (161 4). 

2. La noció pot ésser de separació, exclusió, delliurament, obtenció: 

jam cuydats hdiweï levada del fanch (2549) 
has delliurada ainifern la mia anima (795) 
has salvat mi dA% devaUants al lach (795) 
reemhra la mia anima de la ma' dimfern (793) 
destituït de tal amich (639) 
fossets exlirpats de la faç de la terra (1161) 



25Q 



el üorçe de mort (3055) 

nom havets treta de carroça de roure (2561). 



B. Moviment fora tin endret circumscrit; presuposa passar 
del interior al exterior: 

no veya que spirit ... lurs isques del cors (66) 

(fils meus ulls isqueren ... lagremes (164) 

Ell te gitarà ... de \& presó (175) 

era passat desis, vida (31) 

aquella -^mW&tx desrajygar de lurs coratges (1602). 

II. Lo Uoch d'origen o provinença sens indicar moviment. 
Aquesta accepció es molt espandida y comprèn bona res de cons- 
truccions figurades: 

coue que la haie de Deu (281) 

be saben elles don ne hauran (2591) 

una cosa ... vull saber de tu (V. 162) 

saber ho í/els dits marits lurs (2511) 

e aprengués ífells (627) 

hagueren començament deW (83) 

que puxen pervenir sinó de Deu (403) 

e ííalcuna no pot nexer ... si í/altre era engendrat (466) 

de qui es prenys laltra (2634) 

E ífaquest neix. un stany daygua apcllat Stix (1929) 

les reeb de les presents (1039). 

lU. Estat, repòs: 

a) y preceheix l'endret en relació àb un ens determinat. 
Equival, donchs, a 'en'. Lo llatí clàssich justifica aytal sorprenent 
accepció. Sols trob en Metge: 

penja massa (/aquesta part (2369) 

se puxen veure de cascuna part (2362). 

Avuy usem també aquest sentit: 'Neva de la banda del Pirineu'. 
Én cambi, ab. verbs qui signifiquen 'pendre, agafar' no li admetem, 
a diferencia del castellà, qui diu 'lo tomé de las riendas'. 

/5) y indica 'exclusió, preservació' de dit lloch; s'apropa a 
'contra': 'que li freservas lo camp de romagueres' (2809). 

y) No designa propriament Uoch, ans sols fa referència a lloch 
gramatical, qui pot compendre tota mena d'idees; equival a 'sobre, 
respecte a, per ço que fa a', y es molt espandit en nostra llengua: 
'jo he vist lo contrari rfalcunes que eren ... pus belles nues que 
vestides' {2767). . 

707. Per. — Com sa homòloga llatina, indica extensió en un 
espay, sigui en repòs sigui en moviment, adés en la superfície adés 
en l'interior, tant en estat o moviment desorientat per dins lo Uoch, 



251 

com resseguintlo o atraversantlo. Mes sa característica respecte a 
les altres preposicions locatives es que no precisa un punt del lloch 
ans se refereix més o menys extensament a tot o part del lloch' 

I. Extensió indeterminada en un lloch. — Comprèn 
tot o part imprecisa deí lloch. Pot referirse a la superficie o al 
interior y denotar estat o moviment, en qual cas àpat aquest sens 
orientació o sentit precís: 

a) Estat al interior: '(La anima) posada en lo cors veu moltes 
coses, quaix per tot loch se estén e del cors nos departeix' (339). 

/?) Moviment superficial: 'passegi un poch per la dita cambra' 
(12); 'hom vaja, per bregues' (3316). 

7) Moviment al interior: '^quet va _pel cor?' (500). 

n. Extensió seguint lo lloch. — Es lo moviment qui'l 
recorre, coincidint successivament ab lo lloch; es tostemps dins aquest: 
lexa anar laygua pel riu (169Ó) 
anant per un cami tort (1803) 
tots van . . . per diverses camins (854). 

in. Extensió a travers un lloch. — Es lo moviment qui 
entra en lo lloch, ne recorre una secció y n'ix. La coincidència, 
donchs, es limitada, y més aviat presuposa contrarietat o acció 
contraria al lloch. Pot ésser lo moviment: 

a) superficial: 

donèls per la cara neu (2023) 

passar per les snmitats dels terrats (2460) 

fugint a aquell /í?- un prat (1747). 

^) interior: 

quils ix encontinent per ' la pus jussana part del cors (201 1) 
se mes un coltell pel ventre (3107) 
guardant per les finestres (3653). 

Equival a 'a travers de'. 

Pera reforçar la ideà d'atraversar un endret, s'acobla a voltes 
ab 'mitg': 'passar ...pel mig dels homens armats' (2462). 

Açò originà lo francès 'parmi'. En català no's féu la fusió, 
ni'l guany d'una preposició novella. 

IV. Denota l'endret per ahont un objecte es agafat. Aytal 
accepció es ja llatina també: 'Valter prenent \oper la ma' (V. 157). 

708. Vers, envers. — En nostra llengua són sinònímes en 
totes llurs accepcions. Se diferencien de 'en' y 'a' en qu'ex- 
clouhen que l'acció esdevingui en lo lloch precís que les prepo- 
sicions precehexen, ni tocant lo mateix; ans sols indiquen que 
n'es bastant aprop o s'hi apropa. En conseqüència, localitzen 
vagament l'estat y la fi del moviment. 



252 

I. Estat. — Per l'entorn d'un lloch, situació prop uü lloch: 
'en lo primer libre dels Reys vers la fi' (777). 

Equival a 'prop, pres'. 

II. Moviment: 

. c) de translació; fan constar lo terme del moviment, no com 
a son objecte final, ans sols com a sa direcció. Indiquen, donchs, 
direcció apropanfsè a una fi sens implicar l'intent d'arribarhi: 

dressant son cami vers la vüeta dessus dita (V. 144) 
acostantse vers la casa de Janicola (V. 151) 
lo nombre dels seus meses envers tu es (1140). 

Es remarcable qu'avuy-dia, lo moviment, la fi explícita y 
terminant del qual es una persona, es expressat per 'vers' y no 
per 'a' com correspondria (Cf. § 704, I, a, 3). 

/9) de rotació; fan constar que l'ens qui comporta l'acció 
s'orienta en lo sentit del lloch: 

girant se ... vers lo seu gloriós fill (1472) 
jo dreçe les orelles vers ell (2 121). 

y) Lo moviment d'orientació pot haver un sentit moral, indicant 
llavors una relació en esguart del ens que la preposició regeix; 
enfront, de cara, orientada a dit ens: 

Vers lo mon ... ver es; mas vers Deu no'çs axi (1504) 
reptaran los ... desser Jiomens sen fe majorment vers elles 

(2682) 
ses hauda favorablement vers tu (2866) 
per contemplació sua se volgués haver misericordiosament 

emers mi (1473) 
ab major afecció envers ell (V. 391)- 

Equival a 'respecte a', 'en quant a'. 

Lo català coloquial modern s'alta ben poch de 'vers'; en les 
accepcions I, H, a, /S, lo substitueix per 'cap a'. 

709. Contra. — Originàriament era pariona a 'vers', mes 
ben aviat se particularitzà pera indicar hostilitat. 

I Estat: 

a) 'de cara a, esguardant a, exposat a' ('cambra contra'l 
nort'; 'façana contra'l vent'). No consta en Metge. 

/9) Indica situació homòlega, pariona, vis-a-vis. Implica una 
contrarresta ('a l'altra ribera del riu, contra la casa hi ha un bosch'; 
'contra sa eloqüència jo tinch una virtut'). No consta. 

7) Comparació ('un contra dos'; 'blau contra negre, es més 
sofert aquest'). No consta. 



253 

n. Moviment hostil: 

a) detingut per un obstacle. En conseqüència, l'ens qui. 
comporta., l'acció no està en moviment ans en equilibri; axis dihem 
'me repenje contra la barana', 'm'apoye contra la paret'. Emperò, 
aquesta noció no es d'estat, per quant presuposa una força latent 
y axis no podem aplicar 'contra' a estats passius o d'inercia, 'me 
sostinch contra terra', 'jech contra'l llit'. 

Es substituible per 'a'. (Cf. § 704, I, ó.) 

/9) procehint vers un terme. {'Gite una pedra contra l'aucell'.) 
Substituible per 'a'. 

Y) en sentit moral, denotant un sentiment (moviment animich) 
d'animadversió respecte a un ens: 

que mos perseguidors sabessen conira mi (4) 

donants entenent a la gent ... irada cofttra vosaltres, per 

lur enginy (12 15) 
no pensaré res que sia contra ton voler (V. 186). 

710. Fins. — Indica extensió del moviment comprenent son 
terme final. Es, donchs, lo complement de 'vers'. Regeix 'a': 
'dels peus fins al cap la feu vestir' (V. 195). 

711. Tro. — Es sinònima de 'fins'. Regeix també 'a': 'que 
no devallassen íro al centre de la terra' (2151). 

712. Entre. — Sa significança inicial es la d'estat en l'espay 
qui separa dos objectes; mes d'ací va concretantse fins arribar a 
ésser sinònima de 'en' y 'dins'. No indica moviment, ans 
tostemps situació: 

a) en l'espay qui separa dos objectes: 

tenia una rota entre les mans (22) 
matèria difícil ... tenim entre mans {384). 

Quan, com en aquests exemples, no solsament hi ha situació 
entremitja, sinó noresmenys contacte, 'entre' ja quasi equival a 
'en' y àdhnch a 'dins'. 

jS) en l'interior; equivalent exactament a 'dins': 'Valter anava 
pensiu entre si mateix' (V. 151). 

Aquesta accepció pren gran desenrotllament en altres llengües 
romàniques. 

y) en un mitjà determinat, restant esborrada la noció d'espay 
intermitg: 'Entrels antichs philosofís fo gran qüestió' (250). 

Y absolutament igual a 'en' per usarse ab un singular: 'entre 
lo poble' (V. 335, V. 410). 



254 

ó) relativa d'un ens envers altre o altres;' comparança, 
(Jistincció : 

diferencia enfre spirit e espirit (77) 

qual fo mellor poeta eníre Virgili e Homero (2625) 

entrels gentils fó lo millor (549). 

L'accepció de relació mutual y recíproca entre dos ens ('entre 
ella y jo hem convingut') no es utilitzada per Metge. 

713. Ab. — Perdérem en català (com en provençal) lo 
derivat corresponent a 'cum', qui fou substítuit per 'ab' provinent 
de «apud'. Aquesta partícula llatina significava 'proximitat' j aquella 
'comunitat, reunió, acompanyament', a més de sès significances 
instrumentals y modals. Segons Diez (Synt., 159, a), ja en documents 
llatins del segle vii, escrits en terres franceses, hom llegeix «apud' 
ab lo sentit de 'cum'. Sens dubte trobaríem lo mateix en terres 
catalanes. Y es axis que nostre 'ab' ha heretats alhora los sentits 
de les dues partícules llatines. 

Es vijarés que la noció d'acompanyament ve enclosa en la de 
proximitat en l'espay. Y es ajds que'ls gramàtichs romanistes consi- 
deren com a locatius los complements introduhits per 'ab' y qui 
signifiquen 'comunitat en l'acció, aplech, coexistència'. Axis llegim: 
'mentre es ab lo cors' (726), ço es, 'junt ab lo cors' o simplement 
'en lo cors'. 

'Castor e Pollux ... se combateren ... ab la part dels Romans 
contra lurs enemichs'.(7i4), ahont 'ab' indicà 'la part, junts ab 
la qual, ells combateren'. 

_ _^ 714. Nostra llengua s'es altada extremament d'aquesta prepo- 
sició, y es axis que l'ha espandida més qu'altres romàniques ab 
molts verbs seguits de complements de. persona, pera indicar: 

«) aplech o acompanyament, sigui en repòs o en moviment: 
'entraria hi ab vos' (1282). 

0) conformitat: 

quels altres concordants (73 ell (241) 
havets feta part ab papa Clement (1440) 
havia tostemps tengut ab lo vertader vicari (1381) 
si ab lur consell te fosses hagut en aquest fet . . . no hagueres 
errat tant com has (141 1). 

y) alternació, comunitat en l'acció, relació reciproca entre 
dues persones, ço qu'es una forma d'acompanyament: 
aquest qui parla ai tu (56) 
parlant ab vostra reverencia (59) 
e paria ab ell (770) 

ne parlest en disputest stretament ab mi (1584) • 
conversa ... ab los apòstols (840) 



255 

dalcunes altres coses me volria certificar «í vos (1116) 
alcuna cosa nos pot fer o tractar àb lo vehi (2479). 

Aytal relació recíproca no cal sia de conformitat: 'barallen 
se ah los senders' (2419). ' 

Es de doldre hom no trobi en nostre autor cap exemple de 
'juxtaposició en l'espay' ('vaig a dormir ab un amicli', ço es, no 
'jo ab un araich anem a dormir', - sinó 'jo vaig a dormir junt, 
plegat, a casa d'un amich'), ni de la relació locativa 'respecte a' 
('he mancat ab ton pare'). ' . 

En lo barceloní modern pronunciem molt sovint 'amb' en 
lloch de. 'en' y 'a'; axis dihem: 'me'n vaig amb un hotel', etc. 
Aytal ús es palesament una corrupció. Emperò en uns pochs 
casos hom pot demanarse si no prové del espàndiment de la 
partícula que venim d'estudiar. 

La contraria de 'ab' es 'sens', mes aquesta preposició no 
consta en nostre autor ab accepció locativa. 

' 715. Seguexen les preposicions locatives, qui poden 
ésser usades també com a adverbis. — Com a tals ja n'hem 
vistes algunes. Emperò, si segons la proprietat dels adverbis relatius 
de passar a preposicions regint 'de' (§ 572), esperem trobar ací 
arreu aquesta partícula, nos errarem. Diversos adverbis los veurem 
ací preposicions sens ella^ 

Faré constar les partícules que per atzar no esmerça Metge 
com a adverbis. 

716. Dins. — En mans de nostre autor no la veyem may 
sens la significança de situació en l'interior, adés ab repòs: 

dins una concavitat ha un riu apellat Letes (19 17) 
figures dins lescorça de les quals se amaga als que . . . 

(2087) 
no tant solament dins los termens de la sua terra la loaven 

(V. 211). 

adés ab moviment: 

metent aquelles dins la barca (1934) 

après que foren entrats dins la casa de Janicola (V. 168). 

No la trobem jamay esfuminada com lo 'dans' francès, fins 
a devenir sinònima de 'en'. 
No regeix 'de'. 

717. Fora. — Situació externa respecte al objecte. Pot 
indicar estat y moviment: 

Sens regir la preposició 'de': 

isque /òra lo seu palau (V. 143) 

Valter . . . vivia fora sa casa ab sobirana amor de les gents 
(V. 218). 



356 

Regint 'de': 

stant dins e fora del cors (966) 
Jbra són & mon seny (1759) 
exi quaix /ora de son seny (V. 589). 

No trop ningun passatge ab lo sentit de 'exceptuat'. 
A remarcar que Metge usa la forma ' defora' com a. adverbi 
(§585) y 'fora' com a preposició. 

718. Sobre.- — Sa significança general es de superioritat, 
sobirania. ~ 

Ne són matiços: 

I. Estat: 

«) Situació susana, més alta: 

1. ja immediatanient, indicant superposició: 

que sia sobre la part sensitiva (1074) 

si imfern es soire o deius terra (2069) 

posala sobre una bèstia que la aportas suaument (V. 303). 

2. ja ínediatament, indicant posició més enlayrada, mes no 
verticalment damunt; denota dominació: 'en lo pus alt loch de 
una gran muntanya plena de selves, sabre la mar' (1910). 

^) D'una situació susana mediata ne deriva una conexença 
general y comprensiva de tot ço qu'hom domina. D'ací qu'en 
sentit moral denoti conexement d'una matèria, y afeblintse aquesta 
rioció, relació, esguart, respecte a un punt, devallant a ésser sinò- 
nima de de: ' 

disputa molt sobrel bon regiment (655) 
Pictagoras havia creegut sobre la dita inmortalitat (699) 
me haguera consellat axi sobrel íet de la justícia com 

("85) 
sobre aquesta conclusió molts delís ... se son lexats . . . 
matar (834). 

II. Moviment: 

«) vers o per l'endret susà, rnés alt, d'un ens: 'çouench me 
gitar sobrel lit' (13). 

/?) vers o per la superfície d'un ens: 'si una daquelles se 
posa sobre lur cara' (2496). 

Y) hostil. Equival a 'contra'. Aquesta accepció se deriva 
de les dues precehents, car tot moviment vers un endret susà 
d'una cosa, presuposa sobirania o subjugació respecte a la matexa: 
'que la verga dels pecadors fos gt'iada sobre lesquena dels justs' 

(3274)- 

Metge no usa jamay 'sobre' com a adverbi, ni 'dessus' com 
a preposició (§ 577). Jamay regeix 'de', com avuy a voltes fem. 



257 

719- Dejús. — Situació inferior o més baxa que l'objecte. 
Jamay regeix 'de'. Pot indicar: 

Moviment: 

passant dejits lo gran palau de Pluto (1975). 

Estat: ^ 

que son deius la potencia sensitiva (1019)' 

posant ...cupiditat deius les entramenes (260) 

Altres jahen deius grans roques (2029) 

adés porten çabates sobre les calces adés dejus (3457) 

riuran deius lo capero (3540) 

deius \o cel sia algú (V. 571). 

Llegim també la forma i us: 'bones custumes se amagaven ius 
tal hàbit' (V.549). a . 

Cert es que Metge no usa 'dejús' com a adverbi. Mes opín 
qu'es una omissió lliure y que no obeheix a norma sintàctica. 

720. Davant, denant. — Sa significança general es. de 
prelació, anterioritat. Pot ireferirse a estat o moviment: 

a) Son sentit primordial es lo de situació precehent l'objecte 
respecte a un terç punt; adés d'estat ('en lo teatre seyà davant 
mon fill, son amich'), adés' de moviment ('passí davant \a, noya'). 
Aquesta accepció "no es trobadora en Metge. 

/?) Enfront de: 'se maten denant un gran e dar spill' (2361). 
y) En presencia de: - 

1. Estat: 

criden e udolen ... davant mi (1341) 

davant la qual seu Thesifone (1982) - . 

quel ca sia davant elles carregat (2485) 

se mes un coltell ... denant ells (3107), 

2. Moviment a: 

venen axi coin a i&ynss davant los dolents afeminaís (2414) 
après- que ... fo venguda devant eyl (V. 513). 

Considerant 'davant' com a preposició formada, es natural no 
la precehexi la 'a' en los exemples anteriors, car ja hem dit que no 
distmgiem l'estat, del 'moviment a' (§ 700). Mes si la descompartira 
veurem tot seguit que 'de avant' implica 'moviment de', ço es, 
'origen, allunyament', cosa qu'avuy oblidem al dir 'nos partirem 
de davant ella'. Heusací que Metge registra dita significança 
etimològica al suprimir la 'de' en: 

3. Moviment de: 

se parti denant ella (V. 268) 
. partis denant eyla (V. 482). 

Beiheft zur Zeitsohr. f. rom. Phil. LXVI, 



258 

ó) 'Comparativament, ab prelació a, preferentment, més que': 
<jo son a tu molt car denani tots los altres' (V. 54). 
A diferencia d'avuy no regeix may' de'. 

721. Detràs. — Situació darrera l'objecte: 

a) Estat: 'Sisiphus se gita. deíras ïa roca que solia girar ab 
lo cap' (1792) {ço es, 's'ajeiué darrera ...'); 'has posat y./raí 
lorella' (2372), _ 

^) Moviment: 'anats deiras aquelles que' (2546). 

No regeix 'de', com fem avuy. 

722. Pres. — Indica proximitat, distancia curta a un lloch. 
No es usada per nostre autor com a adverbi. Regeix 'de': 'los 
uns /ríí dels altres' (1829). 

723. Prop. — 'Proximitat de, a poca distancia de'. Pot 
ésser de: ^ ^ 

a) Estat: 

estaven ensemips los uns prop dels altres (1829) 
prop \& dita riba ha una ... (1940). 

|3) Moviment: ■ 

anant se deportar prop là riba de un riu (i745) 
passant /ro/ un riu (2230). 

La majoria de les vegades l'usa Metge sens 'de'. 

724. Luny. — 'Allunyament de, llarga distancia de'. Pot 
indicar 'estat' o 'moviment': 

no es alcuna part pus luny del cel quel centre de la terra 

(2145) ^ . / s ■ 

la divina! paraula fora luny de ventat (752), ^ 

Regeix 'de' tostemps. 

Consider com a omissió no sia usada per Metge cbm a adverbi. _ 

725. Entorn. — Ses significances són: 

a) Circumdant un lloch, si es estat; o donant voltes prop o - 
lluny del lloch, si es moviment: 'en/orn daquells ha gran foch' (2021). 
^) Afeblida aquesta noció, extensió prop o tocant al lloch: 
* entorn 'í los dessus dits havia' (25). \_ 

Com veyem, hi ha qualque indecisió en afegirh la 'de . 

1 IT. entorn de. 



259 
Temporals. 

726. Les relacions de temps y de lloch serven aytal conexió, 
que la majoria de les preposicions qui traduhexen aquella circums- 
tancia pertanyen també a aquesta. Y essent axis mateix en, a, de 
y per les qui més sovintegen, podríem quasi considerar llurs 
modalitats temporals com especials accepcions, qui s'originen en 
alguna de les locals ja estudiades. 

Diguérem ja qu'en los complements adverbials de temps hom 
hi troba, molt més qu'en lòs altres, substantius sens preposició, 
denvats dels ablatius llatins (§ 537). Es, certes, d'aquesta guisa 
que Ja major ■ part de les vegades nos expressem; y es natural, 
llavors, que'l camp abastat per les preposicions sigui més reduhit 
y mes simplificat. 

.727. En, a. — Abdues determinen lo temps de l'acció. 
Emperò, 'en' sempre serva: quelcom de sa significança primordial 
de 'estat', y, en conseqüència, invadeix la designació de 'superfide, 
extensió', qui, en lo temps, es 'durada'. Parionament, 'a' fa remembrar 
■ son sentit de 'moviment vers', y es axis que ses accepcions temporals 
son més incisives, com si afitessin un punt concret, y s'espandeix 
a la indicació de 'distancia en lo teinps'. Emperò, hi ha una 
regió qui es comuna a abdues preposicions, en la qual lògicament 
tant l'una com l'altra poden esserhi esmerçades; anch que hi hagin, 
sens dubte, preferències segons los substantius que regexen y segons 
les diverses llengües. 

728. I. Designació de l'època en la qual l'acció 
esdevé: 

a) Sens presuposar durada en lo temps; ço es- assaber, lo 
temps es una vera situació d' època,' mes no una indicació que 
aquesta sigui llarga o curta. Metge usa 'en' y 'a', mes dóna la 
preferència a la primera, llevat en les hores, àhont s'alta mils de 'a'. 

En: 

quels homens muyrèn «« aquella ^^(?;-a que (1137) 

en\o derrer dia resuscitare de la terra (538) 
en lo mig dels meus dies ire a les portes dimfern (801) 
en qual mes deu encaure (2635) 

en març deuria ésser estada podada aquexa serment (3407) 
filen en hivern entorn del foch (3148) 
„ la qual me prometist en lo començament de nostre matri- 
moni (V. 255) 
Uns, que en la' creació del mon hagueren començament 
delí (82). ^ 

Actualment usem 'a' en tots aquests casos, exceptuats los " 
noms de mesos, ab los quals esmercem 'per'. En casteOà usen 'en'. 



26o 

- A: - \ 

sia feta la digestió c la hora àe dinar {2735) 

lo die següent a hora de tercia lo comte de Panicó vench 

(V. 531) ' , / X 

deu esperar aquella no solament a cascuna hora (i 150) 
E que W jorn de la'sua sàncta Assumpció (837) 
Quant es a present (191) 
Kaguesses assats «present i- (814). 
'A nit' (2122) determinà l'adverbi estudiat (§ Ó03). 
Avuy, naturalment, usem també aquests passatges ab 'a'. ^ ^ 
'En' s'usa també ab persona pera indicar l'època en que vivia 
aquella: 'tota natura humana fora. perida í« Adam' (3292). 

0) Essent viva la consideració de durada en lo temps. La 
preposició usada per Metge, y també avuy, es 'en', ■ car es aquesta 
l'unica qu'en sa funció locativa denotava 'extensió': 
en temps que jo vivia (1252, 2225) 
en vida daquell havia començat (3165) 
tf« vostra vida tostemps fos .,. (1607) 
stant en la flor de la sua joventut (1766) 
li era apparegut í« lo sompni que feu (659) 
que devia seguir í« lesdevenidor (2259) 
no deus ésser oyt en rependre altre (147°) 
gitar de la terra en absència del senyor rey (3254) 
que en breu hi siats (1359). 
Equival a 'durant, mentre, dins'. 

7) Considerant sa distancia de des una altra època deter- 
minada. La preposició usada per Metge, y també avuy, es 'a', 
qui es l'única denotadora de 'distancia': 

E que (A terç jorn après la sua passió ressuçita (839) 
dormiran tro lendema a mig jorn (2728) 
la qua;l a viij dies que serà entrada en casa ,lur serà 
tractada molt piyor (3545). 
Presuposa 'fins a', 'després de', y repugna a 'en'. Ací trobem 
les locucions preposicionals, 'a cap de', 'a la fi': 

. à cap de dos anys (V. 324) - 

a cap de poch es pus vituperada (2382) 
* Seguis a cap de temps (2242) 

a la fi en arena hauria laurat (517) 
a la fi cauràs de la qüestió (3373). 
IL Designació de quantitat de temps. L'única prepo- 
sició es *en': 

■en un moment ploren e_ rien (2601) 
qui en tancar e en obrir luU vaig de Orient a Occident 
(2802). ,■ 

» 'Apresent' escrit per A.P. com un adverbi. 



201 

in. Designació de renovellaments periòdíchs o repe- 
tició de l'acció. Trobem ací la locució adverbial 'avegades', 
fusionada ja en un ver adverbi: 'ne poguessem avegades conferir' (664). 

Son lloch, donchs, no es aquest; emperò, se tracta en tot 
cas d'un adverbi qu'avuy hem tornat a descompartir, cambiant la 
preposició per 'de':Jde vegades'.' 

729. De. — Era ja ben usual en llatí. No mostra ací lo 
més minue ròssech de son sentit locatiu de 'moviment des', ço 
que Meyer-Lübke explica pel fet de provindre sa accepció temporal 
d'una època llatina més reculada, quan- significava 'prop' y no 
punt de partida.i 

Denota lo temps de l'acció ab los matiços següents: 

«) Sens precisar l'època, ans sols la part dels renovellaments 
periòdicht. (diürns, mensuals, anyals, etc), en la qual ha lloch l'acció. 
Designa, donchs, en general, dita part, y excloheix les altres sahons. 
Asds, quan dihem 'vindré de nit', no precisem quina nit, sinó sols 
qu'en la periodicitat 'jorn', serà la part 'nit' y no la 'dia' quan vindré: 

no iran de nits (2453) 

entraren de nits en la presó (3063) 

d'w&ca. e «festiu non exirien tro son armades (2745). . 

/9) Considerant la distancia de des una altra època explícita 
o implícita. En conseqüència, expressa durada. Es aquesta accep- 
ció pariona a la de 'a' (§ 728, I, y): . 

sinó de viij jorns no seran alegres (2499) 
no seran arrancades de gran temps {1442). 

-730. Per. — - Es la preposició temporal qui més excelentment 
denotava en llatí y denota en català la durada de V acció: 

per lonch spay de temps no foren tenguts ne reputats per 

savis (624) 
per tres jorns abans que moris (654) 
si jo fos stat malalt /ír alcun temps (1202) 
regna per molt temps (2977) 
la sostench ab la let de les sues mamelles per gran temps 

(3081). : - , 

Equival a 'durant, mentre'. 

Té altres matiços (la de circumstancies temporals: 'per un dia 
de pluja'), qui no consten en Metge. 

731. Durant. — Participi de durada devinguí preposició. 
Significa exclusivament temps y ne designa tota sa extensió 
perllohgació: 'que ha feta durant aquesta nostra persecució' (3270). 



Syntaxe, § 452. 



202 

732t Entre. — Significa príffiordialment lo temps comprès 
dins dos moments (cf. sa accepció locativa § 712 «); mes designa 
també, lo temps dins lo qual una acció esdevé y termina. Axis: 
'alguns pagos entre setmana' (2704) (ço es, 'dins la setmana'). 

733. Ab. -^-Denota simultanüat, com es lògich segons sa 
significança locativa de 'comunitat en l'acció, acompanyament' : 

no moren ah aquella (86) _ . 

quel seu nom finís ah la vida (599) 

pensàvem que ah la fortuna se fos mudada la afecció (1655). 

734. Tro. — Terme final de temps: 

tro aci tostemps fuy de intenció (553) 

Puys dormiran tro lendema a mig jorn (2728). 

Sovint regeix 'a': 

conversa ... tro al dia de la sua. ascensió (841) 
tro a tant que fassa ço que volran (2682). 

Per 'a' també fa seguir 'entro' lo ms. U. en 2728. 

735. Seguexen les preposicions temporals, qui són 
també adverbis. — Qualques unes ja les hem vistes axis usades 
per nostre autor. No totes regexen 'de'; y en cambi, acabem de 
veure com 'tro', qui no es jamay adverbi, regeix sempre 'a'. 

736. Dins.— Sa significança temporal es la d'indicar lo 
temps en lo transcurs del qual una acció està ficada. Axis: 'naxerà 
dins lo mes de Janer' (cf. sa accepció locativa §716). Emperò, 
acquireix: 

a) Significança de durada, comprenent tota l'època qu'hom 
esmenta: 'quants ous fa dins lany la gallina' (2637) (ço es, 'durant 
tot un any'). 

fi) Significança de durada transcorreguda, referintse precisament 
a sa fi: 'sens falla dins un mes seran vídues' (2589) (ço es, 'al 
cap d'un mes', 'després de ...'). 

No regeix 'de'. Igual observació férem en sa vàlua locativa. 

737. Entorn. — Extensió temporal circumdant, immediata- 
ment o molt aprop l'època que preceheix; 'un divendres entorn 
mige nit' (8). 

Es poch un passatge pera induhir si regeix o no 'de', tant 
més quant en sa vàlua locativa ofereix discrepàncies (§ 725). 

738. Ençà. — . Aquesta preposició es veritablement de lloch, 
jatsia que per extensió sigui sovint aplicada a temps; es axis, que 
la trobem ací. Remarcaré, noresmenys, que son paper primordial 
es d'adverbi, y qu'es sols regint 'de' que fa lo mester preposicional. 



,. 203 

Significa 'cap aquest costat, vers ad, _ vers nosaltres': 'del temps 
de Jhesu-Christ ença' (3152)- 

739. Llevat 'durant', les preposicions temporals qu'hem anades 
veyent són també locals. 'Davant' (1720) y 'detràs' (§721) però, 
qui denoten lloch no designen temps, ans són reemplaçades per 
'abans' y 'après'. 'Puys', 'despuys' (§§618, 619) no consten en 
Metge com a preposicions, ans- com a adverbis y cónjunceions, 
mes no les trop jamay ab altra significança çiue ^temporal, a 
diferencia-d'avuy, y en conformitat ab 'abans' y 'après': 

740. Abans. — Significa prelació, anterioritat: 
quen envellexen abans, de temps (2303) 

quantes esaízxít&ü. abans de lur temps (2470, 2948). 

Tostemps exigeix 'de'. 

741. Après. — Denota seguiment, posterioritat. Metge no 
usa jamay 'després': 

nom appar ... que lespirit sie res après la mort (64) 
après un poch dix (112) ■ • 

E après un temps que la ... (V. 236) 
après de la qual troba hom (1912) 
é après de lurs marits (3664) 

après de aquestes" coses que foren passats üij anys Griselda 
se emprenya (V. 321). 
Hom veu qu'en qualques passatges regeix 'de' y en altres no. 

Causals y finals. 

742. , Essent la causa una noció d'origen d'un moviment 
figurat, y la fi una noció de terme, no es sorprenent que les 
locatives 'de' y 'a' responguin en sentit abstracte a les dues 
modalitats qu'estudiem. Les quals acoblem, per çç com les dues 
preposicions qui més excelentment les traduhexen, les llatines 'per' 
y 'pro', són pervingudes a la. regió romànica ab confusions recí- 
proques, y en català àdhuch ab la pèrdua total d'una d'elles y sa 
substitució per l'altra. 

743. De. — Ja sabem que significa provinença o origen 
d'un moviment, y, en sentit figurat, d'una acció. D'ací es passada 
a denotar causa: 

Causa, immediata o intrínseca: 

com li son levades ha í/aço gran tristor {314) 
de gran goig torna mig morta (V. 587). 
Ací entren qualques règims interns de resultat, de rahel igual 
a llurs verbs, qui denoten palesament causa y poden ésser per açò 
desenglobats dels règims (§ 359). Sols trop: 



204 » ' 

havent pahor de morir ...de morts repentines (1254) 
malalts de tant diverses malalties (3714). 

Causa mediata: 

Proserpina de manament de Pluto príncep imfernal crida 

Euridices (1797) , 

E aqui son punides les animes de lurs pecats (1989) 
E son stat instrument ab lo qual nostre Senyor Deus ha 

mostrat son poder gran ..., de que ma penitencia nes 

abreuyada (1229) 
ne les pot hom rependre de avaricia (2600) 
_ sofferen ésser de lurs defalliments castigades (2665) 
loànt si matexes fie lealtat (2683) 
La bellesa de que la loes (2796) 
te» sabrà be remunerar (182). 

Modernament usem assafs lo 'de' causal ('morir de fam', etc), 
principalment ab causes immedia.tes. En altres casos, y sobretot 
quan volem remarcar emfàticament la relació Causal, preferim 'per'. 

Lo 'de' causal s'apropa molt al 'de' relatiu (§427); emperò 
aquest es règim del verb, y sempre pot ésser substituit ab conformitat 
de la lògica per un règim directe, metent llavors Ió directe de persona, 
si n'hi ha, a indirecte. Aquell no admet generalment aytal cambi, 
y qualques construccions qui l'acceptarien (exemples 1989, 2600) 
perderíen la noció causal. 

744. A. — I. ^ Si denota 'moviment vers', es natural indiqui 
lo terme d'una acció, ço es, sa fi, !a intenció. Es vijarés entrem 
ací en una regió molt propera al datiu final de cosa (§ 422). En 
lo fons es una continuació de la matexa, qui s'espandeix de des 
lo datiu fonamental de persona (§414) fins al complement final 
de cosa. En un extrem la 'a' sols marca l'interès y trellada ex- 
clusivament lo règim indirecte del verb (§415, 416); vénen després 
datius de cosa ahont ja personifiquem aquesta, pera establir la 
relació d'interès (§418); seguexen altres datius de cosa qui sols 
indiquen fi- de T'acció (§ 422), no com a circumstancia adverbial, 
ans com a règim inherent al verb sens lo qual no'I compendríem; 
continuen los datius finals, ahont ja la 'a' té més vàlua propria 
y en los que en alguns casos encara nos plavem a veurehi règim 
indirecte. Copiarem! ara ací los altres casos en que ja no discernim 
aytal vàlua ans la designació circumstancial de fi, y juntament los 
demés complements finals, qui res no tenen que veure ab dita 
noció llatina dativa: - 

exposas a mort lo seu cors (601) 

aquells qui son condempnats' íï imfern (1956) 

ab la ira que han corren a foch a ferre e a pedres e a 

tota altra cosa (2513) , 
conviden les a taula (2736) 



- 205 

fo posada u memòria sua en la via sacra (3130) 

que temps nom defallís a aço quet he a dir (1574) 

laus deman a mon lis (1777) 

a bona dona noy basta preu (3579) 

a aquells solament es oberta que ... (1287) 

cert una bona doctrina a lurs filles (2650) 

que a bona intenció la tengren (la opinió) (1529) 

lo temps per nostre Senyor a ma penitencia ordonat (225) 

fabrica ports a utilitat dels navigants (347) 

fossen aparellats a la celebració de aquelles (V. 104) 

han ... creeguda fermament a honor e reverencia de la 

mare del fill de Deu (Í531) 
Ell te gitarà a ta honor de ... (i 76) 
a maior dolor e vergonya de ella feu la venir públicament 

denant gràJQ partida del poble (V. 431) 
clara ment a lur vergonya ses demostrat (5) 
puys convendrals a furtar o mendicar ... a gran lur con- 
fusió e vergonya (3603). 

Modernament usem també la 'a' final; mes té sabor erudita, 
llevat de les frases fetes; vulgarment esmercem 'per'. 

II. 'A' denota també causa, motiu, y axis trop: 

Elies feu ressuçitar un fadri mort a prechs de la mare 

daquell (780) 
a instant supplicacio vostra era per mi atorgada (1215) 
(sper intrar) íz suplicacio de la humil mare de Deu (1306) 
quem besassets a vostra requesta. (2536). - 

745. 'Per' en llatí significava moliu, y 'pro' designava intenció. 
Abdues modalitats són tan absolutament distinctes, qu'es ben difícil 
explicarse com puguin haverhi hagudes, més o menys en totes les 
llengües romàniques, invasions recíproques, a despit de l'etimologia" 
y la lògica. Es axis que no sempre lo francès 'par' indica causa, 
y 'pour' fi, y lo mateix veyem en los castellans 'pór' y 'para' 
(composta de ad). 

En català modern coloquial sols usem una sola preposició, 
'per', ab les dues modalitats. La lògica y la claretat han fet 
que'ls escriptors empressin pera la fi la preposició composta 'per a', 
qu'hom troba sovint en diversos clàssichs catalans, jatsía no hi fos 
pervinguda a fiísionarse en una preposició. Emperò, Bernat Metge 
desconeix la preposició 'per a': com anem a veure, esmerçg. 
simplement 'per', llevat los casos en que usa 'a', ja e}íaminats 
(§•744) !)• Y com trobarem més lluny, quan es tota una oració 
adverbial ço que la preposició-conjuncció hauria d'introduhir, reem- 
plaça 'per' ab 'per tal com', 'per ço com' (§ 923) y 'pera' ab 
'per ço que', 'per tal que' (§ 930). 



266 - - ' , 

740. Per. — Denota 'cansa, motiu, 'resultat de, enrahóde'; 
(castellà 'por'): . ^ 

stant en la presó no per demèrits que mos perseguidors 

... sabessen (3) 
per sola iniquitat quem havien o ... per alcun secret juy 

de Deu (6) 
per alcuna barataria que vol fer ha mes en fama que (53) 
per la discrepància de les sues iiij humors se mor (71) 
couinent ment Biïtíü. per gràcia divinal (172) 
e ja menys per lo teu plant (174) 
per raho de la sua novella senyoria (i 79) 
altres /ír fort leugeres ocasions retran lespirit (331) 
per acció de son contrari (421) 
per ta colpa merexies infern (1355)- 
per ma negligència lo havia tant lexat crexer (1494) 
jo per zel de justícia ten hagra castigat (1593) 
per res que tos enemichs ... te haien imposat tu no est 

pres (1595) 
né puch creure per .res que (597) 
que us retribuiré ... per aquestes coses (1619) 
h avets ho fet ...per oblit (1651). 

Per. — Denota fi, intenció. 

Ab noms de cosa: 

quant es per mon interès not cal plorar (171) 

tant notable hom per la cosa publica se fos liurat a 

mort (598) 
exposas lo seu cors /^r la pàtria (óoi) 
moúr per la religió christiana (903) 
per lur sòl barat instaven (1193) 
^calia morir soptosament /iír aço? (1198) 
resignassen al papat per h^. de la unió: de la esgleya 

(1426) 
per sa desaventura . .-. fou de ... amor requesta (1745) 
, Jols te diré per ton avisament (2434) 
qui vence mes batalles /«r Roma (3260). 

Ab noms de persona p pronoms, la noció s'aproxima molt 
al datiu: * . 

la ha reebuda tant solament que la haia. per si (282)1 

per mi daci avant no pots molt fer (1621) 

pregar per nai (1664) 

massa es per eli ... que (1692) 



1 Los rass. A. P. donen 'per ací'. ^Es açò una errada ortogràfica en 
. Uoch de_ 'per a si'? Segurament; mes llavors, jcora expliquem aquesta a? 
Hauríem de veure ací la vera preposició final composta 'per a', mes seria 
remarcable que fos l'única en totes les obres en prosa de Metge. 



- . 267 

que jo no feya per vos ne vos per mi {2565) 
Griselda ignorant les coses que per ella eraü aparellades 
_ (V. 146) - 

' E encontinent torna per altra (1939). 

Mes es vijarés no signifiquen lo mateix aquests passatges 
preposicionals que llurs parions datius: '... no'm pots molt fer', 
'pregarOTí', '/z' es massa', etc. En aquests, los pronoms reben l'acció 
del verb; en los preposicionals l'acció té una circumstancia externa 
de fi, la qual recau en pronoms. 

747. En. — Indica fi: 

en compensació daquell donam spirit de divinacio (2256) 

en memòria de la qual cosa fo feta una gran statua (2986) 

la qual en venjança de la mort de son fill y consolació sua 

mata batallant aquell famós y molt temut Cirus (2990).^ 

Abunda ab infinitius (cf. § 823). 

Instrumentals y de matèria. 

748. En general podem dir que llur vàlua instrumental deriva 
d'alguna de les accepcions de Uoch, la qual s'es afeblida. Es per 
açò que les preposicions qui indiquen instrument són molt més' 
simples en llurs matiços ideològichs qu'aquelles. - 

En llatí l'ablatiu apreposicional d'instrument resistí bé contra'l 
preposicional; en cambi, al esdevenir lo període romànich fou 
quasi del tot desconfit per les preposicions. 

Una de les accepcions cobrades per qualque preposició 
instrumental es la dè matèria, no sols com a instrument utilitzat 
per a produhir l'acció, ans àdhuch pera indicar la matexa quantitat 
o matèria que l'actíó assigna a una cosa, en qual darrer cas quasi 
no ovira hom la noció instrumental. Noresmenys, diverses prepo- 
sicions instrumentals se corren de llur vàlua propria a denotar 
l'aufor mateix de l'acció, considerant aquest com a un instrument 
de la matexa. Emperò, verament nos conduheix açò al règim 
passiu fora lo camp adverbial. 

Finalment, la separació entre aquesta vàlua y la de manera, 
qui seguirà després, eà. en molts endrets bentenue, Es sols un 
examen pregon de la proposició, tenint enfront los orígens llatins, 
qui permet fer uria classificació correcta. 

749. Ab. — De 'apud', es ací l'hereva de *cum', qui en lo 
baix llatí ja designà l'instrument. Lo pas de la idea locativa 
d'acompanyament (§ 713) a la instrumental es planera de capir. 
Car ço qui acompanya usualment una acció, pot devenirhi fàcilment 
lligat; y llavors ja n'es un instrument. Lo llatí clàssich esmerçava 
l'ablatiu pur. _ , 

Establirem ací una. tènue distincció entre: 



268 . 

'Ab' instrumental, qui es aquella qüi denota que'l comple- 
ment es l'instrument executiu de l'acció; aquesta es executada 
directament, immediata y fatal per aquell: 

empènyer ah la ma la nau (739) 

jo conexia be que en lo teu cor de dura pedra, era es- 
culpit íjí punta de diamant tot lo contrari (1589) 
una serpent ha morta àb son veri (1766) 
ah moltes pedres combateren me {1835) 
lo qual ab una petita barca passa les animes (1933) 

(es la 'mà' qui empeny ía nau etc). 

'Ab' de mitjà, qui es aquella qui denota que'l complement 
es lo mitjà per ahont trascendeix l'a:cció; aquesta es, però, absoluta- 
ment y sola executada per l'agent: 

E si era corporal ah les sues cogitacions les coses spirituals 

no veuria (296) 
nom havets provat ... sinó àb persuasions mesclades^ ab 
- fe (364) 

me enuiassen ah lur importunitat (1200) 

Deu volent, ah nostre bon dret exirem quant hora serà de 

presó (1220) 
son stat instrument ah lo qual nostre Senyor Deus ha 

mostrat son poder (1226) 
difugies ah evasions colorades (1586) 

('jo no he mostrat lo poder de Deu; n'he sols estat un mitjà', etc). 

750. No. he trobat en Metge ningun exemple de persona. 
Certes, lo català (com les altres llengües romàniques qui's conformen 
ab lo llatí, lo qual ab persones no usava l'ablatiu de mitjà, sinó 
'per') no s'alta de considerar les persones còm a un instrament 
fatal y irresponsable de l'acció, qu'es aquesta una de les caracte- 
rístiques de 'ab'. Per açò preferim 'per'. Axis avuy si dihem 
'guanya diners ab son negoci', rebutgem 'guanya diners ab sos 
dependents', ço que nos faria entendré què'ls usa com a una cosa, 
hi comercia; com a esdaus. Es en aquest sentit de dominació 
abjecta y sotsmesa, qu'admetem 'guanyà la victorià ab sos soldats'. 

No'ns hem de confondre ací ab la 'comunitat en l'acció' 

751. Sens. — Es la contraria de 'ab'. Denota, en conse- 
qüència, que'l complement regit per ella no es l'instrument ni'l 
mitjà de l'acció. Deriva aquesta accepció de la locativa de manca 
d'acompanyament: 'no es suficient a compendre tant alta matèria 
sens ajuda vostra' (206). 

752. De. — ■ La noció locativa d'origen del moviment se 
corregué ab facilesa a la designació del objecte original o pro- 



- 209 

ductor de l'activitat. Mes aquest no n'es ben sovint als, sinó un 
instrument, un transmissor; y fou en aquesta guisa que 'dé' acquirí, 
ja des los primers temps, la vàlua instrumental. Djns aquesta, 
'de' expressa: 

«) L'instrument immediat qui executa l'acció fatalment per 
compte del autor: 

volrien lo haver mort de lurs propries mans (2402) 

qui <fí mon flach poder la he servida longament (3210) 

cobri aquella ... de la vestadura antiga (V. 499). 

Equivala 'ab'. 

^) La matèria que l'autor utilitza pera produhir l'acció. ^ Aytal 
matèria es lo mitjà o instrument necessari pera obtenirla. Pot 
ésser substituhida per 'ab': 

'^Saps aquest foch de qual lenya viu?' (2465) (la 'llenya' es 
la matèria, no del 'foch', sinó per ço que'l 'foch visqui'. Mitjançant 
ella havem 'foch'). 

• cadires clavades de claus (2020) 
embotides de tela (2349) 
sia ... carregat de bastonades (2485) 
com si tostemps havien navegat o fet mercaderia ífaquell 

(2715) 
si Deus poria/ír semblant de si mateix (2621) 
axi com havia /í/ & la filla' (V. 368) 
i^fer de una persona' es avuy sempre 'fer ab'). 

Hi ha verbs qui s'alten singularment d'aquest 'de' instrumental, 
són los qui: 

I. S'emmotllen al concepte general de 'suministrar': 

Omplir: 

los vaxells que volien omplir í/aygua (1794)- 

Vestir: 

altre vegade serè vestit de la mia pell (538) 

vestit de vestedura humana ab anima racional (2941) 

la feu vestir de vestadures noves (V. 196). 

Abrigar: 

Caron ... abrigat de un mantell fort sutze (1932)- 

Armar: ' 

tro son armades de totes peces (2745). 

Farcir: 

ab la ypocresia de que es farcida (2789). 



270 

Cenyir: 

ha cenyides ciutats de murs (344) 
la cenyí de ample mur (2979). 

Dotar: ' 

ultra , les malediccions dessus per mi dites de \ç.% quals es 

. ... dotada (2785) ■ '' 
siats dotada í/aquestes (viituts) (V. 12). 

Crexer: 

No veig que ífals sia crescut mon saber ... si no í/í vostre 
testimoni (237). - 

2. Expressen 'alegrarse, doldres': 'jo mateix me aconsol e 
majorment (sfe un remey' (642) (es vijarés qu'en aquest passatge 'lo 
remey' es lo mitjà d'aconsolarse y no lo règim relatiu d'aquest verb. 
Perçibexi hom la diferencia ab 'aconsòlarse d'üna mort'). 

7) La matexa matèria ab que una cosa es fabricada. Ací la 
noció d'instrument o mitjà es oblidada, per quant no fem esment 
en lo procés de la fabricació, sinó sols en la qualitat del resultat. 
■En aquest cas 'de' equival al llatí clàssich 'ex': 'les colones del 
qual son «Í! diamant' (1980). 

A voltes va enclosa la idea de transformació d'iin estat en 
un altre: 'de no res la crea Deus' (417); 'quantes fusades ixen 
de una liura de li' (2638). 

_ d) No sols l'instrument, sinó lo mateix autor de í'acció. 
Equival al llatí 'ab', y es corresponent a nostre 'per'. 

Quan se refereix a cosa, jatsía aquesta sia la causant de 
l'acció, hi discernim encara la noció instrumental, per ço com nos 
repugna concebre com a agent un ens inanimat. Es axis que 
tant podem substituhir lo «de' per 'per', reblant la noció d'autor, 
com per 'ab' reblant la noció d'instrument: 

la vestedura ... fos de pecat ensutzada (1520) 

una gran ciutat circuida í/d tres murs (1978) 

de quanta calitja de tenebres son abrigats los desigs dels 

homens (2164) 
solcat de lonchs e spessos solchs (2830) 
perderen la fúria de que eren passionades (1795) 
una provincià ornada de molts nobles castells (V. 30) 
Valter ennobleit de insigne e benaventurat matrimoni 

(V. 216). 

Mes quan se refereix a persona, la noció instrumental s'es- 
fumina, y 'de' sols pot equivaldré a 'per': 'acompanyat de terribla 
companya' (1376). 

Ara bé: pera qu'un_ complement introduhit per una prepo-- 
sició, nos apari com a autor de l'activitat, cal palesament que'l 



271 

verb vagi a la veu passiva, l'única en que lo subjecte es lo pacient 
y'l règim adverbial l'agent. Y heusacl com som vinguts a parar en 
los ablatius-agents de la veu - passiva. Ací hem vist com 'de' 
pervingué a introduhirlos, mes un cop formats en romànich 
devenen, a mon vijarés, vers règims del verb, y per açò los hem 
estudiats en un altre lloch (§470). 

753. Per. — No té les accepcions de matèria qu'hem 
discernides en 'de' (§ 752, ^, /). En les altres hi competeix ab^ 
aventatge. Denota: 

a) L'instrument immediat, qui executa l'acció fatalment per 
compte del autor, y més sovint lò mitjà segons lo qual l'activitat 
se desenrotlla. En aquestes nocions instrumentals nostra llengua 
s'alfa mils de 'per' que no pas 'de': 

per la qual yo pogue^ conexer (67) 

han sabut per revelació divinal e per relació de molts 

ressucitats (231) 
deyen que per força havien elet aquell e /ír impressió 1 

. (1391) 

la havia per força carnalment coneguda (3106) 

metent aquelles dins la \>zxcz, per força (1934) 

per experiència ne veia gran partida cascun jorn (909) _ 

mostrarte . .-. per experiència ço que per scriptures ... no 

havies volgut ... creure (1581) 
que levas ... per via de compromès 2 (1428) .. 
(los homens)/ír pietat son suaus e/,?/- fellonia terribles 3 (912) 
per virtut dels ossos de EUseu ressucita ... un hom (784) 
ésser amat per Deu no ve per mèrit dalcu sinó per sola 

gràcia divina! (1295) - 

coses ... fetes /ír art* (350). 

Malgrat sovint s'esfumini assats, en tots aquests exemples lo 
■'per' no cau encara en 'modal'. 

/3) En los juraments ('juraré per Jovem') ja equivah'a en llatí 
a: 'en nom de', 'per mitjà de'. Axis 'promet per Déu' significa 
'promet pel tnitjà de Déu'. D'ací que sia restada aquesta prepo- 
sició en les exclamacions ahont lo verb del jurament es sobrentès: 

perxaz. fe .1. quen hauria gran plaer (1280) 
digues me per ta fe (1405) ■ 

per la creu de Deu ... que (2538) 
mentits ne per la gola (2669). " 

En aquest darrer exemple lo 'per' es instrumental, adés si es ' 
jurament, adés si indica l'instrument de la mentida, com m'apar. 



• Ço es, 'intervenint la força'. 

^ Ço es, 'seguint la via ... mitjançant compromís'. 

' Ço_es, 'quan la pietat intervé'. 

' Ço es, 'per mitjà del art'. 



272 

y) Lo mateix autor de l'acció, car sens dubte'podem concebre 
que l'autor de l'activitat n'es l'instrument sobirà. En aquest cas, 
com hem dit ab 'de', havem lo verb a la veu passiva, o sigui 
a més del auxiliar un participi passat. 

1 . Si l'autor es de persona, nos exim palesa,ment de la regió 
adverbial y tenim lo règim passiu (§ 470): 'lo terme a mi constituït 

per nostre Senyor' Deus' (1135). 

No n'hem de parlar més ací, un colp localitzat l'origen 
i instrumental -de la preposició. Repetirem qu'aytal règim passiu ab 
'per' es en les obrés metgenques molt més abundós qu'ab 'de'. 

2. 'Per' després d'un participi passiu, pot introduhir una 
cosa, personificantla en certa guisa com si realment fos l'autora 
de l'acció: 'Limperi de Cartage /ír virtut daquella vidua Dido fou 
fundat' (3095). 

754. A. — La 'a' instrumental derivada de 'ad', relativament 
abundosa en francès, y de la qual altres clàssichs n'oferexen 
exemples, no consta en lo nostre. Avuy dihem: 'anorresar a sanch 
y foch', 'treballar al ganxet', etc. Remarqui hom quant aquesta 
vàlua s'apropa a la modal; emperò, originàriament devem veure 
e'n les frases precehents, no tan sols la manera de 'anorresar' ni 
de 'treballar', anch lo mateix instrument esmerçat en aquestes 
activitats. 

Com 'de' y 'per', la 'a' instrumental pot introduhir lo règim 
passiu, veritablement regit en llatí per 'ab'. Era aquesta preposició 
llatina la passiva per excelencia quan l'ablatiu no era pur. Actual- 
ment, l'ús de 'a' seria un llatinisme, mes lo trobem en Valter (§ 473): 
'est assats cara e molt amada a mi' ("V. 244). 

755, En. — ^ Aquesta preposició, en sa vàlua instrumental, 
ofereix dos matiços. Denota: 

dj La matèria mitjançant la' qual se compleix l'activitat. No 
es considerada dita matèria com lo resultat d'aquesta, sinó com 
a un instrument qui la produheix: 

En les quals paraules ... Salamo en persona de molts 

parlava {115) 
lo joch te estrenyere en breus paraules (2269) 
si nois ... prehich en tres paraules (3641) 

(correspondrien ací los moderns: 'cobrar en billets', 'bastir en 
fusta', etc). 

^) Dita matèria pot ésser diners, y llavors la definició precehent 
devé: la quantitat mitjançant la qual se compleix l'acció. Axis 
dihem avuy: 'l'he comprat en deu unces'. 

No'n trop passatge algun. 



273 

Modals y de quantitat. 

756. La successiva migradesa qui, hem anat veyent, delma cada 
colp més io cabal ideològich de les preposicions a mesura que 
nos allunyem de llur vàlua locatíva, arriba ací al extrem darrer. 
Podem dir que les preposicions de manera no han altra accepció 
ni matiç que denotar qualque guisa peculiar de l'activitat; natural- 
ment, com menys sentits abasten', més exactament y simple deter- 
minen aquell qui'ls es propri. Llur significança modal, noresmenys, 
prové, del afebliment de la noció instrumental, en tal guisa que 
quan quelcom .intervé tostemps com a instrument d'una acció, pot 
arribar a ésser considerat com una peculiaritat passiva de la 
matexa: llavors ja no es als, sinó una noció de manera. 

Les preposicions modals són sempre substituhibles de dret 
per un adverbi en '-ment', real o hipotètich. 

Hom acobla ací les nocions de quantitat absoluta, repetida y 
distributiva. 

757. De. — Ja hem vist que la 'de' locativa devenía ins- 
trumental mitjançant la translació del sentit d'origen de l'activitat 
al del instrument original d'aquesta (§ 752). Son pas a la modal 
es més curt; car l'instrument original d'una activitat ne pot devenir 
ab la custuma un signe característich, ço es assaber, una modalitat 
seva; ja ha perduda l'accepció de mitjà, presentantse com a in- 
herent a l'acció en una de ses maneres. 

La 'de' modal significa tan sols . la manera com l'acció se 
produheix. S'aplega: 

a) Ab adjectius: són ben escarsos, però, los passatges 
metgenchs: 

llegir altra vegada de nou (1452) 

abans que del iot bagues , acabat treçar laltra part dels 
cabells (2985). 

/?) Ab substantius: 

fa de fet coses inmortals (757) 

jo pertanyia de dret z. ell (1377) 

ques levas de carrera (1428) 

axi de paraula com ab scriptura (213) 

de bon grat ho faria (205) 

qui ... depos de certa sciencia (240) 

ama de gran amor lo seu carçre (304) • 

los ama de bon cor (3668) 

qui de bona raho ho deuria mils saber (1386) 

abans no deguessen elegir de bon expedient (1402). 

nostre Senyor Deus ordona de gràcia special quey entren 

(1287) 
de stranya manera ... uses (1861). . 

Beiheft zur Zeitschr. f. rom. Phil. LXVI, jS 



274 - ' . 

758. A. — Parionament . a ço que venim de dir respecte a 
'de', la 'a' instrumental pot haver ben imprecís son ofici de mit- 
jancera, fins a perdres la noció d'instrument y restar sols relacionada 
ab l'activitat com a una manera especial de produirse aquesta. 
Tenim llavors la 'a' modal, qui no té altre matiç, sinó lo general 
de la manera com l'acció es produhída. S'acobla ab: 

a) Adjectius: no n'hi ha passatge algun en nostre autor. 

(i) Substantius: 

desijaven que a tort o a dret fossets extirpats (ll6i) 
a gran tort les acuses (3607) 
a la veritat (147) 
, exi a carrera 1 ab alegra cara a' la donzella (V. 542) 
a mon vtj'ares^ (^7) 
serpents • quels pengen per los caps avall a manera de 

cabells (1986) 
encontinent a manera de una serventa (V. 528) 
arrear fembres a lur guisa (2384) 
fe a ta guisa de asso del teu (V. 345) 
feu fer vestidures calces e sabates a forma e a mesura 

daltre donzella (V. 135) 
levants ne certs pels qui a lur parer hi stan mal (2337) 
sils ve es tard a lur parer (188) 

nom havets provat a ímn juy per rahons necessàries (363) 
quen poguessén haver jugat a lur pler (3275) 
son wà. a la leíra com has dit (2063) 
foch si hagués pres a quatre cantons ^ (355o) 
tirar les calces a mil o x parts* (3750) 
façam home a ymatge e semblança nostra (746) 
viure opulent ment a messio dels pubills (2595) 
totes coses duptoses son enterpretadores a la millor part 

(1506) 
tots a una veu ... li prometeren (V. 99). 

759. Ab. — Seguint també ací a *cum', denota les circums- 
tancies accessòries de l'acció. Es lògich, com sia que 'cum' ex- 
pressava 'comunitat, acompanyament'. Quan aquest no coJabora 
immediatament en l'acció (en qual cas nos trobem ab la noció 
estudiada en les preposicions locatives), y ni tan sols n'es un mitjà, 
resta en qualque guisà en la penombra, ço es assaber, es una manera 
segons la qual aquella se desenrotlla: 



1 Ço es, 'corrents', 'totseguit'. 

* Ço es, 'segons mon parer'. 

' Àci veyèm la modalització d'una frase primordialment locatlva: 'a 
quatre cantons' = 'per complert, arreu'. 

* No ES que tiressin les calces en. un Uoch determinat, sinó sols la 
manera de posarseles. ' 



275 

ab tant gran cura no les hagueren observades (568) 

ab plaer moris (687) 

prestaren pecunia ah condició que {697) 

Moyses dient ab spirit de profecia (745) 

quatre coses ...ah egual desig me stimulen (1121) 

ab fervent desig esper quem ho esgrunets (11 31) 

ab intenció dampnada instaven (1192) 

ab deliberació ... ho he fet (1653) 

que veus ab la rota en la ma (1705) 

ab la dita rota gitaren lo en un riu (1844). 

760. Sens. — Si no hagués mancat en Metge com a loca- 
tiva (§714, fi) hauríem vist com designava la fretura d'acompanya- 
ment y de coexistència. Com ja hem vist en 'ab', l'acompanyament 
devé fàcilment instrument, y afeblintsé aquesta noció, resulta a la 
fi, manera. Y la manca de qualque circumstancia modal es certes 
també manera: 

sens gran pena sen va qui tost mor (1230) 
si has sens falla (17 1 9). 

761. Per. — Lo mateix procés qu'hem examinat en les 
preposicions precehents, se repeteix aci. L'afebliment de la 
característica mitjancera dexa 'per' sols relacionada ab l'activitat, 
com a una guisa peculiar d'aquesta: 

que tu per ventura ignores (394) 

Diràs per. ventura hoc (2082) 

pertanys ■& xm per justícia (1436) 

per raho tots los animals sobrepuja (335) 

no ho sabia certament sinó per sola creença (153) 

tota elecció feta per impressió 1 es nulla per disposició de 

dret (1454) i 

aquella cosa que ... pujant /ír dret orde ... primerament 

trobaràs (1064) 
posat que fossets mort spau e per discorriment de gran 

temps (i 1 99) 
si elles son riques per un cap o per altre^ ... seran per 

aquells robades (3532) 
be es orp qui per garbell nos veu (2520). 

762. En. — En català es molt abundosa aquesta preposició. 
En lo fons deriva aquesta vàlua de la locativa: 

treballen en va (2039) 

E per tal en suma vos demanaré de totes (11 23). 



' Ço es, ' sots una pressió . . .' 

* Més qu'uíia locució locativa, ne veig aci una de modal: 'per un cap 
o per altre; d'una manera o d'una altra'). 

.18* 



276 

La locució moderna 'ho faré «/"aquesta manera', en mans de 
Metge es tostemps '«» aquesta manera', exceptuat los passatges 
1986 y V. 528, qu'hem vist porten 'a' (§758/3). Lo 1861 ab 
'de' (§ 757/9) no n'es excepció, per ço com aquesta preposició ve 
determinada pel verb 'usar' qui la requereix: 

Si a la vostra gran potència no expon en la manera que 

desig (1757) ■ 

abdosos sen avenguessen en la millor ... e pus presta 

manera (1430), 
e cercar ... en quina manera pogra saber (1328) 
totes les oranelles en una manera fan lur niu (1079, 78, 80) 
en altra manera seria creadora (283) 
En alcuna manera donchs nos pot corrompre (434, 462) 
es en moltes maneres nomenada (217). 

En cambi, ab 'forma' avuy també usem 'en' com nostre autor: 

adormim no pas en la forma acostumada (14, 2080) 
un diable (li aparech) en forma sua (773) 

obligat son en partida als defalliments daquells (226, 1 303) 
totes les coses que en diverses partides cuydaves haver 

perdudes (V. 581) 
levant me en peus (11) es leva en peus un hom (785) 
coses monstruoses en natura (1926) 
semblen . . .^ existents en fet i (2065) 
has mal parlat ...en general puys en particular (2890) 
poguessen juridicament . e en publich'>• purgar (1173) 
romàs solament en camisa (V. 484). 

També usa Metge aquesta preposició en exclamacions ahont 
jo no hi sé veure als sinó un desitg modal, ço es, sobre la manera 
d'ésser acomplida l'acftió: 

son jo tant letja en tota tnala ventura que ... (2540) 
en tota mala ventura anats detras aquelles (2545) 
vos en tot mal guany jam cuydats haver levada del fanch 
(2549)- 

Avuy, en aquestes locucions, usaríem 'per', que justificaríem 
com a un jurament sobrentès d'accepció instrumental (§ 753^). 

763. Segons. — Es preposició de manera; denota condició, 
conformitat. Més sovint, però, introduheix una proposició secundaria 
que no pas un complement adverbial: 

com ella sia forma no dependent del cors segons son 
ésser (432) , 

' Avuy, 'de fet'. 

^ Ço es, ' raanifestament y palesa', ans qu'uaa noció locatíva. 



277 

segons la diversitat dels oficis que la dita anima exerceix 
es en moltes maneres nomenada (215) ' 

aqui son punides les animes de lurs pecats particularment 
cascunes segons los crims que vivent havien comesos 
(1990). 

764. Sots. — Indica manera encoberta, esfuminada ja sa 
noció locativa: 'sots color de be ... instaven' (11^2). 

765. Quantitat. — ■ Aquesta noció, qui més qu'ésser con- 
siderada com a una manera, correspon a ací per ço com no hi 
ha circumstancia més abstracte, afeblida y sens signe caracteristich, 
que la quantitat, es traduhída per diverses preposicions: 

'De'. — Es assats abundosa ('te passa de dos palms'), mes no 
consta en Metge. 

'So-bre' deriotant 'més', la trop: 'les quals ella sobre força 
humanal supli' (3176). . 

A. — Indica lo nombre de voltes: 'que ho sap mils fer a .c. 
milia vegades que tu' (2380). 

Avuy suprimiríem la preposició. 



Capítol VIII. Intergecció. 

766. Les llengües neoUatines són ben pobres en intergeccions 
vertaderes. Metge nos dóna les següents: 

A,. ha: 

\ha, com est enganatl (1284) 

\ha\ tant bona dona era ... (3547). 

L'acoblament de 'a' ab l'adjectiu 'las' determinà la novella 
intergecció: 

A las:i 

\a las\ digui jo ^e com se pot fer? (3339). 
Aquesta magnífica intergecció es estat perduda. 

O: 

\0 com est foll ... e de leugera creença! (1877) 
\0 paraules ... terra! (3249). 

Ay: 

\Ay na desastruga! (2534). 



' Donada pel ms. U. 'ay las', forma ab la qual hom la troba en altres 
clàssichs. — Los signes d'interrogació no consten en lo ras. A. 



278 

Com: 

\Com lespirit! digui jo (43) 

ab aquesta opinió vull morir. \Com opinió! dix ell (862) 

com ab e: 

\E com\ digui jo £vols que ten diga mes?. (3287). 

com ab no y que (referintse, però, aquestes partícules a la 
proposició anterior): 

mes nom dona viyares que axi ho creegues ell. — > iCom 

noi £E quet hi indueix? (692) 
nom es legut, dix ell. — iCom «d, senyor? (1677) 
£que veets en la difinició de la anima racional que ...? 
iCom quel (957). 

E ara: vera intergecció qui significa disconformitat, estranyesa. 
Avuy es també molt usada: ^E ara has tu assaber ... que ... (SS8). 

767. Via: 

Vta> en tota mala ventura anats detras aquelles queus 

pertanyen (2545) . 
ï^a, dónchs, dix ell (2912) 

ben formosa y també perduda coloquialment pera nosaltres. 

Veyam. — Avuy 'vejam', 'mira' y altres mots verbals són 
molt espandits com a intergeccions. Potser encara no assoleix 
aytal caràcter en: '■veyam quet va pel cor' (2912). 



Capítol IX. Negació. 

768. La sintaxi romànica s'es separada pregonament de la 
llatina en molts punts referents a la negació; y en algun que s'hi 
es mantinguda fidel, los cambïs de yalua dels mots negatius fan 
adoptarli una constnicció palesament ilògica. 

769. Mots negatius. — La llengua del laçi tenia los sis 
mots negatius següents: 'non, nec, nullus, nemo, nihil, nunquam'; 
quiscun d'ells possehía plena força negativa, en guisa que los 
quatre darrers (pronoms y adverbi) exclohíen la concurrència de 
les dues primeres partícules en la matexa proposició. Dues nega- 
cions, en llatí, afirmaven, com verament vol la lògica. Emperò, 
los documents en baix llatí, y àdhuch una frase de Petroni que'ls 
gramàtichs aduhexen, demostren com lo parlar popular s'altava 

d'enunciar una proposició negativa fent precehir per 'non' o 'nec' 
lo verb, malgrat aquest anés seguit d'un pronom o adverbi negatius. 
Lo romànich heretà aquest estat de coses, en guisa que sos pro- 
noms y adverbis negatius no ho són per complert, per quant no 



279 

sols quan van darrera, ans a voltes aytambé quan són davant lo 
verb, exigexen lo concurs de la partícula negativa. Podem dir, en 
realitat, qu'en romànich y en català l'únich signe universalment y 
plena negatiu es 'no'. 

Dels mots negatius llatins lo català ha heretades etimològicament 
la partícula 'no', la conjuncció 'ne, ni', lo pronom 'null' y l'adverbi 
'nunca', jatsía qu'aquest darrer no sigui usat per Metge, ni conegut 
per la llengua moderna. 'Nemo' es estat substituhit per 'negun, 
ningú, nul hom'; 'nihil' per 'no res', y 'nunquam' per 'jamay, 
may, jamés'. 

Hem d'examinar primer les dues partícules 'no', 'ne', y després 
aquells mots catalans que podríem apellar, ab Diez, seminegatius,i 
los quals encara que molt sovint exigexen lo concurs de 'no',- poden 
ésser usats a voltes, tots sols ab plena força negativa; serven algun 
recort, donchs, de la plenitut llatina. Ço a remacar, però, es que'l 
català anlich es molt rigorós en aplegaries tostemps ab 'no'; hom 
veu ben bé qu'en lo període de formació romànica havien perduda 
llur vàlua negativa; en cambi, després l'anaren cobrant, en guisa 
qu'avuy abans lo verb dits pronoms y adverbis són quasi sempre 
plenament negatius. Retornem, donchs, parcialment a la tradició 
llatina, mes no ab los matexos mots etimològichs; y per ço que 
fa a 'nihil' y 'nunquam', ab 'res' y 'may', derivats de mots llatins 
precisament positius. 

En la proposició simple, los mots negatius usats per Metge són: 

770. «) Les partícules no y ne. — Com a mera resposta 
ja hem vists exemples de la primera (§688). 'Nec' equivalia en 
llatí a 'et non', mes en català serveix pera introduhir en una 
proposició ja negativa un altre membre denegat també. Axis: 'No 
foren ciutats, castells ne cases' (3293). 

Ara bé: des lo moment que 'no' s'aplica al verb, y en conse- 
qüència a tota la proposició, no es lògich qu'un membre de la 
matexa porti 'ne' en Uoch de 'y, o'. L'anglès en açò es 
molt rigorós; pera dita llengua, a diferencia del romànich, dues 
negacions afirmen: 

& hxL ne s. altre dels dits vicaris no haguesses obeyt (1420) 
digna de menor reprencio que si 710 obtemperas a hu ne 
a altre (1461). 

Trobarem més exemples y conseqüències d'aquesta doctrina, en 
la proposició composta (§ 1185), ahont 'ne' s'espandeix més a pler. 

771. /S) Los pronoms en substitució de 'nemo', 'nuUus' y 'nihil': 
Negu, Negun. — Metge los usa poquíssim. Sempre van 

acompanyats d'aítre mot negatiu, adés si van després lo verb: 
*jol hagra lexat parlar assats sens negun contrast' (3350), adés si 



Syntaxe, 389. 



28o 

van abans: 'en nànguna coss. James se desconvenga' (V. 177); 
'perço que ttagu no hoys' (V. 158). 

Avuy usem 'ningú, ningun, cap' ab 'no' quan van postposats 
al verb, mes sense quan lo precehexen, eom 'nemo' en llatí. 

772. Algú, algun -no. — Són los pronoms preferits per 
Metge en traducció de 'nuUus' y substitució dels precehents. Pera 
haver sentit negatiu sempre han d'anar acompanyats de la partí- 
cula negativa o algun adverbi negatiu, sigui la que's vulgui llur 
posició respecte al verb: 

alcu per sos mèrits nou mereix (1289) 
Nom. pens que alcu hi dupte (333) 
♦ alcun vici no mor (3720) 
no pos alcun dupte (937). 

Avuy, excepte en lo cas esmentat en §135, usem sempre 
'ningú, ningun, cap'; 'algú -no' no té ja pera nosaltres sentit 
absolut, com aquests pronoms negatius. 

Lo passatge: 'alguna cosa finalment, ne la mort, serà egual a ■ 
la nostra amor' (V. 356), es a notar, per ço com 'alguiía' hi es 
usada ab sentit negatiu sens altra negació que lo 'ne' del membre 
següent, en guisa qu'en realitat dit pronom va sens 'no'. Açò 
hauria pogut conduhir (si, contràriament a ço qu'esdevingué, fos 
estat generalitzat) a que 'algú' hagués cobrat un sentit negatiu 
complert, com per exemple 'res'. 

773. Null. — Sols l'hem trobat (§ 614) qualificant a 'temps' 
y formant abdós mots un adverbi negatiu. 

774. Res. -— Heusaci un substantiu positiu llatí, significant 
'cosa', 'qui acompanyat de la partícula negativa acquirí en lo català 
antich lo ffentit de 'cap cosa', fins, a deyenir més negatiu en lo 
català modern, en lo qual, quan va abans lo verb, no necessita 
cap altra negació. 

Metge, però, sempre li aplega 'no', de conformitat ab sa 
etimologia: 'res que ... haies vist o ohit no tengues secret a mos 
amichs' (1627). 

775. Persona. — Altre substantiu qui començava en lo 
català primerench la matexa evolució que 'res', sens, però, ésser 
pervingut a pronom indefinit en nostres temps: 'nova pens que 
persona vivent lin port avantatge' (3209). 

776. Hom. — L'indefinit 'hom' en català no es negatiu, 
en guisa qu'a diferencia de 'res* si la proposició es negativa, hi 
ha fretura de 'no', sigui la qui sigui la posició de 'hom': 

que hom en lo mon no pogués saber de qui era filla (309) 
hom del mon no pot haver felicitat qui pos sa amor en 
dona (2270). 



28l 

y) Los adverbis temporals, en substitució de 'nunquam': 

777. Nunca. — Existeix en català antich, mes es desconegut 
per nostre autor. 

778. Nülltemps. — En mans de Metge es qflasi sempre 
aquest adverbi plenament negatiu; la significança absoluta de 
'nullus' hi es ben servada, car usualment no es construhit ab 'no' 
(cf. § 614 fi, pera l'única excepció qu'un sol ms. fa): 

qui na/l temps fo veiiçut (2973). 

779. Jamay, jamési — Com es lògich, donades les signi- 
ficances de llurs components llatins, aquests adverbis han sempre 
fretura de 'no' en mans de Metge: ^ jamay no viu' (13 19); y tots 
los altres exemples explicats en lo § 613). 

Avuy, en cambi, los usem ab 'no' quan seguexen lo verb, 
mes sense (essent en conseqüència plenament negatius) quan lo 
precehexen: 'may ho diré', 'no ho diré may'. 

Ço peculiar en lo català modern es que tinguin sentit afirmatiu 
quan van després lo verb y los manca lo 'no': 'ço que faeren 
jàmay los Grechs' (2639). 

Segons Metge y l'etimologia aquest ús afirmatiu es lògich; 
mes avuy que, quan precehexen lo verb los considerem negatius 
per ells matexos, apar que quan lo seguexen y los manca lo 'no' 
no hauríem de gosar donarlos sentit afirmatiu. 

780. Tart. — Usat també negativament, anch que no ab 
la força absoluta dels precehents. Sens 'no': '■Tart consellaran 
que hom vaja per bregues, tavernes, jochs ne lochs desonests'. 

L'ús de 'ne' prova la valua negativa de 'tart'. 

d) L'adverbi quantitatiu, 

781. Mal. — En sentit de 'non', 'nihil'. Essent son sentit 
d'absoluta carència no va acompanyat de partícula negativa: 'mal 
ne son content' (2884). 

Correspon a 'bé' en sentit de 'si' (§ 687). ; 

é) La preposició instrumental, 

782. Sens. — Qui de conformitat ab sa etimologia y sa 
significança es plenament negativa en guisa que Metge no l'acom- 
panya de cap altre mot negatiu: 

sens tot miya (1059) 

set dies stigui a la porta sens menjar e beure (ï8n) 

sens mudament de color e de paraula (V. 257). 

Avuy diríem: 'sens ningun mitjà'; 'sens menjar «í beure'; etc. 



282 

En resum, donchs, Metge conté Iqs següents mots absolutament 
negatius: 'no, ne, nulltemps, tart, ma!, sens', y los següents demine- 
gatius 'negú, algú, res, persona, jamay, jamés'. 

783. Substantius reforçants. — Lo romànich acquirl prest 
la facultat d'esmerçar alguns substantius pera reforçar la negació, 
ab lo resultat de devenir vers mots negatius. Axis Metge usa 'pas' 
(de 'passum'), tan generalitzat y tan usat en francès, y 'gens' (de 
•genus'): 

e no crech pas que . . . (2804) 

no gens per tal que ella meresque ésser darrera ... (3219) 

gens per aço lo seu coratge nos mudava (V. 403). 

'Gens' es devingut sols adverbi. També podríem afegirhi 
'res', més aquest mot no s'originà com a reforçant de 'no': 'res' 
significava 'cosa', y la partícula negativa negava aquesta. 

Avuy tenim: 'gota, mica, punt, pich', etc. 



Capítol X. Proposicions incomplertes. 

784. Ço es, proposicions sens verb personal, com sigui 
qu' aquest n'es l'element sobirà. 

Modernament l'omitim en moltes frases periodístiques, de les 
quals no'ns havem d'ocupar. Podem suprimirlo també en les res- 
postes quan lo verb es lo mateix que'l de la pregunta. Axis: 

^que ten par? ; — Tot mal ... (876) 

£clames te de fortuna? — Be ne raho (2858). 

Es d'advertir qu'en aquest cas, en Eoch de l'omissió y pera 
no repetir lo mateix verb, lo substituhim molt sovint per 'fer', que 
Diez apella 'verbum vicarium': 

atorgaries ésser ver tot ço quet he dit dessus. — i^o/aria 
ja may, ab aquesta opinió vull morir. — ' Consell te que 
no fosses (3669). 

En los temps compostos lo català clàssich evitava la repetició 
del verb, dexant sol l'auxiliar; bella construcció qu'avuy desconexem: 

no hi havets res guanyat. — Si L•, dix ell, molt (1223) 

no hagueres errat tant com has (14 12) 

Ben he hoyt parlar e fort poch. — Si has ... (1716). 

785. Mes, apart d'aquests casos, podem dir que l'omissió del 
verb personal es debut a l'exclamació. Aquest íò més enlayrat 



283 

del discurs, qui presuposa una emoció, ans que rahonaments, 
llença abstractament la idea, qui es ben compresa sens necessitat 
de concretaria a una determinada activitat. 

En conjunt, les exclamacions poden destriarse en dos aplechs: 

a) Les qui tenen un infinitiu. Poden ésser purament excla- 
matives: \co?>i no dupiaA (353); o, ensemps, interrogatives (anch 
que, com dich, aytals interrogacions tinguin bona cosa d'exclamacions), 
\Lexar anarl respongui jo' (2900). 

/9) Les qui no tenen cap verb, ni personal, ni infinit ('i Oh 
Deu! jquin trasbalç!', 'ja les armes!'). 



Qiiatrena part. 

Formes nominals del verb. 



Capítol I. Infinitiu. 

786. ' La regió gramatical que l'infinitiu abasta es molt extensa, 
car comprèn no solament la del verb, ans ay també la del mer 
substantiu, revestint noresmenys ben sovint caràcters comuns a 
abdues. Constituheix, donchs, un contacte entre los ordres verbal 
y nominal. Considerem primer los dos punts extrems. 

I. 

787, Mer substantiu. - — L'infinitiu pot ésser devingut 
veritable nom substantiu, perduda en absolut la noció d'activitat 
inherent al verb. Lo llatí, ahont ja trobem aquest fenomen, ^ li 
assignava llavors lo genre neutre ('illud peccare, meum intelligere'). 
En les llengües romàniques, especialment en les ibèriques, són 
abundosos assats los substantius formats d'infinitius. Axis llegim 
en Metge: 

E cercava axi mos plaers (3557) 
lur parer (188) 

ahont 'plaer', 'parer', no coincidexen morfològicament ' ab los 
infinitius 'pl^aure', 'parexer' (plaer < placere, plaure < plàcere; 
parer < parere, parexer < paréscere) y: 

Be es ver que en lur èeure han gran abstinència (2720) 
la tua bestialitat ... ha seguit lo desordonat w/ír (2874) 
en actes virtuosos e de gran valor, saòer e enginy son 

stades eguals (2954) 
e faesses ton poder (1424) 
la tua humanitat dona a nos audàcia e gosar (V. 47) 

ahont la coincidència dels substantius 'beure, voler, saber, poder, 
gosar' ab los infinitius corresponents es complerta. 

En abdós casos, lo substantiu qui no té res de verb se com- 
porta com tots los altres noms de niçaga nominal, en tèrmens 



285 

qu'accepta los determinatius, segueix les concordances y omple 
funcions dins la proposició de conformitat ab aytal part de la 
gramàtica. 

n. 

788. Mer verb. — L'infinitiu, despullat de tota idea nominal, 
sol, sens ésser acompanyat de ningun altre verb en modus personal, 
ni tampoch omplir respecte d'aquest ningun ofici sintàctich propri 
del nom (subjecte, règim, complement adverbial) se presenta en 
català tan sols en les exclamacions: 

jCom no duptarï (353) 

£Com atorgar'^ ans ho nedi expressament (3389). 

III. 

789. Molt més extensa es la regió en la qual l'infinitiu 
presenta alhora característiques nominals y verbals; les primeres, 
per quant sempre fa referència a un verb en modus personal, qui 
es lo sobirà en la proposició, respecte al que omple un ofici 
sintàctich; les segones, per quant té o pot tenir subjecte y règim 
propris. ^ 

Pot ésser pur, ço es, introduhit sens preposició, y prepo- 
sicional. 

790. Servant valua verbal, més o menys esfuminada, l'infinitiu 
es ben sovint subjecte, règim directe o relatiu, y comple- 
ment adverbial de la proposició. Tan sols es rar que sigui 
règim indirecte, car com sabem, en general aquest fa referència 
a persona. Les llengües ibèriques fruhexen de més llibertat que 
les altres romàniques pera esmerçar l'infinitiu en tots aquests oficis 
sintàctichs; y lo català de Metge ne gaudeix àdhuch més francament 
qu'avuy: 

Subjecte: 

la major part de sanitat es voler gorir (1894) 
Lentrar no es de treball mes lextr es impossible (19 13) 
no es menor cosa quel pintar de les dones lo raure quels 
homens fan fer de lur barba (3435). 

Règim directe: 

tant prestes les han com han los cans lo orinar (2663). 
Complement final: 

Per lencercar com poguera saber alscunes coses sdeveni- 
dores (1347)- ' ' 

Complement modal: 

La gran cura ... que han en lur ligar (2^58). 



286 

Les característiques nominals dels infinitius precehents són 
realçades pel fet d'anar acompanyats quasi tots ells per deter- 
minatius (article, pronom possessiu) propris al nom. En 3435 
'pintar' àdhuch regeix un substantiu, y 'raure' una oració relativa. 
Lo darrer exemple es remarcable, per quant prova com lo català 
admet lo possessiu, en discrepància ab l'afirmació massa categòrica 
de Meyer-Lübke. 1 Observem com Metge àdhuch intercala l'article 
entre la preposició y l'infinitiu (1347), construcció qü'avuy rebut- 
gem. Conjunctament es palesa llur valua verbal, car admeten 
subjecte y règims propris y (listincts dels del verb personal, jatsía 
que per coincidirhi apar que no'n tinguin. Axis podríem dir 
(1913): 'l'entrar los homens bons no es de treball', ahont 'los 
homens bons' es subjecte particular de 'entrar', y en 1894: 'voler 
gorir l'anima es la ...', ahont 'l'anima' es règim exclusiu de 'gorir'. 

Subjecte. 

791. Ab verbs impersonals. — ■ Quan llur subjecte no es 
una proposició complerta, molt sovint, n'es un infinitiu, qui sens 
preposició alguna los segueix. En aytal cas l'infinitiu no té sub- 
jecte propri, o si'n té ha d'ésser lo mateix ens qui està interessat 
en l'acció del verb personal y qui va en datiu: 'couench me gitar 
sobre! lit' (13) [Subjecte del impersonal 'couench': 'gitar sobrel 
lit'. Subjecte de 'gitar': 'jo', ço es, lo mateix interessat en 'con- 
venir' y que, pera aquest verb, designa lo datiu 'me']. Altres 
exemples ab 'convenir': 248, 938 y iiio. 

no íí kgut als homens saberho (1681) 

VíOt cal plorar (171) 

Donat es a ella coinpendre les cogitacions (336) 

fo licit e expedient e/íg'zr altra vegada de nou (1452). 

792. Subjecte preposicional. — Tant en los exemples 
aduhits en § 790 com en los de verbs impersonals (§ 791), l'infinitiu 
subjecte se nos es toStemps presentat pur, ço es, sens preposició. 
Escarsíssim es que asds no sia, quan omple dit ofici sintàctich. 
Emperò heusenací dos passatges metgenchs: 'puys convendrals a 
furtar o mendicar per lo mon' (3602), 'pus vees que fos perillós 
de morir' (1207), ahont l'infinitiu es introduhit per 'a', 'de', exacta- 
ment en lo darrer cas com la frase-tipus francesa 'il est honteux 
de mentir', qu'analitzà Darmesteter. 2 L'explicació qu'aquest dóna 
sobre la introducció del 'de' no'm satisfà gayre. 

Règim. 

793. Es sens comparança molt més trobador l'infinitiu com 
a règim d'un verb en modus personal que com a subjecte. Boy 
discernint tostémps los infinitius purs dels preposicionals, devem 

' Syntaxe, 1 5. 
* Syntaxe, 450. 



287 

establir ací una divisió cabdal: infinitiu sens subjecte explícit, o bé 
qui coincideix ab lo del verb personal; y infinitiu lo subjecte del 
qual es distinct del del verb finit. Aquest darrer cas cpnstituheix 
l'apellada 'proposició infinitiva ab accusatiu'. Dintre lo primer 
cas devem distingir encara l'infinitiu, qui forma un tot ab lo verb 
personal, y'l qui roman ver règim del vefb tranzitiu. 

A. 
infinitiu lo subjecte del qual no discrepa del del verb personal. 

a) Locucions formades per infinitiu y auxiliar de 
modus. 

794. Al estudiar l'infinitiu com a règim d'un verb personal, 
nos trobem ab proposicions ahont l'ofici sintàctich qu'aquell omplena 
ressurt palès y distinct, mes també ab altres en que l'infinitiu forma 
ab lo verb personal una sola locució verbal. En aquest cas, lo 
paper^ de règim y, en conseqüència, la modalitat substantiva del 
infinitiu, han desaparescut per complert, y en cambi sa modalitat 
verbal ha crescut fins al punt d'imposarse sobiranament dins la 
locució y fer disminuir lo verb personal a la categoria d'auxiliar. 

Com passa sovint en los fenòmens vitals que la sintaxi consi- 
dera, la separació entre abdues menes de proposicions no es ab- 
soluta y radical. 

795. Los verbs 'poder, soler, deure, gosar, caire' no admeten 
un règim nominal, ans fostemps exigexen un infinitiu. Llur mester, 
donchs, no es independent, sinó que resta lligat als verbs qu'acom- 
panyen, l'activitat dels quals modifiquen: per açò són apellats 
'auxiliars de modus'. Se'ls apleguen altres verbs atributius, qui 
sovint tenen esfuminat llur sentit propri y devenen igualment 
auxiliars; axis; 'voler, saber, haver, anar, fer'. Benot nomena 'in- 
corporatius' los infinitius qui'ls prenen. 1 

Los auxiliars de modus són los qui formen ab l'infinitiu un tot 
verbal, haventse enterament perdut lo caràcter de règim d'aquest 
respecte a aquells. 

796. Auxiliars ab infinitiu pur. — Metge usa, tan de 
grat, com avuy-en-dia, los següents: 

Poder: ,^ 

no pucÀ creure que (43) 

alcuna creatura no pot ésser substància creadora (279) 
, Vos ... m& jporefs dt'r {58) 

ne puxe lenir altre cami sinó aquell que la carn te (44) 
moltes coses ... hi porta dir (515) 
per la qual jo pagues conexer (67). 

^ Gram. filosòfica, ri6. 



288 

Soler: 

mas en aquella que malalts o fameiants solen dormir (15) 
aquell al qual tu solies servir e fer reverencia (162). 

Deure: 

Jo començ ■ ■ • alia hon decA (546) 
les quals deviets preposar (1650) 
per que ho degà creure (366) 
a plena prova degiiera lastar (830). 
Excepcionalment anot un passatge ahont aquest auxiliar 
introduheix l'infinitiu mitjançant preposició: 'com si degués a fer 
un gran crim' (V. 363). 

Lo ms. U. dóna 'hagués aíFer'. ^Potser l'escrivà del ms. A. 
se dexà menar per : aquesta construcció? 

Gosar: 

los desestruchs nos gosen alegrar (2416) 

qui gosarà dir que (748) 

que amor no gos assaiar (i6ig) 

no gosas dir (1481). 

Caire: 

cal fer {1262) 
nom cal dir (1419). 

Voler: 

per alcuna barataria que ml fer (54) 

quant nois volia complaure (3247) 

volgut mi acostar {i$B) 

quem millats dir que es spirit (194) 

no volria tornar en lo mon (173) 

majorment que tu \i\ vclguesses malignar (iàS). 

Saber: 

no saben regir si mateys (3632) 

No us ne sàbets star {1609) • 

saber parlar diverses lenguatges (2692) 

Si larbre qui lurs malvestats cobre sabia parlar (2471). 

La construcció prepòsicional 'saber de parlar', qu'avuy hom 
té com a peculiarment castiça, no es practicada per Metge, 

Fer: «" 

quels homens yà« /ír de lur barba (3436) 
e lat fiu ... studiar (663) 
li faes ressucitar Samuel {768). 

Lexar: 

Lexa anar la aygua (1696) 

lexem star aço (905) 

los homens ... se kxen decaure (912). 



- 2gg 

797. Poder, voler, deure en los temps compostos. '■ — La 
construcció gramatical es la del tipus: 'jassia no haien ^oguí lur 
desig complir' (2040). 

Mes sovint troba hom l'auxiliar de niodus qualificant l'auxiliar 
de temps, qui llavors -passa a modificar l'infinitiu: en altres mots 
hi ha un intercambi entre los dos primers. Axis lo català admet 
perfectament l'exemple anterior construhit: 'jatsia no puguin haver 
llur desitg complert'. 

volrien lo haver mort (2402) 

si volgués haver donat Joch (3273) 

jamay nom volgra haver demanat uns patins (3552) 

he volgra haver res fet (3559) 

en Uoch de 'ni hauria volguí les fer', etc. 

798. Anar. — Es també un auxiliar, qui esborrat son sentit 
propri de 'caminar, fer via, adreçarse', en francès donava y dóna al 
infinitiu una significança incoativa, ço es, de començament d'activitat. 
Axis avuy diuen 'je vals chanter', ço es, 'soch a punt de cantar'. 
En català modern aytal sentit exigeix la preposició 'a', 'jo vaig a 
cantar', mes no axis en temps de Metge, qui escriu: 'quant jorn 
anava colgar' (2537), ço es, 'qtian eia a punt, quan començava a 
ficarme al llit'. 

Noresmenys, lo present ' vaig' ab infinitiu pur equival a pretèrit 
històrich, y coloquialment a Barcelona no n'usem avuy pas d'altre: 
'jo vaig cantar=jo canti'. Metge no esnierça ni una sola vegada 
'anar' en aquest sentit. 

- 799. Venir. — _No en son sentit propri, sinó expressant qiie 
l'acció indicada pel verb qu'acompanya 'arriba a compliment, es- . 
devé', exigeix 'a': 'de no ésser ve a ésser' (135). 

800. Haver. — L'ús d'aquest verb com a aujdliar de modus 
assolí una fusió tan estreta ab l'infinitiu, que determinà en rornànich 
la formació d'un temps nou, lo 'futur-present'. Axis, de 'cantar 
he' (ço es, 'he de cantar') ne pervingué 'cantaré'. 

En los primers temps la unió no era tan compacte qu'a voltes 
hom no separés los dos elements verbals mitjançant un pronom 
personal o reflexiu. Aytal roanca de consolidació del nou temps 
es trobada en qualques endrets de Metge: 

per tal que mils ho entenes declarar to he breument (276) 
Si not recorda digues ho e reduir to he a memòria (855) 
Puys vanar san de moltes dones que jamay no hauran 
parlat ab ells (3655) 

passatges ahont la significança de futur es palesa. 

801. Auxiliars ab infinitiu preposicional. — Com ja 
hem vist ab 'venir' (§ 799), no totes les locucions 'en les que verb 

Beiheft zur Zeitschr. f. rom. Phil. I.XVI. 19 



290 

personal y infinitiu formen una unitat verbal, tenen llurs dos elements 
immediatament Juxtaposats. 

802. Haver. — -.Lo romànich 'habere ad', qui significa fi, 
objecte, necessitat, equival al participi futur passiu del llatí clàssich: 
'habere ad seribere = scribendum est'; 'habere ad scire = 
sciendum est'. A son costat prest s'originà 'habere de'. En 
català avuy sols usem aquesta darrera preposició ('he de creure, 
he de dir, hem de tractar'), en canibi, Metge exclusivament esmer- 
ça la 'a': 

moltes coses ha hoiri a creure (370) 

Jot he a dir encara (1566) 

daltra matèria havem a tractar {2155) 

E si han a pujar (2450) 

tot quant elles ^a« ffl vestir {2'] /i,"]) 

E ara has tu assaber . . . que (558) 

E no dons raho quen- hages pus assaber (3337), etc. 

Trobem los passatges següents sens preposició: 

tota cosa que ha haver substància coue que la hage de 

Deu (280) 
haurias atorgar que (497) 
qui ... no hate atorgar (860). 

Jatsia los tees textes no oferexin variaht, m'apar que pot ésseï 
la cacofonia una explicació de la manca de 'a'. Emperò no puch 
pas dir lo inateix respecte a: 

tota cosa mortal ha devallar (1763). ^ 

Si han entrar en mar (2452) 

Axi han star (2827) 
qu'hom relacionarà ab la formació del futur. 

803. Ésser. — 'Esse ad' té un sentit passiu: 'esse ad 
credere' en llatí 'credendum est'. Igualment esmercem nosaltres 
avuy aquesta construcció ab la preposició 'de' ('es de creure, es 
de Uohar'.) Metge usava 'a': 'ço es assaber' (440, 455). 

804. Les construccions de 'haver a' y 'ésser a' ab 'saber' 
mostren l'origen de la formació del infinitiu 'assaber', qui es 
pervingut en aquesta forma fins a nostre temps; fenomen parió al 
origen del verb francès 'accroire' y del italià 'accredere'. 

Trobem, petó, un altre exemple ab 'de': 

'a mi no es de fer ço que seria legut de fer a un laurador' 

(V.437)• ^ 

0) Tranzitius ab infinitiu pera règim. 

805. Anem a examinar les construccions infinitives en que'l 
verb personal no es deviiigut auxiliar, ans manté fermament son 



291 

caràcter y significança enfront l'infinitiu, qui, com a conseqüència, 
resta règim d'aquell. 

Infinitiu pur. — L'usa Metge ab lo verbs següents: 

a) Verbs significant 'amar, desitjar, esperar, esforçarse, creure, 
ohir', etc, etc: 

Amar: 

mes lurs amara complaure (1205). 

En francès ab la preposició 'a' quasi es devingut auxiliar 
equivalent à 'voler': 'j'aime à croire ...'. 

. Cuydar: 

la malaltia en que cuyda morir (8oi) 
cuyden les omplir (2038). 

Desitj-ar: 

grans coses desige saber (295). 
Esperar: 

dels quals no spera haver fruyt (588). 
Esforçarse: 

ses/orcen saber ho dels dits marits lurs (25 11). 

Mes ací hem d'anotar també la construcció ab a: 'E caseu 
... se s/orça a provar la sua opinió' (267). 

Avuy-en-dia construhím: 'esforçarse en' y també '. .. a'. 

Dissimular: 

dissimule haver ho hoyt (2124). 

Tenir: 'ésser tingut de' dniem avuy, si aquest verb en aytal 
sentit no fos arcàich. Metge esmerça l'infinitiu pur: 'no es hom 
tengut creure que axi sia' (2085). 

Acustumar: 

on jò havia acostumat star (9) 

marit e muller acustumen haver (2244). 

En cambi: 'E com Valter bagues acusiumat de éassar so ven' 
{V.I25). . 

Avuy lo conslrubím ab 'a'. 

Creure: _^ 

ne creurien ells ésser lurs fills (3476). 
Reputar: 

en lo nombre daqueys reptU ésser (2 11 7). 
Ohir: 

Hoit ho he dir (49). ' , ■ 

19* 



2g2 

Oferir: 

jo li havia o/ír/ ... dir ... lo mal (3358)- 

Cobejar: 

cobeïani là veure (iBoj). 

Entendre: 

lenfens ho Aaver dit de totes? (2891). 

Elegir: 

Mas ella ekgi 3.ba.ns ... aconseguir ço que (3276). 

j9) Verbs qui signifiquen 'començar, assajar, acabar': 

Començar. — Després de cabal recerca, puch considerar 
com regla de Metge construhirlo sens preposició. 1 En efecte, de 
dinou passatges lo ms. A. fa en tretze l'infiniliu pur; 

iper que mo començavets dirl (1683) 
• Orfeu ... comença í/z>- (1734) 
si començaré parlar {ij^fi) 
poch a poch se comença scampar (V. 395), etc. 

En dos l'introduheix mitjançant 'de': 

començar de dir be de dones (2969) 
comença de endressar lo palau (V. 528). 

En quatre, li avantposa 'a': 

\es^a.oxà\.me:nt m& comença a passar \i$']) 
comencen SQ a ligar{2-ib']). 

Modernament sols admetem la construcció ab 'a'. 

Acabar: 'abans que del tot hagués acabat treçar laltra part' 
(2985). 

Mes també'l trobem introduhint l'infinitiu per mitjà de 'de': 
acaba li de dir ço que ..." (3346)- 

Aquesta es la construcció en ús avuy. 

806. Infinitiu preposicional ab 'a'. — - Un verb regit 
per un altre sovint expressa la fi del primer; és comprensible, 
donchs, que la 'a' fos prest intercalada entre'l verb personar y 
l'infinitiu. Axis fou com 'jo començ parlar', acabem de veure que, 

1 Tauleta de variants: 

mss. A. P. ü. 

Infinitiu pur 13 14 8 

„ ab 'a' 4 5 10 

„ » 'de' 2:1 

La bastardia del ms. U., lo més modern, es palesa. 



293 

ja en temps, de Metge era construhit 'jo començ a parlar', ïeflexant 
una perduda idea originaria: 'jo començ ab la fi </,?(=: a) parlar'. 
Mes no es, certes, en l'època de nostre autor, sinó en la pre-romànica, 
ahont trobem ja aytal construcció. Totes les excepcions en 'a' 
qu'hem assenyalades en lo § 805 vénen naturalment encloses ací. 
Igualment 'haver a' (§ 802) 'ésser a' (§ 803) 'venir a' (§ 799). 

Metge escriu normalment ab 'a' los infinitius qui seguexen 
los verbs: _ -" 

Donar;! 

donals a beure (2010) 

açons dona a sentir natura (583). 

Entendret^ — Significant intenció: 
Nou entench a dir de tots (3376) 
ço que ell entenia a fer (V. 272). 

Pendres. — Significant 'posarse a': 
es pres a profetar (549) 
se preseren a plorar (1787) 
Ladonchs ell se /rifí a riure un poch (3281). 

Convenir: , 

couendrds a furtar o mendicar (3602) 
afer couvendra ... car a diversos termens anam (2910). 

Avuy sens 'a'. 

Modernament, molts d'aquests infinitius ab 'a' són estats 
mantinguts, lo qual, unit a les remarques dels paràgrafs precehents, 
prova lo cayent modern a favor d'aquesta preposició. 

807. Infinitiu preposicional ab 'de'. • — Fou en temps 
anteriors als primers documents romànichs que ja era usada pera 
introduhir un infinitiu règim d'un verb, sempre qu'aquest admetia 
una indicació d'origen. Bé però, -llavors mateix s'extengué 
a molts d'altres, en los quals taí concepte no apar justificable. 
En italià y català l'espandiment del 'de' es més considerable 
qu'en francès. 

Metge hi esmerça los següents verbs: 

Assajar: - 

ne assaiar de sostenir (3334)- 
Cessar: 

cessa de parlar (1671) 

tota creatura ces de moure (474)- 



> En uh sol passatge lo ms. U. suprimeix la preposició: «quem donets 
entendre la sua immortalitat' (194). Quasi pot ésser considerada aquesta lliçó 
com una erra, car A. y P. fan 'donets entenent'. 

= Sols trobem en los mss, A. y P.: 'ell entene dir'' (lio$); Ü. intercala 
I» 'a', - ■ 



294 

Trobem ací ua cas d'infinitiu pilr, qu'hetn de relacionar ab 
'acabar' (§805) y altres verbs anàlechs usats per nostre autor sens 
preposició: 'E ensemps cessaren exercir lurs oficis' (1787). ' 

Apendre: 

Aprenets í/í^/í/- justícia (2031) 
aprenen de dcstiílar (2309) 

talment com avuy. 

Deliberar: 

he deliberat de arromangar (V. 13). 

Forçar. — Dos passatges trop ab 'de': 

Not ha forçai fortuna de amar ne de avorrir (2870) 
ruQ forçats de fer ço que ... (V. 77) 

y dos passatges també ab infinitiu pur: 

tu ...forces refnembrar coses 1 (1906) 

la virtut de les quals m.Q força parlar (3156). 

Avuy lo construhím ab 'a'. 
Vedar: 

vergonya vida de fer ... (1507). 
Recusar: . 

no he recusat de demostrar la mia ... íneptitut (V. 613). 
Trigar: 

per que han tant trigat de tornar a casa (3517). 

També trobem, però: 'mentre triga ... subjugar ... \o regne 
de Cicilia' (3Í36). 

Avuy lo construhim ab 'a': 

Prometre: 'li prometeren fort alegrament de attendre e complir 
son matíament (97). * 

808. Verbs pronominals. — Ací podríem encloure molts 
pronominals qui, com avuy, regexen infinitiu ab 'de': 

e àbstenirse de cobeyar coses supèrflues (2208) 

les quals de present no;« cur de recitar (V. 632) 

se mes en cor de pendre aquesta per muyler (V. 130), etc. 



' U. : 'de remembrar'. 

" Remarqui hom qu'en los infinitius ab a y de de que nos hem ocupat 
aci, aquestes preposicions no servexen pas pera introduhir complements ad- 
verbials, sinó vers règims dels verbs personals. Los sentits originaris d'aquelles 
se són esfuminats. 



295 

Sog. Remarca. — Les locucions compostes d'un verb y un 
substantiu qui li sigui règim, régexen l'infinitiu en la matexa guisa 
que'ls verbs simples a que equivalen: 'si han mester a dir una 
falcia' (2660). , 

B. 

' 'Infinitiu ab accusatiu'. 

810. En tots los casos y exemples examinats fins ací, o bé 
l'infinitiu no havia subjecte explícit, o bé coincidia ab lo del verb 
personal. Mes quan dit subjecte no es lo mateix que'l d'aquest, les 
llengües romàniques, y entre elles lo català, no s'avenen sempre, 
ni en idèntica proporció ab la llatina. Una subdivisió hem 
d'introduir: 

a) Quan lo subjecte del infinitiu, jatsía que no ab lo subjecte, 
coincideix emperò ab lo règim del verb personal. 

/9) Quan aquell subjecte no té res que veure ab ningun dels 
elements proposicionals d'aquest. 

Lo llatí tostemps construhía la proposició metent lo subjecte 
del infinitiu en accusatiu; axis 'videt me venire' (V// veu mi venir 
= ell me veu venir'), ahont l'accusatiu 'me' es règim directe de 
'videt' y subjecte de 'venire'; 'vuit te venire' ('í// vol tu venir =: 
ell te vol venir'), ahont lo subjecte de 'venire', qui es 'tu', mès 
en accusatiu, no es ni'l subjecte ni'l règim de 'vuit'. 

811. Considerant lo primer cas, en català los verbs ab los 
quals se presenta la 'construcció infinitiva en accusatiu' poden 
pertànyer als 'sentits humans', ésser 'd'enunciació', etc. Ab aquells 
('ell me veu venir') l'infinitiu no sols es resoluble en la proposició 
substantiva corresponent, la qual va precisament en indicatiu ('ell 
veu que jo vinch'), ans noresmenys equival a un complement 
modal del règim ('ell me veu com vinch', 'ell me veu que [= mentre] 
vinch'). L'anglès rebla encara aytal caràcter de complement 
adverbial, metent l'infinitiu llatí en.gerundi 'hç sees me coming', 
Remarcàrem qu'ab aytals verbs si suprimim' l'infinitiu, son subjecte 
en accusatiu resta veritablement règim del verb personal: 'ell 
me veu'. 

Quan lo verb personal es 'd'enunciació' ('jo't deix parlar') 
l'infinitiu no equival a un complement adverbial ('jo't deix com 
parlis' es inadmisible) , sinó que solsament es resoluble -en la pro- 
posició substantiva qui li correspon, la qual va en subjunctiu ('jo't 
deix que parlis'). L'anglès tampoch admet aci lo gerundi: 'I leave 
you to speak'. 

Ab los verbs 'd'enunciació', qui són més o menys intranzitius, 
com 'dir' ('dich tu ésser bo'), y ab los altres qui no són 'd'enun- 
ciació' ('jo pens tu ésser savi'), lo català actual rebutja la construcció 
infinitiva IJatina. A difçrencifi dels precehents, hom no -pot cojj- 



296 

siderarhi lo suBjecte sol del infinitiu ('tu') com a règim directe del 
verb personal, ans es tota la proposició infinitiva ('tu ésser bo', 
'tu ésser savi') l'objecte d'aquell ('ço que jo dich' o 'pens'). En 
efecte, si suprimim l'infinitiu, lo verb personal ab lo subjecte del 
infinitiu com a règim dexen la frase sens sentit: 'jo't dich', 'jo't 
pens'. Lo català modern resol exclusivament aytals verbs, donantlos 
una proposició substantiva en indicatiu: 'dich que. tu ets bo', 
'pens qne tu ets savi'. . . 

812. Finalment en lo cas /?, lo català, tant antich com modern, 
rebutja l'infinitiu. 'Vuit te venire' sols es resoluble per 'vol que 
tu vinguis'. L'anglès segueix lo llatí: 'he wishes you to come'. 

L'espandiment que'l 'infinitiu ab accusatiu' ha assolit en les 
diverses regions romàniques no es parió; lo francès, per exemple, 
mostra migrada parcitat, y en cambi, les llengües ibèriques hi són 
liberals assats. 

813. a) Infinitius ab accusatiu usats per Metge, en que 
lo subjecte d'aquells es alhora règim del verb. 

Verbs pertanyents als sentits: 

Veure: ■ 

moltes vegades Ae visí morir homens e bèsties e ocells (65) 

non veig venir \&s mars (185) 

qaem veus poriar (224) 

aquests falcons ... quem veus anar entorn (1340) 

los quals jo.zJíya disceptar^ (1731) 

car si diran que han vist córrer servos sobre la mar (2674). 

Sentir: 

Si senten una rata anar per casa (2455). 
Ohir: 

Quant jol hoy parlar (37). 

814. Verbs •d'enunciació y altres, en los quals lo sub- 
jecte del infinitiu es ver règim del verb personal (resolubles per 
subjunctiu): ' _ 

Manar: 

lo seu creador lan mana exir (1145). 
Lohar: 

que haia loat homens ^5r/af arreaments de dona (3465). 
Fer: 

lo contrari de la qual cosa dessus te he fet atorgar 
(1580) 

quils y^ moure (2022) 

faent {eXtí) justícia Jreíurar (3276). 



297 

Lexar: 

lexem ho anar (2898). 
Desitjar: 

les quals elles desitgen per tot hom ésser mirades (2390). 

815. Verbs d'enunciació y altres en los quals losubjecte sol 
del infinitiu no es règim del verb personal. (Resolubles per indicatiu.) 

Fins aci tots los passatges citats^son també admesos avuy-en- 
dia, llevat lo 3465, per la rahó qu'aduhirem després. Mes en 
temps de Metge la construcció infinitiva era igualment esmerçada 
ab verbs d'enunciació y ab altres qui no s'escauen dins aquesta 
noiagpació, lo règim directe dels quals no's concreta al subjecte 
del infinitiu, ans es realment tota la proposició infinitiva complerta. " 
Aytals construccions, qui trahexen la gentil influencia llatina, són 
àbundpsíssimes en nostre autor y en cambi avuy són respltament 
rebutjades en estil planer: 

Dir: 

solament lome dehim haver anima substantiva (1006). 

Creure: 

per tal que les dones creegnen ells íjíifr jovens (3429). 

Negar: - 

qui es qui puxa negar aquesta natura aytal ésser donada 
(477)- 
Pensar: 

aquexa ydola que tu /««ííí ésser sàvia (2783). 
Atorgar: 

Cortielia ... no pogué ésser induhida ... que atorgas ella 
ésser mesquina (3137)- 
Ésser: .. 

molt, gran argument es XíZXxnz. jutjar tant grans coses (584). 

Sostenir, defendre: 

rae esforsare a sostenir e deffendra la mia elecció ésser 
rahonable e bona (2886). 

Llegir: 

Nom recorde jamay haver lesl algun hom ésser stat pus 
ardit (2970). 

Ignorar: - 

La anima ésser creada per Deu algú qui raho hage nou 
ignora (277). 

Axis podrem comprovar qu'en 'ningú ignora l'ànima ...', ço 
que ningú ignora es tota la sentencia, 'l'ànima ésser creada per 



298 

Deu'. A més, sols admeten aquests exemples la transformació 
usual en proposició substantiva en indicatiu: 'Que l'ànima íj creada 
per Deu algú qui . . .'. 

816. /5) Com ja callà esperar, igual qu'avuy. Metge rebutja 
l'infinitiu. Axis trobem, per exemple: 'no vullaís que ms entena' 
(1367), ab proposició substantiva. 

817. Infinitus àb règim propri. ■ — No hi ha dubte algun 
qu'ultra les tendències estatúhídes, lo català accepta ab qualque repug- 
nància la proposició infinitiva, quan l'infinitiu a més de subjecte (qui 
es lo règim del verb personal) es tfanzitiu y porta un règim propri. 
Es per açò que l'exemple 3465 (§814) no se'ns fa planer avuy, com 
tampoch los altres passatges ab 'dir, creure ...'. Sols té una 
excepció aytal repugnància, quan lo subjecte del infinitiu essent 
un pronom àton, va avantposat al verb personal. Axis los passatges 
224 (§8i3)^y 1580 (§814). 

La rahó es qu'en aytals pronoms àtons nos complavem en 
sentirhi, si no veurehi consciencivolament, no un accusatiu, com 
havíem parlat fins ara, sinó un règim indirecte. Generalitzant, lo 
cayent de la llengua es estat aplegar més estretament la propo- 
sició finida y la infinitiva, trayent lo règim en accusatiu de la 
primera, qui es subjecte de la segona, d'entremitg; Restà, donchs, 
una locució verbal formada pels dos verbs. Si l'infinitiu no té 
règim directe propri, aquell règim en accusatiu roman lo règim 
directe de tota la proposició, ftles quan l'infinitiu té règim directe 
propri, aquell règim eri accusatiu passa al datiu, devenint indirecte. 
Axis: 'despullades lurs vestidures faeren les vestir al dits marits 
llirs' (3065), ahont en Iloch de: 'faeren (verb persona!) los dits 
marits lurs (acc.) vestir (inf.) les vestidures (règ. del inf)', tenim: 
'faeren (v. p.) les (ço es, 'les vestidures', règ. del inf.) vestir (inf.) 
als dits marits lurs' (en datiu). 

Axis mateix: 'la indigna fortuna que li havia feta sofrir' 
(V. 568). Diríem ara: 'la havia feta sofrir', y, en cambi, donant 
règim particular a 'sofrir': '/? havia feta sofrir indigna fortuna'. 

Es axis qu'avuy admetem moltes frases infinitives qu'ab 
accusatiu rebutjariem. Després de tot, cal encara demanarse, com 
Diez, si podem admetre que'l 'règim accusatiu subjecte del infinitiu 
llati' sia romàs en les llengües romàniques aytal accusatiu. 1 

Complement adverbial. 

818. No confongui hom l'infinitiu règim ab lo qui es complement 
adverbial. Originàriament, com hem remarcat (§§ 806, 807), les 
preposicions 'a' y 'de', ab les quals veyérem introduhít sovint 



* Syntaxe, 226. 



299 

Pinfittitiu règim, podien servar llurs significances propries, mes prest 
devinguerea sols un mer signe d'introducció infinitiva, en guisa 
que, com sabem, en temps antich molts verbs se'n passaven. 
Parionament herà d'observar ara que trobarem infinitius adverbials 
introduhits sens preposició alguna, 

8ig. Infinitiu pur. — No existeix avuy en "català, a 
diferencia del francès, qui encara lo serva. En temps de Metge, 
però, era usual ab los verbs de moviment pera indicar _/z. Axis: 

Anar. — Conservant sa significança propria, ço es, la de 
'caminar, adreçarse', lo construheix nostre autor igualment ab 
infinitiu puri; 

si donchs no han anar mirar juntes (2726) 

anar ... tenir exil ab son marit (3059) 

anant s& deportar (i745) 

aquell devia anar matar la sua dolça filla (V. 284). 

Modernament sempre li donem 'a'. 

Venir. — També ab son sentit propri de moviment lo trobem 
regint infinitiu pur: 

vendrà jutgar caseu (842) 

bèsties e ocells qui vengueren hoir lo plasent so (1826). 

Avuy tostemps hi posem 'a'. 

Tornar: 

après que son meniats e destrouits tornen renexer (1999) 
puys tornen dormir (2734). 

En nostres temps no podem ometre la '&'. 

Entrar: 

la qual algunes vegades la entrava visitar (3076). 

També avuy hi usem 'a'. 

820. Infinitiu preposicional: 

De. — Escarsament trobem aquesta preposició pera introduir 
un infinitiu complement adverbial. Ab sentit causal l'usa Metge: 
'De pintar les has difamades' (3418). 

821. A. ' — Més sovint trobem aquesta partícula. Significant 
intenció, fi, llegim: 

A B.ÇO fer es creat tot hom (115) 
A fameiar te havia convidat (832) 
hauran aparellades a lur pintar (2318) 



í Sols un pasèatge en Valter apareix ab 'a': 'e que anas . , 
ía sposa' (V. 149). 



300 

en rosseguen dos palms per terra a denotar que de major 
« honor son dignes (2355) 
aguen lur desig a haver senyoria (2408) 
ois presten a no tornar ho jamay (3537) 
aquexa peli faria a tornar al pellicer (3405) 
^ hic serà demà a dinar Ç^. 514). 

A voltes es també locativa, denotant 'moviment vers, aproxi- 
mació a'j sempre en sentit figurat: 

la qual de no ésser ve a ésser (135) 
abans que procehis a matar se (685) 
raho o disputacio me empeny a creuré ax^o (731) 
not pogui induhir a creure ho (1585) 
tot lur studi e pensament a altres coses no giren sinó 
a robar (2500). 

822. Per. — Aquesta preposició es molt abundosa ab 
infinitiu. Significant íTíZí/ía trobem: 

però diré ten breument, per no ife«2> temps, ço que pore 
(3198). 

Designant jí: 

volgui mi acostar jiír besarà los peus (158) 

e per ésser monarcha no voldria tornar en lo mon (i 73) 

jatsia que per comportar aquells (i 79) 

puys vench per reembre los jueus (550) 

que son nats per ajudar, defendre e conservar los altres 

(596) 
per provar si (1653) 
per satisfer a la honor (1739) 
no son vengut 3,cïper mirar (1761) 
per mes plaure a ells ho fan (2386) 
là. x&cií&CL per enganar les nits les velles (3147) 
per abreujar tocaré Superficialment (3392) 

y mant altre passatge que no cal agombolar. (Vide: 1808, 2043, 
2049, 2i8o,_ 2302, 2320, 2348, 2426,. 2448, 2502, 2577, 2584, 
2616, 2731, 2960, 3147, 3387, 3555, 3735 etc.) 

L'abündor de 'per' finalab infinitiu prova la preferència que 
ja li dóna Metge sobre la 'a' (cf. § 746), 

823. En. — No existeix en francès modern, mes sovinteja 
moltíssim en les llengües ibèriques. Axis introduhint un comple- 
ment final: 

vos cóncordassetz en. suplicar (1425) 

tot lur studi meten en robar e- engamr los hpmens (3505) 



30I 

Quit poría dir que ells, en haver lurs cabells semblants a 
fils dauf~. .. no usen de totes aquelles coses ...? . 

(3423) _ 

hagués treballat en alterar la color dels seus cabells 

(3432) 
molt pus occupada en donar que en reebre (3206) 

ab significança temporal'. 

si triga molt en dir la missa (3640) 

no deus ésser oyt en rependre altre (1470). 

Denotant circumstancies /ora/íVíí figurades: - _ 

en provar ho serà la maestria (353) 
ella ... se adelita en vetire belles coses (309) 
tu entens que sia fort gran efi amar dones {2216) 
fo atrevida e gosada en assajar tota viltat (2794) 
la gran paciència que hagué ...en soferir que .^. (3245) 
ab quanta maturitat penses qnes hagués ella en gitar de 
- la terra (3253)- 

824. Altres preposicions. — Complements temporal y 
modal són: 

mengen e h&a&a. entro a esclatar (3700) 
sens despullar adormim (14), 

825. Remarques. — Una nota característica del infinitiu 
romànich, qui prova son cayent nominal a despit de sa vàlua verbal, 
es que, a diferencia del llatí, rio distingeix los sentits actiu y passiu. 
Axis llegim: 

, coses molles dures aspres e lises tocar (312) ,(lises a 
ésser tocades) 
la qual seria longa exprimir (2099) (longa a ésser exprimidd) 
aquexa pell faria a tornar al pellicer (3405) (a ésser tornada). 

Emperò, nostre autor s'ajustava més qu'avuy a la veu passiva: 

fa ésser vistes coses tant meravelloses (349) 
libres dignes à& ésser comparats als ... (3016) 
al qual hom no pot contrastar per dura cosa e cruel que 
man ésser feta (V. 277). 

Modernament diríem: 'fa veure ,..', 'dignes de comparar', 
'que mani fer'. ~ 

826. Lo pronom reflexiu era molt sovint soprès en l'antigor 
ab lo modus infinitiu. Concretantnos al present d'infinitia y gerundi. 
Metge no fa d'aytal omissió una regla general, anch que la practi- 
qui sovint: 

sens despullar adormim (14) 

brous ben spessos per engrexar (2730) 



302 

De la superfluitàt del arrear e del li^ar de les dones 

(3442) 
adés les fan tant stretes que par que vullen garrotar 

(3448) 
null temps yolia seure a taula (3555) 
fiant mss de una cativa (3668) 
la donzella que ia era de edat de maridar (V. 425). 

827. Quan l'infinitiu es règim d'un verb tranzitiu o va prece- 
hit d'un auxiliar de modus, sovint lo pronom reflexiu, qui pertany 
a aquell, s'aplega ab aquest: 

de la qual se desigen vaolt sadollar (2009) 
nom pogui abstenir de riure (2758). 
qui seu delirien ... abstenir (3434) 
se vàien deportar en 'laltre segle (3562). 

Aytal ordinació la servem també avuy ; sens dubte lo català 
se'n alta en gran manera. Lo castellà, en càiíibi, dóna lògicament 
lo reflexiu a son infinitiu. 



Capítol II. Participi jpresent y gerundi. 

828. Lo participi llatí actiu (qui no es exacte fos de 
necessitat 'present') 'scribens, tis', denotava duració actual respecte 
al verb principal. Sa vàlua era adjectiva: 'juvenem scribentem video' 
('veig un jove escriverit, qui te Fa qualitat d'estar ara escrivint, un 
escrivent'). D'altra part tenien lo gerundi 'scribendi, o, um; o', qui 
implicava precisament acció. Sa valua era, donchs, adverbial: 
'juvenem scribendi peritum vídeo' ('veig un jove perit en escriure, 
qui es apte quan escriu'). La forma del gerundi era una matexa 
que la del participi futur passiu 'scribendus, a, um' ('qui serà [ha 
d'ésser] escrit'), rahó aquesta, qui explica no sigui pervingut aquest 
darrer temps fins a nostres romanços. Lo nominatiu y accusatiu 
qui haurien corre.'.post al gerundi, eren en llatí omplerts per 
l'infinitiu: moslra açò la correspondència estreta entre abdós temps. 

Ara bé: lo romànich heretà quelcom del participi actiu 'scribens' 
y gran rçs del gerundi, a travers de son ca& ablatiu 'scribendo'. 
Aquest suplantà en bona part lo pritner, y, en cambi, se dexà 
invadir per l'infinitiu. 

La significança de durada del participi, qui li prestava una 
valua adjectiva qualificadora del substantiu al qual se referia — 
'hominem legentem video', 'veo un hombre leyente', ço es, 'un 
qui té la qualitat d'estar llegint, un lector', — prest perdé la limi- 
tació imposada pel verb principal (es 'leyente' mentre jo'l veig) 
y devingué inherent al nom qualificat ('leyente'= qui té acquirida 



303 

la qualitat de llegir, com podria haver la d'ésser bò o dolent). 
Des lo moment que s'operà aquest cambi de sentit, lo participi 
actiu era devingut adjectiu. Conseqüència d'açò, fou que les llengües 
romàniques coníinaren en gran manera l'extensió del participi, qui 
de la regió verbal era devallat a la nominal, y ensemps espan- 
diren per aquella la del geruudi, qüi'is donava la vàlua adverbial 
desamparada pel primer. Llavors, l'únich estat de coses fou: 
'hominem legentem video' ('veig un home qui té la qualitat de 
llegir sovint, aficionat a llegir, lector, 'ieyente' en castellà'), y, 
'hominem video legendo' ('veig un home qui està ara llegint'). 
Tenim, donchs, en romànich que'l participi actiu no es als sinó 
un adjectiu verbal, lo qual, de conforpaitat ab sa niçaga llatina, 
manca, va de genres, mes no de nombres ('amich benvolent, esposa 
amant, matèries importants'), y que'l gerundi es un ablatiu 
d'instrument de vàlua adverbial, qui designa les circumstancies 
acompanyants una acció, expressant noresmenys durada, rahó per 
la qual substituheix lo participi present llatí, ('aprenem discutint', 
ço es, 'mitjançant la discussió' [noció instrumental], y també 'mentre 
discutim' [noció de durada]). Lo gerundi naturalment, no distingeix 
genres ni nombres.' 

829. Fins ací la teoria dels mellors romanistes, comprenthi 
Meyer-Lübke. L'opinió d'aquest, que dexant apart los adjectius 
verbals, lo romànich heretà sols del gerundi infiexionat, t li fa veure 
una influencia erudita llatina en les formes en flexió del antich 
francès. En efecte, aquest escrivia'^ 'une mere aimant son enfant; 
des mèrés aimaniz leurs enfants', y posteriorment, a datar del segle 
XII, hom troba àdhuch la desinencia 'ces filles de _Scédase ... 
mmidüsantes les Lacedemoniens'. Segons Meyer-Lübke no'ns trobem 
ací ab forràes derivades del participi present llatí, sinó que l'única 
dèu pera les formes verbals fou la pròvinent del gerundi, y, en 
conseqüència, aytals desinencies foren superposades en lo mateix 
francès, y no precisament en l'época de sa formació, ans molt més 
tait. Ab Metge trobarem un cas parió. 

I. Participi pcesent. 

830. Anàlegament a ço dit en l'infinitiu (§§ 786 sq.) trobem 
lo pas del panicipi a adjectiu més o menys caracteritzat; en molts 
adjectius es encara assats viva llur significança verbal,' en altres un 
ús molt freqüent nos fa perdre tot matiç qui no sigui l'adjectival, 
y, àdhuch en uns pochs, la vàlua participial no existeix en nostra 
llengua. 

831. Participis usats per Metge absolutament com a 
adjectius. — En tots ells la forma d'aquests y la d'aquells es 
idèntica en cada cas: 



• Syntaxe, 15. 

2 Darmesteter, Synídxe, 457, II. 



304 

ardent cot {l'J zB) 

los delits ... no eren lastants (1323) 
aur íns bullent (201 1) 

E ab aquestes coses e moltes altres semblants e pus 
— cohenls izj)']/^) 

li dona ... moviment í^w^í/í/íA (325) 

dones vergens, vídues e continents (3151) " ■ 

coses ... mes poètiques que existents en fet (2065) 

pus expedient e pus presta manera (1430) 

ulls flanieiants (1931) 

tm. fogueiant (1979) 

gent ignorant (121 4) 

a instant suplicacio vostra (1215} 

carn luent (2303) 

E fenyents se o5íí/í'if«/j demanen (2409) 

lo plasent so (1826) 

sons desplasents e lunyants (1345) 

porchs ... /^íí/f/z/í {2000) 

semblcmts coses (1258) 

han a ésser un poch tinents (3569) 

felstar pus /íVíZ/// (2370) 

Vexsoüs. mvent (3209). 

832. Adjectius catalans derivats de participis actius 
llatins, la forma dels quals no convé ab la dels participis 
catalans- corresponents, srgui a causa de diferenciació, sigui 
per manca del verb en nostra llengua. Es vijarés qu'aytals ad- 
jectius, jatsía nos recordin etimològicament llur provinença, han 
perdut llur ús verbal: 

'les coses corporals absents^ (1038) -('abs -|- ens' part. 
■ inusitat de 'esse'; verb català 'absentarse'). 
'coses evidents' (366) ('evidens' de 'e + videre', verb català 
'evidenciar'). 

'fervent desig' (1131) ('fervens' de 'fervere', verb català 

manca). 
_ 'aygues ben oleníes' {^"j ^íÇ) ('olens' de 'olere'. Es ver 

qu'en català antich tenim 'oldre'; mes modernament 

l'hem perdut y usem 'olorar'), 
'pus ignoscent' (2 114) ('in + nocens' de 'nocere'. Verb 

català 'noure' pa. 'nohent'). 

'omnipotent' (928) ('omnis + potens'. Verb català compost 
manca)' 

'coses presents' (1139) ('prcesens, prooe -j- esse'. Verb 
català compost manca). 

'altres seients e devots homens tractants d'aquesta matèria 
han fet lur poder' (211) ('sciens' de 'scire'. Verb 
català manca). 



305 

833. Participis Idevinguts substantius. — Com los 
adjectius no-verbals, los qui^ procehexen de participis poden 
acquiriír significança independent y concreta devenint substantius. 
Esdevé açò quasi sempre ab atributius, ço es, aquells qui poden 
ésser referits a persona. Trobem també: 

í. Substantius la forma dels quals coincideix ab la dels 
participis: "\ 

tot amant es cech e creent (3344) 

vi fort delitable als bevents (883) 

los circumstants (3647) 

com a regines devant los dolents afeminats (2414)- 

en aquella (forma) que m.úi\\s,'o fainejants solen dormir' (15) 

los pacients aquells son (2095) 

desampara lo possehint {21']^) 

los valents usar de raho (1268) 

al argüint ... lo responent (154). 

Entre aquests ne registrem dos la .substantificació dels quals 
es tan complerta, qu'es sols per reflexió que nos adonem de sa 
provinença participial: 

als grans inconvenients (1165) 

En la una part fan star la serventa (2364). 

II. Substantius la forma dels quals no convé ab ningun parti- 
cipi, a causa (en aquest cas a diferencia d'alguns adjectius) de no 
existir lo verb o'l participi en català: ' 

^infants'' (1947), 'in -+ fans' de 'fari' parlar. Verb que no 

hem heretat 
'a lurs parents' (2004), 'parens' de 'parere' parir. Verb 

qü'hem heretat, mes no son participi en l'accepció del 

substantiu català. 

834. Oficis sintàctichs dels participis. — Aquells qui 
són adjectius substantivats omplen la funció nominal qui, corti a 
.substantius, los correspon respecte al verb principal de la propo- 
sició, mes ensemps, com a verbs, poden tenir subjecte y règim 
propris llurs: 

'ell ... tots los afermants la dita oppiriio tengra per orats' (706). 
[Verb principal: 'tenir', son subjecte 'ell'; son règim 'tots los 
afermants'. Aquest participi a son torn té per subjecte, 'los' 
(= 'aquells') y- per règim 'la dita opinió'.] 

Ésser . . . torbat per son propri dampnatge no es damich 

mas del amant si mateix (650) . 

. has salvat mi dels devallants al lach (796) ' 

no es cosa en lo mon . . . qui lio torn difScil ... al no 

volent fer aquella (204) 
Entrels volents usar de curialitat (1735). 

Bciheft zur Zeitschr. f. rom. Phü. LXVI. - 20 



3o6 _ . 

Aquells qui son adjectius concorden naturalment ab llur 
substantiu, mes alhora poden tenir subjecte, règim y complements 
propris: 'cosa corporal de si matexa no pot ésser axi movent que 
alcuna cosa no la haia a moure' (iiOO). (Verb principal 'pot 
ésser'; son subjecte 'cosa corporal'; son predicat concordant ab lo 
subjecte 'movent'; mes aquest participi té un règim: 'si matexa'.) 

sies cert que les rahons faenís contra açò son couinent 

ment fundades en raho natural (1513) 
qíie es una cosa fort mal síant en fembra (2610) 
e moltres altres coses consonants a ràho (1024) 
no es poch ... en tant duptos fet haver testirnoni qui ... 
depos de certa_ sciencia; majorment quels altres C07i- 
cordants ab ell sien majors de tota excepció (239). 

Llevat aquells adjectius lo verb corresponent als quals no es 
conservat en català (com 'absents, evidents, fervent, infant, parent', 
etc), tots los demés són sübstituhibles per una oració secundaria 
de relatiu, en la qual lo pronom sigui precisament subjecte. Axis: 
'ardent cor '= 'cor .qui ardeix'; 'tot amant es cech' == 'tot aquell 
qui ama es cech'; 'tots los afermants' == 'tots los qui afermen'; 
'no pot ésser ... movent' = 'cosa qui mou'. 

835. Significança passiva de qualques participis 
actius. — En les substitucions precehents hom observarà que'l 
pronom relatiu sempre es subjecte. Es açò una conseqüència de 
la significança activa del participi-adjectiu: hem dit al comença- 
ment (§828) qu'aquest. qualifica al nom qu'acompanya ab sentit 
d'acció present, qui dura, y qu'aquèsfa noció s'esfuminà fins a 
devenir la qualificació independent de la durada y del temps, y 
resultà adjectiu. ■ 

Aci hem de registrar un pas més endavant y ilògich. En 
efecte, alguns adjectius participials no designen una acció feta pel 
nom que qualifiquen, ans una acció qu'hom fa a aquest, ço es, una 
acció soferta per aquest, una acció passiva. Reemplacen llavors, 
lo participi passat. Aytal fenomen es ben escarç en nostra llengua 
en comparança del francès ('cabinets payants', no 'qui paguen' 
ans 'qu'hom paga'). 

Metge no'n té cap passatge, car jatsía qu'à primèir esguart 
en; 'aygues ben olentes' (3754) trobem que 'olentes' no signiBca 
que les aygües 'olin', ans que són 'oltes, olorades'; aytal sentit 
passiu no prové sols del participi, ans a mon vijarés de tot lo 
verb 'oldre', com encara à\'uy dihem en castellà 'esta flor huele mal'. 

II. Gerundi. 

836. Com l'infinitiu, mes en molta menys facilesa y proporció, 
lo gerundi pot omplir lo mester de substantiu: axis 'porteunos l'entrant', 
'no parlem del romanent', 'del meu vivent', etc. En aytal cas 



30J 

admet l'arücle, los pronoms demostratius y'ls possessius. Bé però, 
en genera], los gerundis substantius nos són pervinguts com a 
mots encunyats en l'època de la formació 'de la llengua; tostemps 
després ha anat predominant l'infinitiu. Sols trop: «donants entenent 
a la gent ignorant' (1214). ^ 

837. Construccions de gerundi ab auxiliar. — Pera 
reblar la durada d'una acció lo llatí afegia lo participi present a 
'esse', 'stare' ('est legens'), y lo baix llatí, a més, lo gerundi (qui 
reemplaçava lo participi) als verbs de moviment 'ire', 'venire' 
{'it cantando'). c 

Metge no'ns ofereix la construcció ab 'esse'. 

Ab 'stare' notem: 

molts porchs ... í/íz« lurs entorn /^««Hurs boques e cuixes 
(2001) 

estaran ... trufant e &«/ moltes pegueses (3637). 
Aytal construcció es estat tostemps molt espandida en català. 
Lo mateix devem dir d'aquella ab 'ire', esmerçada arreu: 

altres per- anar cavant e cercant raels (2322) 

cabra ronyosa sa par va cercant (2547) 

ne anar les mankvant per lo veynat (2662). 

Ab 'venire' escarseja. Metge no'n té Sap passatge. 
_ Ab los verbs 'veure, ohir, trobar' lo gerundi forma expressions 
perifràstiques ocupant lo lloch del infinitiu: 'Lo veig escrivint', 
'l'ohesch cantant' 'lo trobí passejant'. 

V??^' C)ficis sintàctichs del gerundi. — ' Ja en llatí 
l'infinitiu lo reemplaçava en los casos nominatiu y accusatiu. No 
devem, donchs, esperar que trobem en romanç lo gerundi exercint 
de subjecte o règim directe. En cambi, per ésser un ablatiu 
d'instrument es vijarés que son lloch propri serà lo de: 

Complement adverbial. 

839. En los exemples qu'hem donats fins ací, lo subjecte del 
gerundi es estat lo mateix que'l del verb personal; hem d'intro-- 
duhir ara la divisió y examinar primer: - 

Gerundi ab subjecte propri diferent del del verb principal. 
Forma uiia proposició independent y absoluta,- incisa en la sobi- 
rana; rahó per la qual es apellat lo gerundi 'absolut': 

la qual, vivent lo cors, es tota en les sues parts (320) 
encontínent aquelles ... axi com sageta volant,'^ partides 
daqui, van a loch hon son dampnades (1972), 

Per haver forma plural, parlarem després del gerundi lo sub- 
jecte del qual es lo règim del verb personal. 

' U. fa 'volants'. 

30* 



308 - 

840. Gerundi ab lo subjecte del verb principal. — 
Es la construcció més usual y espandida. Los complements 
adverbials que forma contenen tots la noció de durada, congènita 
en lo gerundi y qui manca en l'infinitiu. Per açò poden ésser 
classificats sovint com a 'temporals'; mes com sia cosa que l'ablatiu 
d'ont treguérem lo gerundi romàniçh ja era 'instrumental', aquest" 
caràcter y, en particular lo modal, hi trobarem més -generalment. AxíS; 

Complements temporals: 

shidiant en la cambra ... me vench fort gran desig de 

dormir (g) _ 
E duptant qui era spaordim terriblement (32) 
Job qui testifficant nostre Senyor. Deu no havia par (531). 

Complements modals: 

(Salamo) quaix determenant hi ajusta (lio) 
puys dient quel hoyssen (117), 

vivificant lo cors es apellada anima e volent coratge (217) 
- (Pluto ... les dues parts) volgué separar /oía»/ ira en los 
pits (259) 
raho es motiva . virtut de la anima aguant la vista de la 
pensa e deparíint los coses veres de les falçes (1027) 
(ella) ha daço gran tristor ... desiyant aquelles (315)- 
Emperò, remarqui hom qu'en tots los passatges lo gerundi 
expressa les circumstancies qui acompanyen l'acció. 

Dexem de banda ara los matiços adverbials, pera oçuparnos 
de punt més important, en quant a Metge. En tots los exemples- 
qu'acabem de donar, lo subjecte del gerundi, adés propri, adés del 
verb personal, es estat singular. Sa essència adverbial no permet 
. al gerundi tenir nombre: resta tostemps invariable. Per açò trobem 
los dotze passatges -següents, ahont, jatsía que'l subjecte, alhora 
del verb principal y del gerundi, sigui plural, aquest roman sens 's': 
(los homens) altres . (coses) menyspreant e ' oblidant lexen 

anar (915) 
avtant com aprofiten perseverant ab bons homens son fets 

piyors conversant ab mals (918) ; 
els antichs suplint los defalliments d'aquells (1736) 
cascunes segons lurs crims que »2wk/ havien comesos 

(1990) 
altres van com a orats e furiosos, corrent e cridant contí- 
nuament (2041) 
per tal com viveni (altres) exorbàren . . . lurs fills (2048) 
dalcuns qui mvent havien mal obrat (2096) 
Si elles son riques ... o vetlant o durment SQXSXi \>ei s.q}iú\s 

robades (3532) 
puys dormen e reposen sompniant (3704) 
amaguen \&i corregit (2392), y a més 2001 y 3637, ja 
transcrits (§ 837). 



309 

[En 2048- lo ms. P. escriu 'vivint' y en 3532 lo ms. U. fa 
'do-çfnint'. Ara bé: 'vivent, durment' procehexen palesament dels 
participis presents, mentre 'vivint, dormint' dels gemndis. Remem- 
brem, noresmenys, que 'corrent', del 2392, té avuy-en-dia no sols 
aquesta forma, sinó la plural 'corrents', usada igualment ab subjecte 
singular.] 

841. Participis gerundials. — Contra aquests dotze 
gerundis, tots los demés de les obres metgenques, qui sumen 
quaranta cinçh, concorden en nombre ab lo subjecte: 

(Minos, Radamantus) ... havents pietat de mi se preseren 

a plorar (1786, 2244) ^ 
les dites doiies, valents usar ... de lur iniquitat mogueren 

gran brogit (1838, 2392) 
aquells quil havien mort, voknts lo lunyar del nombre 

dels homens, lo havien ajustat al consell dels deus" 

{712, 2421, 3625) 
(franceses) que creents que les animes no morissen pres- 
taven pecunia (695) 
volen ... senyorejar lur coiíipanya ... sahents que com- 

panyones son dels marits (3483) 
^ E adés. adés cridant, blastomen les, dients (2377, 2367) 
(Molts doctors de la sgleya ...) entenenfs ho molt mils 

que nou saberen dir, nou han pogut perfetament 

explicar (221) - 

e conexents si matexes tenen per bèsties tot hom qui ... 

(2297, 2300, 3667) „. , • . 

E no considerants la grosseria que per dissolució de 

menyar ve al enteniment ... viuen per breu temps 

(37") ... 

no curants satisfer sinó a lur bestial apetit, mengen e 

beuen (3696, 2303) . \. 

totes les animes ... obà'dants les penes que sofenen, feren 

semblant (1788) 
mas que perço que oynts la següent istoria (V. i8) 
Alcuns singulars dels regnes que jo possehia havents ini- 
quitat e enveia . . . destfants ésser en lo loch on ... 

(1 154, 2324) _ . ' ^ , ^ 

E molts, confiants en aço ponen caure en la fossa (1312) 
tot los animals . . . obren quaix moguts per natura e no 

obrants per art (1077) 
E ab grans crits apaganis lo so que jo fahia, acostaren 

se a mi (1840) 
- - quantes enfanten abans de lur temps ... tements que no 

venguen a vergonya (2470). 
altres ... son greument premuts per &qaeÜBS , çridants 
■ . altament, aprenets de fer justicia (2031) 



3IO 

en la riba del qual ha voltors . . . e molts altres ocells 

gemegants agrament (1922) 
E monstranís son pahorugues e temoroses, ... diran que 

no son (2448) 
iran per les places ... j'ufy'an is les gents escarnints ç^ gitants 

verí per lurs boques ... (3630, 3644) 
entro que fo sabut per ... les guardes del dit carçre 

qvíi publkants aço al dit pretor (3082) 
els raen ab vidre suptil les galtes el coll kmnls ne certs 

pels (2335) 
per tal que romanents viduos puixen viure opulentment 

(2594) ' ' 

Tals que ... son síades eguals o per ventura sobrepujanís 

qual se vuUa hom (2954) 
vostres ... perseguidors fenyents e demoslrantsvolet aquelles 

axi com aprofitoses a la cosa publica {1190) 
e fenyents que ploren iran ab graraalles negres (3541, 

2409, 2721, 3066) . 

molts doctors ... e altres seients e devots homens /rac/íJ^/í 

daquesta matèria han fet lur poder de ... (210) 
e (altres) trevallants en va no poden (2039). 

[Remarquem de pas, qu'en 712, 2421 y 3625 lo ms. U. fa 
• 'volent'; en 2448,. los mss. A. U. 'mostrant se'; en 3541, 2409, 
2721 y 3066, lo ms. P. tostemps 'fingint, fengint'.] 

842. Gerundi (£participi?) lo subjecte del qual es lo 
règim del verb personal; en guisa qu'aquell es distinct del 
subjecte d'aquest Los gramàtichs francesos moderns rebutgen 
aytal construcció, sostenint que solsament deu hom veure y usar 
lo gerundi ab referència al subjecte {§840) o ab subjecte total- 
ment divers de tots los elements de la proposició principal (§ 839), 
però may referintse al règim del verb personal: quan açò esdevé 
se tracta d'un participi present. Aquesta regla, naturalment esta-. 
blerta a posteriori, no's conforma ab los fets romànichs primerenchs, 
qui mostren sovint la construcció rebutjada. En castellà es corrent: 
■la encontre escribiendo', y lo mateix en català. Metge nos ofereix: 

moltes coses veig induints mi a creure (939) 
dix moltes belles rahons provants la inmortalitat de la 
, anima (672) 

havets dites alcunes rahons e demostracions provants la 
dita inmortalitat (949). 

(En 672 lo ms. U. fa 'provant'.) 

843. Referintnos ara aplegadament a tots aquests quaranta 
cinch passatges plurals (§841, 842), no hi ha pas dubte que llur 
significança es la propria del gerundi. Tots los d'igual subjecte 
que'l verb personal admeten, per exemple, la partícula 'boy' avant- 



311 

posada, qui rebla llur dependència d'aquell verb. Axis mateix, en 
castellà los traduhiríem ab '-ndo', desinencia gerundiana y no ab 
'-nte', -desinencia del participi. En quant als tres passatges 
darrers, remarquern com per haver 'induhints' y 'provants' règims 
directes, no accepten la "traducció 'cosas inducientes mi a creer', 
'razones probantes la inmortalidad', sinó 'cosas induciendome a 
creer', 'razones probando la inmortalidad'. Hauríem de Uevarloshi, 
pera admetre 'cosas inducientes a creer', 'razones probantes de 
la inmortalidad', ahpnt hem tret aquells mota del domini verbal, 
essent devinguts adjectius. 

Emperò, jatsía llur vàlua gerundiana, es vijarés que llur forma 
plural es la del participi actiu llatí, en tal guisa, que talment com 
los romanistes classifiquen los exemples francesos de qu'hem parlat 
(§829), devem . nosaltres considerar també tots aquests passatges. 
Certes, Metge escrigué participis los quals han la significança 
primitiva, remarquiho hom bé, del participi llatí quan implicava 
durada y no era encara devingut mer adjectiu. Y tant es axis, 
que'l ms. P. rebutja sempre (un sol cas exceptuat) la forma parti- 
cipial 'fenyents' pera adoptar la gerundial 'fingint', qn'en altres sis 
passatges lo ms. U. en lloch de 'volents' y 'provants' escriu 'volent' 
y 'provant', y qu'en 1972 ja veyérem (§ 839) com los mss. A. P. 
fan 'volant' per 'volants'. Fos cosa dels escrivans, fos_ del mateix 
text original metgench, tostemps indica la primera variant un dis- 
cerniment viu d'abdues vàlues quan quiscuna oferia forma peculiar. 
Noresmenys, ja hem fet remarcar com avuy usem coloqnialment la 
forma plural 'corrents' ab significat de gerundi. 

■ Ara bé: ací's presenta la qüestió: .ihem de considerar, de 
conformitat ab Meyer-Lübke, qu'aytals formes participials foren 
debudes a influencia clàssica sobre'l escriptor o potser a influencia 
italiana? Jo no ho crech. ^Podem, concloure, donchs, que no 
fou sols lo gerundi d'ahont heretà nostre romanç, com hem exposat, 
sinó ensemps del participi? Tampoch gos afirmarho, mentre no 
fem noves recerques pels orígens del català. Lo castellà, però, 
un xich, oblidat en aquest punt pels autors romanistes,^ ab sa 
distincció clara d'abdues formes, es lo qui ha de proporcionar la 
prova sobirana. 

844. Gerundi preposicional. — Lo gerundi admet^avant- 
posada la preposició 'en' sens que sa significança cambii. Lo 
francès se'n alta molt: 'en mangeant'. En català, són populars 
avuy les construccions 'tot enmeojant . .. boy menjant' y també 
'en menjant'. Un sol exemple nos en ofereix Metge: 'parlotegen 
ne . . . encare de nits en durmenf (2645). 



312 



Capítol III. Participi passat. 

i: 

845 • Ja en llatí lo participi representava racció soferta pel 
nom, independentment de vàlua temporal, ans com una qualitat 
inherent al mateix, y ajos també avuy 'roba descolorida' significa 
que té la característica contraria a la de 'llahenta, colorada', sens 
voler fer esment en l'acció de 'descoloriria'. Ara bé: originàriament 
totes les qualitats qu'un nom hagi pogut rebre per mitjà del parti- 
cipi presuposen qu'aquell sigui estat règim directe d'aquest: al 
despendre lo participi de son auxiliar y aplegarlo sols ab lo nom, 
no fem als sinó una construcció passiva: 'roba descolorida = roba 
qui es estada descolorida'. Havem, donchs, que'Ia participis han 
primordialment una significança 'passada' o 'passiva', la qual se 
va després esfüminant fins a restar menys o més franca (y a voltes 
lliure del tot) de tota referència de temps y devenir llavors adjectius 
qualificatius: axis de 'effeminatus' (pp. de 'effemino') n'hem obtingut 
'afeminat', qui designa un home qui té aytaK qualitat, sens indicar 
l'acció de que 'hom l'afemini'. Fàcilment comprenem qu'eo. Uali 
una de les característiques més generals en los participis fos la 
de passiva, jatsía que'ls verbs intranzitius, havent fretura d'aquesta 
veu, mancaven també d'aquells. 

Al perdre lo romànich les desinencies passives y al emblar lo 
participi pera afayçonarsè aytal veu, anà desaparexent d'aquest lo 
sentit passiu, y, en cambi, prenenthi gran ufana lo sentit passat. 
Perduda aquella noció, no hi hagué empatxament en que s'espandís 
Jo, participi a tota mena de verbs, los, qui mancaven de passiva 
enclosos: ja en lo baix llatí trobem 'veníum est'. 

Ara bé: lo pas d'una significança passada esdevinguda en un 
temps indeterminat, a la de proprietat inherent en un nom,i es 
fàcilment comprensible quan hom lleva al participi son auxiliar 
(explícit o implícit). Com que'I temps compost es un passat in- 
definit, ço qui esdevingué al nom resta com una modificació soferta 
en son ésser, y, en conseqüència, es una novella proprietat que 
cobra. Si 'jo he trencat un vas', es vijaréS; que si'l vas roman, 
serà un 'vas trencat', ahont aquest mot ja es un adjectiu quali- 
ficatiu parió a 'vas sencer'. Ací, donchs, radica la distincció entre 
participi y adjectiu: lo primer- implica acció, lo segon proprietat; 
aquell porta auxiliar (en los 'ablatius absoluts' hi es sobrentès), 
ne fretura lo darrer. 

Es axis que tots los participis catalans poden ésser usats, 
perduda tota modalitat verbal, com a adjectius. Emperò, la propo- 
sició inversa no es pas tostemps exacte, car hi ha adjectius catalans 
derivats directament de participis llatins, mentre los participis 

'Me referesch al pas lògich, no al cronològich. En llatí la valüa ad- 
jectiva hi es tan antigua- com la verbal. 



. 313 

catalans Gorresponents a aquells són estat formats regularment 
dels verbs de nostre romanç. Y entre abdues formes han resultat 
discrepàncies. 

' Examinem los textes de Metge: 

846. A. Adjectius la forma dels quals es idèntica a 
la dels participis passats corresponents. — Llur nombre es 
tan gran en català com participis havem. 

I. Abdues vàlues, ço es, l'adjectival y la participial, són en ús: 

en la forma acostumada (15) 

los homens ... afeminats (901) 

operacions amagades de natura {3301) 

(coses) animades (79) . 

les escriptures dels aprovats antichs (2966) 

assenyalada obra (3269) 

alcandores brodades ben perfumades (2351) 

^vasío-aï, colorades (1586) 

continuat moviment (266) 

la tua dampnada opinió (1602) 

en un loch desat de la casa (V. 494) 

magres e descolorits (2019) 

desiyada fi (3180) . 

Trist jo ... e descmortat (2852) : 

desordenat voler (2875) 

vell ... diformat (2587) 

per la dita cambra (12) 

gonelles ... amples e ^/r^í/w (2347) 

^zxeX fumada (2812) - 

a,ygna, gelada (2023) 
- pomada liriada (2321) 

avis morts (3474) 

(coses) passades (400) : 

nit passada (248 ï) 

pels blanchs, larchs e no pentinats {iq^t''-) 

en les dnes predites rahons (1177) 

vayrs purats (2353) _ . 

homens de vida reprovada (11 59) 

noves rimades (2693) 

mantell fort sutge e roM^w/ (1932) 

argent sublimat (2321) 

fills suposats (2594) 

molt temut Cirus (2992). 

En tots aquests passatges podem usar l'adjectiu sens alteració 
de forma com a participi, donantli un verb auxiliar. 



314 

n. Adjectius qui coincidexen ab llurs participis, emperò aquests 
no són en ús: 

benaventurades fembres (3141) 
inopinat infortuni (1760). 

Usem los verbs 'venturar, opinar', mes no 'benaventurar, 
iiiopinar'; los participis «benaventurat, inopinat' nos manquen, 
doDchs. 

847. B. Adjectius la forma dels quals discrepa de la 
dels participis corresponents. — Aytals adjectius provenen 
dels participis llatins; mes llur forma catalana es resultada irregular 
respecte al verb català, lo qual s'esafayçonada una altra forma 
regular pel participi. En conseqüència, l'adjectiu no coincideix 
ab lo participi. 

Convé remarcar qu'antiguamént la forma irregular era més 
acceptada pel participi qu'avuy. Modernament, lo penjant es 
distingir abdues formes donant a quiscuna vàlua propria. Cal, a 
més, fer esment qu'en molts casos l'adjectiu de forma participial 
irregular ha cobrada una significança diferent de la del participi 
regular català: 

'co%&& compostes' [í^x^, 'compostus, compositus' de 'com- 

ponere' p. mod. composat 
'ben serè coníent' {igo), 'conteiítus' de 'continere' pp. 

contingut 
'(istorial) dàcref (3214), 'discreius' de 'discernere' pp. 

discernit 
'doctrina disposta a luxúria' (896), 'dispostus, dispositus' de 

' disponere' p. mod. disposat 
*... dissoluts' (3693), 'dissolutus' de 'dissolvere' pp. dissolt 
-'coses distindes' (68), >'distinctus' de 'distinguere' pp. 

distingit 
'dret cami' (1026), 'directus' de 'dirigere' pp. dirigit 
'... <?to' (1445), 'electus' de 'eligere' pp. elegit 
'rahons exemptes' (507), 'exemptus' de 'eximere < ex + 

emere' p. mod. eximit 
'experta en grech' (3018), 'expertus' de 'experiri < experi- 

mentum < experimentaré' pp. experimentat 
'coses falses' (1028), 'falsus' de 'fallere < falliré' pp; 

faUat, fallit - 
'la amor no era ... fidà' (1614), 'fictus' de 'fingere' pp. 

fingit 
'cosa ... inusitada' (1729), 'inusitatus < in + usitare' pp. 

in-usat 
• 'aquesta ínakyta casa' (2535), 'maledictus' de 'maledicere' 

p. mod. malehit 
'montanya plena de selves' (1909), 'plenus' de 'plere 
. - complere' pp. complert, omplert 



315 

- 'una part dels cabells W/íz' (2989), 'solutus' de 'solvere' 

pp. soltaí 
'. .. stretes' (3449), 'striclus' de 'stringere' pp. estringit 
'un cami tort' (1804), 'tortns' de 'torquere' pp. torçat. 

Entre los precehents: 'compost, dispost, exempt, maleyt, usitat' 
són participis usats per nostres clàssichs, mes no avuy. Remarqui 
hom los cambis de sentit de molts altres, ço qui ha donat ad- 
jectius novells a la llengua, jatsía que'ls participis de forma catalana 
regular també poden ésser adjectius. Axis, si 'content' té una 
significança ben diferent de 'contingut', aquest pot ésser adjectiu 
a més de participi: 'un home contingut, respectuós'. 

848. C. Adjectius catalans derivats de participis 
llatins sens que nostra llengua tingui los participis 
corresponents: 

'pus a// que ..,' (90), 'altus' <; 'alere' (es possible qa'alíus 
hagués donat Uoch en baix llati a 'altiare', d'hout 
nostre 'alçar'. Tindríem llavors pp. 'alçat' corresponent a 
'all'. De 'alere' ne provingué 'alimentum', nostres 
'Climent' y 'alimentar') 

'elles son ardides' (2459), del alemany 'harti' dur, fort 
(no té res que veure ab 'enardir' del llati 'inardescere') 

'ne so cerV (140), 'certus' de 'cerneré' ha donat 'cernir' 
pp. 'cernit' (separat) qui no són en ús 

'affeccio ... incerta' (927), 'incertus' de 'cérnere' 

'pits delicats' (3524), 'delicatus, deliquatus <; deliquare <; 
liquaré': seria 'liquar' (fer líquit) pp. 'liquat' qui no 
són usats ' 

'devots homens' (211), 'devotus' de 'vovere' 

'animal imperfet' (2286), 'perfectus' de 'perficere' son supí 
'perfectum' donà 'perfectionem', d'hont nostre 'per- 
feccionar' y 'perfeccionat'; en guisà qu'aquest pp. no 
ve directament del verb 

'es just' (177), 'justus, jussus'. de 'jussere' 

'seria fort injust' {491) 

'secret juy' (8), 'secretus' de 'secernere'. 

849. Substantius provinents de participis. — Molts 
adjectius catalans derivats de participis llatins són devinguts subs- 
tantius. Quasi no cal esmentar qu'observem açò ab substantius- 
adjectius atributius (§ 25). Axis, per exemple, Metge escriu: 

repòs als cansats (2059) 

en imfern soferen los condampnats (2055) 

enamorats (3356) 

son excomunicats (3649) 

- molts ressucitats (232). 



3i6 

Mes sòn també abundoses los qüi no sóií . atributius. Ací 
trobem igaalment: 

850. A. Substantius de forma participial catalana 
regular: 

per poder satisfer a Jur apetit (2448) 
argentada (2321) 

cante alcuns virelays ballades e cançons (1820) 
los ... dits dels gentils (741) 
lentredit (3652) : - 
La entrada no es scura (191 1) 
si aquelles fan errades (2925) 
la exida de imfem (1806) 
axi sobrel y^/ de la justícia^ (1186) 
• f usades (2638) 
mentides (3356) 
alcuns altres morts (837) 
panades (2708) 
no poria ben defendre que en algunes dones no hage 

partida de ço que dit has (3682) . 
que vuy sots presos (ílsS) 
si en scriis ho volies metre (1634) 
la fi àe\ rerascrtt (3223) 
causa de la mia venguda (1765) 
vista (2805). 

851. B. Substantius derivats del participi llatí, la 
forma dels quals no correspon ab les del participi 
regular català: 

'per mèrit dajcu' (1296), del subst. 'meritum' de 'mereri' 

merèxer merescut 
'no per demèrits^ (4) ■ 
'confessar lurs delictes' (igòy), 'delictum' supí de 'delin- 

quere' delinquit 
'juntes o jochs' (2726), 'junctus jungere' junyer junyit 
'donar a oblit'' (1657), 'obïitum' supí de 'oblivisci < oblilum' 

'oblitare' oblidar oblidat 
'^lOck profit' (1700), 'profectus' del supí 'profectum de 

proflcere'; de profit se'n deriva profitar, profitat 
'propòsit' (920), 'propositum' de 'propositus' confós ab 

'pro pausare' proposar proposat 
'requesta' (2536), baix llatí 'rèquesta' per 'requisifa' de 

'requirere' requerir requerit 
' statuis' (^8g), 'statutus statuere' estatuhir estatuhit 
'suèiect' "(74), 'subjectus subjicere subjectaré' subjectar sub- 
jectat 
'sia fet tort' {lyy), 'tortura', de 'tortus' pp. de 'torquere' 

torçar torçat. 



31? 

. 852. C. Substantius los participis corresponents als 
quals se són perduts: 
Sols he trobat: 

'instinct' (1050), 'instinctus' del scpí 'instinctum' de 'instin- 
guere' < 'in + stinguere'. Aquest verb l'hem heretat en 'di + 
stinguere', 'distinguere'', distingir." /' 

853. Oficis sintàctichs dels participis: _ 

Participis predicatius. — Com a vers adjectius los parti- 
cipis poden ésser predicats. Quan ho són ab 'ésser' no tenen 
naturalment, un sentit passiu, sinó qu'expressen una característica 
"estable del subjecte, rahó per la qual modernament en tal ca's 
tostemps usem lo verb 'estar': 'no molt menys que si encara era 
(jo) ajustat a la carn' (227), [ço es, no qiie 'si hom m'ajustés a la 
carn', sinó que 'si encara estava ajustat (havia la proprietat de 
restar ajustat) a la carn']. Ço mateix analitzarà hom en: 

tota substància intellectual per tal com es separada ... del 

cors (408) 
jcom est enganat\ (1284), (ço és, 'jcom romans enganat!') 
^Perquè no (entrar hom en paradís) si la porta es ubertaí 
(1286) ■ _ 

('uberta' és proprietat de la porta; equival a altre adjectiu, com ■ 
'es ampla'. ^ Nó es, donchs, participi formant passiu). 

11. Participi ab auxiliar. 

854. Los dos vwbs catalans més usats com à auxiliars dels 
participis són 'haver' y 'ésser'. La significança del primer es 
activa y la del segon passiva, ço es, ab aquell lo participi passat 
se refereix al objecte y ab aquest_ al subjecte de la proposició. 

Pera dir 'tinch aquella casa', lo llatí esmerçava usualment la 
construcció 'mihi illa domus est' ('aquella casa es meva'), y escarsa- 
ment hom troba lo verb 'habere': 'illam domum habeo'. Ab 
participi, axis mateix llegim 'mihi hic homo cognitus est' ('aquest 
home es conegut meu'), jatsía que prest se troba 'hunc hominem 
cognitum habeo'- ('he conegut aquest home'). Emperò,- cal remar- 
car bé que la significança d'aquesta darrera frase no es la que li 
donem avuy-en-dia, en que auxiliar y participi formen una sola 
locució verbal, un temps compost del verb. No: en llatí 'habeo' 
servava tota sa vàlua possessiva, y 'cognitum' era un adjectiu qui 
qualificava lo règim directe, en guisa que la traducció més exacte 
seria 'tinch aquest home conegut'. Abans de la literatura romànica, 
lo baix Üati ja havia estès 'habere' a verbs intranzitius, ahont lo 
participi no havia objecte al qual referirse. 

Entre la vàlua llatina y la d'ara, lo pas es estat ben gradual; 
en tèrmens qu'en l'època de Metge es ben perceptible en mant 
endret la força tranzitiva de 'haver' y l'adjectiva del participi. .Axís:;_ 



3i8 

_ 'Molts son descebuts en ço qüe han desigat regnes ... e altres 
felicitats mundanals. E han les. aconseguides, puys son se perduts 
per aquelles' (21^1). 

Es ben perceptible lo sentit 'y un colp les tenen aconseguides'. 

'decep tu els altres qui no la conexen ne la han molt 
privada' (2791), * . _ 

ço es, 'la tenen coneguda, tractada'. 

Noresmenys, y per la matexa rahó, axis com avuy may separem 
l'auxiliar del participi, nostre autor se complau sovint en separarlos; 
no sols pel règim directe: 

Has la vista moltes vegades blanca e lisa (2807) 

ans àdhuch per altres parts de l'oració: 

la qual havia a mi donada Mercuri (1752) 

altres quens hagueren contra veritat imposats (12 18) 

si ... lo ca ... les -haurà de nit ladrant despertades (2483). 

855. Concordança entre lo participi construhit ab 
'haver' yl' objecte de l'acció. — Des- lo moment qu'auxiliar 
y participi no són pervinguts a soldarse definitivament pera cons- 
tituhir nous temps verbals, com veyérem havien arribat a assolir 
l'auxiliar y l'infinitiu, enfantant lo futur (§ 800), es lògich y natural 
que'l participi servi les desinencies adjectives y concordi ab lo 
règim. Mes per la matexa rahó, es també lògich y natural qu'a 
mesura que hom s'allunya de les vàlues primordials y 'haver' resta 
més y més circumscrit al paper d'auxiliar, aytal concordança vagi 
perdentse. Lo castellà l'ha perduda del tot; lo francès y'l català 
fan diverses disquisicions segons lo Upch del règim. 

Concretantnos a Metge, heusaci ço que nos diu la copia 
acurada, de tots los casos ahont lo règim es femení o va en plural 
(car essent la terminació invariable espandida modernament la del 
masculí singular, no pot pas constituhir prova alguna): 

Valter, passatges 21; hi ha concordança, sens variant en 
ningun manuscrit, 19 v. g.: 

Deu los havia /;-a»zffM- aquesta dona (V. 228) 
La present ystoria ... he arromansada (V. 609) 
los quals me havies donats (V. 468) 
Jo he ficades aquestes coses (V. 262) 

al qual ella ss, persona e les sues coses havia subjugades e 
sots meses (¥.419). 

No concorden, sens que'ls ms. discrepin entre sí, 2: 

havia stoyat, en un loch desat de la casa, la. goneyla aspre 

(V. 494) - 

Are has codraf ensemps' totes les coses (V. 581). 



319 

Somni, passatges anotats: 154, qui's descomponen com segueix: 
a) Tots tres manuscrits serven la concordança en log. 
^) Ningun manuscrit la serva en 26. 

y) Algun dels manuscrits la serva en 16 (ms. A. concorda en 
5, ms. P. en 6, ms. U. en 9). 

Ó) Passatges confosos, 3. 
^ Exemples, «): ' 

en has reehuts molts henifids (1561) 

han enganats, robats e morts aquells (2026) 

qui devorats los han {2477) 

los libres que han fets los iiij doctors (849) . 

aquells que dessus he anomenats (2094) 

ha ornada la terra (347) 

lona persuasió me havets feta (502) 

em hagueren adorada e levada en palmes (2553) 

abans'/í? havia dita Plató (513) 

lo dit scisma ha meses raels (1441) 

tu ara cuydes les molt haver loade'5 (3283) 

no les hagueren observades (568). 

(3) D'entre los passatges ahont no hi ha concordança triaré 
aquells ahont lo règim preceheix lo participi: 

Coses noves e null temps per mi hoydes has dit (2056) 

son en la forma que has àoyt (2079) 

moltes coses' que natura nois ha donat (2^01) 

alguna cosa que dit haien (2647) 

moltes desplasents obres queva. ha procurat {2885) 

Ultra les malediccions que has recitat (3321) 

cascuna natura has experimentat (3491). 

Lo coteig curós entre los 109 y 26 passatges de a y no 
permet descobriir que la concordança sigui mils servada quan lo 
règim_ va abans lo participi, com estatuhiren los gramàtichs fran- 
cesos, irrahonableraent segons Darmesteter. 1 Es axis mateix in- 
dependent 'de la vàlua nominal o prouomínal d'aquell. 

y) Les xifres comparatives de les variants són massa exigües 
pera poder ovirar preferència ninguna. 

ó) Los tres passatges confosos quasi haurien d'ésser enclosos 
en «. Axis en: 'son veri ha la passió de ton coratge torbat per 
aquella' (1871); es quasi segur que la terminació masculina del 
participi es debuda a la influencia de 'coratge'; se tracta, donchs, 
d'una concordança mal establerta. Lo mateix diriem de 3132. 
En lo terç passatge, ço es: 'aquells ... han obtenguts remissió de 



Syntaxe, 458, III. 



320 

Itirs delictes' (1534), 'obteriguts' apar concordar erròniament ab 
'delictes', en lo ms. U. Car lo A. y P. fan 'obtengut'. 

Resumint: la habitut ab que nostre autor fa concordar lo 
participi ab son règim es palesa, anch que no absoluta. Com que 
cap dels mss. mostra una major puresa respecte a aquest punt, 
no podem endevinar ningun penjant qui'ns faci concloure que'l 
mateix original de Metge fos exempt de tota manca d'acort. 

856. Concordança entre'l participi passat construhit 
ab 'ésser' y lo subjecte. ■ — Es fonamental ytostemps obser- 
vada. Com sia qu'aquest auxiliar fa referir lo participi al subjecte, 
tant si la proposició es formalment passiva, com si reemplaça 
'haver' en un intranzitiu, l'acort es capdal y necessari. Exemples 
en § 857. 

857. Us respectiu dels auxiliars 'haver' y 'ésser'. — 
Comencem per observar que'l darrer era y es per excèlencia 
l'auxiliar de la veu passiva dels verbs tranzitius (§462). 

Quan no's tracta de veu passiva, sinó de temps compostos 
de l'activa, caldria esperar que l'auxiliar fos sempre 'haver', mes 
,no es axis. Hem de departir ací los verbs: 

Tranzitius. — Los temps compostos actius llurs, tostemps 
són formats ab 'haver'. Totes les cites donades en § 855 per^ 
tanyèn naturalment a tranzitius. 

Intranzitius. — Uns duhen 'haVer', y en aquests es con- 
siderada ans que tot l'activitat del verb; d'altres porten 'ésser', y 
són los qui reflecten mils l'estat resultant de dita activitat. Dis- 
quisició aquesta, emperò, qui ho pot pas ésser aplicada a priori, 
ans al contrari, es l'auxiliar ço qui nos indica com devem considerar 
l'acció, aytant més quant en uns matexos verbs hi ha discrepàncies 
segons los endrets y èpoques del domini romànich. Qüiscun porta, 
donchs, son auxiliar; y hom pot sols remarcar un cayent a favor 
de 'ésser' en aquells qui denoten 'moviment', y 'estat o repòs'. 
Es debades reblar qu'en aytal cas aquest auxiliar nó indica veu 
passiva, car nos ocupem ara d'intranzitius. 

Freturant los intranzitius de règim directe, es vijarés que llurs 
participis passats construhits ab 'haver' resten invariables, ço 
es, no tenen altre terminació que la del masculí singular. En los 
afayçonats ab 'ésser' llurs participis fan tostemps referència, als 
subjectes ab los quals concorden. 

Nota presa de tots los intranzitius metgenchs constíuhits 
ab auxiliar, aquells qui porten 'haver' són los següents: 'durar, 
aprofitar, jaure, obehir, obrar, parlar, ressemblar, tenir (ab), treballar, 
trigar, viure', v. g.: 

e aquells qui han trobades arts e les han divulgades e 

han aprofitat a molts (1952) 
qui ... han viscut en lo mon (1235) - 



321 

en la tempestuosa mar üas viscut (3795) 

havia ressemblat a la vida dels deus (681) 

e -/làvia tostemps iengut ab lo vertader vicari (138 1) 

qui Aan Jaguí camalment ab llurs filles (2036). 

Ací hem d'encloure los impersonals: 'plaure, convem"r': 
E axi Aa plagut a Sanet Gregori (107) , 
ço per quem ha convengttí venir aci (i 758), 

Porten 'ésser' molts verbs qui indiquen moviment o repds 
(estat). Metge hi esmerça: 

a) Verbs de moviment: . . 

Anar: 

tant ne eres anat avant (1423) ^ 

ab qui son anades (3516). 

Venir (moviment): 

iPer que sots vengut en aquesta presó? (1127) 
e com lo pare ...fos vengut (V. 1,56) 

(resultat):- 

ab aquella. /oren venguti al pçrt de veritat (1525) 
llos parís qui ... son venguts a. be? (2473). 

Pervenir: . 

: Quant la dita müyler mia serà a vellesa pervengi^da (1776) ' 

la qual fama con /os pervenguda a noticia de Griselda 
(V.414). - ,-. 

Partir: 

per que son partides de casa (3516). 
Tornar: _ 

hi son tornats (1964) 
- ^ tro que la coloma sia tornada (3635), 

Passar, usualment ab 'ésser', (caminar): 

per hont est passat (3794) 

(transcórrer): 

tro sie passat lo temps (225) ' 

(morir): 

qui poch temps havia que era passat d'esta vida (31). 

Mes trop ab 'haver': ' 

poch temps ha passat que (3). 

Exir: 

entro que abdosos /ossem èxits de les valls infernals (1801) 
elles ne sien exides (3649). - 

Beiheft zur Zeitschr, f. rom. Phil. LXyi. 21 



322 

Entrar, usualment ab 'ésser^: 

Après que fuy entrat dins (i755) 
E après q}x& foren entrats (V. i68). 

Un passatge trop ab 'haver': 'Non ha entrat hu en paradís' 
(1542). 

Caure: 

infortuni que sobrel meu dolorós cap es caygut (1761). 

Créxer: 

No veig quedals sia crescut mon saber (237), 

Scapar: 

de que jo son scapat (1313). 

/?) Verbs de estat, sojorn: 

Aparer: 

A elles io fora aparegut (1660) 
après sa mort li era apparegut (659). 

Nàxer: 

No es stat home qui sia nat (1261). 

Morir, quan indica estat y té vàlua passiva, porta 'ésser': 

après que lom es mort los seus amichs noi ploren (579) 

Saul dix ... que li faes ressucitar Samuel, qui era mori 

(768); 

mes quan es tranzitiu y expressa activitat, significant 'raatar'.'^exi- 

geix 'haver': 

aquells quil havien mort (711) 

la qual stant en la flor de la sua joventut una serpent 
ha morta ab son veri (1766). 

Perir: " 

si dones no fossen stades tota humana natura fora perida 
en Adam (3292). 
Manquen aci molts altres verbs qui, com restar, romandre, 
etc, no són. usats en temps compost per Metge. 
Aci hem de continuar los impersonals: 

Occórrer: 

me son occorregtits (742). 

Seguir: 

fora seguida gran infàmia a tots (12 10). 

- Sdevenir: 

que mal sia sdevengut (647). 



323 

Oblidar: 

nom pens que per la present fortuna te. st'a oblidat 
(V. 242). 

Ésser. — Lo participi 'estat' del verb substantiu, pren 'ésser' 
per auxiliar en mans dé nostre autor, com es guisa general de 
nostres__ clàssichs. Lògich es, si hom fa esment en sa significança 
de 'existència, estat': 

Si altre testimoni no fos estat (829) 

entens que la mia es stada soptosa diret la rac perquè 

es stada aytal (1152) 
del qual tu e los altres prínceps del mon sots estats nodri- 

dors (1437) 
moltes dones son stades qui han hauda meravellosa pas- 
ciencia (V. 626) 

y mant altre exemple. Trop un sol passatge en lo Somni y un 
altre en Valter ahont dugui 'haver': 

E no serà mester a les* dones quels demanen on han stat 

(3529) 
aquest meu ventre en lo qual los fiyls que tu engenrist 
■ han stat (V. 471). 

Quan 'ésser' fa d'auxiliar passiu d'un verb tranzitiu, en los 
temps compostos, darrera del participi del primer ve lo participi 
del segon. Mes com sigui qu'aquests concorden ab lo mateix 
subjecte, resulta, qu'ab verbs de la primera conjugació llurs desi- 
nencies són iguals, esdevenint cacofonia. Malgrat açò, Metge manté 
tostemps l'acort d'abdós participis: 

l'home es stat creat en lo mitg (89) 

(la remissió) nous yòra stada observada après ma fi (12 12) 

que gran part de Àsia e Europa no sie stada subjugada per 

elles (3093) 
En mars deuria ésser estada podada aquexa serment (3407). 

Verbs pronominals. — Siguin "subjectius, siguin reflexius. 
Metge los construheix ab 'ésser', tant si són tranzitius com 
intranzitius: 
_. a lur vergonya, ses demostrat (6) 

"molts philosoffs e poetes se son acostats assats a la veritat 

{233) 
molts altres sen eren pujats al cel après lur mort (576) 
tant notable hom per la cosa publica se fos donat a mort 

(598) . • . 

de fet se fora seguit axi (1162) -^ 

gran profit senyor, sen es seguit e seguirà a mi (12 19) 
jowz era declarat (1381) 
tro que ells sè fossen concordats (1422) 
que ab la fortuna se fos mudada la afecció que ... (1655) 

21* 



324 

puys íí son perduts per aquelles (2172) 

dues serpents ... quej eren ajustades carnalmerit (2231) ^ 

me son meravellat de nostre Senyor Deu {3I93)_ 

aquexa altra, me serà cayguda del cap ans que sia acabada 

de ligar (2375) 
a un home quií sia lexat morir per dones (3400) 
per qaes son tant \íQ arreades^ (35 ^ 7)- 
Resulta, donchs, que Metge construheix ab 'ésser' los parti- 
cipis passats de tots los verbs pronominals y d'una part dels 
intranzitius, constituhída principalment pels qui designen movi- 
ment o estat. Tots los demés intranzitius porten 'haver', y axis 
mateix tots los tranzitius en la veu activa. 

Diferencia capdal que 'ésser' ofereix, segons formi un 
temps compost d'un intranzítiu o pronominal, o bé faci 
la passiva d'un tranzitiu. — En lo primer cas està en lloch 
del auxiliar modern 'haver' y sa vàlua temporal es la de perfet 
(pretèrit perfet, plusquamperfet o- futur perfet). Axis, referintnos 
als exemples 1127, 1423 y 1776 del §857a, veurem com equi- 
valen a: 'haveu viiígut' (pretèrit perfet), 'havies anat' (plusquam- 
perfet), 'haurà p^ervingut' (futur perfet). Y en cambi, aquests 
matexos temps de 'ésser' com a auxiliars de passiva constituhexen 
en general lo 'present', 'pretèrit imperfet' y 'futur imperfet' (§§ 459sq.) 

Si hom posa esment en aquestes diferenciacions de vàlua 
temporal que'ls dos mesters de 'ésser' impliquen, y noresmenys 
ha en compte la fàcilesa ab que molts verbs intranzitius se són 
tranzitivats en lo curs del temps (axis 'pujar', 'tornar', qu'hem vist 
Metge constmhía ab 'ésser', són sovint avuy tranzitius, ab. 'haver' 
per auxiliar; ja sabem, a més, com molts intranzitius, 'passar', 
'exir', 'entrar', cobren a pler sentit factitiu (§ 36og) ab règim 
directe, y, en conseqüència, 'haver') apar comprensible lo resultat 
ahont es arribat lo català modern, paralelament a sa llengua germana 
ibèrica. Es aquest l'ús exclusiu de 'haver' com a auxiliar de temps 
de tots los verbs,- adés intranzitius o pronominals, adés tranzitius; 
y lo de 'ésser;' • exclusivament pera formar la passiva dels segons. 

858. Participis passats seguits d'infinitiu. — Quan lo 
verb qui regeix un 'infinitiu ab accusatiu' (§§ Siosq.) va en 
temps compost, Metge dexa,_en general lo participi passat in- 
variable. Ahs: 

he vist tnorir homens (65) 

no hagra feí perdre tanta multitut de gent (893) 

après quels ha fet aqui davant ell confessar lurs delictes 

(1967) 
qui de lurs riqueses no han volgut fer part a lurs parents 

(2003) 
erbes selvatges que nom pens jamay h^ges hoyi nomenar 

(2323) 



325 

tocaré Superficialment alguns dels principals vicis que has 
dit ésser en les dones (3392). 

Emperò en 893, P. fa 'hagra/í/a perdre', y en 2003 l'U. 'no 
han volguda fer part''. 

Val ter_ mostra qualque inclinació vers l'acort, car jatsia trobem: 

havia manat matar sos fiyls (V. 398) 
ne he volgut matar mos fiyls (V. 585)_ 

emperò llegim: 

fortuna, que li havia feta sofrir (V. 568) 
ne (te) he volguda condenipiíar (V. 584). 

859. Ablatiu absolut. — A diferencia del infinitiu y a 
semblança del participi present, lo participi passat, quan no es ni 
adjectiu ni va acompanyat d'auxiliar, no omple altre paper dins la 
proposició que'l de complement adverbial. No pot ésserne ni 
subjecte ni règim. Quan es complement sé combina ab un subs- 
tantiu, aplegament designat en llatí ab lo nom de 'ablatiu absolut'. 
Aquesta construcció ha presa gran ufana en català, essent ben 
trobadora en Metge: 

Emperò un poch après presa per ell esperança de desliura- 

ment, hi ajusta (535) 
la qual cosa tolta, £qui seria tant foll que incessant ment 
, visques en treballs? (605) - - 

Deus vol que vexació te do enteniment ab lo qual cone- 
gués lo defalliment que has, e per consegüent /í;-»í«- 
gut a conexença de veritat pusqueB induhir los sequaces 
(1600) ' 

enemichs staven ehsemps, los un prop dels altres, /o/a; 

rancor e inimicicia oblidada -{1828) 
com un jorn ella . . . hoys dir que Babilonia havia rebellat, 
treçaddla una part dels cabells tant solament e laltra 
scampada e encara no compQsta,- preses les armes, assetia 
la dita ciutat (2980) 
puys, tolt lo cap del dit rey mes lo en un odre (2993) 
com Lentulo, marit seu, fos exellat en Sicilià, elh vestida 
pobrament e des/reçada, ... ana secretament ... tenir 
exili ab son marit (3056). 



Cinquena part. 

Proposició composta. 



860. La integren una proposició principal y una o diverses 
subordinades. Aquella s'acosta niolt a la simple (§§ 326 sq.) anch 
que tots sos caràcters no hi coincidexin exactament. 

Si en la •proposició simple hi hem estiïdiats los mots y llurs 
mèsters reciproçhs, hem d'examinar ara lo conjunt, elocütiu en lo 
qual los mots són proposicions, ço es assaber, la clàusula formada 
per proposicions. Emperò, apressemnos a dir, que com sia que'l 
verb constitixheix, per son mateix significat d'acció, la caractetistica 
essencial de la proposició a la qual pertany, no admet pas ésser 
substituhit per una altra proposició, qui implicaria ja un altre verb. 
Axis donchs, aquest estudi resta necessàriament confinat al de les 
proposicions qui substituhexen .substantius, adjectius y adverbis; y 
entre les primeres, destriar llurs oficis sintàctichs, subjecte, règim 
directe y règim indirecte de la proposició principal, y noresmenys 
determinant del substantiu y complement adverbial del verb. 



Secció primera. 

Proposicions subordinades. 



86 1. Són fort poques les coses qui tinguin noms propris y 
exclusius pera elles. Aytal impossibilitat porta necessàriament per 
conseqüència que'ls noms substantius són assats generals y impre- 
cisos: havem obs de concretàrlos y determinarlos mitjançant altres 
noms de caràcter adjectival, ço. es, adjectius, pronoms, etc. Mes 
àdhuch axis, restem pobres pera expressar tot ens que, en forma 
de substància, pot concebre nostra imaginació. Entre altres 
modalitats que'ls adjectius usualment no determinen, hi ha les de 
temps y espay, nocions de caràcter relatiu, y noresmenys les de 
transformació y moviment; pera traduhir totes les quals havem 
fretura del verb, o mellor ^dit, de tota una proposició, qui defineix 
les circumstancies adjectivals del substantiu a que fa referència.^ 

Axis com dich: 'aquest colom volador', puch tenir necessitat 
de determinar un "altre colom expressant una gesta seva: 'lo colom 
qui ahir volà molt'. Les característiques determinades per la propo- 
sició 'qui ahir volà molt', no són traduhibles per cap adjectiu, 
emperò es vijarés que l'ofici de la matexa es merament adjectival. 
Les proposicions qui fan l'ofici d'adjectius, ço es, qui deterniinen 
substantius, són apellades proposicions adjectivals o relatives. 

862. Lo mateix rahonament hauríem d'aplicar als adverbis. 
No són aquests assats pera definir la infinida complexitat de 
circumstancies qui poden acompanyar lo verb. Y havem també 
proposicions pera suplirlos. Axis: 'vindré demà'; ni aquest adverbi 
ni cap altre pot substituhir: 'vindré quan mon pare sigui arribat', 
anch que l'ofici d'aquesta proposició sigui, certes, merament adverbial. 
Les proposicions qui fan lo mester d'adverbis, ço es, qui descriuhen 
circumstancies del veib o acció, són apellades proposicions 
adverbials. 

863. Emperò, la proposició pot substituhir no sols l'adjectiu 
y l'adverbi (mots contingents de la proposició), ans ay també lo 
substantiu (mot, junt ab lo verb, essencial de la proposició). Es 
mot' substantiu aquell que donem a una cosa concebintla com a 



328 • 

substància; mes aquesta noció la podem atribuhir a una acció, es 
a dir, podem" tractar una acció, tota ella en conjunt com a agent 
y com a pacient d'una altra acció més extensa. Axis per exemple: ' 
'Faygua ès necessària pera viure'. Quan dihem: 'es necessari que 
Phome begui aygtia pera viitre', en tant considerem la proposició 
després de que, com a una cosa necessària, en quant sovint 
nosaltres matexos anunciem dit concepte axis: 'que l'home begui 
aygua es una fí>ía necessària pera viure'. Axis com dich: 'jo 
am les caminades dels nens', ':veyem lo tren corrents', puch dir: 
'jo am que' Is nens caminin\ 'veyem com lo tren corre\ Les pro- 
posicions subratllades estan concebudes com a coses gramaticals, 
malgrat^ encloguin circumstancies adverbials, y per llur complexitat 
no siguin reduhibles a un substantiu ab sos determinants adjectius. 
Les proposicions qui fan l'ofici de substantius són apellades 
proposicions substantives. 

864. Les proposicions substantives, adjectives y adverbials 
són complertes y poden constar de íoteS les parts inherents a la 
proposició (subjecte, verb, règims, complements y predicats), mes 
no són independents, ço es, no poden presentarse soles, com sia 
cosa qu'estiguin lligades mitjançant nexes especials ab proposicions 
independents de les quals substituhexen substantius, adjectius y 
adverbis, respectivament. Per aquest motiu reben lo nom génèrich 
de proposicions subordinades. ;, 

865. Com sabem, l'infinitiu participa alhora de les vàlues 
substantiva y- verbal; constituheix, donchs, un pas entremitg del 
substantiu yla proposició substantiva. Aquesta es en determinats 
casos resoluble per infinitiu, los quals, certes, haurem d'examinar. 

_ 866. Les proposicions subordinades substantives y adverbials 
se junten a llurs principals mitjançant mots invariables apellats 
conjunccions. En cambi les adjectives tenen per nexe los 
pronoms relatius. 



Capítol I. Proposició Substantiva. 
Subjecte. 

867. Essent la proposició ço qu'hom afirma de son subjecte, 
no totes les proposicions admetran per subjecte una acció; y com 
sigui que ço qui caracteritza les diverses menes de proposicions 
es principalment lo verb, podem referir a aquest dita repugnància. 

868. Admeten per subjecte proposicions, los verbs següents: 
A. Los impersonals relatius (§§ 396 sq.). Metge usa los següents: 



329 

Aparer: 

nom appar ... que lespirit sia res après la mort-{bi^ 
no appar . . . que haies clara conexença de la intenció del 
savi que has al•legat (104) 
. , ans hi dona rahons per que aparia que devien ésser jn- 

mortals (629). 

Bastar: 

a mi basta . . . que una conclusió vertadera result de mon dit 

(3579) 
bastaria que jo fos lur cativa (2560). 

Couenir: 

coue que seguesca lurs petiades (142). 

Donar vijarés: 

nom dona vijares que axi ho creegues ell (692) 

nois dona vijares que sia de bona manera si ... (2341). 

Esdevènirse: 

sovent sesdeve ... quels homens per goig se exalcen (91 1). 
Occórrer: 

a la mia memòria occorech que Jo li havia ofert dessus dir 
... lo mal que enclòs homens es (3357). 

Plaure: , 

A ton pare e a mi '^Xz.m qtie sies ma muller (V. 172) 
placia a Deu que axi sia (V. 560) 

placieus . . . qui la dita muller mia vullats a mi restituir 
(1770). 

Recordar: " _ 

nom recorda que ja may haia lest res' delís {i"]!^). 

Restar: 

encara resta . , . quet diga que creen los sarrahins (869). 

Seguirse: 

seguex se que es ... (406) . 

segueix se ... que espirit sia alcuna cosa inmortdl (198) 
seguis a cap de temps que com Jupiter e Juno jaguessen 
nuus en lur lit ... Jupiter dix que ... (2242). 

Star: ^ - 

be li staria ^«M mudas en altra part (2856). 

869. B. Merexen menció particular los impersonals referents 
a temps: 

poch temps havia que era passat desta vida (31) . 
quants temps ha qtie jo son en aquesta casa (2534). 



330 

Syo. C. Les locucions impersonals compostes de 'ésser' (§ 402) 
(o altre verb indicant estat) y 

a) un adjectiu predicatiu: 

a mia sia cert que ... vos ... siàts dotada daquestes 

(V. II) 
que sia propria substància clar es (298) 
Be es consonant a raho ... que ho haia oblidat (1711) 
a aquells es fort greu que tant noble terra sia sotsmesa 

(V.334) ^ 

impossible es que dona del mon pogués haver la paciència 

(V. 621) 
es mester 1 a la serventa que tot ... sia posat sobrel lit 

(2746) 
serà mester 1 ques faça encontinent quel ca sia davant elles 

carregat de bastonades (2484) 
necessari es que del principi nasquen totes coses (470) 
com sia ... necessari que la justícia de Deu se exercesca 

coúe que la anima racional visca après la mort corporal 

(492) 
Que nos moga per si matexa notori es (1096) 
notori es a tot hom que^.. tot lo regne fora perdut 

(3171) 
a mi no es. novell quels homens muyren inmufablement en 

aquella hora que Deus ha òrdonat (1137) 
si era possible que cent anys nos poguessem rahonar ta e 
■ jo (2052) 
si possible fos que nom calgués en aço plus avant procehir 

bem fora plasent (1369) 
Nom es semblant ... que, per haver dit aquexes paraules, 

cregués ell lo contrari (701) 
no es ver que en una manera muyren (80). 

Enclohem ad los impersonals passius: 

expressarnent hi es contengut ... quels moros de Deu ... 

iran en paradís (879) 
en altre loch ... ct contengut que aqui haurà fonts (884). 

0) un substantiu predicatiu: 

la final conclusió de les mellors bevedores es que vi no val 

res sinó parla lati {2717) 
digna cosa es que jo call (1857) 
no sia digna cosa que aquest meu ventre . . . aparega nuu 

al poble (V. 471) 
es custmn quels jovens parlen primerament (1735) 
regla, general es que ... non exirien tro (2744) 
es veritat que en alcun loçh se ha pus ardentment (322) 



1 'Mester' <^ 'miaisterium', es usat ací com a adjectiu. 



331 

vijares mes que no vullats que us entena (1366) 
ço es que la anima racional es en be o en mal conver- 
tiblai (907). 

Res no hi fa que la proposició substantiva no, sigui subjecte 
ans predicat, per ço com en les proposicions del verb 'ésser' sub- 
jecte y predicat siguin reversibles: 

mon pensament era que faent bones obres hi entras hom 

(1290) ■ ^ 

los remeys son ... que treballasses e faesses ton poder 

(1423) 
era sa intenció que les animes fossen inmortals (766) 
la manera principal ... entre moltes altres quen hi ha ... 

es aquesta, ço es, que à jin ne altre (14 18). 

y) les proposicions en les quals 'ésser' denota existència, 
anant acompanyat dit verb d'un complement adverbial: 

en la ma de caseu es quen us a son plaer (2879) 
es de gran necessitat a mi ... que de ta filla faça . • . 
(V. 249). , - - 

871. Remarques. — i.* En Metge hom no troba, com en 
francès, la proposició subordinada anunciada mitjançant lo pronom 
demostratiu neutre abans la proposició principal ('í'est possible 
qu'il vienne'); ni tampoch, com en castellà, anunciada mitjançant 
'lo de' abans la conjuncció ('no es possible lo de que él pueda 
venir'), ni menys la introducció del article abans 'que' ('os falso el 
que las tropas se rindan'). 

2.^ Los verbs tranzitius en veii passiva admeten també propo- 
sicions substantives per subjecte: 

fou per molts cregut que Romultis, Hercules, Liber, Castor 

e Pollux ... sen eren pujats- al cel (575) 
si per lo dit consili fos conegut que la elecno no valia de 

dret (1400) 
e per aquells fo respost encontinent que de bon grat lo 

complaurien (1725) 
nos pot provar que sien en la anima (290) 
ques faça encontinent quel ca sia davant elles carregat de 
bastonades (2484). 
Emperò, verament aquest fenomen no deu ésser examinat ací, 
sinó en les proposicions subordinades substantives com a règims 
directes de verbs tranzitius (§ 878). 

872. Infnitiu en lloch de la proposició substantiva. — ■ 
En lloch de la proposició secundaria introduhida per 'uf o 'quod', 
lo llatí usava sovint l'infinitiu ab son subjecte en accusatiu (§§8losq.). 



'Que ...es açb\ 



332 

A. En català usem ab preferència la construcíció infinitiva 
sempre que no hi ha subjecte definit: 

resta donchs atorgar (284) 

^E quens profita te^iibre aço que no podetii esguivarl (1263) 

apparia ésser lícit tenir aquella opinió qiie pus flasént fos 

a caseu (1502) 
no es poch ..• haver testimoni (239) 
elles entenen ésser gran felicitat haver molt delicament e 

loçania (2691) 
sobirana oradura es encalçar la cosa que ... dona la mort 

(3777) 
lonch seria dir les totes (944) 
dir que en imfern sien Gerberus, Mims ... cosa poètica es 

(2082) 
impossible es donar a oblit ço que ... (1657) 
ara atorch ésser difícil lexar les coses acostumades (1606) 
loar si mateix es cosa fort vana (2204) " 

natural cosa es pendre delit en musica (3730) 
difícil cosa es provar la inmortalitat dessus dita (704) 
com loch %e,x& \i&Cí rememorar daquella (y. 26) 
saber ^departir ver de fals es en los animals bruts (1029). 

En català clàSsich podríem substituhir l'infinitiu per una propo- 
sició ab 'hom' per subjecte indefinit, si no fa referència a animals 
o coses inanimades; modernament esmerçaríem la primera persona 
del plural. Emperò, tant llavors com ara donem la preferència 

al infinitiu. 

873. B. Quan hi ha subjecte definit, lo català esmerça 
l'infinitiu si'l subjecte d'aquest es règim de la proposició principal 
(§811). Si'l verb d'aquesta es tranzitia, lo règim serà directe: 

not aballesca negociar {3789) 
si no voler noi empatxa {1645) 

(ço es, si 'ell no volerho no empatxa ell') 

'no haver reebut bal•lisme nom ha condampnat' (2077). 

Si'l verb es impersonal, lo règim serà indirecte: 

te coue atorgar que les animes dels bruts pe resquenab lo 

cors (iiio) ' . 

ço per quem ha couengut venir aci (1758) 
couench rae. gitar sobrel Ht {i^i) 
not csà plorar (171) 
no ten cal _/^^ grans noves (183) 
nous hi cal tenir temps (667) 
bem plaurà ... oyr ho (909) 
A mi plau ... ésser entès per tu (1368) 
pus a tu ha plagut ...pendre mes noves {i8s&) 



333 

placiet recordar après (1897) - 

Nom t&cox&•s. jamay haver lest alcun hom ésser stat ftis ardit 

(2970) . , 

nom sfaria be ... tneniir delliberadament (2904) 
Piyor staria a mi ... no defendre veritat (2906) 
donat es a ella compendre les cogilacions (336) 
era a mi Jegut creure aquell que ... (1457) 
no seria propri a, mi disputar ne ah tu (3489) 
A ells era legut elegirne altre (1394) 
(als cardinals) fo licit e expedient elegir altra vegada de nou 

(1452) - 
no li es impossible parlar {òz) 
net es legut tocar (161). 

874. Lògicament, mes no espontàniament, podem avtíy ad- 
metre també les dues proposicions, en aquest cas d'identitat entre 
lo subjecte del infinitiu y un règim de la proposició principal. 
Mes la pràctica constant moderna es usar infinitiu sempre que 
hi ha aytal identitat, y exclusivament proposició subordinada quan 
no hi es (§812). Classicament però, aquesta distincció no es massa 
observada. Al costat dels passatges precehents, vegi hom com 
Metge construheix ab dues proposicions los qui seguexen, en 
los quals lo subjecte de la proposició subordinada es.alhora 
règim de la principal: 

875. Proposició substantiva en lloch d'infinitiu: 
A. B. Ab impersonals relatius: _ 

Not bastava prou que haguesses fet callar lo senyor rey 

(1862) 
Couels ... que caygum en lo centre de la terra (2137), 
placiet que nom tingues en mal ça que ... (V. 274) 
Placiet donchs que oies les pregaries de aquells qui ... 

(V.65) 
Nom recorda que Ja may haia lest res delís (i7^^5)• 

• C. Ab locucions impersonals compostes de 'ésser' y 
d) un adjectiu predicatiu: 

greu me es que sia destituït de tal amich (639) 
impossible es quet ho pogués dir (2689) 
massa es per a ell ... que ns haia manat ... que... (1692) 
» no serà mester a les dones quels demanen on han stat 

(3530) 
A mi era necessari ç•ííí la un creegues (1455) 

^) un substantiu predicatiu: 

comuna malaltia es del homens que ço que molt desigen no ' 
creeíi que j ames lurs venga (186) 



334 

sia vostra mercè ... que non haiats afany (87,2) 

a mi fo viyàres que vees lo rey en Johan darago (29) 

no li era vijares que morí^{t']4) ' 

segons quels es vijares que mils lurs estíga (2332). 

7) quan 'ésser' es verb substantiu: los dos pa'ssat|fes donats 
ensós (2879 y V. 249, del § 870, y). 

Tots aquests passatges los construhiríem avuy ab infinitiu, 
axis com los 142 y 2856 (donats en lo §868, pel motiu d'encloure 
en la llista los verbs 'convenir' y'star'- malgrat tenir la identitat 
de subjecte y règim esmentada). Tots los demés passatges del 
§868 tenen lo subjecte de^-la proposició subordinada, qui res no 
té que veure ab los règims de la principal. Dés lo punt d'esguart 
dels verbs qui regexen proposicions substantives subjectes, aquesta 
llista completa aquella. 

876. Si, jatsia no'ns plagui massa, avuy però admetem segons 
lògica, la construcció ab dues proposicions quàn hi ha identitat 
de subjecte infinitívol y règim principal, no podem comportar, per 
ço com nos apar llatinisme pedantesch, lo cas contrari; ço es 
assaber, construhir en infinitiu, proposicions secundaries, 
los subjectes de les quals no són règim dels verbs 
principals. Los clàssichs y Metge ho feyen sovint per influencia 
llatina, y la filosofia escolàstica s'altava també de presentar ses 
proposicions en aquesta forma. Avuy, repetesch, les rebutgem 
eri absolut: ■ 

com donchs sia clar aquella cosa ésser eternal que ?noü st 

mafexa (476) 
-Molt gran argument es natura jutjar tants grans coses de 

la inmortalilat de la anima (584) 
que en lo libre de les eclesiàstiques doctrines se contena 

solament lotne dehim haver anima substantiva {1005) 
Gom ... a mi aparegués Clement e sos succehidors ésser 

legítims vicaris (1459). 

877. Nexes de les proposicions substantives sub- 
jecte. — Com hem vist, quan la proposició substantiva pren lo 
modus infinitiu, s'aplega ab la principal per juxtaposició sens còpula 
ninguna. Mes quan lo verb d'aquella té desinencies personals, ço 
es, va en mpdus finit, llavors va' precehida per una conjuncció qui 
la, uneix a la proposició principal. • 

En tots los passatges esmentats ensús he habuda cura que'l 
nexe fos sempre la conjuncció 'que', y aquesta es certes la més 
espandida en tot lo món romànich. Emperò, són també usades 
les conjunccions: 'si, com, quan, ahont' ('sorprèn com fugi', 'me 
plau ahont vas', 'no es clar quan cridà'). En Metge: 



335 

Si: 

al cavall leuger ... no li nou st hom li dona akuna spero- 

nada (V. 22) 
no es meravella si aquelles fan errades (2925) 
no era meravella si elles ... erraven (3360) 
not recorda si dix de Julius Cesàr (710) 
si altra laor no donava a natura, femenina prou te deuria 

bastar (2933) 
novell me seria si hoya que jamay dona ... (3431). 

Aquest 'si' no es condicional, ans es substituhible per 'que'. 
Com: 

gran pler es al argüint com lo responent no solament atorga 
la sua conclusió ans la prova (i54)• 

Règim directe. 

878. Los verbs tranzitius poden a voltés fer recaure llur 
acció, no solsament sobre una cosa, sinó sobre tota una altra acció; 
en aytal cas, aquesta es representada per una proposició, qui 
omple lo mester d'un substantiu règim directe de la primera. 
Teòricament qualsevol tranzitiu pot admetre una proposició per 
règim directe; axis, si 'jo compre una casa' també 'puçh comprar 
que tu escriguis un llibre' (ço es,, 'acquirir ta acció d'escriure un 
llibre'); emperò, pràcticament, los verbs qui admeten proposicions 
substantives com a règim s'enclouen en los tres conceptes següents: 
aquells qui expressen ' 

«) moviments passionals o manifestacions del sentiment; 
^) manifestacions del pensament y de la sensibilitat; 
y) manifestacions de la volentat. 

Aquestes denominacions no són rigoroses; convenen tan sols 
a la majoria, no a la totalitat, dels verbs aplegats en quiscuna. 
En cambi, cada aplech té característiques propries en la construcció 
y'ls temps. 

879. Les proposicions règims poden ésser resoltes mitjançant 
infinitiu (§ 805), y haurem de fixarnos ací en la lluyta entre aquest 
modus y los de desinencia personal. 

880. Verbs tranzitius usats per Metge ab règims 
directes constituhits per proposicions substantives aple- 
gades a les principals mitjançant 'que'. 

A. Verbs qui expressen 'manifestacions del sentiment': 

Amar: , . 

mes amara ladonchs qtiem hagués dat ab lo basto que portava 
,.xx. colps al cap que ... (2774). 



33^ 



Esperar: 

esper çuem ho engranets (1132). 

Soferir: 

en soferir que digues sen alcuhs atrevits (3246). 
Témer: 

jo tement que ella no defallís (1806). 

B. Verbs qui expressen 'manifestacions del pensament': 

Afermar: 

afermen . . . que la anima del hom es creada fer Deu subs- 
tància spiritual propria (270)." 

Allegar: " 

allegant que jo pertanyia de- dret a ell (1377). 

Anadir: 

puix anadir .;. j'wíj•í) quels doctors de la sgleya de Deu 
han sabut ... e dit de la anima racional es ver (229). 

Atorgar: ,. 

atorch que molta bona persuasió mavets feta (502). 
Concloure: 

si donchs no vols concloure que no es altre he sinó Deus 
{2178). 

Confessar: 

tots los apòstols ... confessen e testifiquen ... que fhesu- 
christ feu ressucitar Latzer (833). 

Creure: 

crech f?/í no era res (141). 
Cuydar: 

£cuydats que nom conega'i (1639). 
Defendïe: 

no poria ben defendre que en aícunes dones no hagepartida 
de ço que dit ^í?j (3682). 

Denotar: - 

a denotar que de major honor son dignes (2355). 

Denunciar: 

Daniel profetant denuncia quel gran príncep Míchael se 
levara (805). 

Descubrir: 

àpres que hagué descubert ... que Sexíus ... la havia per _ 
força carnalment coneguda (3104). 



337 
Dir: 

Eschides ... dix ... que les animes eren sempikrnak (620). 
Entendre: ^ 

tu entens que sia fort gran en amar dones (2216). 
Fenyer: 

fenyents que ploren (3541). 
Ignorar: 

no ignor que la mia forçà es poca (1640). 
Imaginar: 

aquells qui imaginen que son nats per ... (596). 

Jurar: 

iurte per Deu que en aqiiesta casa ... tostemps son stada 
serventa (V. 449). 

Jutjar: 

puxam jutjar que som benaventurats (V. 56). 
Mostrar: 

mostrant qne ella volia ésser sepulcre delí {3047). 

Negar: 

Qui pot negar que Minerva sia stada trobadora de diverses 
arts (3011). 

Pensar: 

que penses als que significh ... (590). 
Presomir: 

ne podia hom encara be presomir que fos mort (1373). 
Prometre: '. ^ 

promet vos que io compliré vostre desig (V, 91). 

Provar: 

majorment si ... me pots fundar e provar que axi sia com 
has dit (2276). 

Reputar: 

reputes que io son a tu molt car (V. 53). 
Respondre: 

per mi ii fo respost que no deya veritat (1380).! 
Saber: 

car jo se quel .meu redemptor viu [^t,'j). 



• Per no havérhi altre exemple, donch aquest, abont lo verb principal 
es passiu y la proposició subordinada es subjecte. 

Beiheft lur Zeitschr. f. rom. Phil. LXVI. 3, 



338 

Tenir: 

qui tengueren í'ító les animes eren divinah i^'^e^). 

Testificar: 

Moyses ... testifica que nostre senyor <//;<; (745). 

Trobar: 

no trobaràs que, si no del hom, nostre senyor Deus digues 
façam (758), 

Dins aquesta accepció lii ha los qui particularitzen percepcions: 

Conexer: 

car vos conexerets que jo dich veritat (çSS)- 

Sentir: 

si senten ... quel vent mogué alcuna porta (2455). 

Veure: 

veus que molt hom de bona vida sofer pobresa (486). 

Les locucions compostes d'un verb y un subst_antiu, qui pot 
ferli de règim ('donar compte'), o de complement adverbial ("haver 
per cert'), les quals tenen la vàlua d'un verb compost tranzitiu, 
han d'ésser encloses en les llistes dels verbs qui regexen propo- 
sicions. Metge usa les següents, entre les qui pertanyen a verbs 
de pensament: 

'haver per ...': 

haies per clar quel atreviment (2791) 
jo he per cert que major afany hauré de ... (2967) 
haies per vera e final conclusió que aquella cosa que ...es 
la rao (1063). 

'metre en ...': 

ha mes en famaí que sots mort (54). 

C. Verbs qui expressen 'manifestacions de la volentat': 

Amonestar: 

et amonest que a mon vot no dons repulsa (1643). 

Assajar: 

Assaiat he ... que pacientment ho soferis (1767)- 

Assignar: 

Valter los assigna que fossen aparellats (V. 103), 

Cercar: 

cerques quet desengan (2773). 



' 'Metre en fama' es verb de pensament, en guisa que regeix indicatiu. 



339 

Concordar: 

concordaren • ensemps que ... fos jutge de la qüestió dessus 
dita (2247). 

Consellar: 

consell te ...que no faces (3773). 

Desitjar: 

desiyaven que ... fossets extirpat de la faç de la terra 
(1161). 

Inhibir: 

e inhibí que algú ... nò gosas dir ... lo contrari ... (1480) 
Manar: 

manant li ..Tque li levas Us armes (2974). 
Merèxer: 

no merexia jo, senyor, tant gran giacia que venguessets a 
... (1616). 

Ordonar: 

ordona que jo moris (ir66). 
Pregar: 

preguel. instantment qtiem volgués acabar ço ... (2159). 
Suplicar: 

suplich vos quem digats (544). 
Voler: 

vull qice sapies (1594). 

Y la locució verbal tranzitiva: 

'Metre en'»: 

encontinçnt tracten e meten en obra que aquella cosa no 
vengué a bona perfecció (z^Si). 

_88i._ La proposició substantiva règim y la construcció 
ab infinitiu. — Lo llatí clàssich donava preponderància al infinitiu: 
'salvum te advenire gaudeo'; mes ja des^os temps més reculats 
admet les construccions ab verbs en desinencia personal, aplegant 
la proposició axis formada ab la principal mitjançant la conjuncció 
'quod', ab verbs expressant moviments passionals o manifestacions 
del pensament y sensibilitat 'nec crèdit quod bruma rosas innoxia 
servet', y 'ut' ab manifestacions de la volentat. 'volo ut mihi 
respondeas'. 

Lo romànich se decantà vers la proposició ab verb personal, 
lligada a la proposició principal usualment mitjançant la conjuncció 

^ Locució de volentat, en guisa que regeix, subjunctiu. 

32* 



340 

'que', construcció aquesta qui era l'hereva de les proposicions 
introduhídes per 'uf y 'quod'. Ayta! penjant s'es anat fent mes 
palès ab lo temps, en guisa que'l català modern encara usa menys 
l'infinitiu que no pas lo clàssich. 

Nos convé fixar ço que Metge féu. No parlarem dels infinitius 
qui seguexen los verbs auxiliars de modus 'poder, deure, gosar' y 
a voltes 'voler', quan son subjecte es igual que'l del verb infinitiu, 
jatsia que consideràrem (§ 795) aytals construccions més com verbs 
compostos que no aplegament de dos verbs. Examinem aquesta 
qüestió ab les diferentes menes de verbs tranzitius. 

882. Verbs de sentiment. — Ab aquests l'ús respectiu de 
la proposició introduhída per conjuncció, o del infinitiu es absoluta- 
ment regular: 

«) Quan lo subjecte del verb de sentiment es lo mateix que'l 
subjecte de la proposició règim, aquest es sempre y exclusivament 
construhit ab infinitiu: 'lurs amara complaure' (1205). 

Metge fa emperò: 'tements (elles) que no vengueu (elles) a ver- 
gonya' (2470). 

Avuy diríem: 'tement venir a vergonya'. 

/3) Quan lo subjecte del verb de la proposició principal es 
distinct del subjecte de la proposició règim, aquesta es sempre y 
exclusivament construhida en forma de proposició subordinada 
introduhída mitjançant 'que' o altra conjuncció: 

sperava rahonablament qiiet luny àries de ... (1592) 

no sofeira quet. sia fet tort (i77) 

Not temes que muyren sens hereus (2591) 

y tots los passatges copiats en § 880, A. 

883. Verbs de volentat. — En un dels casos oferexen 
aquests dualitat: 

«) Quan lo subjecte dels dos verbs es lo mateix, lo verb regit 
es sempre y exclusivament infinitiu. — En contra d'aquesta regla, 
que sempre seguim modernament. Metge no usa l'infirtitiu en los 
següents passatges d'un sol subjecte: 

Assaiat he ... que pacientment ho soferk (1767) 
que no merexerien qtiem descalçassen (2531). 
Avuy diríem: 'assajat he de soferirho pacientment' y 'que no 
merexerien descalçarme'. 

^) Quan los subjectes dels dos verbs són distiiicts, lo verb 
regit va en modus finit formant part d'una proposició subordinada 
introduhída per conjuncció, ab la llibertat qu'expressem en lo 
paràgraf subsegüent: 

.nom hagra concellaí que jous faes mal {11 gà) 
tarí consellaran que hom vaja per Ir egües (3316) 



34ï 

desijants que lurs cabells negres sien setnblanis a fil daur 

(2324) 
havia ordonat e manat que . . . daqiiella fos feta perpetual 

festa (1478) 
ordona que ja fos quiti de les penes dimfern (1487) 
pregant Ceibero quem lexas tornar (1813) 
vos suplich quern vullats dir (193) 
^Vols . . . quet responal (i 1 29), 

y tots los passatges del § 880 C salvant lo 1767- 

y) Los verbs qui signifiquen manament, ordre, causa de 
que una acció sigui feta, fruhexen de la llibertat de regir 
infinitiu, àdhuch si'ls subjectes són distíncts, quan la persona en 
esguart a qui es donada l'ordre (la qual es lo subjecte del infinitiu) 
es règim indirecte del verb principal. (Advertexi hom que dich 
llibertat, no necessitat, en guisa que sempre admeten la proposició 
ab conjuncció.) — Metge usà l'infinitiu: 

Valter mana venir Griselda al palau (V. 511) 

Valter feu venir a casa sua Janicola (V. 602) 

Xsit fiu dilingent m&aX síudiar (663) 

Elies _/í« ressuçitar un fadri mort (780) 

après quels ha fet aquí davant ell confessar lurs delictes 
(1967) 

altres (coses los homens) lexen anar (915) 

no jaquesques maniar a bèsties salvatges ne a ocells los - 
delicats membres de tant noble infant (V. 372), 

y ab l'infinitiu en passiva, en guisa que son règim agent es son . 

subjecte actiu: 

sperant que manaria ésser fet delia per Valter (V. 418) 
havien ... manat semblants ordinacions ésser per lurs sots- 
meses inviolablement observades (1483), 

y ab règim indefinit sobrentès, qui seria lo subjecte indefinit del 
infinitiu: 

'(Valter) havia manat matar sos fills' (V. 398). 
Usa la proposició personal: 

manant li que no parlas (1466) , 

manes que men port lo meu dot (V. 461) 

mon senyor me ha manat que io prenga aquesta infanta 

(V. 278) 
manali que vinga a mi (V. 155)- 

884. Verbs de pensament. — Ací la dualitat se presenta 
en abdós casos; 

«) Quan lo subjecte dels dos verbs es lo mateix, lo règim 
pot pendre indistinctament abdues formes: la proposicional intro- 
duhída per conjuncció, y la infinitiva juxtaposada. 



342 

Metge usà l'infinitiu: 

que atorgas «//ffi ésser fjiesqtiina (3139) 

jam cuydats haver levada del fanch (2549) 

fenyents no ésser be trempades o que la nit passada ... no 

han pogut donnir (2721) 
Valter qui sabia ésser tengut per savi Jiom (V. 400). 

Usa la proposició personal: 

be conech que a la fi en arena hauria lauraí (515) 

Jaus he dit ... que totes lis coses animades he vist morir en 

una forma (95) 
vols dir que de audoritats prou ne has lestes (392) 
no poria rnantenir ... que sia content de ço que he (2264) 
no has mostrat que ho sies (2 11 8) 

molts qui hagren tengut a special gràcia quem hdguessen 
presa menys daxovar (2551)1 

y los passatges del § 880 B, ratlles 2355, 3541, 596 y 3047, car 
los altres tenen dos subjectes. • 

0) Quan los subjectes dels dos verbs són distincts y'l subjecte 
del segon verb no pot ésser considerat com a règim directe del 
verb principal, llavors necessàriament la construcció qui enclou lo 
segon verb es la de proposició introduhída per conjuncció: 

alcuns però afermen que no li apparech la anima de Samuel 

(772) 
hauries atorgar qiie Deus es injust (497) 
Arat confés ... que a mi es necessària la íua cura (2275) 
creents que lurs animes sien mortes ah lo cors (645) 
cregam que axi es (618) 
no creen que james lurs venga {187) 
jo no creure que siats mort (59) 

no puch creure quel espirit . . . puxa tenir altre cami (43) 
cuydant donar entenent que son stats altre Fabió (3259) 
£cuydats vos que sia modorral (2523) 
cuydats que nom recort (1139) 
£Qui pot -donchs dir qti.e les animes puxen venir a no ésser? 

(845) 
dix quels mals irien a turment (827) 
e que diguera que orats eren (698) 
altres digueren que una part del cervell fenia lo principat de 

la anima (252) 
per tal que no puxes dir que a fameiar te havia convidat 

(83ï) . 

Entén que sots viu (50) 

ne puix entendre que sia pus corruptihla que ... (990) 
tot entén que sia una cosa (1034) 
No deus ignorar que en lo libre de les eclesiàstiques doctrines 

se contena (1005) 



343 

si jo negava quem dolgues la mOrt de Cipio (637) 

que la anima sia substància spiritual £qui ho pot negar? 

(286) 
pensen que 'no sia res (580) 
no pens quey duptes (351) 
nom pens alcu hi dtipta (333) 
Jat he provat dessus que corporal es (1094) 
nom havets provat . . . ^«1?/ spirit del hom sia inmorlal (363) 
£has tu saber qtie gentils haien prophetatT (558) 
e sapies ... que axi es (274) 
sabi que ell havia pagat lo deute a natura (168) 
be saps tu que moltes coses creu hom (119) 
i^No saps que laltre dia passe de la vida. corporaíi (47) 
no se ley ne secta que haia loat homens portar arreaments 

de dona (3465) 
per la qual jo pogués conexer que carn e espirit fossen dues 

coses distinctes (67) 
no veya que esperit ne altra cosa lurs isques del cors (66) 
veig que Salamo ... fo de la oppinio en que jo son (98) 
veig que la dona per laiustament del hotn se fa prenys (133) 
(alcu) veu que irada coses divinals (334) 
e veem però que ... la virtut visiva es restaurada (445) 
veuràs qtce iots van a un terme (854) 
. pus vees que fos perillós de morir (1 207) 

jamay no viu ne pogui conexer que fossets mal crestia (1319) 
(si) no haguessen per clar que la mort no destroueix la 

anima (569) 
Cato ... havent per clar que les animes eren inmortals (6S4) 

y. los passatges del § 880 B, salvant los 2355, 3541, 596 y 3047. 

Metge, en oposició ab aquesta regla que modernament sempre 
seguim, usa infinitiu en los passatges, següents: 

cascuns atorguen ésser alguna cosa que a elh pertanga après 

lur mort (613) 
{los sants pares) no cregués ésser en aquesta ley subjugats 

(1962) 
■per tal que les dones creeguen ells ésser jovens (3429) 
ne (lurs pares) creurien ells ésser lurs fills (3475) 
aquell que la mia conciencia me dictas ésser vertader (1458) 
Hoyt • e lest he moltes vegades ésser Purgatori e Paradis 

(2061) 
aquexa ydola . . . que tu adores e penses ésser sàvia (2783) 
£Qui serà donchs tant foll que diga elles ésser obligades -a 

amar aquells (3676) 
solament lome dehim haver anima substantiva (1006) 
me esforçaré sostenir e defendre la mia elecció ésser raho- 

nable e bona (2886) 



344 

Aristotil tench expressament ... les animes ésser mmortah 

(631) 
{aquella cosa que tu) primerament trobaràs no ésser comtma 

a les dites animes es la ratio (1065) 
havies per clar aquella morir qualque jorn ah lo cors (1578). 

Excepció. — Si'l segon subjecte no es personal, sinó infinitiu, 
neutre, indefinit, etc, tant lo català antich com lo modern admeten 
la construcció ab infinitiu; emperò aquell se'n alta mils: 

ara atorc ésser dificil lexar les coses acoshimades (1606) 
avegades atorgaves ésser possible (1587) 
elles entenen ésser gran felicitat haver molt delicament e 
loçania e saber parlar diverses lenguatges (2691). 

■ y) Quan essent los subjectes distincts, lo del segon verb 
representaria ésser règim directe del primer, llavors la construcció 
subordinada admet no solsament la forma proposicional introduhída 
ab conjuncció, ans aytambé ia infinitiva. Hi ha llibertat pera 
abdues. No consta en Metge. 

Val a notar que'l règim directe no pot ésser intern (§ 407 ^) 
cas en lo que l'infinitiu no es admissible. 

885. Discurs indirecte. — Un cas particular de règim 
directe proposicional es lo de les cites de paraules d'altri qu'hom 
introduheix usualment mitjançant verbs declaratius, com 'dir, res- 
pondre, escriure, en català fer, etc.'. 

Dues maneres hi ha de donar a conèxer les paraules d'altri; 
o trencant lo discurs nostre y copiar lo d'ell en la matexa guisa 
y temps verbals en qu'ell lo digué, com: «nostre senyor dix: 'façam 
home a ymage e semblança nostra'» (746), y en aquest cas, donem 
son mateix discurs directe introduhit sens conjuncció ninguna; o 
bé incorporant lo discurs d'ell en la ilació, y en aquest cas lo 
donem indirectament sempre introduhintlo mitjançant 'que': 

jat he dit dessus quen dix a la fi del Eclesiastès quel 

spirit tornarà a Deu'' (798) 
qual manera de morir era mellor... Julius César ... difini 

dient que la mort soptosa e inopinada (1240) 
Es me viyares que aquella que comensa que tota cosa que 

per si matexa se mou es eternal haia posada Cicero en 

lo seu Tuscula (508) 
Be es ver leximpli que qui dties boques besa coue que la una 

li puda (2544) 
(en altre loch del dit Alcora ... es contengut)i e que 

après que les hauran despunçellades elles cobraran lur 

virginitat (887) 



* Ad la proposició substantiva es subjecte passiu. 



345 

^E not recorde ques lig i en lo Gènesi a víiij capitols . . . 
que la anima daquells en la sanch esí (looo). 

886i Nexes de les proposicions substantives règims. 
; — -Fins aci he habuda cura de donar exclusivament les proposicions 
règims subordinades mitjançant la conjuncció 'que'. Aquesta es, 
certes y de molt, la més important, generalitzada y àdhuch perfecte, 
per ço com no té sentit propri y no se surt de son paper ex- 
clusiu de nexe. 

887. Es, però, també usada la conjuncció 'com', principalment 
després los verbs declaratius; devent advertir qu'introduheix un 
règim directe y es substituhible per 'que': , 

pots pensar com ab delliberacio de la Sancta Trinitat ho 

feu (760)2 
tu qui veus com son enganat (2861) 
com son marit adulteras ab una sua cativa nuUfemps ho 

volch descobrir (3049) 
veuràs com te provaré lo contrari (3324). 

No pot ésser negat que 'com' traheix qualque matiç de 
'manera', mes aquest s'es anat esborrant, en tèrmens que no'n fem 
esment; si no fos axis hauriem un complement adverbial de manera 
y no un règim directe. 

888. Quan lo verb principal implica dubte es usada 'si' com 
a conjuncció en lloch de 'que'; en guisa qu'ací havem les propo- 
sicions règims dubitatives: 

considera donchs si les animes daquests moriren ab la 

carn (788) 
Veges donchs e considera be íí dones merexen gran honor 

e si has parlat massa generalment delies (3278) 
una cosa te vtiU demanar si vens acordada que ... lo teu 

coratge se convenga de bon grat ab lo meu (V. 174) 
(Valter) guardava sa muller «s mudava (V. 387) 
mirar si son aquells qui eren lo jorn passat {3754) 
Pensar pots, donchs, si les animes son inmortals (828) 
per provar si has a les mies coses aquella amor que solies 

(1653) 
Voldria saber que son e en qual part. No res menys si 

les coses quem has dites dimfern son axi a la letra 

com has dit (2062) 
Ara saps mos fets e sii puix curar de ta malaltia (2261) 



^ Ad la proposició substantiva es subjecte passiu. 
* Ço es: 'que ab deliberació . . .'. 



346 

Encara no sabem si sots reyna (3249) 

una cosa ... vull saber de tu, si vols haver per genre mi 

(V. 161) 
en aquella poras veure si les animes viuen après la mort 

corporal (777)- 

En tots aquests casos 'si' es substituhible per 'que'. A més, 
la proposició règim admet una disjunctiva introduhída per la con- 
juncció 'o'. Aytal disjunctiva es explícita en: 

la sgleya de Déu no ha declarat encara si la dita con- 
cepció fo sens pecat original no (1500) 
mes avant has demanat si\ foch el gel dimfern son .i. 

molts (2108) 
digues me però clarament si has desig de guarir no 

(1888) 
per saber semblant ment ízls deu venir bona ventura 

mala « morran lurs marits abans que elles (2502) 
(saben) si Deus poria fer semblant de si mateix . . . si\ 
riubarber es sech humit ... (2622). 

Règims indirecte y relatiu. 

889. No es gayre abundós qu'una acció pugui ésser presen- 
tada com allò.a que interessa una altra acció; y es per açò que 
són molt escarses les proposicions qui omplin lo mester de règim 
indirecte. 

Ab los noms Metge avantposa sempre la preposició 'a', supli- 
dora del datiu llatí ('donch Uoch a mon pare'). En cambi, ab 
les proposicions la suprimeix sempre, introduhintles tan sols àb la 
conjuncció 'que': 

'si volgués haver donat loch que la verga dels peccadors 

fos gitada sobre lesquena dels justs' (3273) 
donassen occasio que fossen ben coneguts en lurs custums 

(1170) 
plau me ... £mas que farem que noy poras rahonablament 

conirestar'i '^ (S^i) 
(quatre coses) me stimulen cascuna ' que jo primerament vos 
deman daquella (1222). 

890. En cambi són molt freqüents les proposicions substan- 
tives qui fan de règim relatiu d'una proposició principal. Emperò, 
axis com quan aquell règim es constituhit per un substantiu, aquest 
sempre va introduhit per 'de', lo català clàssich, a diferencia del 
castellà y del francès, introduheix també sens preposició, ans 
solsament ab la conjuncció 'que', la proposició règim relatiu. Lo 
castellà serva la preposició ' del substantiu ('me alegre de que tu 



í Ço es: 'a lo qual no hi 



347 

vinieras'), y lo francès introduheix 'de ce' abans de 'que' ('je me 
suís réjoui de ce qu'il vienne'). Metge no escriu may als sinó 'que': 

Ab verbs pronominals: 

jo mateix me aconsol e majorment de un remey, que so 

cert que (642) 
no curants quen enveUexen abans de temps (2303) 
ans se gloriegen que aquells vagen be arreats (3599) 
Beí guarden ells que no juguen en la forma que mostren 

(3525) 
que/ guarís que bèsties feres ... no devoren ... aquest 

petit cors. (V. 293) 
beí guardaran que no vindran dejunes a taula (2729) 
De una cosa però son fort maravellat que nom havets feta 

menció de la senyora regina dona Violant (1647) 
no«í preats que la mia honor vostra es (2533). 

Ab verbs pronominals qui regexen 'en': 

\om adelitava que visques en libertat (V. 78). 

Ab verbs intranzitius ('parlar de', 'estar de'): 

qui primer ne parla que jo fos vostra muller (2564) 
no puix estar que iiot diga una assenialada obra (3269) 
nuU temps vos basta lo cor queia besassets a vostra 
requesta (2535). 

Ab locucions verbals intranzitives ('donar entenent', 'fer bé 
[a una persona d'una cosa]', 'trobar plaer en'): 

donants entenent a la gent ignorant . . . que a instant suppli- 

cacio vostra era per mi atorgada (12 14) 
be fan que\ continuen (3486) 
fan he ques presen de lur honor (3577) 
vosaltres trobats pler que jo prena muller (V. 90) 
si tu trobes plaer que yo muyra (V. 354). 

Ab verbs tranzitius ('certificar, delliurar, pregar' [una persona 
d'una cosa]): 

Bet certifich de una cosa que ... nois nomenaràs ... (2104) 

has delliurada la mia anima que no peris (803) 

prech te de una cosa quei guarts que ... (V. 292) 

mas de una cosa te prech que ...no iaquesques (V. 371)- 

891. Altres nexes. — També trobem ací les conjunccions 
'si' y 'com': 

Ajds ab règim indirecte trop: '^«imfern es sobre o deins terra 
quem ho cal replicar?' 1 (2133). 

1 Avuy diríem 'replicar a si . . .'. Malgrat hi hagi l'accusatiu 'ho' en 
lloch del datiu 'hi', consider la proposició subordinada en règim indirecte. 



348 

En règim relatiu: 

nom maravell si nou pots entendre (200) 

nom atr ... si tu ho saps o no (1387) 

fort sort maravellat com per semblant cosa havets acon- 
seguit gràcia tant gran (1499) 

se meravellaven com tan gran saviesa ... se amagaven jus 
tal hàbit (V. 548) 

be»{ membre com fuy despullada de les mies vestadures 
(V.462). 

Lo barceloní, per influencia castellana, avantposa sempre 'de 
que', 'de si', 'de com' a la proposició règim relatiu. 

Un cas remarcable es: 'moltes vegades me son maravellat de 
nostre senyor Deus com tant virtuós spirit ajusta a cors femeni' 
(3193), ahont les dues proposicions que l'escriptor tingué en sa 
ment són: 'moltes vegades me son maravellat' (principal) y 'de 
com nostre senyor Deus tant virtuós spirit ajustà a cors femení' 
(subordinada). Lo subjecte de la darrera es, però, trasladat a 
règim relatiu de la principal introdühit mitjançant 'de' ('me son 
maravellat de nostre senyor Deus'), y llavors la proposició sub- 
ordinada segueix introduhída per conjnncció sens 'de' ('com tant .,.')• 

Proposició subordinada interrogativa. 

892. Los adverbis y pronoms interrogatius fan també de 
conjunccions subordinatives quan lliguen una proposició interro- 
gativa a una enunciació qui li fa de proposició principal. La 
interrogació llavors s'afebleix y devé indirecte, Sens qu'hom n'esperi 
pas la resposta: 

Quant: 

vos sabets be quant bell flori hic he portat (2554) 
tu saps be quantes vegades ne parlest (1583) 
veies a quantes viltats se sotsmeten (2583). 

Qual: 

be saps tu encare en qual manera venguist en aquesta casa 
(V.243). 

893. Quan les proposicions subordinades són interrogatives 
parcials, ço es, la interrogació se refereix solsament a un de llurs 
elements, lo castellà y'l barceloní tenen dues maneres d' enunciaries. 
Entre parèntesi, observem que la interrogaíió parcial es expressada 
mitjançant un pronom relatiu interrogatiu. Donchs bé, aytal pronom 
pot ésser introdühit sens antecedent y acò fa Metge en: 

sapia jo ... que es de vos (1268) 

no se que hagra fet (1408) 

los quals jo vehia disceptar qui parlaria primer (ï73ï)• 



349 

Mes la llengua castellana en especial, pot descomposar lo 
pronom interrogatiu en un antecedent determinatiu, 'lo, aquel ..." 
y un relatiu adjectiu. Axis los exemples precehents devindríen: 
'sàpigui jo lo que es de vos', 'no se lo que haguera fet', 'los quals 
jo veya disceptar {sobre), aquell qui parlaria primer'. 

Proposicions determinants. 

894. Si un substantiu pot ésser determinant d'un adjectiu 
(§§ 296 sq.) y d'un altre substantiu (§§ 275 sq.) mitjançant prepo- 
sició, la proposició substantiva podrà substituhir també a aquell en 
dit mester. Enjperò, com en tots los casos anàlechs que ja hem 
vistos (§§ 871, 889), Metge rebutja resoltament la preposició, intro- 
duhint la proposició substantiva simplement ab la conjuncció 'que'. 

895. Adjectiu determinat per una proposició subs- 
tantiva: 

so cert que en mi no es aquella error que en molts homens 

es (643) 
sies ceri que les rahons faents contra aço son couinentment 

fundades en raho natural (1513) 
no son cert quen exira (2177) 
sies cert que tu poras assats daurar (2963) 
digna fo ésser stada mare daquells e indigna de haver 

los perduts (3143) 
e son segur que daqui avant no la perdre (1850) 
tenen se fort per enjuriats que sien sotsmesos a dona 

(V.247)- 

En lo passatge 3143 la proposició subordinada es substituhída 
per infinitiu; no hi ha, donchs, la conjuncció 'que'. 

896. Substantiu determinat per una proposició 
substantiva: 

io he gran desig que aquesta donzella ... sia rebuda 

honorablament (V. 513) 
gran dupte he ... que breument hi sia (1360) 
mas dupte he que temps nom defallís (1573) 
dupte he que ho puxe explicar dignament {3 121) 
plena memòria he qtie en tot quant he lest (3493) 
clara conaxença he que molt son stat prolix (3216) 
tots los homens han opinió que Deus es (615) 
gran plèr hauria que dels dits e auctoritats dels juheus 

haguessem assats apresent (813) 
gran plaer hauria . . . qufío. significassets que es dels altres 

prínceps (1538) 
no han plaer que hom les veia (2393) 



350 

per poch haguera haguda sospita que aquesta fortalesa 

femenil no procehis de enorma crueltat (V. 378) 
per tal com fo daquella creetiga que jo fuy de la dita con- 
cepció {1547) 
lavors era hora que eleylssen altre (1401) 
temps es quei diga alcunes (auctoritats) dels jueus (743) 
tro aci tostemps fuy de intenció que fos estat jueu {553) 
pus fo ocasió que en lo celestial fos encontinent transladada 

(3182) 
donaven _/íZí!«a que tu els altres ... {1157) 
la fama se scampava que aquella donzella que li amenaven 

que fos sa muller (V. 422) 
al qual ell no havia dat semblant que\ preas (V. 604) 
fan semblant que sien- parteres (2593) 
feu li senyal ab lo basto que callas (1669) 
que us haia manat o fet senyal que callassets (1693) 
ab tal condició però que per mon senyor no sia manat lo 

contrari (V. 295) 
prestaven pecunia ab condició que hom lals retés en imfern 

(696) 
la anima racional es creada & fi què tots temps entena, 
am e recort Deu (482). 

Lo barceloní modern avantposaría <de' a la' conjuncció 'que', 
qui preceheix totes les proposicions subordinades anteriors. 



Capítol II. Proposició adverbial. 
Conjunccions. 

897. Acoblem sots lo nom general de conjuncció, mots qui 
omplen oficis, sintàctichs ben distincts. En primer lloch, trobem 
les partícules qui coordinen mots; axis mateix les qui coordinen 
proposicions. Dits nexes oferexen modalitats propries, y axis indi- 
quen copulació, disjuncció y altres qu'examinarem en llurs Uochs. 
Mes heusací qu'axís com dins la proposició, pera introduhir los 
règims indirecte y relatiu, y sobretot los complements adverbials, 
utilitzem les preposicions, dins la clàusula pera lligar a una propo- 
sició principal• les proposicions subordinades, les quals li fan de 
subjecte, règim o complement adverbial, fem ús de partícules que 
també apellem conjunccions. Dins d'aquesta mena n'hi ha una 
qui no té absolutament significança ninguna, es 'que'. Serveix 
pera lligar a una proposició principal altres proposicions qui li 
facin de subjecte o règim. 



351 

En cambi, les conjunccions qui introduhexen proposicions qui 
omplen lo mester de complements adverbials, no sols lliguen, sinó 
que traduhexen per elles matexes totes les modalitats adverbials. 
Resumint, donchs, trobem que la definició de totes aquestes partí- 
cules qu'hom se plau en compendre sots lo nom de conjuncció, 
es ben disforme. Les conjunccions, en efecte, són mots sens 
flexió, qui, primer, coordinen mots y proposicions, y segon, sub- 
ordinen proposicions secundaries a principals, adés sens significança, 
adés ab sentits adverbials. 

Formació de les conjunccions contingudes en Metge. 

898. Lo pas de les conjunccions llatines al romànich fou 
més irregular ,que'l de les partícules precehents. -Moltes d'aquelles, 
tan importants com 'ut, cum' se perderen; nos afayçonàrèm, en 
cambi, lo 'que' conjunctiu, provinent segons Diez t y Meyer-Lübke," 
del pronom interrogatiu 'quid', devingut pronom relatiu neutre y 
després conjuncció. Ja hom troba aytal 'que' en lo baix llatí del 
segle VIII. Es de doldre la homogenitat d'aquesta conjuncció y 
del pronom relatiu en moltes llengües romàniques. 

A més, lo romànich se formà gran nombre de conjunccions 
novelles mitjançant adverbis, preposicions y altres mots, y àdhuch 
proposicions enteres. Axis trobem que les conjunccions usades 
per Metge se deriven: 

899. De conjunccions llatines: 
Conjunccions coordinatives: e (et), (aut), ne (nec). 

900. Conjunccions subordínatives: quant (quando), con, 
com (quomodo), si (si), mentre, de mentre (dum inter), car (quare), 
quaix (quasi). 

'Mentre' sovint y 'quaix' sempre, van seguits de 'que'. 
Del pronom llatí: que (quid). 

D'adverbis llatins: on (unde), mas (magis, mages), pus (plus). 
De preposicions llatines: però, emperò, (pro hoc) (preposició 
y pronom demostratiu, neutre). 

901. Emperò, lo català s'es format moltes conjunccions de 
sos adverbis, preposicions, adjectius, substantius, etc. 

Conjunccions de formació catalana coordinatives: 

Provenen d'adverbis: encara, bé, ans, après, ladonchs. 
Provenen de dos adverbis acoblats: encara més, hoc encara, 
més avant, plus avant. 



1 Formation des mots, pi. 4S3. 
* Syntaxe, § 563. 



352 - _ 

Hem d'afegir també les locucions conjunctives: 

Substaatiu y adverbi: 'no res menys'. 

Preposició y substantiu: '^er consegüent'. 

Preposició y pronom demostratiu neutre àton: 'per ço'. 

Preposició y pronom indefinit: 'per tal'. 

Q02. Gonjunccions de formació catalana subordi- 
natives. — Com si la llengua al pendreles de mots d'altra vàlua, 
no les reconegués força conjunctiva assats, totes elles van seguides 
de les cdnjunccions 'que' o 'com'. 

Seguides de *que'; provenen, 

d'adverbis: abans que, ans que, enconfínent que, lanfost que, 
so^sament que, hé que, encara que, despuys que. 

de preposicions: per que, segons que, àb que, après que, tro que, 
entro que. 

Introduhits lo determinatiu neutre 'ço' y l'adjectiu 'tal' entre 
la preposició 'per' y 'que', restaren formades les importants locucions 
conjunctives, devingudes ja veres conjunccions: 'per ço que', per 
tal que'. . 

d'adjectius y adverbis d'intensjtat: 'axi que', 'tal . . . que', 'aytal 
... que, tant ... que, tro a tant que, més ... que'. 

de substantius: 'afi que, en temps que, après un temps que, .en 
manera que, tota vegada que'. 

de participi: 'posat que'. 

de proposició: Ja proposició 'ja sia que' es devinguda la con- 
juncció subordinativa 'jassïa que, j'afsia que'. 

Seguides de 'com'; provenen 

de la preposició 'per', seguida del determinatiu neutre, o b6 
del adjectiu 'tal', les locucions conjunctives, o roellor conjunccions, 
*per ço com' 'per tal com'. 

d'adjectius y adverbis d'intensitat: 'axí com, tant com,, ayíant 
com'. 

Proposicions locals, i 

903. La única conjuncció local que Metge usa es: 'on'. 
Pera- indicar 'estat' o 'moviment vers', la usa sens alteració; pera 
designar 'moviment de', li avantposa ía preposició 'de'. 

Estat (on): 

no se on començ (3225) 

quels demanen on han stat (3530). 



' Diez, Meyer-Lübke y Bello no admeten les conjunccions lòcatives; 
Darmesteter {Syntaxe, § 44.7, I.) y Benot (Gram. fil. p. 251) si. Opin que 
quan "ahont" se refereix a tota la proposició principal, com en les cites del 
text, certament intvoduheix una proposició adverbial locativa. Altra cosa es 
quan "ahont" fa referència a un substantiu de la principal (cí. § 1005). 



'353 
Moviment a ('ahont'): no consta en Metge. 
Moviment de (<d'ahont'): 

be saben elles don ne hauran (2591) 
be fets atret don venits (2547) 
- te convendra demanar ... don venen (3472) 

tothom se meravellava doti vendria la novia (V. 132). 

Temporals. 

904. Les proposicions temporals, a més del temps indicat 
per llur verb propri, expressen una relació temporal respecte a llurs 
proposicions principals, que complementen. Aquesta relació pot 
ésser de 'simultanitat', 'anterioritat' y 'posterioritat', segons que 
l'acció de la proposició principal sigui simultània, anterior o posterior 
respectivament, a l'acció expressada per la proposició subordinada. 

La relació de posterioritat pot afeblirse fins quasi devenir 
simultània, quan lo temps pera acomplirse l'acció principal després 
de la subordinada, sigui tan sols la noció lògica de l'existència 
d'aquesta. 

Noresmenys bavem les relacions temporals indicadores de punt 
de provinença y punt de terme, axis com repeticions. 

Les tres^ modalitats temporals expressades abans poden ésser 
traduhidès més o menys intensament; y axis es com les conjunccions 
qui servexen pera totes, les expressen ab més feblesa. Les con- 
junccions capdalts 'quan' y 'com' precisament són d'aquestes, y 
per açò les donarem primer y apart. 

905. Les principals conjunccions temporals llatines foren: en 
l'època clàssica 'cum', 'quum', y després successivament 'quando' 
y 'quomodo'. 'Quando' tenia originàriament una significança 
causal, mes |a en llatí invadí la regió de 'cum', per là qual s'hi 
espandi ufanosament en romànich. Metge nos donarà (§ 926) dos 
magnífichs exemples d'aqúest sentit causal. 'Quomodo' expressava 
de primer semblança, d'ahorit se corregué a coincidença y a les 
nocions temporals. En quant a 'cum' desaparegué en romànich. 

Lo català modern no ha servat "'quomodo', tan usada pel 
català clàssich; l'ha substituhída arreu per 'quando'. En quant 
a Metge, en son Somni usa indistinctament 'quant' y 'com' ab 
tota liberalitat, mes per ço que fa a son Valíer hem de fer la 
remarca peculiar que ni Una sola volta esmerça 'quant' temporal, 
ans tostemps 'con', escrit precisament ab 'n'. 

^906. Un fenomen digne d'ésser notat, es que diverses llengües 
romàniques en proporció diferent, assignaren a 'com' (provinent, 
com hem dit, de 'quomodo') una de les construccions llatines 
corresponents a 'quum'. En efecte, aquesta conjuncció, quan regla 
inaperfet o plusquamperfet de subjunctiu, indicava que dues accions 
tenien una relació de causa, y qu'una era conseqüència de l'altra. 
En francès aquesta construcció ('comme le roy fust en chemin') no 

Bçiheft zur Zeitschr. f. rom. Phil. LXVI, g,^ 



354 

ha perdurat. En cambí, l'hem heretada en català, y sobretot en 
castellà, anch que hi tingui en abdues llengües sabor erudita. 
Precisament aquesta es la causa que proporcionalment predommi en 
aquesta llengua, de mellor tradició literària que no pas la nostra. 
Aquestes dues assimilacions de 'com' han tingut per conse- 
qüència que quan aquesta conjuncció traduheix 'quomodo' ab 
significança netament temporal, regeix indicatiu, y en cambi, quan 
supleix 'quum' ab sentit temporal bon xich més esfuminat, legeix 
subjunctiu (§ 908, 7, fi). 

907. Quant (sols en lo Somni; no consta en VaUer) : yot 
indicar tots los matiços temporals, mes per lo mateix los designa 
tan sols lleument. Sols són tènues les diferenciacions que trobem 
en nostre autor: 

a) Simultanitat: 

I. momentània ('quant' = 'en lo moment que'): 

quant iriets a paradís entraria hi ab vos (1282) 
quant som a la sumitat del marge (1805) 
quant son apellats venen (1069) 

no hauran elles paor de passar per les sumitats dels terrats 
... quant son cridades ...per lurs amadors (2460). 

II. durable: 

deyen que quant lo cors del hom moria la anima romania 1 

(563) 
(son pare ... li havia dites) quant après sa mort li era 

aparegut^ (659) 
los homens saben quant per divinal iluminacio usen be e 

dessaben.... quant per tenebres de crims ... son abcegats^ 

(924) - 
ella ha goig quant hom li fa be^ (gyo). 

^) Posterioritat ('quant' = 'després que'): 

aço era quant havia viscut lo cors viciosament (673) 

not faça cura de publicar aquell quant lo sabràs (1699). 

908. 'Con, com'*: pot indicar també los diversos matiços 
de temporalitat. 

Successora de 'quomodo': 

a) Simultanitat: 

I. momentània ('al moment que'); 
tol les com li plau (2876) 



» No al morir; un colp mort. 

2 Quant = temps necessari a dlrh.o. 

^ Quant = sempre que; duració, 

» En lo Somni quasi sempre 'com'; en Valter quasi tostempi 



s 'con'. 



353 

no pot exirdel cors com se vol ne romanir hi covi lo seu 

creador lan mana exir (325) 
puys obren se con^ li es manat lo contrari (328). 
II. durable ('durant lo temps que'): 

de aquelles que io solia vestir con stava ab tu (V. 476) 

con ois hi era usava de oficis publichs (V. 223) 

la reciten per enganar les nits les velles com filen en hivern 

(3148). 

/?) Anterioritat ('abans que, ans que'): aquesta accepció es 
assats rara. En 'quant' no n'hem trobat cap exemple. 

^ . !y^,^'^5, "'^'• , *°^ ^^""^ ^^ '^'^f'<^ asseure a taula giras envers' 
Griselda' (V. 552). 

y) Posterioritat: i.^ lleu ('axis que, tan bon punt com, 
tan prest com'): r , 

con lo pare de la dita Griselda fo vengut lo dit Valter 

dix (V. 156) 
£•0» ne seria huyat gitaria de casa (V. 493). 
2." més remarcadora ('un colp, després que'): 

reembre la mia anima de la ma de imfern, fowz haurà 

reebut mi (793) 
Be faràs ... com. tot ho sabràs (2778). 
Traduhint una de les accepcions de 'quum, cum'. Là 
nocio temporal s'esfumina fins a acquirir també matiços causals y 
de conseqüència (§ 906): 

com una serp volgués lo dit cap devorar fo convertida en 

roca per Apolo (1845) 
com Jupiter e Juno jaguessen mms en lur lit ... Jupiter dix 

que ... (2242) 
que com fos condempnat corporalment ella ... lo amaea 

(3054) 
la qual com se vaes davant morts .xij. fills ... no pogué 

ésser induhida ... que atorgas ella ésser mesquina (3135) 
los quals com molt ho haguessen sofert anaren ensemps al 

dit Valter (V. 41) ^ 

E com'>• Valter hagués acustumat depassar soven per la casa 

de son pare ... se mes en cor de pendre aquesta per 
■ muller (V. 125) 
con lo dit algòtzir sen fos tornat a son senyor ... amor e 

pietat mogueren fort lo dit Valter (V. 297) 
Com''- après la nativitat de la filla fossen passats .xij. anys 

ell trames missatgers a Roma (V. 407) 
la qual fama con fos pervenguda a noticia de Griselda iom 

pens que la desconsola (V. 414). 

• AP: «quant'. 

» Forma excepcional, 'Valter' <iHa3Í sempre porta 'con'. 



356 

goQ Que. — També registrem aquesta cónjuncció com a 
trelladadòra de tots los maliços. Metge no la usa gayre. ^Emperò 
trop: 'no passa molt de temps ?«e Griselda se emprenya (\. 230) 
(com avuy també dihem: 'era de dia que ja caminaven') ;_ 'la qual 
lonch temps ha passat gue oUe fort hort loch entreh sants' (1552)- 

A més, entra a compondre locucions conjunctives, mes ab 
caràcter de relatiu (§ 916). 

Llevat les tres partícules precehents, les demés conjunccions 
temporals particularitzen alguna de les modalitats esposades; 
en guisa que les acoblarem segons aquestes. Al tenir menys 
extensió, cobren més comprensió y força. ♦ 

Qio Relacions temporals d'anterioritat. Responen al llatí 
'autequam, priusquam'. La darrera ha causat 'primer que', la qual 
no es esmerçada per Metge. 

Ans que: 

aquexa altra me serà cayguda del cap ans qtie sia acabada 
de ligar {2375). 

Abans que: 

abans que venguesses en lo mon que eres (r24) 

ino res eres abans que fosses ettgendrail (129) 

per tres jorns abans que moris disputa molt sobre lo ... (654) 

abans que procehis a matar se legi lo Ubre de Plató (685) 

daltra matèria havem a tractar abans que hic partiscam 

£que ten sembla abans que pus avant procehescavii (2^2^) 
totes coses impossibles se porien abans fer que (V. 265). 

911. Simultanitat. — Tipus llatí 'dum': 
Mentre. — Lo ms. A. del Somni \^ escriu sempre sola; en 
cambi, los mss. U. y P. a voltes fan 'mentre què': 
mentre sia cubert de aquesta vestedura (223) 
los quals foren mentre visqueren homens fort insignes (719) 
mentre som enclosos en los corsos a necessària servitut som 
i donats (722) 

Is molt opprimida, »íí«/?-í « «* lo cors (725) 
■mentre jo vivia vosaltres erets (ii57) 
nen hi entrarà mentre durarà lo dit scisma (1543) 
son stats mentre vivien fort savis homens (1702) 
mentre jo dehia aquestes paraules (1781) u i- 

7nentre les romanes visqueren pobrament observaren ab sobi- 
rana diligència castedat (2467) 
mentre hom ho veu (271 1). 
Valter no usa may 'mentre', y sols una vegada 'mentre que' 
en son ms. A.: 'mentre que io visqué no serè huiada ... de fer ço 
que .:.' (V.526). , , , ■ 



,357 

De mentre que. — Usat sempre en Valter, en guisa 
qu'axis lo ms. U. corretgeix lo passatge qu'acabem d'esmentar: 

de mentre que Valter anava pensiu entre si mateix ... crida 

Griselda (V. 150) 
dementre quel convit se aparellava Griselda fo aqui (V. 538) 
E dementre que eyla alegrament acompanyava' (Y, ^^/\). 

912. Posterioritat. — Tipus llatí, 'postquam, pósteaquam': 
Après que. — Escrit arreu axis: 

après que foren entrats dins la casa de Jànicola . . . trobaren 

" Griselda, tüolt meravellada (V. 1 68) 
après que fo vestida ... apenes la conec lo poble (V. 197) 
après que ... li hac demanat perdo ... demana linfant (V. 361) 
après que devotament fo venguda devant ell li dix (V. 512) 
Jacob àpres que li hagueren dit sos fills que . . . dix (763) 
après que fuy entrat dins ... digui (i7S5) 
après que elles son he farcides e plenes entrenSen en lurs 

cambres (2720) 
après ques hà vestida e ben cordada la camisa fa ies inflar 
(2817). ■ 

En lo passatge: 

après de aquestes coses que foren passats .iiij. anys Griselda 
se emprenya (V. 321) 

Metge separa 'après' y 'que', en guisa que la clàusula a bell 
esguart resta: i.'', un complement adverbial substantiu introduhit 
per 'après de'; 2.°, una proposició substantiva adverbial introduhída 
per 'que'. 

Pus, despuys. — La forma més usada per Metge es la 
segona. Remarca important: '/?<j'í', no l'esmerça may pera intro- 
duhir proposicions adverbials, ans sols y exclusivament pera lligar 
proposicions coordinades (§ 1036). , 

Pus, adés sola: 

E sils hordens la miraven axi còm deurien pus haguessen 

fet ço que a generació humana pertany axi li fugirien com 

a la mort (2289) 
e pus son be arreades e han he parades lurs cambres venen 

axi com a reynes davant los dolents afemmats (2413) 
Pus ne sien extdes diràs que son èxcomunicats (3649) 

adés ab 'que': 
molts homens son qui nos saben lexar de la cosa pus que 
la han comensada (V. 384), 

y la lliçó U, del exemple abans esmentat, 3649. 

Despuys que (sempre ab 'que'): 

son passats daquest segle despuys quel sarna comensa {1540) 



358 

si donchs nou has linrat a oblit despuys que jo desempare lo 

cors (i 709) 
despuys quen extreu null temps hi son tornats (1963) 
no est axi cara als nobles homens de ma terra majorment 

despuys que comensist haver infants (V. 245). 

913. Posterioritat quasi simultània- — Logiçainent l'acció 
de la proposició principal presuposa l'existència de la subordinada, 
mes sols lògicament, en guisa qu'en la realitat quasi són simultànies. 

Conjunccions rnetgenques: 

Tantost que: _ 

tantost que foren riques mudaren les demés lurs propòsits 

(2468) 
tantost quel dit Cipio fo mort ella li dona libertat e marit 

(3051)- 
Encontinent que: 

encontinent que li es donada ama de gran amor lo seu 

carçre (303) 
ressuçita es leva en peus un hom . . . encontinent que hagué 

tocat los ossos daquell (785) 
encontinent quen han begut obliden totes coses (1919) 
encontinent que sabé la mort daquell . . . begué carbons fogué- 

jants e mori {3033). 

Apenes: 

apenes hagui desemparat lo meu cors ... jo fuy posat en lo 

juy de nostre senyor Deu (1373) 
apenes les hauran cubertes les tornaran descobrir (2394). 

Aquesta conjuncció a voltes regeix *no', servant, però, sentit 
afirmatiu: '■apenes no ha passat una harcada lexela a la riba entre 
molta sutzura' (1938). 

Emperò los mss. P. y U. corretgexen: 'apenes na (ne ha) 
passada', ço que crech es la vera Uiçó. 

914. Començament y terme del temps. — Avuy tradu- 
him lo primer sentit ab 'des, des de, de des, qtte', y lo segon ab 
'Jiifs j^ae', abdues conjunccions may usades per Metge. EU indica 
lo començament del temps ab 'despuys que'; ne són exemples los 
passatges 1540, 1709, 1963 y V. 245 esmentats ensús (§912). 

915. Terme de temps. — 'Tro'l. (A. P. 'tro que', U. 
'entro que'): 



' No hí ha regularitat perfeta en la manera de donar aquesta conjuncció. 
Lo ms. A. quasi sempre escriu 'tro que', mes qualque vegada simplement 
'tro'. Lo ms. ü. quasi sempre 'entro que', y aiguna volta 'tro que'. Lo 
ms. P. segueix l'A., mes qualque colp admet també 'entro que'. 



359 

tro que la resurrecció reparas la mortalitat (93) 

no pogués entrar en la celestial glòria tro que de la sua 

sancta esgleya lo dit scisma fos radicalment extirpat {ïú,t^\) 
tro que abdosos fossem èxits de les valls infernals jo no 

guardas delras (1800) 
net comanaria la cura de la mia malaltia ... tro que sapia 

... tos afers {2Z20) 
dormen tro que deuen sopar (2725), 
y molts altres passatges. 

(Tots los mss. 'tro que'): 'ne laxat respondre de la temporalitat 
de la sgleya tro que ells se fossen concordats' (1422). 

(A. P. 'tro'; U. 'tro que'): 'tro sia fornada la polç en la sua, 
terra" (110). 

(A. 'tro'; P. U. 'entro que'): 'car tro sia passat lo tet}ips per 
nostre senyor a tna penitencia ordonat' (225). 

Tro a tant que: Trobem aquesta bonica locució conjunccional : 
'reptaran los contínuament desser homens sens fe, ... tro a tant 
que fassa ço que volran^ (2681). 

gi6. Locucions ab un adverbi relatiu devingudes con- 
junccions temporals. — N'usem bastantes modernament, y axis 
ab substantius y'l relatiu dihem: 'lo jorn que ...', 'alhora que ...' 
significant simplement 'quan'. Metge sols té: 

en les obres del qual en temps que io amava me solia molt . 
delitar (V. 21) 
- après un temps que la filla fo deslatada . . . volc la provar 
(V. 234). 

Causals. 

917. Les principals conjunccions llatines de causa eren 'quod, 
quia, quare, nam, enim'. Lo castellà de 'quia' n'heretà 'ca', ara 
malhauradament perdut; en cambi, lo català de 'quare' ne derivà 
'car', l'ús de la qual, jatsla que s'hagi anat restringint molt, emperò 
podem dir es pervingut fins a nosaltres. De 'quid' en lloch de 
'quod', n'es pervingut també lo 'que' causal. Las altres conjunccions 
llatines no dexaren ròssech en nostra llengua. 

918. Car. — a) Sa significança més espandida en català es 
aquella purament causal, ço es, introduheix la causa de ço que la 
proposició principal afirma; 'car' en aquest cas, es substituhible per 
'y la rahó d'açò es que': 

jo no creure que siats mort car homens morts no parlen (60) 
no apar que haies clara conexença de la intenció del 

savi ... car ell no dix dço (105) 
be crech que no era res car hom son axi com los altres 

(142) 



36o 

Girat ... car aquest con de quem veus cuhert fantasHehes 

(i6o) ■ . ,\ 

no plors ...car Se remey imdil usaries (170) 
nom mera vell si nou pots entendre car tu no hi _ vols 

primament specnlar (201) 
Jo començ ... alia hon dech: car Job no fo jueu ans fo 

Ien gentil (546) 
mentiria, car greu mes es que . . . (638) 
En altra manera la divinal paraula fora luny de veritat 

car en akuna forma no pogra ésser y mat ge ... sua (752) 
(jque ten par? — Tot mal ... car innumer alies errors ... 

hi ha (876) 
lexem star aço car declarar te vull lo restant (905) 
sia , vostra mercè quey pensets be car vos conexerets que 

... (952) 
veig qne es substància propria car <fo/ se es alegra de les 

sues passions (969) 
noy vull respondre ... car no cal (2 11 3) 
aço vuUes fer spatxadament car los Jorns sen van (V. 60). 

jS) 'Car' introduheix també la justificació de qu'hom hagi feta 
l'afirmació continguda en la proposició principal; car una cosa es 
la causa d'aquesta proposició y una altra lo motiu qu'hom ha tingut 
al feria. En aquest cas, es solsament substitnhíble per 'y lo motiu 
de dirho es que': 

havia manat matar sos fills car algun no podia veure los 

infants (V. 398) ■ 

fes assats bella ...? — Gert hoc ... car to nom pens que 

... sen pogués trobar pus bella (V. 555) 
no diu pas que no ho crega car en molts lochs de son libre 

veig que tracta de la dita inmortalitat (709)• 

y) 'Car' pot afeblirse fins devenir equivalent a 'que'. Metge 
sols dóna lo passatge: 'la raho es car coses corporals ... coses 
spirituak no poden veure'' (1012), ahont 'car = que' introduheix nO 
un complement, ans un predicat. 

919. Que. — Era molt usat en io ple sentit causal, equi- 
valent a 'y la rahó es que': 

La fama es vera ... que jo he pagat lo deute a natura {^^) 

Not pens però, que per tenir aquesta opinió sien damp- 

nats los doctors dessus dits, que abona intenció la tengren 

(1527) 
Lexa anar laygua pel riu que abans quens partiscam ... 

conexeras gran part del misteri (1696) 
e no sens X2Í!s\o, que les animes fexugues per' vicis no poden 

tornar al cel (2135) 
not cal tenir temps en aço ... que per clar ho he (2186) 



36i 

Ve en ínal guany, yilana traydora, que no est bona sinó a 

scatar peix (2378) 
encara valets menys que nous preats que la mia honor 

vostra es (2532) 
les barres li asseguen a qui primer ne parla que jo fos 

vostra muller que jo nó feya per vos (2565) 
aquestes en un matí, que ayf aní com una missa baxa se diu 

stan solament en la sgleya, saben ... (2617) 
si naturalment son mal compostes axi han siaí que noy 

val alcuna maestria (2827). 

Ab interrogació, equival a 'equina es la rahó que?': 

mas iquem cal tenir temps en açol (2051) 
Si imfern es sobre o deiüs \.&a&. iquem ho cal replicar} 
(2133)- 

Es remarcable que modernament, titllem l'ús d'aquest 'que' 
com a castellanisme. Històricament no hi ha pas motiu. Emperò, 
confés que'l sentiment y tast de nostre catalanesch es contrari, a 
mon vijarés, a aytal 'que'. 

920. Majorment que. — Analegament a la locució con- 
junccional francesa 'd'autant qtíe', ahont abans de 'que' causal hi 
veyem un adverbi comparatiu, Metge aplega ab 'que' l'adverbi 
'majorment', formant una locució palesament causal: 

pensar pots que no son a mi amagades les passades e les 
presents majorment que jo son spirit qui en tancar e obrir 
lull vaig de Orient a Occident (2801) 

Pijor staria a mi no defendre veritat majormmt quey puxe 
entrevenir colpa mia (2907). 

La subordinació, però, no hi ha dubte qu'es feble. Hom 
podria veure en 'majorment' l'adverbi d'una proposició principal 
suplerta. 'Que' seria llavors la sola coiijuncció qui introduhís la 
subordinada causal; axis: 'pensar pots que no son a mi amagades 
les .passades e les presents. Ho pots pensar majorment, que (car) 
jo son ...'. May, però, podrem veurehi' una proposició incomplerta, 
com sigui que 'majorment qüe ...'no pugui subsistir per si sola. 

921. Si. — Aquesta corijuncció condicional acquireix lo matiç 
causal en lo cas qu'explique en lo § 1168, ço es, quan la con- 
dició es complida Q certa, de manera que ja no es tal condició: 

«■ aquesta sperança havia Job no creya que la sua anima 

fos mortal (540) 
si m imfern devia plorar paria que era sa intenció que 

les animes fossen inmortals (765) 
si la pasta fa hom inflar ?naneianí ijqnant mes la carn que 

es sensibla? (2821). 



302 

922. Conjunccions complexes. — Les preposicions causals 
entren sovint en la forniació de locucions conjunctives d'igual 
modalitat; y ací trobem precisament l'origen de la conjuncció de 
causa més usada en lo català modern: 'perquè'. 

'Per que' en sentit afirmatiu equival en Metge a 'per lo qual', 
y en sentit interrogatiu a 'per quin motiu', en guisa que 'que' serva 
sa vàlua de pronom substantiu. Lo veurem, donchs, al ocupamos 
de les proposicions relatives y interrogatives (§ 986). Quan hom 
troba qualque exemple, com: 

jot he a dir encara ... per que son vengut en aquesta presó 

(1566) 
cobeiant saber per que ho havia dit, dissimule haver ho 
oyl (2123) 

no deu veurehi una conjuncció (anch qu'aytals construccions siguin 
precisament l'origen de nostre 'perquè'), sinó una^ interrogació 
indirecta (§§ 892, 893), de manera que 'que' hi té vàlua subs- 
tantiva. Una sola volta Metge usa 'perquè' ja format y ab 
l'accepció d'aVuy: 'no ho voldria fer que tu no hó sabesses /í^^«í 
vull que tu ho consentes e que hi hages aquella pasciencia la qual 
me prometist' (V. 253), exemple remarcable per sa singularitat. 

En lloch del modern 'perquè' (quan no es interrogatiu) Metge 
usa tostemps les locucions: 

923. 'Per tal cOm', 'per ço com'. — La sígnificança 
d'abdues es exacte. Los mss. A. y U. del Somni porten quasi 
^ sempre la primera; lo ms. P. dóna preferència a la segona. Axis 
ho trobem en: 

la gent ho àsxí per tal com ho volria (51) 

ab gran congoxa stich de saberho per tal com nou puix 

entendre (196) - 

ama lo per tal com no pot ésser franca (305) 
tota substància intellectual, per tal com. es separada e no 

dependent del cors, es incorruptibla (408) 
E he ell posat primer per ço com entrels gentils fo lo 

millor (548) 
tu penses que la anima dels bruts sia spiritual per tal com 

dius que es invisible (996) 
los ne seguirà gran profit e specialment per tal com seran 

certs de moltes coses (1630)^ 
has loat tu mateix per tal com ella es carn de la tua carn 

(2203) 
que per tal com jo havia experimentat cascuna natura, tos 

jutge de la qüestió dessus dita (2248) 

y podríem encara citar 230, 555, 724, 997, 1015, 1022, 1068, 
1135, 1149,1215, 1339, 1343» 1436, I445> i577> 1592, 1598, 



363 

2025, 2029, 2039> 2043, 2049, 2076, 2842, 2866, 3034, 3487, 
3491, 3518, 3570, 3609, 3698, etc.i 

924. Segons Meyer-Lübke2 lo provençal esmerça: 'per que', 
'per ço que', 'per ço car'. Bé pot ésser: mes en català, com hem 
dit, 'per que' no es conjuncció y 'per ço que' ho seria final. 

925. Conjunccions temporals ab significança causal. 
■ — Les conjunccions causals precehents introduhexen proposicions 
qui expliquen la cansa, qu'aquell qui parla suposa desconeguda, o 
si no es rigorosament axis, quant menys la fa conèxér com si ho 
fos. Anem a examinar ara conjunccions temporals transferides a 
causals, les quals introduhexen proposicions qui presenten lo motiu 
com a ja conegut y admès; lo recorden simplement pera justificar 
la proposició principal, la qui n'es una conseqüència. Aytals con- 
junccions responen a 'quoniam'. La rahó d'aytal transferència es 
que dites conjunccions temporals indiquen lo motiu com a pre- 
existent, ço es, existint en lo temps abans la proposició principal; 
aquesta noció s'es corregut al ordre lògich: si la circumstancia 
adverbial preexistia a la proposició principal, aquella es necessària 
a l'existència d'aquesta, ço es, n'es lo motiu, y més en general, 
la causa. 

Hem de remarcar, però, que les proposicions principals poden 
ésser coordinades, presentant també una successió temporal o lògica; 
en guisa que la fita departidora entre elles y les qu'examinem 
ara es ben difícil de precisar. 

926. Quant. — Sols trop: 

e per consegüent als non crech maiorment quant veig que 
Salamo ... fo de la opinió en que jo son (97) 



' Tots los mss. donen 'per tal com', en: 

E que diguera que orats eren sinó per tal com crehien ço gue 

Pitagores havia cregut (698) 
per tal com es cosa que (707) 
y 899, 1413, 1510, 1547, 1630, 2212, 2248, 3226, 3229, 3262, 3572, etc. 
Tots lo mss. donen 'per ço com', en : 

una cosa , . . M pux anadir . . . fer ço com, ho veig en mi mateix (230) 
principi de moviment sia fer ço com per si mateix se mou (471) 
■ perço com no es fundada en rako ... no pens que tant hagués 
durat (897). 
En lo passatge : ' noi ploren per ço com pensen que no sia res mas per 
ço com lo veen destituhit . . . dels bens temporaW (580), lo ms. U. escriu 
'per tal que' en lloch del primer 'per ço com' (A. llacuna). 

En: '^E per que ho creus? Per tal com cascun jorn veig' (133), lo 

ms. P. escriu 'per ço que'. Aytals locucions ab ' que ' són palesament errades, 

car 'per tal que' y 'per ço que' són conjunccions finals y no causals (§930). 

&ÏÍ Valter llegim 'per ço con' (A), com (U), en: 'tot hom stech fort 

meravellat e maiorment perço con ia era hora de dinar' {V. 139). 

« Syntaxe, 588. 



3^4 



Eütre les altres coses quels iaduhien a creure aço era una 
ço es '^uanl eih'eii queb homens de gran enginy havien 
ordonat lo dret pmlifical ... (564). 

927. Com. — Son ús causal es abundantíssim en Metge: 
que sia pròpia substància clar es com alcun altre spirit no 

reeba carn ques dolga salegra de les sues passions (298) 
^qni,pot duptar de la sua r^o com ... fa ésser vistes coses 

tant meravelloses} (348) 
com la anima racional donchs setita sapie e visqué segueix 

se que es ... (405) - 

alcuna cosa no es a ella contraria com per lenteniment 

possible ella sia conexedora e reptiva de tots los contraris 

(428) ^ 
(la anima hunaanal nos pot corrompre) ne per corrupció 

del seu subieet com ella sia forma no dependent del cors 

segons son ésser; ne per defalliment de la sua causa 

car no pot haver alcuna cai/sa sinó eternal (431) 
- en altra manera morria com vida no puxa ésser sens movi- 

me7it (462) 
car cosa corporal per si matexa nos pot moure com en 

iot moviment sia necessari move?it e mogut (1097) 
tristor com ja noy som me puny contínuament (1274) 
Be stats vos com glòria etenal sperais {iz^i)) 
lavors era hora quen elegissen altre com abans non deguessen 

elegir (1401) 
en gran suspita e prolexitat me havets posat com nom 

havets acabat ço quem cotnensavets dir (1673) 
e com ella ...fos morduda ... mori (1743) 
com una serp volgués lo dit cap devorar fo convertida en 

roca per Apollo (1845) " 
Tot lo delit que trobes en les paraules dorpheu es co}>i 

ha parlat damor {1869) 
sinó sola iniquitat que han com nos poden venjar de lurs 

marits axi com volrien (2491) 
com fos condempnat corporahnent ella ... lo amaga en son 

lit (3054) ' , ' ' 

ans déya que era una de les pus benaventurades fembres 

del mon com havia concebuts aytals fills (3140) 
icom nois àbsorbist axi com Datan e Abironi (3251) 
e com la dita istoria sia fundada en virtuts de paciència 

obediencia~e ... per ço he deliberat de arromangar la 

dita istoria (V. 10) 
com donchs totes les tues coses placien ... a nos ... suplicam 

te ... (V.54). 
som benaventurats con ay tal senyor havem {Sí. 56) 
vuy relevar a vosaltres del carrech que volets pendre per 

mi car io matei.s: vull haver lo afany de cercaríem; 



365 

con to sia cert que la nobtea de la ku no ennobleix laltra 

(V.82) 
con algú no sabes noves de la novia tot hom stech fort 

meravellat (y. 138) 
era tengut per fort savi con tant gran virtut amagada deius 

tant gran pobrea e fretura havia acostada a si mateix 

(V. 219) 
ne que ella anyoras ne desiyas la fortana prospera que 

havia perduda con íostemps sfant en sa prosperitat hagués 

viscut humil e pobre de spirit (V. 505) 
atreviment gran que he haut con he gosut parlar après ... 

(V. 614). 

Avuy l'ús de 'corií' té sabor erudita. Coloquialment preferim 
'com sigui que'. 

928. Pus. — Hem vist que Metge l'esmerçava rarament en 

sentit temporal (§ 912); pera temps es 'despuys' la forma qu'üsa 

abastament. .En modalitat causal, usa exclusivament 'pus'. Y 

■veurem després {§ 1036) com reserva quasi exclusivament 'puys' 

pera les proposicions coordinades: 

pus de tal intenció est obres les orelles (528) 

pus inmortal es sens tot dupte poderós es afer ... coses" 

inmortals (756) 
pus entens que la mia es stada soptosa diret la rao perquè 

es stada aytal (1152) 
car la dita ciutat nom hagre consellat que jous faes mal 

pus noi meresqtíessets [i I g6) 
pus vees que fos perillós de morir jo hagra feta remissió 

general (1207) 
recordant mon defalliment me renovella la tristor. Però 

pus axi ho vols hoies (1371) 
tota elecció feta per impressió es nuUa per disposició de 

dret; donchs pus axi es a mi era necessari que la un 

creegues (i455) 
suplich vos pus no si pot als fer quem vuUats dir qui 

son ... (1688) 
pus a tu ha plagut ... pendre mes noves digna cosa es que 

jo caU (1856) 
pus ho vols sia fet axi com te plaurà (1907) 
pus has atorgada veritat ... lo joch te strenyere en breus 

paraules (2269) 
mas per la creu de Deu pus aytal sots que faré cosa que 

nous sabrà a pinyons (2538) 
es gran raho pus elles son tant pacients (2674) 
pus vosaltres trobats pler que io prena muller promet vos 

que io compliré vostre desig (V. 90) 



366 

pus lo teu coratge no pux prevenir de bon grat seguiré 

aquell (V. 353) 
pus a tu plau iom partesch de assí (V. 460). 

Finals. 

929. La conjuncció clàssica llatina 'uf, fou substituhida pera 
indicar fi, per 'quo', a la qual a son torn succehi 'quod'. Aquesta 
fou reemplaçada en los darrers temps per 'quid', qui en romànich 
devingué 'que'. 

Que. — Es ben usada per Metge: 

faesses ton poder que íu ik altres prínceps ...vos con- 

cordassets (1=424) 
fe ton poder que muyres en segur e íranquille port {■^']()b) 
pusques induhir los sequaces de la tua dampnada opinió 
, que aquella vullen desraygar de lurs coratges (1601) 

puys remet les a Radamantus quels do ' la sentencia que 

merexen (1968) 
Adobem lalfarda que nom cobra tant los pits (2373) 
no dons raho quen haies pus assaber (3337) 
la_ tua humanitat dona a nós audàcia e gosar que ab 

devota confiança parlem ah lu e que are les voluntats que 

tots tenim secretes ... la mia veu ftofifich a les vostres 

orelles (V. 46) 
feula aportar ab gran diligència a Bolunya a sa germana 

... que la nodris e qtie la instruís (V. 304) 
a ell era dada licencia per lo dit Papa que per repòs e 

pau de ell e de ses genis separat lo primer matrimoni pogués 

pendre altra muller (V. 411) 
(comensa) de amonestar les altres companyes que li 

aíudassen (V. 529). 

Meyer-Lübkei consigna que'l castellà y'l català usen també 
'com' pera indicar fi. Esmenta exemples castellans, mes no cata- 
lans. Certes, jo no admetería aytal conjuncció com a catalana, 
ans me sona palesament com a castellanisme. Metge, qui tant 
prodiga lo 'com' en altres modalitats, no'l usa mày ab sentit final. 

930. Locucions conjunctives preposicionals. — Pariona- 
ment a ço qu'hem vist en les conjuncciòns causals (§ 923), trobem 
també ací conjuncciòns compostes, un dels elements de les quals 
es una preposició. La principal, en nostre autor es: 

'Per tal que', 'pèr ço que'. — Los dos mss. de Valíer 
sempre donen la darrera locució; en quant al Somni, sos mss. A. 
y U. fan regularment 'per tal que', y'l P., llevat un sol passatge, 
sempre 'per ço que' (cf. § 923). Axis ho trobem en: 

' SyntoKS, § 590. 



367 

Lomé es estat creat en lo mitg per tal que fos pus baix 

quels àngels e pus alt que les bèsties (89) 
'E.raç&ïoper talquemilsho entenes declarar to he breument (275) 
per tal que mes per ell sia sostenguda (308) 
lat fiu . . . studiar per tal que jo e tu ne poguessem avegades 

conferir (663) 
legi lo libre de Plató . . . per tal que ah pler moris (686) 
ni as per tal que no puxes dir que a fameiar te havia con- 
vidat vull te sadollar (831) 
La primera per tal quels dits singulars ... mSstrassen lur 

iniquitat (1168) 
per tal que mils ne puxen venir a la fi que desigen aprenen 
de ... (2308) 

y 1132, 1171, 1176, 1331, 1494, 2285, 2362, 2396, 2594, 2656, 
2734, 3050, 3062, 3220, 3438, 3463, 3477, 3544, 3561. etc.i 

931. Aquesta conjuncció substituhejx a nostre modern 'pera 
que', salvant l'excepció esmentada dejús. Fent un resum sobre 
aquesta modalitat final, axis com avuy usem sempre 'pera' (calcat 
al castellà 'para') eh- estil més o menys curós, y sempre 'per' en 
llenguatge familiar, Metge estableix la següent distincció: 

Complement final constituhit per un substantiu: 'per' (§ 745). 
„ „ „ „ „ infinitiu: 'per' (§ 822). 

„ „ „ „ una proposició: 'per tal que'. 

Com a única excepció, Metge usa 'per que' en: 'trametre 
laus per que vos e les altres dones ... prenats eximpli'' (V. 14). 



^ Tots ' per tal que ' : 

per tal qtie mils ne romanga instruït (245) 

Plató vench en Itàlia . . . per tal que aprengués delís (625)^ 

los deus immortals haver scampades les animes en los corsos humanals 

per tal que fes qui defenes . . . (726) 
si ho faien però, per tal que tost sclatassen be obrarien (2737) 
y 1720, 3074, 3429. 

U. P. 'per tal que', A. 'per ço que': 

per ço quen siescert atten be a aço quet diré {2285) 
Tots 'per ço- que': 

per ço que nos perden (1603) 

ben remembrar de aquella per ço que mils e ■pus pacientment puxàts 

aquelles soferirÇ^. 27) 
perço que puxam jutjar que som benaventurats . . . suplicam te . . . 

(V. 56) 
desliurens donchs de aquesta trista de ancia en que som per ço 

que . . . no ten anasses menys de ledesme successor (V. 70) 
entrassen en la casa de son Tgar^ perço que spatxas ço que ... (V. 148). 
perço que ella no aportas res ... feula despullar (V. 193) 
denunciy to abans perço que sobtosa e inopinada dolor not torbas 

(V.340) , ■ 

Valter perço que temptas sa muller ... feu la venir públicament (V. 430) 
perço qtte no fos fet empatxament a la experiència (V. 604). 



368 

932. La locució 'per mor de' (per amor de) no es trobadora 
en Metge. En cambi, trobem: 

933. Afi que. — Ahont 'a fi' se són aplegats com anant 
a formar una conjuncció novella: 'la anima racional es creada afi 
que (osfemps entena, apt e recort Deu' (482). 

Modals, 

934. Lo llatí introduhia les proposicions de manera mitjançant 
les conjunccions: 'ut, quem ad modum, quasi, quomodo'. 
Lo romànich no ha conservats més que 'quomodo' y 'quasi'. Ja 
veyérem comi la modalitat de manera s'extén y comprèn la com- 
parativa ■(§§ 639 sq.), com sia que la comparació no sigui als 
sinó establir mitjançant una cosa la manera d'una altra. Departiré, 
però, les proposicions modals absolutes de les comparatives. 

Proposicions modals absolutes. 

935. Com. — Es la conjuncció modal sobirana pera indicar 
manera real segons conformitat: 

se sforça a provar la- sua oppinio com mils pogué (267) 
no se com se acosta a les penses dels ho7nens una pronosticacio 

devinacio dels segles esdevenidors (602) 
per lencercar com ' pogra saber alcunes coses sdevenidores 

('347) , n \ 

com piis melodiosament pogui cante alguns virelays {18 19) 
apellals tu com te polras {21.00) 
com pits graciosament pogui digui a Orpheu (2124) 
(saben) com se engendren en laer lo tro el lamp (zòz'j) 
La present historia ... he arromansada com pus pla he 

puscut (V. 609). 

Aquesta conjuncció devé també intensiva, significant, més que 
manera-, quantitat: "be saps tu ... con est assats ^ara e molt amada 
a mi' (V. 244). 

936. Segons que (de secundum). — Metge tostemps la usa 
ab 'que'; avuy sovint la usem sense, probablement per influencia 
castellana. Denota també conformitat: 

e no pot morir segons que per avant veuràs (307) 

segons que veig gran delit hi trobes (522) 

lo qual segons que crech no serà e segons que ptich afermar 

no fo aytal en lo mon (639) 
que procehissets als dits dels christians segons quem havets 

promès (814) 
la cpsX segons que has oyt es ja. en la glòria eternal (3170) 
les quals segons qve diu Marchis Varro son estades .x. en 

nombre {3022) 



369 

segons que per molts indicis e senyals has souen provat {Sí . $z) 

e are segons que veig (435) i 

reebre e colocar les hostes segons que fer se deu (V. 521). 

937. Que. — També l'esmercem simplement com a con- 
juncció modal: 

no ho voldria fer que tu no ho sabesses (V. 253) 
lo nom de aquella no li exi de la boca que algú hois 
(V. 319). 

«Que' equival a 'de manera que'. En lo primer passatge sa 
vàlua s'acosta a la condicional, mes no l'ateny pas; 'que tu ho 
sabesses' no es una condició precisa: 'jo ho vull fer, mes ho 
voldria fer de manera que tu ho sabesses'. 

938. Axí com. — Aquesta locució conjunctiva, ahont hi 
entra l'adverbi demostratiu derivat de 'sic', te dos diversos matiços 
modals, ço es assaber, no solsament lo de manera absoluta, ans 
aytambé lo de manera relativa o comparatiu. Los exposaré separats- 
lo primer ací, lo segon en lo §942. '"' 

'Axí com', conjuncció de manera, es més usada per Metge 
que no'l simple 'com', al qual substituheÍK : 

si raho dich atorgalam. — Axi com vos Senyor manarets 

(395. 409) 
que visques en treballs ... axi com fan los érinceps terrenak 

(607) 
qui de raho vulla usar axi com deu (859) 
no puch pensar que ell ho cregués axi com ho deya (892) 
(poguesseu ... mostrar vostra xaQ.ocQnd.&) axi com certament 

far ets (1174) 

cercar a vegades axi com fan comunament los grans setiyors 

(1328) 
qui sia filla de pagès axi con tu est (V. 248) 
fe de les tues coses axi con te platira (V. 259) 
trames lo dit infant per lalgutzir a Bolunya axi con havia 

fet de la filla (V. 380) 
(la muller) no volia ne avorria alguna cosa sinó axi con 

a son marit plahia (V. 393) 
la dita historia vullats creure axi com es posada (V. 619), 

Ben sovint troba hom les dues partícules separades pel verb 
principal: 

axi es ... com tu dius (905) 

si axi es senyor com Vos afermats atorch ho (963) 

si axi ho creus coïn ho dius enganat est (1071) 

posat ... que axi fos com los dits cardinals allegaven (1395) 



^ U. sens 'que'. 
Beiheft ziir Zeitschr. f. rom. Phil. LXVX. 



24 



S7à 

si la tua voluntat, es ... que axí sia com has dit iot 
promet ... (V. 183). 

Comprobi hom qu'en tots los exemples precehents es impossible 
establir la més minua comparança: 'axí com' no hi indica als 
sinó manera. 

939. Quant, en quant. — En lo sentit de 'per ço qu'es- 
guarda, per ço que fa a'. Ne podríem dir modal parcial: 

Quant es per mon interès not cal plorar (171) 

no vull que mes ne sapies guant es per mi (2833) 

se son acostats assats a la veritat en quant humanal enginy 

ho fot compendre (234) 
aço no ve sinó per accident en quant ... la virtut de la 

anima fretura dorgue corporal (439). 

940. Manera y comparació hipotètiques. — Quan hom 
vol indicar la manera, no certament y com una realitat, ans sols 
hipotèticament, hom afegeix a les conjunccions la partícula con- 
dicional: 

Axi com si (manera): 

fuig lurs la sanch . . . axi com si eren en un gran perill 

(2457) 
Valter axi com si degués exir a carrera a la sua í/oío isque 

fora lo seu palau (V. 142) 
axi com si hagués a fer un gran crim demana linfant 

(V. 363) 
stava vergonyosa axi con si fos levada de dormir (V. 575). 

(compa;raci6) : 
sia axi tractada per vosaltres com si era filla del emperador 

Tant com si: 

sen glorieja tant com si hagués vençut lo major e pus victoriós 
príncep del mon (3003). 
Quaix que. — Molt poch usada pel català modern, qui la 
substituheix per 'com si'. En italià tenen 'quasi che', y en proven- 
çal 'quais que': 'quaix que vulla dir que de la permanència de la 
sanch penge lesser daquells' (1003), 

Comparatives. 

941. Són aquestes les proposicions modals relatives, per ço 
com no establexen manera absoluta y per si matexa, ans segons 
un altre terme qui fa de comparança. Ressurt palesament però, 
llur Intima relació ab les que venim d'examinar, y axis no es 
estrany qu'algunes de les conjunccions siguin ací les matexes. 



3Í/r' 

pes lo mo0ient que parlem de comparació, es vijarés qu'havem 
ops de dos termens a ésser comparats, y es axis qu'ací trobarem 
sernpre dues partícules relacionades, una pera cada terme; la segona 
delies, la qm íntroduheix lo terme de comparança, ha d'ésser 
precisament conjuncció, ço es, ha d'ésser una proposició lo terme 
mtroduhit;- car altrament no tindríem proposició subordinada y nos 
trobaríem en lo cas examinat en §§ 641 sq. Emperò, la primera 
partícula, qm pertany a la . proposició principal, per ésser adverbial 
tant pot referirse a tota ella com a un sol mot de la matexa. 

942. Axí com. — Hem vist (§ 938) com aquesta locució 
conjunctiva pot indicar simplement manera absoluta; heusaci com 
mtroduheix una proposició secundaria ab la qual compara la 
principal. Se refereix a: 

ít) tota la proposició principal: 

Am com moren los homens moren aquelles (loi) 

les animes dels bruts sien inmortals axi com son aquelles 

dels L•mens (940) 
axi com aquell qui ... jo ... fique la orella (1728) 
que ... jo ... fos jutge de la qüestió dessus dita axi com 

aquell qui mils L• devia saber que altri (2249) 
(tots ... prometeren ...) complir son manament axi con 

aquells qui . . . apenes cuydaven veure lo dia de les noccies 

(V. 100) 

aquesta no vulles tractar axi con has tractada laltra 
(V. 562) 

han hauda meravellosa paciència ... axi con fo Porcia 
(V. 626). 

^) un adjectiu: 

del qual han axi clara conexença com si tostemps havien 
navegat (2715). 

y) un adverbi: 

iVols ... quet respona axi breument com has demanaf> 
(1129). 

(5) un substantiu adverbial: 

les coses quem has dites dimfern son axi a la letra eom 
has dit (2063). 

fi) un substantiu ablatiu: 

X^Víy&a. axi delís com si era veri (3723). 

943- Axí com ... axí. — Quan la proposició comparativa 
va devant, pot donarse més força a la comparació, repetint 'axí' 
-abans de la proposició principal: 'axi com en lo entrament que fiu 
de la tua casa me despuyli les vestadures axim despulli les mies 
voluntats e desigs' (V. 347). 



24- 



* 



944- Tant cotó. — L'adverH quantitatiu 'tanf se correspon 
ab la conjuncció modal 'com' pera comparar intensivament una 
proposició secundaria ab la principal. A diferencia de 'axi — còrn- 
ia comparança es aci en la quantitat y no en la qualitat o manera. 
'Tant' pot referirse a: 
«) tota la proposició principal: 

te provaré iant con fossihkm serà (383) 

tant com jo puch conexer aquell enganador Mahomeí aKi 

volia que ho creguessen los seus sequaces (890) 
no hagueres errat tant com has (14 12) 
los doctors qui han tenguda la part contraria no han 
jutjat sobre aço sinó tant com lur enteniment entenia 

(1521) . 

de bon grat compliré vostre manament tant com en mi serà 

{1646) „ 

los desastruchs nos gosen alegrar ... smo tant com elles 

or donen (2416) 
vull les scusar tant com pare (2916). 

^) un adjectiu de la principal: 

la qual era tant clara a mi com es ara la inmortalüat de 

la anima racional (ii74) 
tant prestes les han com los cans lorinar (2663) 
la paret fumada e la casa de les fembres ixen te»/ tó»?»" 

e cobrades cóm mira lo pintor {zBi 2) 
son stada muller de tant noble baró com tu est (V. 458). 

y) un adverbi: 

not spatxara tant tost com tu volries (iSo) . - ,, 

no contenguda per tres línies tant poch com la anima dels 

homens \<)(ii) , , ^r-i fjr 

nois nomenaràs . . . tant propnament com han los pfiiloso/fs 

(2105). 
é) en forma adjectiva a un substantiu: 

no hagra fet perdre tanta multitut de gent com se tira si 
speras viure après la mort corporal (893). 

Aytant com. — Forma usada també per Metge: 
aytant ne se com ne sabia (236) 
aytant com aprofiten perseverant ah bons homens son fets pijors 

conversant ab los mals (918) 
ma muller aytant la am com los marits acostumen (2207). 

De conseqüència y de resultat. 

945. La proposició principal pot contenir un adverbi d'inten- 
sitat ('tant, talment, asis', etc), o, ço qui es parió, un substantm 
complement adverbial de manera ('de manera, en guisa), tots los 



373 

quals regexen una proposició subordinada introdnhida per 'que' 
(en llatí 'quod', qui substituhi a 'ut'). Ara bé: en la proposició 
principal dits adverbi o complement adverbial indiquen manera; 
mes al seguir la subordinada, ço qu'aquesta dóna es una conse- 
qüència o un resultat, y no precisament manera. Per açò aytals 
proposicions s'apleguen apart 

946. Asi que. — La trop escarsament en lo Somni, y assats 
freqüentment en Valter: 

los peccadors son axt fets mals per lo pecat que necessari 
es que sien superlativameni remoguis .., de Deu (2 140) 

Cosa corporal de si matexa no pot ésser axi movent que 
alcüna cosa no la haia a moure (1099) 

per moltes altres províncies era scampada la sua virtuosa 
fama axi que molta gent ... venia per mirar aquella 

(V. 214)1 
io teu coratge se convenga de bon grat ab lo meu axt 

que en alctina cosa iames nos desconvenga ab la mia voluntat 

(V. 177) 
(Valter) 1^ trobava pus fael e ab major afecció envers ell 

axi que abdosos semblaven de ten coratge (V. 391) 
Per alguns dies la dita Griselda stech ab son pare ab 

meravellosa hiunilitat axi que en ella no podia hom conexer 

algun senyal de tristor (V. 501) 
(io he gran desig que aquesta donzella ... sia reebuda 

honorablament e los homens e les dones qui ab ella 

venen ...) axi que sia feta honor a cascun (V. 517). 

947. Complements adverbials. — Sols trop Ío substantiu 
'manera', y encara en Valter: 'ordona lo palau ... en tal manera 
que tot hom ...se meravellaven' (V. 546). 

948. Tal ... que. — Com 'axi', indica 'tal' la manera o 
grau, introduhint 'que' una conseqüència: 'nos lat procurarem tal que 
ella serà digna de acostarse a tu e de tal linatge que tots porem star 
en bona sperança de ella' (V. 68). 

Aytal ... que: 'restituhi lam ab aytal ley que entro que ... 
jo no guardas detras' (1801). 

949. Tant ... que. — Distingexi'n hom la modalitat, de 
'tant — com', qui estableix comparació quantitativa. Ací 'tant' es 
un adverbi intensiu, y 'que' no conclou cap comparació oberta, 
sinó qu'introduheix una conseqüència d'aytal intensitat. 

'Tant' pot ésser adverbi, intensificant: 



» 'La sua virtuosa fama era scampada en tal manera que molta gent 
venia'; emperò !a proposició subordinada 'que la gent venia', np es pas )« 
maijera d'éssçr escaïppad? sa fema, ans u» rpçulfat, 



574 

«) spn verb: 

penediamen però no tant que no mi tornas alctmes vegades 

(1333) 
en lo qual se delitaven ianí que aquells qui naturalment son 

enemicks siaven ensemps (1827). 

^) un altre adverbi: 

no conclouen tant necessàriament que hom noy pogués raho- 

nàblament contradir (503) 
tant breu to diré ... que no por e pus (2128). 

7) un adjectiu: ' 

£qui seria tant foll que incessant ment visques en treballsl 

(605) 
era de tant gran autoritat que altres sinó ell ... no foren 

tenguts . . . per savis (623) 
mas tu has aquells tant familiars que no seria als sinó em- 
■ penyer ab la ma la nau (738) 
tant gran plaer trobava en ço quem dehiets ... que ... 

no us hagra demanat daltra {1568) 
no meresia jo ... tant gran gràcia que venguessels a tant 

petit hom com jo son (1616) 
fuy tant graciós a Cerbero . . . que les dites portes me foren 

iantost ubertes (1753) 
^Son jo tant letja ... que nom deiats amari (2540) 
trobava tant gran pler en cassar que totes l'es altres coses 

... ne menyspreaua (V. 37). 

'Tant' pot intensificar un substantiu, y llavors pren les desi- 
nencies adjectives: 

sim voliets fer tanta gràcia que de les rahons e demostracions 

usassets primerament (388) 
tantes son les virtuts de que la poria dignament loar que 

no se on començ (3224) 
nostre senyor Deii feu tanta de gràcia a la dita Griselda 

que algun no pogué jutjar que . . . (V. 203). 

Comparatives de grau diferent. 

950. Les proposicions comparatives examinades en los §§941 sq. 
establien totes igualtat. Quan no es axis, sinó que lo terme de 
la principal es major o menor que la proposició subordinada, 
aquesta no es introduhída per 'com', ans per 'que'. 

Lo terme comparatiu pertanyent a la principal pot ésser format 
mitjançant los adverbis 'més, pus, menys', però pot ésser també 
orgànich ('major, mils, pitjor'). Pot referirse a: 

et) tota la proposició principal: 

entenents ho molt mils que no ho saberen dir (221) 
.noi hi porig, molt mes dir que ells han dit (224) 



375 

vexat per la malaltia mes los amara complaure gue si contí- 

nuatnent me enuiassen (1205) 
jorn delitava molt mes que no devia (1326) 
Perderen mes los cristians ... quant los moros prengueren 

la ciutat dacre qtie lu quant perdist ta muller (1851) 
* mes amara ladonchs quem hagués dat . . . vint colps al cap 

que com axi faria (2774) 
obligat son en partida al defalliment daquells no molt 

menys que si encara era ajustat a carn (226). 

^) un sol terme de la matexa: 

en temps que jo vivia hagui major pena moltes vegades 

havent pahor de morir ... que no hagui la hora que 

desempare lo meu cors (1252) 
fo feta maior festa e pus sollempne celebració que no lo dia 

de les noces (V. 599) 
digne de menor reprensio que si no obtemperas a hun ne a 

altre (1461) 
pus fàcil ... atorgarho que creure (1266) 
iper quet fenys pus ignorant que no estl (21 14) 
no es alcuna part pus Itmy del cel quel centre de la terra 

(2144). 

Remarqui hom que 'més' es usat ab los verbs, y 'pus' ab 
los adjectius (cf. § 644). 

Los adjectius qui tenen idees comparatives són igualment 
seguits de 'que': 

^egual alegria ... li deruostrava de fet que de abans havia 
acostumat' (V. 315). 

951. Comparació proporcional. — Metge usa: 

com més ... més, substituhint 'pus' a 'més' quan se 
refereix a un adjectiu: 

com mes hi pens pus clar ho veig (147) 
com menys ... menys: 

com menys dura la pena ab menys dolor se passa (1236). 

Condicionals. 

952. La conjuncció quasi sempre usada pera introduhir una 
proposició subordinada, la qual posi una condició pel compliment 
de la principal, es 'si'. Pochs exemples caldran ací, per ço com 
molts n'haurem d'aduhir al tractar de llurs temps verbals (§§ Ii40sq.): 

si raho dich atorgalam (395) 

si de aço no est content recort te quen . . . {847) 

si not recorde digues ho (855) 

suplich vos que nous enuyets ... si fas tin incident (93 1 J. 



376 

953- Que. — Pot substituhir també a 'si', introdubint 
proposició condicional: 

E no hauràs pòch fet que ïio conegués {22^$) 

un laurador hauria prou fet tot lany çue li preservas lo 

camp de romagueres (2809) 
be hagueres fet que aço Mguesses callat (3680) 
natural cosa es pendre delit en musica e specialment que 

sia mesclada ab retòrica {3730). 

Modernament no admetem aytal ús de 'que', 

954. La conjuncció temporal 'quan' pot ésser a voltes usada 
en sentit condicional; axis avuy dihem: 'ja saps que no parlo quan 
tu no m'ho dius'; y axis llegim en Metge: 'axi com fa lo foch ... 
guant es corromput lo suMect en que es quis apaga' (72). 

Hipotètiques. 

955. Condició suposta. — Hem d'encloure ací aquelles 
proposicions la condició de les quals no es real, ans sols suposada. 
Les locucions conjunctives esmerçades per Metge són: 

Posat que. — Correspon al italià 'posto che'. Avuy en català 
barceloní no l'usem, ans preferim 'suposat que', calcada de la 
locució castellana 'supuesto que', en francès 'supposé que'. 

Té dues modalitats ben característiques: 

«) Introduheix una condició suposada, la qual es necessària 
pera l'enunciació continguda en la proposició principal. Equival 
a 'si es que': 

.glòria eternal sperats posat que no la haiats a present 

(1276,1404) 
be es consonant a rao ... que ho haia oblidat posat que 

ho sales (1711) 
(stan les animes) ... de tota persona que no haia reebut 

babtisme posat que haia ben viscut {1947) 
posat quen hi haia noi pot hom aconseguir sinó ab ésser 

content (2184) 
La qual venguda posat quen sapia (o quen es a cap de 

poch es pus vituperada que laltra primera (2381) 
los quals posat quels ho diguen no son gens creeguts 

(2512) 
no es maraveJla si aquelles fan errades posat que alcunes 

ne fassen (2926) 
posat quel seu jamay no tornas (3231). 

^) Metge usa- aquesta locució en un sentit qui, si bé es de 
suposició, es noresmenys oposat y a despit de l'enunciació principal; 
equival ^ 'adhvjch suposant, àdhuch si, malgrat que'. 



Aquesta modalitat, que trobem també en l'ilalià antich, es 
desconeguda pel català modern; s'escau ací per quant implica 
suposició, ço es condició suposta; en cambi, per ço qu'implica 
concessió a mal grat, mils s'escauria en § 958: 

fe mi indueix a creureles posat que alcun scrupol de dubi- 

tacio mi occorrega (516) 
car posat que /ossets mori spau ... tot ço quem havets dit 

pogra haver loch (1199) 
no pories pensar res possible que ella no gosas assaiar 
pus li fos plasent posat que li anas pena de mort (2789) 
ne tu poras fer alguna cosa posat quem manasses matar 
la qual sia desplasent a mi (V. 187). 

956. Ab que. — Expressa la condició sots la color d'una 
circumstancia concomitant; la qual es condició necessària pera que 
l'enunciació principal hagi compliment: 

al que vinga qualque dia ... ben serè content (189) 
aytant me plaurà ... lo teu parlar com lo callar ab que no 

vulles mantenir coses contraries a veritat_ (335ï) 
digues ardidament quet vulles ... ab que no sia feta menció 

. . . daquexa tua ydola (3354). 

Avuy preferim 'ab tal que'. 

957. Solament que. - — Ab lo mateix sentit que 'posat 
que, ab que': 

que elles per marit rebuiassen solament quel veien rick e 

opulent (2588) 
es lur vianda comuna solament quels mesquins de marits hi 

puxen bastar (2704). 

.Avuy dihem 'solsament' y també 'sols', mes no 'sol'. 

Concessives. 

958. Dins aquest aplech general de conjunccions restrictives, 
n'hi ha unes qui introduhesen proposicions subordinades, les quals, 
malgrat oposarse en qualque guisa a llurs principals, no poden 
pas embargar lo compliment d'aquestes; boy concedint aquelles y 
a Uur despit, les darreres resten en peu. 

Cau de ple ací la segona modalitat de 'posat que' qu'hem 
vista en lo § 955, ^. 

959. La conjuncció més usada per Metge' es 'jassia'.i 

jassia mentre es al cors sia agreuyada per lo çarrech daquell 
les opinions de les coses ab curosa solicitut entén (290) 



* En lo Somni les lliçons dels ties mss. són ben distinctes: A. serva 
encara lo recort de sa formació escrivint tostemps 'jassia', ('ja sia'); P. escriu 
!JSnalIïle^t 'jatsia', y U. 'jatssi»', En Valter hi ha qualque indecissió ; laUiçà 



578 

jassia ella daqtiestes coses no us ne sen sosknga emperò com 

li son levades ha daço gran tristor (313) 
veuràs que tots van a un terme jassia per diverses camins 

■ (854) . . 

bem plaurà ... hoyr ho Jassia per expenenna ne veia gran 

partida cascun jorn (909) ■ 

hagra feta remissió general jassia noy fos necessària (i 208) 
la qual lonch temps ha passat que obté fort bon loch 
entrels sants per semblant raho, jassia per moltes virtuts 
de que fo en sa vida ... dotada, hagués merescut prerro- 
gativa singular (1554) 
jassia nom fassen gran fretura sos prechs (1664) 
no volguí pendre muller ...jassia per moltes ne fos stat 

request (18 18) 
han desiyat mort daltre e han vetlat en aquella jassia no 

hagen pogut lur desig complir (2040) 
jassia fos be amonestada e solicttada . . . que no li metes dins 
alcuna vianda ... la sostench ab la let de les sues 
mamelles (3076) 
fassia . . . que alcun fel cristià no degà morir soptat . . . 

emperò ... diret la raho (1148) 
Vergonya veda fer soven ço que ley no prohibeix, fassia 
que la sgleya permeta tenir aquella opinió que mes plaurà 
a caseu (1508) 
(Ell te gitarà a ta honor de la presó) jatsia que per com- 
portar aquells not spatxarct tant tost com tu volries (179) 
afermen ya/ízíz ^tie en diverses maneres ho digueu (271) 
jatsia que sos vasalls haguessen tnes amat fill emperò no 
tant solament son marit ans encara tota la gent ne hac 
fort gran pler (V. 233) 
jatsia que Valter hagués assats provada la fe de sa muller, 
emperò volch la provar e assayar mes avant (V. 237) 
jatsia que' to confiti de la vostra saviesa e fe vuy relevar . . . 

(V. 81) 
tu jatssia què no sies le vestida . . . pendras carrech de reebre 

... (V. 520) (A. sens 'que'). 
E jatsasia que sies en la flor de ton jovent emperò la vellesa 

ensegueix aquesta flor (V. 61) 
jatsia que ella durament entenes que ... emperò no gita 
lagremes (V. 284). 
Com veyem, 'ja sia que' era una veritable proposició principal, 
lo subjecte de la qual es la proposició qui segueix; £hem d'entendre 



més general es 'jatsia', mes lo ms. U. escriu sovint 'jatssia'. Finalment, U. 
en 284 fa 'jatsessia', y en 61, A. 'jatsasia', I. 'jatsesia'. 

Respecte a si regeix 'que', lo Somni porta passatges de tot, emperò són 
molt més abundosos aquells ahont 'jassia' va sens dita partíciíla. En Valfer 
en cambi, quasi sempre llegim 'jatsia que', 



379 

en 'jatsassia' un recort de 'ja ço sia que' (provençal 'Jassia aisso 
que', francès 'ja soit ce que'?). 

960. Encarà que: 

'Nos poria trobar alcun vell bavos ab los ulls lagremosos e 
encara que les mans el cap li tremolen . . . que elles per marit rebui- 
assen' (2585). 

961, Be que. — Exactament ab lo mateix sentit de 'jatsia, 
encara que': 'tot quant dessus has dit, he que no passarà sens 
resposta, hagra pacientment sofert ... si no haguesses dit que ...' 
(2761). 

962.' Metge no usa 'si be', tan generalitzada avuy. Tampoch 
trop 'no obstant que', 'malgrat que', ni 'mal que', aquesta també 
tan usual ara. 

963. Tota vegada que. — Equival 'a 'posat que'. Remar- 
qui hom sa homologia ab lo francès 'toutes fois, toutefois', lo 
castellà 'todavía' y l'italià 'tuttavolta', les quals emperò, són con- 
junccions coordinatives adversatives (§ 1027): 'tota vegada quels fets 
ho requiren ab devota confiança parlem ab tu' (V. 47). 

964. Per que. — Té Metge un exemple remarcable d'aquesta . 
conjuncció, en lo qual no significa causa, ans .equival a 'no obs- 
tant': 'Vosaltres ... me forçats de fer ço que james no fo en lo 
meu cor. Jom adelitava que visques en libertat, la qual fort tart 
es en matrimoni, per que tom sotsmet de bon grat a la voluntat de 
vosaltres' (V. 77). 

Apar un italianisme, anch que l'italià 'perche' signifiqui 'per 
més que'. 

965. Si donchs no. — Metge usa set vegades aquesta locució 
conjunctiva, qui té significança esceptiva igual al castellà 'a no 
ser que': 

si donchs vivent lo cors no la ha necessari es que . . . (495) 
couinent historial est si donchs nou has liurat a oblit (l 709) 
no son cert quen exira si donchs no vols concloure que no 

es altre be sinó Deus {zï'j'j) 
nois dona vijares que sia de bona manera si donchs los 

hàbits no son novells (2341) 
o alcun de sos amadors no son quitis si donchs no complexen 

encontinent ço que elles desigen (2516) 
dormen tro que deuen sopar si donchs no han anar mirar 

juntes jochs (2725) 
no crech pas quet degués clamar de fortuna si donchs no 

ten clames per tal com . . . (2864) 



38o 

No cal confóndrela ab l'aplech extern de la conjuncció co- 
ordinativa 'donchs' y la condicional 'si', per exemple: 'Veges 
donchs, si mereix principat entrels seus' (552). 

966. Hem d'encloure aci les proposicions introduhídes per 
la preposició causal 'per', un adjectiu y la conjuncció 'qüe'; 
llur sentit es, certes, de concessió hipotètica: 

no es cosa en lo mon per fàcil que sia (202) 
per ignorant que sia no ignor ... (1640) 
per vil sutze e diformat que sia (2587). 
En Uoch del adjectiu podem haver un adverbi d'intensitat: 
per molt que la virtut visiva sia vista debilitada si lorgue 

es reparat la virtut visiva es restaurada (445) 
per molt quey aprims lo teu enginy aols nomenaràs . . . 

tant propriament com ... (2104) 
Tu coneys be com va lo fet per molt quei sforts de daurar 

(3502). 

967. Si. — Aquesta conjuncció condicional acquireix matiç 
concessiu en lo cas qu'expose en lo § 11 60. La condició ja es 
complida, en guisa que no es tal condició: 

si mi has perdut qui era ton senyor tant bo o mellor lo 

has cobrat (174) 
si jo he trolada aquexa grada singiilar per ventura no la 

trobaràs tu (131 1) 
£Com ho saps tu ... si jo ... no ho jí? (1384) 
perdonam si hi ajust lo quart (2068) 
si les dones erren sis fan los hqmens (3380) 
si arals veus adés nois conexeras (3471)- 

Les proposicions adverbials y la construcció infinltiva. 

968. Contrastàrem la construcció iníinitiva ab les proposicions 
subjectes y règims (§§ 872sq., 88isq.). En quant a les adverbials, 
les úniques conjunccions qui, quan lo subjecte de la proposició 
principal es lo mateix que'l de la subordinada, admeten en guisa 
de preposicions introduhir l'infinitiu, són les temporals 'abans, ans, 
après, despuys, tantost, encontinent, fins' (§§ 910 sq.). Aquestes, 
quan- fan de conjunccions de proposicions subordinades, van seguides 
de 'que', y en cambi quan fan de preposicions del infinitiu porten 
'de', llevat la darrera qui regeix 'a'. 

Ara bé: ajds com avuy les usem sempre ab infinitiu quan lo 
subjecte es únich y ab proposició quan són diversos. Metge des- 
coneix llur ús ab infinitiu y àdhuch en lo primer cas .les aplega 
ab proposició: 

abans que morjs (654) 

après que fo vestida (V. 197) 
y los demés exemples donats en los §§ 910, 912, 915. 



38i 

Qüe les demés conjunccíons de totes les modalitats qu'hem- 
vistes no admetin la construcció infinitiva, no vol dir qu'aquesta 
no trelladi dites modalitats adverbials (§§ 819 sq.). Ço que hi ha 
es que l'infinitiu causal, final, etc, adopta les preposicions 'a, de, 
en, per' y no conjunccions. 

Ara bé, quan les conjunccions són simples y no locucions 
compostes ab preposicions, no hi ha res més a dir. L'infinitiu ab- 
elles es impossible. Tal .esdevé, per exemple, ab 'car, quan, com, 
si', etc. (§§ 907, 908, 918, 952). Emperò ab les locucions còn- 
junctives 'per ço com, per tal com, per tal que, per ço que', havem 
que 'per' com a preposició, introduheix perfetament l'infinitiu (§822). 
Y trobem també que Metge, a diferencia d'avuy, quan lo subjecte 
es únich se permet qualque volta usar la locució conjunctiva ab 
proposició, en lloch de la simple preposició ab infinitiu. Axis: 

per tal çuéis veés e aprengués de ells (626) 

les mullers ...per tal que puguessen estorçre lurs marits 

(3063) 
entrassen en la casa ... pergo qüe spatxas ço que aíFer 

havia e que anas ab les altres nines (V. 149) 

y altres exemples de §§ 923, 930. 

En conjunt resulta donchs, qu'ab modalitat adverbial avuy 
usem més l'infinitiu que no Metge. 



Capítol III. Proposicions adjectives. 

Pronoms relatius. 

969. Los nexes de les proposicions adjectives (§861) són 
los pronoms relatius, los qui, no per ço com han declinació, són 
als sinó vertaderes conjunccions. 

Llur flexió suscita un problema morfològich d'importància 
capdalt en nostra llengua y qui no es estat resolt en cap gramà- 
tica nostra. Y com sia que Metge hi dóna la seva solució, me 
soch determinat a estudiarlo y publicaria, anch que m'ixi de la 
regió sintàctica. Hom trobarà explicades moltes discrepàncies de 
nostres textes clàssichs atribuïdes a poca cura dels copistes. 

Relatius adjectius. 

970. En la baxa llatinitat trobem que'I nominatiu singular 
femení quoe, es reemplaçat pel masculí qui, y qu'en l'accusatiu, 
quam cedeix lo lloch a quem. Lo genitiu cuius (qui originà lo 
castellà cuyo), y'ls ablatius quo, qua, no persistiren al formarse 
lo català, com tampoch les formes quo d, quo, del neutre. Lo 
plural no trascendi a nostre . romanç. 



Axis donchs, lo paradígme llatí restà reduhit: abdos nombres, 
nominatiu: qui, qüoe; règim indirecte: cui; règim directe: que. 

971. Pronoms catalans. Nominatiu: Qui, quoe. — Lo 
masculí llatí qui, devingué nostrat ab igual grafia pera abdós genres. 
Emperò, devem remarcar qu'aquesta substitució de la forma feme- 
nina quoe per qui, la qual com venim de dir, ja esdevingué en 
lo llatí baix,i no fou tan radical y absoluta que no dexés qualque 
ròssech. L'absorció de quoe costà algun temps, y axis resultà que 
no sols en lo període de formació de nostra llengua, sinó fins en 
l'època de Bernat Metge, trobem que quan l'antecedent del 
relatiu es un nom femení, lo pronom es escrit 'que' y 
no 'qui'. 

Molt més avençada la llengua, quan lo -recort del quoe ja 
havia anat désaparexent, y l'imperi de qui sobre abdós casos era 
cosa definitiva, un altre fenomen, aquest no de reminiscència eti- 
mològica sinó de corrupció, s'originà en nostra terra. Lo nominatiu 
qui, usat atonicament, començà a afeblirse devenint que àton. 
Com tostemps, a3i;al substitució procehi molt paulatinament: en 
francès hom la hi registra també, mes la llengua literària reaccionà 
bandejant per complert los que abans la fi del segle xvi. Convé, 
però, fer constar qu'avuy-en-dia encara es usada aquesta forma 
en lo llenguatge del poble, malgrat la uniformitat de la llengua 
escrita. En català, al interrompres la tradició literària, lo que anà 
espandintse cada colp més fins assolir la generalització incomportable 
actual.2 

972. En lo Somni Metge usa lo nominatiu masculi 160 
vegades, de les quals escriuen 'qui' lo ms. A. 135 (més 3 omissions) 
lo P. 137 y l'U. 134; ço es, un 86 per loo.s 



* Nyrop, MorphologL•, — Jeanjaquet, La conjonction 'que'', p. 44. 

' Jeanjaquet, id. p. 47, registra pera'l francès y'l rheto-romànich , 'qui' 
pera lo nominatiu y 'que' pera lo règim, fent notar pel primer un període 
de dubtes. Emperò no fa constar qu'en cap llengua romànica hi liagués una 
època o un autor qui literàriament servés la distincció entre '1 masculí 'qui' 
y'l femení 'que'. En la primeria romànica es vijarés que la invasió per 'qui' 
del genre femení procehi paulatinament, en guisa qu'hom troba encara abdues 
formes. Mes aquest estat de coses de la llengua vulgar no té res quç veure 
ab l'ús aciensat y literari de Metge, si es que nous estudis no'ns demostren 
qu'aytal ús era pervingut en la llengua parlada y vulgar fins a nostre autor; 
ço que jo no crech pas. Hauríem, donchs, en català, que nostre escriptor més 
eximi, en Uoch de generalitzar 'qui' pera lo nominatiu com en francès, s'esforçà 
en mantenir la diferenciació llatina. 

' Los. tres mss. escriuen 'qui': 

Antecedent nom propri: 

reti lo spirit a. Deu quil me havia donat (42) 

resta donchs atorgar que nostre senyor Deus la taia creada . . . qui 

evident ment pot crear coses mortals e inmortals (285) 
es pres a prophetar profundament e Asxz. is jfkesiichrist , g'2</ puys 

vench per reembre los jueus (550) 



383 

aquesta líiatejía opinió havia iauda lo dit . . . Sci]^io, qui per tres 

jorns abans que moris, disputa molt sobrel bon regiment de la 

cosa publica (654) 
Pictagoras e . . . sos dexébles qui tengueren que les animes eren 

diviBals (734) 
quel spirit tornarà a Deu, qui ha donat aquell (799) 
julius César, qui aquella difGni (124 1) 
iom gira a Orfeu, qui . . . trobava gran pler (1900) 
Radamantus, qui les animes a ell remeses jutge (1970) 
major la meresque e aconseguí yhesu-Christ, qui fo hom (2938) 
Porsenna rey dels Toscans qui tenia assefjada Roma (3123) 
Busa Cannesa, Quinto FfMo Maximo e Silias, qui a mon juy 

foren (3202) 
Datan e Abiron, qui per semblant delicte foren (3251) 
lo comte de Ffoix qui hostilment hic era entrat (3255) 
Ffabio Maximo qui yence mes batalles (3260) 
Antecedent nom de persona: 

dels sobirans fhilosoffs qui aço han dit (733) 
homens, qui no solament per rahons . . . han creegut (850) 
qui son aquests dos homens qui us acompanyen (1128) 
als homens . . . qui be . . . han viscut (1234) 

aquest hom qui te la rota (1 344) " 

aquest hom veyll qui ... me redueix (1349) 
als cardinals qui la dita elecció havien feta (1451) 
Los doctors qui han tengut la part contraria (15Z1) 
prínceps terrenals qui son passats de aquest segle (1S40) 
qui son aquests dos homens qui us acompanyen (1689) 
aqueix prohom qui tant gran auctoritat se done (1691) 
son aço paraules de hom qui am sciencia (1881) 
Los sancís pares . . . qui . . .foren trobats (1959) 
ton Senyor, qui assi es present (2072) 

úomens de sciencia qui aquelles solen portar sobre lurs caps (2356) 
als mesquins quils van detras (2405) 
als . . . marits qui tantost los ho donen (2410) 
fills del marit qui aqui stan (2421) 
los modorros quils van detras (2653) 

sils homens son viciosos qui deurien mes usar de raho (2922) 
mon senyor qui aci es (3 1 70) 
tnon senyor qui aci es (3198) 

los homens qui sen deurien mills que elles abstenir (3433) 
altres homens quils veen (3469) 
dels jovens qui les menyspreen (3573) 

homens qui en la .xx.a part de mige hore deurien ésser vestits (3748). 
Antecedent ens animat: 

moltes bèsties e ocells qui vengueren oyr (1825) 
Cerberus, qui ha tres caps (1941) 
voltors,, qui . . . mengen lurs fetges (1998) 
moscarts qui les hauran enujades (2722) 
corcons qui rohien les bigues (2723). 

Antecedent pronom: 

el spirit retorn a aquell qui\ ha donat (112) 
nois tench per savis aquells quin usen (122) 
si mi has perdut qui era ton Senyor (175) 
aqteells qui ymaginen que son nats (596) 
be ho saps tu, quil has assats familiar (690) 
aquells quil havien mort (7 1 1) 
aquells qui dormen (806) 
aquell qui . . . pot destrouhir (825) 



s% 



aquells qui babtísme Hauran reebut {843) 

no es hom . . . qui de raho vuUa usar {859) 

aquells qui son cuberts de carn (935) 

yo qui viu les eleccions dabdosos no ho se (1385) 

aquell delís qui staria en sa pertinacia (1434) 

aquells qui la vera oppinio han tenguda (1531) 

Axi com aquell qui ab . , . (1728) 

aquells qui naturalment son enemichs (1828) 

aquells qui han trobades arts (1952) 

aquells qui son condempnats (1956) 

aquells qui han maltractat lurs pares . . . e qui de lurs riqueses no 

han volguda fer part (2002) , 

aquells qui entorn los stan (2016) 
aquells qui en ells se fiaven (2027) 
aquells qui han trahida la pàtria (2033) 
aquells . . . qui han jagut carnalment (2036) 
aquells qui son en tenebres (2058) 
aquells qui de aquesta matèria han tractat (2091) 
alguns qui vivent havien ... (2096) 
voler de aquell qui nom lurs imposa (2103) 
e jo axi com aquell qui havia gran desig (2157) 
axi com aquell qui mils ho deuia saber que altri (2249) 
Hom del mon no pot haver felicitat qui pos sa amor en dona (2270) 
a mi qui no ignor lurs costums (2272) 
axi com aquell qui ab gran affeccio (2279) 
tot hom qui mirant solament lur crosta deffora (2298) 
si alcu les guardarà, quis prenga a loar lur bellesa (2397) 
aquells qui entorn los son (2497) 
aquells qui moltes vegades son estats presos (2507) 
molts qui hagueren tengut (2550) 
altre qui hagués lo tresor (2572) 
son molts qui per complaure a elles (2577) 
altres quiïs fassen nosa (2685) 
aquells qui de amors les enquerran (2698) 
Tothom qui seny hage (2760) , n • 

que yo son spirit, qui en tancar e obrir luU, vaig de Orient a 

Occident (2802) 
aquells qui la han familiar (2839) 
axi ho creus tu qui veus com son enganat (2861) , 
un altre qui sia ,stat pur hom (2943) 
qual se vulla hom qui sia stat (2956) 

ej'o deig ho saber entrels altres, qui ... la he servida (3210) 
aquell quin parlarà (3214) 

E qui'coneys tu per ta fe, qui am alguna dona (3402) 
ells, qui cascun jorn troben (3443) 
aquells qui son stata decebuts (3498) 
aquells qui les han en oy (3677) 
al^u qui res de be sapia (3786). 

Antecedent nom de cosa: 

com fa lo foch . .., quant- es corromput lo snbiect en que es, qui 

se apaga (73) 
delits qui nom parien molt deshonests (1321) 
carrer qui no ha exida (1695) 

un altre {riu) apellat Cothitus qui va fort spau (1921) 
aur fus btdlent quüs U encoatiaent {2021) - - 

gran foch quih fa moure (202 1) 
vexells qui no han fons (2038) 
certs pels qui ... hi stan mal (2336) 
altres innumerables materials quit provocarien a vòmit {2440) 



sí Idrire qui has malvestafs cofcre (2471) 
los parts qui mal lur grat son venguts a be (3473) 
Ulls hi ha quis alten de leganya (2548) 
•vituperis e scarns qui porien ésser dits (3410) 
cabells blanchs qui son testimonis de veÜesa (3428) 
cabells qui la nit passada hauran estat en premsa (3752). 

Variants. — Fan 'qui': • 

A. P.: Aristotil qui après de Plató se acosta . . . (264) 
Job qià testificant . . . (531) 

Axi^ com lo bon metge qui no guarda lo plaer (1866) 
vehi o ortola qui per elles no sia terriblament ocupat (2319) 
algú qui raho hage, nou ignora (277) 
en mi, qui visch sens cors (356) 
aquells qui maten (824) 
tot hom qui de raho vuUa usar (2181) 
algú ^«z no les vuUe oyr (2645) 
decep tu els altres qui no la conexeu (2790) 
algú qui res de be sapia, qui ho pogués sens vergonya negar (3786). 

A. U. : dels gentils qui ... me son ocorreguts (742) 

No es stat home qui sia nat qui no muyra (I26l) 

Ercules qui nul! temps fo vensut (2973) 

lo leo qui dormia (368Í) 

aquells qui eren lo jorn passat (37S4) 

termens qui no poran ésser passats {1141). 

A.: lo Rey en Jphàn de Aragó . . . qui poch temps havia que era 
passat (31) 
No es poch . . . haver testimoni qui . , . depos de certa sciencia {240) 
amadors qui molt nois plaen (2583). 

P. U.: los homens qui han enganades dones (3497) 

aquella cosa ésser eternal que mou si matexa, qui es qui puxa 

negar (477) 
a mi e als altres qui . . . exirem ... de presó (1220) 
Aquell qui per Deu es amat (r294) 
(hom) . . . qui hage lest . . . sciencia (2181) 
Qui es qui res de be sapia (3005) 
lo sol en lo mon qui a tots gita ardor (21 31) 
lo such qui exir ne deu (2176). 

P.: a un home quis sia lèxat morir (3400. — A.: omissió.) 

homens . . . qui atesa llur condició fan pijor que elles (3423. — 

A. : omissió.) 
altres qui han novell principi del Creador . . . e . . . son los homens (84). 

U. : lo meu spirit es aquest qui parla ab tu (56) 

(no es hom) . . . qui necessàriament no hage atorgar (860) 

Qui es qui no hage oyt (3061) 

inconvenients qui venien (1166J 

scisme qui es en la sancta Església (1379). 

Cap ms.: franceses . . . que creents que les animes no morissen, prestaven (695) 
Uns que en la cieacio del mon hagueren començament delí (82) 
altre spirit . . . ques dolga o salegra (299) 
tu e los altres que vuy sots presos (1158) 
lo pus pregon loch quey es (1995) 
misteri quey sta amagat (1698) 

infortuni que sobre lo meu dolorós cap es caygut (1760) 
lo vent que ... se engenra en layre (iSog. — A.: text corromput.) 
sil foch el gel que son en Infern (2066). 

Beiheft lur Zeitschr, f. rom. Phil. LXVI. 25 



386 

En Valter lo trobem i8 vegades, que lo ms. Ü. fa sempre 
'qui'; lo ms. A. n'escriu una ab 'que'.i 

973. En quant al nominatiu femepí nostre autor l'esmerça 
en lo Somni 70 vegades, de les quals escriuen 'que* Ió ms. A. 57 
(més 4 omissions), lo P. 60 y l'IÍ. 49» ÇO es, 86 y 70 per 100, 
respectivament. 2 



1 "Valter qui sabia ésser tengut (400) 

son pare Janicola qui tostemps les núpcies havia haudes per 

sospitoses (488) 
homens son qui nos saben lexar de la cosa (384) , 
missatgers . . . qui fessen semblant (408) 
son germà qui era de edat de .Xn. anys (427) 
aquells qui no menysprearien los teus manaments (66) 
alcun quia diga mal (94) 

aquells qui . . . cuydaven veure lo die de les noccies (lOi) 
haver per genre mi qui son toii senyor (162) 
tu qui est mon senyor (166) 
hom qui la conegués (207) 
yo qui ... he hoit dir (332) 
io qui son fort desiyos (336) 
aquells qui\ havien vist (367) 
los meus qui seran en lo convit (516) 
algú qui tant grans experiències haja haudes (572) 
aqueyls qui creyen lo contrari (583). 
A. fa 'que' en: 'es de gran necessitat a mi qui desig haver pau' (249). 
* Tots los mss. escriuen «que': 
Antecedent nom propri: 

Quet apart de Emilia . . . que com sou marit adulteras ab una sua 

cativa, nulltemps ho volch descobrir (3048) 
Sulpicia qtce com Lentulo marit seu fos exiJat en Cicilia, ella vestida 
pobrament e disfressada . . . ana secretament . . . tenir exili ab 
son marit (3056). 
Antecedent nom d'ens animat: 

les quals nos pot provar que sien en la anima, que jatsia que mentre 

es acompanyada als cors ... {290) 
anima racional g'aff sent ésser moguda per força sua (479) 
la gent que segueix la sensualitat (1266) 
una dona que eguala . . . tota dona vivent (2199) 
algunes fembretes g-arfs fan escorxaments (2334) 
(fembra) S'aeus faes semblant (2566) 
les pusses quey son (2747) 
moltes altres dones jaif en Africha, Lacedemonia, Alamanya, e altres 

parts del mon han batallat (3007) 
dita senyora que ab los grans preparatoris que feu (3265) 
serpents queïs pengen per los caps avall (1985) 
dues serpents . . . qiies ereü ajustades carnalment (2231). 

Antecedent pronom: 

aquelles quens pertanyen (2546) 

tals que . . . son stades ' eguals {2954) 

,iiij. delies que han fet semblant (340 1). 
Antecedent nom de cosa: 

totes coses que spireu (102) 

La millor manera de morir que ésser puxe (1233) 



W^" 



• 387 

En P'aí/er lo trotem 20 vegades, de les quals lo ms. A. ne 
fa 'que', 13, o sia 65 per, 100. En cambi, lo ms. U. adopta quasi 

la.pijor Cosa gue en lo morir entreve (1249) 

pus presta manera gue trobar se pogués (1431) 

raels gue no seran arrancades (1442) 

la qüestió gue acis mena {1467) 

aquella oppinio gue pus plasent fos a caseu (1503) 

cosa . . . gue no es expedient (1505) 

aquella oppinio gue mes plaurà a caseu (1509) 

demandes çue no han fruyt (1685) 

una gran ubertura çue a tot hom mostra ample cami (1910) 

coses gne semblen mes poètiques (2064) 

les coses gue stan en libertat darbitre (2872) 

la tua bestialitat gue ha seguit lo desordenat voler (2874) 

la statua de una donzella cavalcant gue fou posada (3130) 

amor gue totes coses sobrepuge (3298) 

alguna cosa gue encontinent nois sia manifestada (3511) 

la pluja . . . guels rega els destroueix lurs cares e pits delicats (3522) 

coses gue null temps foren ymaginades (3658) 

coses gue al spiritual e al temporal no li approffiten (3688) 

la grosseria gue per dissolució de menjar Ve al enteniment (3711) 

humors supèrflues gtee son en lo cors (3725) 

retòrica e poesia gue concorren soven en les dançes (3752) 

la cosa gue aconseguida dona la mort (3778). 

Variants. — Fan 'que': ' . 

A. P. : apellada Mantho gue en nigromancia . . . no fo menor que Medea (2227) 
Cenobia gzies intitulava Regina de Orient (2997) 
les dones, gue no han tanta perfecció (2924) 
lur companya, gue contínuament es inclinada a mal (3482) 
los peixs, ocells e bèsties feres gue devorats los han (2477) 
aquexa altra gue ho sap mils fer . . . que tu (2380) 
moltes quen conech gue no merexerien quem descalsassen (2531) 
algunes gue eren . . . pus belles (2767) 
si elles gue no havien tanta perfecció (3360) 
moltes altres coses naturals gaet engendrarien fastig (3312) 
ley ne secta gue haia loat homens (3465). 

A. U.: les animés ^kí exien del cors (675) 

una dona gue eguala o sobrepuja . . . tota dona vivent (1874) 
sa mare gue diligentment la guardava' (3058) 

aquella error gue en molts homens es, qui turmenten si matexos (644) 
la clau gtíe tancarà la obra (3222). 
A.: les animes gue aqui entren (1918). 

P. U.: tota peisona-gue no haja reebut babtisme (1947) 
contrarietat, gue es causa de corrupció (414). 
P.: les guardes del dit carçre gue . . . obtengueien (30S2) 
les dones gue li staven entorn plorant (3138) 
donzelles gue deguessen anar (3462 — A.: omissió.) 
una serventa guAs aportlagots (3669. — A.: omissió.) 
lurs mullers gue ho saben mils que ells (3670. — A.: omissió.) 
arpies, gue son ocells (2046) 

vergonya, gue es virtut fort loable (3746. — A.: omissió.) 
U.: Megera . . . gue a aquelles dona (1 993) 
arpies . . . guels leven les viandes (2047). 
Cap. ms. : les animes guí aqui eren (1788) 

altres gui no merexerien ésser lurs serventes (3S74). 



25 



* 



sempre (14 voltes) la forma única qui s'anava espandínt dom a 
general pel nominatiu: 'qui'. Es molt probable que'l ms. U. sigui 
lo més modern de tots los de Metge. 1 

974. Nominatiu neutre. — Lo neutre *qnod' no passà a 
nostre romanç, essent d'hora substituhit en tots los casos per 
'que'. Los romanistes no han pogut encara fixar son origen eti- 
mològich; segons Nyrop deu ésser cercat en l'interrogatiu neutre 
'quid' o en l'accusatiu del relatiu masculí 'quem'. En cambi, 
Meyer-Lübke creu que prové del plural neutre 'quoe' aydat pel 
interrogatiu 'quid'.ï Ço important pera nosaltres es reblar lo fet 
que tant en nominatiu com en los casos règims lo relatiu 
neutre català fou des lo començament 'que'. En francès igualment 
trobem 'ferons tot (ço) gue te plaira' (cf. Nyrop). Emperò sots 
la influencia del nominatiu mascuE, en abdues llengües de bona 
hora s'inicià lo reemplaçament de 'que' per 'qui'. En la llengua 
de nostres vehins aytal substitució esdevingué definitiva, de manera 
qu'avuy la forma única del nominatiu es 'qui', sigui l'antecedent 
masculí, femení o neutre. En cambi, en català, la forma etimo- 
lògicament correcte 'que', era totjust començada a ésser substituhida 
per 'qui', quan esdevingué l'embastardèjament de la llengua y lo 
'que' accusatiu masculí suplantà, com hem dit (§ 971), lo nominatiu 
'qui' del mateix genre. Naturalment, lo neutre 'que', qui coincidia 
ab l'usurpador de 'qui', se- mantingué ja definitivament. 

975. Podetti ben dir que Metge escriu sempre lo nominatiu 
neutre 'que', car en lo Somni l'usa 20 vegades, de Ira quals fan 

^ Los dos mss. escriuen ' que' : . 

sa germana gtíe era muyler del comte de Panlco (305) 
la donzella çue ia era de edat de maridar (425) 
les coses gue a. mi plaen (160) 
res . . . gue a mi desplàcia (260) 

les honrades dones gue eren aqui (195) , ■ j- , 

molte coínpanyà del dit comte era ia a Saluça, gue havia dit al 

marques (509) 
aquesta donzella ?«í hic serà demà (514) 
per que tu (fembra) ... gue saps les mies maneres (520) 
cosa gue serà expedient a repòs e salut mia (89) 
les coses gue per eyla eren aparellades (146) 
Cosa guem serà la pus trista (251) 
no es fortuna en lo mon gue dur perpetualment {443) 
de la desaventura gue li era esdevenguda (540). 
Cap. ms.: dona S'à? sie fiyla de pagès (248) 

no he fembres gui sieu abtes (519) 

los homens e les dones gui ab eyla venen (515) 

les altres dones gid aqui eren (593) 

molta gent gui li ploraven detras (485) 

aquella guí de si mateixa . . havia ja ordonat (417) 

de mi gui solia ésser ta muyler (478). 

* Syniaxe, 613. 



389 

'que' los ms. A. 18 (més i omissió), ?.• 18 y lo ms. U. 14; ço es, 
95, 90 y 70 per 100, respectivament. 1 

En Valter hi ha 10 passatges, dels quals los dos mss. A. y 
U. ne fan 'que', 8; o sigui 80 per 100.2 

976. Accusatiu. — Sens excepció pera abdós genres fou 
prest adoptat en català 'que' àton, derivat directe de 'quem'. La 
investigació complerta qu'hem feta pera lo nominatiu no cal repe- 
tiria ací, a causa no sols d'ésserhi absolutament unànime la forma 
'que', sinó per coincidir nostres clàssichs y l'ús corrent. Sols hem 
de fer ressortir que jamay, quan l'antecedent es nom de persona, 
es llegut substituhir l'accusatiu 'que' per la forma preposicional 'a 
qui', essencialment dativa- en nostra llengua ; errada aquesta qu'avuy- 
en-dia molts cometen ('la dona. a qui estimo'): 

la intenció del savi que has allegat (105) 
aconsegueix la aquell que Deus vol (1297) 
aquell tench yo per vicari de Jesucrist que los cardinals 
me han donat (1387) 

1 Tots los mss. 'que': 

A mi coue dir ço gtiet farà poch fruyt . . . però valrat ço qiie pora (248) 
comença dir ço ques segueix (1734) 
devora tot ço qtee devant li ve (1943) 
fet ço que a generació humana pertany (2290) 

De lur parlar e rallar, que es una cosa fort mal stant en fembra (2610) 
lo be que es en elles {2917) 
lo mal que comunament es en los home'ns (2919) 
vull hi ajustar ço quey fall (3227) 
aconseguir ço que fora stat veri (3277) 
del be qtíe en elles es (3291) 
E, ço que nois es menor vergonya (3460) 
atès ço queL• es fet (3508) 

guardant per les finestres, ço que souen los es impossible (3654) 
' ço fan que deuen (3662). 

A. P. : lo mal que stava aparellat (1164) 
lo mal que en elles es (3284) 
lo mal que en los homens es (3359)- 
A. : mals que son stats en lo mon. 

P.: no es be aquell qite aconseguit fa viure ab congoxa (2173) 
Cap. ras. : dormir qui es cosi de la mort (3726. — A. : omissió.) 

* Abdós mss. 'que': r 

me forçats de fer ço que james no fo en lo meu cor (77) 

faça no ço que volria mas (250) 

ço que a eyls plaurà (251) 

li hagués recitat ço que per eyl era stat dit (298) 

ço qtíe per eyla era stat respos (299) 

no vull sinó ço que a tu plau (343) 

fe delí ço que tes manat (371) ^ 

no es de fer ço que seria legut de fer (437). 
Abdós mss. 'qui': 

Tot lo be qui es en la persona (86) 

sompli . . . çó ^ui li era m^pat (311). 



390- 

la senyora Regina ma mare çtie ell cordialment amava 

• (1551) 

lo jove ^ue veus ab la rota en la ma (1705) 

aquests dos homens çue veus assi (1702) 

Pluto, Caron e molts altres çtee has nomenats (2084) 

aquells çue dessus he nomenats qui donen penes a altres 

(2094) 
la dona çue tant am no es ma muller (2265) 
íNo son tant^ bella com aquella çue vos tant arnats? 

{2542) 
qual es stat enganat per aquella çue ama (2633) 
aquexa ydola ... çue tu adores (2783) 
un fill çue portava en son ventre (3041) 
qual se vuyla muyler çue io prena (V. 93) 
trames li lo algotzir çue ia altra vegada li havia trames 

(V. 360) 
los fiyls çue tu engenrist (V. 472) 
demèrits írz/í mos perseguidors ... sabessen (2) 
coses creu hom çue no pot veure (1 20) 
no retribuiria a caseu ço çue mereix (49Ï) 
digues ço çuet volras (530) 
los philosofïs en los libres çue escriuen (609) 
ço çue Pictagoras havie creegut (699) 
en los libres çue han fets los quatre doctors de la sgleya 

(849) 
les paraules çue Cicero dix (1104) 
consolat per ço çuem havets dit (1114) 
asso çue fortuna li havia donat (V. 36) 
per maic» privadesa çue havia ab lo dit Valter (V. 44) 
les voluntats çue tots tenim secretes (V. 49) 
carrech çue volets pendre per mi (V. 82) , « 

oveyles çue havia (V. 1 20) . 

tot ço çue io vojre fer (V. 178) 
faré ço çue tu manaràs (V. 185) 
hagués spatxat ço çtie fer havia (V. 149). 

977. Altres casos. — Lo datiu 'cui' fou lo qui pro- 
porcionà al francès la forma pera tots los casos de règim indirecte. 
Aytal 'cui' francès devingué prest 'qui' tònich.» Deyen, donchs: 
en genitiu 'j'ai vu un homme l'ami de qui tu connais'; en datiu 
'la fémine a qui vous parlez'; en ablatiu 'l'endroit vers qui vous 
allez', 'l'affaire sur qui il faut convenir'. Mes ja des lo segle xvii, 
segons Darmesteter,2 lo 'qui' fou exclusivament reservat pera quan 
l'antecedent era un nom de persona (o ens animat, o cosa personi- 
ficada). Pera noms de cosa, lo francès perdé aquest relatiu y cercà 

' Darmesteter, Morphologie, 209. 
* Svntaxe, ^10, II. 



39» 

una substitució ab 'lequel, dont, oü', com encara coníiaua fent en 
nostre temps. Lo terç y quatre exemples esmentats serien avuy 
'l'endroit vers lequel ...', TafFaire sur laquelle ...'. 

978. Datiu y ablatiu. — En català lo 'cui' nos donà 'qui' 
esmerçat també exclusiv^-ment ab antecedents de persona. Ab los 
de cosa, a diferencia del francès, fou la forma, del accusatiu àton 
'que' l'emprada pera aquests casos. Axis escrivim: 'la dona a qui 
escrius una lletra', 'Y\xom& de qui parles', 'los filosops vers qui 
inclines ton pensament'; y 'la casa de que parles', 'lo negoci a que 
dediques ton esforç', 'la qüestió sohre que tinguérem una diferencia'. 

Açò no implica que, com després veurem (§ 993), no adoptem 
altres relatius, 'lo qual' principalment, tant si l'antecedent es persona 
com cosa. 

979. Al estudiar los textes de Metge, un fet inesperat se'ns 
presenta: ni en Vàlter ni en lo Somni usa ni una sola vegada 'de 
qui, a qui, ab qui, en qui', ni altra forma preposicional ninguna 
qui contingui lo relatiu 'qui' referintse a persona, ans en tots 
los passatges qui n'exigirien, los quals, remarqui hom, són molt 
nombrosos, esmerça invariablement 'lo qual'. Sens dubte es sor- 
prenent; car es vijarés que dita forma es sovint trobada eri clàssichs 
anteriors al nostre escriptor, de manera que sa omissió absoluta, o 
es debuda a franch albir seu, o més probablement filla del corrent 
fortissim ab que lo segon relatiu esmentat entíava en lo camp 
del primer en època mitgeval, no sols en la nostra, ans també en 
les altres parles neo-llatines. 

980. Ab antecedent de cosa. — La invasió de 'lo qual', 
qui en francès començà en lo segle Xiil pera acquirir un gran 
espandiment en los xiv y xv y disminuir tot seguit,* no arribà en 
aquella llengua, com hem vist, a l'anulació de 'qui' (§ 977), emperò 
anorresà definitivament 'que' preposicional ab antecedent de cosa. 
En castellà al contrari, 'de, a, en ... gue' se mantingueren ferma- 
ment ab abdues menes d'antecedents. En català hem vista la manca 
en nostre escriptor de les formes ab 'qui'; emperò, a diferencia 
del francès, no esdevingué lo mateix ab les ab 'que', si bé es 
veritat qu'en nostres textos l'avantatge de 'lo qual' sobre 'que', es 
sens dubte superior al que fem avuy-en-dia: 

laltre dia passe de la vida corporal en que era (47) 
quant es corromput lo subject^ en que es (74) 
Salamo ... fo de la opinió en que jo son (98) 
aquest cors de queta. veus cubert (160) 
"^ EU te gitarà a ta honor de la presó en que est (176) 

no vuUa atorgar ço a que ... es tengut (386) 



' Darmesteter, Syntaxe, 412. 

* Prengui ací hoip 'subject' en sentit filopòfiçb. 



392 ■ 

après que fo delliurat de la malaltia en gue cuyda morir 

(800) 
les feres cerquen cavernes en gue habiten els peixs foques 

en gues meten (975) 
diret una cosa de quet meravellaràs (1232) 
en la fossa de que jo son escapat (1313) 
Los delits, dix ell, a que jo era inclinat (1323) 
del bo» stament en que sots (1495) 
virtuts <fe ^«« ío en sa vida ... dotada (1554) 
nova ...de gue mes se podia alegrar lo meu cor (1558) 
moltes coses' en que no solament alguns delís dubten 

(1631) 
La raho per guem acompanyen (i 707) 
E les filles de Cadmus perderen la fúria de que eren 

passionades (1795) 
en la primera habitació dimfern en que Tiresias e jo som 

(1961) . 

Solament me ocorren tres duptes de quersx volria ab tu 

certificar (2059) 
E ab la ypocresia de que es farcida (2790) 
La bellesa de que la loes {2796) 
moltes coses son en que cau mils ignorància que sciencia 

(2835) 
Graciositat es la derrera cosa de que la lohes (2836) 
per tal com no havia prest ferre ab quea matas (3035) 
ne res ah que pogués estorçre ne sa vida alongar (3077) 
Tantes son les virtuts de que la poria dignament lohar 

(3224) 
art ab gue puxen viure (3598) 
ancià en que som (V. 71) 

restituesch te lo aneyl ai quem esposist (V. 467) 
en esgordament del lati en que Patracha la posa (V. 611). 

Un cas excepcional he d'anotar ahont Metge suprimeix la 
preposició usant sol -"que' en ablatiu, talment com avuy-en-dia fa 
sovint lo poble: 'no pas en la forma acostumada, mas en aquella 
gue malalts famejants solen dormir' (15). 

Una omissió semblant remarcarem al parlar del genitiu. 

981. Genitiu. — 'Cuius' tingué derivació directa en castellà, 
portuguès y sart, mes no en català. Nostra llengua, com totes les 
altres romàniques, hagué donchs de fer ús, com pera los demés 
noms, del genitiu preposicional format ab 'de'; y en quant al 
relatiu adoptà les formes 'qui, que' qu'acabem d'assignar pera lo 
datiu y ablatiu. Asds dihem ara: 'l'home, la muller de qui, tu 
conexes', 'la casa, la paret de la que, es alta'. 

Metge però, no usa ni una sola volta aquest genitiu, sinó 
que'l substituheix tostemps pel de 'Jo qual'. 



393 



Relatius substantius. 



9S2. Los pronoms relatius poden mancar d'antecedent, ac- 
quirint llavors un sentit absolut y essent en conseqüència substantius. 
Aquests són tostémps tònichs. Lo castellà usa 'quien' y 'que', en 
català tenim 'qui' pera masculi y femeni adreçantse a persona, y 
'que' pera lo neutre parlant de cosa. Abdós són invariables en 
tots los casos. Per ço que fa a llur nombre, com que freturen 
d'antecedent al qual se referexin y l'extensió del qual reflectin, 
donen forçosament a la proposició una vaguetat y generalització 
extremes; d'ací que llur nombre propri sia sempre singular. Molt 
sovint en la pràctica los convertim en adjectius donantlos un 
antecedent pronominal, ço que especialment fem ab lo neutre. 

Ab referència a persona: en tots los casos 'qui'. 

Nominatiu: 

si hom demanava ... qui es stàt son pare (150) 

sens gran pena sen va qui tost mor (1231) 

Pochs son qui sapien elegir (2165) 

ell diria quti ha despuylat (2472) 

Be es orp qui per garbell nos veii (2520) 

qui dues boques besa coue que la una li puda (2544) 

tothom se meraveylava don vendria la novia e qui era 

(V. 132). ; 

Genitiu: 

no pogués saber de qui era fiyla {V. 310). 

Datiu: 

E les barres li asseguen a qui primer ne parla (2563). 

.\blatiu: 

Veges, donchs, de quit deus clamar (2880). 

Ab referència a cosa: en tots los casos 'que'. 

Nominatiu: 

no son cert ^««n exira {2177). 

Predicat: 

no saps <?«(? son dones tan be com jo (1878). 

Accusatiu: 

digats que-cx han escrit los doctors (243) 
e que signifiquen les cometes (2630) 
sperant que manaria ésser fet delia (V. 418). 

Ablatiu: 

riuran, e no sabran de qtie (5646). 



394 

ínferrogaiiiis substantius. 

983. Los relatius substantius són veritables pronoms inter- 
rogatius. Per tenir, però, en català altres pronoms interrogants, 
los considerem en sengles paràgrafs. En llatí, les declinacions del 
relatiu 'qui, quoe, quod' y del interrogatiu 'quis, quid' ja's diferen- 
ciaven tan feblement, qu'en los temps baxps de la llengua se con- 
fongueren, restant lo paradigma del darrer reduhit a: nominatiu g«z, 
règim indirecte ctii, règim directe quem, formes qüi (§ 970) pro- 
duhiren los relatius catalans. Derivats de la matexa deu, es natural 
que nostres interrogatius y relatius siguin los matexos. 

Los pronoms interrogatius són tostemps tònichs. D'ací que 
llur accusatiu no sigui derivat del llatí 'quem', qui devingué 'que' 
àton, sinó del datiu 'cui'. Aquesta forma dóna 'qui' pera'I accu- 
satiu, y mitjançant preposició, 'a, de, ab ... qui' pera'Js casos 
indirectes. Tot axò en masculí y femení, o mòlt mellor dit, ja 
qn'una interrogació absoluta no pot presuposar genre ningun, 
sempre que nos referim a persona. Quan hom inquireix d'una 
cosa, com no sap quina sia, lo pronom interrogatiu es neutre 
tònich. En català es 'que' pera tots los casos. 

Remarqui hom la diferencia entro'l relatiu adjectiu y'l pronom 
interrogatiu, en cas de règim directe referintso a persona. Mentre 
aquell es 'que' àton, aquest, es 'qui' accentuat. Ex.: 'la dona que 
cerch. — ■ iQid cerques?'. 

984. No essent l'interrogatiu absolut reemplaçable per 'lo. 
qual', 'quin' y altres interrogatius adjectius, lo cas règim indirecte, 
'de, a, ab ... qui' no pot ésser suplert per 'lo qual'. Metge, qui 
jamay usa 'qui' preposicional pera'I genitiu, datiu y ablatiú ab an- 
tecedent de persona, ans tostemps lo substituheix per 'lo qual', 
esmerça sempre 'qui' pera'I interrogatiu. Axò dóna més força a 
aquella abstenció. 

985. Inquirint de persona: relatiu en tots los casos 'qui'. 
Nominatiu: 

Que la anima sia substància spiritual iqui ho pot negar? 
• (286). 

Datiu y ablatiu: 

£6 que jo no sapia a qui anats detras e a qui volets be 
& ab qui parlats tot jorn? (2523). 

Accusatiu: 

£E qui coneys tu per ta fe, qui am alguna dona si no per 
amor de si mateix? (3402). 

Inquirint de cosa: relatiu en tots los casos 'que'. 
Nominatiu: 

iQuei. par daquesta mia sposa? (V. 554). 



395 

Accusaíiur 

ique entens ... que sia jo? (46) ' 

iiE que seràs? (127). 

Ablatiu: 

£sabs en quet enganes? (1030) 

Iper que mo començavets dir? (1682). 

986. Per que. — De la freqüència ab que hom troba en 
ablatiu la preposició 'per' avantposada al neutre interrogatiu 'que', 
n'es nascuda la locució conjunctiva '£per que?', qu'avuy escrivim 
en un sol. mot. En lo temps de Metge, servava 'que' tan viva sa 
significança d'enquesta equivalent a 'quina cosa', qu'hom percebia 
fortament la impossibilitat lògica d'usar dita locució en sentit 
afirmatiu (cf. § 922). 

Interrogatius adjectius. 

987. Usem altres pronoms pera interrogar, los quals, o bé 
van acompanyats dels substantius que determinen, o bé, en cas 
d'anar sols, lo suposen conegut y hi concorden. Per axò en abdós 
casos són pronoms adjectius. Llur interrogació no es absoluta: 
inquirexen no l'objecte en si, sinó' considerat entre altres de la 
matexa espècie y aytambé a voltes sa manera d'ésser. 

Lo castellà usa per aytals interrogatius lo mateix 'que' ('^Que 
hombre es ese? £Que tiempo hace?') y antiguament 'cual'. En 
francès esmercen 'quel'. En català som més richs, car a més de 
'qual' havem una forma propria exclusiva pera la interrogació ab 
adjectiu: 

988. Quin. — Ni Darmesteter, ni Nyrop, ni Meyer-Lübke 1 
s'arrisquen a traçar resoltament l'etimologia d'aquest interrogatiu. 
Lo darrer, no obstant, considera que bé pot ésser èxit del 
pronom Uatí quinam, quoenam, quodnam, compost de qui, 
quoe, quod. Apar versemblable. ^ 'De 'quin' per analogia hem 
fet son femení 'quina' y llurs plurals 'quins, quines'. Existeix 
també aquest pronom en provençal 'quin, quina' y 'quinh, quinha', 
en saboyà 'quint, a', y àdhuch en lo vell francès occidental hom 
troba 'queien'. 

Aquest pronom es essencialment interrogatiu, admiratiu o 
dubitatiu y, en conseqüència, no deu ésser may usat en substitució 
al castellà 'cuyo' en oracions afirmatives o negatives. Modernament 
hom hà pecat bastant per aquest concepte, escrivint sens recança 
frases com: 'lo llibre quines cobertes hem esquinçades', 'Déu, 
quins preceptes hem oblidats', etc. Potser una exagerada reacció 
contra aytaï errada ha portat a alguns a preferir sistemàticament 
'qual' a 'quin', sobretot en estil curós y neoclàssich. 



* Syntaxe, 517. 

» Fortezs, en sa Gram,, §262, lo fa derivar de 'quemnam'. 



396 

Metge nos ofereix exemples assats de 'quin', lo qual, com a 
adjectiu, té masculí y femení, singular y plural, mes fretura de casos: 

en quina manera pogra saber (1329) 

^E quina manera e remeys ... me podieíx ells donar? 
(1416) 

iQuina privadesa ha ab vos? (2527) 

Te diré quina es en breus paraules (2797) 
» Les sues mamelles iqtdnes penses que sien? (2815)' 

Bem plaurà ... solament per veure quin enginy hauràs 
(2962) 

ne en quina manera gita laygua (3302) 
; ne en quina forma son ligats (3304) 

jO, quin temps fo aquell en que Satumus regna! (3707) 

La tua saviesa sab quina cosa es ... (V. 275) 

lo meu dot be veig jo quin es (V. 462). 

Cal fer constar que Metge no'n fa un ós ni de molt tan 
extens com modernament, ans dóna sovint la preferència a 'qual'. 

989. Qual. — Del llatí 'qualis, quale', qui significava 'de 
quina espècie, mena, natura'. Té los dos nombres, mes no ofereix 
desinencies pera'ls genres. La importància d'aquest pronom en 
nostra llengua es extrema, no sols com interrogatiu, ans com a 
relatiu ('lo qual'). Baix lo primer aspecte l'usa sovint Metge: 

^E sabs qual es la causa? (922) 
qual es stada la causa (1125) 
ne en qual part (2062). 

990. Pronom relatiu 'lo qual'. — L'interrogatiu 'qual' 
era de natura essencialment adjectiva, ço es, feya d'atribut d'un 
substantiu o de predicat del verb. Per açò prest s'aplegà ab lo 
determinatiu 'lo, la' devenint pronom relatiu. Darmesteter assenyala 
pera'l francès l'aparició de 'lequel' vers lo segle XIII.2 Respecte 
a nostre romanç sols nos convé fer remarcar qu'en temps de nostre 
autor son espandiment havia assolit lo grau de rivalitzar ab 'que' 
en los casos datiu y ablatiu ab antecedent de cosa, de reemplaçar 
tostemps y complettament 'qui' en s los matexos referintse a persona, 
y de fer la substitució total de 'qui' y 'què' en lo genitiu. 

991. Nominatiu (antecedent de persona o cosa): 

Yo de bon grat do loch a la novella muyler, la qual placia 

a Deu que en bon punt hic venga (V. 458) 
eren molts aqni los quals deyen que (V. 534) 
... vida, la qual era cami de pujar al cel (572) 



' Aquest exemple es remarcable. per oferirhi 'quines' la primitiva signi- 
flcança adjectiva de 'líanera, mou'. Equival 3 'com'. 
^ Syntaxe, 4IS. 



397 

nostre Senyor Deus es sobre natura; h qual de gràcia 
spedal volgué e ordona que la dita concepció fos in- 
maculada (1515). ' 

992. Accusatiu (antecedent de persona o cosa) : 

lo qual (sompni) recita Tulli en lo libre de Republicha 

{660) 
no volgués obeyr al vertader loctineíit de Jbesucrist, lo 

qual era un dels dessus dits (1462)1 
ella ... assetia la dita ciutat, la qual a si matexa subjuga 

(2984) 
coses necessàries a la guerra les quals ella sobre força 

humanal supli (3175) 
(laygua) ... L• qual puys (la mar) torna cobrar (3303). 

993. Datiu y'ablatiu. — Departiré los antecedents, pera 
correspondre senglament a ço dit en los §§ 979 y 980, 

Antecedent de persona: 

Datiu: 

aquell al qual tu solies servir (162) 

Matzonia a la qual Aristeu rey de Grècia trames aquell 
Hercules (2972). 

Ablatiu: 

poncelles ab les quals los moros de Deu jauran (886) 
... entre /oí qtMls stam Tiresias e jo (1954) 
alguns pagesos fort pochs e pobres entre los quals ni havia 
un (V; iio), 

y ams arreu, car en abdues obres Metge no usa altre relatiu. Es 
remarcabilíssima l'absencia complerta del relatiu 'qui' en aquest 
cas de règim indirpcte referintse a persona (cf. § 979). 

Antecedent de cosa. — En aytal circumstancia no es arribat 
a tan absolut domini l'espandiment de 'lo qual'. Ja vegérem 
(§980) com hom troba molts 'que' preposicionals; emperò la 
superioritat numèrica de 'a, de, en lo quaP es tan grossa, qu'anula 
l'interès que podrien oferir les xifres estadístiques: 

... vall de misèria a la qual no desitg tornar (1225) 

E son estat instrument ab lo qual nostre Senyor Deus 

(1226) 
vexació te do enteniment ab lo qual conegués (1599) 
en lo gran perill al qual per sa honor delliberadament 

exposa la sua persona (31,86) 
... dels abits e gests lurs ab los quaU donen mal eximpli 

(3467) 



Ço es, un dels dessús dits era loctinent; 'lo qual' es àci neutre. 



39^ 

Treball, per lo quaï los íiomens sda nats (3723) 
ensercant ... alcuna cosa ab la qual pogués complaure 

(V.5) 
la dolsor de les sues paraules ah les quah se tirava los 

coratges de les gents (V. 210) 
aquest meu ventre en lo qual los jByls que tu engenrist han 

stat (V. 471), etc, etc. 

994. 'Lo qual' prest devingué ver adjectiu, essent usat com 
a atribuí d'un substantiu. En frases com: 'rebudes dues centes 
pessetes, la qual quantitat vos retornaré', 'regnà tres anys, després 
del qual temps morí', 'trobà un amich. Lo qual amich li digué 
...'; 'qual' es equivalent a. aquest, lo dit, que.i 

En construccions pariones sempre deu hom esmerçar 'lo qual' 
y jamay 'quiii', com a tort fan a voltes los escriptors moderns, car 
la significança del darrer es essencialment interrogativa. Nores- 
menys may deu ésser oblidat l'article, car 'qual' ja sabem es inter- 
rogatiu (§ 989): 

En les quals paraules apar que Salamo en persona de molts 

parlava (115) 
les quals coses son soles divinals (402) 
la qual cosa tolta (605)" 
En les quals paraules pots conexer (651) 
(Saul parla ab Samuel). Lo ^«a/Samuel li dix que lendema 

morria ab sos fills (770) 
lo contrari ísfe la qual cosa ... (1579) 
La qual cosa serà (2921). 

Observi hom bé que'ls castellans usen sovint, pera la construcció 
qu'escatim, cuyb, y axis diuhen: 'recibidas 200 pesetas, cuya 
cantidàd ...', 'Reinó tres aüos, despues de cuyo tiempo ...'. 'En- 
contre un amigo. Cuyo amigo ...'. Mes com corretgeix 
r Acadèmia y tots los escriptors castiços, dit ús de cuyo es un 
disbarat. 

995. Genitiu. — Significant 'de qui', 'del qual' indica 
tostemps possessió, y tant es asds, qu'en castellà antiçh era usat 
també com a interrogatiu, y axis demanaven: '£cuya casa es esta?', 
'^En cuyo Servicio estàs?'. Nos trobem, donchs, ab un ver relatiu 
possessiu. 



^ Si'ns hi fixem bé no podrem descelarhi lo ver ofici del relatiu, ço es, 
relacionar un antecedent al qual se refereix, ab una proposició secundaria de 
la qual forma part aquell. En los exemples adühits 'qual' concorda ab lo 
substantiu qui'l segueix, qui forma part integrant de la segona proposició y no 
de la primera. Ordenant les proposicions relatives, tindrem: 'rebudes dues 
centes pessetes, jo retotnaré la qual quantitat (aquesta quantitat, la dita quan- 
titat) a vós'. *Regnà tres anys, ell morí després del qual temps (després 
d'aquest, de dit temps)'. 'Trobà un amich. Aquest (lo dit) amich li digué ...'. 
No tenim un pronom, ans un adjectiu. 



399 

Llevat lo portuguès y'l sart, nínguna aítra ílengaa romànica té 
mot especial derivat del genitiu llatí. En català, com en francès, 
hem suplerta la fretura apelant al circumloqui: 'lo ... del qui, del 
qual', axis 'he vist un home los cabells </«/ çta (o del quat) són 
blanchs', 'he venuda una casa la paret de la qual cau'. Ací 
havem distinctament dues proposicions relacionades pel relatiu, y 
es axis que'l poble defuig aytal construcció usant 'que': 'he venuda 
una casa que la paret li cau'. Aytal ús de 'que' es peculiar y 
hom lo troba també en lo francès de la plebs. 

Metge esmerça sempre la construcció 'lo ... del qual' tant si 
l'antecedent es persona com cosa. Ací, donchs, ço remarcable 
són dues omissions:' la de 'lo ... del qui' si'l antecedent es persona, 
y la 'lo ... del que' si es cosa. La primera es de conformitat ab 
la carència absoluta del relatiu 'qui' en lo cas de règim indirecte 
(§ 979)- Meà,_ en cambi, veyérem (§ 980) qu'hom trobava lo relatiu ' 
'que' preposicional, lo qual ara manca en la construcció qui'ns ocupa. 

Essent la uniformitat complerta en abdues obres, pochs exemples 
seran assats: 

Antecedent de persona: 

Griselda, la istoria de la qual fou per mi (3145) 

car diu lo mestre de amor Ovidi, en les obres del qual 

... me solia delitar (V. 20). 

Antecedent de cosa: 

anima, lo principat de la qual (257) 

(sompni). La exposició </<?/ §'««/, sit recorde (662). 

Conseqüència de la doctrina exposta es qu'hom no pot afirmar 
que 'cuyo' tingui tostemps sa traducció catalana en 'lo ... del 
qual'. Seria axis si'ls castellans usessin sempre dreturerament llur 
'cuyo', mes ja hem vist (§ 994) com l'esmercen sovint a tort en 
lloch del adjectiu 'cual'. Deurem, donchs, dir que quan lo 'cuyo' 
sigui relatiu possessiu, equival, al circumloqui esmentat, mes' quan 
sigui adjectiu, equival simplement a 'lo qual'. 

996. Com lo genitiu no es un cas verbal, lo relatiu en 
cas genitiu, a més de substituhir l'antecedent dins l'oració 
secundaria, determina un dels substantius d'aquesta. Mes, a 
voltes, hom troba proposicions introduhídes per genitiu, cons- 
truïdes en guisa que'l substantiu determinat per 'del qual' es 
lluny d'aquest y apar que manqui. Llur aspecte es com les 
proposicions introduhídes per altres casos. Axis llegim en Metge: 

lo marquesat de Saluça, del qual era Marques (V. 32) 
Janicola qui ... les núpcies havia hagudes per sospitoses 

e de les quals jaxaes no havia esperat algun be (V. 490) 
Lomé ... planta arbres dels quals no espera james haver 

fruyt (588) 
... ignorants, dels quals es gran multitut en lo mon (1633). 



4<s& 

Arranjades en forma aytal, en castellà, ao es ío reíatíu tíadu- 
hible per 'cuyo'. Més fàcil es trobaries lo substantiu de la propo- 
sició secundaria determinat per 'lo qual', ordenantles com segueix: 
'lo marquesat de Saluça, lo marques del qual era ...', 'núpcies ... 
algun bé de les quals james no havia esperat', etc. 

Vàlua de les proposicions relatives. 

997. Les proposicions relatives tenen un caràcter essencialment 
atributiu, tant si llurs pronoms són adjectius y tenen antecedent, 
com si són substantius y no'n tenen; car en aquest cas, anch que 
substantius, los pronoms se referexen no obstant a ens qu'hom no 
expressa, sigui per desconexença, sigui per generalització. Axis, 
donchs, de la matexa manera que la proposició substantiva es 
una extensió del nom substantiu al qual substituheix, y que la 
proposició adverbial es una perllongació del complement adverbial, 
la proposició relativa es essencialment un adjectiu. 

998. Llur sígnificança. — Com los adjectius, poden ésser 
determinatives o explicatives. Aquelles determinen Tin ens entre 
altres de la matexa espècie: 

aquest Aom qui te la rota (1344) 

la intenció del savi que has allegat (105). 

Les darreres, bé expliquen y descriuen l'antecedent, sens 
però determinarlo, o bé afegexen quelcom qui esdevé al antecedent: 

reti lespirit a Deu, quil me havia donat (42) 

la senyora regina ma mare, que ell cordialment amava 

{1551)- 
Les relatives exjiHcatives poden expressar causa, fi, manera, etc: 
Resta donchs atorgar que nostre Senyor Deus la haía 
creada, qui evident ment pot crear coses mortals e in- 
mortah (285) 1 
jo deig ho saber entrels altres qui de mon flach poder la 
hi servida longament (3210).! 

999. Llurs antecedents. — Essent llur vàlua adjectiva, 
es vijarés que llurs antecedents, ço es, los noms que determinen, 
han d'ésser substantius, siguin noms, siguin pronoms, siguin propo- 
sicions enteres. 

Noms. — Molts substantius qui anirien sens article (§§ 198 sq., 
227 sq.), al ésser determinats per una proposició relativa, exigexen 
a més, ésser precehits per aquell determinatiu. 

Infinitius. — Poden ésser antecedents cora qualsevol altre 
nom: *de lur parlar e rallar, que es una cosa fort mal stant en 
fembra' (2610). ' 

» Causa. 



40t 

Adjectius subsfantivats. — Ço mateix dich: 'ío èe que 
es en elles' (2917). 

Pronoms: Demostratius. — Gom hom pot comprovar en 
los exemples dels §§ 972 sq., Metge no usa ni una sola volta l'article 
en vàlua substantiva com a antecedent, ans tostemps lo pronom 
demostratiu 'aquell'. Es fenomen anàlech al que constatàrem en 
lo § 122. També hi trobarà hom mant passatge ahont avuy no 
usaríem antecedent, ans introduhiríem la proposició relativa simple- 
ment pel pronom substantiu, y en cambi, Metge prefereix decidi- 
dament esmerçar lo pronom adjectiu avantposantli 'aquell'. Axis: 
'el spirit retorn a aquell qui 1 ha donat' (i 12) (avuy diríem: '... retorn 
■a. qui l'ha ...'). 

Com veurem, es freqüent antecedent lo demostratiu neutre: 

per aço que he atorgat no ho puch negar (146) 
Valter ... guardava sa muller sis mudava per ço que li 
havia fet (V. 388). ' 

Cal no confondre aquest 'per ço que' ab.les locucions con- 
junctives causal 'per ço com' (§ 923) y final 'per ço que' (§ 930). 
Lo sentit d'aquell es, certes, causal, may però Metge esmerça 'per 
ço que' com a conjuncció de causa, sinó de fi. En lo passatge 
que comentem lo sentit es: 'Valter esguardava sa muller pera veure 
si's mudava per (= a causa de) ço {= açò) que ...'. Sens dubte 
'ço' es una errada en lloch del pronom tònich 'açò'. - 

Personals: 

si »2? has perdut qui era ton senyor (175) 
be ho saps tu qui\ has assats familiar (690) 
si elles que no havien tanta perfecció (3360). 

Possessius: 

los meus qui seran en lo convit (V. 516). 
Indefinits: 

alguns qui vivent havien (2096) 

molts qui hagren tengut (2550) 

altre qui hagués lo tresor (2572) « 

tals que ... son stades eguals (2954). 

L'indefinit 'hom' serveix encara més característicament en 
mans de Metge pera resoldre en pronom adjectiu la construcció 
qui aniria sens antecedent y ab pronom substantiu; axis llegim: 

£Son aço paraules de hom qui am sciencia . ..? (1880) 
hom del mon no pot haver felicitat qui pos sa amor en 

dona (2270) 
apenes coneguera hom qui la conegués de nativitat que 
- fos filla de Janicola (V. 207). 

Proposicions. — Són igualment antecedents de pronoms 
relatius neutres, emperò Metge los fa precehir sovint pel demos- 

Beiheft zur Zeitschr. f. rom. Phil. LXVL 26 



402 

tratiu neutre àton 'ço'. Sí aquest fos tònich es vijarés qu'ell seria 
lo ver antecedent y no la proposició, emperò cal considerar 'ço 
que' ab vàlua idèntica a 'lo qual' qu'avuy usaríem, en guisa que 
no hi ha dubte que la proposició es ço determinat: 

e, ço que nois es menor vergonya, van ah akandores bro- 
dades (3460) 
posat que axi fos ... com afermes, ço que no atorch (3506) 
guardant per les finestres, ço que soven los es impossible 
(3654). 

Relatius. — Los pronoms relatius substantius poden nores- 
menys ésser antecedents dels adjectius: 
qui es qui puxa negar (478) 
e qui coneys tu per ta fe qui am alcuna dona (3402). 

looo. Pronom relatiu subjecte de la proposició sub- 
ordinada, referiritse a un antecedent en primera o segona 
persona. — En lloch de concordar lo verb de la subordinada 
ab son subjecte-pronora, anant en tercera persona, usualment con- 
corda ab lo subjecte de la principal, anant en priniera o segona 
persona. Solament trop; 'que jo son spirit qui en tancar e obrir 
luU vaig de Orient a Occident' (2802), en lloch de 'qui ... va'. 

looi. Antecedent compost de pronoms de persones 
diverses. — Apar que la persona del verb hauria de concordar 
ab la del pronom darrer: 

decep tu els altres qui no ia conexeti (2790) 

emperò sovint concorda ab lo pronom de davant: 

a mi e als altres qui ... exirem ... de presó (1220) 
tu els altres que vuy sots presos (1158). 

1002. Quan l'antecedent es introduhit per una prepo- 
sició y'l pronom relatiu es introduhit per la matexa 
preposició, aquesta pot ésser suprimida: 

no pas en la forma acostumada mas en aquella que malalts 

o famejants solen dormir {15) 
si hom les veya en testament que ixen del lit (2765) 

en lloch de: 'en aquella en que malalts- ...','... en que ixen'. 

lo exir es impossible, sinó a aquells ^kí Deus ordona quen 
isquen (191 5) 

hauria d'esser: 'a aquells a qui Deus ordona que ...'. Metge no 
sols suprimeix la preposició del relatiu, sinó que, reslantli una 
forma tònica substantiva, la gira en l'àtona que. 

Quan l'antecedent es un complement adverbial de temps sens 
preposició (§538), lo relatiu ha d'anar, emperò, ab la preposició 



403 

coírèsponent; ací lo motiu de repetició no existeix, mes també 
notem l'omissió: 'que no hagui la hora que desempaíe lo meü 
cors' (1255). 

1003. Relatiu adjectiu neutre sens antecedent. — Lo 
relatiu neutre 'que' no pot haver per antecedent més qu'un mot 
del mateix genre, y en nostra llengua los mots neutres són, en 
general, pronoms. Es axis que nostres clàssichs usen gayrebé 
sempre 'ço', qualque vegada 'allò', mes may lo modern 'lo'. 

Metge omet sovint dit demostratiu neutre, restant en conse- 
qüència lo relatiu sens antecedent. Aquest roman, però, 
sobrentès, de manera qu'en guisa ninguna deu hom assignar una 
vàlua absoluta y substantiva al relatiu. Aquesta omissió, insòlita 
avuy en dia, dóna una apariencia peculiar a aytals frases. En 
anglès la construcció corresponent es també semblant. 

Nominatiu: 

Vos Senyor me porets dir queus plaurà (58) 
úsl' que% vuUa (774) 

solament lo home dehim haver anima substantiva, que vol 
aytant dir com per si matexa vidal (1006) 

Accusatiu: 

demanali quet vulles (1899) 

qui sapien elegir que deuen desiyar (2165) 

Digues ardidament qMï vulles (3353) 

Ablatiu: 

de que ma penitencia ne es abreujada (1229) 

de que molts altres princeps terrenals havien pres eximpli 
(1482) 

de que hauries gran inerit (1636) 

de que merexen gran honor (2957) 

la anima ... no faria ... ço per que seria creada (484) 

tu est senyor de mi e delís per que fe a ta guisa de asso 
del teu e no hi demans mon consentiment, car axi com 
en lentrament que fiu de la tua .casa me despulli les 
vestidures axim despulli les mies voluntats e desigs e 
vestim los teus, per que en qual se vuUa manera tu 
vulles alguna cosa yo semblantment vull aquella (V. 344) 

los meus vassalls me forcen e lo Papa hi consent que io 
hage altra muller, la qual ia ve e sens dupte hic serà 
en breu, per que sta ab fort cor e donaloch a aquella 
(V.438) 
. en aquesta casa tua . . . tostemps son stada serventa dins 
mon coratge, perquè daquest temps que he perseverat 
ab tu ... fas moltes gràcies a Deu (V. 449). 

Ab l'ablatiu ab 'per' la supressió de 'ço' dóna naturalment 
'per que'. Apliquihi hom l'observació feta en § 986, 

26* 



404 

1004. Omissió del article definit. — Com avuy en dia, 
Metge omet a voltes l'article definit qui acompanya lo relatiu en 
los casos de règim indirecte. Axis trobem: 

diret una cosa dt que\. meravellaràs (1233) 

en la fossa de que jo son scapat {1313) 

aço es la mellor nova que jo podia saber e de que mes 

se podia alegrar lo meu cor (1557) 
diret la r&operqtte es stada aytal (1153) - 

La raho per quem acompanyen jo lat he dita dessus (1707) 
ne veig coses evidents /ír ^«í ho degà creure (365) 
hi dona tahons per que aparia que devien ésser ínmortals 

(629) - 

gran plaer he ... del bon síament en que sots (i495)j 

y a més 2123, 3302, 3306, 3 308, 3309, 3311, 3516, 3517, 3518, 
V. 80, 254, 345, 349. 440, 451, 473- 

1005. On ('ubi'), don ('unde'). . — Aquests adverbis locals 
acquirexen també vàlua relativa; en efecte, se referexen a subs- 
tantius antecedents, equivalen respectivament a 'en lo que, en lo 
qual' y 'del que, del qual', y introduhexen proposicions secundaries 
qui determinen aquells. 

On (en lo que): 

studiant en la cambra on io havia acostumat star (9) 
Piato vench en Ilalia hon florien ; ladpnchs los dexebles de 

Pitagoras (625) : . 

en altre loch del dit Alcora on es descrit paradis (884) 
membren molts lochs on son stats (1070) 
jo devalli en imfern hon troba Euridices (i 848) 
passats animes a les tenebres infernals on soferrets fret e 

calor inextimable (1935) 
van al loch hon son dampnades (1973) 
va hom als pus pregons e terribles imferns on ha primera- 
ment una gran ciutat (1976) 
v els pous hon molts infants son gitats (2475). 

Don (del que): 

en la sua terra don era (lll) 

Laltra era de retornament íz/í deus íTot era venguda (679) 

ha «« loch fort tenebrós ab caliya speça don neix un riu 

apellat Acheron (1927) 
no poden tornar al tel don son vengudes (2135) 
no guardant lo linatge don vens (V. 434). 
<0n' pot anar també precehit per altres preposicions, com 
los altres relatius; axis trop: 'trenca lo pont per on^ est passat' 
(3793)- 

•> Ço es: 'pel qual'. 



405 

ioo6, Determinatiu precehint 'on'. — Hem vist que 
sovint omitíeca l'antecedent de 'que' si es neutre (§ 1003), o bé 
si es article ab preposició (§ 1004). Contràriament, 'on' conjuncció 
local se plau de referirse al determinatiu 'allà' ('illa[c]'), devenint 
llavors relatiu: 

Jo comens . . . alia hotí dech (546) 

alia hort me nodri en ma püericia, finir ma vellesa (V. 455)- 

1Ó07. Quant. — Fa de pronom relatiu substantiu quan 
dihem: 'me gusta cuanto es_ bello'; 'murieron cuantos tomaron 
parte en la batalla'. Lo català, a mon vijarés, no s'alta gayre 
d'aquests 'quant' sens antecedents; almenys Metge no'Is usa. 

En general nostra llengua dóna a 'quant' l'antecedent 'tot', 
devenint aquell relatiu adjectiu: 'iot quant los pories demanar te 
donarien tantost' (2399). 

Proposicions relatives ab pronom substantiu. 

Ï008. Lo pronom pot substituhir un nom determinat: 
si hom demanava ... qui^ es stat son pare (150) 
o un indefinit y general: 

sens gran pena sen va qui'^• tost mor (1230). 

1009. Lo pronom substantiu es resoluble en adjectiu 
donantli un antecedent, usualment indefinit. — Axis Metge 
esmerça 'hom qui' en passatges ahont avuy sols escriuríem 'qui': 

liSon aço paraules àe L•m qui am sciencia? (1880) 
apenes coneguera hom qui la conegués de nativitat que 
(V. 207). 

Igualment que les relatives adjectives, les proposicions subs- 
tantives prenen significances adverbials; les darreres principalment 
condicional: 

A nit veurem qui es savi o no (2122) 

hom del mon no pot haver felicitat qui pos sa amor en 

dona (2270) 
de tant bons ne trobaria qui be los cercarà (3624). 



' Ço es: 'aquell home qui 
- Ço es: 'qualsevol qui . . . 



4o6 



Capítol IV. Nexes doblats. — Manca de nexe. 

Copulació doble. 

loio. Mitjançant un pronom neutre, o un adverbi qui prece- 
hejx la proposició- principal, a voltes ; anunciem ja la proposició 
subordinada, en guisa qu'aquesta se troba lligada à la primera, no 
sols per sa conjuncció, ans aytambé per dita partícula inicial. Axis: 
^aço gran pler es al argüint com lo responent no solament atorga 
la sua conclusió ans la prova' (154). 

Juxtaposició de proposicions subordinades a llurs principals. 

loii. L'a juxtaposició pot obehir a supressió o a mera manca. 
Supressió: 

a) Ab proposicions subjecte's y règims. — Modernament, 
sens dubte per influencia castellana, es molt practicada; com quan 
dihem: 'es convenient estudií la lliçó', 'prechvos declareu vostre 
pensament', 'veig treballes', 'tem hagi perdut', 'tothom conexía 
era militar'. Es vijarés qu'ací hi ha supressió de la conjuncció 
'que'. A mon albir nostra llengua hi repugna, y per descomptat, 
Metge no la practica may. 

Ací, però, hem d'encloure l'origen del ús de 'potser' sens 
'que' ('potser vindrà'), passat després a locució adverbial. 

1012. ^) Ab proposicions adverbials y relatives. — 
Ací la supressió es més violenta per ço com les conjunccions tenen 
significança propria o omplen un element de la proposició. 

Ab les relatives ni'l castellà ni'l català poden suprimir los 
pronoms conjunctius; potser sols l'italià gosa dir: 'quello li dirò 
farai'. ' 

Respecte a les adverbials, hi ha que distingir. Ab les temporals, 
quan los verbs 'fer, haver, ésser' regexen indicacions de temps, 
podem suprimir lo 'que'; axis: 'fa deu anys soch a Catalunya', 
'vaig estar a Cadaqués fa dos mesos'. Lo mateix:, anch que no 
ab tanta facilesa, fem ab les clàusules negatives del tipus: 'no serà 
nit haurà plogut'. 

Ab les proposicions finals havem: 'fugi del carrer, no fos me 
toqués una bala'; ab les condicionals: 'no fos estat l'escut, l'hauria 
moTt'; y ab les concessives 'fos estat més gran, també s'hauria 
equivocat', 'tingui rahó o no, parlarà'. Totes aquestes construccions 
són d'ús català modern. Sens dubte tenen gust de joch estilistich. 

Metge no'n té, però, cap exemple. En cambi suprimeix la 
conjuncció en una causal: 'no les te poria dir, tantes son' (2426). 

1013. Manca de la conjuncció. — Podem donar a moltes 
proposicions subordinades la vàlua de principals y juxtaposaries 



407 

a aquelles qui abans los n'eren. No estich conforme ab Meyer- 
Lübke, 1 qui hi veu també una supressió, ans hi es sols palesa una 
manca, causada per la novella construcció. Axis Metge fa: 

Mes valgra que foch si hagués pres a .iüj. cantons; tot es 
perdut (3550) 

ahont no hi manca 'car', anch qu'hom pugui resoldrehi la segona 
proposició. Aquest exemple es, segons ma percepció de la llengua, 
ben diferent del 2426 suara esmentat. 

Igualment, los verbs declaratius qui introduhexen lo discurs 
directe van sens conjuncció; axis arreu escriu Metge: 

Xadonchs ell me dix: lunya tota paor de tu (34) 
Nom hi cal pensar, dix ell (954). 

En tots aquests casos havem dues proposicions principals 
coordinades per juxtaposició, y deuen en conseqüència, ésser en- 
closes en lo § 1016. 



Syntaxe, 537. 



Secció segona. 

Proposicions coordinades. 



,1014. Fins ací les relacions qu'hem examinades entre propo- 
sicions són estades intrínseques, ço es assaber, trascendíen als oficis ' 
recíprochs qui's feyen entre elles, en guisa que prenent en conjunt 
totes aquelles talment relacionades, obteníem una clàusula o propo- 
sició d'un grau sobirà, dins la qual quiscun dels membres era o 
podia ésser omplert per una proposició (part V, secció i^). Lo 
mateix caràcter intrínsech tenien les relacions determinants entre 
proposicions, una de les quals acquiria vàlua substantiva y l'altra 
adjectiva (§§ _8g4sq.). ' 

Més enllà d'aytals conjunts de proposicions interdependents 
hi ha la darrera regió constructiva, ço es, aquella constituhída per 
proposicions complertes y capdals, les quals no s'ómplen mutualment 
cap ofici sintàctich, ni, en conseqüència, depenen una de l'altra; 
emperò- estan relacionades en ço que mantenen entre si una ilació 
discursiva, relació certes merament extrínseca. Al ocuparnos d'un 
fenomen parió entre mots, departirem llur coordinació en conjunc- 
tiva, disjunctiva y negativa (§ 309). La coordinació de proposicions 
es més rica. Entre dues proposicions independents qui vagin de 
costat, pot esdevenir no sols que la una se sumi, positivament o 
negativa, a l'altra y qu'abdues siguin mutualment alternatives. Les 
proposicions, com contenint idees complertes, poden ésser en llurs 
afirmacions oposades; y noresmenys pot ésser que la segona propo- 
sició hagi una significança qui sigui una conseqüència de la de la 
primera. Tenim, donchs, quatre matiços qui les relacionen, sens 
cap influencia recíproca en llurs mesters y vàlues. 

Com en los mots, la coordinació pot estabíirse simplement ab 
mera juxtaposició o bé mitjançant partícula copulativa. 

I. Coordinació positiva. 

1015. Es la ilació discursiva de caràcter afirrnatiu qui man- 
tenen proposicions capdals y independents. Abdues proposicions 
poden anar: 

1016. I. — Juxtaposades, sens còpula entremitja ninguna. 
Es de regla, aytal supressió de la còpuía, quan dos imperatius 

se suçcebexen, essent lo primer un incitant a l'acció precisada pel 



409 

segon. Axis dihem avuy: 'ves dorm', 'corre vina ací', 'guayta 
escapat'. No'n trobem ea Metge. 

Acostumem també a juxtaposar dues proposicions, quan la 
segona es una explicació, ampliació o reforçament de la primera: 
'ama de gran amor lo seu carçre, ama lo per ço com no pot ésser 
francha' (304). 

Llevat d'aytals casos, la construcció planera es junfar abdues 
proposicions mitjançant 'y', com anem a veure. Emperò, es 
llicència estilística, qui a voltes té una beutat graciosa, la supressió. 
Modernament la practiquem assats; també ho feya Metge: " 

e ab indústria discorra les terres e la mar, forada grans 
muntanyes, fabrica ports ... ha ornada la terra ab bells 
edificis (345) 
qui eternalment viu, totes coses conte, totes coses dispon 
(755)- 
No precisa que'l subjecte sigui'l mateix, com en los dos 
exemples precehents; vegi hom: 

La ovella fuig al lopj la rata al gat, la perdiu al falco, lo 
cervo als cans (973). 

1017. II. — Copulades mitjançant la conjuncció 'et'. 
Aquesta es la construcció regular. 

«) Es molt usual qu'aytals proposicions tinguin un membre 
comú. Ajds: 

Un sol subjecte: 

la un dels quals era jove fort bell í tenia una rota entre 

les mans (21) 
Ço que veig crech í. del ■ pus no cur (122) 
Diogenes cregué fermament e dix que (633) 
aquells squiven perills ^ cerquen plaers (1022) 
Tem Deu e serva los seus manaments (114) 
Oies donchs e torna al dret cami (1025). 

Aquest darrer exemple, per ésser imperatiu, podria anar sens 
'e', tal com hem vist en § ipió. 

Un sol verb: 

lo qual recita Tuli en lo libre de Republicha e Patrarca 
semblant ment en lo Àfrica (660). 

Un sol règim: 

amar e tembre Deu (1062). 

/9) Emperò ne trobem també ab tots llurs membres diferents, 
y que no obstant serven una ilació discursiva qui'ls fa menester 
la conjuncció: 

jo he pagat lo deute a natura e lo meu espirit es aquest 
qui parla ab tu (55) 



4IO 

to dius ver ... e diret una cosa de quet meravellaràs 
(1232). 

y) Fins aci lo mester de 'y' es estat merament copulatiu. 
Mes sovint acquireix dita conjuncció una significança propria, essent 
la més trobadora l'ad versativa. Es axis que equival a 'mes, emperò, 
però' en los exemples següents: 

molts homens seran terriblament nafrats e no morran (330) 
vos me havets dit que comensariets als gentils e veig que 

havets cdmensat als jueus (542) 
aconsegueix la solament aquell que Deus vol (? no altre 

(1296) ' 
jo estesi los brassos per pendrela e no tocaren sinó lo vent 

(1808) 
diran que per mes plaure a ells ho fan e que ab tot aço 
no poden tant fer que placien a ells mes que les ser- 
ventes o catives (2386) 
volents dar entenent que no han plaer que hom les vege. 

E es tot lo contrari (2392) 
dona entenent que no ama si no tu. E ella seria abans 
contenta de una sola ovella que de un amador (2843) 
Be ne hoit parlar: e fort poch (1716). 

Aquest darrer exemple no'l construhiriem axis avuy dia, a 
causa d'ésserhi lo verb de la segona proposició sobrentès. En 
quant als demés, los admetem; mes remarqui hom com tenen una 
sabor vulgar. Són, certes, les llengües imperfetes y lo parlar 
popular los qui usen més sovint 'y' en lloch de 'mes'. 

Entre altres matiços de 'y', trobem en Metge lo següent de 
conseqüència; equival a 'donchs': 'sanch has desiyada e de sanch 
te sadollaràs' (2995). 

ò) Al començ de les interrogacions usem molt sovint 'y', 
sens que tingui ofici copulatiu, ans sols exclamatiu: 

£0 senyor, digui jo, e de mi us trufats? (1637) 
^Com sots vos aci? ^E no moris laltre dia? (39). 

1018. Repetició innecessarii de 'y'. — Quan les propò- 
-sicions copulades son més de dues, acostumem, y es noresmenys 
construcció regular, sobrentendre la conjuncció entre totes elles, 
exceptuant abans de la darrera. Emperò ací registrem un fenomen 
directament oposat a la supressió per beutat estilística examinada 
en § 1016. Nostres ciàssichs mitjançaven molt sovint la conjuncció 
entre totes les proposicions: 

donaren farna que tu e los altres ... erèts homens de 
vida reprovada e que haviets dissipat e usurpat mon 
patrimoni eva. consellavets falsament e desiyaven que ... 
fossets extirpat de la faç de la terra; e de fet se fora 
seguit axi (1157) ■ 



4" 

Jorn delitava ... en cassar e scoltar ... xandres e ministres 

e molt donar e despendre e cercar ... en. quina manera 

... (1326) 
puys fan los caure avegades per lo mig de la squena e 

soven scampats per los muscles e avegades redortats 

en lo cap (2330). 

Metge s'alta molt més d'aquesta repetició que no de la su- 
pressió completa, abans esmentada. Si hom ne vol més exemples 
llegexi les ratlles 2345-2354, 2621-2641, etc. - 

Modernament quasi may repetim la conjuncció, si no es volent 
obtenir un fort efecte estilístich. 

1019. Altres conjunccions. — Los llatins usaven també 
les partícules copulatives 'sic' y 'atque'. De la segona no'n resta 
ròssech en català. De la primera, ben trobadora en provençal, 
n'heretàrem qualque dexa. Certes, Metge no la usa pas com a 
conjuncció, mes hom llegeix en Curial: 'nostre senyor Deu Tos en 
volgué consolar en la sua vellesa e sils dona un fiU'.i 'E si' es 
exactament igual al simple 'e'.^ 

1020. Adverbis conjunctius. — La coordinació copulativa 
pot ésseí, a més, establerta mitjançant adverbis y locucions adverbials, 
conjunctives. Responen a 'etiam'. Axis tenim en castellà 'ademàs', 
y en català 'a més, noresmenys,- altresí', etc. Nostre autor conté: 

1 02 1. 'Encara'. — Sola, conjunccionant proposicions co- 
ordinades, la usa Metge en lo passatge: 

no pens que tant hagués durat sinó per tal com . . . e per 
nostres pecats encara, e gran fredor que havem en lo 
cor de mantenir veritat e morir per la religió christiana 
(898), . 

ço es: 'e ademés per nostres pecats e per la gran fredor ...'. 

1022. , 'Encara més' y 'més encara'.— Abdues combinacions 
usa Metge, Denota: 

à) Una enunciació afegida, reblant una enunciació precehent, 
y equival al castellà 'aún màs': 

Com la anima racional donchs sente sapia e visqué, segueix 

se que es semblant a Deu e per consegüent inmortal. 

Mes encara: tota substància intellectual ... es incorrup- 

tibla (407). 
Encara mes: alcuna forma nos corromp sinó per acció de 

son contrari {419). . 



' Curial éf Guelfa, llibre I , f I. 
» Cf. Meyer-Lübke, Syntaxe, 547. 



412 

Coue los donchs naturalment que cayguen en lo centre 
de la terra axi com a loch a elles apropriat. Mes 
encara; be saps tu que Deus es sobirana bonesa (2139). 

Aquest es l'únich sentit qu'avuy donem a aquesta locució. 

P) Una enunciació afegida a l'enunciació precehent, mes sens 
reblaria, ni denotar un grau més en lo rahonament; equival simple- 
ment a 'ademàs': 

Inmortal es encare jnes Iz. anima racional (350) 

suspita e ira dius íí«íaraww que han incomportables (3504) 

Dit has encara mes que les dones son parleres (3604). 

Modernament no acceptem aquest afebliment de. sentit, que 
de perllongarse hauria fet devenir 'encara més' lün adverbi con- 
junçtiu ab significança propria y independent de sos components. 
Car hom pot comprovar ab lo text, qu'en los passatges precehents 
aytal locució introduheix un altre rahonament y no un nou argument 
pera un rahonament anterior, com en a. 

1023. 'Hoc encara'. - — Ab lo sentit de 'aún mas' trobem 
usada conjunctivament aquesta locució adverbial: 'tot_ quant elles 
han a vestir, hoc encara calçar' (2746). 

1024. 'No res menys'. . — Aquesta locució adverbial pot 
omplir també l'ofici conjunctiu; significa exclusivament 'a més: 

Volria saber que son ne en qual part. No res menys si 

les coses quem has dites dimfern son axi a la letra 

com has dit (2062) 
No res nienys elles meten tot lur studi en ... (2339) 
edifica Babilonia e la cènyi dample mur. No res menys 

com un jorn ella ... pentinas son cap\e hoys dir que 

... assetia la dita ciutat (2979) 
No res menys has dit que elles han a gran injuria sinó 

son guardianes e tresoreres dels bens de'lurs marits 

(3660). 

No cal dir que la significança de 'nada menps' ab que alguns 
escriptors moderns la usen, es una estulticia. 

Remarqui hom que Metge supleix tots los moderns 'ademés' 
ab 'no res menys' y l'accepció ^ de 'encara més', ; 

1025. 'Més avant', 'plus avant'. — Ab igual significança 
que 'a més', 'no res menys', etc: 

mes avant tota cosa que . ... (460) 

plus avant totes les coses simples ... (411). 



413 

II. Coordinació disjunctiva. 

1026. La susdita ilació entre proposicions independents pot 
ésser de caràcter alternatiu. En aquest cas les dues proposicions 
principals van unides mitjançant la conjuncció 'o'. 

Un sol subjecte: 

la gent ho diu per tal com ho volria ... per alguna 
barateria que vol fer ha mes en fama que sots mort (51) 
no volguessen donar loch difugissen (1433)- 

Un sol verb: 

axi com fa lo foch per lo vent quil gita de son loch 

quant es corrumput lo subiect en que es quis apaga 1 (72) 
suplich vos quem digats si ho fets per oblit de certa 

sciencia (544) 
la dita concepció fo sens pecat original no (1501). 

Pera reforçar l'alternativa avantposem també 'o' a la primera 
proposició: 

tota cosa que ha existència es creador es creatura 

(279) 
la elecció de Urbà fo bona mala (1444)- 

III. Coordinació adversativa, 

1027. Una de les proposicions pot mantenir ilació ab l'altra, 
precisament per ésser li en qualque guisa oposada. Com que con- 
tradicció implica acció, per açò no trobàrem aytal modalitat co- 
ordinativa en los mots. 

Totes les conjunccions adversatives llatines, 'sed, tamen', etc, 
són perdudes en romànich, qui se les ha habudes d'afaysonar 
d'altres mots. - 

1028. «Mas* (modernament 'mes'), de 'magis'. — Indica: 

a) Oposició. — Aquest es son sentit primordial. Les dues 
proposicions són contradictòries; 'mas' pot ésser substituhit per 

'sinó': . 

adormim no pas en la forma acostumada mas en aquella 

que malalts o fameiahts solen dormir (14)- 
dix que no li era vijares que moris mas que sen pujas 

al cel (673) - 
no gens per tal que ella meresca ésser darrera . . . mas per 

dar lin aventatge e honor (32 i 9) 
(he deliberat ... de trametrelaus) no per tant que iom 

pens que . . . mas que, perço que hoirets la següent 

istorià, siats pus ardents en seguir les dites virtuts 

(V- x6) 
I Ea la segona proposició hom sobrentén: 'o lo foçh fa quant es . . .', 



414 

no pas que io hage atgun interès singular en àsso ma^ 
per tal com tu mostres que io son a tu molt car 

(V. 51). 

/9) Atenuació. — La segona proposició es una restricció o 
atenuació de la primera; 'mas' equival a 'però': 

(£No moris laltre dia?) No mori mas lexe la cam a la 

sua mare (41) 
son cuberts de carn mas no mofen ab aquella (85) 
ver es ... mas no deu hom comanar tots sos fets a fortuna 

(1310) , 

a tots gita ardor vias no la senten cascuns en una manera 

(2132) 
tot hom comunament lo desige »2aí noi coneix (2167). 

7) Augmentació. — La ' segona proposició s'oposa o 
corretgeix la primera, augmentantla; 'mas' significa 'sinó encara més': 

E no tant solament raho o disputacio me empeny a creure 
aço mas la noblesa e auctoritat dels sobirans philosoffs 
qui aço han dit (731) 

No pas a despendre mas a gastar en devins (2596). 

Ací anem a registrar un cambi una mica més important en 
les_ modalitats de 'magis'. Fins ací la idea de la segona propo- 
sició contradeya o corretgia la de la primera; ara ab la de 

d) Substitució, la segona idea es d'altre genre que la primera, 
la substitueix; no havem correcció ans comparació: 'mas' significa 
'y en cambi': 

í 
Lentrar no es de treball meslexix es impossible (19 14) 
(Si senten una rata anar per casa ... criden e stremexense) 

mas elles son ardides en aquelles coses que volen obrar 

deshonestament (2458) 
en lur beure han gran abstinència mentre hom ho veu ; 

mas sils girats lesquena mes que arena beuran (271 1). 

e) Modificació d'una enunciació sobrentesa: 

Avançant més dius lo cayent iniciat en la divisió precehent, 
nos trobem que si una proposició ja no corretgeix, ans sols se 
contraposa per comparació ab l'anterior, aytal comparació pot 
àdhuch mancar; llavors havem senzillament una proposició sens 
tenir res que Veure ab sa precehent; 'mas' indica sois una modi- 
ficació sobre una idea qui no es expressada explícitament: 

moltes coses ... hi poria dir; mas be conech que a la fi 
en arena hauria laurat (515). 

Es axis que comencem molts períodes per 'mas', sens constar 
anteriorment cap proposició. 



415 

• £s ací també que coloch lo 'mas' introductor en català de 
la proposició menor en los silogismes escolàstichs : 

Tota substància intelectual ... es incorruptibla; mas la 
anima racional es substància intellectuai , coue donchs 
que sia incorruptibla ^ (410). 

1029. 'Però, emperò' (de 'pro hoc', 'poroc', qui estengué 
sa significança fins a 'per açò', 'en Uoch d'açò'). Metge usa les 
dues conjuncçions indlstinctament; emperò, los mss. A. y P. usen 
molt més sovint 'però' y'l ms. U. la forma reforçada. 

Signifiquen: 

a) Oposició. — Ço es, rectificació, contradicció de la propo- 
sició precehent; equivalen a.'en contra d'açò', 'a pesar d'açò': 

totes aquelles son bones a provar la mia conclusió. — Però 
senyor sia vostra mercè quey pensets be, car vos 
conexerets que jo dich veritat (953) 

diverses altres semblants paraules en virtut de paciència 
molt fundades. No volen fero, que hom los contrast 

(2673) 
Graciositat es la darrera cosa de que la loes. Però sin 
demanes la companya el seu vehinat ... te diran que 
filla es de Dionis tiran (2838). 

/S) Atenuació, -r- La primera proposició no es pas contra- 
dita; mes la segona, introduhída per 'però', es contraria a ço 
qu'hom esperava després d'aquella; equival a 'no obstant': 

si hom demanava a cascun hom qui es stat son pare ell 

nomenaria aquell ques pensa que ho ú^.pero nou sabria 

certament (152) 
vivificant lo cors es apellada anima e volent coratge ... 

emperò la sua essència una sola es (220) 
en alcun loch se ha pus ardentment e en altre pus flaca- 

ment però en cascun loch del cors se sten (324) 
no podem exir jamay sinó quant Deus ho ordona e puys 

tornamhi. Not pens però, que aquells qui son con- 

dempnats a imfern ne isquen sinó en quant sguarda 

mutació de loch (1956) 
(los condempnats a imfern non ixen) los sants pares /íí-o 

qui ... no cregués ésser a aquesta ley subjugats (1959) 



1 Que 'la anima racional sigui substància intelectual' no corretgeix ni 
substitueix que 'tota subslancia intelectual sigut incorruptibla'. Són dues 
veritats independents; 'mas' podria ésserhl suprès o simplement reemplaçat 
per 'y'. 

Com hom haurà remarcat, Metge escriu sempre 'mas', llevat lo passatge 
1914, ahont tots los mss. porten 'mes', com avuy. 



4i6 

(La ardor de luxúria que elles hari no lat vull dir ...) 

solament /írí?, ien diré un poch (2446) 
impossible es quet ho pogués tot dir, però diret ço que 

men recorda (2690) 
(Sapies que ella es negra ...) Ella però, \à dona tant bon 

recapte que tu nou coneys (2810) 
no mi tench per bastant, per'o di\x& ten breument ... ço 

que pore (3198) 
pus vosaltres trobats pler que yo prena muller, promet vos 

que io compliré vostre desig en breu, però vull quem 

prometats que ... (V. 92) 
(nom contrestaras nem faràs mala cara ia mes). Yo no son 

digna de tant gran honor, /ero si la tua voluntat es e 

fortuna mia que axi sia com tu has dit iot promet que 

... faré so que tu manaràs (V. 182). 

y) Modificació d'una enunciació sobrentesa. — Com 
hem vist ab 'mas', 'però' introdueix també sobtadament una modi- 
ficació, no a la proposició precehent, ans a una altra qui resta 
sobrentesa: 

Valerius Maximus ... creegue en la dita inmortalitat; /ír<? 

be ho saps tu quil has assats familiar (689) 
jo dich que ells nou han- dit debades; però si volras lo 

teu enginy despertar ... veuràs que jot dich veritat 

(2089). 

Es axis que comença períodes, o mellor dit, va en proposicions 
inicials de paràgrafs: 

Tu emperò senyor has delliurada^ la mia anima (804). 

Es a remarcar quant s'alta Metge en no colocar 'però' com 
a primera paraula de la proposició, malgrat essent conjuncció la 
introduhexi. Los passatges 2673, 1956, 1959, 2446, 2810, 804, 
y mant altre trobador en sos escrits, ne són la prova. 

1030. 'Bé però'. -— Aquesta locució es usada per Metge 
exactament en lo mateix sentit que 'però', 'emperò'; com les 
correccions del passatges següents proven: 

en un loch no es menor que en altre. Be però es veritat 

que en alcun loch se ha pus ardentment 1 (332) 
noy veig gran diferència. Be però es veritat que ... (992), 

1031. 'Bé'. — Adhuch aquest adverbi tot sol substituheix 
'però': 

panades de colomins e de polls han axi per fruyta com 
si eren figues o pressechs. Be es ver que en lur beure 
han gran abstinència (2710). 



* Lo ms. P. porta 'emperò' 



41? 

No's tracta ací que sigui 'ben ver que erí ...'. Hom 
acaba de ponderar quant mengen les dones, qui han los colomins 
y polls com si eren tan sols figues; mes hom rectifica, remarcant 
qu'en llur beure tenen gran absiinencia. 

Be veya que ... (1320) 
be es ver leximpii que ... (2544) 
' he es veritat (3609). 

1032. 'Ans' (de 'ante'). — Traduheix 'potius'. Sa significança 
adversativa radica | en lo fet qu'hom comença per negar una 
enunciació (ço es, per presentar uría proposició negativa), a la qual 
hom substituheix la proposició positiva introduhida per aquesta 
conjuncçió. Aytal substitució té lo caràcter d'anterioritat temporal, 
es a dir, hom considera que la proposició introduhida per 'ans' 
esdevé abans que la proposició, negativa anterior. 

Es usada avuy-dia en llenguatge cuit, mes no en lo barceloní 
corrent, qui la substituheix per 'sinó': 

no puch creure que vostres pares ... sien morts ans viuen 
en aquella vida que solament se deu vida apdlar (718) 
los vertaders bens no van a ell ans ne proceexen (929) 
ans difugies ab evasions colorades {1586) 
si arals veus adés nois conexeras a«í te cohvendrà demanar 

qui son {3472) 
Ans se gloriegen que aquells ... (3599) 
ell no lexa son propòsit ans la liura a ... (V. 301) 
nos saben lexar de la cosa ... ans continuen aquella (V. 384) 
gens per asso lo seu coratge nos mudava ... a«í procehia 

contínuament ab sospitosa severitat (V. 403) 
mas ella no sen mogué gens ans stech ferma (V. 415); 

Quan la primera proposició porta l'adverbi 'solament', llavors 
devé naturalment afirmativa, y la proposició introduhida per '««í' 
no's coíitraoposa a aquella, ans l'augmenta. Es una oposició aug- 
mentativa : 

la qual cosa no solament atorga a«f hi dona rahons per 

que ... (628) 
no solament duptaves ans ... havies per clar (1577) 
aqueix no era hom solament ans etz. Deus (2940) 
no tant solament faré ço que tu manaràs ans encaret dich 

que ... (V. 184) 
no tant solament dins los termens de la sua terra la loaven 
V ans encara per moltes alties províncies {V. 212) 
la qual cosa no solament fora stada molt dura a mare ans 
ho fora semblantment a nodrissa (V. 286). 

1033. 'Sinó, sinó que'. — En la majoria de les clàusules aquesta 
conjuncçió introduheix una proposició, lo verb de la qual no es 
indicat, per ésser lo mateix que'l de la proposició precebsnt: en 

Beüielt zur Zeitscta. f. rom, Phil. LXVI. ■ 1"! 



4ïà 

aytal cas es usada sola. Quan la segona proposició té verb propri, 

aquesta conjuncció regeix 'que'. Hom podrà eomprovarho en los 

exemples qui seguexen. 

En conjunt, 'sinó' introduheix una proposició adversativa a 

una altra precehent, qui manta vegada es negativa. Emperò, cal 

precisar ses modalitats: , • 

et) Denota oposició a una proposició precehent negativa; 

equival a 'ans': 

nou sabria certament ««<? per sola creença (152) 

la mort no destrouex la anima sÍ7io lo cors tant solament 

(570) 
no soferen pena alçuna stno ... gran tristor com no poden 

ne speren haver salvació (1949) 
jo crehia que no devallassen tro al centre de la terra, 

sinó que exissen en qualque part del mon (2 1 50) 
en les felicitats mundanals no ha be sinó sola image daquell 

(2183) 
ne les mies hic hoyren una paraula plasent sinó .c. milia 

retrets (2557) '.. , k 

amichs e parents no guarden, ízmo qui ha diners (2570). 

§1) Modificació del discurs, cambi d'ilació. — En 
aquest cas gayrebé no es adversativa. Equival a 'emperò', 'no 
obstant', 'mes': 

nua isqui de la casa de mon pare e nua hi tornaré sinó 

quem par que no sia cosa digna que ... (V. 469) 
no curants quen envellexen abans de temps en perden les 
dents e puden fortment, sinó qzte les aygues, paifums, 
algala, ambie e coses aromàtiques que porten suplexen 
lur pudor, pinten se ab innumerables ungüents e colors 
(2303)- 

y) Traduhint 'nisi'. — Aquesta modalitat es derivada de la 
composició de 'sinó'. Representa, una proposició condicional nega- 
tiva sens verb ni altra part proposicional. Axis, si comparem los 
passatges: , 

si manament meu ... ha loch en tu ... jot ho man; e 

si no prechte que (1642) 
qui am alcuna dona si no per amor de si mateix (3462) 
aqueix sach faria a ligar sinó poria caure (3408) 

remarcarem qu'en lo primer, 'si no' són ben independents, essent 
la conjuncció condicional y la partícula negativa corresponents a 




térmens qu'avny en un sol mot l'escriuríem; finalment, en lo 
terç, es solament per anàlisi que podem fer ressurtir la condicional 



419 

'si no 's lligués*. Aquesta condicional embrionària es la de que 
ara nos ocupem. 

necessari es ... que ... la dita mosca... prenguen , . . j/w 
de .viij. jorns no seran alegres (2497). 

En aquests passatges la primera proposició es positiva; emperò 
podria ésser també negativa. Remarcarem a més qu'en ells hi ha 
tres proposicions; axis en lo darrer: i », 'necessari es que la dita 
mosca prenguen'; 2% 'si no laprenen'; 3% 'elles no seran alegres 
de vuyt jorns'. La primera proposició es independent; la segona es 
subordinada a la terça, la qual li es principal. 

6) Emperò la clàusula pot ésser construhida en guisa que 
'sinó' no constituexi tota una proposició condicional implícita, ans 
sigui la conjuncció condicional y la partícula negativa pertanyents 
a la proposició formada pels mots qui seguex'en. Entre aquests hi 
pot haver un altre verb, y llavors 'sinó' va seguit de 'que', o pot 
ésser suplert lo mateix verb de la primera proposició, y també pot 
entendrehi hom 'ésser'. 

Tenim, donchs, dues proposicions, formant 'sinó' part de la 

segona. La modalitat de 'sinó', en aquest cas, es naturalment la 

de 'excepció' y equival a 'no més que', 'tan sols', 'sols', 'sokament': 

alcuna forma nos corromp sinó per acció de son contrari 1 

(419) 
no trobaràs que si no del hom, nostre senyor Deus digues 

«façam» (758) 
no eren interès ne dampnatge dalcu~jz«o de mi mateix (1325) 
pus en segur sots de aconseguir paradis no pot anar sinó 

be (1497) 
no han jutjat sobre aço sinó tant com lur enteniment 

entenia (1522) 
jo estesi los brassos per pendrela e no toquaren sinó lo 

vent (1808) 
lexir es impossible sinó z. aquells que ... (19 14) 
non podem exir jamay sinó quant Deus ho ordona (1954) 
aquells qui son condempnats a infern ne isquen sinó en 

quant sguarda mutació de loch (1956) 
no est bona ««0 a scatar peix (2378) 
los desestruchs nos gosen alegrar ... sinó tant com elles 

ordonen (2416) 
lendema les serventes ... seran ben batudes ... alcuna 
justa causa no precedent sinó sola iniquitat que han 
(2489) 
dona entenent que no ama si no tu (2843) 
com .... vees que la sua castedat no podia conservar sinó 
per mort se gita en la mar (31 18) 

' Ço esi 'si no's corromp', o bé 'si no es'. 

27* 



4:ío 

(se adeliten ... en) saber diverses coses que al spiritual 
o al temporal no li aprofiten si'no a sola ostentació e 
supèrbia (3688) 
no dech res voler ... sinó axi com plaurà a tu (V. 165) 
ne he paor de perdre alcuna cosa en aquest mon sinó 
tu (V.261). 

Passatges ahont lo verb no resta implícit, ans n'hi consta un 
aitre diferent del de la primera proposició: 

de que no poden tant prest reméy ha-vev sinó que buyden 
lo sach per un forat o per altre (3702) 

en totes coses fort insigne «w que ... no curava del es- 
devenidor (V. 35) 

sinó com ell era cert de la gran amor que Griselda havia 
a sos fills per poch haguera haguda suspita que ... 
°(V.377). . - 

e) Quan los pronoms indefinits 'altre' y 'als' van en pro- 
posició negativa, regexen en mans de Metge la conjuncçió 'sinó', 
teninthi aquesta la modalitat de 'excepció' qu'acabem de con- 
siderar. Avuy en Uoch de 'no — altre sinó', diríem 'no — més 
que': ; 

ne puxa tenir alíre cami sinó aquell que la carn te (44) 
lo qual era de tant gran auctoritat que al/res sinó ell e 
sos dexebles per lonch' spay de temps no foren tenguts 
e reputats per savis (623) 
no sofer alíra pena sinó que ab continuu desitg cobeia la 

extirpació del dit scisma (1548) 
no s.xa•a.•sA altra cosa íz'rao son propri cors e delits (2287) 
altri «ois hic giia sinó la saviesa ... de la dita senyora 

(3263) 
no veig que díz/j sia crescut mon saber a present sinó de 

vostre testimoni (237) 
noy vull als dir sinó queus atorch que ... (501) 
Paradís «0 entén que sia ah sinó veure Deu {2073) 
no pogui als oyr sinó ... (2122) 

ésser content no es als ««0 reposar en son desig (2207) 
no re.sponen als sinó ... (2668). 

Coordinació successiva. 

1034. Les dues proposicions complertes poden presentar una 
ilació successiva, ço es assaber, la segona succeheix a la primera, 
adés en lo temps, adés ideològicament; en aquest cas, com sigui 
que pera aquella presuposem l'existència d'aquesta, la modalitat 
es de conseqüència, y també de causa y motiu. Les conjunccions 
que trobarem responen a les llatines post, dunc, inde, etc. 



421 

Temporal. 

1035. Denoten palesament posterioritat 'puys, après'. En 
cambi, apenes la indiquen 'ladonchs, encontinent'. 

1036. 'Puys' (de postea). — Metge usa com a conjuncció 
pera copular proposicions complertes exclusivament la forma 'puys'; 
y reserva la forma 'pus' sempre pera copular proposicions adverbials 
de temps y causa (§§ 912, 928), y 'despuys' pera temps (§912). 

'Puys' introduheix: 

«) Una proposició complerta qui ha compliment després d'una 
altra qüi preceheix : 

non podem exir jamay, sinó quant Deus ho ordona, e 

puys tornamhi (1955) 
(Meguera ... yeda als dessus dits ... pendre de la dita 
vianda). Puys donals a beure ... aur fus bullent (2010) 
Jo he dit ... % puys continuant: «tu ...» (804) 
tanfost te ocorrerà ... /«/í te ocorrerà lenteniment (1051) 
los golosos mengen lurs membres fort glotament puys giten 
per la bocha ço que han menjat e encontinent tornen 
ho menjar (201 2) 
Tian les aconseguides puys son se perduts per aquelles 

(2171) . - 

convertexen aquells (los cabells) en la color que desigen. 

Puys fan los caure (2330) 

(han anar mirar juntes ..) puys dormiran tro lendema 

(2728). 

^) La segona proposició pot anar després de la primera, no 
en lo temps de son compliment, ans sols en la pensa del qui 
parla ; axis : 

esperant ... tot ço que Deus li volra dar. "E puys quem 
es vijares que sia gran cosa ésser quiti de pahor de 
morir (1247) 
ahont 'puys' equival a 'ademés, a més'. 

D'ací's deriva la noció de conseqüència: 

alcuna creatura no pot ésser substància creadora ; car tota 
cosa que ha haver substància coue que la haie de 
Deu, puys no la pot donar a altres car per ço la ha 
rebuda tant solament que la haia per sii (281). 

Y igualment la de causa y motiu: 

Nos poria trobar alcun vell bavos ... que elles per marit 
rebuiassen solament quel veien rich e opulent. E es 

' Si tota cosa ha d'haver sa substància de Déu, es una conseqüència que 
cap criatura pot donaria a una altra. 



422 

lurs vijaies que sens falla dins un mes seran vídues; 
puys sin poden haver filles be sta e si no be saben 
elles don ne hauran 1(2590). 

1037. 'Après'. • — Lliga també proposicions complertes in- 
dicant successió temporal: 

Samuel li dix que lendema niorria ... après seguis axi 

com li havia dit (771) 
après, veig qué es substància propria (968). 

1038. 'Ladonchs'. — ^^ Metge la usa bastant pera començar 
paràgraf, devent remarcar que no pot pas ésser presa solament com 
a un adverbi de la proposició en que es, sinó que palesament se 
refereix a ço qu'es dit abans; conjuncciona, dpnchs, proposicions 
coordinades. , 

Implica successió temporal, mes sens esmentarne explícitament 
la posterioritat: 

ladonchs ell baxa los ulls (246) 
Ladonchs jom enfelloni fortment (1859). 

Ideològica. 

1039. Ay tal successió es aci conseqüència. 

1040. 'Donchs' {de 'dunc'). — Com 'posi', primitivament indi- 
cava successió temporal, mes en català usualment no trobem altra 
significança sinó successió lògica, ço es, conseqüència: 

en altra manera seria creadora. Resta donchs atorgar que 

... {284) 
(Job ... entrels gentils fo lo millor ...) Veges donchs si 

mereix principat entrels seus (551) 
(Tots los iiomens han opinió que Deus es . . .) E donchs 

creegam que axi es (618). 

En lo passatge: 

dormen tro que deuen sopar si donchs no han anar mirar 
juntes (2726) , 

lo sentit no es pas de conseqüència y potser podríem veurehi un 
rastre de significança temporal. 

No cal esmentar que may es usada ab significació causal, COm 
per castellanisme fa lo barceloní inodern; 

1041. 'Per consegüent'. — Usa també Metge aquesta 
locució conjunctiva pera enllaçar proposicions principals: 

(per força havien elet aquell ...) e per conseguení la, elecció 
no valia (1393) 

» Lo motiu que vulguin vells richs es que saben qu'enTiudaran prest y 
que n'hauran fills. 



423 

nostre senyor Deu vol que vexació te do enteniment ab 
lo qual conegués lo defalliment que has e per conseqüent 
. . . pusques induhir los sequaçes de la tua dampnada 
opinió (1600) 

(ço es, o que tu sies . . .) o no sies content de ço que 
has e per consegüent no haies lo be que pot ésser en 
felicitat mundanal (2213) 

me esforçaré sostenir e defendre la mia elecció ésser 
raonable e bona e per consegüent no haver errat (2888). 

1042. 'Axí que'. — Denotant conseqüència: 

nes pot trobar que puxen pervenir sinó de Deu, axi que 
tot ço que sent que sap e que viu ressemblant es a 
Deu (403) 

Axi que necessari es que (470). 

1043. 'Per ço'. — Estableix coordinació ilativa denotant 
lo motiu, corresponent al llatí 'inde' : 

£ com se pot fer ... si no pens que pus perfeta dona 
visqué en lo mon ne que jamay fos mes amat hom 
per alcuna que jo son per ella? — Per (o est enganat 
dix ell, mas no es maravella car tot amant es cech e 
creent (3339) 

com la dita istoria sia fundada en virtuts de paciència, 
obediència & ... per ço he deliberat de arromansar la 
dita istoria (V. 10). 

Es ben remarcable que modernament 'per ço' no sols es con- 
juncció coordinativa causal, ans aytambé adversativa, equivalent a 
'sin embargo' ('l'atach fou fort; l'enemich, per ço, resistí'). 

1044. 'Per tal'. — Ab la matexa significança l'usa Metge: 

E per tal los homens saben quant per divinal illuminacio 

usen be (924) 
corporal es e per tal se corromp ab lo cors (999) 
E per tal en suma vos demanaré de totes (11 23) 
E per tai nostre senyor Deus vol que are jon port peni- 
tencia (1334) 
E per tal si començaré parlar, nom sia imputat a ultra- 
cuydament (1737)-^ 
Metge no usa 'per tant' ('por tanto', 'pourtant'). 



' ' En aquests tres darrers exemples P. dóna 'per ço', lo qual prova la 
identitat que hi ha entre abdues locucions. 



Secció tercera. 

Modus y temps verbals. 



Ï045. L'estudi dels modus y temps del verb en tota mena 
de proposicions resta quasi sempre molt confós. Les causes prin- 
cipals ne són, en quant al modus, no haver en compte la vàlua 
a voltés merament històrica del subjunctiu, ans dexarse menar 
sempre per una preocupació sobre sa contin s en eia; en quant als 
teíDps, contentarse ab una tradició llatina, qui si ja era imperfeta 
llavors, no cal dir qu'ara s'emmotlla encara menys a la realitat 
romànica. 



Capítol I. En les proposicions principals. 

1046. Los modus y temps usats en les proposicions principals 
de les clàusules composi es són substancialment los matexos dels 
dé les proposicions simples (§§ 486 sq.), ço es assaber, ab molta 
preferència l'indicatiu ab sos tt-mps absoluts, y ab menor preferència 
lo subjunctiu y dos temps relatius del indicatiu. 

1047. Modus subjunctiu. — Sovinteja més ací qu'en les 
proposicions simples (§524); sa signiíicança es com allí, optativa, 
de desitg, imprecació, impetració, etc. : 

maleyt sia lo jorn que jo primerarnent me acoste a vos 

(2562) 
placia a Deu que axi sia (V. 560) 
V&ïo placiat recordar après (1897) 
les barres li asseguessen a qui primer ne parla que jo fos 

vostra muller (2563). 

També pot tenir sentit concessiu: 

qual se vuyla muyler que io pendre ... (V. 96). 

1048. Temps del indicatiu. — En quant als temps absoluts 
[present (§ 495), pretèrits perfet (§ 499) indefinit (§506) y imperfet 
^§511), y futur {§517)], no hi ha res a remarcar respecte a ço 



425 

exposat en la proposició simple. Ea quant als temps relatius, 
[plusquampretèrit imperfet (§522) y pretèrit de futur (§523)], es 
natural que siguin, més sovint esmerçats en proposiciot s principals 
de clàusules compostes que no en proposicions simples ; per quant 
com dits temps fan referència no a l'època de qui parla, sinó a 
un altre temps, en les proposicions simpirs aquesta segona indicació 
temporal sols pot ptoporcionarloshi un adverbi ('ja havia èxit de 
casa ahir'), y, en camhi, en les clàusules compostes resta en- 
comanada a la major abundositat de les proposicions subordirtades 
('ja. havia èxit de casa quan tu'm vingueres a cercar'). 

Les signifioances d'aquells dos temps relatius són les matexes 
donades en §§ 521 sq. 

1049. Plusquampretèrit imperfet: 

Janicola qui tostemps les dites núpcies havia hagudes per 
sospitoses ...havia stoiat en un loch desat de la casa 
la gonella (V. 488). 

1050. Pretèrit de futur: 

aquexa altra me serà caygttda del cap ans que sia acabada 
de hgar (2375)." 

1051. Temps del subjunctiu. — Los exemples del § 1047 
proven que, tant lo present (V. 560), com lo pretèr.t (2563), coni 
llurs compostos, poden anar en la propobició principal. . 

1052. Condicionals. — Es en la clàusula composta ahont 
havem llur espandiment complert, per quant des la proposició prin- 
cipal regexen la condició expressada en la proposició subordmada. 
Emperò, estan tan Íntimament lligats als temps condicionants d'aquesta 
darrera, que serà mellor estudiaries tots èn conjunt en lo capítol 
de les clàusules condicionals (§§ ii40sq.) Alli veurem llur formació, 
vàlua, accepcions y concordances, 

Aci sols reblarem que també troba hom los matexos matiços 
condicionals afeblits que veyérem en la proposició simple (§ 526). 
A^s: . 

«) Condició sobrentesa: 

Per ma fe ... quen hauria gran pler . . . car seria èxit 

daquesta misèria (1280) 
no plors ... car de remey inútil usaries^ (170) 
si donchs vivent lo cors no la ha, necessari es que après 

mort daquell la haia o hauries atorgar que Deus es 

injust (497). 



1 Anch qu'aci iormi part d'una subordinada caasal, 'usaries' es principal 
d'una subordinada suposta: 'si ploressis'. • 



420 

0) Ab vàlua d'indicatiu, present o futur; ço es, enunciació 
cortesameat suau: 

mentre sia cubert de aquesta vestedurà not hiporia^ molt 

... dir (223) 
not hi poria molt mes dir que ells han dit (224) 
Volria saber que son ^Purgatori e Paradís) (2062) 
Recordarte deuria ço quen díx Aristotií (1085) 
E apparrm essei licit tenir aquella opinió que pus plasent 

fos a caseu (1502) 
no sens gran cauí.a la qual ser/a longa a exprimir (2098) 
aqueix sach faria a ligar sinó porta caure. E molts altres 

vituperis . . . qui porien ésser dits a ells pus dignament 

(3408) 
De Purgatori e Paradís ... not sabria dir noves car nujl 
- temps hi fuy (2070) 
De Cleolia ... volria parlar mas dupte he que ... (3120) 
no porta ben defendre que en alcunés dones no hage 

partida de ço que dit has (3682) 



Capítol II. Ea les proposicions subordinades. 

1053. Es ací lo lloch propri del modus snbjunctiu ('sub + 
junctus', sübjovat, subordinat). Si totes les proposicions subordinades, 
pel mer fet d'ésser ho, anessin sempre en subjunctiu, hauríem una 
distincció gramatical precisa entre dit modus y'l d'indicatiu, loqual 
romandría llavors pera les proposicions principals. Mes ni la llengua 
llatina ni'l romànich han presentada may aytal distincció. Per da- 
munt la forma gramatical ha sobrat la trascendencia del sentit. La 
significança ideològica ha imposat son albir ensús l'estructura mor- 
fològica. Hom ha entès lo modus indicatiii com lo de la realitat, 
y'l subjunctiu com lo- de la possibilitat, lo de la contingència; y 
axis, traduhint dits matiços, són estat aplicats a les proposicions 
subordinades. 

Per exemple, heusací aquestes subordinades en indicatiu; són 
enunciades coïn a certes: 

poch temps havia que era passat desta vida (30) 
seguis, a cap de temps que ... Jupiter dix (2242) 
veent que difícil cosa es provar la immof talitat (704) 



1 Ço es, 'not hi puch', car ara ja n'està de 'cubert'). 



'427 

aparia que devien ésser intiaortals (629) 
paria que no era sa intenció que les animes fossea mortals 
(766). 

Observi lo llegidor qu'en les principals d'aquestes dues últimes 
hi ha dubte, 'aparia', mes no en les subordinades. 

Mes heusací subordinades dites com a proposicions contingents 
y especulatives: 

moltes coses veig induints a mi a creure que les animes 
dels bruts sien inmortals axi com son aquelles dels homens 
(939) 

que sia propria substància clar es com alcun altre spirit 
_ no reeba carn ques dolga o ^alegra de les sues passions 
(299) I 

Elies creen que totes coses lurs estiguen"^ be (2604) 

tostemps he creegut que ço ... no fos ^ als sinó . . . (69) 

a mi fo vijares que vees » lo rey (29). 

Adhuch trobem lo subjunctiu en proposicions règims de propro- 
sicions condicionants : 

Si senten ... quel vent mogué alcuna pOrta e que una 
pedreta caygue dalt, criden (2455). 

D'altra part, si ací haguéssim l'imperi absolut de la significança, 
tot seria encara molt clar. IMes la lògica al ésser aplicada a les 
llengües resulta sovint contraposada al desenrotllament hisiòrich de 
les matexes. No solsament entre'l llatí y totes les llengües romàni- 
ques hi ha diferencies entre la manera de justipreuhar ço qu'ha 
d'ésser enunciat com a real y ço que deu ésser expressat com a 
contingent, o més correctament, ço qu'exigeix lo modus indicatiu 
y ço que demana lo subjunctiu, ans dins la matexa llengua del 
Laci, a distinctes èpoques, cambia l'ús respectiu de dits modus, y, 
en conseqüència (sembla qu'hauríem de dir) l'estimació de la realitat 
d'una acció. 

1054. Axis lo llatí arcaich trelladava en indicatiu moltes propo- 
sicions temporals y d'altres modahtats, que'l llatí clàssich girà en 
subjunctiu, podent ésser considerada aquesta època com la de major 
espandiment d'aquest modus. Lo baix llatí se decantà de nou vers 
l'indícatiu, y'l mateix penjant observa hom en lo desenrotllament 
del romànich, especialment en algunes llengües, com lo francès. 
Les ibèriques, lo castellà principalment, són estades les més fidels 



' Serà tan clar com hom vulgui, mes aquell qui parla no diu que 'es 
propria substància', ans introdulieix aquesta afirmació com a matèria discutible, 
'que sia . . .'. 

^ Aquests 'estigueu' y 'fos' indiquen que llurs creences no són fermes 
ni indiscutibles. 

' En Uoch de 'que veya', car hi ha dubte. 



42S , 

a la construcció subjunctiva ; àdhuch axis, comparantles ab lo llatí 
clàssích, observem pèrdua en les interrogacions dependents, en les 
proposicions hipotètiques, relatives, subjectes, etc, y guany potser 
sols en les concessives. • 

D'aquestes fluctuacions ne ressurt palesament que les llengües 
han anat sentint a son albir la realitat y contingència de les pro- 
posicions subordinades, en guisa que si hom avuy volia justificar 
tots los casos segons aytal distribuuó, no trobaria pas la bona 
exida. Molt sovint, certes, dites modalitats se convenen ab lo 
modus, axis per exemple ab les proposicions causals en indicatiu 
y finals en subjunctiu; mes ab altres, com v. g. algunes subsiantives 
subjectes y règims, la lògica no hi es pas trobadora, y si'ns apar 
sentirhi matiços reals o contingents, sens dubte no es pels con- 
tinguts qui los deurien justificar, ans per les matexes formes modals; 
trobem una explicació, en ço qu'hauria d'ésser una conseqüència, 
a causa de les idees tostemps associades a indicatiu y subjunctiu. 

1055. Fetes, donchs, totes aquestes salvetats, podem definir 
los modus indicatiu y subjunctiu en les proposicions sub-- 
ordinades, dibent qu' usualment aquell es lo de la realitat y aquest 
lo de la possibilitat, dubte, contingència, interrogació. Açò es, 
certes, ço que percibirem en molts exemples qu'anem a veure, jatsia 
qu'en altres dits matiços no passin d'impresbions subjectives. 

1056. Remarcarem que les proposicions ahont la vàlua ideo- 
lògica se manifesta més francament són les subjectes, les règims 
y les relatives. La rahó es que llurs nexes, o bé són purs, ço es, 
sens cap matiç ideològich propri ('que'), o bé són pronoms qui's 
referexen a un antecedent y no a una proposició, y, en conse- 
qüència, no tenen res que veure ab los modus verbals. En aquest 
aplech de proposicions subordinades, quan llurs principals les 
enuncien positivament y a més coneixen ties, lo modus d'aquelles 
es l'indicatiu; mes quan les principals les ignoren, y, en conse- 
qüència, les enuncien mitjançant negació, interrogació, dubte, étc, 
llur modus es lo subjunctiu. D'ati també que, quan les principals 
no enuncien actes intelectius, sinó sentimenials o voliíius, com 
qu'aquests no són conexença, ans impressió o desitg, vagin les 
subordinades en subjunctiu, àdhuch si són aquestes enunciades 
positivament. 

En l'altre aplech de subordinades introduhides per cónjunc- 
ciòns adverbials, la vàlua d'aquestes influeix en lo modus. En 
general, quan les conjunccions denoten anterioritat, no sols teni- 
poral, ans aytambé de causa, origen, etc, llur modus es l'indicatiu. 
Es natural, car cosa pretèrita excloeix contingència. En cambi, 
les conjunccions qui indiquen futuritat temporal, final, etc., regexen 
subjunctiu. 

1057. La noció subjunctiva està íntimament enllaçada ab la 
de futuritat. Açò explica qu'en moltes llengües romàniques lo 



429 

subjunctiu no tingui futur. També explica qu'en la nostra (y en 
les altres) ab molta facilesa lo futur d'indicatiu substituexi lo 
present de subjunctiu y vice-versa. Lo català modern es més 
fidel al darrer temps; en cambi, en molts casos Metge usa lo futur, 
com veureitn en § 1108. 

Tot açò que venim de resumir Hom ho palesarà exemplificat 
en los §§ següents. 

Modus. 
Proposicions subjectes. 

1058. Lo llatí feya anar tostenips llurs verbs en subjunctiu; 
hi havia, donchs, en aquest punt una distincció clara ab lo modus 
indicatiu dels verbs de Ir-s proposicions principals. Malhauradament, 
en roinànich aytal regla dexà d'ésser general, priuc.palment en 
francès, italià, etc. Les llengües ibèriques, com ja hem -dit en 
conjunt, són també pardcularment en aquestes proposicions les més 
fidels en servar lo subjunctiu. Sempre l'usen quan la proposició 
subjecte indica dubte, possibilitat, contingència, esmerçant sols 
l'indicatiü quan expressa certesa. 

Veyérem (§ 868) que'ls únichs verbs qui admeten per subjecte 
proposicions substantives són los impersonals relatius. Aquests 
poden ésser destriats en dos aplechs: los uns se referexen à 
afectes de la sensibilitat, los altres a conceptes "de la inteligencia. 

1059. Ab verbs y locucions impersonals qui's referexen 
a la sensibilitat, lo modus dels verbs de les proposicions 
subjectes es sempre lo subjunctiu: 

Plau me que kates^ una camisa (V. 481) - 
À mi no es novell quels homens muyren (1137) 
Es fort greu que tant noble terra sia sotsmesa a àytal 
senyor (V. 336). 

1060. Ab verbs y locucions impersonals qui's referexen 
a la inteligencia, lo modus dels verbs secundaris es sub- 
junctiu quan: 

d) L'enunciació secundaria no ha tingut encara compliment. 
Lo verb principal se refereix al futur, y en aquest cas lo modus 
-d'aquella ha d'ésser lo de contingència: 

encara resta quet diga que . . . (869) 
necessari es quels sia atorgat (2676) 
es mester a la serventa que tot quant elles han a vestir 

... sia posat sobrel lit (2746) 
es de gran necessitat a mi ... que de ta filla /"«fa no so 

que volria (V. 249). 

1 'Jo no afirm que la tingui'. A remaicar que l'italià 'piace' regeix 
abdós modus. " , 



430 

0) Sempre que la proposició principal introduhexi la sub- 
ordinada, no com a certa y complida, ans com a contingent, 
possible, dubtosa, etc. : 

qui dues boques besa coue que la nua. li jf>uda (2544) 
appar be que axi sia (log) 

a mi basta ... que una conclusió vertadera result de mon 
dit (3379).. 

y) Quan la principal enuncia una opinió. Lo català usa 
moltissim en aquest cas lo subjunctiu, car, per deferència, qui emet 
una opinió, admet, anch que sols sigui hipotèticament, que pugui 
ésser dubtada per rmterlocutor : 

iiòm appar, digui jo, que lespirit sia res (64) • 

mes vijares que sz'a gran cosa ésser quiti de pahor de 

morir (1247) 
vijares mes que no vullafs que us entena (1366) 
nois dona vijares que sia de bona manera (2341) 
no es Ver que en una manera muyren (80) 
a mi sia cert . . . que siafs dotada daquestes (virtuts) 

(V.ii). 

d) Sempre que la proposició principal qualifiqui la vàlua moral 
de la subordinada; en lo fons se tracta d'una opinió generalitzada: 

digna cosa es, que jo ca// (1857). 

Quan la proposició principal es una qualificació lògica, o tina 
conseqüència de la subordinada, com que hi ha certesa y com- 
pliment; lo modus hauria d'éssèr l'indica tiu, y axis tenim: 

segueixse que íí semblant a Deu (406) 

souent sesdeve quels homens per goig se exa/cen (911) 

es veritat que en alcuti loch ^ç. ha pus ardentment (322). 

Emperò, lo català, y Metge particularment, s'alten moltlssina del 
subjunctiu, no presentant al interlocutor la certesa indicativa, ans 
complaventse en regonèxerli hipotèticament una opinabilitat que la 
lògica de l'enunciació principal destroheix: 

segueixse per consegüent que spirit sia alcuna cosa inmórtal 

,(198), 
que sia propria substància clar es (298) 
que nos moga per si matexa notori es (1096) 
es cusium quels jovens par/en primerament (i 735). 

Avuy los tres primers passatges los metriem al indicatiu. 

Proposicions règims directes. 

1061. Ací la ingerència del indicatiu es estat molt més 
remarcable qu'en les proposicions subjectes. En conjunt les vàlues 
significatives dels dos modüs sóri discernibles en molts puiiís; 



431 

emperò en altres ja no hi ha possibilitat d'explicació lògica. No 
sols les distinctes llengües oferexen notables divergències, ans los 
dialectes, les èpoques y àdhuch los escriptors de quiscuna se 
comporten diferentment ; y axis Veurem les diferencies entre Metge 
y'l català modern. En general, l'ús del subjunctiu presuposa un 
estil més culte y artisat. 

1062. Los verbs principals qui expressen manifestacions 
del sentiment (§ 880 A), regexen pera'ls verbs subordinats lo modus 
subjunctiu : 

en soferir que diguessen alcuns atrevits (3246). 

Axis ho fa tostemps Metge ab los verbs d'aquesta mena usats 
per ell, los quals son , 'amar, esperar, soferir, témer'.- Avuy fem lo 
mateix. 

1063. 'Témer'. — Quan aquest verb sols significa temença, 
es verb de sentim>^nt y regeix lo subjunctiu com venim de dir. 
Mes a voltes a dit matiç hi es afegida una manifestació de pensament, 
ço es assaber, no sols indica temença, ans principalment creença, 
suposició y, en aquest cas, segueix la regla dels verbs de pensament, 
ço es, regeix indicatiu. Axis dihem: 'tem que's mor' y 'tem que's 
mori'. 

1064. 'Esperar'. ■ — Quan significa esperança regeix sub- 
junctiu: 'esper que vingui'. Quan sols significa creença, indicatiu, 
'esper que'ns veu'. 

1065. Los verbs principals qui expressen manifestacions 
de la volentat (§ 880C), regexen llurs verbs subordinats tostemps 
en subjunctiu, adés si la frase es afirmativa, com negativa o 
interrogativa :■ 

ordona que jo moris (1166) 

Deus ha ordonat que aquests falcons . . . criden e udolen . . . 

aquest hom ... mé /aça (1341) 
ivois ... quet respona ..."i (11 29) 
inJiiU que alcu dins aquells no gosas dir (1480) 

y axis ho fa Metge en tots los verbs qu'usa, qui són 'amonestar, 
assajar, assignar, cercar, concordar, consellar, consentir, desitjar, 
inhibir, manar, merèxer, ordonar, pregar, suplicar, voler'. 

A notar que en: 

(te vull demanar) que tot so que io volre fer te placia e 
que nom contr estaràs nem faràs mala cara (178) 

Metge escriu correctament 'te placia', y, en cambi, gira'l modus en 
'contrestaras nem faràs'. Havem aci l'ús del futur en Uoch del 
present de subjunctiu (§ 1108). 



432 - 

io66. Los verbs qui expressen manifestacions del pensa- 
ment (§^88oB), regexen llurs verbs subordinats en: 

I. Indicatiu, quan !a proposició principal es afirmativa, no sols 
gramaticalment, ans ideològica: 'eníen que sots viu' (50); y en igual 
modus veurà hom tots aquells passatges metgençhs de § 880B., 
ahont los verbs 'afermar, allegar, anadir, atorgar, concloure, confessar, 
creure, denotar, denunciar, descobrir, dir, fenyer^ ignorar, imaginar, 
jurar, jutjar, mostrar, prometre, reputar, respondre, saber, tenir, 
testificar, conèxer, veure' són construhits afirmativament. 

Res no hi fa que la proposició règim sigui negativa: 

alcunspero afermen que «oli a^a^f/í la anima de Samuel 

crec que no era res (141). 

L'italià, ab verbs de percepció (§ 880 B.) en imperatiu, met 
lo verb subordinat en subjunctiu; mes no fa pas açò Metge ab 
los verbs de pensament : 

cregam que axi <?í (618) 
sapies que axi es (274). 

IL Subjunctiu, c) quan la proposició principal es negativa: 

\o no puix conexer que ella sia composta e que nos moga 

per si matexa (988) 
no creya que la' sua anima _/òí mortal (541) 
jo no creure que si'afs mort (59) 

no puch creure quel espirit ... puxa tenir altre cami (43) 
no cretn que james lurs venga {l8y) 
no paria ben defendre que en alciines dones no Mge partida 

de ço que dit has (3682) 
com son marit adtfUeras ab una çativa mdltemps ho- volch 

descobrir (3049) 
ne puix entendre que «a pus corruptibla (990) 
no deus ignorar que en lo libre de les eclesiàstiques doctrines 

se contena (1005) 
no poria manhnir que jí» content de ço que he (2264) 
ne tu paries manttnir quels homens no sien . . . (3684) 
no has mosirat que ho sies (2Í18) 

>ie podia hora encara h& présomir que _/<?* mort (1373) 
7iom havets provat ... quel spirit del hom «a immortal (363) 
no íroharos qn& ... si ho del hom nostre senyor Deus 

digues «façam» (758) 
no veya que espirit ne altra cosa lurs isques del cos (66). 

Metge •conté algunes excepcions; quan hom vol enunciar la 
proposició règiïn sens cap niena de dubte, pot usar l'indicatiu : 

no tgnor que la mia força íí poca (1640) 
si doBchs no vols concloure que no es altre be sinó Deus 
(2178) 



- 433 

Avuy potseï no Som tan rigorosos en l'ús del subjunctiu com 
Metge. 

/S) quan la proposició principal es interrogativa: 

icuydats que nom conegal (1639) ' 

£Qui donchs pot dir que les amra&s puxen venir a no 

ésser? (845) , 
£E donchs que entens, dix ell, que «a jo? (46) 
Qui /(?/ «í^ar que Minerva; «a -stada trobadora de diverses 

arts (301 i) 
Que la anima sia substància spiritual £qui ho pot negarl' 

(286) 
£que penses als que significh ...? (590) 
ihas tu assàber que gentils haien prophetat? (558). 

Avuy tampoch usem tan fidelment lo subjunctiu. 

Y) àdhuch quan la proposició principal, malgrat ésser afirmativa, 
es ideològicament .dubitativa; y asís trobem subjunctiu ab; 

1. Les condicionals: 

majorment si ... ras pots fundar e provar qae z.^i sia {zz^ò) 
si senten . . . quel vent mogué alcuna porta . . . criden (2455) 

2 . Ab verbs de significança negativa malgrat usats afirmativament: 

si jo negava quem dolgues (637) 

3. Ab proposicions gramaticalment afirmatives y qu' haurien 
d'acoblarse, en lo § 1066 I, però qu'aquell qui parla vol enunciar 
ab un matiç de dubte: 

creents que lurs animes sien mortes ab lo cors (645) 
Elles creen que ... sens elles los homens no valen res ne 

poguessen viure una hora (2606) 
tot entén que sta una cosa (1034) 
tu entens que sia fort gran en amar dones (2216) 
Ha penses qús Isi. anima dels bruts ««espiritual (996) 
pensen que Tto sia res (580) 
sapies que aquesta quet penses que sia ma sposa es ta 

fiyla e aquest quet penses que yòí mon cunyat es ton 

fiyi (V.578) :: . 

jo pogués conexer que carn e spirit fossen dues coses dis- 

tinctes (67) 
pus vees que fos periUos de morir (1207). 

Avuy, en aytal cas, escarsament esmercem lo subjunctiu, jatsia 
aquest constituexi una elegància estilística. 

4. Finalment, lo present de subjunctiu pot substituir lo futur 
d'indicatiü ab verb de pensament afirmatiu, qui exigiria aquest : 

e pens me que semblantment píacia a tu (V. 173). 
Avuy diríem 'te plaurà'; 

Beiheft zur Zeitschr. f.- rom. Phil. LXVI. 28 



434 

Proposicions règims indirectes. 

1067. Llur modus es, com en llatí, sempre subjunctiu, per ço 
com lo règim indirecte indica fi, y aquesta es noció futura y, en 
conseqüència, contingent: 

(quatre coses) me stimukn cascuna que jo primerament 
vos deman daquella (1222) 

y los altres passatges de § 889 remarcant que en : 

plau me ... £mas que farem que noy/í^raf rahonablament 
contrestar? (521) 

lo futur d'indicatiu es en lloch del subjunctiu present (§ iloS). 
Proposicions règims relatius. 

1068. Quan aquestes corresponen a' règims qui nominalment 
serien introdubits per 'en', van sempre en subjunctiu, car 'en que' 
també es terme final. Vegi hom los passatges V. 78, V. 90, y 
V. 354 de § 890. 

1069. Quan corresponen a règims qui nominalmont .serien 
introdubits per 'de', ab verbs principals de sentiment, volentat o in- 
teligenaa, dits règims relatius seguexen les regles dels règims directes. 
En conseqüència: 

1070. Verbs de sentiment. — Subjunctiu: 

Sins se gloríegen que aquells vagen be arreats (3599) 
null temps vos òasia lo cor quem besassets a vostra requesta 
(2535)- 
Los passatges 642 y 1647 del § 890 no constituexen' prova, 
car los règims relatius nominals 'de un remey' y 'de una cosa' 
fan sens dubte pendre a 'que' un sentit causal igual a 'car'. 

1071. Verbs de volentat. — Subjunctiu: 
\& prech que ... no iaquesques (V. 371). 

1072. Verbs de pensament.— Indicatiu, ab la principal 
afirmativa : ' 

bet certifich de una cosa que nois nomenaràs (2104) 
donants entenent a la gent ignorant . . . que . . . era per mi 
atorgada (12 14) 

subjunctiu, ab la principal negativa: 

no curants quen envellexen abans de temps (2303). 

Excepció: 

nous preats que la mia honj>r vostra « (2533)- 



435 

din,'?If f '^'''^í''^'"-^'' ^° f ^90 alguns verbs qui no entren 
dins es tres. classes ensús dites, per ço com no admeten 
proposicions règims directes. Tots elJs'regexen su^unctlli: 

has deslliurada la meva anima que no peris (80^) 

mas dupte he que temps nom defallü (1573) 

no putx estar que not diga (3269) 

be/a« quel continuen (3486) 

'^^ A^^'f/'^ ^"' '^"® °° ■^''^*''* ^'^ '^ ^°"^^ *1"® mostren 
quet ^«ar/f que bèsties feres nòí/í»orí« (V. 293) 
bes guardaran que no vindran^ dejunes a taula (2720) 
qm pruner ne parla que jo >í vostra muUer (2564). 

hnn, f" ^°' °®?' l''I ^ '*'°'"' '° '°°'í«s «s sempre indicatiu: vegi 
hom los exemples § 891. -<»"u, vegi 

Proposicions temporals. 

-. .o^l'''^' ■^^ '^^^"^ remarcables diferencies respecte al llatí, qui 
T^U^f *; ''''^ "'^.^^ subjunctiu després de 'quum, quando', 
a més de 'antequam, priusquam, quoad', etc 

Modernament, ab 'quant' usem lo subjunctiu, quan l'acció 
temporal es futura, incerta o contingent: axis dihem 'ho faré quan 
vinguis', 'escriuria quan pogués'. Podem usar també lo futuí S 

ÍSaiiú " '"" "°''^''• ^'^ '°*^ ^°^ ^^"^^^ --^ — -- 

de 'aSoHo^> '^'■^^'^^"P'^ d«' "^^' fb 'q^an' y 'com' representant 
fss n^? QN "'^ "sortosament l'indicatiu en tots llurs matiços 

(§§907 y 908), y, com en llatí, ab 'com' successora de 'quum' 
esmerça tostemps lo subjunctiu (§ 908 y). Quan ha d'indica^r £„?«: 
ritat no vacila en metre lo verb subordinat en futur d'indicatiu: 
not faça cura de publicar aquell quant lo sabràs (1699) 
be faràs ...com tot ho sabràs (2778). ' ^ /^^' 

Avuy en aquests exemples perferiríem lo subjunctiu, boy podent 
usar lo mateix modus de Metge. ""y poaent 

1075. 'Que' regeix indicatiu (§909). 

i„n.Hn°^f' Z^""'' ^^^""'u'; ~ *^°'^ ^^ "^'^' ^*g«Jx sempre sub- 
junctiu, tant en mans de Metge com avuy (§ 910). 

io77._ 'Mentre'. — Quan l'època de la clàusula, ço es, de 

l'.fT?°?f'°''' P"ÍÍ"P^' y subordinada, es /<7íí«</a regeix indicatiu 
(S9II}. Quan &^ futura, Metge usa indistinctament lo futur d'in- 
dicatiu : 

^^ W entrarà inentre durarà lo dit scisma (1543) 



' Futur, en Iloch de subjunctiu. 

28* 



4^6 : 

o'l present de subjunctíu: 

?»í»/rí que iò wí?«« no serè huiada (V. 526). 

Quan es /mm/ usa generalment Vindicatiu: 

mentre som enelosos en los corsos a necessària servitut som 
donats (722). 
Emperò la proposició subordinada present pot acquirir un sentit 
de condició, lo qual exigeix subjunctíu: 

OTíw/rfi «■« cubett de aquesta vestedura (223). 

1078. 'Après'. — Com enllati regeix sempre indicatiu, com 
correspon'a cosa complida y passada (§ 912). 

1079. 'Pas, despuys'. — ídem {§ 912). 

1080 'Tantost, encontinent, apenes'. - Pochs són los 
üassaÏÏs que Metge nos oferebt; en ells regexen indica lu, mes se 
S'eS rèpóca^retèrita. Es de doldre no contmgm exemples 
de present y futur (§ 913)- 

TriRi 'Tro'. — Com qu'indica terme de temps, ja tenim 
noció final y futura, en guisa qu'es natural regexi sempre sub- 
junctiu (§ 915)- Sols va en indicatm lo passatge: 

dormen tro que ífeí^?/ sopar (2725) 
sens dubte per tal com 'deuen' es un auxiliar de modus. ^ 

Proposicions causals. 
- - 1082. Ab les conjunccions 'car', 'que', 'per tal^ com'/ 'per 

ço comV 'quant', 'pus',' lo modus de ^^f^^^'^'f^^T.! 
semnre ndicatiu, com hom veurà en tots los exemples dels §§ 918, 
qT 023; 926 928.- Es natural que axi sia, car la causa pre- 
2ehV l'e ecl, indica origen, y, en conseqüència, es cosa certa 
comSda y passada respecte a la proposició principa . Es per aço 
q^tusa^sorpresa aMeyer-Lübkei q- la conjunccio «com regex^ 
en cambi subjíincliu. Sens dubte la rahó es que ''^P'^ f "p^rfa 
To fons una comparació ; in mente ^emm 'com^sigui_que Podna 
també ésser una influencia de la construcció llatina ab cum . 
Emperò Metge comet ' algunes infraccions : hom veurà qu'en los 
ïxXpWs àduhits en lo I927 -a lo subjunctiu, exceptuant .los 

següents: . ^ /, „„,\ 

tristor, com ja noy ww me puny contínuament (I274) 
en gran suspita e. prolexitat me havets posat, «« nom 

havets acabat ço quem comensavets dir (1Ò73) 
tot lo delit que trobes en les paraules doipheu es com ha 

parlat damor (1869) ' 

> Sfntaxe, 668. 



437 

sinó sola iniquitat que han com nos poden venjar de lurs 
marits (2491) - 

ans deya que era una de les pus benaventurades fembres 
del xaoTxcom havia concebuts Byiais fills (3140) 

som benaventurats com aytal senyor havem iy . 56) 

era tengut per fort savi co» tant gran virtut ... havia 
acostada a si mateix (V. 219) 

atreviment gran que he haut con he gosat parlar après 

(V. 614). 

(en Uoch de 'sia, hajats, haja, puxen, hagués, hajam, bagues'). 
Malgrat avuy sia 'pruhija erudita l'ús de 'com', aquests passatges 
los construhiríem tots en subiunçtiu; lo castellà adopta també rigo- 
rosament dit modus. No sé a que atribuhir aytals indicatms, qui 
s'aparten de la manera general de Metge. 

Quan 'com' es interrogatiu regeix tostemps indicatiu; la causa 
encara no es coneguda, ans hom la demana: 'com' no equival a 
'car', 'per tal com', ans a 'per que': 

icom nois absorlist axi com Daton e Abiron? (3251)- 

Proposicions finals. 

1083. Com fi signifiqui terme, conseqüència y futuritat, es 
lògich que les proposicions finals vagin sempre en subjunctiu com 
en la llengua mare; axis ho pot veure hom en tots los passatges 
de les conjunccions 'que', 'per tal que', 'per ço que', 'per que , 
'a fi que', donats en* los §§929, 930, 931, 933- 

Proposicions modals. 

1084. En aquesta modalitat les divergències entre'l llati, les 
llengües romàniques, y àdhuch dins una matexa llengua, són re- 
marcables. . . ^ jt. T- 

íCom'. Porta lo verb usualment en indicatiu,, adhueh quan 

designa època futura (cf. exemples del § 935) = 

apellals tu com M volras (2100). 

Emperò, quan la manera encara es intencional, ço es,_ quan 
constitueix una interrogació indirecta, Metge usa lo subjunctiu: 

per lencercar com pogra saber alcunes coses sdevenidores 
(1347)- 

1085. 'Segons que'. — Regeix sempre indicatiu, car. està 
relacionada ab prova y causa (§ 936). 

1086. 'Que'. — Sempre subjunctiu, es manera encara inten- 
cional (§937)- 



438 

1087. 'Axi com'. — Regeix sempre indicatiu: 

no puch pensar que ell ho cregués àxi com ho deya {892) 
•y'ls altres exemples de §-938. A remarcar los passatges futurs com: 
fe de les tues coses axi con te plaurà (V. 259). 

1088. Manera y comparació hipotètiques. — 'Axi com 
si', 'tant com si', 'quaix que': regexen sempre subjunctiu (§940), 
tenint en compte l'ús del preièrit imperfet d'indicatiu en lloch del 
subjunctiu (§1162). Consideri hom encloses aquestes proposicions 
en les condicionals irreals (§ 1154). 

Proposicions comparatives. 

1089. 'Axi com'.— Sempre indicatiu (cf. exemples del § 942): 
que ... jo ... fos jutje de la queslio dessus dita axi com 

aquell qui mils ho devia saber que altri (2249). 
En los passatges: 

del qual han axi clara conexença com si tostemps havien 

navegat (2715) 
lunyen axi delís «ot si era veri (3723) 

lo plusquamperfet y imperfet d'indicatiu van en lloch del sub- 
junctiu que Ja partícula condicional exigiria (§1162). 

_ 1090. 'Tant com, aytant com'. — Regexen sempre indi- 
catm, àdhuch en època futura (cf. exemples del §944): 

de bon grat compliré vostre manament tanl com en mi 

f<ra (1646) 
la paret fumada e la cara de les fembres ixen lant blanques 

e colorades com volra lo pintor (2812). 

Avuy potser donaríem preferència al subjunctiu. ' 

Es ben remarcable que Metge defugi lo subjunctiu en les 

proposicions comparatives. Tant l'italià com lo francès antichs li 

daven preferència. 

Proposicions d© conseqüència y resultat 

1091. 'Axi que' (cf. § 946) regeix indicatiu quan la con- 
seqüència o resultat es un fet real: 

per moltes altres províncies era scampada la sua virtuosa 
fama axi que molta gent ... venia per mirar aquella 
(V. 214), 

o un fet d'ordre lògich necessari: 

los peccadors son axi fets ma!» per lo pecat que necessari 
«s que ... (2140). 



439 

Regeix subjunctiu quan la conseqüència o resultat són intesn- 
cionals, ço qu'inaplica fi: 

^ lo teu coratge se convenga de bon grat ab lo meu axi 
que en alguna cosa iames nos desconvenga ab la mia 
voluntat (V. 177), 

o potencials: 

cosa corporal de si matexa no pot ésser axi movent que 
alcuna cosa lio la haia a moure (1099). 

1092. 'Tal ... que', 'aytal ... que' (cf. §948) es vijarés 
que's condueix com 'axi que', emperò Metge té pochs exemples 
pera formular regla niíiguna. Remarqui hom, no obstant, que en: 

nos lat procurarem tal que ella serà digna de acostarse a 
.tu e de tal linatge que tots porem star en bona sperança 
de ella (V. 68) 
Metge usa lo futur en Uoch del subjunctiu, qu'avuy esmerçaríem. 

1093. 'Tant ... que' (cf. § 949). — Regeix indicatiu quan 
la conseqüència o resultat es un fet real: 

fuy tant graciós a Cerbero ... que les dites portes me 
/orí» tantost ubertes (1753). 

Encara que'l fet sia futur, pot ésser presentat com a real: 

tant breu to diré .:. que no pore pus (2128). 

Regeix subjunctiu quan la conseqüència o resultat es potencial: 

que ab tot aço no poden tant fer que placün a ells (2.387), 

y quan la proposició principal es interrogativa o negativa, y quan 
hi ha una proposició condicional: 

I qui seria tant foll que incessantment visques en treballs . . . ? 

i Son ']Q tant \etiz. ... que nom deiats amar? (2540) 

no merexia jo ... tant gran gràcia que vinguessets a tant 

petit hom (1616) 
penediemen però no tant que no mi tornas alcunes vegades 

(1333) ■ ^. 

tant gran plaer trobava en ço quem dehiets ... que si 

tostemps me parlassets daquesta matèria no us hagra 

demanat daltra (1568). 

Proposicions comparatives de diferent grau, 

1094. Com les comparatives d'igual grau (§§ 1089, 1090), 
sempre van en indicatiu. Cf. los passatges del § 950, havent cura 
qu' en los 1205 y 1461, hi ha introduhida una condicional qui 
regeix subjunctiu. 



440 

Proposicions concessives. 

1095. En aquest punt, al contrari de totes les altres modalitats, 
esmercem més lo subjuiictiu qu'en llatí. Certes, tant lo català com 
lo castellà hi prodiguen lo subjunctiu; reservant a voltes l'indicatiu 
pera quan la concessió no es gens hipoiètica, ans real y certa. 
Emperò Metge, ab 'jatsia qire, encara que, be que, per (fàcil) que' usa 
tostemps lo subjunctiu ànch que'l sentit sigui ben real; fixis hom,: 
per ext-mple, en los passatges 290, 909, 2040, 271, etc, dels §§ 959, 
960, 961, 966. Sols en un sol cas esmerça lo futur d'indicatiu en 
lloch del present de subjunctiu: 

(En te gitarà a ta honor de la presó) jatsia que per com- 
portar aquells no t í/í2ÍSrar« tant tost com tu volries (179). 

'Tota vegada que' y 'per que' exigexen naturalment l'indicatiu 
(§§963, 964)- 

Proposicions relatives. 

1096. Gom sigui que'l nexe, qui en aquestes proposicions es 
lo pronom relatiu, sigui independent de llur modus, sefà més palesa 
respecte a aquest la influencia ideològica. En efecte, grosso modo 
podem dir que les proposicions relatives van en subjunctiu sempre 
qu'enuncien estats o accions que llurs principals ignoren o desco- 
nexen encara. Es axis, donchs, que trobem dit modus: 

£ï) Quan les proposicions principals són interrogatives: 
£que entens ... que j/a jo? (46) 
£_qui es qai puxa negar ...? (477) 
£son aço paraules de hom qui am sciencia? (1881) 
^E qui ccineys tu per ta fe qui am alcuna dona si no per 
_ . amor de si mateix? (3402), i 

_ A remarcar: quan la interrogació no's -refereix a l'acció rela- 
tiva, ans. sols a algun membre de la subordinada qui no sigui lo 
verb, en altres mots, quan no desconexem aquella acció, ans sols 
demanem són subjecte, règims o circumstancies adverbials, llavors 
en realitat no hi ha ignorància y usem l'indicatiu. Axis, si jo ja 
sàpigues qu'algú pot negaïhoy solsament me matiqués conèxer 
'qui', hauria de convertir lo 477 en 'qui es qvi pot negar ...'; 
axis mateix en lo 46, 'jo presupos que tu no saps que soch]o'. 
En cambi, si digués 'què entens ... que soch jo', jo no presu- 
posaría res, sols demanaria sa opinió. 

/3) Quan les principals són negatives. Naturalment, caria 
negació d'üha proposició relativa no es igual que l'afirmació d'una 
proposició relativa negativa ) en aquell cas hi ha desconexença : 
no he fembres qui sien abtes en fer aço (519) 
no es fortuna en lo mon que dur perpetualment (V. 443). 

Si girem la principal en afirmativa, haurem de posar en in- 
dicatiu la relativa. 



441 

Y) Quan l'antecedent es un mot indefinit .com 'hom, tothom, 
algú, ningú, aitrej molts, pochs, res, persona, qual se vuUa'. AytaJs 
indefinits van en proposicions generals y presuposen desconexença 
dels éssers concrets. Ab ells, les proposicions relatives van en 
subjunctiu, tant si les principals són negatives com afirmatives: 

no es hom ... qui de raho vulla usar ... qui . . . no hage 

atorgar (859) 
hom del mon no pot haver felicitat qui pos sa amor en 

dona (2270) 
notori esa tot hom qui de raho »«//<z usar e majorment 

qui hage lest e am scíencia (2181) 
tothom qui seny hage pot conexer que gran mal lurs vols 

(2760) 
aigu qui isiho hage nou ignora (277) 
si troben algú qui no les vulle oyr ois ««/rai/ enfellonexen 

se (2645) , r s 

digues men un altre qui sia sfat pur hom (2943) 
la cordial . . . amor que han a lurs fillastres e a altres quils 

fassen nosa (2684) 
/ofAf son qui ío/i/V» elegir (2165) 
res -QO pot a tu plaure que a mi desplacia (V. 260) 
en la primera stan les animes dels infants e ... de tota 

persona que no haia reehut babtisme (1946) " 

qual se vuyla muyler que io prena (93). 

(í) Lo paràgraf precehent pot ésser generalitzat. En efecte, 
sempre que l'antecedent té un sentit genèrich aplicable a tots los 
individuus de la seva espècie, y també quan usem per antecedents 
los demostratius 'aquell, lo' en sentit igualment general, la propo- 
sició relativa va en subjunctiu; 

apenes coneguera ho7n,^ qm ]a. conegués de nativitat, que 

fos filla de Janicola (V. 207) 
no volen ... mostrar a lurs fills ...- art^ ab qne puxen 

viure (3597) . .,.-,'. 

no es poch ... haver testtmom^ qui ... depos aQ c&ixa. 

sciencia (240) 
a un Mme quis sia lexat morir per dones ne trobaràs 
.iiij. delies que han fet sernblant per homens (3400). 

Podríem afegir: 'me refie à'aquell qui tingui fe\ 

s) Quan la proposició relativa explica un superlatiu de la 
principal: 
■ la millor manera de morir que ésser /«atí (1233). 



1 íQuin home? Qualsevol: per açò, 'conegués'. 

2 QualsevuUa art. 

• 'Testimoni' sense article, car es proposició general. 



442 

g) Quan la proposició relativa enuncia la fi de k principal. 
Ja sabem que les proposicions finals volen subjunctiu (§1083), 
precisament per ço com fi implica posterioritat, y en conseqüència 
contingència: 

ell trames missatgers a Roma -qui fessen semblant ... 
que . . . (V. 408). 

1097. Les proposicions relatives van en indicatiu quan llurs 
antecedi-nts són cou creïs, yís estats o accions qu'aquelles deter- 
tuinen d'aquests, se presuposen conegudes. Axis per exemple: 

el spirit retorn a aquell quil ha donat (112). 

Aquest 'aquell' se refereix a Déu, lo qual sabem que nos ha 
donat l'esperit Si hom volia parlar especulativament, sens prf judicar 
l'existència de Déu, podria dir: 'a aquell quil haja donat'. 

nois tench per savis aquells quin